27 d’abril 2011
Els Arkans* ataquen de nou.
"Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, vulguem o no.
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
-----------------------------------
Els Arkans i nosaltres per Francesc Castany (7, juny del 2005)
http://cataccioopinions.blogspot.com/2006/06/31.html
-----------------------------------
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
-----------------------------------
Els Arkans i nosaltres per Francesc Castany (7, juny del 2005)
http://cataccioopinions.blogspot.com/2006/06/31.html
-----------------------------------
EL PERIODICO 21 de abril del 2011 - 12:07h. EUROPA PRESS / Barcelona. L'enfrontament pot haver estat provocat per un grup de seguidors madridistes que van irrompre al local on hi havia penya blaugrana
Una baralla en un bar del districte de Nou Barris, després de la victòria madridista a la final de la Copa del Rei a Mestalla d'aquest dimecres, ha acabat amb cinc ferits, un d'ells en estat crític.
Una baralla en un bar del districte de Nou Barris, després de la victòria madridista a la final de la Copa del Rei a Mestalla d'aquest dimecres, ha acabat amb cinc ferits, un d'ells en estat crític.
Segons ha informat el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), que va desplaçar al lloc dels fets quatre ambulàncies, el ferit crític, un jove de 29 anys, va ser traslladat a l'Hospital Sant Pau amb un traumatisme cranial.
La baralla va tenir lloc de matinada quan, segons sembla, un grup de madridistes, alguns armats amb navalles, van irrompre en un bar del carrer Escultor Ordóñez on hi havia penya blaugrana i es van embrancar a cops amb ells, segons les primeres informacions.
A més del ferit crític, dos homes de 22 i 28 anys van ser traslladats a l'Hospital Vall d'Hebron amb fractures i múltiples contusions, mentre que dues persones més van ser ateses al lloc i donades d'alta.
Els Mossos d'Esquadra s'han fet càrrec de la investigació i encara no s'ha detingut a ningú per aquests fets.
----------------------
Extret del Blog rel representatnt d'ERC a Nou Barris.
---------------------------------------------------
I el que segueix ho he extret del Blog de Jaume Renyer de fa molt pocs dies:
jrenyer | dissabte, 23 d'abril de 2011 | 23:50h
Pere Artur Fornés Vergara era un jove de vint-i-cinc anys, natural de Pedreguer, que va ésser assassinat d'una ganivetada a Benidorm per haver cridat "Visca el Barça" la matinada després de la final de Copa amb el Real Madrid.
La seva tràgica mort recorda la de Josep Maria Isanta, a Berga durant la Patum del 2005, apunyalat per un dels miserables membres del clan dels "catonos". I més allunyades en el temps i el context històric, també la de Guillem Agulló i la de Miquel Grau. L'individu que va matar Fornés expressa uns comportament criminals que només s'expliquen per la gran càrrega d'odi -i d'autoodi- que existeix contra el catalanisme a l'interior mateix de la nostra societat. El jove de Pedreguer cridant "visca el Barça" feia implícitament una declaració de catalanitat en un territori com el País Valencià on la violència espanyolista és constant des de fa trenta anys. Els mitjans de comunicació adictes a l'ordre espanyol minimitzen aquest assassinat reduint-lo a una baralla de taverna, però tenen una significació profunda que no podem deixar que sigui amagada.
Personatges marginals, com els assassins de Benidorm i Berga, porten a l'extrem el rebuig a unes formes de vida i de socialbilitat de les que no volen ni poden formar part. Aquesta catalanofòbia primària i visceral aflora cada cop que hi ha un triomf de l'espanyolisme esportiu, ja sigui del madridisme o de "la roja" i es tradueix en actes de violència de baixa intensitat però de gran potencial agressiu contra les seus d'entitats catalanistes i penyes barcelonistes. Són fets que evidencien una altra dimensió del conflicte Catalunya-Espanya que s'expressa políticament en la pugna entre la dominació estatal i la lluita independentista.
Personatges marginals, com els assassins de Benidorm i Berga, porten a l'extrem el rebuig a unes formes de vida i de socialbilitat de les que no volen ni poden formar part. Aquesta catalanofòbia primària i visceral aflora cada cop que hi ha un triomf de l'espanyolisme esportiu, ja sigui del madridisme o de "la roja" i es tradueix en actes de violència de baixa intensitat però de gran potencial agressiu contra les seus d'entitats catalanistes i penyes barcelonistes. Són fets que evidencien una altra dimensió del conflicte Catalunya-Espanya que s'expressa políticament en la pugna entre la dominació estatal i la lluita independentista.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 3
- Com deien els de l'acudit.Anònim | dilluns, 25 d'abril de 2011 | 19:49hCom deien els d'aquest l'acudit 'El tabaco puede matar, el Real Madrid mata'.
- ValentiaJaume | dilluns, 25 d'abril de 2011 | 16:49hValentia és fer ressó d'aquest assassinat polític al País Valencià, tant marginat i oblidat per part de Catalunya.
- Estenem la denúncia!Benvolgut Jaume, gràcies pel teu article i denúncia d'aquest vil assassinat.
Des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi també n'hem fet denúncia:
http://creudesantjordi.blogspot.com/2011/04/pere-artur-fornes-et-tindrem-present.html
25 d’abril 2011
Avui, 25 d'abril: Darrer dia d'inscripció a la Conferència Nacional per l'Estat Català
Per donar compliment a la legitimitat inherent de la nostra Nació i al seu dret inalienable com a Poble al propi autogovern o sigui a tenir el seu propi estat, aneu avui mateix a la web de l'Assemblea Nacional Catalana i el Moviment per la Independència:
http://mxi-anc.blogspot.com/
Tal com dèiem al darrer apunt d'aquest bloc, havent tancat un llarg cicle polític (en dos actes: amb la sentència del TC contra l'Estatut i la posterior manifestació del 10J, i amb el canvi de govern a Catalunya del 28N) i havent tancat també l'inaudit procés cívic de les consultes populars amb el 10A, l'independentisme entra ara en una nova etapa. Hi arriba socialment més enfortit que mai, gràcies a la nítida visualització del conflicte institucional amb Espanya i a la vitalitat del moviment popular de les consultes; també hi arriba havent-se tornat políticament més transversal que mai. Com a resultat de tot plegat, amb les dades demoscòpiques a la mà (vegeu l'enquesta més recent), a grans trets tenim la societat catalana repartida en tres sectors de mida molt semblant pel que fa a la qüestió d'una possible emancipació nacional: un terç es mostra disposat a votar SÍ en un referèndum oficial sobre la independència, un terç afirma que hi votaria en contra, i el terç restant es mostra indecís o indiferent. És a dir, l'independentisme és més fort que mai, però encara no arriba a la massa crítica necessària per encetar el procés de constitució d'un nou estat.
Arribats en aquest punt crec que cal obrir un període de reflexió per analitzar les causes que fan que encara dues terceres parts de la nostra societat no estiguin disposades a fer el gran salt. Hem de començar a discutir aspectes fonamentals que fins ara han anat quedant aparcats o amagats en formulacions convenientment ambigües. Ara és l'hora de bastir projectes independentistes concrets i detallats. L'apel·lació als sentiments, a la història passada del poble català, l'ús de les consignes resistencialistes, en definitiva, els discursos sobiranistes fets des de posicions nacionalistes ja han donat segurament tots els resultats que podien donar. No crec que es pugui convèncer gaire més gent per aquests camins. Segurament, els dos terços de catalans que encara no aposten per la independència són refractaris a aquest tipus d'apel·lacions. Aquesta gent ara necessita arguments racionals, avantatges pràctics i comprovables, necessiten que els esvaïm pors i dubtes. Necessiten, en definitiva, projecte. Moltíssimes vegades a les parades de Barcelona Decideix els vianants que animàvem a votar a favor o en contra de la independència ens deien: “No ho sé. Com seria la Catalunya independent? Viuríem millor? I voleu dir que és possible arribar-hi?” Llavors la nostra neutralitat ens impedia respondre'ls, però ara ha arribat el moment de parlar-ne. Hem de trobar quins aspectes de l'independentisme fins ara han espantat part de la clientela i com els podem canviar per fer-lo molt més inclusiu. Hem de detectar les pors raonables que els ciutadans poden tenir davant d'un escenari incert i projectar-hi llum amb propostes creïbles. Segurament, hem de ser molt més pragmàtics, molt més flexibles i molt menys essencialistes i identitaris.
Algunes de les qüestions que no podem defugir són les següents:
- La qüestió territorial. A quin territori es circumscriu el projecte independentista català? És convenient bastir-lo per a tots els Països Catalans en conjunt, o en un primer pas es tracta d'aconseguir l'emancipació de l'actual comunitat autònoma de Catalunya i només en un fase posterior, en tot cas, s'hi podran afegir altres territoris? I quin paper hi ha de tenir la Vall d'Aran?
- La qüestió lingüística. Ningú no discuteix que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que no pot deixar de ser oficial en una possible Catalunya independent. Però, quin ha de ser l'estatus de l'altra llengua majoritària i pròpia d'una gran part de catalans, és a dir, el castellà?
- Els ciutadans que ho desitgin podran tenir doble nacionalitat, catalana i espanyola?
- De quina manera garantirem que la Catalunya independent serà un estat integrant de la Unió Europea?
- Com podem construir una xarxa de contactes diplomàtics que en alguna mesura ens garanteixi que arribat el moment el nostre estat sigui internacionalment reconegut?
- Quina forma jurídica volem per l'Estat? República? Monarquia?
- En quins termes econòmics es pot pactar la dissolució de l'Estat espanyol? En particular, què passa amb els diners de les nostres pensions?
- Com aconseguirem el necessari suport majoritari de l'empresariat i del sistema financer català?
- En cas de referèndum d'autodeterminació o de ratificació referendària de la constitució del nou estat, els ciutadans residents a Catalunya sense nacionalitat espanyola hi podran votar?
- Com podem convèncer aquells que continuen pensant que és possible una Espanya federal?
- Quin argumentari independentista cal desenvolupar per convèncer aquells que argüeixen que alçar noves fronteres va en contra de les tendències contemporànies globalitzadores? I per als que titllen l'independentisme d'excloent i de nacionalista? I per als defensors de posicions cosmopolites?
És clar que d'un debat d'aquesta profunditat no en sortirà una única solució. De fet, és preferible que en surtin unes quantes. Serà bo que hi hagi uns quants projectes d'estat independent, defensats pels partits que correspongui segons llur adscripció ideològica, perquè així es podrà arribar a convèncer gent de sensibilitats molt diferents. En altres paraules, és bo que hi hagi un projecte independentista socialdemòcrata (que hauria de liderar ERC amb l'ajut de les altres formacions independentistes amb qui actualment té més bona entesa), potser matisat per projectes d'esquerres amb accent propi (que òbviament impliquin la gent de les CUP, i també la gent d'ICV), però també cal un projecte independentista de matriu més conservadora liderat per CIU. I de moment tenim pocs indicis d'un independentisme seriós de caràcter liberal com el que alguns vam pensar que potser voldria liderar Solidaritat Catalana per la Independència (i que encara són a temps de treballar en un camp que electoralment els podria resultar molt fructífer). Aquest esquema que modestament proposo no vol, és clar, excloure cap dels partits restants de l'arc parlamentari, ans el contrari: a mesura que els projectes anteriors es facin sòlids i atractius podran atreure part dels votants i dels membres d'aquestes formacions, com de fet ja ha començat a passar amb importants personalitats de l'esfera socialista. Ara bé, malgrat la desitjable multiplicitat de solucions, sí que serà convenient que de mica en mica es pugui anar desenvolupant un corpus d'acords de mínims sobre les qüestions fonamentals com algunes de les que hem llistat més amunt. Aquests acords en última instància haurien de permetre arribar a un gran pacte nacional per poder emprendre els passos definitius.
Feliçment, aquesta proposta de debat no arriba aïlladament de la mà d'uns pocs blocaires, alguns articulistes i algun dirigent polític, sinó que ja comença a tenir espais de concreció especialment creats a tal efecte. En particular, espero que els següents espais siguin útils en aquest nou procés:
- La Conferència Nacional per l'Estat Propi, sorgida del moviment de les consultes i que es presentarà el proper 30 d'abril al Palau de Congressos de Barcelona. Es planteja com un moviment cívic, transversal i no partidista que vol contribuir a articular i fer majoritari el suport popular a la independència.
- La Conferència d'Esquerres per la República Catalana, presentada el passat 14 d'abril, que neix com espai de debat del projecte independentista des de la perspectiva ideològica de les esquerres catalanes.
Des d'aquí crido a participar en aquest debat, en qualsevol de les concrecions que prengui, a tots aquells que pensin que des de les idees, i amb valors democràtics i pacifistes, podem construir projectes emancipadors en què s'hi pugui sentir còmodament inclosa una gran majoria dels ciutadans de Catalunya.
15 d’abril 2011
"Els jutjarem per traïdors!" Com el Judici d'Argentina, com el Judici de Núremberg.
Us equivoqueu si us creiu que els gestos de SI i dels independentistes de la Ciutadella són erronis.
Cal colpejar l'enemic amb força! I en aquest cas el Gran Retardatari ha sigut el de sempre: Convergència, ni Duran, ni espanyolistes ... sols Convergència!
Els jutjarem per traïdors!
Mas va trair els catalans aquella nit amb el Zapatero quan el pujol va fer-li costat amb sabatilles i el pul·lòver beix. Ahir Mas i Pujol van tornar a trair al Poble Català, just a la vigília del dia d'en Macià i el seu gran gest de Dignitat en majúscules del que encara vivim i anhelem, que encara ens manté desperts. Avui Pujol ha dissimulat recolzant el seu delfí i virrei castellà Mas que col·laboracionista com ell ens subjuga.
Ambdós i Ciu en pes són els grans retardataris de la nostra emancipació nacional. La història els jutjarà i nosaltres també:
Els jutjarem per traïdors !!!
L'endemà de la Consulta de BCN-10A l'Oriol Pujol bon alumne del seu pare se'ns va pixar a sobre de tots els catalans i barcelonins quan va dir "en prenem nota pel pacte fiscal", la nit anterior havia dit: "la Consulta de BCN ha estat un èxit i Ciu en prendrem nota". El seu pacte fiscal de merda! el seu ja prostituït Concert Solidari: JA, JA, JA .... quin fart de riure i de plorar!
La primera relliscada nostra, dels catalans babaus és deixar-se prendre el pel i els calers! ... i la dignitat i més coses encara!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Els periodistes descriuen la notícia ... nosaltres la vivím i li donem forma: "Jutjarem els traïdors de Catalunya" !!!
El futur i proper "Judici de Catalunya"
La notícia que vàrem escriure ahir en la Història, vivint-la tu Bernadí, el Josep Espelt, la Maria Torrents, jo i tota aquells catalans invencibles.
La notícia precisa, lúcida i ben redactada la he extret del Diari Avui d'avui:
http://www.avui.cat/noticia/
Felicitats a la Maria Altimira que va saber-ne interpretar l'esperit: el judici que cal fer i que ens comprometem a fer quan sigui el moment. Tot i així no hi havia gens de teatre, jo en nom de tots ho deia de veritat: Els jutjarem!
------------------------
Darrera actualització ( Dijous, 14 d'abril del 2011 02:00 )
La notícia que vàrem escriure ahir en la Història, vivint-la tu Bernadí, el Josep Espelt, la Maria Torrents, jo i tota aquells catalans invencibles.
La notícia precisa, lúcida i ben redactada la he extret del Diari Avui d'avui:
http://www.avui.cat/noticia/
Felicitats a la Maria Altimira que va saber-ne interpretar l'esperit: el judici que cal fer i que ens comprometem a fer quan sigui el moment. Tot i així no hi havia gens de teatre, jo en nom de tots ho deia de veritat: Els jutjarem!
------------------------
El judici, fora de la cambra
Prop de mig miler de persones es concentren fora del Parlament en favor de la llei d'Independència.
14/04/11 02:00 - barcelona - Maria Altimira
“Us jutjarem com a traïdors”, clamava teatralment vehement un dels centenars de manifestants que ahir es van concentrar a les portes del Parlament per donar suport a la llei de declaració de la independència amb relació a la posició abstencionista adoptada pel grup de CiU. “Avui patriotes, demà traïdors”, afegia un dels seus companys de fatigues referint-se al “sí” del president Artur Mas en les consultes independentistes. Feia tan sols alguns segons que un improvisat pregoner havia anunciat allò previsible: la iniciativa entrava en estat vegetatiu a causa del bloqueig parlamentari.
“S'ha perdut la batalla, però no la guerra”, va assegurar el secretari general de SI, Uriel Bertran, quan sortia de l'edifici del parc de la Ciutadella visiblement envaït per l'eufòria d'un auditori entregat. Els segadors, que juntament amb un parell de proclames independentistes va convertir-se en la banda sonora de la jornada, va ressorgir com per arrodonir un final que els manifestants es resistien a acceptar, aparentment lliurats a la transcendència que endevinaven en el moment. “És importantíssim, és el primer cop que es proposa una declaració per assolir el sobiranisme”, va afirmar Marc Casabayó, un jove i declarat compromès amb la causa sobiranista. “Som víctimes de l'espoli. Avui, emprendre el camí cap a la independència depèn de nosaltres. Sóc conscient que ja l'hem començat a recórrer”, afegia el quinquagenari Josep Oriol Bertran, membre de l'exèrcit de voluntaris que van fer possibles les consultes sobiranistes.
La concentració, embolcallada per un mantell d'estelades, va tenir moments emotius i de serenor, però també d'altres que semblaven extrets d'un xou nord-americà. Jimmy Jump, amb la seva barretina encastada; l'actriu porno Maria Lapiedra, exhibint una mitja nuesa i fotografiant-se amb posat de Lady Di als jardins del recinte, i el portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, immers en una borda discussió sobre les seves habilitats lingüístiques amb un grup de concentrats entestats a engrescar-lo perquè es matriculés a un curs de català.
Amb tot, la concentració, marcada per la reacció que generaven els vaivens dels diputats en funció del seu color polític i convocada per més d'una vintena d'entitats i amb el suport de SI, va haver de competir amb les veus sindicals que exigien a l'administració catalana que no aprovi l'ERE de Yamaha. I malgrat les batzegades obligades pel coprotagonisme,
ahir, l'independentisme va dictar la seva sentència.
Maria Altimira
“S'ha perdut la batalla, però no la guerra”, va assegurar el secretari general de SI, Uriel Bertran, quan sortia de l'edifici del parc de la Ciutadella visiblement envaït per l'eufòria d'un auditori entregat. Els segadors, que juntament amb un parell de proclames independentistes va convertir-se en la banda sonora de la jornada, va ressorgir com per arrodonir un final que els manifestants es resistien a acceptar, aparentment lliurats a la transcendència que endevinaven en el moment. “És importantíssim, és el primer cop que es proposa una declaració per assolir el sobiranisme”, va afirmar Marc Casabayó, un jove i declarat compromès amb la causa sobiranista. “Som víctimes de l'espoli. Avui, emprendre el camí cap a la independència depèn de nosaltres. Sóc conscient que ja l'hem començat a recórrer”, afegia el quinquagenari Josep Oriol Bertran, membre de l'exèrcit de voluntaris que van fer possibles les consultes sobiranistes.
La concentració, embolcallada per un mantell d'estelades, va tenir moments emotius i de serenor, però també d'altres que semblaven extrets d'un xou nord-americà. Jimmy Jump, amb la seva barretina encastada; l'actriu porno Maria Lapiedra, exhibint una mitja nuesa i fotografiant-se amb posat de Lady Di als jardins del recinte, i el portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, immers en una borda discussió sobre les seves habilitats lingüístiques amb un grup de concentrats entestats a engrescar-lo perquè es matriculés a un curs de català.
Amb tot, la concentració, marcada per la reacció que generaven els vaivens dels diputats en funció del seu color polític i convocada per més d'una vintena d'entitats i amb el suport de SI, va haver de competir amb les veus sindicals que exigien a l'administració catalana que no aprovi l'ERE de Yamaha. I malgrat les batzegades obligades pel coprotagonisme,
ahir, l'independentisme va dictar la seva sentència.
Maria Altimira
05 d’abril 2011
Catalunya és una Nació: Un Poble Mil·lenari que ja ha gaudit d'estat propi durant segles. Els 10 articles de la Llei d'Independència de Catalunya
Els 10 articles de la Llei d'Independència de Catalunya
Per Dídac López
Per Dídac López
En el guió del 2009, era possible que una Mesa del Parlament, formada per ERC, CiU, PSC-PSOE i EUiA, es bloquegés en dues ocasions la tramitació de lleis per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Ara, any i mig, després, el referèndum ja l’anem fent nosaltres, sense permís. En el guió del 2011, la Mesa del Parlament (ara integrada pel tripartit CiU-PSC-PP) no va bloquejar la proposició de llei presentada per Solidaritat. Tampoc ni CiU ni ICV ni ERC no han presentat esmenes a la totalitat contra aquesta proposició.
En el guió del febrer del 2011, destacats comentaristes de l’independentisme demanaven / imploraven a Artur Mas que donés llibertat de vot als diputats de CiU el dia que haguessin de votar en el Ple sobre la llei de declaració de la independència. En el guió d’ara se li demana, justament, que no doni cap “llibertat de vot”, per tal de garantir l’aprovació de la llei.
Val a dir, però, que el Parlament de Catalunya ja deia el desembre del 1989 (una època de “primavera dels pobles”, arran de l’ensulsiada dels règims post-estalinistes de l’Europa Oriental) que no renunciava al dret a l’autodeterminació. L’octubre del 1998 reiterava el “dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. I el 3 de març del 2010, es ratificava “en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”.
Però, què és exactament aquesta llei de declaració de la independència? Per veure-la podem anar “article per article”.
El primer article diu que “Catalunya és una Nació”. Es tracta de presentar un axioma que permeti lligar amb el “dret dels pobles a l’autodeterminació” inscrit en la carta fundacional de Nacions Unides.
El segon article diu que “el poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional”. Es tracta, doncs, de rebatre les idees binacionalistes, de “co-sobirania” que tant gasten en determinats rodals al·lodeterministes.
El tercer article diu que “el Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya”. La idea d’aquest article és fer ús del Parlament del Principat (una assemblea legislativa de comunitat autònoma espanyola de règim comú) en un “instrument de sobirania”.
El quart article recull la declaració del 1989 per dir que “el poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat”.
El cinquè article reprèn també una declaració anterior per dir que “el Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur”.
El sisè article ja va més enllà, en formular que “la sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana”.
En el setè article s’atribueix la “decisió de declarar la independència”, d’una banda al poble de Catalunya (“titular de la sobirania nacional”) i de l’altra al Parlament de Catalunya (com a representant democràticament elegit del poble de Catalunya).
El vuitè article atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de negociar el “reconeixement internacional de la declaració d’independència”.
Ara bé, suposant que s’aprovés la llei en el mes d’abril o en el mes de maig, suposaria això la independència automàtica? Evidentment, no. Però ...
L’article novè sí que preveu un efecte immediat, ja que s’afirma que “en el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans”.
En l'article desè se li demana al Parlament de Catalunya tres coses, pel que fa a la declaració de la independència, a més de l’aprovació de la llei de declaració de la independència, dos aspectes més:
a) la negociació amb la comunitat internacional quant a la forma i moment de la declaració d’independència;
b) l’aprovació per part d’una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament “convocada a tal efecte”.
El redactat de la llei podia permetre, doncs, una “aprovació de la llei” sense declaració d’independència? Sí, per bé que també s’entén que la llei estableix un manament al Govern de la Generalitat per fer la negociació amb la comunitat internacional. CiU, doncs, podria reaccionar amb la presentació d’esmenes que transformessin la llei en una nova declaració com les del 1989 o les del 1998, potser una mica més agosarada. O podria votar-hi en contra directament. La papereta no és gens senzilla. Quan Pujol diu que ja no veu alternativa a la independència, queda implícitament assumida quina és l’alternativa: l’assimilació nacional. Però amb l’assimilació nacional completa a Espanya, el poder polític de CiU i el poder social de les capes demogràfiques de les quals defensa els interessos també trontollaria...
Per Dídac López
----------------------------------
Extret de la web de SI:
http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/els-10-articles-de-la-llei-dindependencia-de-catalunya
Crit a tots els esclavistes de Catalunya!: Respongueu amb justícia! Respongueu amb transparència! Respongueu amb lluita per la Independència !!! Respongueu d'una vegada ... ja!!! (S.Molins)
Daguer | dimarts, 5 d'abril de 2011 | 17:00h
Tenim dret a una explicació. Per a nosaltres les retallades i les clatellades? doncs, per a nosaltres les explicacions. Amb noms i xifres. Se'n deu una explicació de com s’ha generat aquest dèficit en sanitat, qui o quins n’han estat responsables i en quina mesura hi ha contribuït cadascun. Dic sanitat perquè és l'àmbit on la retallada és més bèstia, però el que ara segueix és vàlid igualment per a tots els camps on el senyor Mas pensa passar la tisora.
Ahir vaig anar a saludar al president. Li vaig dir que amb la salut no s’hi juga. Ho vaig fer amb 300 persones més. I cridant, cosa que em repugna, però més em dol la brutal clatellada en serveis sanitaris que tots haurem de suportar. Va ser davant de l’Ajuntament de Tarragona. El dolor i les morts ocasionades pels retards en operacions i analítiques, per l'eliminació de la medicació cara que es donava fins ara, de llits, de quiròfans, de personal... aquest dolor i aquestes morts són inadmissibles per inhumanes. I, evidentment, algú l'hi havia de dir! I quan dic morts no estic elucubrant demagògicament. Aquestes morts s'han produït sempre i ara s'incrementaran exponencialment.
Si el traspàs de la sanitat en temps de Jordi Pujol es va fer a la baixa i amb un dèficit inicial d’escàndol, ho volem saber. Tenim dret a aquesta explicació. I en volem les xifres.
Si el dèficit s’agreuja per la quantitat de gent estrangera que ve a curar-se aquí, a fer-se un by-pass o a obtenir una pròtesi sense que cap govern europeu ens remuneri ( tinc constància que això passa), ho volem saber, tenim dret a questa explicació i en volem les xifres.
Si gent d’altres regions espanyoles reben tractament en els nostres hospitals i Caps sense que Espanya es faci càrrec d’aquesta despesa, tenim dret que se’ns doni aquesta explicació i amb xifres.
Si el govern tripartit va fer una despesa descontrolada, ho volem saber i en xifres. Si el fet de no incloure la immigració en el càlcul de la negociació de finançament del govern tripartit, ens ha minvat d'una font d'ingressos considerable, tenim dret a saber-ho i a tenir-ne les xifres.
Si els calés que el govern espanyol deixa als bancs responsables de la crisi i amb els quals esponsoritzen curses de motos, cotxes i altres "necessitats", no servirien millor per evitar dolors i morts, ho volem saber i tenim dret a rebren una explicació.
Si els catalans tenim dret a una sanitat de qualitat, però per mor del robo fiscal espanyol hem d’emportar-nos les tovalloles de casa, se’ns ha de restringir el berenar en els hospitals... curt, si hem de tenir la pitjor qualitat assistencial de l’Estat, ho volem saber.
Si els catalans tenim dret a una sanitat de qualitat, però per mor del robo fiscal espanyol hem d’emportar-nos les tovalloles de casa, se’ns ha de restringir el berenar en els hospitals... curt, si hem de tenir la pitjor qualitat assistencial de l’Estat, ho volem saber.
Si no tenen pebrots per exigir el que cal al govern espanyol, ho volem saber.
Si els socialistes del PSC són corresponsables d'aquest dolor i aquestes morts per no donar suport a les tímides demandes del nostre govern al govern de Madrid, ho valem saber amb claretat i sense falsos respectes.
Si els socialistes del PSC són corresponsables d'aquest dolor i aquestes morts per no donar suport a les tímides demandes del nostre govern al govern de Madrid, ho valem saber amb claretat i sense falsos respectes.
Tenim dret a una explicació ja que sembla que tenim el deure de rebre brutals retallades. Diuen que a un dret li correspon un deure, oi?
Finalment, volem que se’ns digui quin seria en nostre pressupost en sanitat si disposéssim dels nostres impostos. És a dir, si fóssim independents, que és l’única manera com els podrem tenir.
02 d’abril 2011
Arriba l'hora del "Tancament de Caixes" l'hora de la ruptura !!!
| EL DRET A DECIDIR |
ALBERT1969 | divendres, 1 d'abril de 2011 | 16:55h
El govern espanyol aplica una teràpia a Catalunya, consistent a carregar de deures i exigències impossibles, donada la situació econòmica catalana, alhora van aplicant mesures que es carreguen a les autonomies, i se sumen a l’espoli econòmic, i per acabar de fer el ple, ara ens neguen els 1350 milions acordats en el sistema de finançament a traves del fons de compensació. La situació es insostenible, i la societat potser cal que comenci a pensar en tancar l’aixeta, i iniciar una vaga fiscal com ja es comença a insinuar per la xarxa, i que donada la covardia política, podria ser el primer pas endavant cap a la llibertat.
El ministeri d’economia espanyol ha comunicat a la Generalitat que no pagarà els diners previstos pel 2011, previstos en el nou sistema de finançament, i a més ha demanat doblar les retallades per arribar a aquest 1,3 del dèficit, el govern català hauria de retallar el 22 % del pressupost, per acabar-ho d’adobar, si a Catalunya es neguen aquestes exigències impossibles, tampoc hi haurà autorització per admetre deute a llarg termini, una situació desesperada, en uns dies on veiem com l’expresident Pujol ha votat Si a la Consulta de Barcelona, i en Duran ja ha respost que no ho compartia, ja que ell esta amb actiu i ha de tocar de peus a terra, per tant no pot fer propostes utòpiques o que divideixen la societat. De totes maneres la plantada del govern català que insinua Homs respecte aquest escarni econòmic, ja ha trobat resposta en el PSOE-C, on es troba intolerable inventar problemes on no n’hi ha per justificar unes retallades, i acusar de mentiders al govern català, ja que creu que la única exigència es el límit de dèficit que es demana. Com deia avui en Salvador Cardús, davant dels progressos de l’independentisme, la reacció es molt agressiva, i això vol dir que ens tenen en compte.
Realment, desprès d’aquest autèntic atac a la nostra línia de flotació des de les institucions centrals espanyoles, algú hauria de dir que ja n’hi ha prou de ser cornut i pagar el beure, el que més ha contribuït a que altres territoris vagin endavant amb la contrapartida del seu ofec econòmic, ara no pot pagar la festa, quan precisament aquest endeutament, be donat per haver contribuït d’aquesta manera tant salvatge a la mal anomenada solidaritat, i el govern no pot retallar-nos absolutament tot per validar això, l’autoestima hauria de veure com diu en Cardus, que tanta virulència nomes pot ser interpretada per la por que fa l’avenç de l’independentisme dins la societat, i el convenciment de que es la única via per sortir d’aquest forat negre on ens trobem. Es totalment indignant i d’un cinisme aberrant, les declaracions del socialisme dissimulant aquests atacs, i justificant que el dèficit a complir ja se sabia, francament els seus votants haurien de prendre nota que ara estan en joc el seu estat del benestar, i no les falses ideologies que pretenen vendre aquests partits, que precisament mai defendran els nostres interessos. Les reflexions d’en Pujol han estat conseqüents amb el seu vot a la consulta, i la replica d’aquest llast per Catalunya anomenat Duran i Lleida, dient que toca de peus a terra i no vol fer propostes utòpiques, i que divideixen, haurien de ser contestades que precisament perquè toquem de peus a terra no podem seguir compartint un projecte comú que es com un càncer per la nostra societat, i això no divideix, vers al contrari uneix a la gent que vol prosperar, i veure una llum al final del túnel fosc, la divisió nomes esta a la seva ment contraria a la nostra prosperitat, però sap perfectament que nomes pot vendre aquestes mentides per fer-se pagar els favors que li deu l’estat espanyol.
01 d’abril 2011
Ara ja toca: TOCATA I FUGA !!!
Fotografia Cartell de Presentació de Catalunya Acció a Berga, 9 de febrer del 2005.
EL COMPTE ENRERA
El pacte fiscal és un engany de CIU tan bon punt com deixa de ser un Concert Econòmic com el Basc. Des de Ciu es dirà que això no pot ser i jo us dic que una sagnia de 22.000 milions d'euros ni tan sols d'11.000 milions d'euros escanya Catalunya i l'aboca a la ruïna.
L'impost colonial del 4 %, mundialment reconegut així en cercles econòmics i polítics. és superat en 6 punts en el cas de Catalunya. Això és un robatori per part d'Espanya i en són còmplices tots els polítics autonòmics catalans començant pels de més amunt que en són els grans responsables d'amagar-ho i callar.
Ciu és una artista canviant noms, us recordeu d'aquelles anomenades "Seleccions Supraautonòmiques" enlloc de Seleccions Nacionals Catalanes, una brillant idea del President Pujol de fa alguns anys.
Ni el pacte fiscal esquifit que proposa Ciu serà acceptat per Espanya i no ens enganyem si l'accepten serà un mal pacte, serà un pacte que no resoldrà els nostres problemes ... que ja no ens mamem els dits.
A hores d'ara ja no toca ni "Concert" ara ja toca: TOCATA I FUGA !!!
---------------
Resposta al post del "Bloc de Jordi Martí":
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/193685
"La política catalana s'escalfa per moments. Turbulències, moviments a les plaques tectòniques de la Plaça de Sant Jaume i del Parc de la Ciutadella. Soroll de tropes que prenen posicions davant la batalla del 22-M. La batalla de Barcelona i la guerra amb el Govern de l'estat. La crisi econòmica i les penúries dels comptes de la Generalitat i dels governs locals. L'amenaça del rescat d'Espanya a càrrec de la Unió Europea. Tots els ingredients per a la tormenta perfecta, que es cou des de fa temps. El tret de sortida va ser la Sentència del TC contra l'Estatut. I ara entrem en una nova fase. El xoc de trens està servit." (Jordi Martí)
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
