Històricament, els grans canvis sempre acostumen a produir-se en moments de gran convulsió política. Són aquells instants on aquelles estructures que semblaven inamovibles esdevenen vulnerables. Una altra característica d’aquestes situacions és la gran rapidesa amb les que es produeixen, gairebé de la nit al dia. Llavors, és quan aquells que persegueixen capgirar els esdeveniments tenen la seva gran oportunitat, sempre i quan tinguin la perspicàcia per veure-les i l’audàcia per encarar-les. És per això que ara Catalunya comença a tenir al davant una altra oportunitats per capgirar la seva història i esdevenir una nació independent.

Sens dubte la crisi econòmica embolcalla la política catalana, i cada vegada són més els que veuen que una Catalunya sense la rapinya que practica Espanya amb nosaltres no estaria en la situació actual. La protesta davant aquesta ignomínia anomenada oficialment “espoli fiscal” ha començat a materialitzar-se en la campanya contra els peatges sota el nom de #novullpagar. Aquest, a més, és un atac directe a la línia de flotació del poder financer de Catalunya (la Caixa és el màxim accionista d’Abertis) que col·labora passivament amb Espanya a perpetuar el robatori contra nosaltres. Quan un poble desafia obertament a la seva oligarquia tot és possible.

Tant o més tocat que el poder econòmic ho està el polític. Fixem-nos sinó com a quedat la màxima autoritat de l’estat desprès de la seva aventura africana. Tota aquella llefiscosa publicitat de la classe política i periodística adreçada a propagar les grans virtuts d’estadista de Joan Carles I s’ha demostrat una barroera enganyifa. Ara ha quedat clar que el cap de l’estat és un penques, exactament igual que tots els de la seva nissaga. La monarquia, esquitxada per tota mena d’afers tèrbols, és troba a la corda fluixa.

Mentrestant, el govern espanyol del PP accentua la seva política colonial amb Catalunya i el govern Mas cada dia es veu amb menys marge de maniobra. Rajoy i els seus han deixat enrere qualsevol acte de contemporització amb els catalans perquè tenen tota l’opinió pública espanyola delerosa d’acabar amb el miniautogovern de la Generalitat. Davant d’aquesta ofensiva CiU continua amb la seva tàctica d’equip de tercera regional basada en llençar periòdicament missatges suposadament independentistes que ningú es creu, ni a Madrid ni a Barcelona. Cada vegada més sembla que s’acosti un buit de poder perquè no s’albira ningú qui pugui garantir que Catalunya no es giri contra Espanya.

Tot plegat fa que es respiri un clima col·lectiu d’afartament d’una situació que tothom sap que no es podrà mantenir. És l’hora de nous plantejaments, d’actituds coratjoses i, sobretot, d’escenificar i assumir el conflicte que tenim amb els espanyols. Ja no val amagar més el cap sota l’ala tot dient que això que passa és producte del simple joc parlamentari. Aquí, diem-ho clar, hi ha un conflicte entre nacions. D’una que sempre malda per esclafar l’altra amb els mitjans que té al seu abast. Abans amb canonades i execucions sumaríssimes i ara a cop de sentències judicials.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció