30 de maig 2014
Rubalcaba vol que es negociï una reforma constitucional entre PP, PSOE i CiU.
Autor/s: ACN
Rubalcaba vol que es negociï una reforma constitucional entre PP, PSOE i CiU
Duran retreu que Rajoy 'no té cap interès a parlar'
El secretari general del PSOE, Alfredo
Pérez Rubalcaba, ha proposat una negociació a tres bandes per pactar una
reforma de la constitució espanyola que solucioni l'encaix de Catalunya
a Espanya i que reuneixi a la taula a PP, socialistes i CiU. Rubalcaba
ha fet aquesta proposta al col·loqui de les jornades del Cercle
d'Economia amb el màxim dirigent d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida,
contestant així al plantejament del president de la Generalitat, Artur
Mas, que convida sovint a PP i PSOE a posar-se d'acord per fer una
proposta d'estat conjunta i poder valorar-la després. Duran ha replicat
al socialista que la predisposició de Mas al diàleg a tres bandes
existeix però retreu que Rajoy 'no té cap interès a parlar'.Rubalcaba i Duran i Lleida s'han trobat aquest divendres en un col·loqui organitzat per les jornades del Cercle d'Economia, on han parlat, principalment, de la possible reforma de la Constitució i de l'encaix de Catalunya dins Espanya. En aquest sentit, el secretari general del PSOE ha 'discrepat' d'Artur Mas i els que plantegen que PP i socialistes s'han de posar d'acord primer per plantejar una oferta i després discutir-la amb els catalans. 'No. Aquest és un problema d'Espanya, i PP i PSOE han de tenir un paper, però no és només un problema d'Espanya', ha dit, tot proposant a Artur Mas que 'seiem els tres o parlem tots tres junts' sobre la reforma de la Constitució i les possibles solucions al 'problema polític que tenim'.
'Entenc a Mas, perquè fa aquest plantejament basat en la seva experiència amb l'estat, que li ha sortit regular. No se'n fia, i té raó. Però això no és pot fer així, perquè les posicions de PP i PSOE són distintes. El joc és a tres, al menys', ha argumentat Rubalcaba per sustentar la seva oferta de negociació entre populars, socialistes i CiU.
Des de l'altra punta de la taula, Duran ha replicat a Rubalcaba sense tancar la porta a aquestes converses a tres bandes, però remarcant que no tothom està igual de predisposat. 'Artur Mas està molt d'acord en seure i parlar entre tots, però hi ha qui no té cap interès en parlar. Hem dit a Rajoy i al PSOE també que ens hem de seure a parlar. Però no sabem què opina l'estat per posicionar-nos', ha dit el líder d'Unió, que ha assegurat rotund que a CiU 'no ens desentenem d'aquest diàleg'.
Reforma 'acotada'
Igualment, Duran i Lleida ha advertit que si es decideix reformar la constitució espanyola, s'ha de fer de forma 'acotada' i deixant clar quins aspectes es vol retocar i quins no. I és que el democristià creu que hi ha altres partits que podrien aprofitar l'avinentesa per intentar altres objectius que no passen per resoldre la qüestió catalana.
A això, Rubalcaba ha respost amb contundència que la constitució 's'ha d'obrir limitadament', i que no tot és acceptable, sense entrar en més concrecions. El dirigent del PSOE, però, ha insistit en que només la reforma constitucional pot solucionar el contenciós català i ha instat a Rajoy a 'admetre el problema, no deixar passar el temps' i evitar les solucions a mig camí. 'No podem fer-hi front com un tema menor. No hi ha prou amb una llei, un nou sistema de finançament o una transferència. Cal un projecte de tanta transcendència com el problema', ha sentenciat el socialista.
Per la seva part, Duran i Lleida s'ha mostrat d'acord en que aquesta és una qüestió que pot incloure altres comunitats autònomes, però ha rebutjat que es pugui tornar a caure en 'un nou cafè per a tothom' o una solució pactada 'de forma multilateral'. 'Ha d'haver bilateralitat amb Catalunya', ha dit, tot afegint que 'cal una solució especifica per a Catalunya i una que resolgui en general el problema per a tota Espanya', ha afegit, tot concloent que 'sigui quina sigui la solució, ha de passar per votar, per les urnes'.
