Tal com dèiem al darrer apunt d'aquest bloc, havent tancat un llarg cicle polític (en dos actes: amb la sentència del TC contra l'Estatut i la posterior manifestació del 10J, i amb el canvi de govern a Catalunya del 28N) i havent tancat també l'inaudit procés cívic de les consultes populars amb el 10A, l'independentisme entra ara en una nova etapa. Hi arriba socialment més enfortit que mai, gràcies a la nítida visualització del conflicte institucional amb Espanya i a la vitalitat del moviment popular de les consultes; també hi arriba havent-se tornat políticament més transversal que mai. Com a resultat de tot plegat, amb les dades demoscòpiques a la mà (vegeu l'enquesta més recent), a grans trets tenim la societat catalana repartida en tres sectors de mida molt semblant pel que fa a la qüestió d'una possible emancipació nacional: un terç es mostra disposat a votar SÍ en un referèndum oficial sobre la independència, un terç afirma que hi votaria en contra, i el terç restant es mostra indecís o indiferent. És a dir, l'independentisme és més fort que mai, però encara no arriba a la massa crítica necessària per encetar el procés de constitució d'un nou estat.

Arribats en aquest punt crec que cal obrir un període de reflexió per analitzar les causes que fan que encara dues terceres parts de la nostra societat no estiguin disposades a fer el gran salt. Hem de començar a discutir aspectes fonamentals que fins ara han anat quedant aparcats o amagats en formulacions convenientment ambigües. Ara és l'hora de bastir projectes independentistes concrets i detallats. L'apel·lació als sentiments, a la història passada del poble català, l'ús de les consignes resistencialistes, en definitiva, els discursos sobiranistes fets des de posicions nacionalistes ja han donat segurament tots els resultats que podien donar. No crec que es pugui convèncer gaire més gent per aquests camins. Segurament, els dos terços de catalans que encara no aposten per la independència són refractaris a aquest tipus d'apel·lacions. Aquesta gent ara necessita arguments racionals, avantatges pràctics i comprovables, necessiten que els esvaïm pors i dubtes. Necessiten, en definitiva, projecte. Moltíssimes vegades a les parades de Barcelona Decideix els vianants que animàvem a votar a favor o en contra de la independència ens deien: “No ho sé. Com seria la Catalunya independent? Viuríem millor? I voleu dir que és possible arribar-hi?” Llavors la nostra neutralitat ens impedia respondre'ls, però ara ha arribat el moment de parlar-ne. Hem de trobar quins aspectes de l'independentisme fins ara han espantat part de la clientela i com els podem canviar per fer-lo molt més inclusiu. Hem de detectar les pors raonables que els ciutadans poden tenir davant d'un escenari incert i projectar-hi llum amb propostes creïbles. Segurament, hem de ser molt més pragmàtics, molt més flexibles i molt menys essencialistes i identitaris.

Algunes de les qüestions que no podem defugir són les següents:

• La qüestió territorial. A quin territori es circumscriu el projecte independentista català? És convenient bastir-lo per a tots els Països Catalans en conjunt, o en un primer pas es tracta d'aconseguir l'emancipació de l'actual comunitat autònoma de Catalunya i només en un fase posterior, en tot cas, s'hi podran afegir altres territoris? I quin paper hi ha de tenir la Vall d'Aran?
• La qüestió lingüística. Ningú no discuteix que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que no pot deixar de ser oficial en una possible Catalunya independent. Però, quin ha de ser l'estatus de l'altra llengua majoritària i pròpia d'una gran part de catalans, és a dir, el castellà?
• Els ciutadans que ho desitgin podran tenir doble nacionalitat, catalana i espanyola?
• De quina manera garantirem que la Catalunya independent serà un estat integrant de la Unió Europea?
• Com podem construir una xarxa de contactes diplomàtics que en alguna mesura ens garanteixi que arribat el moment el nostre estat sigui internacionalment reconegut?
• Quina forma jurídica volem per l'Estat? República? Monarquia?
• En quins termes econòmics es pot pactar la dissolució de l'Estat espanyol? En particular, què passa amb els diners de les nostres pensions?
• Com aconseguirem el necessari suport majoritari de l'empresariat i del sistema financer català?
• En cas de referèndum d'autodeterminació o de ratificació referendària de la constitució del nou estat, els ciutadans residents a Catalunya sense nacionalitat espanyola hi podran votar?
• Com podem convèncer aquells que continuen pensant que és possible una Espanya federal?
• Quin argumentari independentista cal desenvolupar per convèncer aquells que argüeixen que alçar noves fronteres va en contra de les tendències contemporànies globalitzadores? I per als que titllen l'independentisme d'excloent i de nacionalista? I per als defensors de posicions cosmopolites?

És clar que d'un debat d'aquesta profunditat no en sortirà una única solució. De fet, és preferible que en surtin unes quantes. Serà bo que hi hagi uns quants projectes d'estat independent, defensats pels partits que correspongui segons llur adscripció ideològica, perquè així es podrà arribar a convèncer gent de sensibilitats molt diferents. En altres paraules, és bo que hi hagi un projecte independentista socialdemòcrata (que hauria de liderar ERC amb l'ajut de les altres formacions independentistes amb qui actualment té més bona entesa), potser matisat per projectes d'esquerres amb accent propi (que òbviament impliquin la gent de les CUP, i també la gent d'ICV), però també cal un projecte independentista de matriu més conservadora liderat per CIU. I de moment tenim pocs indicis d'un independentisme seriós de caràcter liberal com el que alguns vam pensar que potser voldria liderar Solidaritat Catalana per la Independència (i que encara són a temps de treballar en un camp que electoralment els podria resultar molt fructífer). Aquest esquema que modestament proposo no vol, és clar, excloure cap dels partits restants de l'arc parlamentari, ans el contrari: a mesura que els projectes anteriors es facin sòlids i atractius podran atreure part dels votants i dels membres d'aquestes formacions, com de fet ja ha començat a passar amb importants personalitats de l'esfera socialista. Ara bé, malgrat la desitjable multiplicitat de solucions, sí que serà convenient que de mica en mica es pugui anar desenvolupant un corpus d'acords de mínims sobre les qüestions fonamentals com algunes de les que hem llistat més amunt. Aquests acords en última instància haurien de permetre arribar a un gran pacte nacional per poder emprendre els passos definitius.

Feliçment, aquesta proposta de debat no arriba aïlladament de la mà d'uns pocs blocaires, alguns articulistes i algun dirigent polític, sinó que ja comença a tenir espais de concreció especialment creats a tal efecte. En particular, espero que els següents espais siguin útils en aquest nou procés:

1. La Conferència Nacional per l'Estat Propi, sorgida del moviment de les consultes i que es presentarà el proper 30 d'abril al Palau de Congressos de Barcelona. Es planteja com un moviment cívic, transversal i no partidista que vol contribuir a articular i fer majoritari el suport popular a la independència.
2. La Conferència d'Esquerres per la República Catalana, presentada el passat 14 d'abril, que neix com espai de debat del projecte independentista des de la perspectiva ideològica de les esquerres catalanes.

Des d'aquí crido a participar en aquest debat, en qualsevol de les concrecions que prengui, a tots aquells que pensin que des de les idees, i amb valors democràtics i pacifistes, podem construir projectes emancipadors en què s'hi pugui sentir còmodament inclosa una gran majoria dels ciutadans de Catalunya.