25 de juliol 2011
Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton)
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
En aquesta fotografia es veu la Pancarta insignia de la Independència de Catalunya "Catalonia the Next State in Europe" portada per dos homes, un, Salvador Molins de Catalunya Acció i l'altre és Josep Soler de Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya -es pot veure la seva fesomia, estant acompanyats per gent de Catalunya Acció, Solidaritat i també de Reagrupament, es pot interpretar per les banderes de color granat pròpies de RCAT, és a la Manifestació del #9Juliol del 2011 a BCN "Pel nostre futur: Independència!" i allà hi érem representats molts independentistes.
------------------------
“We are not going to go down”
Xavier Ginesta
“Els catalans hauríem d’haver superat la fase espriuiana, vicentsviviana i pujoliana de la pedagogia. Ara hem de començar una fase més aventurera”, concloïa el professor d’Stanford Joan Ramon Resina davant d’un pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ple de gom a gom en motiu de la presentació del llibre What Catalans Want (Catalonia Press), d’Antoni Strubell. La frase, prou demolidora i futurista, prenia especial rellevància tenint en compte que a Resina l’acompanyava a la taula un dels defensors d’aquesta pedagogia catalanista que, ara mateix, ha quedat superada: el president Pujol havia fet la principal laudatio al treball del diputat de Solidaritat Catalana (SI), posant de manifest la seva deriva independentista, ara que el país comença a patir un procés de “residualització”, que està decidit a no acceptar. Jordi Pujol, citant una conferència de l’historiador Joan B. Culla (UAB) “La dècada de les decepcions”, explicava que “els fracassos es poden remuntar, però els ponts de diàleg amb Espanya s’han trencat”. Contundent! Pujol, enmig d’intel·lectuals, generalment s’hi troba còmode: sap interpretar el personatge còmic de l’escena –“perdoneu, però la Marta m’està dient que acabi”–, defensa subtilment (i eruditament) la seva política de govern, però entoma les crítiques amb elegància; més ara quan el seu ideari ha fet una evolució cap a l’independentisme més manifest i és conscient que no pot passar per alt que més d’un, com el mateix Resina, li retraurà que, segurament, arriba massa tard.
“Per la independència s’hi ha de treballar i una manera és informant-ne. Cal arribar a alguns polítics europeus importants que no tenen ni idea del problema català”, comentava el líder nacionalista en el seu parlament inaugural. El cert és que la feina que l’amic Antoni Strubell ha fet amb el seu llibre –amb la col·laboració del fotògraf Lluís Brunet– va en aquesta línia: deu ser de les poques vegades que s’ha escrit en un anglès divulgatiu sobre algunes de les necessitats polítiques i problemàtiques de l’actual Catalunya i, a més, usant l’àgil i amè format de l’entrevista a personatges de reconegut prestigi internacional (d’altres més vinculats a la societat civil catalana), alguns professors de les universitats angleses i nord-americanes. El paper de l’acadèmia en aquesta obra pren especial rellevància a l’hora de legitimar a l’estranger una causa, l’independència de Catalunya, del qual se n’ha parlat fent cridòria, però necessitada d’una reflexió serena i pausada (en anglès, òbviament) des del coneixement d’aquells qui estan exercint de líders d’opinió fora del dia a dia de la batalla política.Per molt que Strubell volgués deixar clar que la selecció dels protagonistes havia tingut en compte gent de totes les condicions (acadèmics, polítics o altres representants de la societat civil menys populars) crec que si es vol arribar als líders europeus a què apel·lava Pujol és especialment important el paper divulgador que prenen persones com Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton), que amb un català perfecte va exercir de tercer padrí de l’autor, al costat de l’expresident i el seu col·lega expert en literatura comparada. Si és veritat que alguns Estats, com per exemple Estònia, van trobar-se independents de la nit al dia, d’altres que ho han fet a través d’un conflicte armat, la independència de Catalunya passa per la perseverança política, exemplificada per la redefinició del refrany anglès amb què Strubell va concloure la seva presentació: “Nosaltres no direm ‘we are not going to go down without a good fight’; nosaltres només direm ‘we are not going to go down’”. I, el camí queda marcat, legitimat i beneit pel president, es clar.
Xavier Ginesta
(Publicat a la web de SI)
(Publicat a la web de SI)
23 de juliol 2011
CATALONIA: Freedom and Liberty !
"Cal disposar d'aliats d'allò més seriosos per ..."
"ELS INCOMPLIMENTS BRITÀNICS" QUIM GIBERT
El 12 de desembre de 1898, arran del Tractat de Pau de París, Espanya va renunciar a la sobirania sobre Cuba. Anys abans, el 1896, Estats Units havia admès el dret de Cuba a ser un país independent. La intervenció militar nord-americana va ser decisiva per expulsar definitivament els espanyols de l'illa. I és que, des de 1868, els cubans en solitari havien combatut Espanya en tres guerres amb escassos resultats. Un aliat tan poderós com Estats Units va desencallar en poques setmanes el conflicte en detriment d'Espanya.
És just al contrari del que ens va passar als catalans i aragonesos en plena Guerra de Successió (1702-1715). Amb motiu del Tractat d'Utrecht (1713), els que fins llavors havien estat aliats de la Corona d'Aragó (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal... ) van lliurar a castellans i francesos les places fortes catalanes que defensaven. Bo i que pel pacte de Gènova (1705) Anglaterra es comprometia a defensar la causa catalana, el govern anglès, junt amb els que el secundaven, es va retirar de la contesa bèl·lica. El preu de l'abandonament de Catalunya pels anglesos, segons els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, és un «un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d'Amèrica (...) es pot dir que el poble català fou l'únic poble que perdé la Guerra de Successió» (dins el llibre La traïció anglesa). Així i tot, Europa quedà bocabadada de la nostra capacitat de resistència, especialment en el setge de Barcelona, que s'allargà tretze mesos. Per tant, no disposar de complicitats a partir d'un moment determinat ens va abocar a la desfeta.
L'historiador Fèlix Cucurull apunta que, malgrat la caiguda de Barcelona (1714), fins el 1721 els guerrillers catalans disponibles van continuar en combat: «en certs moments arriben a controlar extenses zones i, fins i tot, alguna ciutat important» (en el llibre El fet nacional a través de la història). Cucurull afegeix que en el segle XVIII «els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees que havien combatut al seu costat (...) tot recriminant als "antics aliats" el no haver complert les obligacions que havien contret amb Catalunya».
Catalans de diferents èpoques han pressionat els esmentats aliats a complir «l'obligació de restituir-li sa llibertat». La darrera vegada fou el juny passat quan un centenar de catalans es van desplaçar a Londres en agraïment pel gest de catorze diputats del parlament de Westminster, que en representació de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, havien presentat el 14 de juliol de 2010 una moció a fi i efecte que «la cambra britànica aprovés un acord de suport al dret de Catalunya a decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure». En resposta, la cambra britànica dels comuns ha expressat, entre d'altres coses, la seva preocupació que futurs desenvolupaments constitucionals a Catalunya, que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de Catalunya, topin «amb revisions judicials d'organitzacions que no són neutrals ni independents». En el mateix text, la cambra britànica dels comuns demana que es reconegui: «als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur».
Amb el títol 1705-1714: la Corona d'Aragó i els incompliments britànics, el dissabte 9 de juliol, a les 7 del capvespre, al saló social de l'Hotel Casanova de Fraga (Av. de Madrid 54), J. Manuel Oronich i Miravet, ex-paer en Cap de Lleida i activista cultural, dissertarà sobre aquest episodi clau del nostre passat. I és que el passat és dins el present. Tal com afirma un il·lustre fragatí, «cal anar reprenent la història que ens han falsejat o amagat». Però, sobretot, disposar d'aliats d'allò més seriosos per quan van maldades.
*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
"ELS INCOMPLIMENTS BRITÀNICS" QUIM GIBERT
El 12 de desembre de 1898, arran del Tractat de Pau de París, Espanya va renunciar a la sobirania sobre Cuba. Anys abans, el 1896, Estats Units havia admès el dret de Cuba a ser un país independent. La intervenció militar nord-americana va ser decisiva per expulsar definitivament els espanyols de l'illa. I és que, des de 1868, els cubans en solitari havien combatut Espanya en tres guerres amb escassos resultats. Un aliat tan poderós com Estats Units va desencallar en poques setmanes el conflicte en detriment d'Espanya.
És just al contrari del que ens va passar als catalans i aragonesos en plena Guerra de Successió (1702-1715). Amb motiu del Tractat d'Utrecht (1713), els que fins llavors havien estat aliats de la Corona d'Aragó (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal... ) van lliurar a castellans i francesos les places fortes catalanes que defensaven. Bo i que pel pacte de Gènova (1705) Anglaterra es comprometia a defensar la causa catalana, el govern anglès, junt amb els que el secundaven, es va retirar de la contesa bèl·lica. El preu de l'abandonament de Catalunya pels anglesos, segons els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, és un «un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d'Amèrica (...) es pot dir que el poble català fou l'únic poble que perdé la Guerra de Successió» (dins el llibre La traïció anglesa). Així i tot, Europa quedà bocabadada de la nostra capacitat de resistència, especialment en el setge de Barcelona, que s'allargà tretze mesos. Per tant, no disposar de complicitats a partir d'un moment determinat ens va abocar a la desfeta.
L'historiador Fèlix Cucurull apunta que, malgrat la caiguda de Barcelona (1714), fins el 1721 els guerrillers catalans disponibles van continuar en combat: «en certs moments arriben a controlar extenses zones i, fins i tot, alguna ciutat important» (en el llibre El fet nacional a través de la història). Cucurull afegeix que en el segle XVIII «els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees que havien combatut al seu costat (...) tot recriminant als "antics aliats" el no haver complert les obligacions que havien contret amb Catalunya».
Catalans de diferents èpoques han pressionat els esmentats aliats a complir «l'obligació de restituir-li sa llibertat». La darrera vegada fou el juny passat quan un centenar de catalans es van desplaçar a Londres en agraïment pel gest de catorze diputats del parlament de Westminster, que en representació de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, havien presentat el 14 de juliol de 2010 una moció a fi i efecte que «la cambra britànica aprovés un acord de suport al dret de Catalunya a decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure». En resposta, la cambra britànica dels comuns ha expressat, entre d'altres coses, la seva preocupació que futurs desenvolupaments constitucionals a Catalunya, que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de Catalunya, topin «amb revisions judicials d'organitzacions que no són neutrals ni independents». En el mateix text, la cambra britànica dels comuns demana que es reconegui: «als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur».
Amb el títol 1705-1714: la Corona d'Aragó i els incompliments britànics, el dissabte 9 de juliol, a les 7 del capvespre, al saló social de l'Hotel Casanova de Fraga (Av. de Madrid 54), J. Manuel Oronich i Miravet, ex-paer en Cap de Lleida i activista cultural, dissertarà sobre aquest episodi clau del nostre passat. I és que el passat és dins el present. Tal com afirma un il·lustre fragatí, «cal anar reprenent la història que ens han falsejat o amagat». Però, sobretot, disposar d'aliats d'allò més seriosos per quan van maldades.
*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
Publicat al setmanari l'Estel (St. Joan, Mallorca) i a RadioCatalunya.ca
19 de juliol 2011
Recordem-ho: #9J __ Tret de sortida de la vertebració independentista !
.
.
Resposta a Carme Laura Gil,
al post del seu blog: COC RÀPID: "La manifestació del 9.J... comentari improcedent"
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201475
Vas molt equivocada!
La Manifestació del #9juliol a Barcelona ho era tot menys el que tu has escrit: "la manifestació-recordatori de la gran indignació catalana del 2010".
Aquesta manifestació del #9J va ser la primera manifestació convocada a Barcelona amb un lema i un objectiu netament independentista: "Pel nostre futur: Independència". No tenia res a veure amb la manifestació que va convocar l'Omnium l'any passat.
També foren manifestacions netament independentistes -no pas reaccions meselles-, la de Brussel·les, la Concentració a Ginebra i la recent anada d'uns diputats catalans a Londres.
