"Cal disposar d'aliats d'allò més seriosos per ..."

"ELS INCOMPLIMENTS BRITÀNICS"  QUIM GIBERT

El 12 de desembre de 1898, arran del Tractat de Pau de París, Espanya va renunciar a la sobirania sobre Cuba. Anys abans, el 1896, Estats Units havia admès el dret de Cuba a ser un país independent. La intervenció militar nord-americana va ser decisiva per expulsar definitivament els espanyols de l'illa. I és que, des de 1868, els cubans en solitari havien combatut Espanya en tres guerres amb escassos resultats. Un aliat tan poderós com Estats Units va desencallar en poques setmanes el conflicte en detriment d'Espanya.
És just al contrari del que ens va passar als catalans i aragonesos en plena Guerra de Successió (1702-1715). Amb motiu del Tractat d'Utrecht (1713), els que fins llavors havien estat aliats de la Corona d'Aragó (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal... ) van lliurar a castellans i francesos les places fortes catalanes que defensaven. Bo i que pel pacte de Gènova (1705) Anglaterra es comprometia a defensar la causa catalana, el govern anglès, junt amb els que el secundaven, es va retirar de la contesa bèl·lica. El preu de l'abandonament de Catalunya pels anglesos, segons els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, és un «un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d'Amèrica (...) es pot dir que el poble català fou l'únic poble que perdé la Guerra de Successió» (dins el llibre La traïció anglesa). Així i tot, Europa quedà bocabadada de la nostra capacitat de resistència, especialment en el setge de Barcelona, que s'allargà tretze mesos. Per tant, no disposar de complicitats a partir d'un moment determinat ens va abocar a la desfeta.

L'historiador Fèlix Cucurull apunta que, malgrat la caiguda de Barcelona (1714), fins el 1721 els guerrillers catalans disponibles van continuar en combat: «en certs moments arriben a controlar extenses zones i, fins i tot, alguna ciutat important» (en el llibre El fet nacional a través de la història). Cucurull afegeix que en el segle XVIII «els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees que havien combatut al seu costat (...) tot recriminant als "antics aliats" el no haver complert les obligacions que havien contret amb Catalunya».

Catalans de diferents èpoques han pressionat els esmentats aliats a complir «l'obligació de restituir-li sa llibertat». La darrera vegada fou el juny passat quan un centenar de catalans es van desplaçar a Londres en agraïment pel gest de catorze diputats del parlament de Westminster, que en representació de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, havien presentat el 14 de juliol de 2010 una moció a fi i efecte que «la cambra britànica aprovés un acord de suport al dret de Catalunya a decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure». En resposta, la cambra britànica dels comuns ha expressat, entre d'altres coses, la seva preocupació que futurs desenvolupaments constitucionals a Catalunya, que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de Catalunya, topin «amb revisions judicials d'organitzacions que no són neutrals ni independents». En el mateix text, la cambra britànica dels comuns demana que es reconegui: «als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur».

Amb el títol 1705-1714: la Corona d'Aragó i els incompliments britànics, el dissabte 9 de juliol, a les 7 del capvespre, al saló social de l'Hotel Casanova de Fraga (Av. de Madrid 54), J. Manuel Oronich i Miravet, ex-paer en Cap de Lleida i activista cultural, dissertarà sobre aquest episodi clau del nostre passat. I és que el passat és dins el present. Tal com afirma un il·lustre fragatí, «cal anar reprenent la història que ens han falsejat o amagat». Però, sobretot, disposar d'aliats d'allò més seriosos per quan van maldades.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències