31 de març 2011

"Aquelles coses de l'economia de les quals no es parla" L'espoliació acumulada.

Jordi Carbonell | POLITICA | dijous, 31 de març de 2011 | 21:26h


Ara que el Govern d'en Mas no para de retallar i retallar, i que a més el renyen des de Madrid, ¿D'on si no? perquè volen que retalli més, no fos cas que la mamella s'assequés. Faria bé en llegir l'article publicat a L'Econòmic per en Santiago Niño Becerra, i passar-li copia a la resta de partits catalans. Jo per assegurar-me de que es llegeix m'he permés la gosadia de copia'l...

Aquelles coses de l'economia de les quals no es parla

Retallada de despeses, presa de mesures impopulars, dèficit pressupostari superior al previst, mala situació econòmica. Aquestes han estat les idees que tant el Sr. Artur Mas com el Dr. Andreu Mas-Colell han anat transmetent des de la presa de possessió de l'actual govern de Catalunya.

M'ho deuen haver sentit en diversos mitjans de comunicació: en la campanya de les últimes eleccions catalanes un tema va ser abordat molt lateralment per tots els partits: l'economia, i un altre va ser purament i simplement obviat: el dèficit fiscal català.

Em va sorprendre moltíssim la marginació que de l'economia es va fer en la campanya, i sobretot tenint en compte que, des de fa mesos, totes les enquestes diuen que per a la ciutadania l'atur i els problemes econòmics són les principals preocupacions.

Algú em va comentar: “Es deuen haver posat d'acord tots els partits per eludir el tema?”
Bé, les eleccions van passar i ja tenim govern, i el que aquest govern pregona és que la situació econòmica és feble, delicada, compromesa, complicada; i suggereix que els ingressos fiscals seran insuficients, i el que anuncia són retallades de despeses, demonitzant especialment alguns en concret.

I de nou, com en la campanya electoral, el dèficit fiscal continua sent eludit pel govern català, per la resta de partits, per gairebé la totalitat d'experts. La realitat real és que Catalunya té un dèficit fiscal del 8,7% del seu producte interior brut, PIB (ja ho sé: alguns càlculs eleven el percentatge fins al 12%, i sí, també sé que aquesta dada és la del 2007, però és el que hi ha).

Si el PIB de Catalunya el 2009 va ser de 204.000 milions d'euros, això vol dir això que el dèficit fiscal català ascendeix, almenys, a uns 18.000 milions.

Ara recordin a quant pujarà la necessitat de finançament extra de Catalunya en el 2011: 10.000 milions. Amb els números pot fer-se el que es vulgui, però després, la realitat és que al voltant de 18.000 milions d'euros surten anualment de l'economia catalana, i Catalunya té mancances, per exemple: la despesa sanitària per càpita és menor a Catalunya que en altres regions espanyoles que reben més del que donen.

No obstant això, ¡no obstant això!, respecte al dèficit fiscal ningú diu res; per què? Des que han començat a llegir aquestes línies vostès han estat llegint exclusivament sobre economia, és a dir, és absolutament fals que el tema del dèficit fiscal sigui un tema polític: és exclusivament econòmic, tècnic, en definitiva; són els polítics -tots, independentment del seu color- els qui ho han polititzat; caldria preguntar-los el perquè, no creuen?; i caldria preguntar-los també si abans de ficar les tisores en les despeses no pensen portar el tema del dèficit a col·lació

Santiago Niño Becerra - Catedràtic d'estructura econòmica. Facultat d'Economia IQS-URLL
.
Publicat el 29/01/2011 a L'Econòmic
Un cop llegit, crec que només tenim un camí, pas previ a la independéncia. Un govern de concentració, el tancament de caixes, i dir-ne prou. I si no en teniu prou aqui teniu dos article més del mateix autor
Ser que ni faran un govern de concentració, ni tancament de caixes, ni res de res. Bé si retallar, retallar, retallar...i plorar.
29 de març 2011

És del tot precís que no ens oblidem de l'espoliació que patim si volem fer un bon diagnòstic.

És del tot precís que no ens oblidem de l'espoliació que patim si volem fer un bon diagnòstic. Si no el fem ben fet a Urgències ens enterraran o quan sortim esdevindrem un malalt crònic i endèmic.

Salvador Molins, BIC, Conseller de Catalunya Acció.

-----------------------

Com ajuda totalment insuficient veure el següent enllaç:
http://74.53.186.210/~jvilacat/ca/?p=336


Cimera anticrisi: entrem a urgències

Per fi comencem a actuar contra la crisi. La cimera econòmica entre partits polítics, agents socials i el Carec serà la primera de les moltes reunions que faran falta per resoldre definitivament la crisi. El document de base el va confeccionar el Carec (Consell assessor per la reactivació econòmica i el creixement) i va servir als assistents a la cimera per exposar l’anàlisi i la gravetat dels problemes de l’economia catalana.

En síntesi el document del Carec exposa que s’haurà de sortir de la crisi creixent i desendeutant al mateix temps, cosa gens fàcil. Per fer-ho explica que haurem d’equilibrar la balança exterior (exportant més que important) i haurem d’estalviar (públicament i privadament) més que no pas invertir. Per tant, la recuperació no vindrà del consum privat ni del públic, ni tampoc de la inversió en construcció. Haurà de venir de les exportacions, l’única forma de créixer generant els recursos necessaris per tornar el deute extern que l’economia ha acumulat en els darrers anys.

El document és d’una clarividència total, essent la primera vegada que llegeixo aquests arguments amb tal claredat i pedagogia, sense embuts ni subterfugis. Acaba definitivament amb les temptacions dels que pensen que per sortir de la crisi n’hi ha prou d’apujar els sous un 10% per afavorir el consum i la demanda interna. El document del Carec aposta fortament per la indústria, pel turisme i pels serveis exportables i recomana fer deures que aprofitin els avantatges diferencials del nostre teixit industrial, diversificat i exportador. Demana millorar la productivitat del treball i recuperar la confiança que frena molta inversió possible.

Respecte a la productivitat, recorda que l’economia espanyola no pot devaluar i que això és greu perquè aquesta economia té propensió a tenir una inflació superior a la dels països veïns. Per tant, per augmentar la competitivitat internacional cal augmentar la productivitat alhora que es moderen els costos nominals. Explica que, si hi hagués una devaluació, els salaris reals perdrien valor, raó per la qual ara s’haurà de fer el mateix per guanyar competitivitat exterior.

Pel que fa a les mesures que proposa, unes d’urgents per a la reactivació i altres d’estratègiques, les agrupa en quatre grups, l’ocupació, el finançament, la productivitat i la confiança. A alguns els ha semblat que les mesures són massa contundents, ultralliberals han dit, quan a mi em semblen insuficients pel moment de crisi que vivim, amb un atur entre 4,5 i 5 milions durant anys. És injust concentrar el pes de la crisi en aquesta munió d’aturats. Per tant, és el moment de treure’s caretes ideològiques, falsos estereotips, pòsit ignorant, vidres opacs que impedeixen veure, per enfocar de cara el debat, de fit a fit.

Quan divendres els participants entraven a la cimera, deien coses com “ens està caient la indústria”. Ho deixa J.M. Alvarez, secretari d’UGT. Mentre ho deia vaig pensar, i tu què has fet per impedir que el conveni del metall se signi amb una puja del 5,2%? D’això en dic actitud irresponsable.

Amb aquest clima es va fer la cimera anticrisi, cercant un consens que és impossible.
El resultat ha estat una posada en escena política fent veure que a Catalunya sabem arribar a acords entre tots, quan el document final no és ni un document de consens, és de majories i de mínims.

A la sortida Joan Herrera va dir que havia assistit a una dutxa neolliberal, referint-se a l’exposició del document del Carec. Va insistir que a la facultat d’Econòmiques hi ha economistes que tenen alternatives a la sortida de la crisi. Heus aquí un camí, que surtin de l’armari aquests economistes i organitzem un debat entre tots. Tinc ganes de veure si son capaços de defensar un model de creixement basat en el consum intern i en l’augment d’inflació.

Per tant, la cimera contra la crisi de divendres haurà estat un acte de bona fe i no gaire cosa més.
Una mostra del fairplay català, recuperació de l’oasi perdut, una aproximació més a la crua realitat de la crisi, l’entrada, podríem dir, a urgències.

La classe política, la patronal i la sindical, saben que anem malament, però no copsen la fondària del pou on ens trobem ni les dificultats per sortir-ne.
En aquest aspecte he trobat a faltar en el document del Carec certa quantificació de magnituds. Per exemple hauria estat bé explicar que el nostre diferencial d’inflació acumulat en els darrers 10 anys respecte a Alemanya és del 15%, que malgrat la crisi encara importem el 4,5% més del que exportem o que enguany la nostra inflació serà més elevada que a Alemanya tot i que allà creixen un 3,6% més que aquí.

Fa temps que explico el meu escepticisme en els grups socials que ens manen, dient que hem de resoldre els problemes en l’àmbit local de les empreses.
L’Administració el que ha de fer és resoldre els seus deures.
Li pot passar que s’hagi d’aprimar un 25%, cosa que demana ser més contundent. 
 Per exemple, per què no hi ha hagut cap referència en la racionalització administrativa, en la supressió dels micro i mini ajuntaments propiciant fusions, en el tancament dels consells comarcals, en la dissolució de les diputacions i en la posada en marxa de les vegueries?
Per què no es treu del calaix l’informe Roca? Polítics, la feina més gran la teniu al vostre costat!

La cimera ha servit per entrar a urgències. El problema és que s’ha trobat la solució en una tireta per a un dit, quan el malalt ja té gangrena i demana amputar-li un braç.
27 de març 2011

Catalanets immadurs i malcriats i mentiders.

ALBERT1969 | diumenge, 27 de març de 2011 | 20:53h
(Albert Cortés Montserrat)


El conseller d’Interior va assistir ahir a l’homenatge dels qui van lluitar per les llibertats catalanes a la Batalla de Talamanca, i que va resultar ser la última victòria d’un exèrcit català sobre les tropes borbòniques, en Felip Puig expressa en aquesta commemoració, que ens trobem en un final de cicle, i que s’acosta el moment en que haurem de decidir el nostre futur, cosa que sona a broma, quan aquesta mateixa setmana demanen a Solidaritat que retiri la proposició de llei per la independència en el Parlament, precisament per no quedar en evidencia, ja que no li donaran suport, tot plegat una broma de mal gust que els nostres avantpassat sens dubte no es mereixen.


Efectivament en Puig va assistir a aquest acte, i ens diu que el nostre futur ja no es l’Estatut del 2006 que ha estat profundament retallat, i recordo votat afirmativament per la seva formació, i gracies a aquesta retallada hem començat a dibuixar el procés cap al dret a decidir, demostrant que el nostre terreny de joc serà Europa, i no la transició democràtica espanyola,   i que escoltarem la voluntat majoritària d’un poble que ha de dir on vol anar, primer volem gestionar la nostra hisenda, i definir el nostre model de país com feien els nostres herois en la Batalla de Talamanca el 13 d’agost de 1714, i que el conseller els compara, i diu que per guanyar necessitem la majoria.  Cal recordar que aquesta darrera batalla guanyada per l’exèrcit català es va produir 1 mes abans de la caiguda de Barcelona, i sota les ordres del Marquès de Poal, van lluitar a Talamanca per defensar l’estat català, i vencen a l’enemic amb grans pèrdues per la part borbònica.

