28 de febrer 2011

Sense la Independència de Catalunya les Quatre Columnes només seran un monument funerari !

Aquesta imatge que adjunto era una idea premonitòria del que serien les Columnes i així han sigut realitat.

"Només es perden les lluites que s'abandonen!"

Avui em deia una cap de Puntaires "la Independència es farà realitat per si mateixa -caurà per si mateixa-"

Cada dia són més catalans que ja ho tenen clar!

-----------------------

LES FRASES dels DISCURSOS DE LA RESTAURACIÖ DE LES QUATRE COLUMNES:
(Extretes del Diari Avui d'aquest dilluns 28 de febrer del 2011)

Vuitanta-tres anys després, avui estem restituint un símbol aniquilat per la repressió de la catalanitat
Blanca Serra
Coordinadora de la xarxa d'entitats

----------------
 
Enric Padrosa, impulsor de la restitució de les quatre columnes, ha fet un crida per la unitat dels catalans que 'comparteixen objectius'. 'Els reptes que hem d'assolir són de tal naturalesa, ha afirmat, que o els afrontem tots junts o ara més que mai podrem no ser-hi a temps'.

Que aquestes quatre columnes ens recordin no només el que hem assolit sinó el que ens resta i que és el nostre deure aconseguir: la independència
 
Enric Padrosa
fundador de la xarxa d'entitats

---------------


La nostra premsa o desconeix la força de les paraules, o té por, o te mandra, o escamoteja una vegada més el "preludi de la nostra independència"!
 
Sense la Independència de Catalunya les Quatre Columnes només seran un monument funerari !
 
 

L'autocensura de molts periodistes.

La premsa catalana i molts catalans encara tenen por de dir les coses pel seu nom.

Les paraules Catalunya, català, llibertat i independència els fan por! o fàstic, vés a saber?

L'autoodi i la por han sigut clavats al cor de Catalunya a cops de ferro, de censura, d'engany, de mal exemple per part dels mateixos catalans mesells i botiflers, de violència, de repressió, d'insults i mil coses més.

Dir que estem colonitzats i que ja ha arribat l'hora de la descolonització fa posar a molts la pell de gallina.


Però, per sort de Catalunya i de tot el que és català, aquesta vergonyant humiliació i autocensura té els dies comptats!

Ha arribat l'hora de la dignitat i de la descolonització!

Endavant catalans lliures! Ni un pas enrere!


Salvador Molins (BIC, Catalunya Acció, SI)

Ens han robat 82 anys! Milions de catalans només han pogut viure de la guspira de l'esperança del Reeiximent de Catalunya !!!

                                                                      (BCN, 2011)

'als patriotes catalans de tots els temps' 

                                                                          Brussel, 2009

LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
 com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
 fremí una veu novella el cant dels cants: 

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
 Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
 oh Pàtria de les tombes flamejants . 

Ventura i Gassol (1893-1980)

---------------------------------------

En gratitud i reconeixement a tots els catalans que han lluitat i defensat la restitució d'aquestes "sagrades i màrtirs" Quatre Columnes Catalanes de Puig i Cadafalch.

Ens han robat 82 anys! Milions de catalans només han pogut viure de la guspira de l'esperança del Reeiximent de Catalunya.

Els patriotes catalans de tots els temps, avui, en aquest dia tan lluminós, han plorat de joia! ...

Que les seves llàgrimes beneeixin la nostra terra i  tots els catalans !!!

Salvador Molins, BIC, CA, SI

-----------------------------------------

Lluís Brunet ens ha enviat per correu i ens adjunta l'enllaç al reportatge de l'acte de restitució de les quatre columnes de Montjuïc.

http://www.lluisbrunet.cat/reportatges/quatrecolumnes/




Barcelona inaugura les columnes Puig i Cadafalch enmig de la polèmica per la imposició de la placa commemorativa

El PSC censura la inscripció 'als patriotes catalans de tots els temps' · Els impulsors de la reconstrucció, enutjats, asseguren que 'no quedarà així'

Segons ha pogut saber directe!cat, les pressions de la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals han permès que l'Ajuntament de Barcelona traslladés la inauguració d'un dia feiner a una jornada festiva, el diumenge 27 de febrer a dos quarts de dotze del migdia. Tot i que l'acte no s'ha anunciat al barri ni apareix a l'agenda d'actes al web de l'Ajuntament, ha comptat amb la presència del president de la Generalitat, Artur Mas.


http://www.directe.cat/noticia/124815/barcelona-inaugura-les-columnes-puig-i-cadafalch-enmig-de-la-polemica-per-la-imposicio-de-


http://www.vilaweb.cat/noticia/3854185/20110227/quatre-columnes-montjuic-restituides-oficialment.html

http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/376144-restituides-les-quatre-columnes-82-anys-despres.html

http://www.ara.cat/territori/Hereu-ofereix-columnes-celebrar-setembre_0_434956814.html

Salutacions

Lluís Brunet, fotògraf. Traficant d'imatges i d'ètica.
Carrer Sant Cugat 99, Sabadell 08201
Tel 93 727 36 56 - 639 17 18 77
contacte@estelada.cat
lluisbrunet@lluisbrunet.cat
12 de febrer 2011

els números del "PEIX AL COVE"

rbmcaldes | divendres, 11 de febrer de 2011 | 20:24h
totes les quantitats en milions d'euros
PIB Catalunya 2008 (estimació) 215.000
impostos totals pagats 70.000
"solidaritat" 22.000 10,23 % s/PIB
impostos totals revertits, invertits directament per l'Estat i els transferits a les entitats locals i la Generalitat 48.000
despesa Generalitat 2010    (1) 39.700
ingresos Generalitat 2010    (2) 33.300
dèficit/ endeutament de l'any 2010   (2-1) 6.400
total deute acumulat a 30.06.2010   (3) 29.000 13,49 % s/PIB
crèdit sindicat 10 entitats financeres juliol 2010  (4) 1.000
emissió bons 4,75% a 1 any novembre 2010      (5) 3.000
total deute acumulat a final de 2010    (6=3+4+5) 33.000 15,35 % s/PIB
despesa Generalitat 2011 (10% menor 2010)   (7) 35.730
ingresos Generalitat 2011    (8) 33.730
dèficit previst / endeutament de l'any 2011    (9=7-8) 2.000
venciments deute anterior 6.000
pagaments endarrerits 2010 3.000
necessitats de finançament del 2011 11.000
previsió de deute acumulat el 2011   (10=6+9) 35.000 16,28 % s/PIB
         
fonts:
Cercle Català de Negocis 09.2010 "Les raons econòmiques de la independència"
La Vanguardia 18,09,2010 "Las cuentas de las Administraciones públicas"
El Economista 19,10,2010 "La Generalitat necesita captar 4.000 millones para llegar a fin de año"
Financial Times 31.01.2011 "Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt"

Si Catalunya està en perill, què esperen el Sr. Pujol, el Sr. Mas i CiU?

Les condicions òptimes


“Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural”

De forma plenament escaient per a una secció d'un diari anomenada Diàleg, la setmana passada vaig tenir l'honor que l'amic Ferran Sáez Mateu comentés un article meu publicat en aquestes planes tot discrepant de forma rotunda de la meva opinió sobre les condicions òptimes que aquests darrers anys es donen per activar a Catalunya un procés de secessió. Ferran Sáez reiterava el seu escepticisme sobre la possibilitat d'exercir un gest independentista que ell titlla de “vague”, “confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”.
El primer que cal respondre és que si alguna cosa no és “confusa”, “vaga” o “abstracta” és un procés d'independència. La creació d'una entitat política sobirana és el camí que han pres la majoria dels gairebé dos-cents estats que en aquests moments són membres de Nacions Unides. Les constants històriques i procedimentals que han portat moltes comunitats nacionals a fundar un estat propi són, al contrari del que suggereix Sáez, clares i precises. Ell titlla de “ridícula” la “declaració unilateral d'independència” però no és sobrer recordar que aquesta va ser la fórmula que es va adoptar en la més cèlebre de les independències de l'època contemporània: la dels actuals Estats Units d'Amèrica. No crec que sigui tan “ridícul” un gest que va suposar la consolidació d'una de les nacions més poderoses del planeta, que al segle XVIII es va perpetrar contra la primera potència del moment, la Gran Bretanya, i que, segons sostenen la majoria d'historiadors, va comptar només amb el suport i l'acció d'unes deu mil persones organitzades. Deu mil persones organitzades són moltes menys de les que ara ja té l'independentisme a Catalunya, un moviment que eventualment no s'enfrontaria contra l'Imperi Britànic sinó contra una Espanya feble, arruïnada, que no passa de ser un país de segon ordre en el concert de les nacions europees, i que busca desesperadament surar, com veiem aquests dies, a costa de radicalitzar l'espoliació econòmica i cultural de Catalunya.
Ferran Sáez equipara l'estat d'ànim que es podria donar en l'actualitat amb el que es va viure el 6 d'octubre de 1934 amb la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys tot associant la iniciativa audaç de Companys amb la desastrosa rèplica que va suposar la Guerra Civil i l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. En aquesta anàlisi, Sáez oblida esmentar que el marc històric d'aleshores, amb una Europa marcada per l'ascens dels feixismes i el clima prebèl·lic que culminaria amb la II Guerra Mundial, no té res a veure amb el context de la Unió Europea en l'actualitat, una Unió que es va forjar precisament per posar fi a les lluites intestines a l'Europa occidental, amb governs i estats que no tolerarien l'execució d'una barbàrie per part d'Espanya i que ben aviat hauran de buscar solucions pacífiques i democràtiques als processos de secessió que s'estan plantejant a Escòcia i a Flandes.
Pel que fa a la demanda de Ferran Sáez que exhibim almenys un estudi demoscòpic que reafirmi l'existència d'una majoria independentista, ens podem limitar a recordar les enquestes publicades que ja confirmen com, en el supòsit de la celebració d'un referèndum d'independència a Catalunya, el suport dels partidaris del “sí” seria superior al dels partidaris del “no” (enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de desembre de 2009 i enquesta publicada a La Vanguardia el 18 de juliol de 2010). Aquestes dades assenyalen, com he repetit molts cops, una majoria social molt superior a la que tenien, al principi del procés, qualsevol de les comunitats nacionals que han accedit a la independència en les darreres dècades. Això és així perquè totes les experiències secessionistes assenyalen que la majoria social s'incrementa exponencialment quan es planteja el procés amb un horitzó concret a curt termini, però perquè es materialitzi aquesta reacció hi ha d'haver un estament polític que lideri el moviment de forma clara, precisa i sense ambigüitats.
L'altra cosa, com dic, és que la classe dirigent catalana estigui a l'altura de les circumstàncies. Contra allò que Ferran Sáez imputa al procés de secessió que jo defenso, el que és inconcret, vague i difús són les propostes plantejades per la federació que governa Catalunya, CiU, i pel president de la Generalitat, Artur Mas, per determinar el futur de les relacions amb Espanya. “La transició nacional”, “el dret de decidir”, “el rearmament jurídic” com a resposta a les agressions que està patint el país són d'una vaporositat incomprensible i ineficaç, i així són llegides amb escarni des d'un Madrid dedicat a reforçar l'ofensiva anticatalana i recentralitzadora. Entre els dirigents de CiU, només el President Jordi Pujol, amb l'astúcia que el caracteritza, ha sabut copsar que cal un canvi i una concreció en el llenguatge si es vol frenar la humiliació.
Ha arribat el moment en què allò que porta a la frustració serà mantenir-se en la retòrica vaga sense resultats. Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural. Aquesta setmana CiU té l'oportunitat de fer creïble a Espanya la seva vocació de ruptura si no se satisfan les demandes de dignitat nacional: permetre que es tramiti la proposició de llei de declaració d'independència que Solidaritat Catalana ha dipositat a la mesa del Parlament. Esquivar la qüestió tot al·legant excuses tècniques basades en l'ordre espanyol no farà res més que minar la credibilitat de CiU com a força capaç de respondre a les agressions. La majoria absoluta catalanista que (també) existeix al Parlament està obligada, de forma immediata, a demostrar fermesa per recuperar l'autoestima del país i per impedir que els poders centrals de l'Estat espanyol ens perdin definitivament el respecte.
Darrera actualització al diari Avui. (Dimarts, 1 de febrer del 2011 02:00 )

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/364210-les-condicions-optimes.html
11 de febrer 2011

Encarem-nos contra la situació colonial i entonem el "No Pagarem!" !

Davant el cinisme de la vicepresidenta econòmica espanyola Salgado, suggerint que la Generalitat apugi els impostos, com a mesura per recaptar més diners, i arribar al límit de dèficit establert, el conseller d’interior Puig ha denunciat que l’Estat no compleix les seves obligacions amb Catalunya, pel que fa al fons de competitivitat, i que de nou estant intentant prendre el pel al govern català, i per afegit a tota la ciutadania, que per sort o per desgracia viu en aquest territori maltractat i espoliat.

Efectivament, Elena Salgado ha demanat al govern català que explori la via de la pujada d’impostos per reduir el dèficit, ja que nomes amb la despesa no n’hi ha prou, i avisa que el dèficit marcat es d’1,3 %, cosa que es pot aconseguir amb menys despesa, i també amb més ingressos, cosa que no contempla el govern espanyol. Per Zapatero els esforços no son suficients, i cal explorar totes les vies possibles. Realment el govern català veient desprès de la reunió Mas i Zapatero, i on tant sols es va arrencar el compromís dels 700 milions que el govern espanyol deu per inversions des del 2008, però no  sobre els 1400 milions del fons de competitivitat, que Espanya entén que fins al 2013 no ha de pagar, això fa que les previsions de reducció del pressupost en un 10% pot ser insuficient per la reducció d’ingressos, i ja es busquen formules per demanar que l’Estat permeti un endeutament d’uns 11 mil milions, aquest ha respost demanant a la Generalitat passar del 10 al 15 % de reducció, cosa que es veu impossible des de Catalunya, de fet en Puig ja ha denunciat aquesta nova presa de pel, i ha recordat que en els pressupostos estatals les partides per donar compliment a l’Estatut estant a zero corresponents al fons de compensació, i per tant no compleix amb les seves obligacions, i a més proposa l’alternativa esmentada.

Realment, si la ciutadania tingué un mínim de dignitat, sortiria al carrer per reclamar que ja n’hi ha prou, i que si els partits i polítics catalans no volen o no s’atreveixen a donar un pas endavant, la ciutadania exigeix aquesta responsabilitat. La ministra Salgado suposo ens deu prendre per uns autèntics imbecils, de fet la indignitat en que ens presentem a Madrid porta a aquestes coses. Ignoren completament les seves obligacions per llei amb el territori català, i no aportant els diners que correspondrien pel govern català, cosa que obliga a fer un gran sacrifici en forma de reducció pressupostaria, que per força repercutirà al nostre estat del benestar, a sobre ens demanen una reducció superior, i ara per postres degut als seus incompliments, donen la recepta que apugem els impostos per seguir collant a la població ja prou afectada. El cinisme absolut de la ministra tibant la corda d’aquesta manera, evidentment obvia totalment com fa el govern català, l’espoli del 10% del nostre PIB per la falsa solidaritat, i que es la causa principals dels nostres maldecaps actuals.  Crec que en Mas-Collell te prou experiència i capacitat, per veure que aquest es el nostre gran mal, ja que fins hi tot un nen de 3 anys entendria que si la butxaca es foradada, difícilment hi haurà els suficients recursos per anar endavant.

Sembla mentida que davant d’aquest total desgavell, i ofec econòmic sense límits, encara s’entoni allò del ara no toca, quan parlem de plantar-nos definitivament, i organitzar una mena de revolució taronja polonesa, però a la  catalana, per treure els colors a aquesta indigna classe política catalana, que clarament no vetlla pels nostres interessos, ni pels del país que els ha votat, i simplement fan el joc al nostre enemic mes acèrrim.

Extret de Blog:
EL DRET A DECIDIR
divendres, 11 de febrer de 2011 | 21:51h)
 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189648
03 de febrer 2011

La batalla de Barcelona

(Darrer article de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció)
 

Que no s’espanti ningú. En absolut estic cridant a agafar les armes pels carrers de Barcelona. Parlo de la importància cabdal que tindrà la batalla electoral del proper mes de maig en el nostre cap i casal amb motiu de les eleccions municipals. Què poden significar?

Quan veiem les notícies que darrerament han envoltat els diversos candidats a l’alcaldia de la capital catalana podem deduir que poca cosa els importa la projecció i el futur de de la ciutat. Tots ells plantegen les eleccions del cap i casal en funció de com desgastar als partits rivals. El proper 22 de maig el redueixen a fer servir el consistori capitalí com un lloc més des de el qual guanyar poder per a major glòria del respectiu partit. Uns fan els possibles per tancar el cercle del poder de la plaça de Sant Jaume i d’altres miren de no perdre la fenomenal menjadora en que han convertit el govern municipal durant els darrers trenta anys.

Portem setmanes de precampanya i encara no hem pogut escoltar cap idea substanciosa sobre quin ha de ser el futur immediat de la nostra ciutat. Només sentim tòpics com “resoldre els problemes de la gent” o “fer una política de proximitat”. Són frases que no comprometen a res, buides de contingut i que tant les podria pronunciar un comunista com un liberal. Tots els candidats, porten anys i panys escalfant poltrona municipal i està per arribar el dia que sàpiguen dibuxar, ni que sigui una mica,  una idea de la ciutat. No saben veure que hi ha més enllà d’un bloc de pisos o d’una avinguda i contemplen la ciutat d’una manera asèptica, com ho podrien fer amb Roma o Istambul. Caldria que escoltessin les paraules del gran escriptor txec i amic de l’expresident Vàclav Havel, Ivan Klima, quan diu: “ Una ciutat és com una persona: si no hi entaulem una relació genuïna, no deixa de ser un nom, una forma externa que de seguida se’ns fon a la memòria. Per crear aquesta relació, hem de ser capaços d’observar la ciutat i entendre’n la personalitat particular, el seu “jo”, l’esperit, la identitat, les circumstàncies de la vida i la seva evolució en l’espai i el temps”.

Es demanar molt que entenguin que únicament copsant l’esperit d’una ciutat poden entendre-la i començar així a resoldre els seus problemes? Saben quina mena de ciutat és el nostre cap i casal més enllà del fet que  s’ha de tallar un carrer per aquí o traslladar el zoo una mica més enllà? El primer que ha de saber qui vulgui dirigir Barcelona és que avui la nostra és una ciutat amb vocació de capital d’estat però amb recursos de capital de província. No entendre això és acabar fent una política municipal que simplement es limita a administrar (i a malversar en moltes ocasions) un pressupost. Això és el que ha passat fins ara, i Barcelona s’ha acabat convertint a ulls de l’opinió pública internacional en una simple “Spanish city” on poder prendre el sol i anar de festa. Poc més o menys com Torremolinos o Marbella.

Evidentment, no farem de la nit al dia la ciutat comtal la capital d’un estat català independent. Ara bé, les properes eleccions municipals han de servir per començar a finiquitar les politiques municipals de volada gallinàcia que tenen com a màxima aspiració perpetuar-la com a “segunda capital española”. Si ho aconseguim serà llavors quan començarem a imprimir a Barcelona una evolució en l’espai i en el temps (tal i com apuntava Ivan Klima) que finalitzarà amb la seva proclamació com a capital de l’estat català.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
Article publicat a Nació Digital.cat el 31/01/2011.

Ni oblidem ni perdonem