Estem preparats?

«Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial»

Fa un parell de setmanes ens arribava l’advertència d’algú que ha conegut en primera persona el que significa la follia de l’imperialisme amb les nacions sotmeses. Era l’exministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Emil Kirjas, que respecte a la posició del govern espanyol envers el procés català declarava: “No puc creure que vint anys després [de la guerra dels Balcans] escoltem des de Madrid la mateixa retòrica que feia el nacionalisme serbi”. No seré jo qui negui les diferències que puguin existir entre la situació dels Balcans de fa vint anys i la de l’Estat espanyol d’avui. Però, amb tot, quan la “retòrica sèrbia” ja ha adquirit (i això anirà a més) un punt àlgid en els mitjans de comunicació espanyols caldria, com a mínim, pensar una mica quina en porta de cap Espanya.

Si parlo de mitjans de comunicació es perquè aquests van tenir un paper central en aquella guerra al bell mig d’Europa. Va ser poc després d’iniciar-se que el redactor en cap del mític diari Oslobodenje de Sarajevo, Zlatko Dizdarevic, deia que els mitjans de comunicació serbis havien instigat deliberadament l’odi. Aquesta afirmació era compartida des de la misió de l’ONU desplegada allà fins a Reporters sense Fronteres. La radio televisió sèrbia va començar a difondre que tots els eslovens eren uns feixistes i tots els croats uns “ustachis” aliats dels nazis. Us sona aquesta música quan sentiu segons quines televisions o ràdios espanyoles?

Precisament en una d’aquestes televisions fa pocs dies es produïa un debat on tots les seus tertulians coincidien en el fet que sempre era més fàcil per a l’estat gestionar un nacionalisme amb violència, com el basc, que no pas un altre sense, com el català. Només amb aquest plantejament ja podem deduir cap a on voldrien portar la situació a Catalunya. Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial. No els hi faltarien portaveus (C’s i PP) per atiar-lo. De fet, ja han començat a intentar-ho fent el primer que indica el manual: denunciar que a Catalunya no hi ha llibertat i que Espanya hauria de defensar els que se senten espanyols a Catalunya.

Malgrat que la perversitat de la seva estratègia saben que aquí no és possible bombardejar Barcelona com es va fer amb Sarajevo. Però, si ho saben, perquè insisteixen? És només una qüestió d’honor patri “rojigualdo” sense cap altra intencionalitat? En absolut, ells mai fan un pas sense tenir ben traçat un full de ruta. En què pot consistir?

Possiblement una de les principals errades que cometem els catalans és no conèixer prou a qui ens vol fer desaparèixer com a poble. No podem dir el mateix dels espanyols que, gràcies als anys de colonització que han exercit amb Catalunya, creuen saber del peu que calcem. Així, tots sabem que la nostra imatge a la resta de l’Estat és la d’una gent poruga que només mira pels seus interessos crematístics, i no és casual que proliferin les enquestes malintencionades que diuen que amb un millor finançament el suflé independentista baixaria notablement. És a dir, segons Espanya, som incapaços de tenir una actitud ferma en defensa de la pàtria i defugim sempre la tensió. Tot plegat em fa pensar que tot ho fien a la por que ens puguin inculcar a base de “retòrica sèrbia”. La pusil·lanimitat tradicional dels catalans, pensen, farà la resta. Si és o no aquest un bon pla dependrà de la resposta dels catalans, però el que és cert és que és l´unic que poden aplicar.

Crec fermament que les coses aniran per aquí i la situació que es generarà serà dura i complexa, i la política convencional que hem conegut fins ara quedarà en un segon pla davant tota mena de guerres brutes. El pitjor que podem fer és mantenir una actitud expectant sense respondre amb contundència. Tenen la llei de la seva part i Europa ara mateix no està per intervenir a favor d’una cosa anomenada “dret a decidir”. Fa com sempre, oficialment s’ho mira des de la distància (“són afers interns d’un estat membre” diuen) tot esperant que les coses tornin a la normalitat. Fins i tot, si hi hagués conflicte d’una intensitat suportable, tampoc intervindria.

Aquest serà el pa que s’hi donarà, i només assumint que estem a punt d’entrar en una fase on la bel·ligerància que utilitzaran contra nosaltres serà la màxima que puguin fer servir podem tenir possibilitats d’èxit. Estem preparats?

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció