23 de desembre 2011

"Diem Prou!!! __ Prou d'això! prou d'espoliació i submissió!!!

La insubmissió fiscal comença a l'abril amb l'IVA

Els dos joves empresaris de Siurana donen empenta a la campanya per no pagar impostos a l'estat
Notícia extreta de Vilaweb:

Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, els dos joves empresaris de Siurana que van anunciar que no pagarien impostos a l'estat espanyol, han recollit el suport de moltes entitats del país, empreses i ciutadans. I preparen una campanya per convidar tothom a fer un primer pas com el que ells faran a l'abril: deixar de pagar l'IVA corresponent al govern espanyol i fer-ho a la Generalitat, de tal manera que l'acció no sigui il·legal i el risc per a l'empresari sigui nul.
'No es tracta de no pagar impostos, sinó de pagar-los a la Generalitat. Volem complir la llei, que la Generalitat ens faciliti un número de compte on poder abonar aquests diners, i que sigui el govern qui en faci ús. El risc és zero, perquè no deixem de pagar aquest impost: el paguem a una administració, la Generalitat, que, al cap i a la fi, forma part de l'administració estatal. Ens trobaríem més aviat en una situació alegal, però no il·legal', explica a VilaWeb Andreu Bartolomé.

Diu que també es plantegen de fer un acció semblant amb altres impostos, 'des de la seguretat social fins a pura documentació administrativa. Al celler tracto amb impostos especials. S'ha d'anar veien quins són els més fàcils de fer. Ara ens centrem en el primer, del 2012, que és l'IVA de l'abril, i després seguiran els pagaments de l'IVA dels altres trimestres. Segurament també hi farem amb l'impost de societats, que es paga al juny. L'opció de seguretat social no l'hem de posar damunt la taula, perquè encara no tenim tan clar com fer-ho. De moment, ens volem centrar amb l'IVA, perquè sabem que això tothom ho podrà fer'.

Per fer arribar la proposta a les empreses i als ciutadans de tot el país, s'han posat en contacte amb moltes entitats, com ara Sobirania i Progrés, Ara o Mai, Deumil.cat, l'Assemblea Nacional Catalana, amb qui coordinaran la campanya que ben aviat posaran en marxa, on explicaran com fer aquesta objecció fiscal i on respondran tots els dubtes que això pot plantejar.



15 de desembre 2011

Ja són 112 els països que han reconegut la independència dels palestins.

Islàndia reconeix l'Estat palestí

Considera Palestina un país independent i sobirà dins les fronteres anteriors al 1967

Ja són 112 els països que han reconegut la independència dels palestins


Els ministres d'Exteriors palestí i islandès, Riad Malki i Össur Skarphédinsson, aquest dijous a Reykjavík Foto: REUTERS.
1
Islàndia ha reconegut formalment a Palestina com a un Estat independent i sobirà dins les fronteres prèvies a la Guerra dels Sis Dies de 1967.
El ministre d'Afers Exteriors islandès, el socialdemòcrata Össur Skarphédinsson, ha lliurat aquest dijous al seu homòleg palestí, Riad Malki, la declaració aprovada el passat 29 de novembre pel Parlament d'aquest país nòrdic.
A la resolució, que va ser aprovada per 38 vots a favor i 13 abstencions, s'emplaça israelians i palestins a negociar un acord de pau prenent com a base la legislació internacional i les resolucions de les Nacions Unides sobre el conflicte.
També s'insta les dues parts a aturar de manera immediata qualsevol acció militar o acte de violència, i a respectar els drets humans.
Amb l'anunci d'Islàndia, ja són 112 els països que han reconegut l'Estat Palestí, entre els quals quatre europeus: la República Txeca, Hongria, Polònia i Malta.
Així mateix ho han fet la majoria d'Estats sud-americans i només Colòmbia, principal aliada dels Estats Units a la regió, no s'ha pronunciat en aquest sentit.
També s'han afegit al reconeixement de la sobirania palestina països d'Amèrica Central com Cuba, Costa Rica, Nicaragua, Hondures i el Salvador.
D'altra banda, prop de 150 països mantenen algun tipus de relacions diplomàtiques amb Palestina.
Font: Diari El Punt Avui+ ( Dijous, 15 de desembre del 2011)
13 de desembre 2011

Si Catalunya no és Espanya, què hi fotem dins d'Ecspanya?

 
Article de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, publicat al diari Naciodigital.cat

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2714/fara

España es una gran nación, “no permitiremos que nos mande ni Alemania ni nadie”…  Aquestes són algunes de les expressions que els “tercios” d’en Rajoy van utilitzar durant la passada campanya electoral. En realitat, els espanyols viuen com si fos viu Hernán Cortés amb la diferència que els únics indis als quals poden encara colonitzar som els catalans.

Malgrat les ínfules imperials que gasten de portes endins (a veure si això que van dir  d’Alemanya li ho va dir en Mariano a la cancellera Merkel personalment) són moltes les veus que han apuntat que el PP, desprès de la seva victòria, poc podrà fer en matèria econòmica més enllà del dictat de Berlín. Amb tot, en qüestions de diners, una cosa segur que podran continuar fent i sense demanar permís a ningú: persistir en el saqueig de Catalunya. Aquí tenen tot el marge de maniobra. Vegeu sinó com la primera mesura econòmica que han pres és dir que no pagaran “ni de broma” a la Generalitat els 1450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Aquest és l’aperitiu per tal que el govern Mas vagi fent boca quan segui a la taula per negociar l’anomenat pacte fiscal. Aquest és l’únic pa que s’hi dóna, i que es continuarà donant, amb la majoria absoluta del PP. Això en matèria econòmica, però en d’altres qüestions relacionades amb Catalunya la cosa no diferirà gaire.
Cal tenir present que aquest partit espanyol està dividit en dues faccions: la superultra i la ultra a seques. Simplement una qüestió de matisos. La primera compta entre les seves files elements com Esperanza Aguirre o Jaime Mayor Oreja amb el suport de les tropes mediàtiques del grup La Gaceta, El Mundo, la COPE,... Els segons, aquells que es presenten com una mica més civilitzats, els encapçala el propi Rajoy seguit d’un Ruiz Gallardón i d’algún “dirigent regional” com Jorge Moragas. La seva aclaparadora majoria parlamentària, els superultres, la voldran fer servir per esclafar sense miraments Catalunya i deixar-la com una simple “peculiaritat regional”. Els de la facció d’en Rajoy no es que vulguin una cosa diferent per a nosaltres, però miraran de fer-ho amb una mica més de finezza. Guanyi la manera de fer dels uns o dels altres poc importa, perquè el resultat desitjat per tots plegats és el mateix. L’únic que els diferencia dels socialistes espanyols és que actuen més desacomplexadament. El seu esperit inquisitorial el manifesten sense miraments. En certa forma es creuen els legítims successors de la política de la cruz y la espada. Personalment, a els uns i altres, els considero portadors de la mateixa mala bava contra Catalunya.
Ara que ja sabem allò que farà el PP potser és l’hora que el govern de CiU ens digui com pensa actuar a part de continuar fent de simples comptables colonials.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
-------------
#espanyaensroba i extorsiona! - I qui calla el robatori n'esdevé còmplice!
11 de desembre 2011

Parlem dels PPCC. Diguem-li senzillament: Catalunya!


Escrit per Jordi Casals i publicat a l'Opinió Nacional.com el 10/12/2011 a les 00:01h

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes i feudalitzants, com ara els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.

Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.

Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.

Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.

El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.

Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.

Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Jordi Casals
Jordi Casals, nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.
03 de desembre 2011

#espanyaensroba, prou de censura. LA BAIXADA QUE ENS PORTARÂ DE RODOLONS A LA INDEPENDÈNCIA.

 

Article de Núria Cadenes (Fotografia) publicat al Cronica.cat

"La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar." (N.Cadenes)
 
 
"Senyor Bertran, robar és una expressió que no s'acceptarà més". Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?
La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla...) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.
El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.
D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.
Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.
I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.
Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.
CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?

Núria Cadenes 
02 de desembre 2011

Segons els diccionaris: Mamarratxos que dictaminen contra el seu Poble.



Segons el Diccionari Alcover-Moll:

Mamarratxo: Persona o cosa grotesca, molt mal feta; cast. mamarracho. Semblant un mamarratxo, Vilanova Ohres, iv, 24.

Segons el Diccionari europeu (Ara que està de moda tot el que és europeu):

Mamarratxo: Persona que pel seu poc seny i manca de fermesa no es respectada ni presa seriosament

Segons el "Diccionari Tena":

Mamarratxo: Persona o col·lectiu que es fa còmplice dels lladres que roben a Catalunya i als catalans, els recursos, la llengua, l'esperit, la dignitat, les conquestes esportives, la llibertat de ser la nació que són, la llibertat de treballar i negociar amb qui vulguin i com vulguin, la llibertat d'autogovernar-se de veritat i tantes coses que ens roben espanya, els espanyols i els que en són complices autonomistes, regionalistes espanyolistes i encaixistes tots!

--------------------

Des d'aquest escrit reprovo tota aquesta gent enemiga de la Catalunya lliure i plena, tota aquest gent que ens enfonsen en la misèria! Miserables!

Energúmens, mamarratxos i miserables van junts contra tot el que significa Catalunya. Uns van de cara, els altres venen per l'esquena.

Mamarratxos que es disfressen ridículament de fada i que prohibeixen les paraules, mamarratxos que dictaminen contra el seu Poble, mamarratxos que pacten i repacten amb nocturnitat amb Espanya (recordem l'afer Mas-Zapatero que es va carregar aquell "Concert Solidari", darrer tram de l'estatut mort ), mamarratxos que quan el Parlament Català debatia l'admissió de la Llei d'Independència es van amagar als passadissos o als lavabos, mamarratxos que amb la seva prohibició van provocar que als tres honorables Barrera, Broggi i Oriol Domènech se'ls hagués de pujar amb un montacàrregues de paleta per poder fer el seu discurs en la Manifestació Independentista de Barcelona del 9 de juliol d'enguany, ...

Algun dia jutjarem els còmplices de tota aquesta gran espoliació que pateix Catalunya!

Salvador Molins (BIC, CA)

Ni oblidem ni perdonem