27 de novembre 2011
Sumar dues potents voluntats, la del Poble lliure i la dels polítics catalans lliures.
Primer cal la voluntat popular. La voluntat popular ara mateix l'encarna l'ANC.
Segon, cal la voluntat política -cap poble pot anar més enllà d'on volen anar els seus capdavanters, els seus polítics- ens cal la voluntat política encarnada en algú. Aquest algú, en aquests moments és SI, és Tena. Si Esquerra compleix a Madrid i sobretot a Catalunya ja seran dues les voluntats polítiques que se sumaran de fet per a la Independència de tota la nostra nació.
Dins l'ANC hi cabria "Objectiu Independència" com assemblea sectorial, però no sé si serem capaços de tirar endavant "O.I:"
Sí que serem capaços de tirar endavant les dues voluntats: La voluntat popular "ANC" i la voluntat política.
Salvador Molins (BIC, CA, OI, BxI, ANC, SI)
24 de novembre 2011
L'Independentisme avança, la Independència s'acosta (Fitxa 17)
17 – “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
(Josep Martí, Pare de la Independència Cubana)
“Aquells catalans de Cuba havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya. I, d’altra banda, quin gran sentit polític de cara a la comunitat internacional tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat o la futura República catalana. Però és que, a més a més, el fet de tenir enllestida aquella Constitució representava tapar la boca a aquells catalans llepafils de l’època (ara també en tenim) que davant la possibilitat de la nostra independència sempre pregunten primer: “I com serà, aquesta independència?” Com si la llibertat de ser amos dels nostres destins i deixar de viure com uns esclaus no fos ja el màxim premi per trencar amb Espanya i França.”
“a aquells redactors de la Constitució Catalana de l’Havana (la del 1928) els devien resultar familiars aquelles paraules del pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), que deien: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
“I els primers combats us puc assegurar que no són contra Espanya o França, són contra nosaltres mateixos. Són contra la nostra secular tendència a veure-ho tot perdut i no creure en els èxits col·lectius de casa nostra. Aquest combat reclama tossuderia, un bon diagnòstic i uns mètodes que vagin més enllà del simple pragmatisme. És així com podem abrandar l’esperit col·lectiu i retornar la confiança i la dignitat al nostre poble.
Però no podem oblidar que aquestes primeres lluites també hauran de tenir com a objectiu desemmascarar les actituds col·laboracionistes d’uns dirigents polítics actuals que no han tingut ni la voluntat, ni la capacitat, ni el coratge d’afrontar la condició de colònia que pateix Catalunya i que avui queda consagrada precisament en les respectives cartes magnes d’Espanya i França.”
(Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció)
Fotografia adjunta del diari Avui : Manifestació de Brussel·les, 2009)
22 de novembre 2011
Les trampes i mentides del gran tap de la Independència: CIU.
Incauts ... Verges nècies i imprudents!
Sr. Duran, senyors de Ciu, he sentit un vostre clam que deia "No ens deixeu caure a les mans del PP".
Doncs havíeu d'haver previst el que passaria. A aquestes alçades, 30 anys després d'aquella maldestre transició "democràtica?", hauríeu de saber que Catalunya amb Espanya és nació esclava i morta.
Ara topeu cruament amb una dura realitat que us heu guanyat a polS: Per una banda us esperen els vostres amics espanyols com llop ferotge.
Per l'altra banda hi trobareu els independentistes catalans, els que volen tot Catalunya lliure i plena.
Haureu de decidir cap a on voleu anar, cap a Espanya o cap a Catalunya. No feu el despistat, ho havieu d'haver previst. No enganyeu més als vostres votants, als que van confiar en la vostra niciesa.
Jo ja sabia de la vostra gran mancança, sempre us rendiu abans de començar la batalla, sempre abandoneu Catalunya a la seva sort, sempre l'enfonseu en la submissió i la dependència. Mai, mai, sou conscients de la força de Catalunya i, ai las, goseu parlar de força, "la nostra força" dieu ...
No feu l'orni, ja sabeu prou bé quin és el preu del nostre suport, el preu del suport dels independentistes!, és el nostre programa ... el nostre compromís amb els nostres votants.
Incauts, necis, folls ... us esperem amb els braços oberts! Un braç es diu llengua, l'altre independència!
Signa: Un que va donar el seu suport a Esquerra.
------------------------
Aquest escrit anònim l'he rebut al meu correu de part d'un amic votant d'Esquerra que no vol que se sàpiga el seu nom.
19 de novembre 2011
En reconeixement a la trajectòria d'un gran patriota: Enric Garriga Trullols.
Enric Garriga Trullols, president de l’IPECC i del CAOC, mor als 85 anys
El president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), Enric Garriga Trullols, ha mort a Barcelona als 85 anys. L’enterrament ha sigut aquest dissabte, 19 de novembre, a les 16.00 h., al Tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capella ardent ha sigut oberta aquesta tarda a les 16.00 h .
Enric Garriga Trullols, enginyer químic de professió, va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya, i ho va fer de múltiples maneres. Des de la seva col·laboració continuada amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranistes fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb l’objectiu de conciliar voluntats, unir esforços i aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.
En paral·lel a la seva activitat política, i en la mateixa direcció quant als objectius, Enric Garriga Trullols va participà al Congrés de Cultura Catalana (1975-77). Poc després de finalitzat aquest Congrés, en el qual treballà en l’àmbit de projecció exterior, fundà juntament amb altres persones, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des d’on ha desenvolupat una tasca ingent de promoció internacional de la cultura catalana a través d’accions molt diverses, com ara
- la creació i l’impuls de les XXIII edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca celebrades fins ara,
- la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica,
- la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània, i les petjades catalanes, a Centreuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.
El 1977 participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat consagrada al foment de les relacions entre les cultures i els pobles occità i català. Durant els darrers 34 anys ha dut a terme un treball constant d’apropament entre Catalunya i Occitània, pel qual ha estat reconegut àmpliament a Occitània. Entre moltes altres iniciatives, i amb dedicació constant, ha estat el creador i impulsor de les XXXIII edicions de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les XXIV edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana; o les XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l’Escola Occitana d’Estiu, a Vilanova d'Olt. Durant els darrers cinc anys ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei; va impulsar les classes d’ensenyament de l’occità a Barcelona, i va participar activament en la tramitació de la Llei de l’occità. Era membre de l’Institut d’Estudis Occitans.
Fotografia (d’esquerra a dreta):
Enric Garriga Trullols, la seva esposa Núria Bayó, i els expresidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol, Heribert Barrera i Joaquim Xicoy durant el sopar commemoratiu del XXVè aniversari de la fundació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), celebrat l’any 2003.
IPECC/CAOCHotel Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 / 93 213 76 48 / e-mail: caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat / e-mail: ipecc@ipecc.cat // web: www.ipecc.catEl dia "D" i els dies previs ...
A la conferència Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, es va reflexionar i debatre sobre el dia D+1, l'endemà de la independència de Catalunya. Qüestions com les conseqüències legals i econòmiques de la separació van ser abordades per experts internacionals.
Una de les conferències més interessants va ser la de l'advocada eslovena Ana Stanic, que va abordar els aspectes financers de la successió d'estats. Regulada principalment per la Convenció de Viena de 1983 sobre la “successió d'estats en relació a les propietats, arxius i deutes d'Estat”, la separació pot ser més o menys beneficiosa segons si s'entén que hi ha dissolució de l'Estat espanyol o bé només secessió de Catalunya. En els dos casos tots els béns immòbils (carreteres, edificis...) i mòbils (trens, mobiliari, equipament...) propietat de l'Estat espanyol, localitzats a Catalunya, passarien automàticament al nou Estat català. Però per la propietat estatal a l'exterior (ambaixades...) hi ha diferències importants segons en quin cas ens trobem. Pel que fa al repartiment del deute de l'Estat la diversitat de solucions és molt gran. Com a principi general cal seguir un criteri d'equitat en el repartiment de béns i deutes, i la concreció d'aquest principi poden ser la població o el pes econòmic (PIB relatiu) o una combinació entre ambdós. I sovint institucions com l'FMI hi intervenen.
Cal preparar-se per al dia D+1 amb iniciatives com aquesta conferència. Però no s'ha d'oblidar el dia D i els previs al dia D, perquè encara manca un full de ruta polític clar i consensuat cap a la independència. En la definició d'aquest projecte, Catalunya no pot restar presonera de debats passats i cal que de manera urgent abordi qüestions noves que la crisi econòmica europea faran aflorar. Més enllà de l'obvietat dels efectes menors que la crisi tindria a Catalunya sense dèficit fiscal, la crisi europea és tan complexa que exigeix una reflexió pròpia catalana. En els anys noranta, diversos estudis advertien que la zona euro no complia els requisits per ser una zona monetària òptima (productivitats molt diferents, absència de mecanismes fiscals compartits), però malgrat tot el projecte polític es va imposar. Una primera dècada excepcionalment bona amaga les febleses que la crisi ha evidenciat.
Així, ara es visualitza el problema de tenir una política monetària única i una pluralitat de polítiques fiscals dels Estats. De moment, el problema s'aborda amb una coordinació a la força (intervenció), però sense instruments per desenvolupar-la que cal inventar a corre-cuita. Caldrà que a Catalunya reflexionem sobre el tipus de federalisme fiscal europeu que convé. Estem preparats per explicar aquell que hem patit, i que ha lesionat greument la competitivitat del nostre país.
Si els esforços per salvar l'euro fracassen, i s'entra en una sortida encadenada de la zona euro (primer Grècia, després Portugal, després...?), potser haurà arribat l'hora del dia D. L'historiador Enric Pujol ens recordava fa uns dies que els processos d'independència majoritàriament es produeixen en el moment de màxima feblesa dels estats o imperis. Caldrà aleshores estar preparats per a la pressió política que s'exercirà sobre Catalunya. Aquella pressió a la qual tantes vegades ha estat sensible el nacionalisme català, la del sentit d'Estat (el dels altres), que vindrà aquest cop d'uns dirigents europeus preocupats per evitar la fallida de l'Estat espanyol. Ens caldrà recordar el que Companys descobrí tard: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”
Elisenda Paluzie
Cal preparar-se per al dia D+1 amb iniciatives com aquesta conferència. Però no s'ha d'oblidar el dia D i els previs al dia D, perquè encara manca un full de ruta polític clar i consensuat cap a la independència. En la definició d'aquest projecte, Catalunya no pot restar presonera de debats passats i cal que de manera urgent abordi qüestions noves que la crisi econòmica europea faran aflorar. Més enllà de l'obvietat dels efectes menors que la crisi tindria a Catalunya sense dèficit fiscal, la crisi europea és tan complexa que exigeix una reflexió pròpia catalana. En els anys noranta, diversos estudis advertien que la zona euro no complia els requisits per ser una zona monetària òptima (productivitats molt diferents, absència de mecanismes fiscals compartits), però malgrat tot el projecte polític es va imposar. Una primera dècada excepcionalment bona amaga les febleses que la crisi ha evidenciat.
Així, ara es visualitza el problema de tenir una política monetària única i una pluralitat de polítiques fiscals dels Estats. De moment, el problema s'aborda amb una coordinació a la força (intervenció), però sense instruments per desenvolupar-la que cal inventar a corre-cuita. Caldrà que a Catalunya reflexionem sobre el tipus de federalisme fiscal europeu que convé. Estem preparats per explicar aquell que hem patit, i que ha lesionat greument la competitivitat del nostre país.
Si els esforços per salvar l'euro fracassen, i s'entra en una sortida encadenada de la zona euro (primer Grècia, després Portugal, després...?), potser haurà arribat l'hora del dia D. L'historiador Enric Pujol ens recordava fa uns dies que els processos d'independència majoritàriament es produeixen en el moment de màxima feblesa dels estats o imperis. Caldrà aleshores estar preparats per a la pressió política que s'exercirà sobre Catalunya. Aquella pressió a la qual tantes vegades ha estat sensible el nacionalisme català, la del sentit d'Estat (el dels altres), que vindrà aquest cop d'uns dirigents europeus preocupats per evitar la fallida de l'Estat espanyol. Ens caldrà recordar el que Companys descobrí tard: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”
Elisenda Paluzie
"Ja és l’hora de preparar la independència" (Maria Torrents, Núria Cadenes, Salvador Molins)
"Cap Poble pot anar més enllà d'on el vuguin portar els seus polítics. (Maria Torrents, CA)"
Com exemple us diré que mig món i moltíssims nord-ammericans no van poder aturar la guerra de l'Irak, i us diré que mig itàlia no va poer fer fora el Berlusconi. Bush i Merkel foren i són polítics amb una voluntat decidida, ells sí que van poder, han pogut, fer una guerra i foragitar el Berlusconi en quatre dies.
Per la Independència hem de sumar, coordinar i fer créixer dues voluntats, la voluntat popular (ANC) i la voluntat política (SI, ERC, CiU ...).
Per la Independència també hem d'edificar dues unitats, la de tots els independentistes -la gent, ANC- i la dels partits independentistes (els que veritablement facin política independentista).
Preparem la Independència! No ens aturarem! (Salvador Molins)
------------------
Escrit de Núria Cadenes:
"Ja és l’hora de preparar la transició a la independència"
Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.
Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.
I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d'influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.
Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.
Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.
Núria Cadenes
Article publicat el 18 de novembre del 2011 a Cronica.cat
Com exemple us diré que mig món i moltíssims nord-ammericans no van poder aturar la guerra de l'Irak, i us diré que mig itàlia no va poer fer fora el Berlusconi. Bush i Merkel foren i són polítics amb una voluntat decidida, ells sí que van poder, han pogut, fer una guerra i foragitar el Berlusconi en quatre dies.
Per la Independència hem de sumar, coordinar i fer créixer dues voluntats, la voluntat popular (ANC) i la voluntat política (SI, ERC, CiU ...).
Per la Independència també hem d'edificar dues unitats, la de tots els independentistes -la gent, ANC- i la dels partits independentistes (els que veritablement facin política independentista).
Preparem la Independència! No ens aturarem! (Salvador Molins)
------------------
Escrit de Núria Cadenes:
"Ja és l’hora de preparar la transició a la independència"
Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.
Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.
I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d'influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.
Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.
Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.
Núria Cadenes
Article publicat el 18 de novembre del 2011 a Cronica.cat
14 de novembre 2011
El cóc fa història : Beatriu de Pinós. De Milany a Randa seguint Llull
carme.laura | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 08:53h
Beatriu de Pinós, baronessa de MIlany i Vallfogona, senyora de Castellà, nasqué el 1433 al Principat, potser al castell de Milany, a Vallfogona. Als 20 anys casà amb el seu cosí germà Francesc Galceran de Pinós-Fenollet de qui enviduà l'any 1475. Fou llavors quan començà la insòlita història de la noble baronessa Beatriu, lligada a Randa i a Llull.
La muntanya de Randa, al bell mig de l'illa de Mallorca, és habitada pel silenci i els eremites que s'aixopluguen en esquerpes coves. Des del puig més alt es domina la terra tancada, el mar obert i el cel infinit, fou el lloc elegit per Raimon Llull per a viure l'any 1273 un temps de recés i contemplació i estudi, una cova fou el seu habitatge. Anys més tard d'altres eremites seguiren el seu exemple i pensadors i conreadors de l'alquímia de la Corona catalanoaragonesa, de la península, de França, Venècia i d'altres llocs, atrets per Llull , convertiren al segle XV la muntanya de Randa en un lloc d'estudis de l'obra del venerat mallorquí.
A Barcelona hi ha un gran nombre de mestres lul·lians, molts d'ells cabalístics que es consideren deixebles espirituals de Llull; el mestre Pere Joan Poblet, cap de l'escola lul·liana barcelonina, marxa a Mallorca amb llicència del rei Afons el Magnànim per a impartir a Palma i a Randa els ensenyaments de l"l'art " del mestre Ramon, el seguirà anys més tard Pere Dagué. Beatriu de Pinós viu a Barcelona, es converteix al lul·lianisme a l'escola del mestre Dagué.
Tres anys fa que Dama Beatriu ha enviduat, el seu director espiritual el venecià lul·lià Fra Mario del Passo surt de Venècia per a retirar-se a Randa, escoltar-hi les lliçons de Pere Joan Poblet i conèixer els experiments d'alquímia atribuïts a Llull. És l'any 1478. Beatriu llega davant de notari tots els seus béns i drets al municipi de Mallorca perquè fos ensenyada l'art lul·liana a Randa o a Miramar, l'escola que Llull fundà per a formar missioners. I tot ho deixa, filla i terra, per a instal·lar-se a Randa. Molt poderosa és la influència del venecià que li fa arribar llibres i cartes. La baronessa li demana que li escrigui en català, sent temor en saber que l'inquisidor de Mallorca, Gabriel Caselles, assabentat de la donació que ha signat davant del notari Carbonell, s'oposa que l'obra de mestre Ramon
segueixi difonent-se a la illa, obra per a ell herètica.
Beatriu trobarà grans obstacles, la seva única filla impugna el testament i l'inquisidor de Mallorca s'oposa al llegat. És el segle en què la consideració de Ramon es mou entre l'heretgia i la santedat, màrtir sant o alquimista. A Randa un nombre important d'eremites independents de la jerarquia de l'Església intenten trobar els secrets de la transmutació en "l'art combinatòria".
La pressió sobre mestre Mario de Passa, l'escàndol fet públic del llegat de la baronessa, la persecució de l'inquisidor, el segrest de la bibiliotca lul·liana, obliguen l'eremita venecià a retornar a Venècia l'any següent , on mor un any més tard.
Beatriu viu a Randa. Han passat uns pocs anys. Adquireix els llibres arrabatats a de Passa. És una seguidora fervent i lleial de les ensenyances de Llull. El seu mestre Daguí és ara a Mallorca. Al 1484 fa un nou testament a favor de la seva filla Joana Estefania i crea un benefici eclesiàstic a una capella de l'església de Mont-Sió a Palma perquè hi hagi una càtedra d'art lul·lià, que serà l'origen de l'actual Estudi General Lul·lià de Mallorca.
Beatriu de Pinós no tornà a Milany, al castell que heretà de son pare, no tornà a Barcelona ni a visitar la tomba de l'espós, Llull l'havia cridada, Randa fou la seva nova pàtria, l'art lul·lià la flama encesa. Morí l'any 1485, havia fet les paus amb la filla, havia creat la càtedra, havia estat fidel al record del frare eremita venecià. Fou enterrada a una capella de la catedral de Mallorca, on reposen les seves despulles dins d'una bella sepultura. És allí, representada per una escultura jacent esculpida, vestida com una dama mallorquina. Elegí ser-ho.
Tres anys fa que Dama Beatriu ha enviduat, el seu director espiritual el venecià lul·lià Fra Mario del Passo surt de Venècia per a retirar-se a Randa, escoltar-hi les lliçons de Pere Joan Poblet i conèixer els experiments d'alquímia atribuïts a Llull. És l'any 1478. Beatriu llega davant de notari tots els seus béns i drets al municipi de Mallorca perquè fos ensenyada l'art lul·liana a Randa o a Miramar, l'escola que Llull fundà per a formar missioners. I tot ho deixa, filla i terra, per a instal·lar-se a Randa. Molt poderosa és la influència del venecià que li fa arribar llibres i cartes. La baronessa li demana que li escrigui en català, sent temor en saber que l'inquisidor de Mallorca, Gabriel Caselles, assabentat de la donació que ha signat davant del notari Carbonell, s'oposa que l'obra de mestre Ramon
segueixi difonent-se a la illa, obra per a ell herètica.
Beatriu trobarà grans obstacles, la seva única filla impugna el testament i l'inquisidor de Mallorca s'oposa al llegat. És el segle en què la consideració de Ramon es mou entre l'heretgia i la santedat, màrtir sant o alquimista. A Randa un nombre important d'eremites independents de la jerarquia de l'Església intenten trobar els secrets de la transmutació en "l'art combinatòria".
La pressió sobre mestre Mario de Passa, l'escàndol fet públic del llegat de la baronessa, la persecució de l'inquisidor, el segrest de la bibiliotca lul·liana, obliguen l'eremita venecià a retornar a Venècia l'any següent , on mor un any més tard.
Beatriu viu a Randa. Han passat uns pocs anys. Adquireix els llibres arrabatats a de Passa. És una seguidora fervent i lleial de les ensenyances de Llull. El seu mestre Daguí és ara a Mallorca. Al 1484 fa un nou testament a favor de la seva filla Joana Estefania i crea un benefici eclesiàstic a una capella de l'església de Mont-Sió a Palma perquè hi hagi una càtedra d'art lul·lià, que serà l'origen de l'actual Estudi General Lul·lià de Mallorca.
Beatriu de Pinós no tornà a Milany, al castell que heretà de son pare, no tornà a Barcelona ni a visitar la tomba de l'espós, Llull l'havia cridada, Randa fou la seva nova pàtria, l'art lul·lià la flama encesa. Morí l'any 1485, havia fet les paus amb la filla, havia creat la càtedra, havia estat fidel al record del frare eremita venecià. Fou enterrada a una capella de la catedral de Mallorca, on reposen les seves despulles dins d'una bella sepultura. És allí, representada per una escultura jacent esculpida, vestida com una dama mallorquina. Elegí ser-ho.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 4
- Així tornarà a ser ...smolins9 | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 22:25h... el nostre país un cop independent!
Salvador Molins, Berga
- Llull - BeatriuVictoria | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 17:46hEl pensament de Llull s'avança a teories pedagògiques posteriors, és potent i engrescador i hom no sap com va donar a l'abast, el seu esperit conciliador encara ara ens descobreix coses que ens serien molt útils. Efectivament Beatriu està enterrada a la Seu. Gràcies per divulgar-ho i tenir sempre un pensament per a Mallorca.
P.S. És curiós acaba de sortir la paraula celestial al codi :-)
- LLull, bon ambaixadorMaite | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 11:26hHe oblidat dir-te que tinc una cosina castellana, que domina perfectament el català tot i que mai ha viscut a Catalunya més de una setmana seguida; l'amor a la nostra llengua no li ha estat aportat en cap cas per nosaltres, sinó per l'obra de Llull, sobre la qual va fer la seva tesi doctoral.
- M'encantaMaite | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 11:22hGràcies Carme Laura! És fantàstic, però no sé si explicar-li-ho al Quim -llullià fanàtic- per por que se me'n vagi a fer d'ermità a Randa. La seva passió per Llull -i seu coneixemet profund, val a dir-ho- em podrien jugar la mala passada.
Europa tremola. Què hem de fer els independentistes catalans?
Merkel: Europa viu l'hora més fosca des de la Segona Guerra Mundial'
La cancellera avisa de les conseqüències que pot tenir la crisi de deute a l'eurozona · Avui Itàlia ha hagut de pagar un interès rècord per col·locar deute.
La cancellera, Angela Merkel, ha dit avui que la crisi de deute que pateixen els estats de la zona euros ha enfonsat Europa en la crisi més difícil des del final de la Segona Guerra Mundial. En un discurs entre membres del seu partit, el CDU, ha reconegut que té por que Europa fracassi si l'euro fracassa i ha promès que faria tot el possible per evitar que això passi. Avui hi ha un nou capítol de la crisi de deute, en aquest cas referida a Itàlia, que ha hagut de pagar un interès rècord, del 6,29%, per col·locar 3.000 milions d'euros al mercat.Merkel ha dit que era el moment de fer un gran pas endavant per a una nova Europa i ha defensat que les mesures de rescat eren necessàries per a mantenir l'euro intacte. També pensa que caldria que hi hagués sancions automàtiques per castigar aquells països que violin les normes del pacte d'estabilitat i de creixement i que s'haurien d'aplicar impostos i transaccions en el mercat financer i taxes als bancs.
Notícia de Vilaweb.
El dia D+1 (L'endemà de la Independència de Catalunya)
A la fotografia Ana Stanic, economista de l'universitat Notre Dame (Indiana, EUA) i negociadora en temes econòmics de la independència d'Eslovènia.
Enllaç
Vídeo resum del Congrés Internacional "Building a New State":
Vídeo resum del congrés "Building a New State" que va organitzar Sobirania i Justícia a Barcelona el 3 de Novembre de 2011, dedicat a l'anàlisi de les qüestions jurídiques, financeres i diplomàtiques de la independència: el repartiment i la titularitat dels béns i els deutes compartits amb l'Estat espanyol, el reconeixement internacional de Catalunya com a Estat i l'entrada de Catalunya als organismes i tractats internacionals.
Intervenen : Patrick Dumberry, professor de Dret de l'universitat d'Ottawa i ex-assessor del govern quebequès, Charles E. Ehlrich, historiador de les universitats d'Oxford i Hardvard i assessor per la Comissió Internacional per l'instauració del dret a Kosovo, i Ana Stanic, economista de l'universitat Notre Dame (Indiana, EUA) i negociadora en temes econòmics de la independència d'Eslovènia.
06 de novembre 2011
"BUILDING A NEW STATE: Preparem les nostres fronteres nacionals."
L’associació Sobirania i Justícia amb el seu president Quim Torra al capdavant, i amb uns expert de primera línia sobre la creació de nous estats, van aclarir el camí cap a les gestions d’un nou format en el món, com seria l’Estat català en un acte d’allò més interessant, i de mirada ferma cap al futur.
Ja en el present immediat veiem com els dos principals partits espanyols s’acusen mútuament del mal que patim, i els greuges que suportem els catalans amb un cinisme que no porta res de bo.
Efectivament en un dia que coincidia amb l’inici de campanya electoral espanyola, on com comentava ahir, Catalunya no s’hi juga gran cosa, aquesta iniciativa es aire fresc, i un anàlisi dels reptes que es trobarà el país l’endemà de proclamar la independència, potser l’apartat més fàcil de la historia.
Uns especialistes internacionals que ja s’han vist involucrats en la creació de nous estats com Eslovènia o Kosovo, ens asseguren que es perfectament possible, i que la podem veure aviat, però abans cal treballar fort i tenir-ho tot lligat,
1 - La repartició de bens amb Espanya,
2 - El reconeixement internacional del nou estat, i finalment...
3 - L’entrada de Catalunya als organismes internacionals.
Diuen que el nostre país ja forma part de la Unió, i per tant ho pot tenir més fàcil que d’altres, i tot i el possible veto per part espanyola aquestes relacions teixides prèviament han de fer decantar la balança al nostre favor, no es pot exigir maximalismes, i cal actuar amb intel·ligència per llaurar aquests suports.
Alhora van explicar:
4 - La manera d’adherir-se als tractats internacionals,
5 - Com fixar les fronteres,
6 - La retirada de l’exèrcit espanyol del nostre territori
per posar uns exemples.
Tot un seguit de qüestions tècniques que fan que un nou estat comenci amb un pas ferm, i sense dubtes.
....
Una molt bona iniciativa, i un pas més enllà a les nostres ments:
7 - començar a pensar i planificar la creació del nostre estat, i sobretot
8 - com seran els inicis, i
9 - la manera millor d’arribar-hi recollint simpaties totalment imprescindibles de les grans potencies mundials per la nostra causa, cosa que facilitarà la lluita contra la hostilitat espanyola,
10 - tot un seguit de qüestions que els ponents ja han viscut amb altres exemples que han passat recentment a Europa, i que no son imaginació, han succeït,
11 - i Catalunya no serà diferent diguin el que diguin,
12 - cal anar per feina, i fer aquests passos previs que
13 - els nostres polítics son incapaços de fer, ara enfeinats amb les seves campanyetes espanyoles, i amb promeses que saben molt be, mai es faran realitat o intents desesperats de retardar la nostra vertadera solució amb un pacte fiscal que fa riure per no plorar.
(Mentrestant, es curiós veure la Chacon per part socialista demanant que el líder popular demani perdo pels atacs als catalans, quan el seu partit a Madrid, ha votat contra la oficialitat de la nostra llengua a Europa, a favor d’un estatut retallat i miserable, o en contra de rebre els diners del fons de compensació que ens pertoquen, i sense anar més lluny contra un model català de la gestió dels nostres aeroports, com es pot tenir tanta barra, i venint d’un personatge que des del seu ministeri feia 4 anys que no es recordava de Catalunya, se’ns dubte no s’enrecorda de les promeses que una rere l’altre s’ha endut el vent del seu president espanyol. Per la seva banda, Rajoy parla d’un projecte comú amb tot el cinisme, aquest fa 300 anys que el tastem, i sabem perfectament el paper que hi tenim reservat, ara el volem fer comú, però el nostre, altra cosa es impossible.)
En definitiva, una gran iniciativa de Sobirania i Justícia, crec que aquest és el camí, i arreu més misèria per fugir d’aquesta campanya, que res de bo ens pot aportar que no coneguem ja.
Extret del Blog d'Albert Cortès Montserrat (Disculpeu els subratllats, punts i apart forçats ...
Llegiu-lo sencer a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208119
Independència: La plenitud de tot Poble.
----------------
La via catalana per a la Secessió.
Les diferents opinions exposades en aquesta conferència són opinions qualificades però al capdavall són sols opinions. Això no vol dir pas que no les haguem de tenir en consideració i fer-ne ús en un bon treball de previsió i preparació a endegar quan més aviat millor.
Els independentistes catalans veuríem amb bons ulls una via Boix per a tota la nació. Esgrimir dificultats infranquejables és actualment debades ja que tot plegat en si mateix representa ja prou dificultats. No cal que retallem abans d'hora, molt al contrari, el que cal és que juguem fort, tan fort com siguem capaços.
Els catalans hem d'estar apunt, sempre apunt com deia Baden Powell. Hem de preparar el futur, fer-ho saber a tot el món i omplir de sentit nacional, lingüístic i fins hi tot econòmic l'anhel i la veu dels catalans, quants més millor.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
----------------------- Segueix la notícia del Building a New Catalan State extreta de Tribuna.cat
smolins9 | divendres, 4 de novembre de 2011 | 21:48h
Marc Sanjaume
Politòleg
Extret de Tribuna.cat:
Extret de Tribuna.cat:
Construint l'Estat propi
El Palau Robert va acollir ahir la 1ª Conferència sobre l'autodeterminació de Catalunya amb el títol Building a New State (Construint un nou Estat) organitzada per la plataforma Sobirania i Justícia.
El president de SiJ no s'equivocava i la Conferència tractà aspectes clau per afrontar allò que a la mateixa introducció Torra anomenà el dia D+1: l'endemà de la independència. Charles E. Ehrlich abordà la qüestió seguint l'experiència del cas kosovar. Segons Ehrlich, un procés secessionista hauria de tenir presents quatre grans aspectes: legitimitat interna, solidesa de les institucions d'autogovern, un lideratge fort del projecte i el respecte a les minories. Patrick Dumberry enumerà les dificultats que presenta la legalitat internacional i recordà els principis de l'opinió emesa pel Tribunal Suprem de Canadà sobre Quebec el 1998; seguint el TS caldria negociar una secessió de "bona fe" encara que aquesta tingués pretensions unilateralistes.
D'altra banda, Dumberry remarcà que en cas de secessió la territorialitat de Catalunya hauria de mantenir-se amb les fronteres autonòmiques actuals seguint el principi internacional de uti possidetis. Ana Stanic fou clara sobre la qüestió de repartiment de béns en un escenari postsecessió; basant-se en l'experiència eslovena recomanà planificar i negociar la divisió de béns i sobretot de deutes. Per a Stanic és clau tenir present que els béns cal poder-los pagar i que la majoria d'aquests duen associat un deute important per finançar-los. Finalment, Carles Boix exposà l'anomenada "via Boix" a la independència que passaria per una declaració d'inici del procés de secessió al Parlament que estaria guiat per una comissió d'experts i caldria referendar posteriorment amb unes eleccions o una consulta a la ciutadania.
Les reflexions de la sessió d'ahir demostren en certa manera l'evolució de l'independentisme durant la darrera dècada. Si bé aquest no ha aconseguit traduir l'augment de suport en una expressió política forta, sí que ha guanyat terreny dins la societat civil. El debat tècnic i acadèmic, com deia Torra, resultarà imprescindible i casos com el de Quebec o Kosovo ho avalen.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
