La experiència històrica dels projectes d'alliberament nacional reeixits demostra que la ruptura amb l'ordre estatal dominant per bastir un estat propi comporta intrínsecament una recomposició de les classes socials al si de la nació emergent. És a dir, la reivindicació nacional inclou les aspiracions socials i no pas a l'inrevès, per tant insistir en la simultànietat d'independència i socialisme o en la priorització d'aqueix darrer és fer contra-independentisme. Suposa condicionar al consens sobre el model de societat futura el fet mateix de la lluita contra l'ordre establert. Això és el que fan els que banalitzen la independència des del progressisme banal que ha dut el nostre poble a la inoperància davant la dominació i l'espoli de que és objecte. Josep Fontana o Arcadi Oliveras o els anticapitalistes nostrats escampen la brama que per ser un estat més de la UE o com Alemanya, no val la pena ser independents. Fer una Syrza a la catalana només té sentit per reformar Espanya, per fer un Estat Català només serveix un front patriòtic plural ideològicament i socialment majoritari.