29 d’agost 2010

Amb una gran coalició dels independentistes la gent, els votants, visualitzarien l'ideal purificat i votarien Catalunya Lliure.

Diu el manifest dels venerables "Broggi, Barrera, et:.  

"fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència"
 
El gran culpable de tot plegat -perdoneu que en culpi algú- és la tossudesa i la visió curta de mires del senyor Carretero que enlloc d'encetar el procés veient i tractant Catalunya Acció com un projecte possible col·laborador amb qui sumar esforços, ens veié com uns adversaris a qui engolir o rebutjar, així començava amb mal peu i imprimia al procés iniciat un aire de dura i absurda competició. Després Laporta amb Tena i Uriel Bertran ha repetit el mateix esquema i naturalment el mateix error i així estem ara, tots desunits i ells dos durament enfrontats.

Uns i altres independentistes podríem ser bons col·laboradors enlloc d'adversaris polítics. La gent, els votants, visualitzarien l'ideal purificat d'interessos desagradables i de desconfiances injustificades, veurien Catalunya per sobre de tot i molts, més dels que ens podem imaginar, votarien Catalunya per sobre de tot.

Sense visualitzar aquesta unitat, aquesta intel·ligència electoral i aquesta gran dignitat serà complicat trencar la dura crosta que representen els partits encaixistes ja instal·lats dins del Parlament, sobretot Ciu que ja es veu les eleccions guanyades.

Salvador Molins (BIC) Berga
24 d’agost 2010

"Per assolir tota independència calen dues forces motores" Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

 

Catalunya Acció no està fent altre cosa que seguir la seva estratègia encaminada a assolir la Independència de Catalunya en una dècada aproximadament, amb aquest objectiu va néixer a finals de l'any 2004.

Per assolir la independència calen dues forces motores, la una és la força de fora del Parlament i l'altra força motora són les forces de dins el parlament. Naturalment és absolutament necessari que aquestes forces enfoquin els seus objectius en una sola direcció, la independència de Catalunya.

Les forces de fora del parlament ja estant en moviment continuat vers la Independència: Catalunya Acció, les Consultes, 10 Mil i altres múltiples plataformes.

Ara és convenient portar la Independència dins del Parlament, cal moure la segona força motora.

Tal com bé escriu Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció:

"I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que l'objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la nostra història i fent indispensable l'ús en plenitud de la nostra llengua."

i també:

"I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.
Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més, tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer constata que tots els seus esforços no canvien res.
Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure les coses tal com són"

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC.

Fa un any: Santiago Espot a la UCE (18 d’agost de 2009)



Conferència de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2009)


---------------------

És l’hora de la independència


Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.

Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà.

Naturalment, hi pot haver nacions que tot i que veuen que només la independència és el seu futur no tinguin ni la moral de victòria ni la confiança en les seves possibilitats i s’abandonin a allò que els catalans coneixem prou bé: qui dia passa, any empeny. És aquest el futur que li espera a Catalunya? Estic convençut que no. Però per saber com encarar amb èxit el procés de la nostra futura independència cal abans saber allà on som i per què hi som.

Així, la nostra nació, després d’haver intentat pel dret i pel revés, per activa i per passiva (i amb tota la bona fe del món), una concòrdia i una convivència civilitzada i pacífica amb Espanya i França, l’únic que ha rebut a canvi han estat continuats intents d’aniquilació. Des del “Soyez prope, parler francais” fins al més matusser “Perro catalán, habla en cristiano”. De fet, l’un i l’altre són el mateix, amb l’única diferència que França perfuma una mica més la pudor de la seva història.

Doncs bé, després de tot plegat, avui són una ínfima minoria aquells catalans conscients nacionalment que no comparteixen la idea que la creació d’un Estat propi és la solució als nostres principals problemes. Però no només els de caire “essencialista”, com diuen els nostres colonitzadors, sinó que és la solució per a coses tan bàsiques com poder agafar un avió, un tren o anar a cal metge abans que sigui massa tard. Malgrat això, tot i que veiem com ens menyspreen, com ens roben públicament sense cap pudor i com ens tracten com a autèntics empestats, sembla que els catalans no tinguem capacitat de reacció. Llavors és quan molts dels nostres compatriotes preocupats seriosament pel país es desesperen i exclamen amb resignació que “no hi ha res a fer”.

A tenir aquest estat d’ànim hi ha col·laborat sens dubte la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, els quals són incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. Però també les veus que tenen més difusió dins la nostra opinió pública s’encarreguen de generar la sensació que Espanya ens va guanyant la batalla. Només ha calgut, a sobre, que des de Madrid es publiquin les balances fiscals i no passi absolutament res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat.

Cap dels principals creadors d’opinió del país no va més enllà de descriure les malalties que ens provoquen Espanya i França. Estem tan mancats de gestos patriòtics que, fins i tot, hi ha qui ha volgut veure en algunes actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria no es pot bastir mai sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?

Són molts els que creuen que no hi ha vida més enllà dels partits polítics actuals amb representació parlamentària. Pensen que tot ha de passar pel sedàs d’ERC o CDC i es limiten a forçar un “pas endavant” dels principals capitostos d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és gairebé una obligació. Però la realitat és que veure així les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions i d’abaixar-se els pantalons davant el govern de Madrid i dels grans grups econòmics i de comunicació de casa nostra. No és estrany, doncs, que creixi la sensació que qui mana realment en el Principat són alguns senyors amb despatx a l’última planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, continuem veient com els veritables objectius de la classe política catalana continuen sent gestionar les escorrialles d’un poder delegat o, dit d’una altra manera més acadèmica si vostès volen, gestionar una simple descentralització administrativa. Sí, ja sabem que darrerament s’han produït els congressos dels grans partits anomenats d’obediència exclusivament catalana (no m’estic referint a UDC perquè aquests majoritàriament obeeixen només la voluntat d’un home), on s’han fet grans declaracions d’intencions que, després, a la pràctica, queden arraconades entre d’altres coses perquè el tempo polític sempre ve marcat des de la capital espanyola. Els agradi o no a ells, sempre van a remolc de quina sigui la majoria parlamentaria en el Congrés dels Diputats, del Tribunal Constitucional de torn o de si aquell ministre està d’humor per donar-nos alguna transferència. Quan parlo d’aquestes coses (em refereixo a les relacions entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat) recordo un article del catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas publicat el passat mes de gener. El seu contingut explica com un exalt càrrec català acostumat a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit a l’autor de l’article que en una ocasió, i al final d’una conversa amb un secretari d’Estat on s’havien discutit coses referents al nostre autogovern, aquest li endegà aquest comentari:

“No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.”

Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d’aquest pobre home que, tot representant Catalunya, accepta sense piular que li diguin bestiola. Més que res per evitar que qualsevol funcionari energumen espanyol es mofi de nosaltres davant d’un català pocapena amb la marca de l’esclau gravada a la cara.

Quan veiem aquestes coses, quan veiem la inoperància i la covardia (que ens la volen fer passar com a “pragmatisme”) que caracteritzen aquells que haurien de defensar els nostres interessos col·lectius, i quan veiem que s’ha imposat a casa nostra una concepció política basada en la promoció personal, és quan arribem a la conclusió que el país ens falla per dalt. Perquè és injust carregar les culpes a la gent del carrer, tot dient que no es mobilitzen davant les injustícies comeses. No es pot dir això quan fa pocs mesos (concretament l’1 de desembre de 2007) centenars de milers de catalans van omplir els carrers de Barcelona per protestar contra els abusos comesos pel govern de Madrid. Ara bé, si aquell dia, després de més de tres hores cridant massivament “Independència!” els discursos finals d’aquella manifestació es limitaren a demanar que els trens arribin a l’hora, doncs no és estrany que el poble es desentengui de moltes coses. No estem desmobilitzats, ens sentim estafats.

I és que hem pensat que amb eufemismes, dient les coses a mitges i amb un to baixet i falsament amable, guanyarem moltes més voluntats. Però al final el que passa és que ni ens guanyem les que en teoria són més a prop perquè s’afarten d’esperar, ni tampoc ens guanyem les que són més allunyades perquè no saben exactament què dimonis volem. De fet, la nostra també és una crisi d’eloqüència a la qual no donem cap importància. Aquesta és una de les diferències entre tenir una mentalitat colonitzada o una mentalitat d’homes lliures. Segurament per això ara fa dos anys l’editorialista de la revista Time, Joe Klein, no tenia cap mania a afirmar que la decadència de les institucions democràtiques dels EUA i la caiguda de l’interès per la política en aquell país es deu a la “manca d’eloqüència” dels homes públics. Aquí encara és el dia que haguem de sentir que amb un home de l’eloqüència de José Montilla a la presidència de la Generalitat estem abocats al desastre més absolut.

Hem de ser conscients que cap societat no pot progressar mai en mans de qui diposita la difícil tasca de dirigir-la. Cal que sapiguem que el polític és qui crea un estat d’ànim col·lectiu. És qui, amb les seves idees, discursos i actituds dóna forma i fa cristal·litzar els sentiments del poble. Ha de motivar i preveure cap a on poden anar els esdeveniments. El poble, com deia el president Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat. Ho fan els actuals representants polítics del país?

Massa sovint no ens fem aquestes preguntes i després tenim les decepcions que tenim amb polítics de casa, dels quals esperàvem molt. Som massa poc exigents a l’hora de fer les primeres valoracions d’aquells que diuen representar-nos. La veritat és que els que hi ha ara al capdavant del país ni saben crear un estat d’ànim victoriós en el poble, ni saben donar forma al creixent sentiment independentista que existeix. I pel que fa a la seva capacitat de preveure, només cal veure com Espanya ha hagut de practicar el saqueig econòmic absolut contra nosaltres perquè ara s’adonin que ens hem quedat més pobres que les rates.

No. A Catalunya no li falla la seva gent, no li fallen tots aquells patriotes ferms defensors de la seva llengua, cultura, història o valors col·lectius. Ells són afortunadament els qui encara conserven una dignitat. Ara bé, si convenim que tot procés d’independència s’ha de moure a través de la coordinació de dues voluntats (la popular i la política), haurem de reconèixer que la primera és a anys llum de la segona, atès que dins la voluntat popular cada vegada són més les veus que clamen pel trencament amb Espanya i França. La independència com a únic camí és allò que es va imposant.

Llavors, doncs, i torno al principi d’aquesta exposició, és quan podem dir que el poble està descobrint (o li estan fent descobrir a cop d’espoliació o a cop de campanya contra Catalunya) que només la independència pot garantir la nostra supervivència espiritual i material. Però per molt que descobrim això (que és com descobrir la sopa d’all), per molt que tinguem un poble que finalment comença a veure la llum, no farem res si aquest poble no pren la ferma determinació d’iniciar la via de la construcció del seu propi Estat. Ho farà de forma espontània? S’ompliran per art de màgia els carrers de Perpinyà, València o Barcelona de catalans tot exigint l’Estat català?

Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud.

Deixem d’autoenganyar-nos infantilment tot pensant que els que avui ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions o els principals partits del país seran els artífexs de la independència. Si ho volguessin ser, cap problema; però que ho demostrin obertament sense fer ridículs jocs de paraules, que en realitat amaguen la seva impotència.

Com que des de Catalunya Acció no pensem que els miracles siguin possibles (almenys en política) no ens quedarem esperant. Per això ha arribat l’hora que tingui veu i representativitat pública l’independentisme sense adjectius. Aquell que l’únic cartell amb el qual li cal presentar-se és el de l’ideal d’una pàtria lliure. Aquell que no es pregunta què és el que ens diferencia entre nosaltres, sinó que busca tot allò que ens ha de coordinar i fer operatius.

És per tot això que ara és el moment de constituir una nova força electoral producte de l’aliança de tots aquells sectors patriòtics del país que estiguin disposats a caminar rere un únic estendard: el de la independència de Catalunya. Nosaltres, la gent de Catalunya Acció, ja hem començat a posar fil a l’agulla i us puc assegurar que són molts més dels que ens podem imaginar en un principi els disposats a emprendre aquest camí. Quan parlo d’això no m’estic referint només als patriotes dels anomenats per l’establishment “grups petits” , estic parlant també de molts dels que ja han vist que el nord dels seus partits no és iniciar l’enfrontament polític i institucional per encetar el procès de creació d’un Estat català. Aquests també seguiran aquest camí.

Els uns i els altres són conscients que només podem encarar aquest camí amb una eina nova. Totes les altres estan obsoletes o podrides. Només una nova formació política amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions és l’esperança que cada dia més reclamen els nostres connacionals. Ara bé, si em pregunten quin ha de ser l’esperit que ha d’inspirar aquesta que podem anomenar “gran coalició independentista”, crec que no hi ha res millor que aquelles paraules que va escriure José Martí, líder de la independència cubana, quan deia quina era la fórmula més eficaç per fer front als espanyols. En un famós article, intitulat “L’art de combatre” afirma:

“Es combat sobretot quan els que han estat netejant les armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb el seu estendard i el seu emblema, i tots ells, a la llum del dia, inicien una marxa que se sent i es veu, darrere de la bandera de la pàtria.”

Aquesta marxa, doncs, aquesta marxa darrere la bandera estelada ja ha començat. Potser encara de manera embrionària. Però, i us ho dic de debò, amb la ferma determinació de saber que aquesta vegada la victòria ni se’ns pot escapar ni se’ns escaparà. Tot depèn de nosaltres mateixos i de la fe que tinguem en Catalunya.


Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

(Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Fotografia adjunta, cartell anunciador de l'edició de la UCE del 2009.

Vegeu a través del Youtube una entrevista que li van fer aquell dia :
16 d’agost 2010

Santiago Espot: l'home del "Resset.cat": Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA

Com si fós un "Resset.cat":

Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA per a Catalunya

Res més que no sigui INDEPENDÈNCIA per als catalans !!!

Fem resset a totes les disputes !
Fem resset a totes les reivindicacions !
Fem resset a totes les culpes !
Fem resset a totes les mandres i pors !
Fem resset a tots els interessos partidistes !

Fem resset per la nostra llibertat !!!

Santiago Espot només en una defensa:

INDEPENDÈNCIA - INDEPENDÈNCIA -  INDEPENDÈNCIA !!!
 

LLIBERTAT PER A CATALUNYA
LLIBERTAT PER A TOTA LA NOSTRA NACIÓ

----------------------------

"Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat."

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

------------------

10 gener 2009

L'ideal de Catalunya

macià2 Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc? Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
15 d’agost 2010

Per què fan les llistes abans de la Coalició?

Les eleccions s'acosten. Tots ho sabem.

Les primàries independentistes tenen actualment tres blocs, dos de grans i un de més petit, per ordre d'aparició en el panorama polític català: Rcat, Solidaritat Independentista i la Conferència Sobiranista "Si" en aparença el més petit però també el més divers, cosa que saltant el joc de les primeres aparences podria ser que fos realment el més gran.

La Conferència Sobiranista amb el suport d'un grup de notables i honorables: Broggi, Barrera, ... reuneix gent molt diversa entre els quals s'hi poden comptar ecologistes, grups de l'Esquerra Independentista Municipal que volen començar el joc independentista dins el Parlament Català ja en aquesta propera legislatura,  el PRC, Unitat Catalana, Força Catalunya ... entre altres.

Si ens fixem en el nom dels dos grups en aparença més forts, Rcat i Solidaritat Independentista ens adonarem que els seus noms signifiquen unió i aproximació, reagrupament significa acostar-se per poder emprendre el camí junts i solidaritat fa referència a un fet històric que va representar una unió per assolir un objectiu catalanista, concretament una unió de molts, una unió de tots.

Bé, fins aquí he comentat el que signifiquen aquests noms curosament escollits pels seus promotors, però tinguem en compte que, malgrat la seva voluntat de "reagrupament" -llista total, transversal i unitària- i de repetició de la unió "solidaritat", la manera en que enfoquen les seves pròpies organitzacions no corresponen a la organització necessària per a donar possibilitat de realització a l'esperit d'"unitat de tots" que propugnen ja que ambdues organitzacions polítiques s'han constituït com dos partits de moment ben distants i en pugna per controlar cada un amb més força l'espai independentista.

La Coalició Independentista és un concepte exposat per Catalunya Acció (Vegis la seva web i algunes hemeroteques).

"Coalició" vol dir suma de diverses companyies (Roger de Llúria i els Almogàvers) o partits per a l'assoliment d'una finalitat comuna que esdevé la primera finalitat de tots.

"Llista transversal per la Independència" és un concepte encunyat i promogut per Rcat (vegis també les hemeroteques).

Ara tornant al principi d'aquesta exposició cal que ens adonem que en el cas català del moment que ara ens ocupa les coses s'estant fent al revés del que hom amb sentit comú ho faria.

Les tres grans companyies almogàvers avui visibles (Rcat Independentista, Solidaritat Independentista i Conferència Sobiranista) malden per construir cada una la seva pròpia llista per entrar al Parlament Català i, com dic i ho repeteixo per fer-ho més evident, ho fan per separat.

Podem preguntar-nos, per què les tres esmentades companyies repeteixen i fan seguidisme de l'error de Rcat en preparar unes llistes abans de promoure la gran coalició, cosa que més que no pas facilitar les coses les complica.

Per poder fer una llista veritablement transversal, abans hem d'unir-nos o coordinar-nos els grups transversals en una coalició i un cop posats de costat i ben entesos podrem confeccionar una llista guanyadora, una llista que faci visible aquesta transversalitat independentista, una llista on cadascú s'hi vegi reflectit i que per votar-la no hagi de triar entre aquest o aquell capdavanter independentista cosa que atomitzaria el vot.

Però la cosa no va per aquí. Aviat, amb sort, tindrem tres llistes independentistes disposades a pactar (coaligar-se i reestructurar representants i posicions) o a presentar-se soles i probablement fotre's la gran patacada electoral de començaments del segle XXI.

I per què "del 50+1"?  -doncs, perquè per caminar cap a la independència hem de ser molts, quants més millor, però naturalment no podem ser tots per diversos motius ben naturals, i per tant tal com va dir n'Heribert Barrera només necessitem ser uns quants més (50+1) d'aquells catalans, del seu suport i dels seus vots que ens siguin exclusivament necessaris per entrar al Parlament i moure el braç institucional vers la independència amb eficàcia i determinació!

Recordem que en tot procés d'independència cal coordinar els dos braços polítics, el del Poble i el de les Institucions, envers l'alliberament nacional i envers la ruptura amb les institucions polítiques alienes que tenallen la pròpia nació.

Salvador Molins (BIC, CA, FC)
08 d’agost 2010

Sols la Gran Coalició de tots projectarà als electors catalans Unitat i Victòria !!

En les eleccions d'aquest 2010 hi haurà Coalició o hi haurà fracàs independentista !

De la divisió de l'independentisme, les cúpules de Ciu i ERC se n'estan fregant les mans. I esperen impassibles i pacients que l'independentisme s'entrebanqui.

Per tots els catalans -més dels que no ens pensem- la Coalició entre Reagrupament i Solidaritat Catalana seria una grata notícia i un gran pas.

La Coalició dels dos anteriors amb la Conferència del Sobiranisme seria millor, molt millor perquè aplegaria gent molt diversa i també representativa. Quasi ens aplegaria a tots!

Però cap d'aquestes coalicions reeixirà sinó projecten il·lusió i moral de victòria.

És del tot precís que entre tots sapiguem aplicar la millor intel·ligència electoral i que sapiguem superar la por i l'estrès maquiavèlics que de moment es respira a Rcat i a Solidaritat Independentista.

Com diu Enric Canela: Si sumem entre "tots" vencerem!

Caldrà que esmercem tota la intel·ligència i tota la humilitat en construir una Gran Coalició Independentista del (50+1, "només ens cal el 50+1" segons l'encertada expressió d'Heribert Barrera) que no deixi fora cap independentista que hi vulgui ser.

Salvador Molins, BIC, CA, FC.

------------------

A la fotografia: tres membres destacats de la Conferència del Sobiranisme.
05 d’agost 2010

Són complementaris. Es reforcen uns als altres. Cal que s'obrin a l'evidència!

Són complementaris.

No sé si ho saben? Però si fossin capaços de presentar-se sense tant maquiavel·lisme serien invencibles, o almenys invencibles pel fantasma de la divisió, perquè si no són capaços de fer el salt vers el futur aquesta divisió se’ls endurà, se'ns endurà sense remei al fons de l’abisme.

Són complementaris. Es complementen els uns amb els altres.

Els anomenaré per ordre de la cadena tròfica -en paraules i simbologia emprada per Josep Castany, Director General de Catalunya Acció-.

Primer, en Laporta, el més conegut per tots els votants catalans, el que té més significació pública de tots ells. Laporta, electoralment, és el Lleó, el Rei de la Selva, el que fa i desfà! No parlo de la Solidaritat que presenten amb en Tena i l'Uriel, sinó que parlo del Laporta, la cola que pot enganxar tota aquesta amalgama.

Segon, en Carretero, l’home que després de desemmascar la mentida del gran mentider espanyol, tot just expulsat pel gran lacai del gran mentider, va tornar amb gran dignitat i amb el cap ben alt a Puigcerdà a exercir el seu ofici: metge.

Tercer, dels que ara són més visibles, l’Alfons López Tena. El Jurista del Consell General del Poder Judicial. Ara ja, ex Conseller Convergent. El compromès amb les Consultes par a la Independència de Catalunya. Persona molt intel·ligent i profund coneixedor de les lleis.

Quart, l’Uriel Bertran, ara també ex Conseller d’Esquerra República, dirigent de la facció d’ERC anomenada Independentistes d’Esquerra, compromès també amb les Consultes a primera línia.

Cinquè, el Santiago Espot, President Executiu de l’Organització política independentista Catalunya Acció. Bon orador. Ferm defensor de Catalunya. Inoculador de la moral de victòria que ens cal als catalans per sortir de l’atzucac en que ens trobem. Fidel creient en l’esperit i els valors dels catalans que ens permetran alliberar-nos.

Sisè, Enric Canela, promotor de la Crida «Suma Independència»; un dels Caps més visibles dels «10Mil per l’autodeterminació» organitzadors de les manifestacions a Brussel·les i Ginebra, i a l’ensems de les diverses ILP i IP denegades per la mateixa Mesa del Parlament de la Colònia.

I d’homes significats en favor de la Independència ja en aquesta propera legislatura, n’hi han més ... !

Tots ells es complementen, es fan forts i es completen. Junts seran invencibles. Junts podran entrar al Parlament determinats a fer avançar la Independència de Catalunya.

Les bases ho saben. Les bases, de tots, hi creuen!

El crit d’Enric Canela, gens conspicu de protagonisme ni d’interessos partidistes, ho diu tot: SI SUMEM, GUANYEM !!!

Què esperen, doncs a coligar-se tots ells? Com no entenen que primer de tot Catalunya els necessita coordinats, units i responsables?

Què esperen a entrar al cenacle independentista i a no sortir-ne fins que hi hagi acord humil i total!? fins que hi hagi «fumata blanca»?

Els necessitem junts! Els necessitem d’acord! Els necessitem acomboiats sota un sol lideratge, formant de contraforts un sol lideratge!

Aquesta mateixa tarda n'he rebut tres imputs ben distants i ben propers: Un independentista d'Iniciativa per Catalunya, un membre de Rcat del Berguedà i un membre del BIC i de Catalunya Acció, tots tres per separat m'han fet arribar la seva inquietud per tal de que els capdavanters dels diferents grups entenguin la urgència i la responsabilitat de la unitat que respecti tots els colors, que a tots els deixi escapatòria, que no jugui amb falsedats ni amb plaços caducats, ni res que faci olor de trampa.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC.
02 d’agost 2010

Com matar la il·lusió i ofegar l'esperança o el sentit i l'esperit d'una Coalició Independentista guanyadora


No sé com aniran les negociacions entre Laporta i Carretero en les properes setmanes, però de moment no pinten bé, ambdós estan obsessionats en que l'un ha d'anar a la casa de l'altre. El mateix Tena,  ho va confirmar de manera molt significativa i palpable aquest dissabte a les 6 de la tarda a Berga.

El regust que van deixar les idees exposades per Tena va ser molt amarg per bona part del públic assistent, una seixantena de patriotes, que veien com s'està escapant una altra de les poques ocasions especials i transcendentals que poden ajudar a alliberar Catalunya. Tena semblava un clònic de Carretero "qui vulgui alguna cosa que es fiqui dins de Solidaritat Catalana Independentista"

Pensant només en les pròpies llistes -candidatures- ambós projectes posen molts obstacles a la possibilitat de presentar-se junts en les properes eleccions.

Els independentistes, només anant junts, uns al costat dels altres, podrem fer front als que per qualque motiu esdevenen encaixistes.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC.


-------------------------



Fem entre tots Coalició Independentista potent i guanyadora per poder acceptar el mandat d'encetar el procés de secessió.


"transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.

Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.

Catalunya ens exigeix deixar de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà de la dels nostres propis convençuts."


Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció, impulsor del partit Força Catalunya i un dels impulsors de la Crida de "Suma Independència"
 
 

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog