Ja hem llegit la primera pregunta proposada per a un hipotètic referèndum o consulta per la diputada i secretària general d'ERC Marta Rovira: “Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?” És aquesta la pregunta que llegirem al Diari Oficial amb la convocatòria de la consulta? O a l'hora de la veritat la pregunta serà diferent? Si la convocatòria l'ha de fer el govern, és evident que la pregunta la decideix i presenta el govern, no l'oposició. Però en aquest cas l'oposició ha mogut fitxa amb una declaració pública. Després de llegir la proposta de pregunta ens preguntem els més crítics amb aquesta manera extraparlamentària de condicionar l'opinió pública si voldran que diguem el que creiem o què volem. La pregunta correcta podria ser ben diferent. Per exemple el govern que convoqui la consulta podria preguntar si volem que Catalunya torni a ser una nació lliure com abans de la guerra de successió del segle XVIII, aquella nació que, com deia Pau Casals, tenia el parlament democràtic més antic del món. També podrien preguntar als votants inscrits en el cens electoral si volen que Catalunya sigui un estat dins de l'espai econòmic europeu, ja que no podem fer plantejaments merament hipotètics, poc aclaridors com declaracions d'intencions, deixats a la improvisació del futur. Els convocants han de tenir clar que han de dir als catalans i no catalans residents a Catalunya, i al món sencer, que Catalunya no pot viure fora d'Europa ni del món com un país aïllat. No ens podem marginar d'Europa ni autoexcloure'ns de la realitat social i econòmica europea.

La pregunta cuinada per ERC, i no sabem amb l'aprovació de qui, no deixa clara la independència que es vol per a Catalunya. Si la independència és total, la resposta afirmativa ens posa fora de tot el conjunt legal i polític del qual fins ara participen els eurodiputats catalans. A la Unió Europea a la qual volem romandre, la sobirania és compartida, la independència dels estats membres és limitada i les legislacions locals s'han d'adaptar a les directives i reglaments comunitaris ja vigents, mentre que les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió tenen una repercussió ineludible en els tribunals de cada estat membre de la Unió. Ens cal aclarir el que volem i on volem anar, pensant que som en temps de col·laboració, de societats racialment i culturalment diverses, de cooperació internacional amb un mercat global regit pel Tractat de l'OMC, que les discriminacions per raons de raça, sexe, creences, color, opinió política, origen nacional, idioma, posició econòmica naixement són rebutjades per la Declaració Universal de Drets Humans ja que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. En un moment en què els dirigents europeus sembla que prenguin decisions que contradiuen els principis jurídics del dret d'obligacions i obligat respecte al dret de propietat personal o col·lectiva, devaluant el nivell de vida que havíem assolit en la construcció de l'estat del benestar, Catalunya ha de poder ser Catalunya en l'ordre internacional i ha de poder construir una democràcia estable per conduir l'elecció feta en una consulta lliure i democràtica, amb fermesa i decisió, amb un ple coneixement de les conseqüències positives i negatives de qualsevol plantejament. La llibertat de decidir és un acte democràtic indiscutible.

Apareixeran més propostes i també plantejaments contraris i unionistes. Tan sols creure ens pot deixar a mig camí de voler un futur col·lectiu democràtic i de progrés. El que no volem és dependre de les decisions de l'Estat del regne d'Espanya, sempre limitadores de la iniciativa i creativitat empresarial de Catalunya, i anorreadores de les nostres llibertats i drets socials.