Mal de llengües

La demagògia i les argumentacions fal·laces del parlamentarisme ja no ens haurien de sorprendre i, en general, no val la pena perdre-hi el temps, però hi ha casos perillosos que demanen una mínima resposta, ni que sigui per oposar resistència a l’afebliment intel·lectual que persegueixen. És el cas de l’article del president d’Esquerra Republicana que va publicar El Periódico el 17 d’abril passat.
El populisme que fa servir Oriol Junqueras en aquest escrit ja queda reflectit en el mateix títol, “La llengua dels meus amics, de la meva gent”, que ens permet endevinar sense problemes que el fil argumental girarà al voltant dels sentiments. Naturalment, no vull donar a entendre que escriure sobre sentiments respongui a una actitud populista, però sí que hi respon quan s’utilitzen per justificar un criteri sociopolític, sobretot si aquest criteri té una dubtosa solidesa científica. La idea que, en un hipotètic estat independent, el bilingüisme oficial català i castellà no suposaria cap conflicte lingüístic és més cosa del candor d’algunes persones benpensants que no pas de l’anàlisi crítica de la realitat social catalana, i vull creure que Junqueras té clara aquesta qüestió. Ara bé, l’astúcia electoralista no fila prim a l’hora de jugar amb les emocions per aconseguir vots, i atiar l’afecció per la llengua és, sens dubte, una de les argúcies més fructíferes d’aquesta estratègia. Sembla, per tant, que el president d’Esquerra Republicana també ha renunciat al rigor en favor de l’eficàcia electoral.
L’estil paternalista i volgudament imprecís que fa servir Oriol Junqueras és determinant per construir el seu artifici, però el factor més inversemblant del seu discurs és la rotunditat amb què, a partir d’un argument tan poc objectiu com l’experiència personal, afirma que, “a Catalunya, no hi ha cap problema lingüístic”. Una inversemblança gairebé xocant si tenim en compte que, quan relata la idíl·lica situació del seu poble, probablement sense adonar-se’n, assenyala el que potser és la situació més preocupant de la llengua catalana: que és prescindible. És cert que hi ha persones amb una llengua familiar diferent que fan servir el català en moltes ocasions, com explica Junqueras, però n’hi ha moltes més que, tot i entendre el català, no necessiten utilitzar-lo. Aquest fenomen respon a una realitat social lingüísticament problemàtica que va més enllà dels “esforços d’alguns mitjans de comunicació, del Govern del PP i de part de l’aparell judicial entestats a dividir els catalans per raó de llengua”. És el problema que, malgrat l’encertada política educativa d’immersió lingüística, tenen molts catalanoparlants a l’hora d’utilitzar la seva llengua familiar amb les persones que no la parlen. No vull entrar, aquí, a analitzar aquest fenomen, però crec que és clau per entendre per què el català, que fins ara, gràcies a l’actitud dels seus parlants, ha resistit tots els intents de destruir-lo, ha deixat de ser hegemònic als Països Catalans, tot i els percentatges tan optimistes sobre l’abast de la seva comprensió que esgrimeixen Oriol Junqueras i qualsevol altre polític temorós d’anar més enllà de la simple enumeració de dades.
Tot indica que el president d’Esquerra Republicana coincideix amb altres polítics de la socialconvergència que aquest statu quo lingüístic no posa en perill el fet identitari català. La seva visió utilitarista de la llengua i l’aposta per altres formes de “catalanitat” –el folklore, el patriotisme, una utòpica economia capitalista nacional, etcètera– els permet esquivar el problema i evitar un suposat enfrontament entre les diferents comunitats lingüístiques. Deixant de banda els recels que, per motius històrics, desperten aquestes altres formes identitàries, és una equivocació no considerar la llengua com l’única realitat que identifica els catalans, sigui quina sigui la seva llengua familiar. A la Barcelona del 1714, s’hi parlaven moltes llengües, però, com sap molt bé Junqueras, l’hegemònica era la catalana, i els intel·lectuals de la cort borbònica no van dubtar a col·locar-la en el punt de mira quan, anys després de destruir els privilegis estatals de Catalunya, van adonar-se del seu paper cabdal en el manteniment de la cohesió social catalana. Qualsevol independentista català, parli la llengua que parli entre la seva gent, hauria de tenir clara la recuperació d’aquesta hegemonia del català, una recuperació que, donada la realitat social dels Països Catalans, només es pot aconseguir amb el monolingüisme oficial. És en aquest nou marc en què obtindria tot el sentit la immersió lingüística i en què, d’aquí a una o dues generacions, el tret identitari per antonomàsia de la comunitat catalana, l’idioma, aconseguiria la normalitat.
Res d’això s’ha d’entendre com un enfrontament lingüístic. Ja des de l’inici, totes les altres llengües que es parlen als Països Catalans s’han de protegir, sobretot si són minoritàries, i, naturalment, fomentar-ne el coneixement ajudarà a reforçar la cohesió social. La comunitat catalana és, com més va més, multilingüe. Que alguns la percebin bilingüe té una causa històrica de caràcter colonial: la imposició del castellà com a llengua de substitució i, per tant, de destrucció de la nostra identitat. No és el fet que es parlin moltes llengües el que posa en perill l’idioma, sinó aquesta voluntat política de subjugació. Hi ha moltes persones de parla castellana que tenen clar aquest fet històric. Per què no l’haurien de tenir clar els independentistes que parlen en castellà? Repeteixo: defensar que el català sigui l’única llengua oficial en un hipotètic estat català independent no significa, necessàriament, cap enfrontament ni cap menyspreu per als parlants d’altres llengües que viuen als Països Catalans. I els polítics independentistes haurien de foragitar aquests fantasmes en lloc de fomentar-los.