La independència com a única opció de futur pel nostre país es una evidència per cada cop més sectors de la població, la transversalitat social i pluralitat política dels que en són favorables no troba, de moment, l'expressió d'un projecte electoral. El punt de partida per bastir-lo rau en la confluència entre les aspiracions de regeneració democràtica de la vida institucional i la independència com a concreció d'un poder estatal català.
Predicar la regeneració democràtica cara a la societat implica practicar-la des del primer moment cara a l'interior de les organitzacions independentistes. No fer-ho, lleva credibilitat a qui incideix en aquesta incoherència i condueix al fracàs del projecte. Esquerra, que ha patit una davallada llargament anunciada, insisteix per boca dels seus actuals dirigents -i màxims responsables de la crisi del partit- en considerar un error el procés d'elecció democràtica de president i secretari menat al congrés de l'any 2008.
Erren en el diagnòstic, allò que va fallar no fou el mètode participatiu sinó la manca de capacitat i voluntat per bastir una estratègia coherent orientada a l'exercici del dret d'autodeterminació. Les causes d'aquesta manca de capacitat i voluntat evidenciada per la direcció d'Esquerra cal buscar-la en el fet que pels seus dirigents la independència és un anhel benintencionat però no una actitud permanent de conflicte amb l'ordre establert. Per dir-ho en paraules d'Heribert Barrera, "estar moralment en guerra amb Espanya". La coartada del governar a qualsevol preu mentrestant no arriba la independència, de buscar la centralitat dins l'ordre establert, d'entendre la política com una professió i una via d'ascens social, porta a negar a la pràctica els objectius pels quals hom diu lluitar.
A la conferència nacional d'Esquerra de l'any 2007, quan ja havia comencat l'any abans la involució del partit, es van posar a debat dues ponències: la oficial que es va encarregar a Joan Ridao, un text buit de contingut, sense estratègia de cap mena ni senyals de cap tipus de gradualisme, i l'alternativa que va defensar Albert Pereira en nom de Reagrupament, llavors un corrent intern, que apuntava a plantejar un conflicte jurídic i polític a l'ordre establert. Comparar ambdós documents pot ser un bon exercici pels que encara confien en la recuperació d'Esquerra.  (Jaume Renyer)