Cimera anticrisi: entrem a urgències

Per fi comencem a actuar contra la crisi. La cimera econòmica entre partits polítics, agents socials i el Carec serà la primera de les moltes reunions que faran falta per resoldre definitivament la crisi. El document de base el va confeccionar el Carec (Consell assessor per la reactivació econòmica i el creixement) i va servir als assistents a la cimera per exposar l’anàlisi i la gravetat dels problemes de l’economia catalana.

En síntesi el document del Carec exposa que s’haurà de sortir de la crisi creixent i desendeutant al mateix temps, cosa gens fàcil. Per fer-ho explica que haurem d’equilibrar la balança exterior (exportant més que important) i haurem d’estalviar (públicament i privadament) més que no pas invertir. Per tant, la recuperació no vindrà del consum privat ni del públic, ni tampoc de la inversió en construcció. Haurà de venir de les exportacions, l’única forma de créixer generant els recursos necessaris per tornar el deute extern que l’economia ha acumulat en els darrers anys.

El document és d’una clarividència total, essent la primera vegada que llegeixo aquests arguments amb tal claredat i pedagogia, sense embuts ni subterfugis. Acaba definitivament amb les temptacions dels que pensen que per sortir de la crisi n’hi ha prou d’apujar els sous un 10% per afavorir el consum i la demanda interna. El document del Carec aposta fortament per la indústria, pel turisme i pels serveis exportables i recomana fer deures que aprofitin els avantatges diferencials del nostre teixit industrial, diversificat i exportador. Demana millorar la productivitat del treball i recuperar la confiança que frena molta inversió possible.

Respecte a la productivitat, recorda que l’economia espanyola no pot devaluar i que això és greu perquè aquesta economia té propensió a tenir una inflació superior a la dels països veïns. Per tant, per augmentar la competitivitat internacional cal augmentar la productivitat alhora que es moderen els costos nominals. Explica que, si hi hagués una devaluació, els salaris reals perdrien valor, raó per la qual ara s’haurà de fer el mateix per guanyar competitivitat exterior.

Pel que fa a les mesures que proposa, unes d’urgents per a la reactivació i altres d’estratègiques, les agrupa en quatre grups, l’ocupació, el finançament, la productivitat i la confiança. A alguns els ha semblat que les mesures són massa contundents, ultralliberals han dit, quan a mi em semblen insuficients pel moment de crisi que vivim, amb un atur entre 4,5 i 5 milions durant anys. És injust concentrar el pes de la crisi en aquesta munió d’aturats. Per tant, és el moment de treure’s caretes ideològiques, falsos estereotips, pòsit ignorant, vidres opacs que impedeixen veure, per enfocar de cara el debat, de fit a fit.

Quan divendres els participants entraven a la cimera, deien coses com “ens està caient la indústria”. Ho deixa J.M. Alvarez, secretari d’UGT. Mentre ho deia vaig pensar, i tu què has fet per impedir que el conveni del metall se signi amb una puja del 5,2%? D’això en dic actitud irresponsable.

Amb aquest clima es va fer la cimera anticrisi, cercant un consens que és impossible.
El resultat ha estat una posada en escena política fent veure que a Catalunya sabem arribar a acords entre tots, quan el document final no és ni un document de consens, és de majories i de mínims.

A la sortida Joan Herrera va dir que havia assistit a una dutxa neolliberal, referint-se a l’exposició del document del Carec. Va insistir que a la facultat d’Econòmiques hi ha economistes que tenen alternatives a la sortida de la crisi. Heus aquí un camí, que surtin de l’armari aquests economistes i organitzem un debat entre tots. Tinc ganes de veure si son capaços de defensar un model de creixement basat en el consum intern i en l’augment d’inflació.

Per tant, la cimera contra la crisi de divendres haurà estat un acte de bona fe i no gaire cosa més.
Una mostra del fairplay català, recuperació de l’oasi perdut, una aproximació més a la crua realitat de la crisi, l’entrada, podríem dir, a urgències.

La classe política, la patronal i la sindical, saben que anem malament, però no copsen la fondària del pou on ens trobem ni les dificultats per sortir-ne.
En aquest aspecte he trobat a faltar en el document del Carec certa quantificació de magnituds. Per exemple hauria estat bé explicar que el nostre diferencial d’inflació acumulat en els darrers 10 anys respecte a Alemanya és del 15%, que malgrat la crisi encara importem el 4,5% més del que exportem o que enguany la nostra inflació serà més elevada que a Alemanya tot i que allà creixen un 3,6% més que aquí.

Fa temps que explico el meu escepticisme en els grups socials que ens manen, dient que hem de resoldre els problemes en l’àmbit local de les empreses.
L’Administració el que ha de fer és resoldre els seus deures.
Li pot passar que s’hagi d’aprimar un 25%, cosa que demana ser més contundent. 
 Per exemple, per què no hi ha hagut cap referència en la racionalització administrativa, en la supressió dels micro i mini ajuntaments propiciant fusions, en el tancament dels consells comarcals, en la dissolució de les diputacions i en la posada en marxa de les vegueries?
Per què no es treu del calaix l’informe Roca? Polítics, la feina més gran la teniu al vostre costat!

La cimera ha servit per entrar a urgències. El problema és que s’ha trobat la solució en una tireta per a un dit, quan el malalt ja té gangrena i demana amputar-li un braç.