Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

 

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

 

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

 

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà i Cortassa

 

 

Fotografia de Joan Solà en l'Acte Final de la Manifestació

dels 10 Mil a la Ciutat de Brussel·les.

Joan Solà, ara fa gairebé un any coincidint amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va comparèixer al Parlament de Catalunya i va demanar als diputats que emprenguessin accions per tal que el poble català no se sentís subordinat a cap altre.

També coincidint amb el premi d'Honor, va publicar el llibre 'Plantem cara'

entre més coses hi va dir: 'Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim'.

 

Escrivia i llegieu en l'anterior post les següents paraules, el següent planteig:


"El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?"

Aquesta és la clau de la qüestió ... empènyer el cargol català de la Independència i no posar-li traves.
Entorn d'aquesta qüestió no pas fàcil m'he plantejat algunes qüestions que tot seguit les esmento.
Quines van ser les causes del tercer naufragi? Per què el cargol català no va arribar altra volta al cim del mur?

Estem situats a l'època de l'Assemblea de Catalunya, la lluita contra el Franquisme havia unit a molts catalans de diverses ideologies però l'estructuració política de la recuperada autonomia entorn d'un nou estatut portà el virus de la divisió i la dissolució de l'esmentada Assemblea.

Quines foren les possibles causes d'aquella dispersió que va sustreure forces al nostre múscul nacional, al nostre cargol?

Crec que una de les causes principals d'aquella dispersió fou la pressa per aplicar els propis projectes, les pròpies receptes, les de cadascú, les de cada tendència política agrupada en cada un dels partits aleshores reactivats i emergents.

Aquesta pressa de cada grup polític va fer que aparquéssim una vegada més el primer i més urgent dels projectes de Catalunya, el seu projecte, el de tots: La necessària sobirania, la veritable independència de la nostra nació, el que aleshores anomenàvem «reconstrucció nacional».

Sense país, sense poder, sense lleis i capacitat per fer-les complir, i sense diners -recursos, els nostres recursos que ens administra l’enemic, el qui ens vol obedients i subjugats-, totes les receptes esdevenen coixes, esdevenen un joc d’infants.
Mai hem dedicat prou temps i prou unitat a la tasca més urgent.

Ara, des de Brussel·les i des d’Arenys n’hem precisat la definició.

Aquest nostre gran error i l’error etern d’Espanya ens ajuda a posar les coses més clares sobre la taula, ben clares i definides, i a dir el darrer «Prou!»

A partir d’ara hem d’emprendre un nou camí, el camí de la plenitud nacional, el camí de la maduresa, el camí de la Independència i, no en tingueu cap dubte, el camí de la ruptura política amb la vella i imposada estructura. Ens caldrà creuar la línia vermella, haurem de trencar políticament i nacionalment amb l’eterna maltractadora, la invasora, la subjugadora, la fiscalitzadora ... haurem de trencar primer de tot amb Espanya.

Ara més que mai necessitem homes i actituds, fermesa i gosadia que ens portin a la ruptura de les cadenes que ens tenallen i al consegüent alliberament de Catalunya.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC

Homenatge al President Companys i a tots els patriotes coneguts i a tots els patriotes anònims que van lliurar la vida en defensa de les nostres llibertats.

Matant Companys, Espanya volia matar Catalunya, ofegar-la fins a la submissió total i l’extinció com a Nació que és. Amb Companys van fer els espanyols, aleshores per mà del General Franco i amb l’ajut inestimable de la Gestapo van montar un judici sumaríssim, una pantomima, una ratera sense escapatòria. Avui, setanta anys després els espanyols encara continuen amb la mateixa intenció: sotmetre Catalunya fins a la colonització total. Com que no tenen un Companys a qui poder acusar i assassinar en forma d’afusellament han mogut tots els fils del seu Tribunal Constitucional per anorrear tota la legislació que el Parlament de Catalunya va aprobar per ampla majoria en defensa de la nostra nació. La història segueix essent la mateixa de sempre, els sicaris dissimulen el seu crim en forma de justícia naturalment adulterada.


Catalans! Berguedans!

Ara venen eleccions, votem independència!

Els que vàrem votar Sí a la Consulta per la Independència no ens pensem que ja hem acabat la feina, que ja tot s’esdevindrà sol, la llibertat de Catalunya sobretot dependrà de nosaltres, de la fermesa de les nostres conviccions i plantejaments, del nostre vot intel•ligent i despert, de la nostra tasca des de fora del Parlament, perquè els nous polítics independentistes escollits s’hauran de posar mans a l’obra per fer avançar la Independència des de dins del Parlament i des de les institucions polítiques.

I sobretot, caldrà mantenir els ulls ben oberts i els cors amatents perquè no torni a passar el que molt bé descriu Joaquim Auladell -amic de Berguedans- amb les següents paraules:

«El final de la guerra va suposar morts, exilats, empresonats i el genocidi per als catalans, la llengua catalana i Catalunya. Catalunya i el catalanisme es donaven per acabats. Però hi va haver una segona onada, amb gent nova i plantejaments nous. Així doncs demòcrates, catòlics, catalanistes van créixer a l’erm i a les catacumbes i van sortir a la superfície els feliços seixanta. I ho van fer amb uns plantejaments que posaven el llistó molt alt. Independència, socialisme, Països Catalans -la nació completa-.

Però, hi hagué un altre però: aquesta onada va ser molt curta, la història s’accelerà, i el peronal que s’hi va aplegar va ser dispersat quan l’Assemblea de Catalunya es va fraccionar en els partits polítics actuals fruits de la transició entre la regència del General Franco i el restabliment del Borbó.»

Com digué En Companys: Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!
Ni Castella, ni Espanya, ni França i els seus satèl·lits ens negaran i destruiran.
En aquesta hora propera de la Independència de la nostra Nació, mantinguem-nos actius i units!

Visqui la memòria d’En Companys que fou President fidel a Catalunya i visqué i morí per causa d’ella amb gran dignitat!

Força Catalunya !
Visca Catalunya Lliure!

Llegit a l'acte d'homenatge a Companys pel Sr. Joan Sabata, membre de Berguedans per a la Independència de Catalunya i membre de Catalunya Acció.
Berga, 15 d’octubre del 2010