25 de gener 2012
Els vigatans de l'ANC no tenen por de convidar polítics independentistes de pes!
Duració aproximada de l'acte: una hora i escaig.
L'Assemblea Nacional de Catalunya és filla de l'Assemblea de Catalunya i de les Consultes per a la Independència.
Totes les berguedanes i berguedans que vàreu votar en aquella Consulta del dia 13 de desembre hauríeu de ser presents en aquest acte senzill però històric.
L'Assemblea Nacional de Catalunya "ANC" té la qualitat d'unir tots els catalans sigui quina sigui la seva ideologia. De nou caminem tots junts.
L'objectiu és assolir un país lliure que sigui amo de si mateix per fer les polítiques que li siguin justament favorables en tot ordre: Jurídic, econòmic, social, d'immigració, de promoció i relació exterior, de transports, laboral, ecològic ...
Fins ara, com tots sabeu, un poble aliè legisla per nosaltres i en contra nostra, això ho hem d'aturar, això s'ha d'acabar! Hem d'esdevenir capaços d'auto governar-nos, i ells, i nosaltres no fem el pas, no ens deixen i nosaltres ho consentim.
La Independència no és una cosa que es pugui donar o vendre, la independència és un estat de maduració personal i col·lectiva, tal com diu i ha escrit devades Mossèn Climent Forner "ja és hora que abandonem la perpètua adolescència en que ens trobem.
Berguedanes i berguedans, només de nosaltres depèn la maduració d'aquest Poble, nosaltres i totes les demés assembles locals que el proper març es coordinaran constituint la gran Assemblea Nacional de Catalunya "ANC".
Queda clara la nostra responsabilitat que no és pas la responsabilitat de l'actual President de la Generalitat de Catalunya, que no la vol ni té nassos per prendre-la! però sí que és la meva i la teva responsabilitat!
De veritat que assolirem la plenitud nacional i serà gràcies a la nostra ferma determinació.
Visqui Catalunya Lliure, visquin amb dignitat totes les catalanes i tots els catalans!
Salvador Molins Escudé, membre de Berguedans x la Independència.
18 de gener 2012
VilaWeb.cat L'ANC serà com el Senat del futur Estat Català: El senat dels PPCC confederats. Perquè no?
Text escrit després de llegir i agrair el post que us adjunto tot seguit extret del blog d'Ignasi Badia i Capdevila
Text de Salvador Molins:
En la creació d'una independència mai se sap com quedaran les fronteres fins al final del procés d'emancipació nacional. Per això és de total irresponsabilitat rendir-se abans d'hora sota cap mena de por, coacció o raonament reduccionista. Masses vegades els catalans hem fet l'il·lús i el talòs i amb massa facilitat callem o amaguem la condició segona del nostre fet nacional, després de la llengua naturalment, l'espai geogràfic que conforma la nostra nació: des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. El Carxe, l'Alguer, Andorra ...
Ara mateix la naixent Assemblea Nacional Catalana, ANC, amaga amb excés de prudència els símbols territorials dels Països Catalans, encarnats de manera preeminent i especial en les sigles "PPCC" i el perfil del mapa de tota la nació en les seves diferents modalitats: Ombres gràfiques, mapes Google, mapa d'estelades sobre el territori, territori en forma d'estelada, ... etc.
No hem de tenir por de paralar de Catalunya -digueu-li Catalunya-. No hem de tenir por de parlar dels PPCC a tort i dret, aqui no li agradi que s'hi posi fulles! No hem de tenir miraments pels espanyolíssims que governen el país valencià.
La darrera paraula ha de ser la nostra, la nació és la nostra nació! no ens deixem atemorir!
Felicito de d'aquest blog als creadors de la nova web "dona la cara per la independència" per que han sabut integrar-hi el mapa complert de tota la nació.
Salvador Molins Escudé, BIC-CA, SI, BxI
----------------------------
Punts de referència: les fronteres de la República
Text de Salvador Molins:
En la creació d'una independència mai se sap com quedaran les fronteres fins al final del procés d'emancipació nacional. Per això és de total irresponsabilitat rendir-se abans d'hora sota cap mena de por, coacció o raonament reduccionista. Masses vegades els catalans hem fet l'il·lús i el talòs i amb massa facilitat callem o amaguem la condició segona del nostre fet nacional, després de la llengua naturalment, l'espai geogràfic que conforma la nostra nació: des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. El Carxe, l'Alguer, Andorra ...
Ara mateix la naixent Assemblea Nacional Catalana, ANC, amaga amb excés de prudència els símbols territorials dels Països Catalans, encarnats de manera preeminent i especial en les sigles "PPCC" i el perfil del mapa de tota la nació en les seves diferents modalitats: Ombres gràfiques, mapes Google, mapa d'estelades sobre el territori, territori en forma d'estelada, ... etc.
No hem de tenir por de paralar de Catalunya -digueu-li Catalunya-. No hem de tenir por de parlar dels PPCC a tort i dret, aqui no li agradi que s'hi posi fulles! No hem de tenir miraments pels espanyolíssims que governen el país valencià.
La darrera paraula ha de ser la nostra, la nació és la nostra nació! no ens deixem atemorir!
Felicito de d'aquest blog als creadors de la nova web "dona la cara per la independència" per que han sabut integrar-hi el mapa complert de tota la nació.
Salvador Molins Escudé, BIC-CA, SI, BxI
----------------------------
Punts de referència: les fronteres de la República
ibc | dimecres, 18 de gener de 2012 | 14:26h
Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d'anys, i la difusió que n'ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l'element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n'hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n'hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l'hora d'establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d'haver modificacions. (I, d'altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)
De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n'hi ha dos: l'Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.
Així mateix, hi ha el cas d'Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l'ha dotada d'una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d'integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.
La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s'inclouen en el nostre àmbit nacional s'haurà de tenir en compte d'una manera especial a l'hora d'establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.
Les primeres són la Vall d'Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l'edat mitjana formaven part del Regne de València.
També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d'altres a l'aragonès, mentre que n'hi ha que en defensen l'autonomia lingüística.
Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d'Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l'Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d'Alacant el 1836.
Per acabar, s'haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d'Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.
Així mateix, hi ha el cas d'Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l'ha dotada d'una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d'integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.
La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s'inclouen en el nostre àmbit nacional s'haurà de tenir en compte d'una manera especial a l'hora d'establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.
Les primeres són la Vall d'Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l'edat mitjana formaven part del Regne de València.
També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d'altres a l'aragonès, mentre que n'hi ha que en defensen l'autonomia lingüística.
Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d'Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l'Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d'Alacant el 1836.
Per acabar, s'haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d'Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.
15 de gener 2012
#espanyaensroba i extorsiona! Els còmplices hauran de ser jutjats per lladres i genocides de la Nació Catalana.
I qui calla el robatori n'esdevé còmplice.
Són "els millors" mals administradors perquè ignoren voluntàriament "el gran forat" el forat de tot el que ens roba Espanya, de tot el que es deixen robar per Espanya sense ni piular.
Tapen forats i obliden intencionadament l'esvoranc gegant de l'espoliació del 10% del PIB català -com a mitjana-. Portem amb 30 anys un dèficit que ratlla els 300.000 milions d'euros.
Catalunya és com un gran dipòsit d'aigua del que en tapessin els forats petits i ignoressin l'esvoranc gegant de fuita d'aigua.
Avui, en paraules assenyades de Muriel Casals, Presidenta de l'Òmnium Cultural, "ignorar sabent-ho i permetre aquesta espoliació és una autèntica irresponsabilitat que aboca Catalunya a la seva pròpia inviabilitat".
Els actuals governats de Catalunya, Ciu, han amagat l'espoliació i han callat per por del conflicte durant 30 anys, permetent la ruïna de Catalunya.
Ara és l'hora de la Independència. Cal trencar amb Espanya, cal aturar aquest lladronici. Els còmplices hauran de ser jutjats per lladres i genocides de la Nació Catalana.
Salvador Molins, BIC-CA, SI, BxI
09 de gener 2012
VISQUI CATALUNYA, DESCOLONITZADA, CATALANA, UNIDA, PLENA i LLIURE: Sols haurà estat un llarg son de 300 anys.
El procés de secessió de Catalunya d'Espanya i de regeneració de tota la nació catalana ja no té aturador.
Ara ja no depèn de mi ni de tu, sols de l'Esperit de Catalunya!
L'Assemblea Nacional Catalana, naixent, ja s'ha proposat empènyer i si cal endegar el procés cap a la Independència de tota la nació per l'any 2014.
En tot procés i en tot projecte la qüestió més fonamental és a l'ànima del seu objectiu naixent. Catalunya Acció va néixer per portar el nostre país vers la seva plenitut nacional en aproximadament una dècada. Catalunya Acció va néixer el 2004 i començava a acaminar el 2005 per assolir el seu objectiu pels voolts del 2014.
L'Assemblea Nacional Catalana, ANC, ha nascut amb la vocació de no ser una patum més sinó d'ocupar un estament més alt que incloguin totes les patums independentistes. A hores d'ara, els independentistes, ja tenim la pell curtida d'errors i egoïsmes que ens han dividit tantes vegades inutiment! Ara ja som prou humils i hem de ser prou humils per entendre que tots hem de capiguer en un estament superior que ens coordini i a la pràctica ens uneixi. No ens fa angunia ni alèrgia que l'Assemblea Nacional Catalana esdevingui l'òrgan, l'eina d'unió del Poble "menut"* català lliure.
L'Assemblea Nacional Catalana, ANC, un dia no gaire llunyà esdevindrà el nou parlament de la nova Catalunya Independent.
"És necessari que el gra de blat mori per poder donar fruit!" El Parlament autonòmic català ha de morir de mort voluntària, seguin l'honorable exemple de Lluís Maria Xirinachs per poder infantar un nou Parlament Català Sobirà: L'Assemblea Nacional Catalana, ANC!
Ara ja no depèn de mi ni de tu, sols de l'Esperit de Catalunya!
Tot i així, els catalans lliures i determinats a regenerar la nostra nació, regenerar tota la nostra nació!, trencarem la miserable colonització que des de fa centúries ens amenaça i tenalla i lluitarem sense respir per la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència plena que volem.
Visca Catalunya, lliure, tota, unida i plena!
Salvador Molins i Escudé (CA, BIC, SI, BxI)
*"el poble menut" és el que heroicament va decidir no rendir-se aquell 11 de setembre del 1714. Dèien "Victòria o mort"! Jo dic vida o vida! Vida per la nostra nació mil·lenària: CATALUNYA! la nostra desgràcia no haurà sigut la mort! sols haurà estat un llarg son de 300 anys. (Salvador Molins, BIC-CA)
07 de gener 2012
Col·lectiu Emma: La millor resposta als New York Times.
dijous 5 de gener de 2012
LOSTE: Catalunya, l’atzucac i la premsa internacional. INDIRECTE.CAT (Andorra ...)
Catalunya, l’atzucac i la premsa internacional
( 6 vots )És molt positiu que la premsa internacional de prestigi, tant de la UE com dels Estats Units, comenci a parlar del que realment passa a la nostra nació catalana . De fet, hauríem de ser nosaltres qui enviéssim cartes i escrits a aquesta premsa. Cal saber que ja hi ha grups i col·lectius d’ençà de fa mesos, com per exemple el Col·lectiu Emma, que fan una tasca molt dura i lloable de contestar en anglès, francès o alemany tot el que fa referència a Catalunya a la premsa mundial. Hem de saber explicar que Catalunya sempre ha estat Europa, i europeista pels quatre costats, però que ara no podem continuar, ni un minut més, amb aquesta situació de dependència absoluta, d’ofegament polític, econòmic i social. Catalunya ha de poder deslliurar-se del jou que representa actualment la seva pertinença al Regne d’Espanya; i ho ha de fer, sense estridències, amb un treball ben fet, dintre de la interdependència Europa . Ha arribat l'hora d’expressar amb pèls i senyals quina és la única alternativa sostenible i justa, pel bé de Catalunya (però també d'Europa en el seu conjunt) per tal de sortir d'aquest terrible atzucac en què ens trobem actualment.
--------- Què va dir el New York Times:
La presó de Figueres, al New York Times 31-12-2011
El diari ho posa com a exemple de l'estat de les finances a Espanya
Imatge de l'article de la versió on-line del New York Times
El diari New York Times posa com exemple la presó de Figueres per a parlar de l'estat de les finances i l'economia a Espanya. El rotatiu americà explica que "el dèficit pressupostari és més gran del que s'esperava". "Encara que en general la situació fiscal d'Espanya no és tan greu com a Itàlia, té un altre problema molt particular, greus mancances del pressupost a les 17 comunitats autònomes, que han gastat imprudentment en el darrera dècada". A Figueres, "lloc de naixement de Salvador Dalí, al nord-est d'Espanya hi ha una presó gegant buida", expliquen. "Fins i tot sense un sol pres, la presó està costant 1,3 milions de dòlars al mes al govern regional d'Espanya, principalment pagaments d'interessos. Si els presos fossin traslladats, costaria 2,6 milions addicionals al mes", afegeixen. També afirmen que "Catalunya, com el País Basc, segueix sent molt independent. Però s'enfronta a una cursa costa amunt, ja que tracta de poder controlar el seu propi pressupost. La presó de Figueres, que segons els experts no era necessària, no va ser l'únic projecte gran de la regió en els últims anys, argumentant que les obres públiques serien l'estímul econòmic enfront l'alta taxa d'atur d'Espanya, en l'actualitat el 22 per cent". "A més de la presó, Catalunya va iniciar projectes de carreteres i una extensió de 30 milles del metro de Barcelona, que ha demostrat ser difícil d'aturar", expliquen. "Als últims mesos, però, Catalunya ha estat reduint el seu pressupost, fet que altres regions hauran de seguir molt aviat, tot i que igual que molts altres governs regionals no va poder complir els seus objectius de cap d'any".
El diari ho posa com a exemple de l'estat de les finances a Espanya
Imatge de l'article de la versió on-line del New York Times
El diari New York Times posa com exemple la presó de Figueres per a parlar de l'estat de les finances i l'economia a Espanya. El rotatiu americà explica que "el dèficit pressupostari és més gran del que s'esperava". "Encara que en general la situació fiscal d'Espanya no és tan greu com a Itàlia, té un altre problema molt particular, greus mancances del pressupost a les 17 comunitats autònomes, que han gastat imprudentment en el darrera dècada". A Figueres, "lloc de naixement de Salvador Dalí, al nord-est d'Espanya hi ha una presó gegant buida", expliquen. "Fins i tot sense un sol pres, la presó està costant 1,3 milions de dòlars al mes al govern regional d'Espanya, principalment pagaments d'interessos. Si els presos fossin traslladats, costaria 2,6 milions addicionals al mes", afegeixen. També afirmen que "Catalunya, com el País Basc, segueix sent molt independent. Però s'enfronta a una cursa costa amunt, ja que tracta de poder controlar el seu propi pressupost. La presó de Figueres, que segons els experts no era necessària, no va ser l'únic projecte gran de la regió en els últims anys, argumentant que les obres públiques serien l'estímul econòmic enfront l'alta taxa d'atur d'Espanya, en l'actualitat el 22 per cent". "A més de la presó, Catalunya va iniciar projectes de carreteres i una extensió de 30 milles del metro de Barcelona, que ha demostrat ser difícil d'aturar", expliquen. "Als últims mesos, però, Catalunya ha estat reduint el seu pressupost, fet que altres regions hauran de seguir molt aviat, tot i que igual que molts altres governs regionals no va poder complir els seus objectius de cap d'any".
Com serà el dia "D" -el dia de la ruptura-? Quan? ...
Dilluns, 1.8.2011. 18:00 h
Legalitat de la independència (Alfons López Tena)
Tres quartes parts del Estats que hi ha al món s’han independitzat el darrer segle, i els Estats preexistents sempre reconeixen els nous Estats emergents. La via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo, que s’havia proclamat independent amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que la dels EUA dos segles abans: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya ens reuníssim i signéssim un document de proclamació d’independència, i això fos tot. El Tribunal de l’ONU ho ha avalat plenament, atorgant plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació; simplement es va plantejar si hi ha algun principi o norma de Dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima i legal pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.
El Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els Estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovar era una minoria respecte del conjunt de la població de l’Estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.
Des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou Estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.
Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar les eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, fer-ho, i obtenir el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’Estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori i població, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.
Espanya s’ha posicionat en contra, front als EUA, França el Regne Unit, Alemanya, el Tribunal de l’ONU i el Parlament europeu, i en companyia de Rússia, Xina i Veneçuela. Una vergonya impròpia d’una gran nació.
Article d'Alfons López Tena (SI) publicat a El Mundo
04 de gener 2012
L'ANC i els partits independentistes s'han de potenciar mútuament.
Per tal d'assolir la Independència, com s'ha esdevingut arreu, necessitem dos braços actius i coordinats: El braç del Poble i el braç institucional i polític, i que ambdós es moguin en favor de la Independència immediata, o sigui, a curt termini.
L'Assemblea Nacional Catalana tot just naixent, ANC, té moltes possibilitats d'esdevenir un ens molt proper al que hauria de ser "el braç del poble".
Objectius tàctics a tenir en compte per part de l'ANC en aquest sentit:
1 - Acostar el poble menut català al procés d'independència, esdevenir el braç del Poble en aquest procés.
2 - Empènyer els catalans independentistes, lliures i no acomplexats, en la tasca d'alliberar Catalunya, tal com expressava el pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), quan deia: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
3 - Fer els passos necessaris (full de ruta) i reunir la gent mínimament necessària (el llevat o catalitzador) i els voluntaris i com més gent millor per tal de precipitar el procés de secessió i dotar-los de valors, objectius i raonaments per aquest fi.
-------------------
L'altre braç, el polític, l'han d'integrar les institucions catalanes i els partits polítics catalans, començant primer de tot pels diputats i partits independentistes i pels Ajuntaments que ja han començat a moure's en aquest sentit.
Els objectius tàctics d'aquests partits, organitzacions independentistes i ajuntaments han de complir els següents requisits:
1 - Disposar-se a la ruptura i practicar-la. Travessar la línia vermella sempre que es pugui, calgui o es cregui convenient.
2 - Disposar-se a la unió, a la coordinació, a la col·laboració i al contacte per la ruptura, i practicar-ho, practicar la coordinació, lla col·laboració i el contacte entre aquestes organitzacions primer i aquestes institucions de seguida que es pugui o ens hi veiem amb cor de fer-ho.
3 - Convèncer als independentistes catalans de la seva gran responsabilitat en votar els partits i candidats que de veritat i de forma contrastada es comprometin per tirar endavant i a curt termini el procés de secessió i la preparació del poble català a tots nivells, i que mereixin la confiança per fer-ho, confiança guanyada amb el seu exemple i veritable credibilitat. Dono voltes en aquest punt perquè és una qüestió fonamental i bàsica perquè Catalunya pugui tirar endavant la seva Independència.
4 - Anar a guanyar les eleccions catalanes del 2014.
Salvador Molins, BIC-CA, SI, BxI.
Catalonia the Next State in Europe.
Objectius tàctics a tenir en compte per part de l'ANC en aquest sentit:
1 - Acostar el poble menut català al procés d'independència, esdevenir el braç del Poble en aquest procés.
2 - Empènyer els catalans independentistes, lliures i no acomplexats, en la tasca d'alliberar Catalunya, tal com expressava el pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), quan deia: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
3 - Fer els passos necessaris (full de ruta) i reunir la gent mínimament necessària (el llevat o catalitzador) i els voluntaris i com més gent millor per tal de precipitar el procés de secessió i dotar-los de valors, objectius i raonaments per aquest fi.
-------------------
L'altre braç, el polític, l'han d'integrar les institucions catalanes i els partits polítics catalans, començant primer de tot pels diputats i partits independentistes i pels Ajuntaments que ja han començat a moure's en aquest sentit.
Els objectius tàctics d'aquests partits, organitzacions independentistes i ajuntaments han de complir els següents requisits:
1 - Disposar-se a la ruptura i practicar-la. Travessar la línia vermella sempre que es pugui, calgui o es cregui convenient.
2 - Disposar-se a la unió, a la coordinació, a la col·laboració i al contacte per la ruptura, i practicar-ho, practicar la coordinació, lla col·laboració i el contacte entre aquestes organitzacions primer i aquestes institucions de seguida que es pugui o ens hi veiem amb cor de fer-ho.
3 - Convèncer als independentistes catalans de la seva gran responsabilitat en votar els partits i candidats que de veritat i de forma contrastada es comprometin per tirar endavant i a curt termini el procés de secessió i la preparació del poble català a tots nivells, i que mereixin la confiança per fer-ho, confiança guanyada amb el seu exemple i veritable credibilitat. Dono voltes en aquest punt perquè és una qüestió fonamental i bàsica perquè Catalunya pugui tirar endavant la seva Independència.
4 - Anar a guanyar les eleccions catalanes del 2014.
Salvador Molins, BIC-CA, SI, BxI.
Catalonia the Next State in Europe.
-
- Puig Caelles Jaume www.assemblea.catAssemblea Nacional Catalanawww.assemblea.catAssemblea Nacional Catalana
-
23 de desembre 2011
"Diem Prou!!! __ Prou d'això! prou d'espoliació i submissió!!!
La insubmissió fiscal comença a l'abril amb l'IVA
Els dos joves empresaris de Siurana donen empenta a la campanya per no pagar impostos a l'estat
Notícia extreta de Vilaweb:Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, els dos joves empresaris de Siurana que van anunciar que no pagarien impostos a l'estat espanyol, han recollit el suport de moltes entitats del país, empreses i ciutadans. I preparen una campanya per convidar tothom a fer un primer pas com el que ells faran a l'abril: deixar de pagar l'IVA corresponent al govern espanyol i fer-ho a la Generalitat, de tal manera que l'acció no sigui il·legal i el risc per a l'empresari sigui nul.
'No es tracta de no pagar impostos, sinó de pagar-los a la Generalitat. Volem complir la llei, que la Generalitat ens faciliti un número de compte on poder abonar aquests diners, i que sigui el govern qui en faci ús. El risc és zero, perquè no deixem de pagar aquest impost: el paguem a una administració, la Generalitat, que, al cap i a la fi, forma part de l'administració estatal. Ens trobaríem més aviat en una situació alegal, però no il·legal', explica a VilaWeb Andreu Bartolomé.
Diu que també es plantegen de fer un acció semblant amb altres impostos, 'des de la seguretat social fins a pura documentació administrativa. Al celler tracto amb impostos especials. S'ha d'anar veien quins són els més fàcils de fer. Ara ens centrem en el primer, del 2012, que és l'IVA de l'abril, i després seguiran els pagaments de l'IVA dels altres trimestres. Segurament també hi farem amb l'impost de societats, que es paga al juny. L'opció de seguretat social no l'hem de posar damunt la taula, perquè encara no tenim tan clar com fer-ho. De moment, ens volem centrar amb l'IVA, perquè sabem que això tothom ho podrà fer'.
Per fer arribar la proposta a les empreses i als ciutadans de tot el país, s'han posat en contacte amb moltes entitats, com ara Sobirania i Progrés, Ara o Mai, Deumil.cat, l'Assemblea Nacional Catalana, amb qui coordinaran la campanya que ben aviat posaran en marxa, on explicaran com fer aquesta objecció fiscal i on respondran tots els dubtes que això pot plantejar.
15 de desembre 2011
Ja són 112 els països que han reconegut la independència dels palestins.
Islàndia reconeix l'Estat palestí
Considera Palestina un país independent i sobirà dins les fronteres anteriors al 1967
Ja són 112 els països que han reconegut la independència dels palestins
Els ministres d'Exteriors palestí i islandès, Riad Malki i Össur Skarphédinsson, aquest dijous a Reykjavík Foto: REUTERS.
Islàndia ha reconegut formalment a Palestina com a un Estat independent i sobirà dins les fronteres prèvies a la Guerra dels Sis Dies de 1967.
El ministre d'Afers Exteriors islandès, el socialdemòcrata Össur Skarphédinsson, ha lliurat aquest dijous al seu homòleg palestí, Riad Malki, la declaració aprovada el passat 29 de novembre pel Parlament d'aquest país nòrdic.
A la resolució, que va ser aprovada per 38 vots a favor i 13 abstencions, s'emplaça israelians i palestins a negociar un acord de pau prenent com a base la legislació internacional i les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte.
També s'insta les dues parts a aturar de manera immediata qualsevol acció militar o acte de violència, i a respectar els drets humans.
Amb l'anunci d'Islàndia, ja són 112 els països que han reconegut l'Estat Palestí, entre els quals quatre europeus: la República Txeca, Hongria, Polònia i Malta.
Així mateix ho han fet la majoria d'Estats sud-americans i només Colòmbia, principal aliada dels Estats Units a la regió, no s'ha pronunciat en aquest sentit.
També s'han afegit al reconeixement de la sobirania palestina països d'Amèrica Central com Cuba, Costa Rica, Nicaragua, Hondures i el Salvador.
D'altra banda, prop de 150 països mantenen algun tipus de relacions diplomàtiques amb Palestina.
Font: Diari El Punt Avui+ ( Dijous, 15 de desembre del 2011)
El ministre d'Afers Exteriors islandès, el socialdemòcrata Össur Skarphédinsson, ha lliurat aquest dijous al seu homòleg palestí, Riad Malki, la declaració aprovada el passat 29 de novembre pel Parlament d'aquest país nòrdic.
A la resolució, que va ser aprovada per 38 vots a favor i 13 abstencions, s'emplaça israelians i palestins a negociar un acord de pau prenent com a base la legislació internacional i les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte.
També s'insta les dues parts a aturar de manera immediata qualsevol acció militar o acte de violència, i a respectar els drets humans.
Amb l'anunci d'Islàndia, ja són 112 els països que han reconegut l'Estat Palestí, entre els quals quatre europeus: la República Txeca, Hongria, Polònia i Malta.
Així mateix ho han fet la majoria d'Estats sud-americans i només Colòmbia, principal aliada dels Estats Units a la regió, no s'ha pronunciat en aquest sentit.
També s'han afegit al reconeixement de la sobirania palestina països d'Amèrica Central com Cuba, Costa Rica, Nicaragua, Hondures i el Salvador.
D'altra banda, prop de 150 països mantenen algun tipus de relacions diplomàtiques amb Palestina.
13 de desembre 2011
Si Catalunya no és Espanya, què hi fotem dins d'Ecspanya?
Article de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, publicat al diari Naciodigital.cat
http://www.naciodigital.cat/
http://www.naciodigital.cat/
“España es una gran nación”, “no permitiremos que nos mande ni Alemania ni nadie”… Aquestes són algunes de les expressions que els “tercios” d’en Rajoy van utilitzar durant la passada campanya electoral. En realitat, els espanyols viuen com si fos viu Hernán Cortés amb la diferència que els únics indis als quals poden encara colonitzar som els catalans.
Malgrat les ínfules imperials que gasten de portes endins (a veure si això que van dir d’Alemanya li ho va dir en Mariano a la cancellera Merkel personalment) són moltes les veus que han apuntat que el PP, desprès de la seva victòria, poc podrà fer en matèria econòmica més enllà del dictat de Berlín. Amb tot, en qüestions de diners, una cosa segur que podran continuar fent i sense demanar permís a ningú: persistir en el saqueig de Catalunya. Aquí tenen tot el marge de maniobra. Vegeu sinó com la primera mesura econòmica que han pres és dir que no pagaran “ni de broma” a la Generalitat els 1450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Aquest és l’aperitiu per tal que el govern Mas vagi fent boca quan segui a la taula per negociar l’anomenat pacte fiscal. Aquest és l’únic pa que s’hi dóna, i que es continuarà donant, amb la majoria absoluta del PP. Això en matèria econòmica, però en d’altres qüestions relacionades amb Catalunya la cosa no diferirà gaire.
Cal tenir present que aquest partit espanyol està dividit en dues faccions: la superultra i la ultra a seques. Simplement una qüestió de matisos. La primera compta entre les seves files elements com Esperanza Aguirre o Jaime Mayor Oreja amb el suport de les tropes mediàtiques del grup La Gaceta, El Mundo, la COPE,... Els segons, aquells que es presenten com una mica més civilitzats, els encapçala el propi Rajoy seguit d’un Ruiz Gallardón i d’algún “dirigent regional” com Jorge Moragas. La seva aclaparadora majoria parlamentària, els superultres, la voldran fer servir per esclafar sense miraments Catalunya i deixar-la com una simple “peculiaritat regional”. Els de la facció d’en Rajoy no es que vulguin una cosa diferent per a nosaltres, però miraran de fer-ho amb una mica més de finezza. Guanyi la manera de fer dels uns o dels altres poc importa, perquè el resultat desitjat per tots plegats és el mateix. L’únic que els diferencia dels socialistes espanyols és que actuen més desacomplexadament. El seu esperit inquisitorial el manifesten sense miraments. En certa forma es creuen els legítims successors de la política de la cruz y la espada. Personalment, a els uns i altres, els considero portadors de la mateixa mala bava contra Catalunya.Malgrat les ínfules imperials que gasten de portes endins (a veure si això que van dir d’Alemanya li ho va dir en Mariano a la cancellera Merkel personalment) són moltes les veus que han apuntat que el PP, desprès de la seva victòria, poc podrà fer en matèria econòmica més enllà del dictat de Berlín. Amb tot, en qüestions de diners, una cosa segur que podran continuar fent i sense demanar permís a ningú: persistir en el saqueig de Catalunya. Aquí tenen tot el marge de maniobra. Vegeu sinó com la primera mesura econòmica que han pres és dir que no pagaran “ni de broma” a la Generalitat els 1450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Aquest és l’aperitiu per tal que el govern Mas vagi fent boca quan segui a la taula per negociar l’anomenat pacte fiscal. Aquest és l’únic pa que s’hi dóna, i que es continuarà donant, amb la majoria absoluta del PP. Això en matèria econòmica, però en d’altres qüestions relacionades amb Catalunya la cosa no diferirà gaire.
Ara que ja sabem allò que farà el PP potser és l’hora que el govern de CiU ens digui com pensa actuar a part de continuar fent de simples comptables colonials.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
-------------
#espanyaensroba i extorsiona! - I qui calla el robatori n'esdevé còmplice!
11 de desembre 2011
Parlem dels PPCC. Diguem-li senzillament: Catalunya!
Escrit per Jordi Casals i publicat a l'Opinió Nacional.com el 10/12/2011 a les 00:01h
Garibaldi als Països Catalans
Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes i feudalitzants, com ara els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.
Jordi Casals
Jordi Casals, nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.
03 de desembre 2011
#espanyaensroba, prou de censura. LA BAIXADA QUE ENS PORTARÂ DE RODOLONS A LA INDEPENDÈNCIA.
"La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar." (N.Cadenes)
"Senyor Bertran, robar és una expressió que no s'acceptarà més". Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?
La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla...) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.
El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.
D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.
Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.
I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.
Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.
CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?
Núria Cadenes
02 de desembre 2011
Segons els diccionaris: Mamarratxos que dictaminen contra el seu Poble.
Segons el Diccionari Alcover-Moll:
Mamarratxo: Persona o cosa grotesca, molt mal feta; cast. mamarracho. Semblant un mamarratxo, Vilanova Ohres, iv, 24.
Segons el Diccionari europeu (Ara que està de moda tot el que és europeu):
Mamarratxo: Persona que pel seu poc seny i manca de fermesa no es respectada ni presa seriosament
Segons el "Diccionari Tena":
Mamarratxo: Persona o col·lectiu que es fa còmplice dels lladres que roben a Catalunya i als catalans, els recursos, la llengua, l'esperit, la dignitat, les conquestes esportives, la llibertat de ser la nació que són, la llibertat de treballar i negociar amb qui vulguin i com vulguin, la llibertat d'autogovernar-se de veritat i tantes coses que ens roben espanya, els espanyols i els que en són complices autonomistes, regionalistes espanyolistes i encaixistes tots!
--------------------
Des d'aquest escrit reprovo tota aquesta gent enemiga de la Catalunya lliure i plena, tota aquest gent que ens enfonsen en la misèria! Miserables!
Energúmens, mamarratxos i miserables van junts contra tot el que significa Catalunya. Uns van de cara, els altres venen per l'esquena.
Mamarratxos que es disfressen ridículament de fada i que prohibeixen les paraules, mamarratxos que dictaminen contra el seu Poble, mamarratxos que pacten i repacten amb nocturnitat amb Espanya (recordem l'afer Mas-Zapatero que es va carregar aquell "Concert Solidari", darrer tram de l'estatut mort ), mamarratxos que quan el Parlament Català debatia l'admissió de la Llei d'Independència es van amagar als passadissos o als lavabos, mamarratxos que amb la seva prohibició van provocar que als tres honorables Barrera, Broggi i Oriol Domènech se'ls hagués de pujar amb un montacàrregues de paleta per poder fer el seu discurs en la Manifestació Independentista de Barcelona del 9 de juliol d'enguany, ...
Algun dia jutjarem els còmplices de tota aquesta gran espoliació que pateix Catalunya!
Salvador Molins (BIC, CA)
27 de novembre 2011
Sumar dues potents voluntats, la del Poble lliure i la dels polítics catalans lliures.
Primer cal la voluntat popular. La voluntat popular ara mateix l'encarna l'ANC.
Segon, cal la voluntat política -cap poble pot anar més enllà d'on volen anar els seus capdavanters, els seus polítics- ens cal la voluntat política encarnada en algú. Aquest algú, en aquests moments és SI, és Tena. Si Esquerra compleix a Madrid i sobretot a Catalunya ja seran dues les voluntats polítiques que se sumaran de fet per a la Independència de tota la nostra nació.
Dins l'ANC hi cabria "Objectiu Independència" com assemblea sectorial, però no sé si serem capaços de tirar endavant "O.I:"
Sí que serem capaços de tirar endavant les dues voluntats: La voluntat popular "ANC" i la voluntat política.
Salvador Molins (BIC, CA, OI, BxI, ANC, SI)
24 de novembre 2011
L'Independentisme avança, la Independència s'acosta (Fitxa 17)
17 – “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
(Josep Martí, Pare de la Independència Cubana)
“Aquells catalans de Cuba havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya. I, d’altra banda, quin gran sentit polític de cara a la comunitat internacional tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat o la futura República catalana. Però és que, a més a més, el fet de tenir enllestida aquella Constitució representava tapar la boca a aquells catalans llepafils de l’època (ara també en tenim) que davant la possibilitat de la nostra independència sempre pregunten primer: “I com serà, aquesta independència?” Com si la llibertat de ser amos dels nostres destins i deixar de viure com uns esclaus no fos ja el màxim premi per trencar amb Espanya i França.”
“a aquells redactors de la Constitució Catalana de l’Havana (la del 1928) els devien resultar familiars aquelles paraules del pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), que deien: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
“I els primers combats us puc assegurar que no són contra Espanya o França, són contra nosaltres mateixos. Són contra la nostra secular tendència a veure-ho tot perdut i no creure en els èxits col·lectius de casa nostra. Aquest combat reclama tossuderia, un bon diagnòstic i uns mètodes que vagin més enllà del simple pragmatisme. És així com podem abrandar l’esperit col·lectiu i retornar la confiança i la dignitat al nostre poble.
Però no podem oblidar que aquestes primeres lluites també hauran de tenir com a objectiu desemmascarar les actituds col·laboracionistes d’uns dirigents polítics actuals que no han tingut ni la voluntat, ni la capacitat, ni el coratge d’afrontar la condició de colònia que pateix Catalunya i que avui queda consagrada precisament en les respectives cartes magnes d’Espanya i França.”
(Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció)
Fotografia adjunta del diari Avui : Manifestació de Brussel·les, 2009)
22 de novembre 2011
Les trampes i mentides del gran tap de la Independència: CIU.
Incauts ... Verges nècies i imprudents!
Sr. Duran, senyors de Ciu, he sentit un vostre clam que deia "No ens deixeu caure a les mans del PP".
Doncs havíeu d'haver previst el que passaria. A aquestes alçades, 30 anys després d'aquella maldestre transició "democràtica?", hauríeu de saber que Catalunya amb Espanya és nació esclava i morta.
Ara topeu cruament amb una dura realitat que us heu guanyat a polS: Per una banda us esperen els vostres amics espanyols com llop ferotge.
Per l'altra banda hi trobareu els independentistes catalans, els que volen tot Catalunya lliure i plena.
Haureu de decidir cap a on voleu anar, cap a Espanya o cap a Catalunya. No feu el despistat, ho havieu d'haver previst. No enganyeu més als vostres votants, als que van confiar en la vostra niciesa.
Jo ja sabia de la vostra gran mancança, sempre us rendiu abans de començar la batalla, sempre abandoneu Catalunya a la seva sort, sempre l'enfonseu en la submissió i la dependència. Mai, mai, sou conscients de la força de Catalunya i, ai las, goseu parlar de força, "la nostra força" dieu ...
No feu l'orni, ja sabeu prou bé quin és el preu del nostre suport, el preu del suport dels independentistes!, és el nostre programa ... el nostre compromís amb els nostres votants.
Incauts, necis, folls ... us esperem amb els braços oberts! Un braç es diu llengua, l'altre independència!
Signa: Un que va donar el seu suport a Esquerra.
------------------------
Aquest escrit anònim l'he rebut al meu correu de part d'un amic votant d'Esquerra que no vol que se sàpiga el seu nom.
19 de novembre 2011
En reconeixement a la trajectòria d'un gran patriota: Enric Garriga Trullols.
Enric Garriga Trullols, president de l’IPECC i del CAOC, mor als 85 anys
El president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), Enric Garriga Trullols, ha mort a Barcelona als 85 anys. L’enterrament ha sigut aquest dissabte, 19 de novembre, a les 16.00 h., al Tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capella ardent ha sigut oberta aquesta tarda a les 16.00 h .
Enric Garriga Trullols, enginyer químic de professió, va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya, i ho va fer de múltiples maneres. Des de la seva col·laboració continuada amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranistes fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb l’objectiu de conciliar voluntats, unir esforços i aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.
En paral·lel a la seva activitat política, i en la mateixa direcció quant als objectius, Enric Garriga Trullols va participà al Congrés de Cultura Catalana (1975-77). Poc després de finalitzat aquest Congrés, en el qual treballà en l’àmbit de projecció exterior, fundà juntament amb altres persones, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des d’on ha desenvolupat una tasca ingent de promoció internacional de la cultura catalana a través d’accions molt diverses, com ara
- la creació i l’impuls de les XXIII edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca celebrades fins ara,
- la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica,
- la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània, i les petjades catalanes, a Centreuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.
El 1977 participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat consagrada al foment de les relacions entre les cultures i els pobles occità i català. Durant els darrers 34 anys ha dut a terme un treball constant d’apropament entre Catalunya i Occitània, pel qual ha estat reconegut àmpliament a Occitània. Entre moltes altres iniciatives, i amb dedicació constant, ha estat el creador i impulsor de les XXXIII edicions de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les XXIV edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana; o les XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l’Escola Occitana d’Estiu, a Vilanova d'Olt. Durant els darrers cinc anys ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei; va impulsar les classes d’ensenyament de l’occità a Barcelona, i va participar activament en la tramitació de la Llei de l’occità. Era membre de l’Institut d’Estudis Occitans.
Fotografia (d’esquerra a dreta):
Enric Garriga Trullols, la seva esposa Núria Bayó, i els expresidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol, Heribert Barrera i Joaquim Xicoy durant el sopar commemoratiu del XXVè aniversari de la fundació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), celebrat l’any 2003.
IPECC/CAOCHotel Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 / 93 213 76 48 / e-mail: caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat / e-mail: ipecc@ipecc.cat // web: www.ipecc.catEl dia "D" i els dies previs ...
A la conferència Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, es va reflexionar i debatre sobre el dia D+1, l'endemà de la independència de Catalunya. Qüestions com les conseqüències legals i econòmiques de la separació van ser abordades per experts internacionals.
Una de les conferències més interessants va ser la de l'advocada eslovena Ana Stanic, que va abordar els aspectes financers de la successió d'estats. Regulada principalment per la Convenció de Viena de 1983 sobre la “successió d'estats en relació a les propietats, arxius i deutes d'Estat”, la separació pot ser més o menys beneficiosa segons si s'entén que hi ha dissolució de l'Estat espanyol o bé només secessió de Catalunya. En els dos casos tots els béns immòbils (carreteres, edificis...) i mòbils (trens, mobiliari, equipament...) propietat de l'Estat espanyol, localitzats a Catalunya, passarien automàticament al nou Estat català. Però per la propietat estatal a l'exterior (ambaixades...) hi ha diferències importants segons en quin cas ens trobem. Pel que fa al repartiment del deute de l'Estat la diversitat de solucions és molt gran. Com a principi general cal seguir un criteri d'equitat en el repartiment de béns i deutes, i la concreció d'aquest principi poden ser la població o el pes econòmic (PIB relatiu) o una combinació entre ambdós. I sovint institucions com l'FMI hi intervenen.
Cal preparar-se per al dia D+1 amb iniciatives com aquesta conferència. Però no s'ha d'oblidar el dia D i els previs al dia D, perquè encara manca un full de ruta polític clar i consensuat cap a la independència. En la definició d'aquest projecte, Catalunya no pot restar presonera de debats passats i cal que de manera urgent abordi qüestions noves que la crisi econòmica europea faran aflorar. Més enllà de l'obvietat dels efectes menors que la crisi tindria a Catalunya sense dèficit fiscal, la crisi europea és tan complexa que exigeix una reflexió pròpia catalana. En els anys noranta, diversos estudis advertien que la zona euro no complia els requisits per ser una zona monetària òptima (productivitats molt diferents, absència de mecanismes fiscals compartits), però malgrat tot el projecte polític es va imposar. Una primera dècada excepcionalment bona amaga les febleses que la crisi ha evidenciat.