Realment, inspirar-se amb aquests herois i aquest sabor de victòria, cosa que no estem massa acostumats, que van donar les seves vides per la nació catalana en uns moments desesperats, i per salvaguardar la nostra identitat, les nostres lleis, i la nostra supervivència com a poble,  en uns moments on la configuració mundial no portava cap bon auguri, i pràcticament varem acabar abandonats a la nostra sort davant de les tropes franceses i de castella. I on si aixequessin el cap es moririen de vergonya, de veure la indignitat que pot arribar un poble sense cap engruna de  valentia, i sense cap tipus de vergonya i ganes de tornar a ser el que era, i treure’ns de damunt aquest llast que ens oprimeix des de fa gairebé 300 anys.  Ens diu que es un final de cicle, i que s’acosta el moment del dret a decidir, però ves per on a la primera oportunitat que es presenta de donar aquest pas, que saben perfectament que es la única recepta possible per  mantenir el nostre estat del benestar, com es la proposició de llei per la independència presentada per Solidaritat, diuen que no la votaran afirmativament.  Com  pensen arribar a aquest final del cicle si no volen donar el pas, i trencar la legalitat espanyola, cosa que tard o d’hora s’haurà de fer, que esperen que sigui un regal de Nadal, com volen apostar pel dret a decidir, si se’l neguen ells mateixos, i de retruc a la ciutadania, quan son majoria en la seu de la sobirania popular, francament aquesta presa de pel ja passa de mida, inventen mil i una excuses de fractures socials, alguns diuen que Europa mai ho permetria, com si fóssim una espècie d’empestats sense cap dret ,i el que es més fort sense els drets que ja han tingut altres, no es el moment i moltes coses més, a que es pensen que juguen retallant a consciència el nostre estat del benestar per la seva covardia, i per no voler afrontar el problema.   No seria més lògic gastar les energies amb la solució definitiva, que amb la parodia d’aquest concert que ja naixerà mort, ja que  no  depèn de nosaltres, i amb tot això el Sr. Puig pretén fer la comparació amb aquest autèntics herois, ah, si aixequessin el cap.

 

Albert Cortés Montserrat


Comentaris: 2:
  • el joc
    Gabriel | diumenge, 27 de març de 2011 | 22:52h
    Bona nit Albert. CiU sempre ha fet el mateix joc, és el típic partit autonomista de mena que li va perfecte l'actual escenari. I la majoria de catalans (que han votat majoritàriament a CiU) hi estan d'acord. Ja ho he dit altres vegades, el catalanet és un personatge inmadur que només sap queixar-se i queixar-se, li treus la queixa i està perdut. El seu "modus vivendi" és la queixa constant cap a un veí que li guanya la batalla i li passa la mà per la cara cada dia, però sinó fos així i tingués el que desitja: quina por!!!!!!!!!!!!!!estaria sol davant el perill...

    A dia d'avui crec que no ens mereixem ser una nació europea perquè no hem fet cap esforç per ser-ho i seria un agravi comporatiu a altres nacions recentment independitzades que han tingut processos complicats (Kosovo) o , per contra, exemplars (Eslovàquia).

    Resumint, Catalunya és un xiquet malcriat pels pares, ploraner, inmadur, però que sap que els pares sempre tenen raó perquè no coneix cap altre joc.

    Salut i (in)dependència.

    Gabriel

  • LES INICIATIVES LES VOL EL GOVERN.
    M. Farré| Adreça electrònica | diumenge, 27 de març de 2011 | 22:39h
    D'alguna manera  , les contradiccions sempre estàn presents. Els de  CIU., mentres governin , aniran practicant el "ara no toca" ,  perquè les iniciatives i els temps , (hi amb això tenen raó) els marca el govern i no l'oposició minoritària.  La pressió sobiranista  a  Convergència , seria bo que la rebés des de les sevas pròpies bases , perquè des de fora és molt controlable, 14 diputats independentistes (?).
17 de març 2011

INDEPENDÈNCIA: la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies.

 
 
Article

Unitat per a què

d'Hèctor Lòpez Bofill (fotografia):

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/382958-unitat-per-a-que.html

"La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.
  Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent."