Aquesta manifestació del #9J va ser-ho tot menys fer el ploricó, va ser-ho tot menys queixar-se per les malifetes dels espanyols, va ser-ho tot menys voler treure el Montilla per posar-hi un altre d'igual o pitjor, que també s'entén amb els enemics de Catalunya i de la seva llengua, que es queda fora del Parlament -rata de clavaguera!- mentre es discuteix la Llei d'Independència. Un que amb el ZP es va carregar el que eufemísticament anomenaven Concert Solidari, un que amb veu fonda diu que això de la independència és carrera de fons -carrera dels altres, deu pensar, és clar ! ... Hipòcrita, Misserable!
A aquesta manifestació del #9J hi vàrem anar tots els que tenim clar que la independència només depèn dels catalans, de nosaltres, i que per anar vers la independència s'hi ha d'anar amb fermesa, sense titubejar, trencant amb Espanya i amb tots els polítics que li fan el joc i l'apuntalen.
Heu de pensar que a aquesta manifestació del #9J hi érem tots els que hi havíem de ser i els que no esperem cap altra resposta que no sigui la de la dignitat dels independentistes que ja ens hem compromès per la nostra unitat i vertebració.
Hi érem tots; nosaltres som la resposta a aquesta manifestació; i aquesta Manifestació del #9juliol representa el tret de sortida de la tasca per la vertebració de l'independentisme.
Com es pot commemorar una manifestació sense resposta com la del 10J del 2010? Qui se'n riu dels catalans? Qui va passar olímpicament d'aquell milió de persones?
Són preguntes que tothom s'hauria de fer!
Salvador Molins (Membre del BIC, Conseller de Catalunya Acció, Adherit a SI)
17 de juliol 2011
"Concert i Pacte Fiscal" Un fals sinònim, un monstre creat amb el sistema Goebbels.
Resposta a l'article d'Alfred Bosch a Nació Digital:
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2085/objeccio/fiscal
Objecció fiscal? Qui la liderarà?
No es pot fer una objecció fiscal per a qualsevol cosa, sense l'objectiu immediat de la independència de Catalunya és paper mullat o una petita gesta com la dels indignats, a la llarga acabaria igualment: espoliats com sempre.
Encara es pot fer menys una objecció fiscal -perdoneu l'expressió- per un pacte fiscal de merda! i encara per més INRI, fals!
No té vergonya qui en la frase va barrejar Concert amb Pacte Fiscal, no té vergonya qui confon malintencionadament aquestes dues coses!
Fer un tancament de caixes per si Madrid no atén prou bé el Concert o el Pacte Fiscal !!! No tenen vergonya, ni els caps de Ciu ni els caps de l'OMNIUM ni els babaus que els escolten i se'ls creuen!
Quina ment més poc lúcida pot interpretar que Concert i Pacte Fiscal són sinònims? !!! Un sinònim provocat pel sistema Goebbels: repetir una mentida fins que sembli una veritat. Podem ser tan il·lusos els catalans?
No es pot fer un tancament de Caixes si no hi ha un capdavanter de la dignitat del Dr. Robert o de la credibilitat del Molt Honorable Francesc Macià que arrossegui al Poble, convençuts tots de que serà ell el primer que hi posi el coll.
No ens entretinguem en Concerts que Ciu ha traït tres vegades i mai no farà, ara és l'hora de la "Tocata i Fuga" i prou!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
11 de juliol 2011
Davant les eleccions espanyoles: ABSTENCIÓ o en tot cas unitat independentista completa per anar a trencar!
Davant les eleccions espanyoles
“Creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra [el Congrés de Diputats] espanyola i a dues veus”
Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t'hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l'electorat independentista.
Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.
En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional català. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política.
Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.
D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.
Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.
En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.
Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra espanyola i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.
També signen aquest article: Víctor Alexandre, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny, Núria Cadenes, Toni Cucarella, Joan Daunis, Patrícia Gabancho, Jordi Miró, Isabel C. Simó, Agustí Soler, Santiago Vilanova i Josep M. Ximenis.
Darrera actualització ( Diumenge, 10 de juliol del 2011 02:00 ) Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.
En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional català. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política.
Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.
D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.
Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.
En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.
Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra espanyola i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.
També signen aquest article: Víctor Alexandre, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny, Núria Cadenes, Toni Cucarella, Joan Daunis, Patrícia Gabancho, Jordi Miró, Isabel C. Simó, Agustí Soler, Santiago Vilanova i Josep M. Ximenis.
Desar aquesta pàgina a:
És evident que a les corts espanyoles no hi hem d'anar a construir res. No és possible posar cap granet de sorra que ajudi en el camí d'alliberament nacional català. Anar-hi a ser passius tampoc té cap sentit. Però anar a boicotejar i destruir des de dins com fan els espanyols a Catatalunya, Balears i València, no només és el que es mereixen, sinó que pot tenir uns efectes pràctics considerables. Penso que s'hauria de contemplar la possibilitat.
No presentar-se a les eleccions Espanyoles és un error. Només beneficia als partits majoritaris amb aconseguir més vots i mésdiputats. El que hem de fer els Indepdententist es es presentar-nos. Anar a Madrid i deixar els escons buits. També podem fer una aliança amb Bildu i boicotejar les corts Espanyoles. També podem anar a les corts, jurar la constitució i acabar cada vegada amb el micro apagat pel simple fet de parlar el nostre idioma.... hi ha mil opcions, però l'opció de NO PRESENTAR-se és la més COVARDA, simple i sencilla que podem fer els Indepdentistes vers a un Estat que cada dia ens ataca, tal i com hem vist fa pocs dies amb atacs cap a la nostre llengua i cultura. JO aniré a votar i votaré amb clau Catalana, i si els catalans no som prou valents per fer un Bildu Català votaré pel bé de Catalunya amb el Nas tapat, però votaré!
Ah, i em deixava una cosa, potser la més important. Els Independentiste s tenim una responsabilitat vers als altres pobles dels Països Catalans: València, Mallorca, Franja d'Aragó. Si des de Catalunya no podem defensar els seus interesos acabar prohibint TV3 a cada lloc, persecusió de la llenga Catalana en aquest indrets, o... o potser ja està passant. RESPONSABILITAT, els independentiste m hem d epresentar-nos i plantar CARA! Amb dos collons!
Un 'full de ruta' complet, ben allunyat del bla, bla, bla eixordador i del 'anar passant' amb què ens anestesien continuament des de les institucions i els mitjans a sou. Un pla d'actuació al que només li manca una cosa: El vot massiu dels independentiste s catalans.
Penso exàctament el contrari: els escons que obtindria una coalició independentista, si no es presenta, els obtindrà el PSC, CiU O EL PP... S´ha de treballar des de dins del sistema espanyol per sortir-ne. Des de fora, no existeixes.
A Madrid politicament fa anys que no se m'hi ha perdut res. És un error avalar un sistema que només busca la recaptació. Dir "Good bye Espanya" és precisament deixar-los sols.
Us equivoqueu del tot. La gent que no voti, quan guanyi el P.P. o el PSOE, és igual, s´en adonarà que aquesta actitut no porta enlloc. Vaig votar S.I. a Badalona, i va ser com llençar el vot. Ara entre la CiU del cobard Falcó i el PP de l´Albiol sens menja la merda. El que heu de fer és platejar una iniciativa valenta, que demani coses com la reforma de la llei electoral, la derogació del Constitucional, la llibertat de referendums etc. que facin que almenys hi hagi un atractiu per votar-vos, una opció forta, clara i neta que no ens deixi amb la sensació d´haver llençat el vot i haver permès la victoria per super majoria absoluta dels cafres del P.P.
Subscric el què diuen Josep Pla, Xavier Vilaseca i Francesc Pomera. Sí a la lluita electoral en tots els fronts, obertament i amb valentia.
No presentar-se és amagar el cap sota l'ala. Suposo que aquesta gent (molts d'ells de l'esquerra més rància i tronada, prosoviètics no reconvertits) temen presentar-se i no treure prou vots per guanyar cap escó. Llavors raonen: "Millor no ens presentem, així romanem purs i immaculats i no ens arrisquem a fracassar miserablement". Però en el sistema que tenim, ens agradi o no, al final l'únic que compta són els diputats que elegim; si a Catalunya només elegim diputats dels partits unionistes perquè els independentiste s ens abstenim o no ens sabem unir, anem ben venuts. A vosaltres que us agraden les consignes esquerranoses altisonants, què se n'ha fet d'aquella que deia "l'única lluita que es perd és la que s'abandona"?
10 de juliol 2011
Moisés Broggi: "La llavor està sembrada i fructificarà"
Carme Teixidó d'Ara o Mai: "Les entitats que hem muntat aquesta manifestació volem seguir en contacte amb l'objectiu de mantenir-nos alerta. Volem donar exemple als polítics anant tots junts i aglutinant esforços a nivell social"
Milers de manifestants demanen la independència al centre de Barcelona
La manifestació es va fer ahir per rememorar la massiva convocatòria del 10-J ara fa un any
La manifestació convocada en motiu del primer aniversari del 10-J per diverses entitats i partits va recorre els carrers del centre de Barcelona amb cants a favor de la independència (vídeo). Darrera d'una pancarta amb el lema 'Pel nostre futur: Independència' s'hi van aplegar milers de manifestants, trenta mil segons els organitzadors i tretze mil segons la guàrdia urbana, que volien demostrar la seva crítica per la manca avenç en l'autodeterminació un any després de la massiva manifestació que va respondre la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut de Catalunya.Entre les cares més conegudes dels manifestants hi havia el candidat a presidir Esquerra, batlle de Sant Vicenç dels Horts i eurodiputat, Oriol Junqueras, així com Jordi Portabella i Joan Tardà. De Solidaritat per la Independència hi havia el secretari general, Uriel Bertran, i Toni Strubell. També s'hi van sumar alguns representants de Reagrupament Independentista i de la Candidatura d'Unitat Popular.
La voluntat dels organitzadors no era competir amb la d'ara fa un any, conscients que no aconseguirien reunir tanta gent, però demanaven sumar-s'hi a tots aquells que tinguin l'objectiu de la independència. Carme Teixidó, una de les organitzadores, va explicar a VilaWeb que durant aquest any s'ha fet una passa endavant perquè ja es parla obertament d'independència i es permet fer consultes no vinculants, però considera que 'ara cal avançar i aconseguir resultats de debò, sense titubejar'. 'Les entitats que hem muntat aquesta manifestació volem seguir en contacte amb l'objectiu de mantenir-nos alerta. Volem donar exemple als polítics anant tots junts i aglutinant esforços a nivell social', va explicar.
Pels volts de gener, en ple procés de consultes sobre la independència, unes quantes entitats i persones van plantejar-se convocar una manifestació amb un missatge clarament independentista. L'associació Ara o mai va ser la primera a engrescar-se i organitzar-la, i altres, com ara Tarragona Decideix, Noubarris Decideix, Llinars Decideix i Catalunya Acció, s'hi van apuntar de seguida.
Teixidó va voler destacar el caràcter popular de la manifestació, que s'ha finançat amb els diners d'una vintena de persones, sense subvencions ni publicitat. Així, també va voler deixar clara la diferència entre aquesta convocatòria i la de fa tot just un any, en què la capçalera institucional va decidir-se amb polèmica. 'La gran diferència és que a la primera fila d'aquesta manifestació s'hi posarà qui vulgui', va dir.
Nota final d'aquest post:
Els serveis de seguretat de la Manifestació no devien saber això "a la primera fila d'aquesta manifestació s'hi posarà qui vulgui"i ens volien fer fora - en en moment de la discusió fins hi tot ens estaven enrollant la pancarta com per prendre'ns-la, ens volien fer marxar d'on ens vàrem col·locar perquè tothom pogués veure la pancarta que portàvem, lloc on no tapavem la visibilitat de ningú, això era al bell mig dels parlaments finals quan ja tothom s'havia col·locat per escoltar als Srs. Barrera, Broggi i Domenech. Salvador Molins, membre de Catalunya Acció i Josep Soler, membre de Solidaritat de Berga portàvem la Pancarta Insignia de la Independència de Catalunya, pancarta que curiosament es va fer servir per convocar aquesta manifestació des de fa setmanes i era portada del Youtube de la web de la manifestació.
------------------
Enllaç on es pot escoltar a Moisés Broggi:
""La llavor està sembrada i fructificarà"
http://www.vilaweb.cat/noticia/3908329/20110710/milers-manifestants-demanen-independencia-centre-barcelona.html
Es comença a dibuixar el el Full de Ruta de la Proclamació d'Independència
Notícies de Vilaweb - Diumenge 10.07.2011 13:44
Dirigents de Solidaritat i la CUP demanen l'abstenció independentista a les eleccions espanyoles
Josep Guia, Núria Cadenes, Josep M. Ximenis, Patricia Gabancho, Isabel-Clara Simó, Jordi Bilbeny i Agustí Barrera, són alguns dels signants de l'article publicat a l'Avui
Tretze dirigents de Solidaritat, la CUP i independents demanen l'abstenció de l'independentisme a les pròximes eleccions espanyols en un article al diari Avui.'El millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles.'
Els autors de l'article són els dirigents de Solidaritat, Josep Guia, Núria Cadenes, Isabel-Clara Simó, Agustí Soler, Jordi Miró i Santiago Vilanova; els de la CUP, Josep M. Ximenis, Joan Daunis i Jordi Bilbeny; l'historiador Agustí Barrera; els escriptors Víctor Alexandre, Patrícia Gabancho i Toni Cucarella.
Consideren que 'els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència'.
...
Per tant, 'la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència'.
...
'Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya', conclouen.
Només amb la veritat i la fermesa per fer-la surar podrem, els catalans, ser lliures: Miquel Pairolí:
«Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts, dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s'esmenta que al País Valencià s'ha utilitzat una majoria política per legislar contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El documental té un error gravíssim que l'invalida i que acaba tergiversant els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d'alguns malentesos que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte valencià ha estat creat i sostingut. És producte d'uns interessos polítics, d'una planificació i d'una estratègia. És una intoxicació feta a consciència, perpetrada per l'espanyolisme amb la finalitat de mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor de Catalunya. Res d'espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar l'opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot, d'arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per l'espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure– molts valencians no s'adonen que el primer objectiu de l'operació és justament anihilar la personalitat valenciana. L'espanyolisme ha dut a terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l'èxit continua».
Miquel Pairolí, "Ni senyal ni encert", Avui/ElPunt, 5/5/2011
08 de juliol 2011
Manifestació #9J: Tret de sortida per la vertebració independentista !
El primer factor que ens pot acostar i ens acosta decididament a la consecució de la Independència de Catalunya és la determinació a fer realitat el nostre anhel que hem heretat dels catalans de tots els temps i amb ells el compartim.
Ara, en aquest moment en que s'ha convocat la Primera Manifestació a Barcelona amb un lema independentista de veritat, sense subterfugis i infantilismes, estem, davant d'una conjunció de factors que hem de mirar d'entendre i no desaprofitar.
De quins factors parlo? És molt senzill, la idea d'independència ja ha saltat les traves que fins fa poc l'ofegaven: l'autocensura, la hipocresia, la poca valoració del que ens és propi i exclusiu, la por, l'auto engany, la manca de dignitat ... Per altra banda no podem saber si sols era fruit de la niciesa o de la malícia més perversa? però aquests tabús, auto enganys o misèries avui ja sols queden com vells i perniciosos llasts dins de les cúpules encaixistes. Almenys PSC, Duran i Lleida, Ciutadans, PP i molt sovint Iniciativa no enganyen ni s'enganyen tan finament.
Però dit amb més precisió, el que ja està passant veritablement important és que els independentistes sincers i decidits ja tenim clares, per fi, dues coses fonamentals, la primera, la que he dit, la absolutament necessària i legítima Independència de Catalunya, i la segona, la força, la urgència i la intensitat amb que s'ha d'emprendre aquest objectiu per poder trencar amb l'estat que ens oprimeix, ens limita i ens ofega des de fa tants segles i així immediatament establir les bases i els mecanismes que precipitin el desvetllament del proper estat català.
Sí! objectiu, velocitat i intensitat ja estant alineades en les rengles independentistes decidides! Ara sí que podem començar a parlar d'unitat per tal de poder assolir la independència i l'estat.
Mai et pots coordinar, i menys unir, amb qui va a ralentí, amb qui va amb direcció contrària o marxa enrere. No et pots coordinar ni refiar de qui dona voltes sobre si mateix, de qui no vol anar, o de qui només es veu el melic, d'aquells que volen fotre Catalunya per a ells poder surar!
Hem de fugir de les cagarel·les i de la tovera com fugim de la tinya! Prou d'enganys i misèries! Prou de ploramiques i pesats, i porucs i enganya rucs!
Independència, camí sense giragonses, claredat i fermesa són factors bàsics que han d'estar alineats, que ara ho estant, i els que en som conscients no podem deixar escapar aquesta oportunitat.
Més símptomes del moment precís que vivim són: S'està creant l'Assemblea Nacional Catalana, s'està configurant el Moviment per la Independència (MxI) que hi està íntimament relacionat, Solidaritat Independentista i Democràcia Catalana han entrat al Parlament, Solidaritat Independentista fa un independentisme dur i eficaç dins del Parlament. Només paraules i accions dures, trencadores, regeneradores i potents poden independitzar un Poble.
Dissabte #9 juliol s'ha convocat una Manifestació que, també en el seu alineament amb els altres factors que he esmentat i en el moment aquest d'ara que ens cal viure i aprofitar, esdevé tret de sortida de la tasca per encetar la tan anhelada unió independentista, sense la qual no es pot avançar.
Hem estat encallats llarg temps per les dificultats del camí, però aquest encallament ja s'acaba. Arriba l'hora de fer tot el possible per conquerir quotes d'unitat, de coordinació i de vertebració independentista a tots nivells!
A la manifestació del #9 juliol d'aquest 2011 ...
HI HEM DE SER TOTS!
perquè sols nosaltres, els independentistes, hi podem donar resposta!
La resposta ÉS LA VOLUNTAT DE COORDINACIÓ, o sigui les actuacions pràctiques encaminades a construir-la a tots nivells sense l'exclusió ni del poble ni dels representants polítics que hi vagin, que vagin a la Independència em refereixo.
Arriba l'hora de la unitat: HI HEM DE SER TOTS !
A aquesta Manifestació del #9J no li mancarà resposta perquè les organitzacions polítiques valentes es comprometran ben aviat per seure i parlar!
Salvador Molins, BIC
Berga
05 de juliol 2011
OMNIUM sense Independència: LINGUA MORTA EST !!!
Sona el tret de sortida de la Unitat Civil i Política del Poble Català vers la Llibertat Nacional Plena que comportarà la creació del Nou Estat Català a Europa.
Aquesta manifestació del #9 juliol representa el tret de sortida de la darrera gran cursa de l’independentisme català, la cursa de la unitat, la coordinació i la vertebració de l’Independentisme en un gran Moviment per la Independència del que en seran factors claus l’Assemblea Nacional Catalana i la Taula de Representants Polítics Independentistes.
Fem festa i celebrem-ho! perquè "SI" "Solidaritat Catalana per la Independència" dóna un pas endavant donant la cara, un cop més, i es fa Líder Indiscutible dels Partits Catalans, ho fa adherint-se a la Manifestació #9J. "Pel nostre futur: Independència!" organitzada per la societat civil.
"SI" no té por ni fals orgull i anant a aquesta manifestació es posa al servei i a les ordres d'aquesta Societat Civil Catalana, perquè qui vol defensar Catalunya n'ha de ser el primer servidor! Hi "SI" ho fa amb valentia i dignitat invitant i animant tots els seus militants a participar-hi!
Cridem tots: "Força Catalunya!!!" així és fan les coses!
Cal que tots els Partits polítics Catalans facin el mateix sinó volen servir una vegada més les "Glorias de España".
Solidaritat Catalana per la Independència, és una Partit clarament Independentista i avui dóna la cara fent costat a la Societat Civil Catalana adherint-se a la manifestació “Pel nostre futur: independència” i demanant a tots els seus militants i simpatitzants que se sumin a aquesta manifestació que serà el tret de sortida per la generalització a tots els catalans del Camí de la Independència.
---------------------------------
Llegiu l'honorable i senzilla convocatòria de SI:
Amics i amigues,
Des de Solidaritat Catalana per la Independència us volem animar a assistir la manifestació “Pel nostre futur: independència” del proper dissabte 9 de juliol, i que sortirà a les 18 hores de la Plaça Urquinaona, convocada per més de 150 entitats.
Ens trobarem la gent de Solidaritat Catalana per la Independència a les 17:30h a Pça Urquinaona.
Aquest dissabte cal que sortim al carrer i mostrem que ho tenim clar: sabem cap a on volem anar i hem de transformar aquest clam social en una estratègia comuna que forgi un pol independentista que pugui ser alternativa a l'espanyolisme i a l'autonomisme i declarar la independència a la propera legislatura.
Pel nostre futur: Independència!
Solidaritat Catalana per la Independència
---------------
Aquells miserables partits polítics catalans que no han estat capaços en tot un any de respondre l'anhel del Poble Català manifestat massivament el 10 de juliol del 2010! miserables, més que miserables! si tenen vergonya, que no en tenen, veuran com SI dóna la cara i el fàcil que és!
04 de juliol 2011
Aquesta manifestació representa el tret de sortida per la Cursa de la Unitat Independentista!
Fa 300 anys els catalans van lluitar per desempallegar-se dels espanyols aleshores representats pel Rei castellà i les seves hosts. El 1713, el 1714 i el 1715 van perdre de fet les lleis i constitucions que els protegien com a catalans i des d’aleshores molts patriotes han perdut bens, dignitat, familiars i fins la pròpia vida. Tot això i milers de catalans màrtirs estant darrera d’aquesta manifestació i de les darreres esbranzides per recuperar la nostra Plena i absoluta sobirania, el nou estat propi dels catalans, l’estat català que restauri i protegeixi els nostres drets i constitucions ben actualitzats.
Qui més hi ha darrera d’aquesta manifestació del 9J?
-Potser aquell Àngel Colom d’ERC que la va convertir en un partit independentista?
-Potser aquell Pere Esteve que va promoure la Declaració de Barcelona entre Catalunya, Euskadi i Galicia, i que posteriorment per llibertat, dignitat i convenciment va prioritzar la defensa de Catalunya per sobre del partit polític on militava?
-Potser aquells Carod i Puigcercós de la seva primera època que van representar una gran esperança pels molts catalans que els van votar per la aposta independentista?
-Potser, molt potser, darrera d’aquesta manifestació del #9J, hi ha tot el que va representar el Lluís Maria Xirinacs de defensa de tota la nostra Nació, de nord a sud, i tot el que va defensar de llibertat personal i nacional de tots els catalans.
Aquell Xirinacs que va dir «lluitarem contra l’enemic mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». O aquell Xirinacs que va fer una Crida a la classe política catalana perquè s’assegués en una Taula Constituent, Crida que els polítics i partits d’aleshores van voler ignorar.
-----------------------------
Companys de país, companyes i companys de defensa de la nostra llibertat nacional i personal, en aquesta manifestació HI HEM DE SER TOTS ! perquè el nostre compromís i total convenciment és la valuosa resposta que mereix el nostre Poble mil·lenari: NOSALTRES SOM LA RESPOSTA!
La nostra determinació per l’alliberament de Catalunya és la resposta! perquè aquesta manifestació representa el tret de sortida de la darrera gran cursa de l’independentisme català, la cursa de la unitat, la coordinació i la vertebració de l’Independentisme en un gran Moviment per la Independència del que en seran factors claus l’Assemblea Nacional Catalana i la Taula de Representants Polítics Independentistes.
A la Manifestació del #9J hi hem de ser tots!
Aquest clam continuat del nostre Poble, manifestació darrera manifestació, Consulta darrera Consulta i altra volta Manifestació, mereix la nostra resposta, precisa de la nostra resposta, perquè els que haurien de respondre-li no ho fan i de moment, pel que sembla, no ho faran.
I la resposta comença el mateix dia 9J, anant a la manifestació i continua tot just l’endemà no complaent-se en l’aniversari de la vergonya de veure un milió de catalans burlats pels mateixos dirigents del poder i de l’oposició del nostre país.
I la resposta continua tot just l’endemà donant la cara i comprometen-nos a treballar per fer realitat:
1 - L’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
2 - Uns partits Independentistes valents, generosos i forts.
