El llegat de Xandri

El 15 de juny passat va fer 75 anys de la mort en combat d'Andreu Xandri. La seva figura, com la de tants i tants soldats de Catalunya, ha quedat sepultada sota la llosa de l'oblit per culpa de la perversió d'aquesta actitud políticament correcta que ens ha corcat el cervell. Només de tant en tant alguna entitat, com la Fundació Relleu, se'n recorda i el reivindica davant la indiferència general.
Qui era Andreu Xandri? Va néixer el 10 d'agost del 1916 a Alp. Viure la infància a la Cerdanya li va una imprimir una passió per la muntanya que el va dur de ben jove a ser membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Traslladat a Barcelona per estudiar dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de seguida va entrar en contacte amb els grups separatistes vinculats a la figura de Francesc Macià. Organitzacions com ara Estat Català, Palestra i Nosaltres Sols! configuren el seu paisatge polític, com ho és, sobretot, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual formarà part de la direcció. Durant aquest període escriu molt, ja sigui al butlletí del CEC o en revistes nacionalistes.
Amb només 18 anys ja participa activament en la defensa de la Generalitat durant els Fets d'Octubre. Dos anys més tard esclata la guerra i es posa a les ordres del govern de Catalunya, però refusa integrar-se dins les forces irregulars anarquistes o comunistes. En aquest sentit, la creació de les Milícies Alpines, la primera força militar adscrita al govern català des de la desfeta del 1714, dóna l'oportunitat a molts joves catalanistes d'allistar-se en una unitat íntegrament nacional. Andreu Xandri i molts companys del CEC fan el pas ràpidament. Allà coincidirà també amb el lingüista Joan Coromines. Abans d'anar al front d'Aragó, Andreu Xandri i els seus homes participen, una vegada més, en la defensa de la Generalitat, assetjada aquesta vegada per les forces anarquistes durant els Fets de Maig del 1937. El 15 de juny del 1938 Andreu Xandri, ascendit a capità, mor en combat a la vall de Pineta, no gaire lluny de la localitat de Bielsa, al nord d'Aragó. Segons diversos testimonis, estava cobrint la retirada dels seus homes amb una metralladora quan va morir durant un atac aeri, probablement dut a terme per avions alemanys. Tenia 21 anys.
Al marge de la seva activitat frenètica i la seva condició d'home d'acció, l'aspecte determinant de la personalitat d'Andreu Xandri és la força de les seves conviccions malgrat la seva joventut extrema. Seva és, en aquest sentit, la següent frase: “Creiem en la intransigència en tot allò que afecta la nostra personalitat.” Aquesta frase recorda una altra sentència, en aquest cas d'Eugeni Xammar: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.”

És precisament aquest sentit de la prioritat, de saber que la lleialtat al país està per damunt de qualsevol altra consideració, que trobo a faltar avui entre molts dirigents polítics i socials del nostre poble.

N'hi ha que volen aprofitar el procés sobiranista per assolir altres objectius, i n'hi ha que volen fer la truita sense trencar cap ou. I és precisament això el que em preocupa; la sensació que molts joves d'avui no tenen la constància ni l'esperit de sacrifici que va tenir Andreu Xandri. El país s'aboca inevitablement al procés polític més determinant dels darrers tres segles. Caldrà esforç i sacrifici. I temo que molta gent, especialment molts joves, donen suport al procés sempre que no els obligui a renunciar a res. Espero equivocar-me.