Extret de l'article d'Hèctor Lòpez Bofill publicat al Diari Avui el 15-3-2011.
10 de març 2011

La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!

Resposta als desesperats que diuen que l'independentisme no se'n surt:
  • No us amoïneu ...

    La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!

    I quina és la guerra dels 30 anys?

    - Doncs és molt fàcil: PSC contra CIU, Generalitat contra Ajuntament de BCN, Diputacions contra Generalitat i sobretot CiU contra ERC.

    Això ja s'ha acabat tot!

    Ara la guerra entre SI i Esquerra s'ha enllestit en una setmana. Com diu Santiago Espot "l'era d'internet corra que vola" la Independència al 1900 necessitava de 100 anys ara Catalunya Acció vol executar-la en 10 anys: 2004-2014.

    Els periodistes es deleixen per les guerres, Esquerra i Convergència en 30 anys no han sigut capaces d'unir-se ni per la llengua, no tenen determinació, només tenen rabietes i submissió!

    La guerra dels 30 anys  encara en durarà 30 més, però els independentistes que estem decidits per independitzar Catalunya només tenim una feina molt més digna que no pas esbarallar-nos: TRENCAR AMB ESPANYA i TRENCAR AMB ELS QUE PERDEN EL TEMPS ESBARALLANT-SE.

    Només una feina! Només una lluita: INDEPENDÈNCIA !!!

    Salvador Molins (BIC-CA-SI)
04 de març 2011

No podem mirar la crisi actual de SI amb les "curtes" posades.

Resposta al post del blog "Política Colonial":

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191378


Resposta de Salvador Molins:


Les teves receptes també valen per l'autonomisme o encara més:

"Funcionalisme" a favor d'Espanya.
"Sentit d'estat" ... de l'estat espanyol! no pas de l'estat que construirem els catalans si ens mantenim ferms en la lluita: "Només es guanyen les batalles que no s'abandonen!"

No podem mirar la crisi actual de SI amb les "curtes", com tu dius!
Algun comentari diu que SI no fa bé les coses, pel que he vist des de que han entrat al Parlament, jo crec que sí que les fa bé!

La Independència de Catalunya s'acosta, no ho dubteu.
Algun periodista, bastants també han criticat ara l'independentisme dient que els projectes "personalistes" com diuen ells no són viables i fan riure, i ho diuen fent un clar favor del bipartidisme que tan agrada a l'statu quo.

Temps al temps! i d'ací a no gaire!

L'Independentisme reeixirà!
L'Independentisme no té els peus de fang sinó de ferro!

L'Independentisme reeixirà perquè es basa en la veritat, la determinació i la fermesa.

L'independentisme i el Poble català separaran el gra de la palla.
L'esperit i l'anhel de Catalunya vencerà la nostra supeditació a Espanya i França.

Catalunya, tota, des de Salses a Guardamar esdevindrà independent i confederal: Naturalmment la Confederació dels PPCC !

Salvador Molins, BIC, CA, SI i ben aviat de l'ANC.

La manifestació de l'estiu ja va néixer estèril!.

Tota iniciativa d'alliberament promocionada pels autonomistes i els seus acòlits neix estèril!

Per això aquella manifestació ha quedat en res.

Fins ara Ciu, ERC i PSC no han fet ni han volgut fer res per a la Independència.

L'Independentisme trobarà nous i bons lideratges que ja s'estant gestant. Els tenim al davant i molt sovint no els veiem.

Prego bandegem la paraula "sobiranisme" que no significa res. Sobiranisme no vol dir res de concret i decidit. Sobiranisme és una engany del qui pronuncia aquesta paraula, de Ciu i d'Erc.

Sobiranisme és indefinició en estat pur!

Ningú té o comparteix la sobirania sense independència i sense un estat propi.

Salvador Molins, BIC-CA
Resposta al post del Blog:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191347

Ni oblidem ni perdonem