Així, ara es visualitza el problema de tenir una política monetària única i una pluralitat de polítiques fiscals dels Estats. De moment, el problema s'aborda amb una coordinació a la força (intervenció), però sense instruments per desenvolupar-la que cal inventar a corre-cuita. Caldrà que a Catalunya reflexionem sobre el tipus de federalisme fiscal europeu que convé. Estem preparats per explicar aquell que hem patit, i que ha lesionat greument la competitivitat del nostre país.
Si els esforços per salvar l'euro fracassen, i s'entra en una sortida encadenada de la zona euro (primer Grècia, després Portugal, després...?), potser haurà arribat l'hora del dia D. L'historiador Enric Pujol ens recordava fa uns dies que els processos d'independència majoritàriament es produeixen en el moment de màxima feblesa dels estats o imperis. Caldrà aleshores estar preparats per a la pressió política que s'exercirà sobre Catalunya. Aquella pressió a la qual tantes vegades ha estat sensible el nacionalisme català, la del sentit d'Estat (el dels altres), que vindrà aquest cop d'uns dirigents europeus preocupats per evitar la fallida de l'Estat espanyol. Ens caldrà recordar el que Companys descobrí tard: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”
Elisenda Paluzie
Cal preparar-se per al dia D+1 amb iniciatives com aquesta conferència. Però no s'ha d'oblidar el dia D i els previs al dia D, perquè encara manca un full de ruta polític clar i consensuat cap a la independència. En la definició d'aquest projecte, Catalunya no pot restar presonera de debats passats i cal que de manera urgent abordi qüestions noves que la crisi econòmica europea faran aflorar. Més enllà de l'obvietat dels efectes menors que la crisi tindria a Catalunya sense dèficit fiscal, la crisi europea és tan complexa que exigeix una reflexió pròpia catalana. En els anys noranta, diversos estudis advertien que la zona euro no complia els requisits per ser una zona monetària òptima (productivitats molt diferents, absència de mecanismes fiscals compartits), però malgrat tot el projecte polític es va imposar. Una primera dècada excepcionalment bona amaga les febleses que la crisi ha evidenciat.
Així, ara es visualitza el problema de tenir una política monetària única i una pluralitat de polítiques fiscals dels Estats. De moment, el problema s'aborda amb una coordinació a la força (intervenció), però sense instruments per desenvolupar-la que cal inventar a corre-cuita. Caldrà que a Catalunya reflexionem sobre el tipus de federalisme fiscal europeu que convé. Estem preparats per explicar aquell que hem patit, i que ha lesionat greument la competitivitat del nostre país.
Si els esforços per salvar l'euro fracassen, i s'entra en una sortida encadenada de la zona euro (primer Grècia, després Portugal, després...?), potser haurà arribat l'hora del dia D. L'historiador Enric Pujol ens recordava fa uns dies que els processos d'independència majoritàriament es produeixen en el moment de màxima feblesa dels estats o imperis. Caldrà aleshores estar preparats per a la pressió política que s'exercirà sobre Catalunya. Aquella pressió a la qual tantes vegades ha estat sensible el nacionalisme català, la del sentit d'Estat (el dels altres), que vindrà aquest cop d'uns dirigents europeus preocupats per evitar la fallida de l'Estat espanyol. Ens caldrà recordar el que Companys descobrí tard: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.”
Elisenda Paluzie
"Ja és l’hora de preparar la independència" (Maria Torrents, Núria Cadenes, Salvador Molins)
"Cap Poble pot anar més enllà d'on el vuguin portar els seus polítics. (Maria Torrents, CA)"
Com exemple us diré que mig món i moltíssims nord-ammericans no van poder aturar la guerra de l'Irak, i us diré que mig itàlia no va poer fer fora el Berlusconi. Bush i Merkel foren i són polítics amb una voluntat decidida, ells sí que van poder, han pogut, fer una guerra i foragitar el Berlusconi en quatre dies.
Per la Independència hem de sumar, coordinar i fer créixer dues voluntats, la voluntat popular (ANC) i la voluntat política (SI, ERC, CiU ...).
Per la Independència també hem d'edificar dues unitats, la de tots els independentistes -la gent, ANC- i la dels partits independentistes (els que veritablement facin política independentista).
Preparem la Independència! No ens aturarem! (Salvador Molins)
------------------
Escrit de Núria Cadenes:
"Ja és l’hora de preparar la transició a la independència"
Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.
Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.
I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d'influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.
Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.
Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.
Núria Cadenes
Article publicat el 18 de novembre del 2011 a Cronica.cat
Com exemple us diré que mig món i moltíssims nord-ammericans no van poder aturar la guerra de l'Irak, i us diré que mig itàlia no va poer fer fora el Berlusconi. Bush i Merkel foren i són polítics amb una voluntat decidida, ells sí que van poder, han pogut, fer una guerra i foragitar el Berlusconi en quatre dies.
Per la Independència hem de sumar, coordinar i fer créixer dues voluntats, la voluntat popular (ANC) i la voluntat política (SI, ERC, CiU ...).
Per la Independència també hem d'edificar dues unitats, la de tots els independentistes -la gent, ANC- i la dels partits independentistes (els que veritablement facin política independentista).
Preparem la Independència! No ens aturarem! (Salvador Molins)
------------------
Escrit de Núria Cadenes:
"Ja és l’hora de preparar la transició a la independència"
Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.
Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.
I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d'influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.
Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.
Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.
Núria Cadenes
Article publicat el 18 de novembre del 2011 a Cronica.cat
14 de novembre 2011
El cóc fa història : Beatriu de Pinós. De Milany a Randa seguint Llull
carme.laura | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 08:53h
Beatriu de Pinós, baronessa de MIlany i Vallfogona, senyora de Castellà, nasqué el 1433 al Principat, potser al castell de Milany, a Vallfogona. Als 20 anys casà amb el seu cosí germà Francesc Galceran de Pinós-Fenollet de qui enviduà l'any 1475. Fou llavors quan començà la insòlita història de la noble baronessa Beatriu, lligada a Randa i a Llull.
La muntanya de Randa, al bell mig de l'illa de Mallorca, és habitada pel silenci i els eremites que s'aixopluguen en esquerpes coves. Des del puig més alt es domina la terra tancada, el mar obert i el cel infinit, fou el lloc elegit per Raimon Llull per a viure l'any 1273 un temps de recés i contemplació i estudi, una cova fou el seu habitatge. Anys més tard d'altres eremites seguiren el seu exemple i pensadors i conreadors de l'alquímia de la Corona catalanoaragonesa, de la península, de França, Venècia i d'altres llocs, atrets per Llull , convertiren al segle XV la muntanya de Randa en un lloc d'estudis de l'obra del venerat mallorquí.
