Sincerament crec que bona part de l’independentisme hem començat en els darrers mesos a jugar un partit del qual en sabíem poca cosa. Hem saltat al terreny de joc només amb la il·lusió de conquerir la llibertat nacional, i no negaré que això es imprescindible per guanyar però per assolir el triomf final cal saber quines són les autèntiques regles del joc i l’estratègia del rival. De moment, i per continuar amb el símil futbolístic, no anem per davant en el marcador. I és que és difícil marcar-li gols a “la Roja” només jugant de forma bonica.

Per explicar el que està passant hauríem de remuntar-nos al temps de la Transició. Era quan l’independentisme estava considerat com una cosa de somiatruites pels autonomistes avui reciclats a l’eufemístic dret a decidir. Ells estaven per consolidar un canvi de règim dirigit i tutelat pels franquistes, i es van creure la pel·lícula de la modernització d’Espanya mentre, entre els espanyols, els republicans esdevenien monàrquics i els comunistes banquers. I és així com aquest cinisme col·lectiu va passar a ser anomenat “el ejemplo de la transición” que fins i tot volien exportar a d’altres països del món que sortien d’una dictadura. Coses del “trilerisme” polític espanyol…

Van passar els anys i els independentistes continuàvem perseverant. La feina anava des de l’elaboració de doctrina política fins l’activisme més efectiu. Els nostres postulats cada dia afinaven més i posaven en evidència les tronades polítiques del parlamentarisme català tant a Madrid com a Barcelona. Tot va culminar el passat 11 de setembre amb la multitudinària manifestació que feia que no es pogués amagar per més temps la realitat del país. O es reciclaven els antics partidaris de la concòrdia amb Espanya o se’ls emportava l’estelada per endavant. O Macià o Cambó.

Llavors el pragmatisme s’imposa (els vots són els vots) i en vint-i-quatre hores els nacionalistes moderats esdevenen gairebé escamots d’Estat Català i ens anuncien que iniciem la batalla de la llibertat. Perfecte! Som-hi tots! Es canvien la gorra i enceten una batalla que creuen que és del mateix format que la dels anys de la famosa transició espanyola. Però no saben veure que això és més que un simple canvi de règim. Estem parlant de trencar Espanya amb les conseqüències geopolítiques internacionals que comportaria la primera secessió d’un territori dins d’un estat membre de la UE. Pensen que poden aplicar aquella premissa del franquista Torcuato Fdez. Miranda “de la ley a la ley” per a la constitució d’un estat català independent. Santa innocència! Han ignorat que “la ley” és espanyola i que la màxima de don Torcuato servia només perquè els espanyols poguessin netejar-se la cara. Els catalans en tota aquella història vam ser els tontets útils per a la seva operació de maquillatge.

Només han calgut uns quants mesos per veure que quan es tracta d’amenaçar la unitat de “la patria común e indivisible” de res serveixen el diàleg, les bones paraules o invocar a la democràcia. Espanya ja ens ha dit per activa i per passiva que aquí no es negocia, aquí es combat. Ens han declarat la guerra i sembla que no ens volem assabentar. El discurs espanyol cada vegada esdevé més bel·licós amb la intenció de recordar-nos episodis del passat on ens han esclafat quan Catalunya aixecava el sostre de les seves reivindicacions. Com sempre juguen amb la por, exactament igual que tots els règims totalitaris. Arribats a aquest punt convé fer-nos nostres aquelles paraules del pare de la independència cubana, José Martí, quan deia: “El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer; no cede jamás a quien se le humilla”.

Tinguem-les ben present perquè ara és l’hora d’encarar-se amb Espanya i deixar de banda la poesia. Si no ho fem així ens humiliaran i, el que és pitjor, ens derrotaran una altra vegada.


Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció