La mateixa cançó de sempre

Darrera actualització ( Divendres, 31 de desembre del 2010 02:00 )

Ara caldrà un bloc constituent unitari

 Quan siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó



El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.

La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.

Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!


----------------------------


Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.

Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.

La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.

La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.

Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.

"ja hem començat la independència. Els uns fa

poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."

Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...

Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!

Salvador Molins (BIC, CA)

-
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !

----------------

- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.

Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"

Bon Nadal i Independència !!!

Independència,
Independència i
Independència!

això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".


Salvador Molins, Berga (BIC,CA)

28-N: valoracions complementàries

En definitiva, son els catalans clàssics que per la seva condició, busquen la més mínima oportunitat per fer-se perdonar, i tancar-se en el seu raconet de l’estat espanyol, i no d’un món globalitzat que ens espera amb les seves oportunitats.  (Albert Cortés Montserrat)
--------------------------------

Plenament d'acord amb aquest post.

Puigcercós va treure la bandera espanyola del seu departament i en dues hores -el xicot tan valent- la hi va tornar a posar després d'alguna telefonadeta dels seus amos, ves a saber, potser el Montilla, el Zapatero o potser el Carod ... ves a saber?

Tardà, també clar exemple de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, ha errat d'entrada l'expressió dient "tenim un tribunal corrupte" enlloc de dir-los "teniu un tribunal corrupte" tal com aquest estat espanyol és corrupte i ses senyories també.

Qui trepitja impunement la voluntat d'un poble és un corrupte!
Qui espolia, suplanta i vol colonitzar un poble és un corrupte sense cap dubte.

I referent al tema del Concert és molt vàlid el post d'ahir del BIC:

"TRENCAR AMB ESPANYA, L'ÚNIC CAMÍ VÀLID PER A CATALUNYA !!!"



El Puig fa de Ramoneta dient "No, Concert no! Pacte solidari potser!

------------------

Comencen malament!
Per això no els vaig votar ni crec que els voti mai més!

Al vell estil Pujolià ... canviar mesells i enganyosos el nom de les coses per tal de corrompre-ho tot!

Recordeu! Aquesta colla d'esclaus encaixistes
van canviar el nom de Seleccions Nacionals
pel de Seleccions Supraautonòmiques.

Recordeu!
Aquesta colla d'esclaus enxcaixistes pro espanya
van canviar no fa pas gaire el nom de Concert Econòmic pel nom de Concert Solidari.

Ara ja tornen a preparar el terreny per adormir el pretès "oasi català" amb narcotitzants propostes falses i enganyoses.

Fa encara no tres anys el Mas va fer de PUTA i va fer el salt a Catalunya anant-se'n a dormir amb el Zapatero i carregant-se literalment la negociació de l'Estatut en, o curiosa casualitat, l'apartat d'aquell mal anomenat Concert Solidari.

Aquella nit la recordaré sempre, veient el Mas anunciar la perversa notícia amb el Pujol al seu darrera amb pullòver beig d'estar per casa.
Aleshores el Mas feia de PUTA i el Pujol de RAMONETA!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Ferms amb la llengua !

Clarividents del territori de tota la Nació !

Beligerants en contra de l'espoliació espiritual i material que patim !

Rupturistes amb qui ens subjuga i vol colonitzar !

Rebels amb qui ens enganya i ens vol adormir !

Innegociables per la nostra Independència !

Decidits i oberts a la "Gran Coalició" necessària i responsable !

Valents independentistes catalans !

Força Catalunya !!!
Força pels catalans !!!



-----------  Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC



Visiteu i llegiu:

http://mariatorrents.blogspot.com/

By RAPHAEL MINDER

Published: November 23, 2010

BARCELONA (CATALAN COUNTRIES) — When voters in Catalonia go the polls on Sunday, they will not just be writing another chapter in the long and complex saga of whether and how Spain holds together. The most recent opinion polls suggest that the current Socialist-led coalition government in Spain’s northeastern region will fall, a slap in the face for Spain’s prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, a Socialist whose own popularity has plummeted along with the country’s economic fortunes in the financial crisis.


The likely triumph of a Catalan nationalist party, Convergència i Unió, heightens the regional tensions that continually tug at Spain’s fractious unity. As in other European nations, most notably Italy and Belgium, there is a gulf between northern regions like Catalonia, which spearheaded Spain’s industrial revolution and remains home to some of its most successful corporations, and poorer southern areas like Andalusia.

Edward Hugh, an independent economist based in Barcelona, said that, while hard to measure, the consensus estimate among his peers was that Catalonia contributed the equivalent of 10 percent of its gross domestic product to supporting other Spanish regions, through taxes collected by the central government in Madrid.
With Spain particularly hit by the world financial crisis, and Catalonia itself grappling with a total debt that rose 20 percent last year to €30.5 billion, or $41 billion, burden sharing has become a burning issue within Spain, as has the question of who should collect taxes. Catalonia’s limited fiscal autonomy has also contrasted with that of another prosperous northern region, the Basque Country, whose own government recently struck a new financing deal with the central government in Madrid, triggering loud demands from Catalonia for a similar treatment.

“The Basque Country has managed to get a credit rating that is better than that of Spain because it is fiscally independent,” said Xavier Vives, economics professor at IESE Business School in Barcelona.
Instead, faced with tough refinancing hurdles, Catalonia was recently forced to issue €2.5 billion in domestic bonds for the first time since the mid-1980s, at a 4.75 percent yield, which was above that paid on similar Spanish government bonds.

Unless Convergència i Unió wins an outright majority on Sunday, however, the election is almost certain to be followed by intense horse-trading among parties hoping to join a coalition government. The consequences for Mr. Zapatero are also hard to predict, because he has maintained an ambiguous relationship with his Socialist counterparts in Catalonia, strained since a contested ruling last June by the Constitutional Court on a Catalan autonomy charter that had already been approved by Catalonia’s 5.5 million voters and the national Parliament in 2006.
Some of the parties competing on Sunday, in fact, want Catalonia to split immediately from Spain and become a new member state of the European Union. “This election is a historic opportunity to take a decisive step toward independence,” said Joan Laporta, who started his own party earlier this year after leaving the presidency of Barcelona F.C., one of the top soccer clubs in the world.

But rivalries between Mr. Laporta and other advocates of independence have splintered and weakened their movement. Catalan politicians also disagree over the level of popular support for independence.
Celestino Corbacho, who recently stepped down as one of Mr. Zapatero’s ministers in order to return to Catalonia and help bolster the Socialists’ prospects on Sunday, suggested that a better target would be to provide Spain with a stronger federal structure akin to that of Germany, in which Catalonia could stand out, because at most 25 percent of Catalans would vote for full independence should a referendum be held tomorrow. “Many politicians here are at least one step ahead of what people actually want,” he said.
That, however, is partly because “the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”

Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city. Indeed, Catalans consider several past economic decisions made in Madrid as unfair, ranging from the prioritizing of Madrid’s airport expansion over Barcelona’s to a veto of an attempted takeover of the electric utility Endesa by Gas Natural, headquartered in Barcelona.

Catalan separatism has been gaining ground since Spain’s return to democracy in the 1970s, with the re-establishment of the Catalan language as arguably its most notable achievement so far. Earlier this year, the Catalan Parliament approved a law to have 50 percent of foreign movies dubbed or subtitled in Catalan, despite concerns in Hollywood about higher distribution costs.

More recently, the language debate has centered on whether professors should demonstrate fluency in Catalan to teach in one of Catalonia’s universities. Another controversial law resulted in 152 fines last year against shopkeepers who had failed to label their establishments in Catalan.

Although Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations, such regional legislation has fueled concerns that the separatist drive in Catalonia has also raised intolerance within a region that has long been a major recipient of immigration. Some Catalan municipalities also made national headlines recently by banning women from wearing burqas in public.

“Silly measures like fining shopkeepers in defense of our language or banning the burqa make us seem like exactly what we’ve never been, which is a closed society,” said Josep Ramoneda, a Catalan writer and philosopher.
The election Sunday is expected to result in low turnout, following a campaign marked by highly provocative advertising, ranging from one party portraying Spain as a bank robber to another launching a video game awarding points for shooting down illegal immigrants. Some politicians also anticipate voters’ abstention because the nationhood debate has eclipsed their more pressing economic concerns.

“The real problem for Catalans is how to reach the end of the month and cope with unemployment,” Alicia Sánchez-Camacho, the main candidate for the center-right Popular Party, said in an interview on Spanish television Tuesday. “Instead of more nation, we need better management.”

One of the political hot potatoes facing any incoming administration will be the aftermath of the Constitutional Court’s ruling on the Catalan statute. While endorsing most of the charter, the court also set off a huge protest march in Barcelona by striking out some of its points and a legal claim to nationhood.

Still, Mr. Laporta and other separatists insist that the next tussle with Madrid must be over finances, in order to allow Catalonia to emerge quicker from the crisis. “The right to handle our own money is a priority,” Mr. Laporta said.

By RAPHAEL MINDER
The New York Times 

Published: November 23, 2010

 

per Lluís Busom Femenia el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 12:10  
Versión en castellano

http://luisbusom.blogspot.com/2010/11/gaudi-cordura-arrebato-y-genio.html

Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del seny de l'home genial que era, al menys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l'època que Gaudí li va tocar viure. En l'etapa final de la seva vida, llastimosament segada per un tramvia a l'any 1926, la va viure en plena abolició de les llibertats catalanes.

Eren els temps difícils de la dictadura d'en Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats del poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s'han vist interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han tingut de patir durant llargs períodes de la història.

En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques, des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles III

Sense oblidar que les normes de l'arquitectura a Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.

L'Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l'església de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.

Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, al projectar l'alçària de les torres de La Sagrada Família era una forma d'en riure-se'n dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, d'una Barcelona minimitzada per les alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat d'en Gaudí.

Ja en plena dictadura a l'any 1925 Gaudí acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'alçària. Aquest és l'únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles.

Reflexió final:

Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d'altres que unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com tenir la 'Quinta columna' a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim l'oportunitat de votar, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra parla, la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.

Lluís Busom i Femenia

Una vaga espanyola

El caminar de la nostra independència com a Poble ja no té aturador!


Com està això de Catalunya Accio? Informa'm una miqueta? (Un català des del feisbuc)

Hola, t'ho explicaré amb poques paraules, el nostre projecte independentista, el de Catalunya Acció, té una cursa de 10 anys, fins pels volts del 2014, el que dic és de domini públic, només cal veure webs i hemeroteques.

Per assolir la Independència de qualsevol nació, àdhuc la nostra, calen diversos factors, primer que el Poble ho vulgui. Consultes, CCN, CA, LIP-DUB, ACTE DE SOBIRANIA, RCAT, SI, CAOC, 10 Milions, BIC, PDD, i mil coses més ja en són mostres palpables.

Segon cal que els polítics ho vulguin i ho compleixin primer des del Parlament i després des dels Ajuntaments fins arribar a totes les demés institucions. Estem al començament d'aquest segon pas, Rcat i SI ja estant apunt de donar-el, CA no ha pogut entrar en aquest joc electoral per diversos motius, però CA en va anunciar la necessitat, el va defensar i ha precipitat aquest pas de forma clara i constatable.

D'aquí a pocs dies Laporta i Carretero poden entrar al Parlament amb els seus compromisos de defensar i precipitar la Independència i crec que els compliran, seran fidels a parlar-ne clar, intel·ligentment i en tot moment.  Si no són fidels al seu compromís no tindran perdó i Catalunya Acció serà la primera organització política a denunciar-ho amb duresa i fer-ho saber a tothom.

El camí es fa caminant, després de les votacions i els resultats de les mateixes veurem on som en el camí de la Independència, estudiarem el terreny i decidirem l'estratègia que ens caldrà seguir per continuar l'ascensió vers la fita desitjada.

L'Independentisme ha crescut molt i entre tots hem de fer tot el possible perquè continuï creixent de forma exponencial.

Crec que podem convenir i convenim que som molts, som tots junts i aprop, però no som u. Els polítics, ni els independentistes que ara es presenten, tristament, no saben unir-se, o no volen!

Es sabrà unir el poble menut? Qui el guiarà?

Jo, el primer de tots, i els catalans reaccionem tard, després de l'error a vegades ... !

La tercera condició per la independència pot ser LA UNITAT, la coordinació d'accions, el respecte digne a les diferents faccions independentistes.

"Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme." (Carles Muñoz Espinalt)

És la unitat la propera imatge motivacional que ha de projectar, amb més força encara, Catalunya Acció?

Com més imatges motivacionals de la nostra independència com a Poble escampem i projectem, tots els catalans i grups catalans sensibilitzats, més gent s'hi sumarà, més ens aproparem a la Independència, més n'anorrearem tots els obstacles.

Som molts, som tots els independentistes, siguem u! doncs!

-----------------

Gràcies, la teva pregunta m'ha obligat a explicar-me.
A la teva disposició,
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

 

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

 

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

 

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà i Cortassa

 

 

Fotografia de Joan Solà en l'Acte Final de la Manifestació

dels 10 Mil a la Ciutat de Brussel·les.

Joan Solà, ara fa gairebé un any coincidint amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va comparèixer al Parlament de Catalunya i va demanar als diputats que emprenguessin accions per tal que el poble català no se sentís subordinat a cap altre.

També coincidint amb el premi d'Honor, va publicar el llibre 'Plantem cara'

entre més coses hi va dir: 'Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim'.