3 - La Taula de Representants dels Partits polítics independentistes que cerqui la unió.
4 - I comformant tots junts el Moviment per la Independència (MxI) i el seu Full de Ruta.
Salvador Molins, BIC, CA, SI, ANC, MxI, ...
02 de juliol 2011
Som convidats a començar units un camí, una nova etapa, l'etapa de la vertebració independentista!
Manifestos que s`han llegit avui a l`acte de presentació de la Manifestació del 9J:
Text llegit per la portaveu de la Plataforma 9J, Marita Viscarro.
Us convidem a la primera MANIFESTACIÓ CONVOCADA PER LA SOCIETAT CIVIL feta sense subvencions, sense l’interès concret de cap partit polític que l’hagi encarregat, feta amb l’esforç, les hores i la il.lusió de persones que per davant de moltes coses hi posen el seu amor pel país i només les mou les ganes de veure’l lliure.
Us convidem a caminar amb nosaltres el proper
Dissabte 9 de juliol: a les 18 h, a la Plaça d’Urquinaona sota el lema:
PEL NOSTRE FUTUR: INDEPENDÈNCIA!
Us convidem també a preguntar-vos , ara que
tot just farà un any de l’històric 10J, i amb una situació que només fa que empitjorar.
Què se n’ha fet de la nostra indignació?, del clam per la independència? Algú li ha donat sortida? Algú va utilitzar la mobilització de totes aquelles persones? Els partits, són impermeables al clam d’independència dels Catalans?
És la nostra voluntat denunciar la nul·la gestió de la presencia massiva al carrer del poble català
I demanem a tots els que vam ser aquell dia al carrer, que REFLEXIONEM SOBRE EL FRACÀS DE L’ÈXIT COL.LECTIU DEL 10J
Per tot plegat, us convidem a participar amb nosaltres el proper dia 9 DE JULIOL.
Per començar units un camí, una nova etapa on els independentistes valents des de la societat marcarem el futur i recordeu: EL FUTUR ÉS I SERÀ SEMPRE A LES NOSTRES MANS.
-----------------------------------------
Posteriorment els actors Txe Arana i Quim Masferrer han llegit un manifest amb el títol de Som Aquí:
“SOM AQUÍ”
SOM AQUÍ perquè la convocatòria del 9 de juliol ha estat feta per la societat civil, sense ajudes oficials, amb el treball voluntari d’aquest poble tossut que no fa tuf de connivència amb l’enemic, que no vol afavorir els interessos de l’estat que ens oprimeix i ens escura les butxaques a consciència.
SOM AQUÍ perquè estimem la nostra terra catalana i la volem lliure del regne d’Espanya que la menysprea, l’espolia i no la deixa ser com és. Tenim un mal present, cert, però el nostre futur irrenunciable és clar i porta per nom INDEPENDÈNCIA.
SOM AQUÍ perquè el poble de Catalunya, homes i dones de totes les edats: infants, joves, adults i vells, no som gent anònima, tenim noms i cognoms, història compartida, llengua mil.lenària, cultura i arrels molt profundes que estimem. Ningú no ens pot obligar a renunciar-hi.
SOM AQUÍ amb un compromís radical. Com deia l’enyorat mestre Joan Solà: no col.laborarem ni un minut més amb els qui ens trepitgen com a poble, ens perjudiquen, ens ofeguen i ens volen extingir sigui per via ràpida o per via lenta.
SOM AQUÍ perquè la nostra aposta de futur és la INDEPENDÈNCIA, feta de renúncies i fidelitats al llarg dels anys. Ens sentim hereus dels qui, de cap a cap de la història, han mort per salvar la nostra identitat i som responsables de les generacions futures -que molts ja no coneixerem- i que mereixen una terra lliure.
SOM AQUÍ perquè no volem, ni un minut més, nedar i guardar la roba. Fa anys que nedem vestits. La nostra roba és de marca, i es diu terra, llengua i cultura catalanes, treball constant, prosperitat generada pels catalans adés i ara. Ningú no ens prendrà la roba si abans no ens mata. Som conscients que podem morir per la nostra gent i per la nostra terra.
SOM AQUÍ perquè volem viure a Catalunya en català, acompanyats pels qui també ho volen. No volem fingir com uns hipòcrites, ni canviar de llengua quan ens interpel.lin, ni agenollar-nos mai més per pidolar els nostres drets i les escorrialles que sobren de la riquesa generada a casa nostra amb tant d’esforç.
SOM AQUÍ perquè aquest poble, el nostre, sencer i agermanat malgrat les diferències, té un horitzó comú: la INDEPENDÈNCIA. Sabem, perquè portem acumulada la saviesa dels segles, que no n’hi ha prou amb desitjar-la, que ens hem d’unir i posar d’acord per aconseguir-la. Organitzats en xarxa, amb intel.ligència i sense treva, passarem del crit reivindicatiu a l’acció constant, rítmica, tenaç fins conquerir la llibertat que mereixem.
SOM AQUÍ perque compartim amb el nostre poble la certesa que a la independència s’hi arribarà quan superem les nostres divisions. Ja no s’hi val dir amb aquests sí i amb aquells no. Si volem el mateix, TOTS plegats hem de fer pinya. TOTS tenim un lloc reservat, dels pacífics als guerrers, dels funcionaris als estrategues, dels obrers als empresaris. El teixit humà de Catalunya és, sortosament, molt ric en la seva diversitat. La línia divisòria entre nosaltres només existeix entre els partidaris de la llibertat i els qui sense embuts ni vergonya ens volen sotmesos a Espanya o col.laboren amb l’enemic per por o per interessos de poder. Més clar aigua.
La baralla per dir l’última paraula deixem-la, doncs, per als partits polítics. Ells, com el seu nom indica, estan partits…nosaltres, el poble, hem de ser sencers.
SOM AQUÍ perquè ja no direm mai més sí quan el que volem és dir no, perquè no ens arronsarem esporuguits ni claudicarem. Ningú no ens aturarà en el dret inalienable a ser nosaltres. Potser callarem per fora, sí, estratègicament, però bullirem per dintre i esclatarem coordinats quan l’ocasió ho mereixi. Hem perdut la por i, ara, solquem el mar amb veles desplegades i vent de cara. El nostre és el vaixell de la llibertat que navega cap a la nostra particular Ítaca, port l’anhelat, port de la INDEPENDÈNCIA.
Visca Catalunya lliure!!
Text llegit per la portaveu de la Plataforma 9J, Marita Viscarro.
Us convidem a la primera MANIFESTACIÓ CONVOCADA PER LA SOCIETAT CIVIL feta sense subvencions, sense l’interès concret de cap partit polític que l’hagi encarregat, feta amb l’esforç, les hores i la il.lusió de persones que per davant de moltes coses hi posen el seu amor pel país i només les mou les ganes de veure’l lliure.
Us convidem a caminar amb nosaltres el proper
Dissabte 9 de juliol: a les 18 h, a la Plaça d’Urquinaona sota el lema:
PEL NOSTRE FUTUR: INDEPENDÈNCIA!
Us convidem també a preguntar-vos , ara que
tot just farà un any de l’històric 10J, i amb una situació que només fa que empitjorar.
Què se n’ha fet de la nostra indignació?, del clam per la independència? Algú li ha donat sortida? Algú va utilitzar la mobilització de totes aquelles persones? Els partits, són impermeables al clam d’independència dels Catalans?
És la nostra voluntat denunciar la nul·la gestió de la presencia massiva al carrer del poble català
I demanem a tots els que vam ser aquell dia al carrer, que REFLEXIONEM SOBRE EL FRACÀS DE L’ÈXIT COL.LECTIU DEL 10J
Per tot plegat, us convidem a participar amb nosaltres el proper dia 9 DE JULIOL.
Per començar units un camí, una nova etapa on els independentistes valents des de la societat marcarem el futur i recordeu: EL FUTUR ÉS I SERÀ SEMPRE A LES NOSTRES MANS.
-----------------------------------------
Posteriorment els actors Txe Arana i Quim Masferrer han llegit un manifest amb el títol de Som Aquí:
“SOM AQUÍ”
SOM AQUÍ perquè la convocatòria del 9 de juliol ha estat feta per la societat civil, sense ajudes oficials, amb el treball voluntari d’aquest poble tossut que no fa tuf de connivència amb l’enemic, que no vol afavorir els interessos de l’estat que ens oprimeix i ens escura les butxaques a consciència.
SOM AQUÍ perquè estimem la nostra terra catalana i la volem lliure del regne d’Espanya que la menysprea, l’espolia i no la deixa ser com és. Tenim un mal present, cert, però el nostre futur irrenunciable és clar i porta per nom INDEPENDÈNCIA.
SOM AQUÍ perquè el poble de Catalunya, homes i dones de totes les edats: infants, joves, adults i vells, no som gent anònima, tenim noms i cognoms, història compartida, llengua mil.lenària, cultura i arrels molt profundes que estimem. Ningú no ens pot obligar a renunciar-hi.
SOM AQUÍ amb un compromís radical. Com deia l’enyorat mestre Joan Solà: no col.laborarem ni un minut més amb els qui ens trepitgen com a poble, ens perjudiquen, ens ofeguen i ens volen extingir sigui per via ràpida o per via lenta.
SOM AQUÍ perquè la nostra aposta de futur és la INDEPENDÈNCIA, feta de renúncies i fidelitats al llarg dels anys. Ens sentim hereus dels qui, de cap a cap de la història, han mort per salvar la nostra identitat i som responsables de les generacions futures -que molts ja no coneixerem- i que mereixen una terra lliure.
SOM AQUÍ perquè no volem, ni un minut més, nedar i guardar la roba. Fa anys que nedem vestits. La nostra roba és de marca, i es diu terra, llengua i cultura catalanes, treball constant, prosperitat generada pels catalans adés i ara. Ningú no ens prendrà la roba si abans no ens mata. Som conscients que podem morir per la nostra gent i per la nostra terra.
SOM AQUÍ perquè volem viure a Catalunya en català, acompanyats pels qui també ho volen. No volem fingir com uns hipòcrites, ni canviar de llengua quan ens interpel.lin, ni agenollar-nos mai més per pidolar els nostres drets i les escorrialles que sobren de la riquesa generada a casa nostra amb tant d’esforç.
SOM AQUÍ perquè aquest poble, el nostre, sencer i agermanat malgrat les diferències, té un horitzó comú: la INDEPENDÈNCIA. Sabem, perquè portem acumulada la saviesa dels segles, que no n’hi ha prou amb desitjar-la, que ens hem d’unir i posar d’acord per aconseguir-la. Organitzats en xarxa, amb intel.ligència i sense treva, passarem del crit reivindicatiu a l’acció constant, rítmica, tenaç fins conquerir la llibertat que mereixem.
SOM AQUÍ perque compartim amb el nostre poble la certesa que a la independència s’hi arribarà quan superem les nostres divisions. Ja no s’hi val dir amb aquests sí i amb aquells no. Si volem el mateix, TOTS plegats hem de fer pinya. TOTS tenim un lloc reservat, dels pacífics als guerrers, dels funcionaris als estrategues, dels obrers als empresaris. El teixit humà de Catalunya és, sortosament, molt ric en la seva diversitat. La línia divisòria entre nosaltres només existeix entre els partidaris de la llibertat i els qui sense embuts ni vergonya ens volen sotmesos a Espanya o col.laboren amb l’enemic per por o per interessos de poder. Més clar aigua.
La baralla per dir l’última paraula deixem-la, doncs, per als partits polítics. Ells, com el seu nom indica, estan partits…nosaltres, el poble, hem de ser sencers.
SOM AQUÍ perquè ja no direm mai més sí quan el que volem és dir no, perquè no ens arronsarem esporuguits ni claudicarem. Ningú no ens aturarà en el dret inalienable a ser nosaltres. Potser callarem per fora, sí, estratègicament, però bullirem per dintre i esclatarem coordinats quan l’ocasió ho mereixi. Hem perdut la por i, ara, solquem el mar amb veles desplegades i vent de cara. El nostre és el vaixell de la llibertat que navega cap a la nostra particular Ítaca, port l’anhelat, port de la INDEPENDÈNCIA.
Visca Catalunya lliure!!
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
Comentaris