24 d’agost 2010

Fa un any: Santiago Espot a la UCE (18 d’agost de 2009)



Conferència de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2009)


---------------------

És l’hora de la independència


Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.

Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà.

Naturalment, hi pot haver nacions que tot i que veuen que només la independència és el seu futur no tinguin ni la moral de victòria ni la confiança en les seves possibilitats i s’abandonin a allò que els catalans coneixem prou bé: qui dia passa, any empeny. És aquest el futur que li espera a Catalunya? Estic convençut que no. Però per saber com encarar amb èxit el procés de la nostra futura independència cal abans saber allà on som i per què hi som.

Així, la nostra nació, després d’haver intentat pel dret i pel revés, per activa i per passiva (i amb tota la bona fe del món), una concòrdia i una convivència civilitzada i pacífica amb Espanya i França, l’únic que ha rebut a canvi han estat continuats intents d’aniquilació. Des del “Soyez prope, parler francais” fins al més matusser “Perro catalán, habla en cristiano”. De fet, l’un i l’altre són el mateix, amb l’única diferència que França perfuma una mica més la pudor de la seva història.

Doncs bé, després de tot plegat, avui són una ínfima minoria aquells catalans conscients nacionalment que no comparteixen la idea que la creació d’un Estat propi és la solució als nostres principals problemes. Però no només els de caire “essencialista”, com diuen els nostres colonitzadors, sinó que és la solució per a coses tan bàsiques com poder agafar un avió, un tren o anar a cal metge abans que sigui massa tard. Malgrat això, tot i que veiem com ens menyspreen, com ens roben públicament sense cap pudor i com ens tracten com a autèntics empestats, sembla que els catalans no tinguem capacitat de reacció. Llavors és quan molts dels nostres compatriotes preocupats seriosament pel país es desesperen i exclamen amb resignació que “no hi ha res a fer”.

A tenir aquest estat d’ànim hi ha col·laborat sens dubte la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, els quals són incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. Però també les veus que tenen més difusió dins la nostra opinió pública s’encarreguen de generar la sensació que Espanya ens va guanyant la batalla. Només ha calgut, a sobre, que des de Madrid es publiquin les balances fiscals i no passi absolutament res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat.

Cap dels principals creadors d’opinió del país no va més enllà de descriure les malalties que ens provoquen Espanya i França. Estem tan mancats de gestos patriòtics que, fins i tot, hi ha qui ha volgut veure en algunes actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria no es pot bastir mai sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?

Són molts els que creuen que no hi ha vida més enllà dels partits polítics actuals amb representació parlamentària. Pensen que tot ha de passar pel sedàs d’ERC o CDC i es limiten a forçar un “pas endavant” dels principals capitostos d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és gairebé una obligació. Però la realitat és que veure així les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions i d’abaixar-se els pantalons davant el govern de Madrid i dels grans grups econòmics i de comunicació de casa nostra. No és estrany, doncs, que creixi la sensació que qui mana realment en el Principat són alguns senyors amb despatx a l’última planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, continuem veient com els veritables objectius de la classe política catalana continuen sent gestionar les escorrialles d’un poder delegat o, dit d’una altra manera més acadèmica si vostès volen, gestionar una simple descentralització administrativa. Sí, ja sabem que darrerament s’han produït els congressos dels grans partits anomenats d’obediència exclusivament catalana (no m’estic referint a UDC perquè aquests majoritàriament obeeixen només la voluntat d’un home), on s’han fet grans declaracions d’intencions que, després, a la pràctica, queden arraconades entre d’altres coses perquè el tempo polític sempre ve marcat des de la capital espanyola. Els agradi o no a ells, sempre van a remolc de quina sigui la majoria parlamentaria en el Congrés dels Diputats, del Tribunal Constitucional de torn o de si aquell ministre està d’humor per donar-nos alguna transferència. Quan parlo d’aquestes coses (em refereixo a les relacions entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat) recordo un article del catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas publicat el passat mes de gener. El seu contingut explica com un exalt càrrec català acostumat a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit a l’autor de l’article que en una ocasió, i al final d’una conversa amb un secretari d’Estat on s’havien discutit coses referents al nostre autogovern, aquest li endegà aquest comentari:

“No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.”

Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d’aquest pobre home que, tot representant Catalunya, accepta sense piular que li diguin bestiola. Més que res per evitar que qualsevol funcionari energumen espanyol es mofi de nosaltres davant d’un català pocapena amb la marca de l’esclau gravada a la cara.

Quan veiem aquestes coses, quan veiem la inoperància i la covardia (que ens la volen fer passar com a “pragmatisme”) que caracteritzen aquells que haurien de defensar els nostres interessos col·lectius, i quan veiem que s’ha imposat a casa nostra una concepció política basada en la promoció personal, és quan arribem a la conclusió que el país ens falla per dalt. Perquè és injust carregar les culpes a la gent del carrer, tot dient que no es mobilitzen davant les injustícies comeses. No es pot dir això quan fa pocs mesos (concretament l’1 de desembre de 2007) centenars de milers de catalans van omplir els carrers de Barcelona per protestar contra els abusos comesos pel govern de Madrid. Ara bé, si aquell dia, després de més de tres hores cridant massivament “Independència!” els discursos finals d’aquella manifestació es limitaren a demanar que els trens arribin a l’hora, doncs no és estrany que el poble es desentengui de moltes coses. No estem desmobilitzats, ens sentim estafats.