El diàleg entre els dos més grans valedors polítics de l'anomenada tercera via per resoldre la qüestió catalana ha acabat amb més d'una hora de conversa sobre la reforma constitucional i les possibilitats d'encaix dels catalans dins Espanya, però el terme 'tercera via' no l'ha pronunciat ningú.
Té raó: ja tenim les enquestes per saber les opinions !
EL DRET A DECIDIR
|
ALBERT1969 |
divendres, 30 de maig de 2014 | 11:41h
Escoltant
ahir a Gallardon dir que ell estima les lleis per damunt de les
persones, i que en el cas impossible de consulta catalana, ja tenim les
enquestes per saber les opinions, i al mateix temps l'enviament de 200
anti avalots de la policia nacional a Catalunya que ningú ha demanat,
dona idea del que ens enfrontem. Nul respecte a la democràcia, una
interpretació de la mateixa totalment fora de lloc amb cap dret pels
catalans evidentment. Al mateix temps la cultura de la por en forma
policial i les sospites sense proves de que darrera dels aldarulls
provocats pels brètols que veiem fa uns quants dies a Barcelona s'amaga
alguna cosa que fa pudor. Tot un poti poti que com explica Vicent Partal
en un article molt interessant no es nou, i podríem dir entra dins la
normalitat quan l'Estat del que marxes te una cultura democràtica de
tant baixa qualitat.
Lituània
va proclamar la independència, unilateralment, l'11 de març de 1990. El
6 de setembre del 1991, un any i mig més tard, la Unió Soviètica la
reconeixia diplomàticament i Lituània passava a ser a tots els efectes
un nou estat. Però, atenció, el darrer soldat soviètic va abandonar el
territori de la Lituània independent el 30 d'agost de 1993, o siga, tres
anys llargs després de la independència i dos anys després del
reconeixement. Durant dos anys el món havia convingut que Lituània era
un país independent, però pels carrers encara era possible de veure-hi
vehicles militars de l'antiga potència. 2.400 soldats soviètics van
abandonar el país el darrer dia. Dit altrament: s'hi van estar fins el
darrer dia.
Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho sap la Generalitat. La fotografia ha causat un impacte notable i tot de comentaris sobre una hipotètica reentrada de la policia espanyola a Catalunya. És un fet important, però que cal posar en context.
En primer lloc, de policia espanyola, a Catalunya, no havia pas deixat d'haver-n'hi. A les fronteres, al port i l'aeroport, en un grapat de comissaries i a càrrec teòricament de competències que són exclusives de l'estat. També vigilant les instal·lacions estatals. Que no siguen gaire visibles pel carrer no vol dir que no hi siguen.
I cal dir també que el desplegament dels mossos d'esquadra és fruit d'un acord polític que no impedeix en cap moment la presència de les forces espanyoles. Molt abans de començar el procés d'independència, el desplegament dels mossos va ser una qüestió gairebé utilitària: a l'estat no li calia invertir en policia a Catalunya i la part més feixuga del desplegament diari l'assumia la Generalitat. Però ara és diferent. Amb el procés d'independència activat, Espanya acumularà tants policies dels seus com puga a Catalunya. Per si de cas. Per si de cas què? Simplement per si de cas. Espanya no sap què passarà aquests mesos vinents, però és conscient que cada policia que té ací dins és un més i que l'amenaça és més creïble si es fa veure. Ni que siga fer veure uns antiavalots que tenen molt poca feina a fer ara mateix.
No ens enganyem, doncs, i això tinguem-ho clar: ells no se n'aniran immediatament després de la independència, com no passà a Lituània. I, per tant, i molt menys encara, perdran cap oportunitat d'entrar ara. Ho faran tan llarg com sabran i si, amb qualsevol excusa, s'hi poden estar uns quants anys més s'hi estaran. Com els russos a Lituània, que el món funciona així. Ho faran fins que ja siga totalment impossible de justificar-ho, però pensant sempre que ensenyar la bandera que duen al braç és una manera de negar una realitat que no els agrada. Cosa que, per cert, ja fan ara mateix a Calella. Preneu-ho, doncs, com un bon indicador.
Vicent Partal
Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho sap la Generalitat. La fotografia ha causat un impacte notable i tot de comentaris sobre una hipotètica reentrada de la policia espanyola a Catalunya. És un fet important, però que cal posar en context.
En primer lloc, de policia espanyola, a Catalunya, no havia pas deixat d'haver-n'hi. A les fronteres, al port i l'aeroport, en un grapat de comissaries i a càrrec teòricament de competències que són exclusives de l'estat. També vigilant les instal·lacions estatals. Que no siguen gaire visibles pel carrer no vol dir que no hi siguen.
I cal dir també que el desplegament dels mossos d'esquadra és fruit d'un acord polític que no impedeix en cap moment la presència de les forces espanyoles. Molt abans de començar el procés d'independència, el desplegament dels mossos va ser una qüestió gairebé utilitària: a l'estat no li calia invertir en policia a Catalunya i la part més feixuga del desplegament diari l'assumia la Generalitat. Però ara és diferent. Amb el procés d'independència activat, Espanya acumularà tants policies dels seus com puga a Catalunya. Per si de cas. Per si de cas què? Simplement per si de cas. Espanya no sap què passarà aquests mesos vinents, però és conscient que cada policia que té ací dins és un més i que l'amenaça és més creïble si es fa veure. Ni que siga fer veure uns antiavalots que tenen molt poca feina a fer ara mateix.
No ens enganyem, doncs, i això tinguem-ho clar: ells no se n'aniran immediatament després de la independència, com no passà a Lituània. I, per tant, i molt menys encara, perdran cap oportunitat d'entrar ara. Ho faran tan llarg com sabran i si, amb qualsevol excusa, s'hi poden estar uns quants anys més s'hi estaran. Com els russos a Lituània, que el món funciona així. Ho faran fins que ja siga totalment impossible de justificar-ho, però pensant sempre que ensenyar la bandera que duen al braç és una manera de negar una realitat que no els agrada. Cosa que, per cert, ja fan ara mateix a Calella. Preneu-ho, doncs, com un bon indicador.
Vicent Partal
La dignitat d'un sol home els ha vençut! Santiago Vidal no s'ajup i esdevé icona a imitar pels nostres governants i per nosaltres mateixos.
La dignitat d'un sol home els ha vençut! Santiago Vidal no s'ajup i esdevé icona a imitar pels nostres governants i per nosaltres mateixos.
Després
de les eleccions europees d’aquest 25M del 2014 s’han esdevingut a
Catalunya tres fets d’alt valor simbòlic que marquen un abans i un
després en el camí que ens ha de portar ben aviat a la nostra anhelada
independència, em refereixo més que uns fets que ho són a unes manifestacions i a actituds dels principals protagonistes oficials del moment actual, concretament el President Mas, el cap de l’Oposició senyor Oriol Junqueras i el Jutge Santiago Vidal.
Cas primer: Fins quin punt Artur Mas no vol fer un pas enrere i de què no vol fer ni un pas enrere?
-un pas enrere de la Consulta no vinculant? de la Pregunta trampa? de la supeditació a les lleis espanyoles? ni un pas enrere del procés? de quin procés, del "Dret a No decidir" o de la veritable i total Independència, com la de Portugal o Israel per exemple?
Un cop sabuts els resultats en que ERC ha passat davant de CiU i ha guanyat aquestes eleccions, el President de la Generalitat de Catalunya va fer una manifestació al pur estil independentista i va venir a dir «tot tira endavant i no farem ni un pas enrere». Mas va dir aquestes coses però seguia movent-se en la indefinició volguda, i de llarga tradició del seu partit, que jo crec que és amb l’ajut inestimable del President d’Unió Democràtica de Catalunya -ai si aixequessin el cap honorables catalans com Carrasco i Formiguera fundadors del partit de l’espanyolíssim senyor Duran- el que ha fet perdre a Ciu la seva preeminència en el panorama català, marcant una tendència a una ascensió del partit republicà que el portaria a liderar el procés fent-lo pujar de nivell fins a un Referèndum de veritat des de i enfront d’una vergonyant «Consulta no Vinculant» supeditada per voluntat d’Àrtur Mas (i/o CyU) a la voluntat i les lleis dels espanyols, amb una pregunta trampa i bruta pel simple fet d’haver partit amb molt interès partidista, mala fe i molta traça la millor pregunta del món: «Vols que Catalunya sigui independent?»
Segon cas: El jutge Santiago Vidal declara davant del Consell General del poder Judicial.
Per primera vegada en el que va des del començament del darrer tram del procés d’alliberament de Catalunya i de recuperació de la seva independència que jo situo al novembre del 2004 quan naixia Catalunya Acció he vist una actitud digna i valenta com la del jutge Vidal en aquesta compareixença. No hi han hagut excuses de mal pagador, que si té efectes jurídics, que si no he trencat cap plat, que si només té efectes polítics, que si tomba, que si gira ...
La fermesa i la dignitat que ha demostrat el Jutge Vidal en aquesta nova ocasió marquen un nivell molt alt per a tots els jutges catalans i sobretot per a tots els polítics catalans siguin del partit que siguin.
A partir d’ara qui tingui una mica de nivell i no sigui un desvergonyit no podrà recórrer en la defensa de Catalunya i dels catalans a excuses de mal pagador, amb trampes i m’atreviria a dir, encara més, mai més amb cap pregunta embrutada.
Aquesta fermesa del Jutge Vidal, signe de fidelitat a Catalunya i de l'honorabilitat que el Poble Català suposa i atorga als seus Presidents, la fa visible Santiago Vidal enfront l'enemic que altiu el crida a files al seu feu Madrileny, on devien esperar que s'agenollés tremolós i els besés els peus ... van pretendre que atemorit denunciés als seus propis col·laboradors en un vergonyós intent d'autèntica caça de bruixes ... però, alguna cosa no els ha anat bé! la dignitat d'un sol home els ha vençut! ... resulta que aquest Jutge no és ni vol ser com han estat tan de temps tans i tans catalans ... aquest fermesa, doncs, marca i separa clarament entre un abans i un després! A partir d'ara ja res serà igual!
Tercer cas: L’Oriol Junqueras, també després del 25M del 2014, es veu arrossegat per un alè diví, i fa un pas endavant i en diu una de grossa «la Proclamació de la República podria ser al 2016». Junqueras ha fet un pas endavant, potser sense ser-ne gaire conscient o potser sí.
Quan dius una cosa així ja la has fotut, qui tira enrere aleshores?
El fet és que avançar ho hem de fer amb «esperit quàntic» -allò de la constant de Plank- Saltar de nivell costa, hi hem de posar molt esforç, evitar les distraccions del dia a dia -això ens ha costat trenta anys i amb aquests trenta anys més de 200.000 milions d’euros que ens han fotut des de Madrid amb la complicitat dels polítics d’aquí- -ara, encara, ens en foten 50 milions d'euros cada dia, amb la complicitat dels que encallen i ralentitzen l'esmentat procés-
El fet és que avançar, tal com deia, ho hem de fer també vencent les resistències d'anar fent, de les estructures d’estat sempre inacabades, de les raons interminables ...
Només una guspira d’alè diví esperonada per un èxit electoral petit com el d’ERC però molt potent ... potentíssim! pot abocar el capdavanter d’una de les formacions en joc a dir quelcom que un cop dit ja trenca la realitat encarcarada ...!
A partir d’ara ja hem trencat el gel, ha nascut, ha tret el cap, una nova realitat que ja arriba, el nou objectiu final, el que quan arribi ja haurem assolit oficialment la majoria d’edat com a país: La Proclamació de la República Catalana.
Punt i final!
Ho repeteixo, acluco els ulls i obro les orelles i ho repeteixo:
Ja hem dit el disbarat: «Proclamació de la República Catalana»!
Ningú, ni el Duran ni el Mas podran fer l’orni, ara.
Tot està per fer, tot és possible, en hi veiem abocats, diguin el que vulguin els contraris!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC, membre de l'ANC.
Fotografia adjunta, Anunci a l'Avui i Cartell del 2009
Cas primer: Fins quin punt Artur Mas no vol fer un pas enrere i de què no vol fer ni un pas enrere?
-un pas enrere de la Consulta no vinculant? de la Pregunta trampa? de la supeditació a les lleis espanyoles? ni un pas enrere del procés? de quin procés, del "Dret a No decidir" o de la veritable i total Independència, com la de Portugal o Israel per exemple?
Un cop sabuts els resultats en que ERC ha passat davant de CiU i ha guanyat aquestes eleccions, el President de la Generalitat de Catalunya va fer una manifestació al pur estil independentista i va venir a dir «tot tira endavant i no farem ni un pas enrere». Mas va dir aquestes coses però seguia movent-se en la indefinició volguda, i de llarga tradició del seu partit, que jo crec que és amb l’ajut inestimable del President d’Unió Democràtica de Catalunya -ai si aixequessin el cap honorables catalans com Carrasco i Formiguera fundadors del partit de l’espanyolíssim senyor Duran- el que ha fet perdre a Ciu la seva preeminència en el panorama català, marcant una tendència a una ascensió del partit republicà que el portaria a liderar el procés fent-lo pujar de nivell fins a un Referèndum de veritat des de i enfront d’una vergonyant «Consulta no Vinculant» supeditada per voluntat d’Àrtur Mas (i/o CyU) a la voluntat i les lleis dels espanyols, amb una pregunta trampa i bruta pel simple fet d’haver partit amb molt interès partidista, mala fe i molta traça la millor pregunta del món: «Vols que Catalunya sigui independent?»
Segon cas: El jutge Santiago Vidal declara davant del Consell General del poder Judicial.
Per primera vegada en el que va des del començament del darrer tram del procés d’alliberament de Catalunya i de recuperació de la seva independència que jo situo al novembre del 2004 quan naixia Catalunya Acció he vist una actitud digna i valenta com la del jutge Vidal en aquesta compareixença. No hi han hagut excuses de mal pagador, que si té efectes jurídics, que si no he trencat cap plat, que si només té efectes polítics, que si tomba, que si gira ...
La fermesa i la dignitat que ha demostrat el Jutge Vidal en aquesta nova ocasió marquen un nivell molt alt per a tots els jutges catalans i sobretot per a tots els polítics catalans siguin del partit que siguin.
A partir d’ara qui tingui una mica de nivell i no sigui un desvergonyit no podrà recórrer en la defensa de Catalunya i dels catalans a excuses de mal pagador, amb trampes i m’atreviria a dir, encara més, mai més amb cap pregunta embrutada.
Aquesta fermesa del Jutge Vidal, signe de fidelitat a Catalunya i de l'honorabilitat que el Poble Català suposa i atorga als seus Presidents, la fa visible Santiago Vidal enfront l'enemic que altiu el crida a files al seu feu Madrileny, on devien esperar que s'agenollés tremolós i els besés els peus ... van pretendre que atemorit denunciés als seus propis col·laboradors en un vergonyós intent d'autèntica caça de bruixes ... però, alguna cosa no els ha anat bé! la dignitat d'un sol home els ha vençut! ... resulta que aquest Jutge no és ni vol ser com han estat tan de temps tans i tans catalans ... aquest fermesa, doncs, marca i separa clarament entre un abans i un després! A partir d'ara ja res serà igual!
Tercer cas: L’Oriol Junqueras, també després del 25M del 2014, es veu arrossegat per un alè diví, i fa un pas endavant i en diu una de grossa «la Proclamació de la República podria ser al 2016». Junqueras ha fet un pas endavant, potser sense ser-ne gaire conscient o potser sí.
Quan dius una cosa així ja la has fotut, qui tira enrere aleshores?
El fet és que avançar ho hem de fer amb «esperit quàntic» -allò de la constant de Plank- Saltar de nivell costa, hi hem de posar molt esforç, evitar les distraccions del dia a dia -això ens ha costat trenta anys i amb aquests trenta anys més de 200.000 milions d’euros que ens han fotut des de Madrid amb la complicitat dels polítics d’aquí- -ara, encara, ens en foten 50 milions d'euros cada dia, amb la complicitat dels que encallen i ralentitzen l'esmentat procés-
El fet és que avançar, tal com deia, ho hem de fer també vencent les resistències d'anar fent, de les estructures d’estat sempre inacabades, de les raons interminables ...
Només una guspira d’alè diví esperonada per un èxit electoral petit com el d’ERC però molt potent ... potentíssim! pot abocar el capdavanter d’una de les formacions en joc a dir quelcom que un cop dit ja trenca la realitat encarcarada ...!
A partir d’ara ja hem trencat el gel, ha nascut, ha tret el cap, una nova realitat que ja arriba, el nou objectiu final, el que quan arribi ja haurem assolit oficialment la majoria d’edat com a país: La Proclamació de la República Catalana.
Punt i final!
Ho repeteixo, acluco els ulls i obro les orelles i ho repeteixo:
Ja hem dit el disbarat: «Proclamació de la República Catalana»!
Ningú, ni el Duran ni el Mas podran fer l’orni, ara.
Tot està per fer, tot és possible, en hi veiem abocats, diguin el que vulguin els contraris!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC, membre de l'ANC.
Fotografia adjunta, Anunci a l'Avui i Cartell del 2009
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
