23 d’octubre 2013
Santiago Espot es pregunta si ... "Estem preparats?"
smolins9 |
dimarts, 22 d'octubre de 2013 | 17:05h
Estem preparats?
«Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial»
Fa un parell de setmanes ens arribava l’advertència d’algú que ha conegut en primera persona el que significa la follia de l’imperialisme amb les nacions sotmeses. Era l’exministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Emil Kirjas, que respecte a la posició del govern espanyol envers el procés català declarava: “No puc creure que vint anys després [de la guerra dels Balcans] escoltem des de Madrid la mateixa retòrica que feia el nacionalisme serbi”. No seré jo qui negui les diferències que puguin existir entre la situació dels Balcans de fa vint anys i la de l’Estat espanyol d’avui. Però, amb tot, quan la “retòrica sèrbia” ja ha adquirit (i això anirà a més) un punt àlgid en els mitjans de comunicació espanyols caldria, com a mínim, pensar una mica quina en porta de cap Espanya.Si parlo de mitjans de comunicació es perquè aquests van tenir un paper central en aquella guerra al bell mig d’Europa. Va ser poc després d’iniciar-se que el redactor en cap del mític diari Oslobodenje de Sarajevo, Zlatko Dizdarevic, deia que els mitjans de comunicació serbis havien instigat deliberadament l’odi. Aquesta afirmació era compartida des de la misió de l’ONU desplegada allà fins a Reporters sense Fronteres. La radio televisió sèrbia va començar a difondre que tots els eslovens eren uns feixistes i tots els croats uns “ustachis” aliats dels nazis. Us sona aquesta música quan sentiu segons quines televisions o ràdios espanyoles?
Precisament en una d’aquestes televisions fa pocs dies es produïa un debat on tots les seus tertulians coincidien en el fet que sempre era més fàcil per a l’estat gestionar un nacionalisme amb violència, com el basc, que no pas un altre sense, com el català. Només amb aquest plantejament ja podem deduir cap a on voldrien portar la situació a Catalunya. Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial. No els hi faltarien portaveus (C’s i PP) per atiar-lo. De fet, ja han començat a intentar-ho fent el primer que indica el manual: denunciar que a Catalunya no hi ha llibertat i que Espanya hauria de defensar els que se senten espanyols a Catalunya.
Malgrat que la perversitat de la seva estratègia saben que aquí no és possible bombardejar Barcelona com es va fer amb Sarajevo. Però, si ho saben, perquè insisteixen? És només una qüestió d’honor patri “rojigualdo” sense cap altra intencionalitat? En absolut, ells mai fan un pas sense tenir ben traçat un full de ruta. En què pot consistir?
Possiblement una de les principals errades que cometem els catalans és no conèixer prou a qui ens vol fer desaparèixer com a poble. No podem dir el mateix dels espanyols que, gràcies als anys de colonització que han exercit amb Catalunya, creuen saber del peu que calcem. Així, tots sabem que la nostra imatge a la resta de l’Estat és la d’una gent poruga que només mira pels seus interessos crematístics, i no és casual que proliferin les enquestes malintencionades que diuen que amb un millor finançament el suflé independentista baixaria notablement. És a dir, segons Espanya, som incapaços de tenir una actitud ferma en defensa de la pàtria i defugim sempre la tensió. Tot plegat em fa pensar que tot ho fien a la por que ens puguin inculcar a base de “retòrica sèrbia”. La pusil·lanimitat tradicional dels catalans, pensen, farà la resta. Si és o no aquest un bon pla dependrà de la resposta dels catalans, però el que és cert és que és l´unic que poden aplicar.
Crec fermament que les coses aniran per aquí i la situació que es generarà serà dura i complexa, i la política convencional que hem conegut fins ara quedarà en un segon pla davant tota mena de guerres brutes. El pitjor que podem fer és mantenir una actitud expectant sense respondre amb contundència. Tenen la llei de la seva part i Europa ara mateix no està per intervenir a favor d’una cosa anomenada “dret a decidir”. Fa com sempre, oficialment s’ho mira des de la distància (“són afers interns d’un estat membre” diuen) tot esperant que les coses tornin a la normalitat. Fins i tot, si hi hagués conflicte d’una intensitat suportable, tampoc intervindria.
Aquest serà el pa que s’hi donarà, i només assumint que estem a punt d’entrar en una fase on la bel·ligerància que utilitzaran contra nosaltres serà la màxima que puguin fer servir podem tenir possibilitats d’èxit. Estem preparats?
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
Cinc valors per aturar Espanya: Independència, perseverança, previsió, urgència i coratge.
És una
guerra de valors i contravalors. Ho és i ho serà,
mentre no acabi amb la victòria dels uns o dels altres, de Catalunya o de
Castella, una guerra de valors i contra valors.
Això és el que ens pot salvar i ens salvarà:
Els valors catalans contra els
contra valors espanyols!
---
El primer valor de tots és la Independència total i plena! N'hem d'estar convençuts!
El valor primer de tota nació és la seva independència!
Que tothom ho sàpiga! Què tothom ho cregui!
El segon nostre valor ha de ser la nostra perseverança!
Obstinadament drets i anant endavant vers el recuperat estat català independent.
El tercer valor, per a nosaltres en aquest cas ha de ser la moral de victòria! I els ideals de germanor, de justícia i plenitud.
Ens en sortirem! Farem un país nou, una Catalunya lliure i una terra nova!
El quart valor ha de ser el seny, la prudència i la urgència, gens claudicants:
o sigui, anar de pressa i preparar la vacuna contra tota imaginable mala intenció espanyola, sigui del tipus que sigui, mentida, escanyament o violència.
I la vacuna que aturarà qualsevol risc de tot això és, sense cap mena de dubte, preparar amb caràcter d'urgència la Declaració Unilateral d'Independència, els diputats, els testimonis, el lloc, el moment urgent i el procediment. I no deixar-ho en frases i declaracions retòriques com tan sovint hem estat acostumats a fer i a veure fer a la nostra, fins ara, malaltissa classe política, ajudada per la nostra debilitat congènita i la nostra estultícia. 300 anys de violència i dictadura no passen endebades.
Si el President actual, el Parlament actual i l'oposició actual no són lúcids, prudents i previsors de fer aquesta DUI, en qualsevol moment es podent trobar desbordats pel mal fer dels espanyols i aleshores seran culpables del que passi com va passar a Bòsnia per excés de confiança i bona fe del seu President. Arran d'aquesta imprudència i poca previsió els Bosnians ho van pagar molt car.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i promotor de l'UDIC
"Units per a Declarar la Independència Catalana!"
---
El primer valor de tots és la Independència total i plena! N'hem d'estar convençuts!
El valor primer de tota nació és la seva independència!
Que tothom ho sàpiga! Què tothom ho cregui!
El segon nostre valor ha de ser la nostra perseverança!
Obstinadament drets i anant endavant vers el recuperat estat català independent.
El tercer valor, per a nosaltres en aquest cas ha de ser la moral de victòria! I els ideals de germanor, de justícia i plenitud.
Ens en sortirem! Farem un país nou, una Catalunya lliure i una terra nova!
El quart valor ha de ser el seny, la prudència i la urgència, gens claudicants:
o sigui, anar de pressa i preparar la vacuna contra tota imaginable mala intenció espanyola, sigui del tipus que sigui, mentida, escanyament o violència.
I la vacuna que aturarà qualsevol risc de tot això és, sense cap mena de dubte, preparar amb caràcter d'urgència la Declaració Unilateral d'Independència, els diputats, els testimonis, el lloc, el moment urgent i el procediment. I no deixar-ho en frases i declaracions retòriques com tan sovint hem estat acostumats a fer i a veure fer a la nostra, fins ara, malaltissa classe política, ajudada per la nostra debilitat congènita i la nostra estultícia. 300 anys de violència i dictadura no passen endebades.
Si el President actual, el Parlament actual i l'oposició actual no són lúcids, prudents i previsors de fer aquesta DUI, en qualsevol moment es podent trobar desbordats pel mal fer dels espanyols i aleshores seran culpables del que passi com va passar a Bòsnia per excés de confiança i bona fe del seu President. Arran d'aquesta imprudència i poca previsió els Bosnians ho van pagar molt car.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i promotor de l'UDIC
"Units per a Declarar la Independència Catalana!"
22 d’octubre 2013
Mai dialogar quan el preu i la condició són la submissió !
smolins9 |
dilluns, 21 d'octubre de 2013 | 04:11h
Estem davant d'un quasi ara o mai i no podem dialogar amb Espanya primer de tot, i per sobre de tot, perquè el preu d'aquest diàleg és la submissió o les ardits per provocar i assegurar la continuació d'aquesta submissió.
El 1714 vàrem caure en un forat negre històric entre altres Escòcia i totes les terres de parla catalana. Ara 300 anys després podem recuperar la nostra llibertat nacional, ara a Europa hi bufen nous vents de llibertat, els catalans hi tenim una gran responsabilitat, no tan sols per a nosaltres sinó també per aquella anhelada Europa dels Pobles. És per tot això que no podem dialogar per al final quedar-nos als llims d'Espanya, ells que estant absolutament convençuts que als EEUU i al cel ja tothom parla en "español"!?
Però jo discrepo de voler dialogar amb qui no vol dialogar, més encara, no vull dialogar amb qui transforma el diàleg per a sotmetre't a la seva voluntat, no vull dialogar amb qui pretén multiplicar les preguntes i complicar les respostes per enganyar de nou als catalans.
Per altra banda en certa manera és comprensible que Espanya no vulgui dialogar. Quina metròpoli permet l'escissió d'una colònia? Hauríem de saber-ho i actuar amb conseqüència: no dialogar! Hauríem d'escoltar-los, ens ho repeteixen cada dia.
També és comprensible que Catalunya no vulgui i no hagi de dialogar, -alguns polítics sí que ho voldrien- però més encara, molt possiblement a Catalunya li sigui molt millor no dialogar, perquè quina independència pots assolir dialogant amb un imperi decaient, tocat de mort, una bèstia ferida que ja galopa en un mar de mentides, xantatges, pors, lleis adverses a Catalunya, espoliació desenfrenada en tots sentits, insults, provocacions, ... una bèstia ferida que es deleix i mig conté de fer servir les seves urpes mecàniques perquè els europeus -fotuda EU- no li permeten i la seva economia tampoc, i les lleis internacionals actuals, OTAN inclosa, tampoc.
Certament, hem de refermar els vots. Refermar-los amb voluntat del Poble, ANC inclosa. Refermar-los amb valors de futur, de dignitat, de progrés i de llibertat, ... Hem de refermar els vots, crec entendre com ho diu Toni Soler en aquest escrit, amb esperit executiu i executant la voluntat expressada per un Poble que no podem oblidar que ha sigut independent durant 700 anys en contra de 300 de submissió. Hem de refermar els vots impregnant-nos de l'esperit de Macià: Guanyar en tot i per tot la Independència de la nostra Nació, perquè Catalunya és una nació i el fet que la fa responsable i adulta és la independència. Hem de refermar els vots amb una font inesgotable d'idees noves, com deia John Fitzgerald Kennedy. Hem de refermar els vots amb la contundència d'una nova classe política que la volem ja reconvertida i enfortida per l'ideal de llibertat i de regeneració i que ens cal així ja ara mateix! Hem de refermar els vots auto centrant tota l'acció política entorn de Catalunya, només de Catalunya. Hem de refermar els vots amb la permanent i constant i intransigent acció del poble en favor d'un recuperat estat català independent. Hem de refermar els vots ... entre tots ho hem de fer ara ja!
Sí, hem de refermar els vots, perquè amb els vots potser no n'hi hauria prou davant d'una gent -un estat resta d'un imperi- que no tenen cap respecte per la llibertat i la dignitat dels altres, tots els altres, als que sols consideren inferiors o simple objecte per al seu benefici, comoditat i caprici.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l'ANC
La pregunta i la Independència.
La pregunta del nostre Referèndum de la Independència de Catalunya.
De
cap manera la pregunta ha d’estar relacionada ni amb Espanya ni amb
França ni amb les seves constitucions. Ningú s’ha de ficar amb aquesta
pregunta fora del Poble Català.
La
pregunta ha de ser clara, que s'entengui, que no posi límits, que no
parli d'Europa, no sigui que després per fer-la efectiva ens vinguin amb
excuses de mal pagador, que si Europa no vol, que si no ens deixen, que
ara encara no, que ara no és el moment, etc.
Ha
de ser una pregunta que no doni peu a limitar-ne l'aplicació del
resultat per enlloc. Una pregunta que impliqui un mandat a la classe
política de torn, un mandat inexcusable ni ajornable.
Una
pregunta que no marqui quotes de sobirania, la sobirania és una
condició de l'estat i del país que volem construir, però el concepte
clar que cal decidir no és el grau de sobirania sinó la seva plenitud i
de la plenitud de la sobirania arreu del nostre món se’n diu
“Independència”.
Així doncs, la pregunta ha de ser:
Vols que Catalunya esdevingui un Estat Independent?
i la resposta, com en tot referèndum, ha de ser:
-Sí! o No!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
13 d’octubre 2013
No han pogut matar Catalunya!
"Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l'artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils...
Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores."
-----------------------
"A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l'Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest."
-----------
1) Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales.
2) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols.
3) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.
4) Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: 'A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.' Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.
-----------
12.10.2013
Unionistes, abandoneu tota esperança
Catalunya ha sobreviscut el darrer segle a dues dictadures pensades per exterminar-la que van sumar 47 anys, a una derrota bèl·lica amb 50.000 morts, a un exili que li va arrabassar 100.000 dels seus millors homes i dones, a unes quantes ocupacions armades i a una postguerra ferotges, a quatre onades migratòries que li van triplicar la població i a una transició 'superprogre' i 'multiculti' que la va voler salvar d'allò que en deien 'aldeanismo'. I, tothora, a oprobis i humiliacions, a militars i paramilitars, a premsa insultant, a propaganda hostil, a persecucions, a lleis punitives...Ara, en ple segle XXI, amb centenars de milers de catalans al carrer, quan un auditori ple a vessar clama en castellà a Bellvitge per la independència, vénen personatges histriònics i fan, posem per cas, una llei per a espanyolitzar la canalla (una altra!) o perquè els polítics no puguin viatjar a l'estranger (sempre els havien enviat a l'exili i ara no els deixen sortir). O s'empesquen una campanyeta per a convèncer els catalans que Espanya no els roba (que ja havia estrenat la FAES l'any passat). Però si hem aguantat campanyes de segles, amb la llengua prohibida, sense poder publicar ni un llibre!
Sembla un film còmic en blanc i negre. Laurel-Margallo i Hardy-Wert tapant el sol amb un dit a l'era de la comunicació global, de la Unió Europea, de la rebel·lió en xarxa, amb un govern i una oposició que --ja era hora-- van per feina. En quin món viuen? Com a l'infern del Dant, abandoneu tota esperança: la història no es pot capgirar en una reunió de la FAES.
Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l'artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils...
Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores. Els decrets de Nova Planta s'imposaren per esborrar fins el senyal més insignificant de la personalitat del país. Joan Francesc Mira explica que Felip V va planificar al Regne de València un sistema de destrucció de la llengua, les institucions, l'economia i les persones, que va esdevenir el primer intent de genocidi per qüestions ètniques a Europa. Al Principat, set anys més tard, fou encara pitjor.
Després de decennis, els polítics, acomodats, s'ho miraven amb displicència, qui dia passa any empeny, fins que un petit poble va organitzar una consulta de fireta i, inesperadament, l'univers va esclatar. Accionada per un ressort ignot, la memòria col·lectiva va emergir. El país sencer es va deixondir. A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l'Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest.
1) Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales.
2) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols.
3) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.
4) Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: 'A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.' Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert fa un any que boquegen astorats davant l'incendi. Comptaven com a independentistes només els votants d'ERC i ara no entenen res. Durant vint anys, els vells militants de Convergència havien explicat que el 90% dels afiliats eren sobiranistes. Quants n'hi havia a IC? Quants en un PSC que era el partit majoritari? Eren a l'armari (on continuen els d'Unió) i Josep Carreras en tenia l'explicació. La clau era parlar-ne. De fet, Catalunya ja és lliure perquè ha saltat el mur de la resignació i el silenci. La resta vindrà tota sola.
No els comptaven perquè Jordi Pujol, que reconeix que era 'espanyolista', cercava un encaix desesperat; perquè Pasqual Maragall va intentar tota mena de federalismes, perquè Carod-Rovira se'n fotia de l'independentisme 'exprés'. Tots tres havien fet de dic de contenció, tots tres van ser a la Via Catalana per la Independència.
Ha pujat una nova generació que no ha viscut el franquisme, que no es creu la por, que s'expressa lliurement en català i que ha reprès el fil de la història. Qui els convenç que votar és prohibit? Ells tampoc no havien estat comptats.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert confien encara que sigui una febrada d'estiu i sembla que tenen un pla: sembrar el país de sal, escanyar-lo per rebentar la moderació i fer caure el president. Necessiten el caos, fan mans i mànigues perquè torni la violència al País Basc, voldrien una Catalunya enfrontada al carrer. Els veurem la cara avui. No amollaran perquè qualsevol concessió enfortiria el pensament català i ells volen extirpar-lo (també arrosseguen una tradició).
Es creuen la propaganda pròpia i s'acluquen d'ulls a una torrentada de mil anys de pòsit que ha esbotzat la presa i baixa tronadora cap a mar oberta. La història potser es pot aturar, però un poble unit, alegre i combatiu (per molts anys, mestre Estellés), no.
Eugeni Casanova
(Article publicat a Opinió Contundent de Vilaweb)
09 d’octubre 2013
Només la Independència compartida amb tota la nació pot salvar el País Valencià
josepguia |
dimecres, 9 d'octubre de 2013 | 01:07h
València, l’agermanada,
València, la dels Maulets,
València, republicana,
roja València, on ets?
Vaig començar el meu llibre València, 750 anys de nació catalana (1988) reproduint dues anotacions històriques, distant tres segles entre elles, dignes de recordació:
“Està del tot perduda València” (Pere Joan Porcar, 1627)
“Encara no és tot perdut a València” (Taula de lletres valencianes, 1927)
És
evident que, avui, encara és possible acollir-se a la vigència de la
segona afirmació, per bé que podem dir, amb contundència i amb veritat,
que si València continua deixant-se penetrar i dominar per Castellà, estarà del tot perduda.
Actualment,
els valencians acastellanats integrats en el PP, rebent i aplicant
dòcilment les directrius depredadores de la fundació FAES (“y de las
JONS”), fan mans i mànigues per imposar el castellà i accelerar el
procés de substitució lingüística. A canvi, continuen sent considerats
pels “castellanos de rancio abolengo” com uns desgraciats espanyolets de
tercera regional, ninots de falla acomplexats, ofrenadors de “glòries
valencianes” que mai no acaben de triomfar a Madrid.
Però
el PSOE que controlava Alfonso Guerra també té molta part de culpa en
això, ja que aquest tèrbol personatge és qui va pactar amb el feixista
Abril Martorell, en la tramitació de l’Estatut d’Autonomia a Madrid, la
substitució del nom “País Valencià” per “Comunidad Valenciana”, que més
que un nom és un insult o, com va dir Emilio Attard, l’inventor, “es una
imbecilidad”. Després d’això, i de més coses, difícilment es podia
vertebrar un país... La pomposa “Diada Nacional del País Valencià” del 9
d’Octubre –tal com es deia a l’inici-- va quedar reduïda a un esquifit
“Dia de la Comunidad”, acceptat a contracor, a més, pels partits
espanyolistes.
Li podran pegar les voltes que voldran, però el
9 d’octubre, dia que commemora l’entrada de Jaume I a la conquistada
ciutat de València, representa l’inici de la nacionalitat catalana (en
llengua i en dret) d’aquesta ciutat i d’aquesta terra. Després d’aquell 1238, vindrien les conquestes dellà lo riu Xúquer i la constitució del
Regne de València, a l’estil, millorat, del que era el Principat de
Catalunya. I segles més tard, arribaren la penetració castellana, la
inquisició espanyola, els decrets de Nova Planta, la repressió,
l’imperialisme lingüístic i l’espoliació econòmica.
Per
tot això, el País Valencià no té futur a dintre de l’estat espanyol.
Només ens podrà salvar la independència, és a dir, tornar a la
independència compartida amb la resta de la nació catalana.
Beneixama, 5 d’octubre de 2013
Article publicat a La veu del País Valencià: www.laveupv.com
Article publicat a La veu del País Valencià: www.laveupv.com
Independència Borda: sense cor i sense regeneració nacional i política
D'acord amb tu, d'acord amb Daguer
smolins9 |
dimecres, 9 d'octubre de 2013 | 19:35h
No ens convenen polítics així, ens sembla que reconvertits faran independència però en realitat la faran borda, i una
independència sense cor i sense regeneració nacional i política ens
autodestruirà o simplement farem una Catalunya en aparença lliure però
espanyolitzada i sotmesa als poders fàctics més perversos de sempre. Fer
veure que volem canviar-ho tot. Quedant tot igual i inamovible. Com
deia el franquisme: "lo he dejadado todo atado i bién atado"
El CCN continua l'ascens per coronar l'Everest Català: La Independència!
"He vist un cel nou i una terra nova: Catalunya Lliure en un món de nou esperançat"
El CCN ha fet una renovació que crec brillant quasi tant com n'ha sigut d'efectiu el lideratge fins ara de Ramon Carner, un dels seus principals fundadors.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
----------------
Moltes coses estan canviant en la direcció de la nova TRANSICIÓ CONSTITUCIONAL CATALANA!
El que segueix em dona la sensació de que és com un diamant de gran valor, en aquest moment del procés de la Independència de Catalunya:
'El procés de secessió ja és un fet consumat', diu el nou president del Cercle Català de Negocis,
Albert Pont. En aquesta entrevista de VilaWeb explica què vol dir això.
'Ja som a l'endemà d'alguna cosa', afegeix. Segons ell, les anomenades
elits econòmiques no tindran cap més remei que acabar donant suport a la
independència. I en privat --revela--, alguns d'aquests empresaris i
executius diuen que personalment tirarien pel dret en favor del procés
sobiranista.
—Dieu que la secessió de Catalunya és un fet consumat. Per què?
—Vull dir que la decisió ja s'ha pres i, a més, formalment el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania, que ja és un acte constitutiu d'una entitat amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada de la nació espanyola. Poca broma amb això: per aquesta fase del procés, hi van passar tots els països de l'Europa de l'est que es van anar independitzant. Amb aquest acte s'obre un període de transició nacional a la independència. Ja som a l'endemà d'alguna cosa. Moltes vegades des del sobiranisme espanyol se'ns deia que l'endemà de prendre la decisió, l'endemà de la secessió, correríem una colla de riscos. Doncs ja hi som, i veiem que no ha passat res de tot això.
—Què ha canviat en aquest any que ha passat?
—El món ha vist i ha pogut situar Catalunya. Tant el consumidor com els inversors i els potencials clients de les nostres empreses situen Catalunya. La marca Barcelona ja la coneixien, però els mancava la marca Catalunya. I el fet que el mitjans de comunicació internacional s'hagin fet ressò del procés per a nosaltres ha estat molt favorable. I quan analitzem dades macroeconòmiques veiem que la cosa pinta bé.
—Per exemple?
—L'any 2009, abans del procés, les exportacions de Catalunya havien disminuït d'un 17% i des del 2011 al 2013 augmenten a un ritme entre el 13% i el 17% cada any. Malgrat el procés, o gràcies al procés fins i tot. Quan analitzes el negociat de la borsa de Barcelona, ha augmentat d'un 25% en un any. El turisme repunta…
—Quan dieu 'gràcies al procés' voleu dir que ha fet que ens anem desmarcant de la 'marca Espanya'?
—Sí, ara mateix hi ha una part de l'empresariat català que encara defensa la unitat del mercat espanyol, que encara viu dels sectors regulats de l'economia i aquests s'organitzen en uns altres institucions. I és legítim que defensin el seu mercat tradicional. Però nosaltres formem part d'una nova generació d'empresaris que veu que el mercat espanyol tradicionalment ha estat molt estret, amb una renda familiar disponible molt baixa. A més, a Espanya hi ha el problema de les infrastructures, que no segueixen els fluxos comercials. Veiem que la sortida de la crisi està en l'economia internacional, les exportacions, el mercat europeu i internacional. És aquí on hem d'anar. Tenim Ginebra, Torí, Lió, Milà… a la mateixa distància, o equivalent, que Talavera de la Reina.
—Quina és aquesta part de l'empresariat que dieu que vol continuar a Espanya?
—No m'agrada posar noms, molts ja els coneixem.
—Són representatius?
—No tant en quantitat, perquè són poques empreses, però sí que són relativament grans. I són grans perquè han estat lligats als sectors regulats de l'economia, a l'obra pública, a les inversions de l'estat…
—Les que viuen a cop de BOE…
—Sí, les empreses del BOE. Es veu que hi ha una diferència quant al model d'empresa. De vegades me'ls trobo a l'aeroport del Prat. La diferència és que jo agafo un vol de baix cost per anar a París o a Londres i ells agafen el pont aeri per anar a Madrid. M'explico?
—N'hi ha que diuen que l'empresariat català són aquesta gent. I que als empresaris els espanta la independència.
—L'empresariat català no és res més que el reflex de la societat catalana. I entre l'empresariat hi ha gent de tota mena, i gent disposada a assumir certs riscos. Però avui els riscos de continuar formant part d'Espanya són més alts que no pas els de seguir un procés de secessió democràtic i pacífic. L'empresariat català cada vegada és més conscient de la marginació que ha sofert per part de l'estat espanyol, no solament en inversions en infrastructures, sinó també pel fet que Catalunya ha estat marginada dels centres de decisió política. És cert que aquesta consciència encara no l'ha interioritzat tot el segment empresarial. Perquè hi ha un petitíssim segment que sí que ha format part de les estructures de poder de l'estat.
—Aquest petitíssim segment malda perquè Madrid ofereixi un caramel, però només hi troba cops de porta. Sembla que aquestes empreses han perdut la influència que poguessin tenir. Quin poder real tenen ara?
—Si som aquí, si Catalunya ha engegat un procés de secessió, que no és fàcil, és perquè aquests poders fàctics de la societat catalana en connexió amb Madrid i amb l'estructura de l'estat han fracassat. Van fracassar amb l'estatut, amb el pacte fiscal, amb les infrastructures. El procés de secessió va començar en la manifestació del 2007 denunciant la manca d'inversions en infrastructures. Si som aquí és perquè aquestes elits van fracassar. I avui ja m'està bé que continuïn treballant per un pacte fiscal i un nou encaix. Fantàstic. Som conscients que això és impossible.
—Quan parlem d'aquestes elits ens referim a Foment, al Cercle d'Economia…
—Els heu esmentats vós.
—Sí, parlem d'aquests. Trobeu que comencen a cedir i a acceptar que no hi ha cap més remei que la independència?
—Sense dir noms, molts, en petit comitè, ens diuen que, a títol individual, pensen que cal tirar endavant el procés d'independència sense cap mirament. Però moltes de les grans multinacionals no tenen un propietari, sinó que cotitzen a borsa i hi ha molts interessos que se'ns escapen i que són perfectament legítims. Aquests empresaris i executius no s'arriscaran, no faran el pas… Seran els últims. Quan la societat catalana es mostri ferma, i ja ho fa, i la classe política demostri convenciment, no els quedarà cap més remei que contribuir en el procés de construcció nacional.
—Quan l'estat presenta un pressupost com el que ha presentat, què pretén? Ens empeny cap a la unilateralitat o es prepara per a presentar una oferta?
—Totes dues coses. L'estat espanyol, quan redueix el pressupost d'un 25% en infrastructures, ens escanya, ens colla una mica més i ens origina una necessitat artificial. L'estratègia és que el dia que Catalunya es trobi abocada a negociar amb l'estat espanyol l'estat afluixarà la reducció del 25%. Però si fos així, ens trobaríem en realitat en la situació prèvia, i no haurem pas resolt res. Ara, arriba un moment que aquest cartutx de l'estat ja no té pólvora, perquè una cosa és amenaçar amb una reducció del 25% sobre 4.000 milions pressupostats que fer-ho sobre 900 milions. Al final, dius: 'Ja no vull que em feu inversions en infrastructures; ja me les faré jo i me les pagaré jo.'
—I com es paga això? Es prepara prou bé la hisenda catalana?
—La Generalitat s'hi ha posat de valent. No en tenim dubte. Crear una agència tributària catalana és una de les estructures d'estat fonamentals. Perquè l'endemà d'haver declarat la independència, ja no pots demanar diners a l'estat espanyol. Per tant, l'agència tributària haurà d'estar al cent per cent i tenir-la activada. La Generalitat sap que té tot el nostre suport perquè una bona part de l'empresariat català ja desitja tenir l'agència tributària catalana per a poder pagar els impostos a Catalunya. Però tampoc no els podem fer més pressió que la que ells estan disposats a fer, perquè crear una agència tributària requereix temps i inversió. És qüestió de mesos, probablement.
—La compilació de dades fiscals és la tasca més difícil.
—És fonamental. Però probablement no es necessitaran totes. S'encreuen dades de fonts diferents. No ens preocupa, sabem que s'hi treballa i que és qüestió de temps.
—També caldrà pagar la transició d'alguna manera, amb algun crèdit pont. Qui el concedirà?
—Probablement durant el període de transició, durant uns quants mesos, Catalunya necessitarà un crèdit pont. Qui l'ha d'aportar? Els mercats internacionals estan com estan, sabem que algunes institucions financeres catalanes i la Generalitat mateix hi treballen.
—Quines?
—No en podem donar gaires dades. Però això no ens ha de preocupar excessivament. Hi ha prou mecanismes perquè Catalunya se'n surti. No és que hi hagi d'haver un trencament, sinó una evolució. El trencament s'ha fet. En el període de transició ja hi som, i de moment no hem necessitat crèdits pont. L'estat espanyol no reconeixerà fàcilment la independència de Catalunya. Si fos així, que és una hipòtesi molt probable, l'estat espanyol haurà de continuar exercint la sobirania econòmica sobre Catalunya, o pagant les pensions dels contribuents.
—I si l'estat espanyol deixa de pagar les pensions?
—Si ho fa, Espanya haurà reconegut la independència de Catalunya. Per tant, no tot és tan fàcil per a Catalunya, però tampoc no serà tan fàcil per a l'estat. En aquest sentit no hi haurà problema.
—Què diu un expert en relacions internacionals sobre si un estat català serà dins la UE?
—La independència des d'un punt de vista jurídic no és res més que la substitució d'un estat per un altre en les relacions internacionals d'un determinat territori. Ara anem aquí. El trencament ja s'ha fet. Ara toca construir estructures d'estat i substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals de Catalunya.
—Com es fa això?
—No es fa d'avui per demà. Hi ha d'haver tot un procés. Hi ha una part de les relacions internacionals de Catalunya en què substituirem l'estat espanyol d'avui per demà, per exemple en tractats bilaterals i tractats multilaterals oberts, que són els que permeten la participació de tercers estats; hi ha àmbits en què necessitarem períodes de setmanes o mesos per a substituir l'estat espanyol, com és l'adhesió de Catalunya en determinats organismes internacionals, com ara el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o algunes organitzacions de les Nacions Unides que permeten l'adhesió gairebé directa. I hi ha un tercer estadi, qüestió d'un any, en què Catalunya podrà substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals però a més llarg termini, perquè s'haurà de negociar; per exemple, l'adhesió a la UE. Serà un procés de construcció, i crec que serà il·lusionant. Perquè setmana rere setmana veurem que ens aniran reconeixent més estats, entrarem en una organització internacional nova, s'aniran fent coses.
—No serem Somalilàndia.
—La persona que fa una comparació d'aquestes característiques té molt mal gust i no ha entès ben bé el context polític i econòmic de l'Àfrica. En aquesta qüestió, m'hi poso de mal humor. Tenim un teixit econòmic que és formidable, som el quart motor d'Europa i que ens vulguin fer aquesta comparació… I sense que ens expliquin el perquè, sense fonament real. Tema aparcat, doncs.
—Em parlàveu de Catalunya dins la UE.
—Sí, durant el període de transició, com que Espanya no reconeixerà la independència de Catalunya, serà Espanya que haurà de continuar assumint les responsabilitats internacionals de Catalunya, per exemple en l'àmbit europeu. Arribarà un punt en què haurem de seure i negociar qüestions com el repartiment del deute de l'estat espanyol. Mentre Espanya no reconegui Catalunya, mentre no accepti la candidatura de Catalunya com a membre de ple dret de la UE, no tindrem l'obligació d'assumir la part del deute de l'estat. La pregunta és: Espanya podrà assumir tota sola aquest deute? La resposta: no. Ni amb Catalunya ni sense, perquè l'endeutament és enorme. Catalunya té una força negociadora que és anar a la UE i dir que podríem assumir una part del deute espanyol, fins i tot una part lleugerament superior a la que ens correspondria. I aquí ens haurien de facilitar les coses.
—Voleu dir que Espanya es trobarà abocada a reconèixer Catalunya?
—És clar.
—El Cercle Català de Negocis ha aconseguit incomodar Foment del Treball.
—I més.
—Qui més?
—Inicialment ens adreçàvem no tan solament a sectors empresarials, sinó a la classe política. Ara hi col·laborem informalment. Però fins fa quatre dies érem el corcó, perquè dèiem veritats i fèiem pedagogia, cosa que molesta molt.
—I com s'ha passat de l'una cosa a l'altra?
—És normal. Perquè els partits i les institucions catalanes necessiten gent que es cregui el procés, institucions de la societat civil que tinguin arguments per a legitimar el procés i que tinguin serveis d'estudis jurídics, econòmics, que permetin de veure l'endemà de la independència i que permetin d'establir estratègies de negociació, per exemple amb l'estat espanyol. Ara ens necessiten en aquest sentit.
—Quins contactes teniu amb patronals catalanes com Pimec, Femcat…
—En algunes entitats hi som representats. Però no som cap patronal, no ens volem sobreposar a les tasques que fan les patronals orientades a les pimes. Ells tenen les seves funcions i nosaltres no ens hi volem ficar. Sí que hi ha sinergies i col·laboracions, i fem algunes tasques importants que no transcendeixen a l'opinió pública. Fins fa un any la nostra voluntat era tenir un cert ressò mediàtic. I ara veiem que sense això també es poden fer coses.
----------
9 d'Octubre, dia de la Independència...
Ingènua de mi, l'any passat vaig confondre "churras con merinas" i em vaig pensar que divendres 12 d'Octubre de 2012, els Equatorians celebraven el dia del Gloriós Descobriment d'en Joan Colom i Bertran (catalá de pro, com afirma el meu amic en Bilbeny) però ves per on que no era pas així. Realment estaven fent allò tant nostrat d'agafar ponts i aqüeductes festius sempre que es pugui.
Realment l'any passat com aquest, no feien res més que traslladar la festa nacional del 9 d'Octubre, al divendres més proper. I ves per on, l'any passat el divendres més pròxim era 12 d'Octubre....
Ja deia jo que això de la festa pàtria, aquí havia de ser altra cosa...
I sí, 9 d'Octubre, dia de la Independència...
La Independència de Guayaquil... 1820, quan Napoleón feia només sis anys que havia estat expulsat de terres espanyoles, se inicia en Guayaquil, un procés independentista per trencar els vincles amb la metrópoli i amb l'Imperi Espanyol. el 3 de Novembre del mateix any arribaria la "Independèndia de Cuenca" (província illustre del sur dels Andes Equatorians) i dos anys després, 24 de Maig de 1822, finalment Equador s'independitza d'Espanya en la famosa batalla de Pichincha (Volcà que dona nom a la regió on es troba Quito, i que guaita obstentós la capital del país).
Explica la Llegenda que el cacic Guayas i la seva dona Quil, s'immolaren per escapar de les urpes del conquistador espanyol... Y Guayas, abans de morir, exclamà:
“Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos, me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol”.
El CCN ha fet una renovació que crec brillant quasi tant com n'ha sigut d'efectiu el lideratge fins ara de Ramon Carner, un dels seus principals fundadors.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
----------------
Moltes coses estan canviant en la direcció de la nova TRANSICIÓ CONSTITUCIONAL CATALANA!
El que segueix em dona la sensació de que és com un diamant de gran valor, en aquest moment del procés de la Independència de Catalunya:
Autor/s: Josep Casulleras Nualart
Albert Pont: 'El trencament amb l'estat espanyol ja s'ha fet'
Entrevista amb el nou president del Cercle Català de Negocis
—Dieu que la secessió de Catalunya és un fet consumat. Per què?
—Vull dir que la decisió ja s'ha pres i, a més, formalment el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania, que ja és un acte constitutiu d'una entitat amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada de la nació espanyola. Poca broma amb això: per aquesta fase del procés, hi van passar tots els països de l'Europa de l'est que es van anar independitzant. Amb aquest acte s'obre un període de transició nacional a la independència. Ja som a l'endemà d'alguna cosa. Moltes vegades des del sobiranisme espanyol se'ns deia que l'endemà de prendre la decisió, l'endemà de la secessió, correríem una colla de riscos. Doncs ja hi som, i veiem que no ha passat res de tot això.
—Què ha canviat en aquest any que ha passat?
—El món ha vist i ha pogut situar Catalunya. Tant el consumidor com els inversors i els potencials clients de les nostres empreses situen Catalunya. La marca Barcelona ja la coneixien, però els mancava la marca Catalunya. I el fet que el mitjans de comunicació internacional s'hagin fet ressò del procés per a nosaltres ha estat molt favorable. I quan analitzem dades macroeconòmiques veiem que la cosa pinta bé.
—Per exemple?
—L'any 2009, abans del procés, les exportacions de Catalunya havien disminuït d'un 17% i des del 2011 al 2013 augmenten a un ritme entre el 13% i el 17% cada any. Malgrat el procés, o gràcies al procés fins i tot. Quan analitzes el negociat de la borsa de Barcelona, ha augmentat d'un 25% en un any. El turisme repunta…
—Quan dieu 'gràcies al procés' voleu dir que ha fet que ens anem desmarcant de la 'marca Espanya'?
—Sí, ara mateix hi ha una part de l'empresariat català que encara defensa la unitat del mercat espanyol, que encara viu dels sectors regulats de l'economia i aquests s'organitzen en uns altres institucions. I és legítim que defensin el seu mercat tradicional. Però nosaltres formem part d'una nova generació d'empresaris que veu que el mercat espanyol tradicionalment ha estat molt estret, amb una renda familiar disponible molt baixa. A més, a Espanya hi ha el problema de les infrastructures, que no segueixen els fluxos comercials. Veiem que la sortida de la crisi està en l'economia internacional, les exportacions, el mercat europeu i internacional. És aquí on hem d'anar. Tenim Ginebra, Torí, Lió, Milà… a la mateixa distància, o equivalent, que Talavera de la Reina.
—Quina és aquesta part de l'empresariat que dieu que vol continuar a Espanya?
—No m'agrada posar noms, molts ja els coneixem.
—Són representatius?
—No tant en quantitat, perquè són poques empreses, però sí que són relativament grans. I són grans perquè han estat lligats als sectors regulats de l'economia, a l'obra pública, a les inversions de l'estat…
—Les que viuen a cop de BOE…
—Sí, les empreses del BOE. Es veu que hi ha una diferència quant al model d'empresa. De vegades me'ls trobo a l'aeroport del Prat. La diferència és que jo agafo un vol de baix cost per anar a París o a Londres i ells agafen el pont aeri per anar a Madrid. M'explico?
—N'hi ha que diuen que l'empresariat català són aquesta gent. I que als empresaris els espanta la independència.
—L'empresariat català no és res més que el reflex de la societat catalana. I entre l'empresariat hi ha gent de tota mena, i gent disposada a assumir certs riscos. Però avui els riscos de continuar formant part d'Espanya són més alts que no pas els de seguir un procés de secessió democràtic i pacífic. L'empresariat català cada vegada és més conscient de la marginació que ha sofert per part de l'estat espanyol, no solament en inversions en infrastructures, sinó també pel fet que Catalunya ha estat marginada dels centres de decisió política. És cert que aquesta consciència encara no l'ha interioritzat tot el segment empresarial. Perquè hi ha un petitíssim segment que sí que ha format part de les estructures de poder de l'estat.
—Aquest petitíssim segment malda perquè Madrid ofereixi un caramel, però només hi troba cops de porta. Sembla que aquestes empreses han perdut la influència que poguessin tenir. Quin poder real tenen ara?
—Si som aquí, si Catalunya ha engegat un procés de secessió, que no és fàcil, és perquè aquests poders fàctics de la societat catalana en connexió amb Madrid i amb l'estructura de l'estat han fracassat. Van fracassar amb l'estatut, amb el pacte fiscal, amb les infrastructures. El procés de secessió va començar en la manifestació del 2007 denunciant la manca d'inversions en infrastructures. Si som aquí és perquè aquestes elits van fracassar. I avui ja m'està bé que continuïn treballant per un pacte fiscal i un nou encaix. Fantàstic. Som conscients que això és impossible.
—Quan parlem d'aquestes elits ens referim a Foment, al Cercle d'Economia…
—Els heu esmentats vós.
—Sí, parlem d'aquests. Trobeu que comencen a cedir i a acceptar que no hi ha cap més remei que la independència?
—Sense dir noms, molts, en petit comitè, ens diuen que, a títol individual, pensen que cal tirar endavant el procés d'independència sense cap mirament. Però moltes de les grans multinacionals no tenen un propietari, sinó que cotitzen a borsa i hi ha molts interessos que se'ns escapen i que són perfectament legítims. Aquests empresaris i executius no s'arriscaran, no faran el pas… Seran els últims. Quan la societat catalana es mostri ferma, i ja ho fa, i la classe política demostri convenciment, no els quedarà cap més remei que contribuir en el procés de construcció nacional.
—Quan l'estat presenta un pressupost com el que ha presentat, què pretén? Ens empeny cap a la unilateralitat o es prepara per a presentar una oferta?
—Totes dues coses. L'estat espanyol, quan redueix el pressupost d'un 25% en infrastructures, ens escanya, ens colla una mica més i ens origina una necessitat artificial. L'estratègia és que el dia que Catalunya es trobi abocada a negociar amb l'estat espanyol l'estat afluixarà la reducció del 25%. Però si fos així, ens trobaríem en realitat en la situació prèvia, i no haurem pas resolt res. Ara, arriba un moment que aquest cartutx de l'estat ja no té pólvora, perquè una cosa és amenaçar amb una reducció del 25% sobre 4.000 milions pressupostats que fer-ho sobre 900 milions. Al final, dius: 'Ja no vull que em feu inversions en infrastructures; ja me les faré jo i me les pagaré jo.'
—I com es paga això? Es prepara prou bé la hisenda catalana?
—La Generalitat s'hi ha posat de valent. No en tenim dubte. Crear una agència tributària catalana és una de les estructures d'estat fonamentals. Perquè l'endemà d'haver declarat la independència, ja no pots demanar diners a l'estat espanyol. Per tant, l'agència tributària haurà d'estar al cent per cent i tenir-la activada. La Generalitat sap que té tot el nostre suport perquè una bona part de l'empresariat català ja desitja tenir l'agència tributària catalana per a poder pagar els impostos a Catalunya. Però tampoc no els podem fer més pressió que la que ells estan disposats a fer, perquè crear una agència tributària requereix temps i inversió. És qüestió de mesos, probablement.
—La compilació de dades fiscals és la tasca més difícil.
—És fonamental. Però probablement no es necessitaran totes. S'encreuen dades de fonts diferents. No ens preocupa, sabem que s'hi treballa i que és qüestió de temps.
—També caldrà pagar la transició d'alguna manera, amb algun crèdit pont. Qui el concedirà?
—Probablement durant el període de transició, durant uns quants mesos, Catalunya necessitarà un crèdit pont. Qui l'ha d'aportar? Els mercats internacionals estan com estan, sabem que algunes institucions financeres catalanes i la Generalitat mateix hi treballen.
—Quines?
—No en podem donar gaires dades. Però això no ens ha de preocupar excessivament. Hi ha prou mecanismes perquè Catalunya se'n surti. No és que hi hagi d'haver un trencament, sinó una evolució. El trencament s'ha fet. En el període de transició ja hi som, i de moment no hem necessitat crèdits pont. L'estat espanyol no reconeixerà fàcilment la independència de Catalunya. Si fos així, que és una hipòtesi molt probable, l'estat espanyol haurà de continuar exercint la sobirania econòmica sobre Catalunya, o pagant les pensions dels contribuents.
—I si l'estat espanyol deixa de pagar les pensions?
—Si ho fa, Espanya haurà reconegut la independència de Catalunya. Per tant, no tot és tan fàcil per a Catalunya, però tampoc no serà tan fàcil per a l'estat. En aquest sentit no hi haurà problema.
—Què diu un expert en relacions internacionals sobre si un estat català serà dins la UE?
—La independència des d'un punt de vista jurídic no és res més que la substitució d'un estat per un altre en les relacions internacionals d'un determinat territori. Ara anem aquí. El trencament ja s'ha fet. Ara toca construir estructures d'estat i substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals de Catalunya.
—Com es fa això?
—No es fa d'avui per demà. Hi ha d'haver tot un procés. Hi ha una part de les relacions internacionals de Catalunya en què substituirem l'estat espanyol d'avui per demà, per exemple en tractats bilaterals i tractats multilaterals oberts, que són els que permeten la participació de tercers estats; hi ha àmbits en què necessitarem períodes de setmanes o mesos per a substituir l'estat espanyol, com és l'adhesió de Catalunya en determinats organismes internacionals, com ara el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o algunes organitzacions de les Nacions Unides que permeten l'adhesió gairebé directa. I hi ha un tercer estadi, qüestió d'un any, en què Catalunya podrà substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals però a més llarg termini, perquè s'haurà de negociar; per exemple, l'adhesió a la UE. Serà un procés de construcció, i crec que serà il·lusionant. Perquè setmana rere setmana veurem que ens aniran reconeixent més estats, entrarem en una organització internacional nova, s'aniran fent coses.
—No serem Somalilàndia.
—La persona que fa una comparació d'aquestes característiques té molt mal gust i no ha entès ben bé el context polític i econòmic de l'Àfrica. En aquesta qüestió, m'hi poso de mal humor. Tenim un teixit econòmic que és formidable, som el quart motor d'Europa i que ens vulguin fer aquesta comparació… I sense que ens expliquin el perquè, sense fonament real. Tema aparcat, doncs.
—Em parlàveu de Catalunya dins la UE.
—Sí, durant el període de transició, com que Espanya no reconeixerà la independència de Catalunya, serà Espanya que haurà de continuar assumint les responsabilitats internacionals de Catalunya, per exemple en l'àmbit europeu. Arribarà un punt en què haurem de seure i negociar qüestions com el repartiment del deute de l'estat espanyol. Mentre Espanya no reconegui Catalunya, mentre no accepti la candidatura de Catalunya com a membre de ple dret de la UE, no tindrem l'obligació d'assumir la part del deute de l'estat. La pregunta és: Espanya podrà assumir tota sola aquest deute? La resposta: no. Ni amb Catalunya ni sense, perquè l'endeutament és enorme. Catalunya té una força negociadora que és anar a la UE i dir que podríem assumir una part del deute espanyol, fins i tot una part lleugerament superior a la que ens correspondria. I aquí ens haurien de facilitar les coses.
—Voleu dir que Espanya es trobarà abocada a reconèixer Catalunya?
—És clar.
—El Cercle Català de Negocis ha aconseguit incomodar Foment del Treball.
—I més.
—Qui més?
—Inicialment ens adreçàvem no tan solament a sectors empresarials, sinó a la classe política. Ara hi col·laborem informalment. Però fins fa quatre dies érem el corcó, perquè dèiem veritats i fèiem pedagogia, cosa que molesta molt.
—I com s'ha passat de l'una cosa a l'altra?
—És normal. Perquè els partits i les institucions catalanes necessiten gent que es cregui el procés, institucions de la societat civil que tinguin arguments per a legitimar el procés i que tinguin serveis d'estudis jurídics, econòmics, que permetin de veure l'endemà de la independència i que permetin d'establir estratègies de negociació, per exemple amb l'estat espanyol. Ara ens necessiten en aquest sentit.
—Quins contactes teniu amb patronals catalanes com Pimec, Femcat…
—En algunes entitats hi som representats. Però no som cap patronal, no ens volem sobreposar a les tasques que fan les patronals orientades a les pimes. Ells tenen les seves funcions i nosaltres no ens hi volem ficar. Sí que hi ha sinergies i col·laboracions, i fem algunes tasques importants que no transcendeixen a l'opinió pública. Fins fa un any la nostra voluntat era tenir un cert ressò mediàtic. I ara veiem que sense això també es poden fer coses.
----------
9 d'Octubre, dia de la Independència...
Ingènua de mi, l'any passat vaig confondre "churras con merinas" i em vaig pensar que divendres 12 d'Octubre de 2012, els Equatorians celebraven el dia del Gloriós Descobriment d'en Joan Colom i Bertran (catalá de pro, com afirma el meu amic en Bilbeny) però ves per on que no era pas així. Realment estaven fent allò tant nostrat d'agafar ponts i aqüeductes festius sempre que es pugui.
Realment l'any passat com aquest, no feien res més que traslladar la festa nacional del 9 d'Octubre, al divendres més proper. I ves per on, l'any passat el divendres més pròxim era 12 d'Octubre....
Ja deia jo que això de la festa pàtria, aquí havia de ser altra cosa...
I sí, 9 d'Octubre, dia de la Independència...
La Independència de Guayaquil... 1820, quan Napoleón feia només sis anys que havia estat expulsat de terres espanyoles, se inicia en Guayaquil, un procés independentista per trencar els vincles amb la metrópoli i amb l'Imperi Espanyol. el 3 de Novembre del mateix any arribaria la "Independèndia de Cuenca" (província illustre del sur dels Andes Equatorians) i dos anys després, 24 de Maig de 1822, finalment Equador s'independitza d'Espanya en la famosa batalla de Pichincha (Volcà que dona nom a la regió on es troba Quito, i que guaita obstentós la capital del país).
Explica la Llegenda que el cacic Guayas i la seva dona Quil, s'immolaren per escapar de les urpes del conquistador espanyol... Y Guayas, abans de morir, exclamà:
“Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos, me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol”.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