I és que hem pensat que amb eufemismes, dient les coses a mitges i amb un to baixet i falsament amable, guanyarem moltes més voluntats. Però al final el que passa és que ni ens guanyem les que en teoria són més a prop perquè s’afarten d’esperar, ni tampoc ens guanyem les que són més allunyades perquè no saben exactament què dimonis volem. De fet, la nostra també és una crisi d’eloqüència a la qual no donem cap importància. Aquesta és una de les diferències entre tenir una mentalitat colonitzada o una mentalitat d’homes lliures. Segurament per això ara fa dos anys l’editorialista de la revista Time, Joe Klein, no tenia cap mania a afirmar que la decadència de les institucions democràtiques dels EUA i la caiguda de l’interès per la política en aquell país es deu a la “manca d’eloqüència” dels homes públics. Aquí encara és el dia que haguem de sentir que amb un home de l’eloqüència de José Montilla a la presidència de la Generalitat estem abocats al desastre més absolut.

Hem de ser conscients que cap societat no pot progressar mai en mans de qui diposita la difícil tasca de dirigir-la. Cal que sapiguem que el polític és qui crea un estat d’ànim col·lectiu. És qui, amb les seves idees, discursos i actituds dóna forma i fa cristal·litzar els sentiments del poble. Ha de motivar i preveure cap a on poden anar els esdeveniments. El poble, com deia el president Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat. Ho fan els actuals representants polítics del país?

Massa sovint no ens fem aquestes preguntes i després tenim les decepcions que tenim amb polítics de casa, dels quals esperàvem molt. Som massa poc exigents a l’hora de fer les primeres valoracions d’aquells que diuen representar-nos. La veritat és que els que hi ha ara al capdavant del país ni saben crear un estat d’ànim victoriós en el poble, ni saben donar forma al creixent sentiment independentista que existeix. I pel que fa a la seva capacitat de preveure, només cal veure com Espanya ha hagut de practicar el saqueig econòmic absolut contra nosaltres perquè ara s’adonin que ens hem quedat més pobres que les rates.

No. A Catalunya no li falla la seva gent, no li fallen tots aquells patriotes ferms defensors de la seva llengua, cultura, història o valors col·lectius. Ells són afortunadament els qui encara conserven una dignitat. Ara bé, si convenim que tot procés d’independència s’ha de moure a través de la coordinació de dues voluntats (la popular i la política), haurem de reconèixer que la primera és a anys llum de la segona, atès que dins la voluntat popular cada vegada són més les veus que clamen pel trencament amb Espanya i França. La independència com a únic camí és allò que es va imposant.

Llavors, doncs, i torno al principi d’aquesta exposició, és quan podem dir que el poble està descobrint (o li estan fent descobrir a cop d’espoliació o a cop de campanya contra Catalunya) que només la independència pot garantir la nostra supervivència espiritual i material. Però per molt que descobrim això (que és com descobrir la sopa d’all), per molt que tinguem un poble que finalment comença a veure la llum, no farem res si aquest poble no pren la ferma determinació d’iniciar la via de la construcció del seu propi Estat. Ho farà de forma espontània? S’ompliran per art de màgia els carrers de Perpinyà, València o Barcelona de catalans tot exigint l’Estat català?

Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud.

Deixem d’autoenganyar-nos infantilment tot pensant que els que avui ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions o els principals partits del país seran els artífexs de la independència. Si ho volguessin ser, cap problema; però que ho demostrin obertament sense fer ridículs jocs de paraules, que en realitat amaguen la seva impotència.

Com que des de Catalunya Acció no pensem que els miracles siguin possibles (almenys en política) no ens quedarem esperant. Per això ha arribat l’hora que tingui veu i representativitat pública l’independentisme sense adjectius. Aquell que l’únic cartell amb el qual li cal presentar-se és el de l’ideal d’una pàtria lliure. Aquell que no es pregunta què és el que ens diferencia entre nosaltres, sinó que busca tot allò que ens ha de coordinar i fer operatius.

És per tot això que ara és el moment de constituir una nova força electoral producte de l’aliança de tots aquells sectors patriòtics del país que estiguin disposats a caminar rere un únic estendard: el de la independència de Catalunya. Nosaltres, la gent de Catalunya Acció, ja hem començat a posar fil a l’agulla i us puc assegurar que són molts més dels que ens podem imaginar en un principi els disposats a emprendre aquest camí. Quan parlo d’això no m’estic referint només als patriotes dels anomenats per l’establishment “grups petits” , estic parlant també de molts dels que ja han vist que el nord dels seus partits no és iniciar l’enfrontament polític i institucional per encetar el procès de creació d’un Estat català. Aquests també seguiran aquest camí.

Els uns i els altres són conscients que només podem encarar aquest camí amb una eina nova. Totes les altres estan obsoletes o podrides. Només una nova formació política amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions és l’esperança que cada dia més reclamen els nostres connacionals. Ara bé, si em pregunten quin ha de ser l’esperit que ha d’inspirar aquesta que podem anomenar “gran coalició independentista”, crec que no hi ha res millor que aquelles paraules que va escriure José Martí, líder de la independència cubana, quan deia quina era la fórmula més eficaç per fer front als espanyols. En un famós article, intitulat “L’art de combatre” afirma:

“Es combat sobretot quan els que han estat netejant les armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb el seu estendard i el seu emblema, i tots ells, a la llum del dia, inicien una marxa que se sent i es veu, darrere de la bandera de la pàtria.”

Aquesta marxa, doncs, aquesta marxa darrere la bandera estelada ja ha començat. Potser encara de manera embrionària. Però, i us ho dic de debò, amb la ferma determinació de saber que aquesta vegada la victòria ni se’ns pot escapar ni se’ns escaparà. Tot depèn de nosaltres mateixos i de la fe que tinguem en Catalunya.


Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

(Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Fotografia adjunta, cartell anunciador de l'edició de la UCE del 2009.

Vegeu a través del Youtube una entrevista que li van fer aquell dia :

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Ni oblidem ni perdonem