A Barcelona hi ha un gran nombre de mestres lul·lians, molts d'ells cabalístics que es consideren deixebles espirituals de Llull; el mestre Pere Joan Poblet, cap de l'escola lul·liana barcelonina, marxa a Mallorca amb llicència del rei Afons el Magnànim per a impartir a Palma i a Randa els ensenyaments de l"l'art " del mestre Ramon, el seguirà anys més tard Pere Dagué. Beatriu de Pinós viu a Barcelona, es converteix al lul·lianisme a l'escola del mestre Dagué.
Tres anys fa que Dama Beatriu ha enviduat, el seu director espiritual el venecià lul·lià Fra Mario del Passo surt de Venècia per a retirar-se a Randa, escoltar-hi les lliçons de Pere Joan Poblet i conèixer els experiments d'alquímia atribuïts a Llull. És l'any 1478. Beatriu llega davant de notari tots els seus béns i drets al municipi de Mallorca perquè fos ensenyada l'art lul·liana a Randa o a Miramar, l'escola que Llull fundà per a formar missioners. I tot ho deixa, filla i terra, per a instal·lar-se a Randa. Molt poderosa és la influència del venecià que li fa arribar llibres i cartes. La baronessa li demana que li escrigui en català, sent temor en saber que l'inquisidor de Mallorca, Gabriel Caselles, assabentat de la donació que ha signat davant del notari Carbonell, s'oposa que l'obra de mestre Ramon
segueixi difonent-se a la illa, obra per a ell herètica.
Beatriu trobarà grans obstacles, la seva única filla impugna el testament i l'inquisidor de Mallorca s'oposa al llegat. És el segle en què la consideració de Ramon es mou entre l'heretgia i la santedat, màrtir sant o alquimista. A Randa un nombre important d'eremites independents de la jerarquia de l'Església intenten trobar els secrets de la transmutació en "l'art combinatòria".
La pressió sobre mestre Mario de Passa, l'escàndol fet públic del llegat de la baronessa, la persecució de l'inquisidor, el segrest de la bibiliotca lul·liana, obliguen l'eremita venecià a retornar a Venècia l'any següent , on mor un any més tard.
Beatriu viu a Randa. Han passat uns pocs anys. Adquireix els llibres arrabatats a de Passa. És una seguidora fervent i lleial de les ensenyances de Llull. El seu mestre Daguí és ara a Mallorca. Al 1484 fa un nou testament a favor de la seva filla Joana Estefania i crea un benefici eclesiàstic a una capella de l'església de Mont-Sió a Palma perquè hi hagi una càtedra d'art lul·lià, que serà l'origen de l'actual Estudi General Lul·lià de Mallorca.
Beatriu de Pinós no tornà a Milany, al castell que heretà de son pare, no tornà a Barcelona ni a visitar la tomba de l'espós, Llull l'havia cridada, Randa fou la seva nova pàtria, l'art lul·lià la flama encesa. Morí l'any 1485, havia fet les paus amb la filla, havia creat la càtedra, havia estat fidel al record del frare eremita venecià. Fou enterrada a una capella de la catedral de Mallorca, on reposen les seves despulles dins d'una bella sepultura. És allí, representada per una escultura jacent esculpida, vestida com una dama mallorquina. Elegí ser-ho.
Tres anys fa que Dama Beatriu ha enviduat, el seu director espiritual el venecià lul·lià Fra Mario del Passo surt de Venècia per a retirar-se a Randa, escoltar-hi les lliçons de Pere Joan Poblet i conèixer els experiments d'alquímia atribuïts a Llull. És l'any 1478. Beatriu llega davant de notari tots els seus béns i drets al municipi de Mallorca perquè fos ensenyada l'art lul·liana a Randa o a Miramar, l'escola que Llull fundà per a formar missioners. I tot ho deixa, filla i terra, per a instal·lar-se a Randa. Molt poderosa és la influència del venecià que li fa arribar llibres i cartes. La baronessa li demana que li escrigui en català, sent temor en saber que l'inquisidor de Mallorca, Gabriel Caselles, assabentat de la donació que ha signat davant del notari Carbonell, s'oposa que l'obra de mestre Ramon
segueixi difonent-se a la illa, obra per a ell herètica.
Beatriu trobarà grans obstacles, la seva única filla impugna el testament i l'inquisidor de Mallorca s'oposa al llegat. És el segle en què la consideració de Ramon es mou entre l'heretgia i la santedat, màrtir sant o alquimista. A Randa un nombre important d'eremites independents de la jerarquia de l'Església intenten trobar els secrets de la transmutació en "l'art combinatòria".
La pressió sobre mestre Mario de Passa, l'escàndol fet públic del llegat de la baronessa, la persecució de l'inquisidor, el segrest de la bibiliotca lul·liana, obliguen l'eremita venecià a retornar a Venècia l'any següent , on mor un any més tard.
Beatriu viu a Randa. Han passat uns pocs anys. Adquireix els llibres arrabatats a de Passa. És una seguidora fervent i lleial de les ensenyances de Llull. El seu mestre Daguí és ara a Mallorca. Al 1484 fa un nou testament a favor de la seva filla Joana Estefania i crea un benefici eclesiàstic a una capella de l'església de Mont-Sió a Palma perquè hi hagi una càtedra d'art lul·lià, que serà l'origen de l'actual Estudi General Lul·lià de Mallorca.
Beatriu de Pinós no tornà a Milany, al castell que heretà de son pare, no tornà a Barcelona ni a visitar la tomba de l'espós, Llull l'havia cridada, Randa fou la seva nova pàtria, l'art lul·lià la flama encesa. Morí l'any 1485, havia fet les paus amb la filla, havia creat la càtedra, havia estat fidel al record del frare eremita venecià. Fou enterrada a una capella de la catedral de Mallorca, on reposen les seves despulles dins d'una bella sepultura. És allí, representada per una escultura jacent esculpida, vestida com una dama mallorquina. Elegí ser-ho.
Comentaris: 4
- Així tornarà a ser ...smolins9 | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 22:25h... el nostre país un cop independent!
Salvador Molins, Berga
- Llull - BeatriuVictoria | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 17:46hEl pensament de Llull s'avança a teories pedagògiques posteriors, és potent i engrescador i hom no sap com va donar a l'abast, el seu esperit conciliador encara ara ens descobreix coses que ens serien molt útils. Efectivament Beatriu està enterrada a la Seu. Gràcies per divulgar-ho i tenir sempre un pensament per a Mallorca.
P.S. És curiós acaba de sortir la paraula celestial al codi :-)
- LLull, bon ambaixadorMaite | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 11:26hHe oblidat dir-te que tinc una cosina castellana, que domina perfectament el català tot i que mai ha viscut a Catalunya més de una setmana seguida; l'amor a la nostra llengua no li ha estat aportat en cap cas per nosaltres, sinó per l'obra de Llull, sobre la qual va fer la seva tesi doctoral.
- M'encantaMaite | dilluns, 14 de novembre de 2011 | 11:22hGràcies Carme Laura! És fantàstic, però no sé si explicar-li-ho al Quim -llullià fanàtic- per por que se me'n vagi a fer d'ermità a Randa. La seva passió per Llull -i seu coneixemet profund, val a dir-ho- em podrien jugar la mala passada.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
