20 de gener 2011
«la nostra capital necessita un altre estil de govern» SANTIAGO ESPOT (BCN, 1991)
Darrers paràgrafs de la conferència pronunciada per Santiago Espot
al Casal de Sarrià de Barcelona el dia 28 de febrer de 1991.
"Contra el Senequisme Polític" (any 1991)
... Així, dirigint-se a Pasqual Maragall el
senyor Carles G. Camins, present a la sala, va
inquirir l’alcalde sobre el fet que el rei d’Es-
panya obsequiés l’estat Mexicà en el seu dar-
rer viatge a Amèrica amb un xec per valor de
450.000 milions de pessetes, i preguntà quina
era la posició de l’alcalde davant aquest mo-
numental atracament a l’economia dels ciuta-
dans mentre ens regategen els diners per als
Jocs Olímpics. Doncs bé, sense gairebé dei-
xar acabar aquesta intervenció, s’acostà a qui
la feia un membre del servei de seguretat de
Pasqual Maragall que, amb cara de pinxo, li va
increpar: «Si no calla m’haurà d’acompanyar
fora». Com als fatídics dies de la dictadura
opressora»
opressora»
Fóra el més convenient que quan els ciuta-
dans tinguin de nou l’oportunitat d’escollir un
nou batlle s’obtingui un resultat que possibi-
lités el canvi a l’Alcaldia de la ciutat comtal.
Fins i tot els «senequistes» tenen una retirada
particular. Si tot l’assaig aquí comentat de Car-
les M. Espinalt s’ha caracteritzat per una rotun-
da clarividència, no existeix cap motiu que ens
faci dubtar que el procedir de Pasqual Mara-
gall difereixi gaire del següent: «Tota acció de
govern acaba tenint una resposta en l’ànima de
la gent, malgrat que els polítics totalitaris pen-
sen que el poble és curt de memòria i no sap
mai de què i com ha de replicar. Ells mateixos
—els polítics totalitaris— volen contestar-se les
pròpies preguntes, creuen que, dins el seu mo-
nòleg, demà podran dir blanc allà on abans
deien negre i que, naturalment, ningú no es re-
cordarà ja del negre, mentre no manqui el pa
i el circ. En les seves retirades estratègiques
confien en aquesta premissa. Àdhuc hi ha qui
confessa, arribat el cas, que mai no ha dit altra
cosa que blanc, blanc, i blanc».
Els barcelonins, estic ben segur, aviat reac-
cionaran. Comprendran que la nostra capital
necessita un altre estil de govern. La mediocri-
tat no pot regir Barcelona, no pot dur la repre-
sentativitat de la ciutat un sospitós d’hàbits cen-
surables. És falsa, en el nostre cas, aquella fra-
se de Winston Churchill: «Els pobles tenen el
govern que es mereixen». Mai s’ha merescut
la ciutat comtal un aprenent de «senequista»
que aspiri, amb tan poques possibilitats, a fer-
la cocapital espanyola. On queda el seu sentit
de Catalunya? Però quin diantre de concepció
històrica té Pasqual Maragall?
No ens cal esbrinar gaire alsqui, com jo, ens
declarem espinaltians per comprendre que el
senequisme comporta una política de tripijocs,
ambicions personals, traïdories i una bona dosi
de formigó armat al rostre, mentre es va pro-
clamant pels altaveus que es lluita per la justí-
cia social, el progrés i la dignitat dels homes.
S’ha imposat un estil nefast per al nostre po-
ble i urgeix la renovació política que porti Bar-
celona i Catalunya a altes cotes de dignitat na-
celona i Catalunya a altes cotes de dignitat na-
cional. Hem de ser una nació independent amb
una capital de primera línia tret del cas que vol-
guem romandre per sempre a segona o tercera
fila.
Queda clar, doncs, que Catalunya necessita
una saba nova per independitzar-se, i haurà
de portar irremeiablement l’estigma de l’escola
espinaltiana, ja que així adquirirà l’ascendent
suficient sobre el país per poder-lo alliberar.
Per aquest motiu, es va fer l’1 de juliol del 1989
a la ciutat de Barcelona el seminari d’lmatge
Motivacional «Serà el 1992 l’any de la indepen-
dència de Catalunya?», en el qual es van expo-
sar 47 ponències d’arreu dels Països Catalans
i una d’Euskadi, recollides avui en el llibre que
du el mateix títol. Un any després, concreta-
ment el passat 1 de juliol, en la reunió general
feta pels ponents i promotors del seminari per
avaluar el gran ressò creat durant el primer
any a partir de la nostra iniciativa, s’acordà pro-
clamar els set fronts on Catalunya ha d’assolir
la victòria, és a dir, el programa polític més
concís, real, suggestiu i valent que s’ha donat
al nostre país d’ençà del 1977. Prenguin bona
nota i escoltin el futur immediat de la Nació
catalana:
— Front en pro de la formació de nous dirigents
— Front en contra de la tergiversació de la
nostra història
— Front en pro d’una revolució pedagògica
— Front en pro d’una revolució pedagògica
i d’una ensenyança que no subestimi la
cultura catalana
— Front en contra de la drogaaddicció i la
depauperació caracterològica del nostre poble
— Front en pro de la integració dels
immigrats i el ferm rebuig dels colonitzadors
— Front en contra de l’imperant senequisme polític
I, finalment, el front que repeteixo de nou per
donar penyora del meu propòstit i perquè, a la
vegada, ha motivat aquests raonaments i ha
merescut la seva atenció:
— Front en pro de l’autèntica recuperació
de Barcelona com a capital d’una Cata-
lunya lliure.
SANTIAGO ESPOT
(CONTRA EL SENEQUISME POLÍTIC A BARCELONA, 1991)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada