Escrivia i llegieu en l'anterior post les següents paraules, el següent planteig:


"El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?"

Aquesta és la clau de la qüestió ... empènyer el cargol català de la Independència i no posar-li traves.
Entorn d'aquesta qüestió no pas fàcil m'he plantejat algunes qüestions que tot seguit les esmento.
Quines van ser les causes del tercer naufragi? Per què el cargol català no va arribar altra volta al cim del mur?

Estem situats a l'època de l'Assemblea de Catalunya, la lluita contra el Franquisme havia unit a molts catalans de diverses ideologies però l'estructuració política de la recuperada autonomia entorn d'un nou estatut portà el virus de la divisió i la dissolució de l'esmentada Assemblea.

Quines foren les possibles causes d'aquella dispersió que va sustreure forces al nostre múscul nacional, al nostre cargol?

Crec que una de les causes principals d'aquella dispersió fou la pressa per aplicar els propis projectes, les pròpies receptes, les de cadascú, les de cada tendència política agrupada en cada un dels partits aleshores reactivats i emergents.

Aquesta pressa de cada grup polític va fer que aparquéssim una vegada més el primer i més urgent dels projectes de Catalunya, el seu projecte, el de tots: La necessària sobirania, la veritable independència de la nostra nació, el que aleshores anomenàvem «reconstrucció nacional».

Sense país, sense poder, sense lleis i capacitat per fer-les complir, i sense diners -recursos, els nostres recursos que ens administra l’enemic, el qui ens vol obedients i subjugats-, totes les receptes esdevenen coixes, esdevenen un joc d’infants.
Mai hem dedicat prou temps i prou unitat a la tasca més urgent.

Ara, des de Brussel·les i des d’Arenys n’hem precisat la definició.

Aquest nostre gran error i l’error etern d’Espanya ens ajuda a posar les coses més clares sobre la taula, ben clares i definides, i a dir el darrer «Prou!»

A partir d’ara hem d’emprendre un nou camí, el camí de la plenitud nacional, el camí de la maduresa, el camí de la Independència i, no en tingueu cap dubte, el camí de la ruptura política amb la vella i imposada estructura. Ens caldrà creuar la línia vermella, haurem de trencar políticament i nacionalment amb l’eterna maltractadora, la invasora, la subjugadora, la fiscalitzadora ... haurem de trencar primer de tot amb Espanya.

Ara més que mai necessitem homes i actituds, fermesa i gosadia que ens portin a la ruptura de les cadenes que ens tenallen i al consegüent alliberament de Catalunya.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC