Benvolguts amics i amigues,

Escric aquesta carta oberta tenint en ment, com a destinataris, a molta gent. Tots els centenars de persones que, al llarg de més de trenta anys, he conegut arran de la meva activitat en política. Segurament tu siguis un d’ells, o potser no; tant se val, potser el seu contingut et faci algun servei.

Escric aquesta carta pública per anunciar que plego. Poso fi a la meva vida política activa, i ara com ara crec que definitivament. A partir d’ara, seguiré la política com un ciutadà més, interessat per tot el que hi passi, i participant en les votacions quan siguem cridats a les urnes. Però no més.

Des d’aquell llunyà 1977 en què vaig sortir per primer cop a enganxar cartells a favor de la candidatura senatorial d’en Lluís Maria Xirinachs, han passat moltes coses. He militant a Esquerra Republicana, vaig contribuir a fundar Esquerra Catalana i durant setze anys he militat a Convergència. Al seu dia vaig formar part de l’Elefant Blau, i em satisfà haver tingut l’oportunitat de servir durant set anys la causa de Catalunya des de la seva primera institució esportiva. Als darrers mesos m’he adherit primer a Reagrupament i després a Solidaritat per la Independència. I tot, sempre, amb un mateix objectiu: servir Catalunya el millor possible. La meva guia inspiradora ha estat tothora una frase del President Companys: “La llibertat, la justícia i totes les altres causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té als catalans”.
Aquesta exigència ètica és el que m’ha mogut sempre i mai no n’he dimitit. És això el que m’ha portat a intentar i a participar en moltes altres iniciatives, quasi sempre en  companyia de gent que m’ha aportat molt. La darrera, la creació de les Conferències Democràtiques de Catalunya com a punt de trobada de persones preocupades pel país, i com a eina de debat i reflexió cívica.

Tampoc ara dimiteixo de l’exigència del President màrtir, però passo a fer-ho des d’una altra posició: la reserva, en podríem dir. Ja començo a ser massa vell per a segons què, i ja n’estic tip, de segons quines coses. Per això m’he donat de baixa tant de Reagrupament com de Solidaritat. Segur que tots dos se’n sortiran perfectament sense mi.

Catalunya és, ara mateix, en una cruïlla històrica, i la responsabilitat de la nostra generació és aprofitar-la. Ho és davant de totes les generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per Catalunya, i ho és també davant de les generacions que ens seguiran.

Aprofitar aquesta oportunitat vol dir que la propera legislatura del nostre Parlament sigui la legislatura de la llibertat. Vol dir que si Catalunya no obté la seva independència ara, es posin les bases per obtenir-la a la següent legislatura. L’actual confluència de factors i la potència de la xifra del 2014 hauria de ser suficient perquè tots els que estimen Catalunya, o que diuen que l’estimen, s’unissin davant d’una fita tan decisiva.

He treballat fins allà on he pogut per a aquest objectiu. He parlat, o ho he intentat, amb  molta gent: no cal dir noms, podeu fer la llista vosaltres mateixos i no us equivocaríeu gaire, segurament més aviat us en deixareu. I la resposta, amb poques excepcions, ha estat decebedora: alguns ni han volgut parlar amb mi, i la majoria dels que ho han fet, no han sabut passar de les bones paraules, que tots sabem que són paraules buides.

Per això plego. Falta humilitat i sobra vanitat. Falta visió històrica i sobra miopia. Falta grandesa i sobra egoisme. Falta esperit i sobren interessos. Falta gent que pensi i sobren fanàtics. Falta gent que accepti la crítica feta amb bona voluntat, i sobren incompetents, enlairats precisament per ser-ho. Pobra Catalunya, si la seva llibertat ha de dependre de les amistats o enemistats personals de cadascú, de les rancúnies i dels comptes pendents que els uns tinguin amb els altres o de qui se’n va al llit amb qui.

Diuen de Déu escriu recte amb ratlles tortes. Tant de bo sigui així.

Tinc la consciència tranquil·la per haver fet tot el que era a la meva mà. Puc dir amb el cap ben alt, que mai no he traït l’objectiu. No pretenc ser perfecte i sé que he comès errors, i només espero que no hagin superat els encerts. He trobat gent meravellosa i gent que m’ha ensenyat com pot arribar a ser de miserable l’ànima humana. He viscut grans desenganys i grans alegries, episodis bons i episodis dolents, experiències totes que m’han enriquit com a persona  i per això en dono les gràcies a tots. M’enduc records inesborrables, favorables o no, però tots positius perquè al capdavall tot són experiències viscudes.  I, sobretot, m’enduc l’íntima satisfacció d’haver fet tot el que he pogut per la meva pàtria.

Visca Catalunya lliure!

Joan Fonollosa i Guardiet

Barcelona, Onze de Setembre del 2010