27 de maig 2013
Català: Raons pràctiques per a la Oficialitat única
Més raons que aconsellen la oficialitat única de la llengua catalana:
Ho han pensat, els
que esgrimeixen la conveniència de la oficialitat de dues llengües?
Ho han pensat els que es neguitegen pels atacs a la immersió?
Com justificaríem la immersió i com la mantindríem en un estat català que tingués també el castellà com a llengua oficial?
Com aguantaríem les contínues envestides dels castellanistes esperonats per la mateixa Espanya?
Letònia ha tingut sort i ha pogut fer callar les veus discordants russofones. Podria Catalunya guanyar un referèndum semblant al Letó sobre la oficialitat única de la seva llengua? Calen més referèndums perillosos de perdre en aquest sentit? Hem de fer les coses a mitges ara que les podem fer bé i que les hem de fer bé?
Salvador Molins, BIC-CAHo han pensat els que es neguitegen pels atacs a la immersió?
Com justificaríem la immersió i com la mantindríem en un estat català que tingués també el castellà com a llengua oficial?
Com aguantaríem les contínues envestides dels castellanistes esperonats per la mateixa Espanya?
Letònia ha tingut sort i ha pogut fer callar les veus discordants russofones. Podria Catalunya guanyar un referèndum semblant al Letó sobre la oficialitat única de la seva llengua? Calen més referèndums perillosos de perdre en aquest sentit? Hem de fer les coses a mitges ara que les podem fer bé i que les hem de fer bé?
23 de maig 2013
La nostra fermesa es fonamenta en tenir present en tot moment l'anhel de llibertat i plenitud de Catalunya.
La nostra fermesa es fonamenta en tenir present en tot moment l'anhel de llibertat i plenitud del catalans de tots els segles Catalunya.
Catalans, preparem-nos per l'última escomesa: Siguem forts i serem un estat lliure i capdavanter.
Catalans, preparem-nos per l'última escomesa: Siguem forts i serem un estat lliure i capdavanter.
Tan si com no hem de ser ferms en la nostra determinació: Farem de Catalunya lliure i plena un dels estats independents capadavanters.
Preparem-nos i estiguem apunt per fer el calgui fer i tenir clares les coses que hem de tenir clares per quan l'assalt sigui contundent.
Si tenim clar que la Independència de Catalunya és un bé suprem de la nostra nació ... en l'hora de la darrera escomesa: VENCEREM !
Aquesta ha de ser la nostra garantia!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció,
membre de l'ANC, del BIC, de SI i del MxI
---------------
La ruptura
"La incoherència revela un dels principals vicis que planen sobre el procés català i que amenacen de desballestar-lo: la improvisació"
"La clau dependrà, doncs, de si un sector rellevant de la societat catalana està en condicions d'aguantar l'escomesa "
"Posats a trencar, cal plantejar la cesura amb urgència, una pressa que no impedeixi pensar ni actuar fredament però que cridi al desenllaç"
Preparem-nos i estiguem apunt per fer el calgui fer i tenir clares les coses que hem de tenir clares per quan l'assalt sigui contundent. Salvador Molins, BIC-CA -MxI_
"La clau dependrà, doncs, de si un sector rellevant de la societat catalana està en condicions d'aguantar l'escomesa "
"Posats a trencar, cal plantejar la cesura amb urgència, una pressa que no impedeixi pensar ni actuar fredament però que cridi al desenllaç"
Preparem-nos i estiguem apunt per fer el calgui fer i tenir clares les coses que hem de tenir clares per quan l'assalt sigui contundent. Salvador Molins, BIC-CA -MxI_
22 de maig 2013
No ens quedem als llims! compatriotes ... la Independència és el bé suprem de tota nació digne!
La independència de Catalunya és un bé en si mateixa i no depèn de les negatives d'Espanya, ni n'ha de dependre!
És molt convenient que tots els catalans ho tinguem present això, la Independència és un dels valors més importants i transcendentals de tota nació, la Independència no és moneda de canvi ni objecte de pressió per forçar a pactes o concessions, la Independència és el tot o res, és el respir de tot un Poble, la Independència és a la nació com la llibertat és a l'home.
D'aquest concepte i d'aquest valor en depèn la nostra victòria com a Poble, la nostra victòria contra la malastrugança de la història que ens va prendre la llibertat.
Catalans hem de ser honorables i clarividents, i de cap manera hem de permetre quedar-nos a mig camí, quedar-nos en els llims dels Pobles que han sigut soterrats o que encara estant sotmesos.
Catalunya ha de ser plenament lliure i plenament plena.
El món necessita de la nostra llibertat i de la nostra responsabilitat, no el defraudem.
Catalunya és cridada una vegada més a la Plena Independència, a la Independència total !
No ens quedem als llims! compatriotes ... no ens quedem als llims! els nostres fills i els seus fills no ens ho podrien perdonar mai!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, ANC, SI, BIC, MxI
18 de maig 2013
Dels PPCC ... La Nació sencera. La llengua catalana. L'Estat Independent. La Constitució com la de l'Havana, breu, clara i potent.
ibc |
dissabte, 18 de maig de 2013 | 03:52h
[Dedicat a Joan Coromines.]
Ara que denigren la llengua amb la infame denominació de LAPAO.
Ara que prohibeixen el nom del País Valencià.
Ara que la República francesa continua sense ratificar l'escarransida Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Ara que volen expulsar el català de la vida pública de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
Ara que tants independentistes del Principat desconeixen, obliden o menyspreen la resta de la nació.
Ara cal recordar què deien el 1934 els grans intel·lectuals d'aquest mateix Principat: afirmaven que era un error, fruit de l'afebliment de la consciència nacional, de limitar la nació al territori de la Generalitat de Catalunya, atès que això era reduir-la a una sola de les regions que la integren. I hi afegien exactament el següent:
Ara que denigren la llengua amb la infame denominació de LAPAO.
Ara que prohibeixen el nom del País Valencià.
Ara que la República francesa continua sense ratificar l'escarransida Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Ara que volen expulsar el català de la vida pública de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
Ara que tants independentistes del Principat desconeixen, obliden o menyspreen la resta de la nació.
Ara cal recordar què deien el 1934 els grans intel·lectuals d'aquest mateix Principat: afirmaven que era un error, fruit de l'afebliment de la consciència nacional, de limitar la nació al territori de la Generalitat de Catalunya, atès que això era reduir-la a una sola de les regions que la integren. I hi afegien exactament el següent:
La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l'Horta d'Oriola i de les comarques orientals d'Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions --Principat, València, Balears i Rosselló-- cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal observar en tots els ordres llur personalitat, que ens dóna una tan gran riquesa d'aspectes. No existeix cap perill --ni cap desig-- d'absorció d'una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l'esperit liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat, ens cal, també, adquirir plena consciència de la nostra unitat i enfortir-la convenientment, sobretot en l'aspecte cultural. Unitat no vol dir pas submissió d'uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d'uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra. Allà on aquesta unitat ha de manifestar-se amb més energia és davant els altres països; en el contrast entre nacional i estranger és on més hem d'enfortir el sentiment de pàtria, per damunt de les diferències regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria nova; elles responen a la concepció tradicional i ortodoxa del catalanisme conscient. Això no significa, és clar, que vulguem tancar el pas a cap aspecte possible d'expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i que fos viable.
Entre els qui signaren això hi havia Pompeu Fabra -el primer-, Ramon Aramon i Serra, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Joan Coromines, Jaume Massó-Torrents, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Pau Vila.
No és Wert, és Espanya. Necessitem reforçar el nostre caràcter per dir: PROU!
Estic tip de mantenir l'administració ecspanyola i la ganyonyeria catalana !
Sempre he pensat que exercir la "sobirania cultural", "la sobirania lingüística" i la "sobirania en l'ensenyament" no seria motiu per treure els tancs al carrer.
És clar que Espanya pot jugar amb els calers com ara mateix ja ho està fent, "si no compleixes no te'ls dono" pot dir, i segur que ho dirà, però nosaltres també podem fer el mateix. Jo ja estic fart de mantenir aquests xantatxadors i mala gent, no vull pagar més! i és que per a més inri ja no puc pagar més.
A l'ordre de Mas i Junqueras, referit als qui ara són davant de Catalunya com a President i cap de l'oposició respectivament, ara ja seríem molts que faríem -farem- el pas. No hem de ser tots però podem ser molts!
Ens costa però anem-nos fent a la idea: Tanquem l'aixeta a aquest estat enemic i aliè!
Esperem l'ordre i si no arriba potser al final, ben aviat, ho farem sense ordre ni concert!
Hi ha una cosa que no se li pot negar a Wert, és un home de caràcter i això és el que ens manca als catalans. Algú m'ha dit que abans de ser "Ministro" Wert sortia a Intereconomía i era dels més folls, per això el govern d'Espanya l'ha posat allà on l'ha posat. Contra Wert i contra Espanya no podem anar amb nyeu-nyeus com la Consellera Rigau o com les limitacions que l'imposen el President, el govern, Ciu o la ganyoneria catalana tan instal·lada en periodistes, polítics i contertulians.
Sempre he pensat que exercir la "sobirania cultural", "la sobirania lingüística" i la "sobirania en l'ensenyament" no seria motiu per treure els tancs al carrer.
És clar que Espanya pot jugar amb els calers com ara mateix ja ho està fent, "si no compleixes no te'ls dono" pot dir, i segur que ho dirà, però nosaltres també podem fer el mateix. Jo ja estic fart de mantenir aquests xantatxadors i mala gent, no vull pagar més! i és que per a més inri ja no puc pagar més.
A l'ordre de Mas i Junqueras, referit als qui ara són davant de Catalunya com a President i cap de l'oposició respectivament, ara ja seríem molts que faríem -farem- el pas. No hem de ser tots però podem ser molts!
Ens costa però anem-nos fent a la idea: Tanquem l'aixeta a aquest estat enemic i aliè!
Esperem l'ordre i si no arriba potser al final, ben aviat, ho farem sense ordre ni concert!
Hi ha una cosa que no se li pot negar a Wert, és un home de caràcter i això és el que ens manca als catalans. Algú m'ha dit que abans de ser "Ministro" Wert sortia a Intereconomía i era dels més folls, per això el govern d'Espanya l'ha posat allà on l'ha posat. Contra Wert i contra Espanya no podem anar amb nyeu-nyeus com la Consellera Rigau o com les limitacions que l'imposen el President, el govern, Ciu o la ganyoneria catalana tan instal·lada en periodistes, polítics i contertulians.
Wert és el sicari d'Espanya, ella és qui carrega tota mena de lleis i
impagaments contra Catalunya, és ella -Espanya- l'autora de tot tipus de
xantages i guerra bruta contra la decisió dels catalans, és ella, feta
d'homes com Wert, qui vol ofegar Catalunya i sotmetre-la definitivament.
Necessitem reforçar el nostre caràcter per dir: PROU amb una decisió veritable i naturalment ferma.
És hora de transformar les nostres decisions i les nostres lleis en fets i estructures d'estat català independent. No podem titubejar!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Salvador Molins, BIC
Necessitem reforçar el nostre caràcter per dir: PROU amb una decisió veritable i naturalment ferma.
És hora de transformar les nostres decisions i les nostres lleis en fets i estructures d'estat català independent. No podem titubejar!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Salvador Molins, BIC
16 de maig 2013
#jo_PaísValencià #jo_Països_Catalans #tots_la_nació_sencera !
El Bloc Jove publica un vídeo defensant l'ús de 'País Valencià'
S'oposa als intents de censura del president Fabra
El PP sempre ha esquivat el nom de País Valencià i ara fins i tot amenaça de tornar a tallar TV3 si un cop represes les emissions no es fan servir els termes 'comunitat valenciana' i 'idioma valencià'. Contra aquests intents de censura, i per explicar d'on ve el terme de País Valencià i per què tants el fan servir, el Bloc Jove ha publicat un vídeo que explica la història del nom i en defensa el seu ús.
Recorda que el nom de País Valencià es fa servir des del segle XVI, i que durant la Segona República havia estat assumit àmpliament per la ciutadania, els mitjans i les organitzacions, com també ho va ser després dels quaranta anys de la dictadura de Franco, quan la ciutadania es va mobilitzar per exigir el restabliment de la democràcia i l'autonomia.
Explica que en l'estatut del 1981 les forces polítiques van establir el nom de País Valencià com a nom oficial. Però el congrés dels diputats espanyol va tombar-ho i va imposar el terme 'comunitat valenciana'.
'Quan escoltes el nom de País Valencià recorda tots els valors que hi ha al darrere, i si estimes aquesta terra, i estimes allò que som, cal dir ben fort: País Valencià, t'estime!', conclou el vídeo.
Extret de Vilaweb Notícies per Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC, membre de l'ANC, membre de SI, militant pel MxI)
----------------------
Dedicatòria de Santiago Espot i entada de Manuel Serra i Moret que figuren en la primera pàgina del llibre "Discursos a la Nació" de Santiago Espot
A tots aquells patriotes amb qui comparteixo l'ideal d'una Catalunya Independent.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.
----------------------
"La nació és una entitat objectiva i evident. Qui no la veu ni la palpa és que no té sentits. La veuen prou els que fa segles la combaten i cerquen el seu anorreament, la seva extinció."
Manuel Serra i Moret
L'odi foll que des d'Almansa encara dura .. quin dia caurà aquestà malèvola fera immunda!
La Nació sencera.
La llengua catalana.
L'Estat Independent.
La Constitució com la de l'Havana, breu, clara i potent.
Fins que ens trobem amb aquest fangar. En una autonomia intervinguda de
facte, en unes Corts que no podem pendre’ns seriosament per què no tenen
capacitat de decidir ni resoldre res, en uns partits que fan la guerra a
les xarxes socials i deixen que germine la llavor del dimoni …
País Valencià.
La llengua catalana.
L'Estat Independent.
La Constitució com la de l'Havana, breu, clara i potent.
OBorrasAnna |
dimecres, 15 de maig de 2013 | 23:17h
No sé si les
d’aquestes ratlles ho seran, però el dia d’avui exigeix reflexionar
sobre com s’ha arribat a l’absurd de la prohibició del PP a Les Corts
valencianes, de fer valdre la denominació País Valencià, per a
referir-se al territori que governa.
Hi ha molt d’enrenou a
la xarxa, molt de soroll cibernètic que probablement s’apaivague com
una foguera purificant, i poca autocrítica. La barrabasada d’avui a Les
Corts, no és flor d’un dia, el PP no llaura de bades, ells primer abonen
el bancal i desprès recullen el fruit. Ja fa temps que estan posant
trabes a que en els estatus de les associacions figure el nom de País
Valencià, ni tan sols amb la recargolada fòrmula que apareix al preàmbul
de l’estatut d’autonomia, i que fins ara permetia deixar almenys
simbòlicament el nom als estatuts socials. Res. Ni empar a la justícia
(on també manen ells, la dreta) i prova d’això és la recent sentència
del TSJ del País Valencià que ha resolt el recurs de la Universitat de
Castelló, res, dir això del català per a referir-se a la llengua encara,
però el nom de País Valencià fora.
I no passa res.
I no esta tan lluny les propostes de partits de l’oposició per autocensurar-se el nom, eliminant País Valencià, o la seva abstenció
en intentones anteriors del PP a Les Corts per a eliminar la
denominació dels papers oficials. Ni la d’altres que perden part del nom
de la coalició inicial, i que també es queden muts quan es debat sobre la denominació de la llengua. O els qui fan del bilingüisme bandera.
I no passa res.
Tal volta, hi ha qui
es puga preguntar i que hem fet o fem nosaltres, Solidaritat, tal volta
s’ho pregunte per què no sàpiga que posar a primer plànol les intencions
d’anorrear el nom i el que implica, ho ha fet Solidaritat, quan estava
al Parlament.
Pot ser si no haverem arraconat a Fuster i el que ja ens analitzava-vaticinava entre d’altres, a l’opuscle “País Valencia, per què?”, ens havera anat millor. En resum:
“El fet de no haver-se
preocupat ningú, o quasi ningú, d’explicar les raons històriques i
socials del terme «País Valencià», fan témer que qualsevol esperança
mínimament «autonòmica» vinga viciada per la decepció.”
Aprenga’m del passat.
Caldria doncs, que
reflexionarem enèrgicament com reclamava Fuster, i que ignorarem la
prohibició absurda i evidenciarem que la dreta d’aquest País, no fara
res bo per ell, que es desobeira la prohibició i que es fera patent que
els que ens malgovernen impedeixen per qüestions arbitràries la
tramitació a Les Corts de les propostes dels grups de l’oposició, per
què aquestos segueixen emprant el nom que pertoca:
Nosaltres mentrestant seguirem treballant per la independència dels Països Catalans.
13 de maig 2013
La Primera font de la Independència de Catalunya és la Renaixença del nostre mil·lenari Anhel de Llibertat.
Diu el diari "El País" una de les veus del Poble "Español" :
“EL CONSTITUCIONAL PONE EL PRIMER FRENO A LA APUESTA SOBERANISTA DE MAS” (EL PAÍS, 9-5-2013).
Odisseu |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 02:41h
Queda
“El país”, que és el diari que llegeixen tots els progres i tots els
intel.lectualoides espanyols tot i que de progressista “El País” en té
ben poc i d’intel.lectual, només n’exerceix a estones. Suposo que fan el
que poden però que Madrid no dóna per a més, que demanar un diari
liberal, transparent, objectiu i democràtic a Madrid és allò que ells
diuen de demanar-li peres al “olmu”.
Un
dia a la setmana procuro llegir un diari de Madrid. Com que els diaris
de la dreta madrilenya són franquisme pur, em produeixen urticària i el
metge me’ls ha prohibit sense cap mena d’excepció. Diu que fan mal a la
salut mental de tothom i dels catalans, dels demòcrates i dels catalans
en particular i com que jo sóc les tres coses es veu que les meves
pobres neurones no podrien ressistir aital descàrrega de feixisme.
Queda
“El país”, que és el diari que llegeixen tots els progres i tots els
intel.lectualoides espanyols tot i que de progressista “El País” en té
ben poc i d’intel.lectual, només n’exerceix a estones. Suposo que fan el
que poden però que Madrid no dóna per a més, que demanar un diari
liberal, transparent, objectiu i democràtic a Madrid és allò que ells
diuen de demanar-li peres al “olmu”.
Llegir
“El país”, però, és més aconsellable que la resta dels diaris
madrilenys perquè, tot i el seu anticatalanisme general i
anticonvergentisme particular, el diari, si més no, és llegible. I, a
més, et permet veure com ens veuen els progres espanyols, que no és amb
gaire més simpatia que els retros espanyols, només que els progres han
llegit una miqueta més i procuren fer veure que guarden les formes.
Però
no les guarden. Porten massa bilis a dins. Són tan espanyols i tant
espanyolistes com els del Mundo, l’ABC i la Razón i això ho transpuen
totes les planes del diari. Si vostès troben algun article favorable al
catalanisme o alguna menació de que CiU o ERC hagin fet bé alguna cosa a
la seva història a “El país” ja m’ho faran avinent. Jo ho busca amb
lupa des de fa segles i res de res.
Ahir
“El país” deia que el seu tribunal constitucional pose el fre per
primera vegada a l’aposta sobiranista de Mas. No està gens malament.
La
primera cosa que és evident és que el tribunal constitucional espanyol
porta tocant-nos els collons 35 anys, que són els mateixos que té la
constitució. I estic segur que l’organ anterior que feia les seves
constitucions als curtíssims períodes democràtics d’Espanya,
l’anticatalanisme del tribunal ha estat una constant. Una cosa així com
l’exèrcit espanyol que, com tothom sap, és el més democràtic d’Europa. O
sigui que no és que sigui incert que és la primera vegada que ens posen
el fre, sinó que porten tota le seva història posant-nos mines, pells
de plàtan, bombes i sentències injustes i arbitràries en contra. Cap
novetat, es a dir.
Però
el que encara em fa més gràcia és que els progres madrilenys considerin
l’anhel de llibertat dels catalans com a “l’aposta sobiranista de Mas”.
No només no han entès res, sinó que en aquestes paraules dibuixen
nítidament la gran diferència entre els espanyols i els catalans com a
poble. Nosaltres no som un poble que segueix un líder, sinó que és el
líder qui ens segueix a nosaltres. A la manifestació del darrer onze de
setembre hi havia un milió i mig de persones reclamant la independència
pels carrers de Barcelona, no un milió i mig d’artur masos
vindicant-la. I, per més inri, i en contra del meu parer, per exemple,
el president Mas no hi era.
Algú
hauria d’explicar a Madrid – ei, només per si els interesa de saber-ho,
que probablement no – que la preponderància del independentisme que
avui hi ha al Principat es nodreix de tres fonts i cap d’elles no té a
veure amb l’Artur Mas, ni tampoc amb ERC i encara menys amb les CUP.
0) -*-
0) -*-
1) La
primera font és la sentència del tribunal constitucional contra
l’estatut. Cal recordar que qui va negociar rebaixar l’estatut fou
l’Artur Mas en el darrer gest desesperat per a que Catalunya tinguès un
encaix més o menys raonable a Espanya.
2) La
segona font és la convocatòria de l’ANC a la manifestació
independentista de l’onze de setembre en la que CiU, primer, hi va voler
anar a demanar el pacte fiscal i, després, veient que la cosa que si
escapava de les mans va fer la seva última aposta per la puta i la
ramoneta amb la presència dels militants del partit, la compareixença
amb crosses i a contracor de’n Duran i l’incompareixença clamorosa del
president.
3) La
tercera font és la crisi econòmica que el president Mas ha gestionat
amb una duresa i una austeritat gens populista. Malgrat això, els
catalans s’adonen que si es retalla és bàsicament perquè Espanya ens
espolia i el govern de Madrid no ens paga els deutes.
La
història és aquesta i no una altra. L’aposta sobiranista és la de la
majoria dels catalans i no del president Mas, que la lidera perquè s’ha
vist arrossegat a fer-ho per les circumstàncies i la gent.
Vull dir: si
el president Mas no estigués al capdavant de la Generalitat, el procès
el lideraria qualsevol altre perquè qui hi ha al darrera de tot això és
la gran majoria del nostre poble.
Però
a Espanya això no ho entendran mai. Ells són un país de caudillos, de
cids campeadores i de grandes capitanes. Nosaltres som un poble de
mercaders i comerciants i, per tant, burgès i profundament democràtic.
Només cal fer una ullada a la península per veure com la geofrafia ha
modelat els uns i els altres. A una banda la mar que ha forjat Europa i a
l’altre la meseta àrida i estepària.
Odisseu
--------------
-*- La Primera font de la Independència de Catalunya és la Renaixença del nostre mil·lenari Anhel de Llibertat. (sme)
---------------------
Odisseu
--------------
-*- La Primera font de la Independència de Catalunya és la Renaixença del nostre mil·lenari Anhel de Llibertat. (sme)
---------------------
Comentaris: 2
1) La censura és l'oci dels periodistes?
Anònim |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 04:41h
I en vindran més mentre no la portin a terme els polítics catalans.
El diari ARA tampoc no va dir gran cosa, potser perquè ERC no la va impulsar (tots sabem quin partit mou el diari ARA, oi?) ?
En fi... Amb això vull dir que no només Espanya manipula els periodistes, sinó que aquí també passa. L'Uriel Bertran escriu: De Gispert diu que el Parlament ha aprovat deu vegades el dret de decidir. deu coi!! i encara no l'hem exercit cap vegada!
El que és preocupant no és que el TC suspengui una de les deu resolucions. El que és preocupant és que s'hagi aprovat deu vegades el dret de decidir i encara no haguem decidit res CAP de les deu vegades.
I aquest article també em sembla interessant:
http://www.naciodigital.cat/opinio/6026/dia/juliol/sabrem/pregunta/consulta
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
-------------
2) El primer valor de tota Nació és la seva Independència!
Salvador Molins
L'objectiu de l'independentisme català, l'anhel del nostre Poble, són les innegociables independència i llibertat totals!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
09 de maig 2013
El dia de la independència ja s’albira. (Quim Torra, El vell Blues)
S’albira la independència
a 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la mirada neta i clara dels segadors, en la Guerra de Separació de 1640, i que segueix a la “Zona Zero”, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714 i que va necessitar renéixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el Modernisme i ordenar-se amb el Noucentisme i viure un 14 d’abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d’esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la constitució espanyola.
Ahir el TC va suspendre la Declaració de Sobirania votada pels representants del poble català, que senzillament era obrir una porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. Com si encara fóssim els ratolins de la gàbia, Espanya pretén seguir fent-nos rodar pujats a la roda de la desesperació i el malson. Es pensa Espanya que seguim cecs a la humiliació permanent, a l’anorreament sistemàtic de la nostra voluntat. Cretins. Fòssils. Retrògrads. Espanya, no et preocupis, sabem perfectament que som anticonstitucional: voler ser lliures, voler ser catalans lliures, significa baixar de la roda i sortir de la gàbia d’una vegada.
I així doncs, i què que ens suspenguin la Declaració? Com es pot suspendre la voluntat de ser? Com es pot anul·lar la llibertat? Com es pot evitar obrir una porta si a l’altre costat hi ha la decència i la normalitat de viure com un ciutadà europeu més? El problema, senyors del TC, no és la seva Constitució, el problema és la no existència de la nostra.
Quan un s’esgarrifa de la vida insultant que patim pel fet de ser catalans (la darrere bestialitat de la LAPAO no ho suportaria cap poble civilitzat), vet aquí que finalment hem après que tot pot arribar a ser molt fàcil i natural. Es tracta, simplement, d’aprovar una Constitució catalana que derogui l’espanyola. I punt.
Tot és molt difícil abans que tot esdevingui molt senzill. Al catalanisme, que s’ha passat anys a la chaise longue del psiquiatre de torn, li cal decidir si opta definitivament per la camisa de força o si prefereix deixar de pagar les factures caríssimes del metge, obrir les finestres, aixecar-se i posar-se a caminar. Agafar un puro i encendre’l. Aleshores, envoltat del fum, tot es tornarà més clar. Les regles de joc de la independència són fàcils, i no es troben, ja ho sabem, a la Constitució d’Espanya, perquè es troben allà on es troba la democràcia. No hi ha regles, ni normes, sinó vots i voluntats, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. La independència és el procés més radicalment democràtic –i revolucionari- que pot emprendre un poble sencer. Les cadenes constitucionals que les guardin per uns altres.
Ara, això sí, hi ha un petit detall a tenir en compte: si de debò ho desitgem, siguem conseqüents. Si volem ser una autonomia serem una autonomia, si volem fumar hem d’encendre un puro, si aspirem a la independència no veig cap altre camí que lluitar per aconseguir tenir la Constitució de la República Catalana. Anem avançant, ni un pas enrere. Esgotem totes les vies, celebrem eleccions plebiscitàries i proclamem la nostra independència.
Que la sort i Santa Eulàlia ens acompanyin. El dia de la independència ja s’albira.
Quim Torra
http://elvellblues.blog.cat/?p=2483
La independència és urgent. L’11 de maig ens mobilitzem per la independència 2013
L'ofegament a què ens sotmet el govern espanyol, a través de l’espoliació
fiscal, els deutes impagats i una gestió nefasta de la crisi porta a l’esfondrament
econòmic del país: 885.000 homes i dones sense feina i milers d’autònoms i
empreses que tanquen. Els hospitals, les farmàcies, el tercer sector de serveis
socials i els treballadors públics i les empreses no poden cobrar allò que els
deu la Generalitat, que trontolla, al caire de la fallida econòmica. I encara es
preveuen més retallades socials a la sanitat, l'ensenyament o a la ràdio i
televisió públiques, cosa que significa un atac a la dignitat i a l'ànima de la
nostra voluntat de ser com a país.
El temps no ens va a favor. Ans al contrari, ens va en contra. Com més dies
passin des de la demostració de força que fou la manifestació per la
independència de l’11 de setembre de 2012, més temps donem a l’estat
espanyol d'organitzar-se i d'impedir el procés d'alliberament. Des de Catalunya
farem les coses ben fetes, organitzades, amb totes les etapes per a demostrar
al món que ens mereixem la llibertat. Però les hem de fer ara, perquè el temps
va a favor d'Espanya, que està determinada a anar-nos ofegant, a atacar tant la
nostra cultura com el nostre estat de benestar, l'ensenyament o les institucions.
Tot plegat per a debilitar-nos i deixar-nos en una posició que ens incapaciti per
continuar endavant. En definitiva, una guerra bruta amb totes les eines d'un
estat. Hem d’accelerar les etapes i culminar-les els mesos vinents.
Ja ha passat més de mig any des de la gran manifestació de l’Onze de
Setembre. I, enfront dels dubtes i les pressions per tornar al pacte impossible
amb Espanya, és oportú que ens mobilitzem perquè el Parlament de
Catalunya i el Govern de la Generalitat convoquin i es celebri el referèndum
d’independència o promoguin una declaració unilateral d’independència,
com més aviat millor, aquest 2013. Més tard, el país es trobarà en una
situació més feble.
En aquests moments transcendentals per a Catalunya, el poble ha de marcar
el ritme. Només el poble salvarà el poble, i són els polítics que han d’adaptarse
i complir la nostra demanda. El poble està determinat a expressar-se al
carrer, una vegada i una altra, fins a aconseguir que es compleixi la seva
voluntat, la voluntat popular.
És hora de mantenir encesa la flama de l’Onze de Setembre, i de continuar
fent pressió, molta pressió. Hem de tornar a fer una gran mobilització en què
ens unim els catalans, sense retrets ni partidismes. Podem accelerar la nostra
llibertat, cal fer-ho. I potser podrem convertir la cadena humana prevista per a
l'Onze de Setembre d'enguany en un acte de celebració de la nostra llibertat.
Des d'Espanya ens voldran desunir. Però no perdem de vista que aquesta és la
seva comesa i no pas la nostra: nosaltres hem d'anar tots a l'una i donar suport
a totes les iniciatives en pro de la independència.
Francesc Macià va dir que el seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat
de combat, només serveix per a tapar covardies. Avui el seny ens diu
'independència, ara', i no aconseguir-la enguany és un risc per al país, que no
ens podem permetre.
Per totes aquestes raons, un conjunt de ciutadans, amb el suport del màxim
nombre de plataformes i organitzacions, ens hem unit i coordinat per organitzar
una nova i gran mobilització el dia 11 de maig, per reclamar el referèndum
i la declaració d’independència aquest any 2013.
Participeu-hi!
El nostre país i la nostra gent s’ho mereixen. Visca Catalunya lliure!
CONCENTRACIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA 2013
11 DE MAIG, 18.00 H, PLAÇA DE SANT JAUME
08 de maig 2013
Contra la imposició, la desobediència (Vicent Partal, Director de Vilaweb)
"El següent pas ha d'incloure elements de desobediència explícita a les institucions espanyoles. "
No ens enganyem. Que algú m'explique per quin motiu l'estat hauria de dialogar amb Catalunya sobre res si té a les mans la possibilitat d'imposar-se. Des de la candidesa, hom podria argumentar tot allò de la neutralitat de les institucions de l'estat i concretament del poder judicial. Però les proves s'acumulen molt i massa. El Tribunal Constitucional espanyol no és pas cap tribunal que considere iguals tots els ciutadans de l'actual estat espanyol. Els uns tenen tots els drets i els altres, els catalans, som tractats com un enemic a perseguir. Clar i ras.
La duresa de l'estat, evidentment, delata que són conscients que, malgrat els errors i la timidesa, a Catalunya el procés d'independència va avançant i no s'atura. Estan molt capficats a tapar les escletxes d'una en una. En aquest cas concret, ja ho vaig dir dies enrere, pretenen anul·lar aquesta declaració perquè saben que quan el procés arribe a la Cort Internacional, si cal que hi arribe, la declaració de sobirania és la peça major que justifica tots els passos fets d'ençà que fou aprovada. I en aquest sentit cal recordar que la posició del Constitucional espanyol ja és irrellevant.
Si el procés d'independència avança i això implica que abandone el marc espanyol per a entrar en el marc internacional, tant hi fa què diguen i què vulguen suspendre.
I tanmateix la qüestió és com hem de reaccionar nosaltres. La posició de dialogar o cridar al diàleg és vàlida per a carregar-nos de raons amb vista a l'opinió internacional. Però és evident, i avui ha quedat demostrat fefaentment, que el diàleg no portarà enlloc. No perdem més temps, doncs.
La declaració de sobirania va ser un pas endavant excel·lent i va ser, efectivament, unilateral.
El pròxim pas que propose el parlament, -o el Poble- siga quin siga, hauria d'elevar encara més el llistó de la confrontació en la línia de desobeir, explícitament, les institucions espanyoles.
PD. Des de la publicació d'aquest editorial d'urgència he rebut molts correus demanant concreció. Com ha de ser aquesta desobediència? No em correspon a mi dir-ho, crec que aquesta és una qüestió que han de decidir els polítics o els polítics i representants qualificats de la societat civil, com serien l'ANC o Òmnium. Però se m'acuden un grapat d'idees factibles:
1 Per exemple ordenar que s'arrie la bandera espanyola de tots els edificis de la Generalitat de Catalunya.
2 O aprovar una declaració al Parlament que nega al TC espanyol el dret a ingerir en els afers públics catalans.
3 - O retirar els diputats catalans del parlament de Madrid.
4 - O la millor idea de totes: fer una proposta ja concreta de convocatòria de la consulta, proposant dates més o menys concretes per a fer-la.
PS2.
5 - El parlament ha votat contra la proposta del PP i Ciutadans d'acatar la suspenció del TC. Bé. Correcte.
No ens enganyem. Que algú m'explique per quin motiu l'estat hauria de dialogar amb Catalunya sobre res si té a les mans la possibilitat d'imposar-se. Des de la candidesa, hom podria argumentar tot allò de la neutralitat de les institucions de l'estat i concretament del poder judicial. Però les proves s'acumulen molt i massa. El Tribunal Constitucional espanyol no és pas cap tribunal que considere iguals tots els ciutadans de l'actual estat espanyol. Els uns tenen tots els drets i els altres, els catalans, som tractats com un enemic a perseguir. Clar i ras.
La duresa de l'estat, evidentment, delata que són conscients que, malgrat els errors i la timidesa, a Catalunya el procés d'independència va avançant i no s'atura. Estan molt capficats a tapar les escletxes d'una en una. En aquest cas concret, ja ho vaig dir dies enrere, pretenen anul·lar aquesta declaració perquè saben que quan el procés arribe a la Cort Internacional, si cal que hi arribe, la declaració de sobirania és la peça major que justifica tots els passos fets d'ençà que fou aprovada. I en aquest sentit cal recordar que la posició del Constitucional espanyol ja és irrellevant.
Si el procés d'independència avança i això implica que abandone el marc espanyol per a entrar en el marc internacional, tant hi fa què diguen i què vulguen suspendre.
I tanmateix la qüestió és com hem de reaccionar nosaltres. La posició de dialogar o cridar al diàleg és vàlida per a carregar-nos de raons amb vista a l'opinió internacional. Però és evident, i avui ha quedat demostrat fefaentment, que el diàleg no portarà enlloc. No perdem més temps, doncs.
La declaració de sobirania va ser un pas endavant excel·lent i va ser, efectivament, unilateral.
El pròxim pas que propose el parlament, -o el Poble- siga quin siga, hauria d'elevar encara més el llistó de la confrontació en la línia de desobeir, explícitament, les institucions espanyoles.
PD. Des de la publicació d'aquest editorial d'urgència he rebut molts correus demanant concreció. Com ha de ser aquesta desobediència? No em correspon a mi dir-ho, crec que aquesta és una qüestió que han de decidir els polítics o els polítics i representants qualificats de la societat civil, com serien l'ANC o Òmnium. Però se m'acuden un grapat d'idees factibles:
1 Per exemple ordenar que s'arrie la bandera espanyola de tots els edificis de la Generalitat de Catalunya.
2 O aprovar una declaració al Parlament que nega al TC espanyol el dret a ingerir en els afers públics catalans.
3 - O retirar els diputats catalans del parlament de Madrid.
4 - O la millor idea de totes: fer una proposta ja concreta de convocatòria de la consulta, proposant dates més o menys concretes per a fer-la.
PS2.
5 - El parlament ha votat contra la proposta del PP i Ciutadans d'acatar la suspenció del TC. Bé. Correcte.
(Vicent Partal, Director de Vilaweb)
04 de maig 2013
La Gran decisió som nosaltres ... la DUI, les eleccions plebiscitàries, el Tanca l'Aixeta ... ! Tots!
La Gran decisió som nosaltres ... la DUI, les eleccions plebiscitàries, el Tanca l'Aixeta ... ! Tots!
Tornem a l'atac! Precipitem la Gran Decisió! Som nosaltres qui ho hem de fer! A la propera manifestació pugem de nivell: 1) comprometem-nos; 2) registrant-nos; 3) posant davant de la Manifestació i parlant dalt del Pòdium homes com el Dr. Domènech, la Carme Teixidor, com n'Espot, com en Tena, homes potents de veritat, homes valents capaços de conduir amb fermesa la riuada de la nostra Independència abans que el Caos i el Colapse no ens agafin desprevinguts i espantats!
Esperem impacients la Gran Decisió de Mas i Junqueras: un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu.
Tornem a l'atac! Precipitem la Gran Decisió! Som nosaltres qui ho hem de fer! A la propera manifestació pugem de nivell: 1) comprometem-nos; 2) registrant-nos; 3) posant davant de la Manifestació i parlant dalt del Pòdium homes com el Dr. Domènech, la Carme Teixidor, com n'Espot, com en Tena, homes potents de veritat, homes valents capaços de conduir amb fermesa la riuada de la nostra Independència abans que el Caos i el Colapse no ens agafin desprevinguts i espantats!
Esperem impacients la Gran Decisió de Mas i Junqueras: un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu.
La fal·làcia del full de ruta
"El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d'aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d'afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres."
"l'únic ingredient imprescindible d'un procés cap a la independència és la materialització d'un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s'ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t'has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se't faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t'ajudarà, i hauràs d'acabar d'inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s'enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d'aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l'acció."
És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent.
Tingue'm-ho molt present:
La negociació amb l'estat espanyol i l'adequació a la seva legislació són vies mortes per a Catalunya.
(Salvador Molins, BIC-CA)
Una impugnació que val un "imperi" (Vicent Partal)
empordaaccio |
divendres, 3 de maig de 2013 | 23:05h
Una impugnació que val un imperi
Vicent Partal, Director de Vilaweb
"La impugnació espanyola de la declaració de sobirania assumeix que l'escenari de la confrontació final pot ser l'Haia i no Madrid. I això és un canvi enorme."
Que el govern espanyol es propose de portar la declaració de
sobirania als tribunals és un senyal magnífic. Els lectors deuen
recordar que quan es va fer la votació al parlament tant el president
del govern espanyol com el ministre d'Afers Estrangers van reaccionar
dient que tot plegat era ridícul i no servia de res. La rectificació,
doncs, és molt significativa. Jo encara no veig clar si els diputats del
nostre parlament han entès ben bé que aquella declaració va ser el
primer gest efectiu de trencament amb l'estat i, per tant, el primer
acte internacional de la nostra nació des de fa segles. Però l'estat
espanyol sí que ho sap. I tant si ho sap."La impugnació espanyola de la declaració de sobirania assumeix que l'escenari de la confrontació final pot ser l'Haia i no Madrid. I això és un canvi enorme."
I per això reacciona. I reacciona pensant no pas en el Parlament de Catalunya, sinó en la comunitat internacional i en el conflicte internacional que la independència de Catalunya originarà. Portar la declaració als tribunals és molt polèmic des del punt de vista tècnic, jurídic. Difícil d'explicar i d'argumentar. Arriscat i tot. Si ho fan, si es fiquen en aquest embolic és perquè són conscients que això ja no és com les declaracions anteriors del parlament, una simple manifestació retòrica que es pot ignorar, sinó un projecte polític concret i real. Un projecte que té la base jurídica precisament en la declaració de sobirania. Així doncs, hem d'entendre aquest gest espanyol com un gest avançat que forma part de la baralla diplomàtica i jurídica que potser algun dia haurem d'entaular, irremeiablement, a l'Haia. Aquesta és la significació que té.
És clar que el govern espanyol també hauria de saber que portar la declaració de sobirania als seus tribunals és una acció perfectament inútil. Cronològicament inútil. Ho és des del moment que el Parlament de Catalunya diu que no reconeix cap més legitimitat sinó la del poble català i, per tant, el trencament ja és un fet. Als efectes de la justícia internacional, efectivament, la declaració de sobirania marca un punt i a part, el punt de trencament. I si es pensen, tanmateix i encara, que l'artifici jurídic, el propi artifici jurídic, passa per damunt de tot i pot servir per a impedir la independència simplement s'equivoquen. Ep!, si més no tan greument com es van equivocar acollint la declaració de sobirania amb aquell menyspreu displicent que ara han hagut de rectificar.
PD. Una prova lamentable de que el nostre parlament no sembla adonar-se'n del que ha votat és aquesta línia de defensa, segons la qual la declaració jurídica no té validesa jurídica. Potser és pitjor i tot: no es creuen el que van votar...
Vicent Partal
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
