"He vist un cel nou i una terra nova: Catalunya Lliure en un món de nou esperançat"

El CCN ha fet una renovació que crec brillant quasi tant com n'ha sigut d'efectiu el lideratge fins ara de Ramon Carner, un dels seus principals  fundadors.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.


----------------


Moltes coses estan canviant en la direcció de la nova TRANSICIÓ CONSTITUCIONAL CATALANA!

El que segueix em dona la sensació de que és com un diamant de gran valor, en aquest moment del procés de la Independència de Catalunya:

Albert Pont: 'El trencament amb l'estat espanyol ja s'ha fet'

• X

'El procés de secessió ja és un fet consumat', diu el nou president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont. En aquesta entrevista de VilaWeb explica què vol dir això. 'Ja som a l'endemà d'alguna cosa', afegeix. Segons ell, les anomenades elits econòmiques no tindran cap més remei que acabar donant suport a la independència. I en privat --revela--, alguns d'aquests empresaris i executius diuen que personalment tirarien pel dret en favor del procés sobiranista.
—Dieu que la secessió de Catalunya és un fet consumat. Per què?
—Vull dir que la decisió ja s'ha pres i, a més, formalment el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania, que ja és un acte constitutiu d'una entitat amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada de la nació espanyola. Poca broma amb això: per aquesta fase del procés, hi van passar tots els països de l'Europa de l'est que es van anar independitzant. Amb aquest acte s'obre un període de transició nacional a la independència. Ja som a l'endemà d'alguna cosa. Moltes vegades des del sobiranisme espanyol se'ns deia que l'endemà de prendre la decisió, l'endemà de la secessió, correríem una colla de riscos. Doncs ja hi som, i veiem que no ha passat res de tot això.

—Què ha canviat en aquest any que ha passat?
—El món ha vist i ha pogut situar Catalunya. Tant el consumidor com els inversors i els potencials clients de les nostres empreses situen Catalunya. La marca Barcelona ja la coneixien, però els mancava la marca Catalunya. I el fet que el mitjans de comunicació internacional s'hagin fet ressò del procés per a nosaltres ha estat molt favorable. I quan analitzem dades macroeconòmiques veiem que la cosa pinta bé.

—Per exemple?
—L'any 2009, abans del procés, les exportacions de Catalunya havien disminuït d'un 17% i des del 2011 al 2013 augmenten a un ritme entre el 13% i el 17% cada any. Malgrat el procés, o gràcies al procés fins i tot. Quan analitzes el negociat de la borsa de Barcelona, ha augmentat d'un 25% en un any. El turisme repunta…

—Quan dieu 'gràcies al procés' voleu dir que ha fet que ens anem desmarcant de la 'marca Espanya'?
—Sí, ara mateix hi ha una part de l'empresariat català que encara defensa la unitat del mercat espanyol, que encara viu dels sectors regulats de l'economia i aquests s'organitzen en uns altres institucions. I és legítim que defensin el seu mercat tradicional. Però nosaltres formem part d'una nova generació d'empresaris que veu que el mercat espanyol tradicionalment ha estat molt estret, amb una renda familiar disponible molt baixa. A més, a Espanya hi ha el problema de les infrastructures, que no segueixen els fluxos comercials. Veiem que la sortida de la crisi està en l'economia internacional, les exportacions, el mercat europeu i internacional. És aquí on hem d'anar. Tenim Ginebra, Torí, Lió, Milà… a la mateixa distància, o equivalent, que Talavera de la Reina.

—Quina és aquesta part de l'empresariat que dieu que vol continuar a Espanya?
—No m'agrada posar noms, molts ja els coneixem.

—Són representatius?
—No tant en quantitat, perquè són poques empreses, però sí que són relativament grans. I són grans perquè han estat lligats als sectors regulats de l'economia, a l'obra pública, a les inversions de l'estat…

—Les que viuen a cop de BOE…
—Sí, les empreses del BOE. Es veu que hi ha una diferència quant al model d'empresa. De vegades me'ls trobo a l'aeroport del Prat. La diferència és que jo agafo un vol de baix cost per anar a París o a Londres i ells agafen el pont aeri per anar a Madrid. M'explico?

—N'hi ha que diuen que l'empresariat català són aquesta gent. I que als empresaris els espanta la independència.
—L'empresariat català no és res més que el reflex de la societat catalana. I entre l'empresariat hi ha gent de tota mena, i gent disposada a assumir certs riscos. Però avui els riscos de continuar formant part d'Espanya són més alts que no pas els de seguir un procés de secessió democràtic i pacífic. L'empresariat català cada vegada és més conscient de la marginació que ha sofert per part de l'estat espanyol, no solament en inversions en infrastructures, sinó també pel fet que Catalunya ha estat marginada dels centres de decisió política. És cert que aquesta consciència encara no l'ha interioritzat tot el segment empresarial. Perquè hi ha un petitíssim segment que sí que ha format part de les estructures de poder de l'estat.

—Aquest petitíssim segment malda perquè Madrid ofereixi un caramel, però només hi troba cops de porta. Sembla que aquestes empreses han perdut la influència que poguessin tenir. Quin poder real tenen ara?
—Si som aquí, si Catalunya ha engegat un procés de secessió, que no és fàcil, és perquè aquests poders fàctics de la societat catalana en connexió amb Madrid i amb l'estructura de l'estat han fracassat. Van fracassar amb l'estatut, amb el pacte fiscal, amb les infrastructures. El procés de secessió va començar en la manifestació del 2007 denunciant la manca d'inversions en infrastructures. Si som aquí és perquè aquestes elits van fracassar. I avui ja m'està bé que continuïn treballant per un pacte fiscal i un nou encaix. Fantàstic. Som conscients que això és impossible.

—Quan parlem d'aquestes elits ens referim a Foment, al Cercle d'Economia…
—Els heu esmentats vós.

—Sí, parlem d'aquests. Trobeu que comencen a cedir i a acceptar que no hi ha cap més remei que la independència?
—Sense dir noms, molts, en petit comitè, ens diuen que, a títol individual, pensen que cal tirar endavant el procés d'independència sense cap mirament. Però moltes de les grans multinacionals no tenen un propietari, sinó que cotitzen a borsa i hi ha molts interessos que se'ns escapen i que són perfectament legítims. Aquests empresaris i executius no s'arriscaran, no faran el pas… Seran els últims. Quan la societat catalana es mostri ferma, i ja ho fa, i la classe política demostri convenciment, no els quedarà cap més remei que contribuir en el procés de construcció nacional.

—Quan l'estat presenta un pressupost com el que ha presentat, què pretén? Ens empeny cap a la unilateralitat o es prepara per a presentar una oferta?
—Totes dues coses. L'estat espanyol, quan redueix el pressupost d'un 25% en infrastructures, ens escanya, ens colla una mica més i ens origina una necessitat artificial. L'estratègia és que el dia que Catalunya es trobi abocada a negociar amb l'estat espanyol l'estat afluixarà la reducció del 25%. Però si fos així, ens trobaríem en realitat en la situació prèvia, i no haurem pas resolt res. Ara, arriba un moment que aquest cartutx de l'estat ja no té pólvora, perquè una cosa és amenaçar amb una reducció del 25% sobre 4.000 milions pressupostats que fer-ho sobre 900 milions. Al final, dius: 'Ja no vull que em feu inversions en infrastructures; ja me les faré jo i me les pagaré jo.'

—I com es paga això? Es prepara prou bé la hisenda catalana?
—La Generalitat s'hi ha posat de valent. No en tenim dubte. Crear una agència tributària catalana és una de les estructures d'estat fonamentals. Perquè l'endemà d'haver declarat la independència, ja no pots demanar diners a l'estat espanyol. Per tant, l'agència tributària haurà d'estar al cent per cent i tenir-la activada. La Generalitat sap que té tot el nostre suport perquè una bona part de l'empresariat català ja desitja tenir l'agència tributària catalana per a poder pagar els impostos a Catalunya. Però tampoc no els podem fer més pressió que la que ells estan disposats a fer, perquè crear una agència tributària requereix temps i inversió. És qüestió de mesos, probablement.

—La compilació de dades fiscals és la tasca més difícil.
—És fonamental. Però probablement no es necessitaran totes. S'encreuen dades de fonts diferents. No ens preocupa, sabem que s'hi treballa i que és qüestió de temps.

—També caldrà pagar la transició d'alguna manera, amb algun crèdit pont. Qui el concedirà?
—Probablement durant el període de transició, durant uns quants mesos, Catalunya necessitarà un crèdit pont. Qui l'ha d'aportar? Els mercats internacionals estan com estan, sabem que algunes institucions financeres catalanes i la Generalitat mateix hi treballen.

—Quines?
—No en podem donar gaires dades. Però això no ens ha de preocupar excessivament. Hi ha prou mecanismes perquè Catalunya se'n surti. No és que hi hagi d'haver un trencament, sinó una evolució. El trencament s'ha fet. En el període de transició ja hi som, i de moment no hem necessitat crèdits pont. L'estat espanyol no reconeixerà fàcilment la independència de Catalunya. Si fos així, que és una hipòtesi molt probable, l'estat espanyol haurà de continuar exercint la sobirania econòmica sobre Catalunya, o pagant les pensions dels contribuents.

—I si l'estat espanyol deixa de pagar les pensions?
—Si ho fa, Espanya haurà reconegut la independència de Catalunya. Per tant, no tot és tan fàcil per a Catalunya, però tampoc no serà tan fàcil per a l'estat. En aquest sentit no hi haurà problema.

—Què diu un expert en relacions internacionals sobre si un estat català serà dins la UE?
—La independència des d'un punt de vista jurídic no és res més que la substitució d'un estat per un altre en les relacions internacionals d'un determinat territori. Ara anem aquí. El trencament ja s'ha fet. Ara toca construir estructures d'estat i substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals de Catalunya.

—Com es fa això?
—No es fa d'avui per demà. Hi ha d'haver tot un procés. Hi ha una part de les relacions internacionals de Catalunya en què substituirem l'estat espanyol d'avui per demà, per exemple en tractats bilaterals i tractats multilaterals oberts, que són els que permeten la participació de tercers estats; hi ha àmbits en què necessitarem períodes de setmanes o mesos per a substituir l'estat espanyol, com és l'adhesió de Catalunya en determinats organismes internacionals, com ara el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o algunes organitzacions de les Nacions Unides que permeten l'adhesió gairebé directa. I hi ha un tercer estadi, qüestió d'un any, en què Catalunya podrà substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals però a més llarg termini, perquè s'haurà de negociar; per exemple, l'adhesió a la UE. Serà un procés de construcció, i crec que serà il·lusionant. Perquè setmana rere setmana veurem que ens aniran reconeixent més estats, entrarem en una organització internacional nova, s'aniran fent coses.

—No serem Somalilàndia.
—La persona que fa una comparació d'aquestes característiques té molt mal gust i no ha entès ben bé el context polític i econòmic de l'Àfrica. En aquesta qüestió, m'hi poso de mal humor. Tenim un teixit econòmic que és formidable, som el quart motor d'Europa i que ens vulguin fer aquesta comparació… I sense que ens expliquin el perquè, sense fonament real. Tema aparcat, doncs.

—Em parlàveu de Catalunya dins la UE.
—Sí, durant el període de transició, com que Espanya no reconeixerà la independència de Catalunya, serà Espanya que haurà de continuar assumint les responsabilitats internacionals de Catalunya, per exemple en l'àmbit europeu. Arribarà un punt en què haurem de seure i negociar qüestions com el repartiment del deute de l'estat espanyol. Mentre Espanya no reconegui Catalunya, mentre no accepti la candidatura de Catalunya com a membre de ple dret de la UE, no tindrem l'obligació d'assumir la part del deute de l'estat. La pregunta és: Espanya podrà assumir tota sola aquest deute? La resposta: no. Ni amb Catalunya ni sense, perquè l'endeutament és enorme. Catalunya té una força negociadora que és anar a la UE i dir que podríem assumir una part del deute espanyol, fins i tot una part lleugerament superior a la que ens correspondria. I aquí ens haurien de facilitar les coses.

—Voleu dir que Espanya es trobarà abocada a reconèixer Catalunya?
—És clar.

—El Cercle Català de Negocis ha aconseguit incomodar Foment del Treball.
—I més.

—Qui més?
—Inicialment ens adreçàvem no tan solament a sectors empresarials, sinó a la classe política. Ara hi col·laborem informalment. Però fins fa quatre dies érem el corcó, perquè dèiem veritats i fèiem pedagogia, cosa que molesta molt.

—I com s'ha passat de l'una cosa a l'altra?
—És normal. Perquè els partits i les institucions catalanes necessiten gent que es cregui el procés, institucions de la societat civil que tinguin arguments per a legitimar el procés i que tinguin serveis d'estudis jurídics, econòmics, que permetin de veure l'endemà de la independència i que permetin d'establir estratègies de negociació, per exemple amb l'estat espanyol. Ara ens necessiten en aquest sentit.

—Quins contactes teniu amb patronals catalanes com Pimec, Femcat…
—En algunes entitats hi som representats. Però no som cap patronal, no ens volem sobreposar a les tasques que fan les patronals orientades a les pimes. Ells tenen les seves funcions i nosaltres no ens hi volem ficar. Sí que hi ha sinergies i col·laboracions, i fem algunes tasques importants que no transcendeixen a l'opinió pública. Fins fa un any la nostra voluntat era tenir un cert ressò mediàtic. I ara veiem que sense això també es poden fer coses.

----------