26 de juliol 2013
L'esperit "Macià" creix! "Guanyar en tot i per tot la Independència de Catalunya"
L'esperit "Macià" creix!
"Guanyar en tot i per tot la Independència de Catalunya"
Quatre columnes fermes i esplendoroses aguantaran segur tot el País dels Catalans.
La primera columna, la Nació sencera.
La segona columna, la Llengua, la veu i l'esperit de la nostra pàtria.
La tercera columna, l'estat, català i independent, sempre a favor de la gent!
La quarta columna, la Constitució Catalana, breu, clara, potent i
ara mateix molt urgent!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
"Guanyar en tot i per tot la Independència de Catalunya"
Quatre columnes fermes i esplendoroses aguantaran segur tot el País dels Catalans.
La primera columna, la Nació sencera.
La segona columna, la Llengua, la veu i l'esperit de la nostra pàtria.
La tercera columna, l'estat, català i independent, sempre a favor de la gent!
La quarta columna, la Constitució Catalana, breu, clara, potent i
ara mateix molt urgent!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
21 de juliol 2013
Qui veta "Independència" i "La Llengua": Inòpia i pactes secrets contra Catalunya.
11.06.2013
Marc Belzunces: La Catalunya irreal del cooficialisme: quan l'independentisme esdevé etnicista
"que tots els catalans, tinguin l'origen que tinguin, siguin tractats de la mateixa manera; amb el mateix nivell d'exigència"
"És que els castellanoparlants han de ser tractats d'imbècils? És que no se'ls pot explicar un projecte integrador sense haver-los d'enganyar?"
Aquestes últimes setmanes, arran del debat sobre la cooficialitat de l'espanyol a la Catalunya independent, l'independentisme ha entrat en una versió catalana del llibre de Gustau Nerin 'Blanc bo busca negre pobre', que podríem reformular així: 'Catalanet independentista busca castellanoparlant perifèric'. Tant a l'Àfrica de les ONG occidentals com a la Catalunya dels barris de la immigració espanyola, el discurs paternalista i classista és el pa de cada dia.
De cop i volta, l'independentisme ha passat de ser un projecte integrador on comptava la destinació i no l'origen, a ser un projecte on compta l'origen de les persones i on es traça una línia a terra per dir 'tu ets castellanoparlant i tu catalanoparlant', ignorant, de passada, la resta d'immigrants, que aquests no voten. En vista d'aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d'aquestes característiques.
Els defensors d'aquesta concepció etnicista s'escuden en la Catalunya real. El problema dels realistes és que es tracta de catalanoparlants de classe mitjana que mai no han viscut als barris de la immigració espanyola. Quan creixes en un d'aquests barris i en surts per conèixer una mica Catalunya (alguns 'ciutadans' no n'han sortit mai, però) i tens uns mica de perspectiva històrica tant de Catalunya com del barri d'on véns, prens consciència d'una cosa: que on has crescut, més que no pas la Catalunya real, és una Catalunya irreal. Una Catalunya que no té res a veure amb el país, en el qual et vols integrar i ser considerat com un més. Ni millor ni pitjor; un igual. Ni paternalisme, ni classisme, ni tractes especials: un català més. Un català. Perquè, senyors catalanets, ser castellanoparlant a Catalunya no equival a ser idiota a Catalunya. La gent pot haver fugit de la misèria d'Espanya i pot no haver anat a l'escola, pot haver hagut de fer feines poc qualificades, pot ser pobre, pot fins i tot sentir-se megaespanyola i no sentir-se gens ni mica identificada amb Catalunya, però independentment d'això no és ximple: sap on viu.
Quan vaig fer els mapes de l'independentisme, van mostrar allò que molts d'aquests barris intuíem: l'origen es un factor clau per a l'explicació del vot. Ara, una cosa és l'explicació científica d'aquest fet i una altra de ben diferent fer-ne un projecte polític. Dit d'una altra manera, una cosa és acceptar acríticament aquest fet (amb totes les conseqüències, des d'una perspectiva històrica i social), la versió realista, i una altra tenir una intenció transformadora perquè tots els catalans, tinguin l'origen que tinguin, siguin tractats de la mateixa manera; amb el mateix nivell d'exigència.
Electoralisme i carreres personals en la proposta cooficialista
Més enllà del tracte ofensiu paternalista dels defensors mediàtics (i acadèmics) del cooficialisme, no ens hem d'enganyar; la raó és purament electoralista. La decisió es remunta a abans del 25-N. Deixeu-me explicar-ho breument.
El senyor Junqueras hauria d'explicar per quins motius va prendre ell tot sol la decisió d'optar per l'oficialitat de l'espanyol sense consultar la sectorial de Política Lingüística d'ERC, que s'hi va oposar, una qüestió que ni tan sols recollia el programa electoral d'ERC. El senyor Albert Rossich hauria d'explicar per què diu que l'oficialitat és un esquer electoral i no una realitat, i afegeix, textualment: 'para que se obre el efecto sin que se note el cuidado'. És que els castellanoparlants han de ser tractats d'imbècils? És que no se'ls pot explicar un projecte integrador sense haver-los d'enganyar? Tot s'hi val, en política? D'una altra banda, sou conscients que les implicacions legals i socials de l'oficialitat del castellà no les determinarà la vostra bona voluntat?
Tant ERC com CiU haurien d'explicar públicament el pacte secret que van fer per l'oficialitat del castellà abans del 25-N, pacte en el qual s'emmarca l'article de Junqueras a El Periódico de Catalunya i les declaracions del president Mas afirmant que l'espanyol no únicament seria oficial a Catalunya, sinó d'aprenentatge obligatori. La bilingüització general i obligatòria en espanyol és la mort del català, a banda una imposició per a aquells catalanoparlants que no ho vulguin (cal no oblidar que som en el domini lingüístic del català, no pas de l'espanyol). En canvi de què van pactar tot això? Per què no ho van fer públic?
I, tot seguit, ERC i CiU també haurien d'explicar que van anar a parlar amb les principals associacions del país sobre aquesta decisió. Cosa que no és innocent, perquè som en un país on la societat civil depèn de la subvenció, i els favors tard o d'hora es cobren. Potser aleshores contextualitzareu les declaracions, molt temps després, de la presidenta d'Òmnium (associació que hi era, pel que sé). Per què creen tensions dins les associacions que han mantingut viu aquest país en la defensa de la cultura i la llengua catalanes? Són conscients que si els partits ens rebenten aquestes associacions ens rebenten el país?
Com veieu, en tot aquest procés no sembla que, en cap moment, s'hagi demanat el parer dels castellanoparlants. Potser hi estan d'acord, potser no, no nego cap opció. No em consta que els partits polítics i la societat civil catalana hagin parlat amb representants dels castellanoparlants. De fet, els únics castellanoparlants organitzats, i neutres políticament (independents de qualsevol partit) que conec es manifesten obertament contra de l'oficialitat de l'espanyol. Parlen espanyol, sí, però també s'estimen el català. Ensenyament optatiu de l'espanyol a les escoles i no discriminació lingüística, sí; oficialitat, no. Ho vaig dir l'altre dia a un sociolingüista reconegut, emprant el símil (que vaig trobar profundament ofensiu) que 'els extraterrestres que venim del Planeta A que vivim al Planeta B (Catalunya) sabem que vivim al Planeta B i us diem que volem ser tractats igual i que no cal l'oficialitat'. Fins i tot hem d'aguantar la brometa en públic de titllar els castellanoparlants d'extraterrestres! Això sí, a aquest carro de la cooficialitat i el paternalisme s'hi ha apuntat tota la sociolingüística catalana. 9 sociolingüistes de cada 10, segons el nou president de la Societat Catalana de Sociolingüística. L'altre dia fins i tot vaig arribar a sentir, dit per un sociolingüista català, que els castellanoparlants són els febles de Catalunya. 'Blanc bo busca negre pobre'.
Com dic, allò que m'obliga a baixar d'aquest tren no és l'opció en si, sinó que s'hagi entrat en una espiral etnicista, on lluitadors per la llengua catalana d'origen castellanoparlant s'hagin d'identificar com a castellanoparlants gairebé diàriament (cosa inaudita fins ara) per contrarestar la suplantació a què són sotmesos per part de determinades persones, rere les quals hi ha motius electoralistes i d'ascensió personal política i econòmica.
Marc Belzunces, autor del bloc de +VilaWeb De l'Holocè estant
Extret d'Opinions Contundents de Vilaweb
17 de juliol 2013
Els innegociables homes d'acció: "la lleialtat al país està per damunt de qualsevol altra consideració"
El llegat de Xandri
“Creiem en la intransigència en tot allò que afecta la nostra personalitat.”
(Andreu Xandri)
El país s'aboca inevitablement al procés polític més determinant dels darrers tres segles
Altres articles de l'autor
- 18/06/2013 Mas no és Ibarretxe
- 15/05/2013 Europees 2014
El 15 de juny passat va fer 75 anys de la mort en combat d'Andreu Xandri. La
seva figura, com la de tants i tants soldats de Catalunya, ha quedat
sepultada sota la llosa de l'oblit per culpa de la perversió d'aquesta
actitud políticament correcta que ens ha corcat el cervell. Només de tant en tant alguna entitat, com la Fundació Relleu, se'n recorda i el reivindica davant la indiferència general.
Qui era Andreu Xandri? Va néixer el 10 d'agost del 1916 a Alp. Viure la infància a la Cerdanya li va una imprimir una passió per la muntanya que el va dur de ben jove a ser membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Traslladat a Barcelona per estudiar dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de seguida va entrar en contacte amb els grups separatistes vinculats a la figura de Francesc Macià. Organitzacions com ara Estat Català, Palestra i Nosaltres Sols! configuren el seu paisatge polític, com ho és, sobretot, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual formarà part de la direcció. Durant aquest període escriu molt, ja sigui al butlletí del CEC o en revistes nacionalistes.
Amb només 18 anys ja participa activament en la defensa de la Generalitat durant els Fets d'Octubre. Dos anys més tard esclata la guerra i es posa a les ordres del govern de Catalunya, però refusa integrar-se dins les forces irregulars anarquistes o comunistes. En aquest sentit, la creació de les Milícies Alpines, la primera força militar adscrita al govern català des de la desfeta del 1714, dóna l'oportunitat a molts joves catalanistes d'allistar-se en una unitat íntegrament nacional. Andreu Xandri i molts companys del CEC fan el pas ràpidament. Allà coincidirà també amb el lingüista Joan Coromines. Abans d'anar al front d'Aragó, Andreu Xandri i els seus homes participen, una vegada més, en la defensa de la Generalitat, assetjada aquesta vegada per les forces anarquistes durant els Fets de Maig del 1937. El 15 de juny del 1938 Andreu Xandri, ascendit a capità, mor en combat a la vall de Pineta, no gaire lluny de la localitat de Bielsa, al nord d'Aragó. Segons diversos testimonis, estava cobrint la retirada dels seus homes amb una metralladora quan va morir durant un atac aeri, probablement dut a terme per avions alemanys. Tenia 21 anys.
Al marge de la seva activitat frenètica i la seva condició d'home d'acció, l'aspecte determinant de la personalitat d'Andreu Xandri és la força de les seves conviccions malgrat la seva joventut extrema. Seva és, en aquest sentit, la següent frase: “Creiem en la intransigència en tot allò que afecta la nostra personalitat.” Aquesta frase recorda una altra sentència, en aquest cas d'Eugeni Xammar: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.”
És precisament aquest sentit de la prioritat, de saber que la lleialtat al país està per damunt de qualsevol altra consideració, que trobo a faltar avui entre molts dirigents polítics i socials del nostre poble.
N'hi ha que volen aprofitar el procés sobiranista per assolir altres objectius, i n'hi ha que volen fer la truita sense trencar cap ou. I és precisament això el que em preocupa; la sensació que molts joves d'avui no tenen la constància ni l'esperit de sacrifici que va tenir Andreu Xandri. El país s'aboca inevitablement al procés polític més determinant dels darrers tres segles. Caldrà esforç i sacrifici. I temo que molta gent, especialment molts joves, donen suport al procés sempre que no els obligui a renunciar a res. Espero equivocar-me.
Qui era Andreu Xandri? Va néixer el 10 d'agost del 1916 a Alp. Viure la infància a la Cerdanya li va una imprimir una passió per la muntanya que el va dur de ben jove a ser membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Traslladat a Barcelona per estudiar dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de seguida va entrar en contacte amb els grups separatistes vinculats a la figura de Francesc Macià. Organitzacions com ara Estat Català, Palestra i Nosaltres Sols! configuren el seu paisatge polític, com ho és, sobretot, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual formarà part de la direcció. Durant aquest període escriu molt, ja sigui al butlletí del CEC o en revistes nacionalistes.
Amb només 18 anys ja participa activament en la defensa de la Generalitat durant els Fets d'Octubre. Dos anys més tard esclata la guerra i es posa a les ordres del govern de Catalunya, però refusa integrar-se dins les forces irregulars anarquistes o comunistes. En aquest sentit, la creació de les Milícies Alpines, la primera força militar adscrita al govern català des de la desfeta del 1714, dóna l'oportunitat a molts joves catalanistes d'allistar-se en una unitat íntegrament nacional. Andreu Xandri i molts companys del CEC fan el pas ràpidament. Allà coincidirà també amb el lingüista Joan Coromines. Abans d'anar al front d'Aragó, Andreu Xandri i els seus homes participen, una vegada més, en la defensa de la Generalitat, assetjada aquesta vegada per les forces anarquistes durant els Fets de Maig del 1937. El 15 de juny del 1938 Andreu Xandri, ascendit a capità, mor en combat a la vall de Pineta, no gaire lluny de la localitat de Bielsa, al nord d'Aragó. Segons diversos testimonis, estava cobrint la retirada dels seus homes amb una metralladora quan va morir durant un atac aeri, probablement dut a terme per avions alemanys. Tenia 21 anys.
Al marge de la seva activitat frenètica i la seva condició d'home d'acció, l'aspecte determinant de la personalitat d'Andreu Xandri és la força de les seves conviccions malgrat la seva joventut extrema. Seva és, en aquest sentit, la següent frase: “Creiem en la intransigència en tot allò que afecta la nostra personalitat.” Aquesta frase recorda una altra sentència, en aquest cas d'Eugeni Xammar: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.”
És precisament aquest sentit de la prioritat, de saber que la lleialtat al país està per damunt de qualsevol altra consideració, que trobo a faltar avui entre molts dirigents polítics i socials del nostre poble.
N'hi ha que volen aprofitar el procés sobiranista per assolir altres objectius, i n'hi ha que volen fer la truita sense trencar cap ou. I és precisament això el que em preocupa; la sensació que molts joves d'avui no tenen la constància ni l'esperit de sacrifici que va tenir Andreu Xandri. El país s'aboca inevitablement al procés polític més determinant dels darrers tres segles. Caldrà esforç i sacrifici. I temo que molta gent, especialment molts joves, donen suport al procés sempre que no els obligui a renunciar a res. Espero equivocar-me.
Comentari:
Enric Vilar Mestre (Barcelona)
10 de juliol 2013
A partir d'ara, cada quatre anys podem ser independents!
Si
jo hagués de sintetitzar el missatge de fermesa i de moral de Victòria
de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, ho faria amb
una frase que ell sempre pronuncia ple de convenciment, esperança i
determinació: "Ho tornarem a intentar!"
A partir d'ara i segons la Jurisprudència de la Haia cada quatre anys podem ser independents! Només necessitem uns partits polítics i uns capdavanters que s'ho proposin i ens ho proposin, i ara mateix aquests partits polítics ja els tenim.
Que ningú es pensi que els catalans ens sotmetrem a Espanya. Ni que perdéssim la votació de la Consulta, els catalans de la Catalunya lliure i plena, no ens aturarem!: Ho tornarem a intentar! i ho tornarem a intentar l'endemà mateix fins que assolim la nostra plena Independència.
Que ningú ho dubti ... ens mantindrem fidels a aquest Poble!
Per tant a la vegada que preparem la Consulta no ens descuidem de preparar el nostre escaner interior per mesurar la fidelitat dels diferents partits envers Catalunya, poble aliè al poble espanyol. Si els partits que es diuen catalans per raó de la seva naturalesa no són prou ferms en la defensa dels nostres ideals caldrà que votem altres partits que siguin de veritat fidels a aquest Poble.
Els catalans, conscients de la nostra responsabilitat en la construcció del nostre destí i futur, haurem de saber votar els partits i els capdavanters que siguin més fidels, més ferms i més clarividents en la defensa dels valors i drets de la nostra nació.
Catalans! No tingueu por! no ens rendirem mai i de seguida ho tornarem, a intentar!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
A partir d'ara i segons la Jurisprudència de la Haia cada quatre anys podem ser independents! Només necessitem uns partits polítics i uns capdavanters que s'ho proposin i ens ho proposin, i ara mateix aquests partits polítics ja els tenim.
Que ningú es pensi que els catalans ens sotmetrem a Espanya. Ni que perdéssim la votació de la Consulta, els catalans de la Catalunya lliure i plena, no ens aturarem!: Ho tornarem a intentar! i ho tornarem a intentar l'endemà mateix fins que assolim la nostra plena Independència.
Que ningú ho dubti ... ens mantindrem fidels a aquest Poble!
Per tant a la vegada que preparem la Consulta no ens descuidem de preparar el nostre escaner interior per mesurar la fidelitat dels diferents partits envers Catalunya, poble aliè al poble espanyol. Si els partits que es diuen catalans per raó de la seva naturalesa no són prou ferms en la defensa dels nostres ideals caldrà que votem altres partits que siguin de veritat fidels a aquest Poble.
Els catalans, conscients de la nostra responsabilitat en la construcció del nostre destí i futur, haurem de saber votar els partits i els capdavanters que siguin més fidels, més ferms i més clarividents en la defensa dels valors i drets de la nostra nació.
Catalans! No tingueu por! no ens rendirem mai i de seguida ho tornarem, a intentar!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
03 de juliol 2013
Ajudarà Europa i Amèrica a Catalunya? -Probablement sí! ¨És d'interès comú per la causa de la economia i el valor de la llibertat!"
Camp Nou, 29 de juny del 2013 "Concert per la Llibertat" 90.000 assistents.
Extret del Col·lectiu EMMA: –parafrasejant les paraules del primer ministre britànic David Cameron sobre Escòcia –:
"Si els catalans així ho decideixen i quan decideixin instaurar la seva pròpia organització política, serà de l’ interès de tots deixar desplegar el procés de la manera menys traumàtica possible, assegurant així que Catalunya pugui funcionar com un país normal i començar a fer la seva aportació al projecte europeu sense demora injustificada."
Thursday, 2 may 2013
"Si els catalans així ho decideixen i quan decideixin instaurar la seva pròpia organització política, serà de l’ interès de tots deixar desplegar el procés de la manera menys traumàtica possible, assegurant així que Catalunya pugui funcionar com un país normal i començar a fer la seva aportació al projecte europeu sense demora injustificada."
Thursday, 2 may 2013
Un futur per als catalans fora d'Espanya
Ha esdevingut un tema recorrent per als polítics i
els creadors d’opinió espanyols advertir als catalans sobre els mals que
recaurien sobre ells si la seva nació seguís el camí de la
independència. Al•leguen que això significaria no només deseixir-se
d’Espanya sinó també d’Europa i del món. I els enfonsaria en un fangar
econòmic d’una profunditat insondable i d’una durada indefinida
–qualsevol transacció amb Espanya s’acabaria, el nou país seria expulsat
de la Unió Europea i no podria utilitzar l’euro, s’exclourien els
negocis catalans dels mercats de crèdit, causant la fallida de molts
d’ells, milers de treballadors serien acomiadats, l’administració es
bloquejaria, els pensionistes deixarien de rebre els seus xecs i els
serveis públics bàsics s’interromprien per falta de fons.
Espanya té raó de preocupar-se davant la perspectiva de perdre la seva gallina dels ous d’or, i és ben lògic que, entre altres expedients, es recorri a una estratègia de la por en un intent de fer que els catalans s’ho pensin dues vegades abans d’escindir-se. Però aquesta línia també l’ha adoptat i repetit la premsa internacional –sorprenentment, atès que es podria pensar que a hores d’ara els observadors internacionals ja no estarien inclinats a acceptar totes les informacions procedents de fonts espanyoles. I encara més en aquesta qüestió, ja que no s’han donat arguments de pes ni per part d’ Espanya ni, certament, per experts independents que donin suport a les prediccions de ruïna. Més aviat al contrari, totes les anàlisis fiables presentades fins ara tendeixen a indicar que els beneficis per Catalunya si s’alliberés de l’actual i destructiu acord polític acabarien tenint més pes que les incerteses d’un període de transició. *
Aquesta idea s’acorda amb la convicció intuïtiva que comparteixen molts catalans que probablement estarien millor tot sols. Al cap i a la fi, les desgràcies que es diu que els esperen en el seu país independent s’assemblen molt a les que ja estan vivint com a província espanyola. I la majoria d’elles només es produirien com a resultat d’accions hostils per part d’Espanya.
De fet aquest és el missatge principal que arriba de Madrid: “No us atreviu a buscar la independència o convertirem la vostra vida en un infern.” És un procediment estrany per convèncer els ciutadans de romandre a la cleda. Sobretot perquè no s’ha presentat cap visió alternativa de tots els beneficis que tindrien finalment els catalans pel fet de formar part d’Espanya. Tot el que saben és que se’ls demanarà que continuïn fent una contribució infructuosa a un estat que des del principi va ser mal concebut i que, de totes maneres, està condemnat al fracàs.
Espanya té raó de preocupar-se davant la perspectiva de perdre la seva gallina dels ous d’or, i és ben lògic que, entre altres expedients, es recorri a una estratègia de la por en un intent de fer que els catalans s’ho pensin dues vegades abans d’escindir-se. Però aquesta línia també l’ha adoptat i repetit la premsa internacional –sorprenentment, atès que es podria pensar que a hores d’ara els observadors internacionals ja no estarien inclinats a acceptar totes les informacions procedents de fonts espanyoles. I encara més en aquesta qüestió, ja que no s’han donat arguments de pes ni per part d’ Espanya ni, certament, per experts independents que donin suport a les prediccions de ruïna. Més aviat al contrari, totes les anàlisis fiables presentades fins ara tendeixen a indicar que els beneficis per Catalunya si s’alliberés de l’actual i destructiu acord polític acabarien tenint més pes que les incerteses d’un període de transició. *
Aquesta idea s’acorda amb la convicció intuïtiva que comparteixen molts catalans que probablement estarien millor tot sols. Al cap i a la fi, les desgràcies que es diu que els esperen en el seu país independent s’assemblen molt a les que ja estan vivint com a província espanyola. I la majoria d’elles només es produirien com a resultat d’accions hostils per part d’Espanya.
De fet aquest és el missatge principal que arriba de Madrid: “No us atreviu a buscar la independència o convertirem la vostra vida en un infern.” És un procediment estrany per convèncer els ciutadans de romandre a la cleda. Sobretot perquè no s’ha presentat cap visió alternativa de tots els beneficis que tindrien finalment els catalans pel fet de formar part d’Espanya. Tot el que saben és que se’ls demanarà que continuïn fent una contribució infructuosa a un estat que des del principi va ser mal concebut i que, de totes maneres, està condemnat al fracàs.
***
És comprensible la preocupació sobre la inestabilitat afegida que una aposta catalana per la independència podria portar a Europa, i en el pitjor moment possible. En efecte, s’equipara sovint la secessió amb desestabilització, i hi hagut al llarg de la història, molts exemples tristos que confirmen aquesta visió. Però no ha de ser necessàriament així. El 1992, per exemple, el món gairebé no es va adonar que eslovacs i txecs van acordar seguir camins separats. Vint anys després ni les parts interessades ni ningú altre sembla lamentar aquella decisió, i no sembla que hagi afectat negativament ningú.
Alguns a Europa creuen que un procés de separació, per més legítim i pacífic que sigui, és una complicació inoportuna que senten que en aquest moment no es poden permetre; també n’hi ha que comencen a adonar-se que rescatar l’economia espanyola i apuntalar l’estat serà un repte tant si els catalans trien quedar-se o marxar –en qualsevol cas s’hauran de prendre mesures serioses a Espanya i un cínic podria argumentar que la sortida dels catalans seria una benedicció disfressada ja que ajudaria a precipitar el que és inevitable. En aquest escenari, una actitud negativa per part d’Espanya només complicaria el procés i demoraria un resultat satisfactori.
Per altra banda, una separació amistosa, preferentment sota supervisió internacional i amb suport extern per ambdues parts, seria bo per a tots els interessats. En particular perquè es dubtós que España pugui mantenir una posició obstruccionista durant molt de temps sense perjudicar la seva pròpia economia i els seus interessos polítics més que les perspectives d’una Catalunya lliure. Tenim un paral•lelisme recent als Balcans on, després d’anys d’enuig infructuós, fins i tot la bel•ligerant Sèrbia ha conclòs un acord amb Kosovo arribant a un reconeixement de facto del nou estatus sobirà del país. De la mateixa manera que Sèrbia, Espanya hi té molt a perdre oposant-se a allò que no pot evitar. Seria un error per Espanya prendre una postura agressiva i seria un error per al món el fet de tolerar-ho.
Finalment, Europa i el món reconeixeran que –parafrasejant les paraules del primer ministre britànic David Cameron sobre Escòcia –el poble de Catalunya no pot ser obligat a romandre a Espanya en contra de la seva voluntat. Si els catalans així ho decideixen i quan decideixin instaurar la seva pròpia organització política, serà de l’ interès de tots deixar desplegar el procés de la manera menys traumàtica possible, assegurant així que Catalunya pugui funcionar com un país normal i començar a fer la seva aportació al projecte europeu sense demora injustificada.
*Aquesta aproximació superficial a la qüestió catalana s’exemplifica en un editorial del diari The Times de Londres del 17 d’abril de 2013. Veieu [http://www.collectiuemma.cat/article/1607/recommended-reply-to-the-times] per a una resposta ben fonamentada. Al web del Col•lectiu Wilson (http://www.wilson.cat) es poden trobar una sèrie d’escrits de diversos experts que donen una visió exhaustiva de la qüestió.
(Traducció d’Ares Tuset a partir de l'original en anglès)
-----------------Extret del Punt-Avui+ d'avui:
Mas no enviarà la carta a Rajoy fins que el consell assessor faci l'informe sobre la consulta
Preveu que això sigui possible a finals d'aquest juliol
ERC pressiona el president perquè formalitzi la petició argumentant que ja hi ha prou suport social i polític
En la missiva el president inclourà els documents del Pacte Nacional i del Consell de Transició
El president de la Generalitat, Artur Mas, al ple del Parlament Foto: ACN.
Notícies relacionades
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha replicat a ERC que cal
esperar a conèixer l'informe sobre la consulta que està fent el Consell
Assessor per a la Transició Nacional per enviar al president espanyol,
Mariano Rajoy, la carta on es demani formalment poder celebrar un
referèndum. Els republicans i la CUP han pressionat de nou el president
perquè formalitzi aquesta petició argumentant que ja hi ha prou suport
social i polític. Mas ha insistit que ja va comunicar la seva intenció
de convocar una consulta, però ha afegit que la formalització serà abans
d'acabar el mes de juliol.
En la carta, el president inclourà els informes sobre la consulta sobiranista que faci el Consell de Transició, l'òrgan assessor que va crear el Govern format per experts de diferents àmbits, i també les “primeres conclusions i apreciacions” del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que engloba al Govern, partits, entitats socioeconòmiques i associacions civils.
Darrera actualització ( Dimecres, 3 de juliol del 2013 13:02 )En la carta, el president inclourà els informes sobre la consulta sobiranista que faci el Consell de Transició, l'òrgan assessor que va crear el Govern format per experts de diferents àmbits, i també les “primeres conclusions i apreciacions” del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que engloba al Govern, partits, entitats socioeconòmiques i associacions civils.
Comentaris al mateix Punt-Avui+ d'avui:
aixo es perdre el temps espanya no ens donara
el dret a decidir s ha de passar a L accio DECLARACIO UNILATERAL PER L
INDEPENDENCIA I ENSORREM ESPANYA A AQUEST CYUISME LI AGRADA MOLT LA
POLTRONA A MADRIT ELS COVARDS FAN AIXO VOLEM SORTIR D ESPANYA JA I COM
MES AVIAT MILLOR SENSE ESPANYA ESTAREM MOLT MILLOR
El que no puc entendre es perque el Sr. Mas
sempre retrassa i mai adelanta, amb el tema de la Independencia que li
ha encomanat el Poble... De ben segur que dessempenyar el seu lloc deu
ser ben dífíl i pesat pero aixó te soluciò... Si el Sr. Mas está cansat i
no pot, doncs que dongui pas amb algú que SI pugui, o bé de dins el seu
propi partit o amb noves eleccions... Aquest Poble que es quí
verdaderament hauría de manar als governans, VOL LA INDEPENDENCIA, SENSE
EMBUTS I SENSE PERDRE MES TEMPS... No esperin Srs. governans a que
aquest Poble, ja fart del tot, s'emprenyi, que tot i siguén molt rucs,
també ho pot fer.
La resta del món mai ha estat a favor de
Catalunya. Ni quan la croada contra albigesos -al cap i a la fí una
burda manera en que es consolidà el poder francès, els de la langue
d'oeil. Ni al 17013 ni al 1936, ni al 1945 ni mai. Però que consti en
acta la seva desidia, sempre i si pot ser per sempre.
Mare meva! Ja em dóna voltes el cap amb tan
ara aquí ara allá. Començo a sentir que no m'en fio. Insisteixo un altre
cop: Mas, què esperes? Una altra vegada demanant el permís als
espanyols? Espero que els independentiste s siguem prous i prou forts
per a tirar el carro de catalunya endavant: jo sóc un ruc desitjós de
tirar del carro.
Tanta pressa quin sentit té? No s'ha de
celebrar el 2014 la votació? Falten 6 mesos per acabar el 2013. I si
deixem de dir animalades i mirem que hem fet ja?
La votació pel dret a decidir s’ha de fer per guanyar-la i no per perdre-la. I també ens cal arribar a la consulta amb un país no destruït, perquè ens cal viure cada dia.
http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/discrecio-simbo ls-i-pressa-som -o-no-som.html
En cal el quòrum o algú ho ha oblidat!
La votació pel dret a decidir s’ha de fer per guanyar-la i no per perdre-la. I també ens cal arribar a la consulta amb un país no destruït, perquè ens cal viure cada dia.
http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/discrecio-simbo ls-i-pressa-som -o-no-som.html
En cal el quòrum o algú ho ha oblidat!
El que a mi no em queda clar és perquè se li
ha de "demanar" al Sr. Rajoy, el fer la consulta. Si la farem "sí o sí".
I que ens diguin les històries de la seva legalitat constitucional...!
En tot cas que li confirmi que respectarà la democràcia, del contrari
l'haurem de fer-la, sempre legalment, però no depenent de la legalitat
d'un permís o no de les espanyes. Poble que vol ser lliure si no li'n
donen s'ho pren...
Sr. Colomines, amb tot el meu respecte: Ser o
no ser catalá es porta a la sang i per tant el vot a hores d'ara ja está
decidit. Fa trescents anys que l'olla bull i ara l'hem destapat... pero
hi ha el perill que destapada i de tant bullir, s'evapori i llavors ens
quedem aixuts...A les últimes eleccions la Ciutadanía va votar partits
amb programes independentistes i varen guanyar. Ara disposem, si no ens
enganyen, de suficients vots al Parlament per Declarar la Independencia.
Pero bé els nostres Governans diuen que així no es prou democrátic i
que s'ha de fer una consulta per demanar el dret a decidir, una frasse
inventada per no dir la Independencia. A damunt s'ha de parafernalitzar
amb solicituts als opressors i ara SI i ara no... Volem la Independencia
o no la volem?? Doncs sí la volem, a la feina! i són els polítics que
varem votar els quí l'han de fer, sense més romansos ni tanta xerrameca.
O bé Declaraciò o bé Referendum però ja! i tenim molta pressa per
guanyar.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
--------------
Fotografia adjunta del Cartell de Presentació a Berga de l'Organització política Catalunya Acció, el 9 de febrer del 2005. Catalunya Acció va nèixer a finals del 2004 amb l'objectiu de portar Catalunya a la Independència en una dècada, o sigui a l'any 2014.