07 de gener 2013
L'enemic a batre, l'enemic intern: sense tot no tindrem res que ja no tinguem ara.
Per evitar l'enganyós possibilisme ens cal esdevenir ferms maximalistes! (S. Molins)
Prefereixo cent vegades l'actitud d'Ernest Maragall amb la futura Constitució Catalana que aquest planteig defensat per Toni Soler en el següent article. (S.Molins)
El
nou govern català no ha despertat un gran entusiasme. Té un perfil
massa convergent -massa pretorià, diguem-ne- tot i que jo valoro el fet
de veure-hi gent nova i de perfil social com Santi Vila i Neus Munté.
Suposo que el president hauria volgut sorprendre'ns amb algun fitxatge
enlluernador, però el país dóna el que dóna i, avui dia, per fer de
conseller cal alguna cosa més que ambició o esperit de servei. I mira
que Catalunya necessita un bon govern que administri bé (...)
És
una obvietat, esclar, però convé recordar-ho perquè molta gent està més
pendent de l'horitzó que de la realitat. I el nostre horitzó, en
l'actual context, és el 2014 però també és demà al matí. Aquella dita
tan nostra de qui dia passa any empeny esdevé una lliçó d'alta política.
Com a Omaha, el Dia D: cada centímetre d'aquesta platja és un objectiu.
El nou govern ha d'encarar l'enorme repte de la consulta i, per fer-ho,
necessita buscar amb el seu quefer diari la complicitat dels ciutadans.
DESVIRTUALITZAR.
I la gent vol que la Generalitat els tregui de la crisi, tant li fa si
té les eines, o si les ha de sortir a buscar. El sobiranisme mental
també vol dir això. És a dir: el gruix de la població catalana no
s'escandalitzarà si la consellera Rigau incompleix la llei Wert, o si el
conseller Mas-Colell rebutja l'extorsió del límit de dèficit autonòmic.
Però tot plegat ha de tenir un sentit. Si ens encaminem a un conflicte
institucional amb Madrid, ha de ser per defensar el nostre dret a fer
polítiques tangibles que alleugin la duríssima situació de bona part de
la població catalana. Cal desvirtualitzar el procés sobiranista,
convertir-lo en mesures, lleis i actituds (ai, les actituds: és vital
legislar sobre el procés electoral i el finançament dels partits). I cal
fer-ho des d'ara, no pas quan culmini el procés. Perquè,
desenganyem-nos, aquí hi ha poders reals o fàctics de tota mena, hi ha
gurus mediàtics i lobis influents, però al cap i a la fi el desenllaç el
sabrem quan la Generalitat digui als ciutadans i a les empreses que
paguin els impostos a la Hisenda catalana. I els ciutadans i les
empreses necessitaran bons motius per fer-ho, perquè estaran desafiant
el poder de l'Estat i les seves previsibles amenaces.
ASOS
A LA MÀNIGA. Un govern proactiu és necessari per un altre motiu. Passi
el que passi, Catalunya i Espanya acabaran dialogant, i s'ha d'arribar a
aquest moment amb comodins i asos a la màniga. La llei Wert n'és un
exemple perfecte; arribat el cas, el govern espanyol podria oferir
guardar la polèmica legislació en un calaix, com a concessió política a
canvi d'una rebaixa de les aspiracions catalanes. El govern català
necessitarà també bones cartes per jugar. Com més avancem, més marge
tindrem per retrocedir, si cal. I com més amunt ens posem el llistó de
les nostres exigències, més lluny arribarem per la simple lògica del
regateig. Això potser frustrarà els maximalistes, però satisfarà la
necessitat d'un acord, no tant amb Espanya com amb nosaltres mateixos,
diversos i cagadubtes com som.
Toni Soler
ARA. Diumenge, 30 de desembre de 2012
ARA. Diumenge, 30 de desembre de 2012
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada