31 de març 2012
Una candidatura unitària pel 2014
Congrés CDC: des del tardo-autonomisme narinant vers l'estat propi
Jaume Renyer
La Vanguardia, (sempre addicta a l'ordre espanyol establert) és el mitjà que reflecteix més ajustadament el pas donat al congrés de CDC del passat cap de setmana: "CDC defiende por vez primera el debate para construir un Estado propio", titulava la notícia dissabte. El debat sobre la viabilitat de la independència de Catalunya és al moll de l'os del debat polític i, conseqüentment, el partit que ocupa la centralitat electoral no se'n pot continuar inhibint per més temps.
La ponència política incorpora les esmenes que situen en l'estat propi (un eufemisme que ha fet fortuna a l'hora de substituir la idea-forca d'un estat català) l'objectiu final de l'estratègia de CDC. El concepte equívoc de l'estat propi es presta a diverses interpretacions (per exemple, un estat plurinacional també ho seria), permet esquivar la definició com a partit independentista i, per tant, els compromisos teòrics que comporta. Aqueixes ambigüitats, (que per altra banda no són exclusives de CIU), no lleven transcendència al pas qualitatiu donat per CDC confirmant els que ja havien donat molts electes locals donant suport a les consultes municipals sobre la independència celebrades els dos darrers anys a partir de la iniciativa sorgida a Arenys de Munt.
Convergència Democràtica de Catalunya esta a punt de celebrar els quaranta anys de la seva fundació l'any 1974, des d'aleshores ha esdevingut el principal partit del nacionalisme català i ha protagonitzat el desenvolupament autonòmic de l'Estatut d'Autonomia del 1979, en la redacció del qual va tenir un paper destacat. CDC ha consolidat una cultura de partit especifica marcada per la personalitat de Jordi Pujol, el seu fundador i referent ideològic: un polític que ha fet de la intermediació entre els interessos catalans i els poders fàctics i institucionals espanyols el seu principal actiu.
Aqueixa intermediació ha contribuït decisivament a apuntalar l'ordre estatal espanyol sorgit de la Constitució del 1978 (sobretot al començament de la seva vigència) que havia de permetre també -en posició secundària- la prosperitat dels catalans. El balanç de trenta anys d'autonomia mostra el declivi de Catalunya en tots els terrenys i l'agreujament de les condicions de dominació política i dependència econòmica fins al punt de fer indefensable la compatibilitat dels interessos nacionals catalans i espanyols. L'autocrítica de Jordi Pujol vistos els resultats de la contribució de CIU al projecte espanyol sembla sincera, però no li lleva la responsabilitat i implica el deure de contribuir a esmenar els danys soferts pel país tot contribuint a l’única alternativa de supervivència nacional que ens resta com a poble, la independència.
La resolució del congrés de CDC en pro de l'estat propi és equiparable al canvi qualitatiu donat per ERC al congres del 1989, quan va escollir Àngel Colom secretari general amb un missatge independentista que no es va acabar de reflectir als estatuts del partit fins al 1993. Hores d'ara, Esquerra encara no té una estratègia creïble i viable envers a aquest objectiu perquè no ha tingut en aqueixos vint-i-tres anys una direcció amb voluntat i capacitat per fer-ho efectiu. Amb això vull dir que CDC tindrà al seu davant a partir d'ara el mateix repte que les altres formacions que s'autodefineixen favorables a la independència: superar la manca de concreció d'un projecte polític. Precisament Colom, que ha estat escollit membre de l'executiva de CDC, pot il·lustrar els seus companys de direcció de les dificultats per passar de les paraules al fets.
Artur Mas és qui ha d'aplicar el mandat congressual amb dos handicaps indissimulables. D'una banda, presideix un govern de gestió amb unes competències minvants un cop liquidat l'Estatut del 2006 per la sentència del Tribunal Constitucional que ha reduït Catalunya a la categoria d'infraautonomia. D'altra banda, l'accés del Partido Popular al govern de Madrid (amb un programa recentralitzador i bel·ligerant contra la catalanitat) és alhora l'aliat parlamentari preferent de CIU. Aqueixos dos condicionants ressituen la coalició nacionalista encara en pitjor situació que al darrer mandat del president Pujol i són un punt de partida inadequat per engegar la transició nacional que postulen com a reclam electoral. L'acció de govern no ha de ser excusa -com ho va ser per Esquerra durant els dos tripartits- per no prioritzar les actuacions orientades a l'exercici del dret d'autodeterminació com a prioritat. I de moment, la gestió administrativa de les institucions on governa CIU (Generalitat i Diputació de Barcelona, especialment) és continuista i en camps com la sanitat, nefasta, atès que va en la línia contrària del manteniment del benestar i la cohesió social que Jordi Pujol reclamava al president Mas.
La primera condició per a la independència és la voluntat d'assolir-la, això és, actuar tothora amb la mentalitat d'estar immers en un conflicte polític amb l'ordre espanyol. Així ho reclamava el mateix Jordi Pujol (després d'haver defugit tota la seva vida aqueix capteniment) als seus seguidors. Doncs bé, si li fan cas els dirigents de CDC no poden avenir-se a les pressions dels poders fàctics autòctons (la Caixa, els vip's del pont aeri BCN-Madrid, el grup Godó), ni poden actuar de vassalls del príncep de Girona. Assumir el repte d'encarar un enfrontament amb l'Estat, com es va dir al congrés de Reus amb tonalitats èpiques, requereix als nous dirigents convergents un coratge que fins ara no han demostrat.
Per començar, CDC podria reconèixer que l'autonomia és una empresa en liquidació perquè el poder espanyol així ho ha determinat i perquè gairebé ja la meitat dels catalans aspira a la independència. En canvi CIU, i Esquerra, insisteixen en reivindicacions de caire autonòmic el fracàs de les quals és una crònica anunciada. El pacte fiscal i la proposta de consulta que l'acompanya, el concert econòmic o la proposta de reformar la constitució espanyola per encabir-hi l'autodeterminació que ha anunciat ERC a Madrid són exemples d'aqueix tardo-autonomisme sense perspectives en el qual s'entesten els qui no volen o no poden liderar un procés d'independència. Només són partits independentistes aquells que es presenten a les eleccions amb aqueixa prioritat al programa electoral. Si CIU i ERC estan disposades a enfilar aqueix camí Solidaritat està oberta a fer una candidatura unitària per començar la transició a la independència a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
29 de març 2012
L'ESTIGMA DELS ALIENATS
balutxo | diumenge, 27 de novembre de 2011 | 12:01h
La convicció de pertinença a un poble no es pot imposar per llei ni per força. Cap poder pot arrabassar la convicció de qui se sap membre d'una nació, d'una llengua, d'una cultura.
A l'altra banda, el col·lectiu de gent que, tot i pertànyer a una cultura, accepta de bon grat fer part de la que subjuga la dels seus avantpassats no és digne de confiança. Curiosament, aquestes persones abominen del nacionalisme quan elles són les més radicals i ultres nacionalistes. En tot cas, és possible que els fills a qui han furtat el component identitari històric qualque dia detectin la servitud dels alienats que malbaraten la resistència per la claudicació.
***
Aguilar, Albis, Albons, Alcover, Alenyà, Alzamora, Arbós, Balaguer, Begur, Bellpuig, Berga, Bisbal, Blanes, Bordoi, Barcons, Cabrera, Calafell, Camarassa, Campins, Canet, Cànoves, Cantallops, Canyelles, Cardona, Castelló, Cervera, Corbera, Estaràs, Estelrich, Figueres, Figuerola, Fluxà, Guàrdia, Güell, Juncosa, Llambies, Lledó, Lliteres, Manresa, Massanet, Mendiola, Mieres, Miravet, Montcada, Montserrat, Morell, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Peralta, Perelló, Perpinyà, Piera, Prats, Real, Reus, Ribes, Ripoll, Rosselló, Rubí, Sallent, Salord, Savellà, Segarra, Soberats, Sunyer, Sureda, Taltavull, Tarragó, Terrades, Terrassa, Torelló, Tous, Vallbona, Vallès, Vallespir, Valls, Verdú, Vic, Vila, Vilanova, Villalonga o Vinyals. Això, entre més de mil, si ens limitam als topònims que també són llinatges freqüents, però podem enfilar una mostra referida al nom patern o matern: Abraham, Adrià, Agustí, Albertí, Aleix, Ambrós, Andreu, Avellà, Baltasar, Beltran, Bernat, Celià, Contestí, Crespí, Cursacs, Dalmau, Domènec, Elies, Esteve, Feliu, Ferrà, Ferrando, Ferriol, Furió, Gelabert, Gil, Gili, Gomis, Guillem, Horrac, Huguet, Jaume, Joan, Julià, Llodrà, Lluc, Llull, Macià, Marcús, Marquet, Martí, Mateu, Melià, Miquel, Nadal, Nicolau, Pasqual, Peris, Ponç, Ramon, Sans, Santandreu, Santmartí, Santpere, Sbert, Sentmenat, Serafí, Simó, Tomàs, Valens, Valentí, Ventura, Vicenç, Victorí, Vidal o Xamena. I continuar amb referents geogràfics, tant naturals com bastits per l’home, amb Bassa, Bellafont, Call, Caminals, Canals, Carreres, Casesnoves, Castell, Coll, Colomer, Comes, Costa, Creus, Escales, Font, Forcades, Fortesa, Garriga, Mas, Mercadal, Molins, Muntades, Nouviles, Palau, Penya, Planells, Planes, Ponts, Portell, Pou, Puig, Puigserver, Pujol, Quadreny, Riera, Riu, Riusec, Roca, Sagrera, Sala, Serra, Sitjar, Soler, Terrades, Torres, Torrents, Triall, Verger, Ventosa, Verdaguer, Verdera, Verger o Vinyes. I noms d’oficis o càrrecs: Arquer, Ballester, Barber, Baró, Batlle, Boter, Bover, Cabrer, Campaner, Capellà, Cavaller, Comte, Cotoner, Darder, Ferrer, Forners, Fuster, Guaita, Jover, Llaneres, Marquès, Massip, Mallol, Marí, Mercader, Mercant, Mestre, Moliner, Monjo, Obrador, Pagès, Pastor, Pellisser, Sabater, Sastre, Siquier, Tauler, Teixidor, Timoner o Vaquer. I del món de la botànica i la zoologia, com Aguiló, Alzina, Arbós, Bosc, Bou, Burguera, Busquets, Cabot, Capó, Cardell, Castanyer, Cirerol, Colom, Conill, Falcó, Florit, Genestar, Juncosa, Llabrés, Llop, Magraner, Moix, Móra, Mulet, Oliver, Picornell, Piferrer, Pineda, Porcell, Rabassa, Romeguera, Rovira o Tarongí. I afegir-hi altres fonts com la procedència: Bibiloni, Biernès, Cerdà, Genovard, Narbona, Pizà o Sard. I encara podem trobar aspectes de la persona com Alegret, Antich, Blanc, Bastard, Bauçà, Benejam, Bonet, Bonnín, Castany, Clar, Company, Dolç, Duran, Ensenyat, Ferrús, Gambús, Llongueres, Major, Moll, Morro, Prim, Pubil, Quart, Quint, Roig, Ros, Segura, Socies, Suau, Trobat, Valent, Verd o Vivó. I podem arrodonir-ho amb altres significats Alabern, Alomar, Alou, Amengual, Armengol, Artigues, Batllori, Carbonell, Frau, Galmès, Garau, Gener, Gibert, Ginard, Guiscafrè, Gomila, Gornals, Gual, Isern, Jofre, Llodrà, Llompart, Maura, Mir, Miret, Miró, Moià, Moranta, Ramis, Rigo, Salvà, Samsó, Seguí, Tur, Valriu, Vanrell o Vivern.
Tot plegat constitueix una minúscula mostra d’entre els més de deu mil llinatges que constitueixen un certificat històric de catalanitat. Evidentment aquesta pertinença biològica no és cap aval identitari, perquè no és l’ètnia allò que determina fer part d'una cultura i d'un poble, sinó el compromís ètic i cívic. S'ha d'haver acabat el simplisme d'acceptar que són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya, si no hi ha un component afegit. Són mallorquins i catalans els que viuen a Mallorca o Catalunya, hagin nascut on hagin nascut, si estimen i defensen la llengua, la cultura i el territori.
A contrario sensu ens trobarem amb alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló, Bausà, Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rotger, per posar exemples gens a l’atzar) que abominen de les seves arrels. És tot quan es pugui dir que reneguin de la llengua amb la qual foren alletats en el pit de les seves mares. Aquesta gent és molt fàcil de destriar. Es refereixen a l’arribada del Rei en Jaume (ells, incultes, li diuen el infante don Jaime) amb una expressió distant com si no anés amb ells. Parlen de quan els catalans “varen venir” (ells diuen aragonesos) i eviten dir “quan vàrem venir”, perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que s’establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la hispanidad, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics drets de conquesta. Neguen l’existència, no ja nacional, sinó fins i tot lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els Paises Hispanos. Abominen de Catalunya, però, ai!, com s’emocionen quan un sud-americà parlà de la madre patria en referir-se a Espanya! Com s’indignen quan un felanitxer es proclama català i com es rebolquen dins l'eufòria quan, entre crits de ¡a por ellos!argelins, fins a la seva independència (ara ha fet 50 anys), estudiaven allò de "els nostres avantpassats de la Gàlia", quan no eren més que terra de colònia! Creure que som allò que volen que siguem, delata un trist paper de lacai com el que representa la figura de l'oncle Tom, capaç d'arriscar la vida quan la casa de l'amo es cala foc.
En els 10 exemples referenciats al principi, el llinatge els hauria de servir de clau per tal d’obrir l’enteniment i esvair l’alienació que pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard, qualque dia descobriran l’endemesa. Aleshores, hauran de mirar d'aclarir les raons de tanta de mentida, de tant d'engany, de tanta d'alienació. Les raons i no només les raons. També els noms dels culpables de la manipulació, perquè al final de la ignorància no se n'ha de disculpar ningú; se n'han d'exigir responsabilitats a qui l'ha empeltada a sang i a foc. Avui n'hi ha que fan mèrits per passar a les pàgines més vergonyants de la història. Els qui alteren els topònims i els fan esclaus d'altres cultures, els que afebleixen la nostra llengua, els que retallen drets històrics... són l'expressió de l'apoteosi de l'estultícia humana.
A contrario sensu ens trobarem amb alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló, Bausà, Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rotger, per posar exemples gens a l’atzar) que abominen de les seves arrels. És tot quan es pugui dir que reneguin de la llengua amb la qual foren alletats en el pit de les seves mares. Aquesta gent és molt fàcil de destriar. Es refereixen a l’arribada del Rei en Jaume (ells, incultes, li diuen el infante don Jaime) amb una expressió distant com si no anés amb ells. Parlen de quan els catalans “varen venir” (ells diuen aragonesos) i eviten dir “quan vàrem venir”, perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que s’establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la hispanidad, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics drets de conquesta. Neguen l’existència, no ja nacional, sinó fins i tot lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els Paises Hispanos. Abominen de Catalunya, però, ai!, com s’emocionen quan un sud-americà parlà de la madre patria en referir-se a Espanya! Com s’indignen quan un felanitxer es proclama català i com es rebolquen dins l'eufòria quan, entre crits de ¡a por ellos!argelins, fins a la seva independència (ara ha fet 50 anys), estudiaven allò de "els nostres avantpassats de la Gàlia", quan no eren més que terra de colònia! Creure que som allò que volen que siguem, delata un trist paper de lacai com el que representa la figura de l'oncle Tom, capaç d'arriscar la vida quan la casa de l'amo es cala foc.
En els 10 exemples referenciats al principi, el llinatge els hauria de servir de clau per tal d’obrir l’enteniment i esvair l’alienació que pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard, qualque dia descobriran l’endemesa. Aleshores, hauran de mirar d'aclarir les raons de tanta de mentida, de tant d'engany, de tanta d'alienació. Les raons i no només les raons. També els noms dels culpables de la manipulació, perquè al final de la ignorància no se n'ha de disculpar ningú; se n'han d'exigir responsabilitats a qui l'ha empeltada a sang i a foc. Avui n'hi ha que fan mèrits per passar a les pàgines més vergonyants de la història. Els qui alteren els topònims i els fan esclaus d'altres cultures, els que afebleixen la nostra llengua, els que retallen drets històrics... són l'expressió de l'apoteosi de l'estultícia humana.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 1
- COM HO PODEM FER?Jordi Caldentey| Adreça electrònica | diumenge, 27 de novembre de 2011 | 17:38hCom ho podem fer els catalans no renegats que habitam a la Catalunya arrebassada -al Nord, a la Franja, al Sud, a les Illes, a l'Alguer- per viure donant exemple de dissidència entre els renegats que reforcen la croada hispanofrancesa contra l'existència de la nostra Nació? Quina forma de vida hem d'adoptar? De quin teixit associatiu hem de fer part? Com hem de viure per practicar individualment cada moment del dia que poguem la nostra independència d'Espanya i de França?
L’AMAGAT MISSATGE DELS VALENCIANS DE JUNY DE 1936
Una pàgina desconeguda de la nostra història social i política és la triple crida que, el maig i el juny de 1936, es va fer des de Barcelona, Palma i València. A l'espera d'una nova Germania, aquell clam roman mig amagat. Passa d'hora de retre un just tribut d’homenatge a les persones que varen reclamar la unitat lingüística, cultural i nacional de tots els territoris per on la gent respon “bon dia!” quan li diuen “bon dia!”.
***
L'any passat, arran del 75è aniversari de l'esdeveniment, s’hauria d’haver commemorat i enaltit el significat d’aquell clam conjunt a enfortir-nos per prosperar agermanats. Això no obstant, per culpa de l’esquarterament que patim, la memòria sembrada de sal i la ignorància empeltada a sang i a foc, l’efemèride va passar gairebé desapercebuda tant al Principat de Catalunya com al País Valencià i només va ser destacada a la premsa de Mallorca. El silenci i l’oblit, siguin innocents o covards, conviden a revoltar-nos amb l’evocació dels fets i, sobretot, romandre a l’espera d’una futura avinentesa més profitosa per renovar els vells i nobles objectius.
El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”
La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.
Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: "Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l'esperit d'aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d'Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”
REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA
El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”
La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.
Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: "Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l'esperit d'aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d'Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”
REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA
Aquell compromís públic de fa 75 anys estimula una reflexió col·lectiva. Com han canviat els temps! Trobaríem avui un estol d'intel·lectuals d'aquell nivell disposat a mostrar cara? Hi ha, al País Valèncià, al Principat i a les illes Balears un nodrit grup d'il·lustrats compromesos en fer una crida a la unitat nacional? Quants d'escriptors i creadors d'opinió denunciarien cara alta l'esquarterament que patim? No ho sé i és un dubte que em mou al desafiament públic, perquè d'allò que estic convençut és que la millor forma de mostrar gratitud a les 346 persones que, des de Barcelona, Palma i València, mostraren cara, és convidar les entitats culturals del país a actualitzar aquells missatges en defensa de la llengua, la cultura i la unitat de la nostra terra i, així, renovar el camí cap a una nova Germania. El repte ja està fet. Veurem si algú aixeca aquestes paraules o les esborra el vent.
(1) Entre els col·laboradors del País Valencià, destaquen Joan Chabàs i Martí (novel·lista, Dènia, 1900 – La Habana, 1954), Daniel Martínez Ferrando (poeta i professor, València, 1888 – Palma, 1953), Enric Navarro Borràs (narrador i dramaturg, València, 1891 – València, 1943) i Artur Perucho Badia (periodista i polític, Borriana, 1902 – Mèxic, 1956).
MALLORCA BRAMULA: NO ENS FAREU CALLAR!
Està fet de tu, Bausán! El compte enrere comença. L'has feta grossa! Has anat a moure abelles i gratar ronya com els genocides. Al costat d'un descendent del botifler Truyols que atacà Barcelona, t'has rodejat de covards que no gosen plantar cara i defensar els drets del poble.
Tens l'obligació de preservar el patrimoni cultural i fas tot el contrari. Estàs prevaricant i, de la mateixa manera que t'aturarem els peus amb el clam popular estampat ahir a les parets del Consolat de Mar, els tribunals et posaran al teu lloc. Has negligit a consciència contra la teva Constitució. Contra l'Estatut d'Autononia. Contra la Declaració Universal dels Drets Humans. Seràs servit! Està fet de tu! Tenies el 27% dels possibles vots. Ara ni això! Pots demanar un ministeri, perquè aquí has acabat les feines.
***
Tens l'obligació de preservar el patrimoni cultural i fas tot el contrari. Estàs prevaricant i, de la mateixa manera que t'aturarem els peus amb el clam popular estampat ahir a les parets del Consolat de Mar, els tribunals et posaran al teu lloc. Has negligit a consciència contra la teva Constitució. Contra l'Estatut d'Autononia. Contra la Declaració Universal dels Drets Humans. Seràs servit! Està fet de tu! Tenies el 27% dels possibles vots. Ara ni això! Pots demanar un ministeri, perquè aquí has acabat les feines.
***
Un buf d'aire esfondrarà el castell de la mentida
i la nua veritat brillarà de llum vestida!
T'HEM DECLARAT LA GUERRA!
No et facis el sord! Mallorca bramula contra la teva arrogància partidista. Si et pensaves que, amb els teus "quinetes de Alcalá" (Chicholorenso-KorkeKampos-Bosque-i-més-púrr
Et pensaves que havies imposat l'estat de setge? Que havies decretat una quarentena? Això et pensaves? Doncs, no. És Mallorca sencera que s'ha revoltat contra les teves bravates de fatxenda. Tu, tan espanyol que compixes la teva obligació constitucional de "proteger y preservar las lenguas del estado" i vols exterminar la que et correspon salvaguardar; tu, tan renegat que violes dècades de consens i entesa social en matèria lingüística per atiar la confrontació; tu, seràs (ja ets, de fet!) víctima de la teva estultícia!
La foto que adjunt la vaig fer jo mateix a les 19h d'ahir, 25 de març, a les escales de la plaça Major. Es veu la Rambla farcida de gent, plena com un ou. Gent de totes les edats i condicions socials, de Ciutat, de la Part Forana, de col·lectius d'immigrants que volen ser mallorquins de ple dret i no esbiaixats com tu. Doncs, després d'haver fet la foto, encara vaig estar gairebé dues hores més i encara passaria gent i més gent, una gentada! La rambla s'omplí a vessar no una ni dues ni tres, sinó moltes més vegades. Milers de persones, com mai abans a la història, reclamaren allò que d'ençà fa vuit segles ha estat igual: A MALLORCA, EN CATALÀ!
La manifestació de fa 35 anys del 29 d'octubre de 1977 romandrà, com a fita primera, gràcies al crit valent i clar de Josep Maria Llompart: català! català! català! Però la manifestació d'ahir va multiplicar el crit i l'assistència. Quan molts creien que havies aconseguit desmobilitzar el poble, Mallorca va posar-se dreta per plantar-te cara. Tu, i tota la tropa com tu, passareu a la història de les grans ignomínies. Els escolanets d'amén dels pobles (Carraixeta i Tauler de Felanitx, per exemple) també passaran a la història de la vergonya. No sou gent de pau, sinó de guerra. Doncs, guerra tendreu! L'esperit dels foners i dels agermanats és viu i s'escampa arreu. No tendreu terra per córrer. Volíeu esclafar el poble i sotmetre les seves llibertats. Ara pagareu cara l'arrogància.
No heu sabut administrar la victòria electoral. No n'heu sabut perquè no sou demòcrates, sinó uns autèntics prepotents. Heu cregut que la majoria absoluta us donava drets quan qualsevol demòcrata sap que allò que teniu són deures! La democràcia és el govern de la majoria, sí, però molt més important que això és el respecte a la minoria. En aquest cas, a més, hauríeu de tenir en compte que no la majoria social (el 73% de la ciutadania!!!) no és vostra, perquè no us ha votat. Així que podeu deixar de mangnificar un vot tan esquifit com el que teniu, perquè no sou res i no representau res. Si a això hi afegiu que una part dels qui us votaren i feren campanya amb vosaltres ja us han girat l'esquena (Cristòfol Soler, Joan Huguet, Miquel Segura, Antoni Pastor...), aleshores la vostra preocupació hauria de ser encara molt més gran.
Qui va per llana pot romandre tos i és el vostre cas. Un President tan sectari no és un president, és un sectari. Has volgut imposar la teva ideologia partidista a tot un poble. Quina pretensió tan ingènua, la teva! Quina curtor de mires! Quina manca de perspectiva històrica! Quina nul·la generositat amb els qui no pensen com tu! Aquí hi ha el punt de desencontre: tu no penses! Tu ataques de manera irracional i no ets conscient del que fas. La llengua catalana, aquesta que tu tan malament parles, però que tant odies, no és cosa teva. No tens cap dret ni un a administrar-la, perquè no et pertany. El català, com qualsevol llengua del món, és patrimoni cultural de la humanitat. L'aportació que ha fet al món de la Filosofia, de la Ciència, de les Arts i de les Lletres és d'una importància gegantina que tu, pobre nanet de pedaç de fira, ni tens ni tendràs mai, perquè passaràs a la història dels qui pretenien atemptar contra un patrimoni cultural que havien de protegir per llei! Vols cercar al diccionari el significat de prevaricar? El trobaràs a la lletra P (darrera l'O), però potser els teus assessors jurídics te'n podran fer cinc cèntims en rebre la denúncia.
Tu i tots quants s'han atrinxerat a la irracionalitat, cavalcant al galop contra la llengua, com ja feren amb Televisió de Mallorca [M], també volen condicionar els acords democràtics adoptats als Instituts de les Illes Balears. Els teus ignorants i presumits cortesans genuflexes fins i tot discriminen llaços simbòlics. Res a dir del morat, del vermell o del dogal negre que el PP va fer posar a totes les escoles. En canvi, el qui simbolitza la defensa del català és desautoritzat perquè no és ni balear ni espanyol. Feis-vos-ho mirar, perquè a la Sala de Palma hi ha la senyera del rei en Jaume I, amb el vostre criteri, no es podrà tornar a fer mai més la Festa de L'Estendard, la més antiga d'Europa! Mirau si sou ases! Heu mostrat el llautó del vostre sectarisme ideològic.
Tanmateix, Bausán, et perseguiran les nostres memòries. Has retallat els mugrons de les teves padrines i repadrines que alletaren la teva nissaga en la llengua que tu proscrius. Aviat no seràs res més que un mal record. Un estirat pretensiós i ignorant que volia domesticar el nostre poble. No tens categoria. Quan tothom t'haurà oblidat i siguis menys que cendra podrida, l'idioma que has intentat exterminar enaltirà el poble que tu ara malmenes. No ets un estadista ni un home de govern, ets un sectari radical, un colonitzador de baixa estofa. Representes una llorineta que gemega enmig de la claveguera pudenta que tu i quatre rates heu fet del teu partit guerracivilista. Per això no condemnareu mai els crims del franquisme, perquè en representau la quinta essència. Sou uns poca-cosa, uns no-ningú.
Ah! No seré tan ingenu com els organitzadors que encara et reclamen que reflexionis, no. Un ens com tu no pot ser mai racional i, per tant, reclamar-te reflexió i una sàvia rectificació és de pobres i beneits. Així que, vull que ho tenguis clar: ja no anirem més de víctimes; els mallorquins t'hem declarat la guerra! Estàs avisat i que consti en acta!
PS.- Quant a la magna manifestació, hi ha moltes d'anàlisis a fer. En privat, enviaré algunes reflexions als organitzadors, perquè la bona experiència ens regala oportunitats de millora per prendre nota en molts de camps. Per exemple, hi varen mancar cançons com aquestes:
Antoni Roig, NO ENS FAREU CALLAR!:
http://www.youtube.com/watch?v=_kNbAhdBGcQ
Guillem d'Efak, SIAU QUI SOU!:
http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
AQUESTA TERRA ÉS NOSTRA!:
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M&feature=related
i la nua veritat brillarà de llum vestida!
T'HEM DECLARAT LA GUERRA!
No et facis el sord! Mallorca bramula contra la teva arrogància partidista. Si et pensaves que, amb els teus "quinetes de Alcalá" (Chicholorenso-KorkeKampos-Bosque-i-més-púrr
Et pensaves que havies imposat l'estat de setge? Que havies decretat una quarentena? Això et pensaves? Doncs, no. És Mallorca sencera que s'ha revoltat contra les teves bravates de fatxenda. Tu, tan espanyol que compixes la teva obligació constitucional de "proteger y preservar las lenguas del estado" i vols exterminar la que et correspon salvaguardar; tu, tan renegat que violes dècades de consens i entesa social en matèria lingüística per atiar la confrontació; tu, seràs (ja ets, de fet!) víctima de la teva estultícia!
La foto que adjunt la vaig fer jo mateix a les 19h d'ahir, 25 de març, a les escales de la plaça Major. Es veu la Rambla farcida de gent, plena com un ou. Gent de totes les edats i condicions socials, de Ciutat, de la Part Forana, de col·lectius d'immigrants que volen ser mallorquins de ple dret i no esbiaixats com tu. Doncs, després d'haver fet la foto, encara vaig estar gairebé dues hores més i encara passaria gent i més gent, una gentada! La rambla s'omplí a vessar no una ni dues ni tres, sinó moltes més vegades. Milers de persones, com mai abans a la història, reclamaren allò que d'ençà fa vuit segles ha estat igual: A MALLORCA, EN CATALÀ!
La manifestació de fa 35 anys del 29 d'octubre de 1977 romandrà, com a fita primera, gràcies al crit valent i clar de Josep Maria Llompart: català! català! català! Però la manifestació d'ahir va multiplicar el crit i l'assistència. Quan molts creien que havies aconseguit desmobilitzar el poble, Mallorca va posar-se dreta per plantar-te cara. Tu, i tota la tropa com tu, passareu a la història de les grans ignomínies. Els escolanets d'amén dels pobles (Carraixeta i Tauler de Felanitx, per exemple) també passaran a la història de la vergonya. No sou gent de pau, sinó de guerra. Doncs, guerra tendreu! L'esperit dels foners i dels agermanats és viu i s'escampa arreu. No tendreu terra per córrer. Volíeu esclafar el poble i sotmetre les seves llibertats. Ara pagareu cara l'arrogància.
No heu sabut administrar la victòria electoral. No n'heu sabut perquè no sou demòcrates, sinó uns autèntics prepotents. Heu cregut que la majoria absoluta us donava drets quan qualsevol demòcrata sap que allò que teniu són deures! La democràcia és el govern de la majoria, sí, però molt més important que això és el respecte a la minoria. En aquest cas, a més, hauríeu de tenir en compte que no la majoria social (el 73% de la ciutadania!!!) no és vostra, perquè no us ha votat. Així que podeu deixar de mangnificar un vot tan esquifit com el que teniu, perquè no sou res i no representau res. Si a això hi afegiu que una part dels qui us votaren i feren campanya amb vosaltres ja us han girat l'esquena (Cristòfol Soler, Joan Huguet, Miquel Segura, Antoni Pastor...), aleshores la vostra preocupació hauria de ser encara molt més gran.
Qui va per llana pot romandre tos i és el vostre cas. Un President tan sectari no és un president, és un sectari. Has volgut imposar la teva ideologia partidista a tot un poble. Quina pretensió tan ingènua, la teva! Quina curtor de mires! Quina manca de perspectiva històrica! Quina nul·la generositat amb els qui no pensen com tu! Aquí hi ha el punt de desencontre: tu no penses! Tu ataques de manera irracional i no ets conscient del que fas. La llengua catalana, aquesta que tu tan malament parles, però que tant odies, no és cosa teva. No tens cap dret ni un a administrar-la, perquè no et pertany. El català, com qualsevol llengua del món, és patrimoni cultural de la humanitat. L'aportació que ha fet al món de la Filosofia, de la Ciència, de les Arts i de les Lletres és d'una importància gegantina que tu, pobre nanet de pedaç de fira, ni tens ni tendràs mai, perquè passaràs a la història dels qui pretenien atemptar contra un patrimoni cultural que havien de protegir per llei! Vols cercar al diccionari el significat de prevaricar? El trobaràs a la lletra P (darrera l'O), però potser els teus assessors jurídics te'n podran fer cinc cèntims en rebre la denúncia.
Tu i tots quants s'han atrinxerat a la irracionalitat, cavalcant al galop contra la llengua, com ja feren amb Televisió de Mallorca [M], també volen condicionar els acords democràtics adoptats als Instituts de les Illes Balears. Els teus ignorants i presumits cortesans genuflexes fins i tot discriminen llaços simbòlics. Res a dir del morat, del vermell o del dogal negre que el PP va fer posar a totes les escoles. En canvi, el qui simbolitza la defensa del català és desautoritzat perquè no és ni balear ni espanyol. Feis-vos-ho mirar, perquè a la Sala de Palma hi ha la senyera del rei en Jaume I, amb el vostre criteri, no es podrà tornar a fer mai més la Festa de L'Estendard, la més antiga d'Europa! Mirau si sou ases! Heu mostrat el llautó del vostre sectarisme ideològic.
Tanmateix, Bausán, et perseguiran les nostres memòries. Has retallat els mugrons de les teves padrines i repadrines que alletaren la teva nissaga en la llengua que tu proscrius. Aviat no seràs res més que un mal record. Un estirat pretensiós i ignorant que volia domesticar el nostre poble. No tens categoria. Quan tothom t'haurà oblidat i siguis menys que cendra podrida, l'idioma que has intentat exterminar enaltirà el poble que tu ara malmenes. No ets un estadista ni un home de govern, ets un sectari radical, un colonitzador de baixa estofa. Representes una llorineta que gemega enmig de la claveguera pudenta que tu i quatre rates heu fet del teu partit guerracivilista. Per això no condemnareu mai els crims del franquisme, perquè en representau la quinta essència. Sou uns poca-cosa, uns no-ningú.
Ah! No seré tan ingenu com els organitzadors que encara et reclamen que reflexionis, no. Un ens com tu no pot ser mai racional i, per tant, reclamar-te reflexió i una sàvia rectificació és de pobres i beneits. Així que, vull que ho tenguis clar: ja no anirem més de víctimes; els mallorquins t'hem declarat la guerra! Estàs avisat i que consti en acta!
PS.- Quant a la magna manifestació, hi ha moltes d'anàlisis a fer. En privat, enviaré algunes reflexions als organitzadors, perquè la bona experiència ens regala oportunitats de millora per prendre nota en molts de camps. Per exemple, hi varen mancar cançons com aquestes:
Antoni Roig, NO ENS FAREU CALLAR!:
http://www.youtube.com/watch?v=_kNbAhdBGcQ
Guillem d'Efak, SIAU QUI SOU!:
http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
AQUESTA TERRA ÉS NOSTRA!:
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M&feature=related
"la construcció de la nació catalana emergent"
" Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui"
Jaume Renyer ( SCI )
jrenyer | dijous, 29 de març de 2012 | 18:03h
La vaga d'avui ha estat convocada pels sindicats espanyols i convé políticament als qui desvinculen les reivindicacions socials de les nacionals catalanes, ja que eludeix la causa principal de l'empobriment de la majoria del catalans: la dominació política i la dependència econòmica envers un ordre estatal que ens es contrari.
La indignació ciutadana es justificada, atès que les drastiques mesures que adopten els governs espanyol i català carreguen sobre la població unes responsabilitats que no exigeixen als polítics negligents i als gestors privats de diner d'altri causants de fallides econòmiques devastadores. L'autoritat moral dels governants per demanar sacrificis als ciutadans s'esvaeix quan, a mes, no s'expliquen les raons que han menat a la situació de crisi actual, ni s'ofereix un pla de sortida de l'atzucac creïble i viable.
Les modificacions legislatives que empren el govern del PP no estan orientades a estimular l'economia productiva, si fos així afavoririen les infraestructures de l'eix mediterrani enlloc de desincentivar les inversions als Països Catalans. Es limiten a precaritzar encara mes les condicions de treballs dels assalariats sense que d'aqueixa mesura se'n desprengui cap estímul a la creació d'ocupació. La protesta sindical reflecteix la indignació social però es reduccionista i arbitraria en els objectius de la convocatòria, descontextualitzats de les causes estructurals que son a l'origen del creixement de l'atur i la caiguda de l'activitat empresarial. Les dificultats dels autònoms, del sector agrari, de l'empresariat autòcton que vincula la seva prosperitat a la del país, resten al marge de la seva convocatòria.
La mobilització sindical es apoiada pel progressisme tripartit (PSC, ICV i ERC) sense que hagin assumit les seves responsabilitats pel malgovern de l'etapa Montilla i l'acceptació del sistema de financament imposat pel PSOE. I la seva critica a les retallades del govern de CIU oculta que en matèria sanitària son les que l'anterior govern tenia també en cartera i les estan aplicant els mateixos nefastos gestors. Focalitzant en el PP les seves frustracions miren de distreure la seva passivitat davant l'espoli fiscal i la creixent pressió social en pro de la independència com a única sortida a la crisi dels Països Catalans.
Dissortadament l'independnetisme civic i politic encara no esta prou organitzat i no esta hores d'ara en condicions de remuntar la capacitat d'iniciativa que la nefasta politica menada per Esquerra ha fet perdre en els darrers anys. D'altra manera els sindicats catalans serien mes forts i les mobilitzacions socials servirien a la construcció de la nació catalana emergent. Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui.
Les modificacions legislatives que empren el govern del PP no estan orientades a estimular l'economia productiva, si fos així afavoririen les infraestructures de l'eix mediterrani enlloc de desincentivar les inversions als Països Catalans. Es limiten a precaritzar encara mes les condicions de treballs dels assalariats sense que d'aqueixa mesura se'n desprengui cap estímul a la creació d'ocupació. La protesta sindical reflecteix la indignació social però es reduccionista i arbitraria en els objectius de la convocatòria, descontextualitzats de les causes estructurals que son a l'origen del creixement de l'atur i la caiguda de l'activitat empresarial. Les dificultats dels autònoms, del sector agrari, de l'empresariat autòcton que vincula la seva prosperitat a la del país, resten al marge de la seva convocatòria.
La mobilització sindical es apoiada pel progressisme tripartit (PSC, ICV i ERC) sense que hagin assumit les seves responsabilitats pel malgovern de l'etapa Montilla i l'acceptació del sistema de financament imposat pel PSOE. I la seva critica a les retallades del govern de CIU oculta que en matèria sanitària son les que l'anterior govern tenia també en cartera i les estan aplicant els mateixos nefastos gestors. Focalitzant en el PP les seves frustracions miren de distreure la seva passivitat davant l'espoli fiscal i la creixent pressió social en pro de la independència com a única sortida a la crisi dels Països Catalans.
Dissortadament l'independnetisme civic i politic encara no esta prou organitzat i no esta hores d'ara en condicions de remuntar la capacitat d'iniciativa que la nefasta politica menada per Esquerra ha fet perdre en els darrers anys. D'altra manera els sindicats catalans serien mes forts i les mobilitzacions socials servirien a la construcció de la nació catalana emergent. Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui.
28 de març 2012
Penjo aquest text en llengua castellana pel seu valor d'imatge motivacional a favor del procés de Secessió entre Catalunya i Espanya.
"El nombre de la nueva Espanya se parirà con mucho dolor no cruento.
¿Españoles, habeis pensado en que nombre pondreis a lo que quede de España?
Que os parecería "Castellanía"?
Que os parecería "Castellanía"?
Si optais por lo que se hizo años ha con aquello de Yugoeslavia y Checoeslovaquia para hacerlo por orden alfabético que es de la única forma que podríais entenderos, no habría lengua en el mundo capaz de pronunciar algo así como Aaabcccgmv, porque cuando llegue la disgreagación que tanto fomentais sin querer, tendreis que hacer lo siguiente. 1º Presentar un nombre después de haberlo aprobado en referéndum por lo menos, y eso de las consultas no os gusta mucho. 2º Presentar cuentas, cuánto debe cada parte. 3º Repartir el ejército por "invicto" que haya sido y por más que se haya ido de Cataluña, es de todos, nos toca una buena parte. 4º El nuevo estado sea monarquía o república deberà llamar a la puerta de La Unión Europea y ya veremos a quien admitirán antes, al nuevo Estado o a Cataluña. España ha sido un grano en el culo para Europa, le a costado 144.000 millones de euros, a Cataluña en el mismo plazo de tiempo le ha costado 300 mil millones. Europa necesita Cataluñas, Euskadis, pero no Españas y menos lo peor de España, ya veremos que condiciones os pondrán. Si Europa y Cataluña podemos ahorrar 444 mil millones de euros en treinta años haremos un buen negocio en común. ¿Os entendereis castellanos y leoneses, asturianos y cántabros, valencianos y aragoneses y murcianos, andaluces y extremeños que no quieren ser menos que nadie con canarios mallorquines aunque solo fueran peperos? Tardareis muchos años en formar un Estado con su himno y su bandera, nosotros no tenemos ningún problema, lo tenemos todo hasta el himno y la bandera. Dudo mucho que podais seguir haciendo trenes que van de ningún sitio a ninguna parte o líneas del Mediterraneo pasando por el interior de la Península, jodiendo a la gente, imponiéndoles una lengua raquítica que hasta vosotros, que soys tan negados para los idiomas, hablais (bueno mal). Teneis mucho mas trabajo del que podeis sospechar y vais algo atrasados, yo diría que "todavia no sabeis por donde meais" Quién avisa no és traidor, de nada, de nada, no se merecen. francisco"
Solidaritat Catalana per la Independència és ja la nova convergència independentista. Summem-nos-hi tots!!!
Davant de la dimissió i de la negació de "CDC" a ser un partit independentista el seu lloc haurà de ser ocupat per "SCI" Solidaritat Catalana Per la Independència:
Avís per a navegants catalans!
Quan un governant no és fidel a l’anhel del seu Poble ... «valdria més que li lliguessin una pedra al coll i el tiressin al fons del mar» (tal vegada que el tiressin al fons de la història!) o valdria més que marxés i es dediqués a alguna altra cosa. No hi ha pecat més gran que el pecat contra l’Esperit, no hi ha acte més mesquí que voler ofegar, des tirotar o adormir l’anhel del teu propi Poble.
És referent al "fill de l’amo" de Convergència, posat a dit pel seu propi pare, per a regentar el futur d’aquest partit, partit que gosa parlar d’Ítaca sense aclarir que la seva Ítaca per por, per preferència, per interessos perversos o per incapacitat manifesta és Madrid, capital d’Espanya, la mateixa Espanya que per a viure ella necessita matar Catalunya!
Sí! Pujol pare i Pujol fill incorren en un cas de pur i fastigós nepotisme, un nepotisme com tots els nepotismes que seria subjecte d’un cas de «Primera Instància».
Ataco a la jugular d’aquests dos personatges i dels seus corifeus per haver protagonitzat un Congrés d’esquizofrèniques contradiccions.
L’endemà mateix del congrés, Oriol Pujol, l’esmentat nou regent, engega sense solta ni volta tres contradiccions que deixen amb el cul enlaire la falsedat del que aquest congrés pretenia escenificar i del que intentava dissimular. Coses que demostren que Convergència des que va néixer és una mestra de l’engany i de l’entabanament, com aquelles serps que miren fixament la seva presa abans d’engolir-la. Pobre Catalunya! pobres catalans, ai las!
Les primeres declaracions del Sr. Pujol júnior, esdevenen molt desconcertants a primera vista per aquells que s’impacienten inútilment esperant que floreixi l’anhel dins de Convergència. Diu aquest flamant i recentment estrenat President de Convergència, sense envermellir o ruboritzar-se que l’estat propi que pretén no significa pas independència!?
És ben bé que aquesta gent són al revés dels alquimistes, són capaços de transformar l’or en plom, i de desquadrar el cercle.
Bé, senyors Pujol, si vostès volen un estat sense independència, al que esmenten de propi, quelcom que no ha existit mai ni existirà mai, perquè les coses i el món són així, de què li servirà, al Poble Català, per defensar els seus drets, la seva nova constitució, la seva llengua i els seus interessos, un estat que no sigui independent, mot que és sinònim de llibertat nacional? Així doncs, nosaltres, els catalans que anhelem la Independència, naturalment plena, no en tenim prou amb un estat d’aquesta mena tan nefast com el que patim ara. També de moment, per tragèdia del destí, aquest maldestre estat espanyol amb qui sempre vostès malden per pactar ens és desgraciadament propi mentre no trenquem amb contundència els llaços i els virreis que ens hi tenallen.
O sigui Sr. Oriol, que Convergència no és un partit independentista? quin repòs! que s’ho anotin a l’agenda la gent de l’Assemblea Nacional Catalana i també la gent que es refien de la nova Associació de Municipis Independentistes, i així no tindran desagradables sorpreses quan corejant aquella proclama, de la bona fe dels babaus, que diu «sense Convergència no hi ha Independència» s’adonin de que els han plantat una llufa una altra vegada.
Vistes les coses així com vostès les enganyen i volen no queda altra esperança pels catalans, per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’Associació de Municipis per la independència que una nova «Convergència» aquesta sí! honorablement independentista! parlo de la Solidaritat Catalana per la Independència on han de convergir tots els partits i tots els vots que renunciïn per sempre a entabanar al nostre Poble i caminar així amb pas segur vers la Proclamació del nou i proper Estat Català, i per què no? dins d’Europa.
Salvador Molins Escudé (BIC, Catalunya Acció, MxI, mxi, BxI, ANC, SCI)
Avís per a navegants catalans!
Quan un governant no és fidel a l’anhel del seu Poble ... «valdria més que li lliguessin una pedra al coll i el tiressin al fons del mar» (tal vegada que el tiressin al fons de la història!) o valdria més que marxés i es dediqués a alguna altra cosa. No hi ha pecat més gran que el pecat contra l’Esperit, no hi ha acte més mesquí que voler ofegar, des tirotar o adormir l’anhel del teu propi Poble.
És referent al "fill de l’amo" de Convergència, posat a dit pel seu propi pare, per a regentar el futur d’aquest partit, partit que gosa parlar d’Ítaca sense aclarir que la seva Ítaca per por, per preferència, per interessos perversos o per incapacitat manifesta és Madrid, capital d’Espanya, la mateixa Espanya que per a viure ella necessita matar Catalunya!
Sí! Pujol pare i Pujol fill incorren en un cas de pur i fastigós nepotisme, un nepotisme com tots els nepotismes que seria subjecte d’un cas de «Primera Instància».
Ataco a la jugular d’aquests dos personatges i dels seus corifeus per haver protagonitzat un Congrés d’esquizofrèniques contradiccions.
L’endemà mateix del congrés, Oriol Pujol, l’esmentat nou regent, engega sense solta ni volta tres contradiccions que deixen amb el cul enlaire la falsedat del que aquest congrés pretenia escenificar i del que intentava dissimular. Coses que demostren que Convergència des que va néixer és una mestra de l’engany i de l’entabanament, com aquelles serps que miren fixament la seva presa abans d’engolir-la. Pobre Catalunya! pobres catalans, ai las!
Les primeres declaracions del Sr. Pujol júnior, esdevenen molt desconcertants a primera vista per aquells que s’impacienten inútilment esperant que floreixi l’anhel dins de Convergència. Diu aquest flamant i recentment estrenat President de Convergència, sense envermellir o ruboritzar-se que l’estat propi que pretén no significa pas independència!?
És ben bé que aquesta gent són al revés dels alquimistes, són capaços de transformar l’or en plom, i de desquadrar el cercle.
Bé, senyors Pujol, si vostès volen un estat sense independència, al que esmenten de propi, quelcom que no ha existit mai ni existirà mai, perquè les coses i el món són així, de què li servirà, al Poble Català, per defensar els seus drets, la seva nova constitució, la seva llengua i els seus interessos, un estat que no sigui independent, mot que és sinònim de llibertat nacional? Així doncs, nosaltres, els catalans que anhelem la Independència, naturalment plena, no en tenim prou amb un estat d’aquesta mena tan nefast com el que patim ara. També de moment, per tragèdia del destí, aquest maldestre estat espanyol amb qui sempre vostès malden per pactar ens és desgraciadament propi mentre no trenquem amb contundència els llaços i els virreis que ens hi tenallen.
O sigui Sr. Oriol, que Convergència no és un partit independentista? quin repòs! que s’ho anotin a l’agenda la gent de l’Assemblea Nacional Catalana i també la gent que es refien de la nova Associació de Municipis Independentistes, i així no tindran desagradables sorpreses quan corejant aquella proclama, de la bona fe dels babaus, que diu «sense Convergència no hi ha Independència» s’adonin de que els han plantat una llufa una altra vegada.
Vistes les coses així com vostès les enganyen i volen no queda altra esperança pels catalans, per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’Associació de Municipis per la independència que una nova «Convergència» aquesta sí! honorablement independentista! parlo de la Solidaritat Catalana per la Independència on han de convergir tots els partits i tots els vots que renunciïn per sempre a entabanar al nostre Poble i caminar així amb pas segur vers la Proclamació del nou i proper Estat Català, i per què no? dins d’Europa.
Salvador Molins Escudé (BIC, Catalunya Acció, MxI, mxi, BxI, ANC, SCI)
23 de març 2012
Cultura i secessió (Agustí Colomines i Companys)
La desfeta militar del 1939 va comportar l'exili de milers de persones, entre elles un nombrós grup d'intel·lectuals (Pompeu Fabra, Josep Trueta, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Anna Murià, Josep Carner, Pau Casals, Josep Lluís Sert, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Antoni Rovira i Virgili, entre altres). Certament, la guerra i el seu desenllaç van tenir uns efectes molt negatius per a la continuïtat de la tradició intel·lectual catalana. La repressió cultural franquista es va afegir a la repressió directament política, social i econòmica. Per Rafael Tasis, per exemple, la magnitud del desastre del 1939 era molt superior als efectes del 1714, perquè per als catalans la desfeta tenia dimensions més tràgiques que no pas per als espanyols: “L'enfonsament de la República i àdhuc la submissió a una política estrangera autoritària, no representa la mort de llur esperit ni de llur idioma. Han perdut la llibertat, però no han perdut res més. Mentre que nosaltres, els catalans, ho hem perdut tot.” La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions –va escriure Albert Manent– respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o si més no dels grups dirigents, que van veure com el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, que incloïa gent de totes les generacions i de totes les tendències.
L'estat franquista va aplicar una política repressiva sistemàtica amb el propòsit d'esborrar la diversitat cultural i lingüística catalana. Com ja va dir Josep Benet fa molts anys, allò fou un real intent de genocidi cultural. El fracàs d'aquell intent no invalida que la intenció hi va ser, incloent-hi el que explica el savi August Rafanell a Notícies d'abans d'ahir (A Contra Vent, 2012) sobre la tolerància que el règim va mostrar per un model retrògrad de llengua, prefabrià, durant “els anys mortals” de postguerra. I ho va fer no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació d'extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Que l'extrema dreta reivindiqués Frederic Mistral o Jacint Verdaguer responia a la mateixa raó: eren elogiats com a poetes antirevolucionaris. A la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfons X el Savi, per assimilar-lo i despullar-lo de l'aura popular catalanesca que havia tingut. No ho va aconseguir però va provocar moltes discussions entre els catalanistes.
El catalanisme tradicional va convertir la llengua en el nucli de la nació. I tanmateix, potser posteriorment no hem sabut apreciar prou bé que la llengua només podria perviure si el fet cultural aconseguia un lloc preeminent en el discurs i el debat polític. El modernisme i, sobretot, el noucentisme ho tenien molt més clar. Però el fre que va significar el franquisme va estar a punt d'estrangular la cultura catalana per escombrar-la definitivament. O si més no folkloritzar-la. Els esforços fets des de l'exili eren gairebé agònics. Encara que avui dia ningú se'n recordi, Les formes de la vida catalana, del filòsof i assagista Josep Ferrater Móra (1912-1991), publicat a Santiago de Xile el 1944, va ser un llibre important en la represa. Ferrater era conscient, al capdavall ho vivia en pròpia pell, que Catalunya patia una ruptura i una crisi profundes: “Així –declara en el pròleg–, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia.” Les quatre categories o formes que Ferrater considera específiques dels catalans eren, precisament, la continuïtat, vinculada a l'estima pel treball i al foment de la iniciativa individual; el seny, vist com una síntesi entre raó i experiència; la mesura, antiromàntica i d'arrel mediterrània, i la ironia, instrument de combat contra el fanatisme i factor neutralitzador de les adversitats. En síntesi, l'anàlisi ferrateriana, falcada en les tesis de l'idealisme alemany sobre l'esperit de la nació, encara estava impregnada de l'ideari noucentista.
Amb ‘Quina mena de gent som', escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins al 1970, Gaziel va fer un pas més que no s'ha acabat de copsar. Aquest llibre consta de quatre assaigs. Aquí m'interessa destacar el quart, El desconhort, el més penetrant de tots, perquè l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana. Diu que hi predomina una concepció econòmica de la vida més que no pas cultural. Amb una forma de ser, prossegueix, que s'ha trobat amb l'absurd històric de voler practicar un imperialisme, per dir-ho a la manera d'Enric Ucelay Da Cal, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, afirma Gaziel, perquè “el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena”. El contenciós sembla no tenir solució. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes –fins la de deixar-se assimilar per Espanya–, i totes havien fracassat. Formulem-ho en present: totes han fracassat. Si abans la solució passava per donar protagonisme a la cultura, passats els anys encara som en aquest mateix punt. Potser pagaria la pena decidir-se d'una vegada: cultura i secessió.
Agustí Colomines i Companys
---------------
Publicat a El Punt Avui+ Edició Nacional 22-03-2012 Pàgina 18
L'estat franquista va aplicar una política repressiva sistemàtica amb el propòsit d'esborrar la diversitat cultural i lingüística catalana. Com ja va dir Josep Benet fa molts anys, allò fou un real intent de genocidi cultural. El fracàs d'aquell intent no invalida que la intenció hi va ser, incloent-hi el que explica el savi August Rafanell a Notícies d'abans d'ahir (A Contra Vent, 2012) sobre la tolerància que el règim va mostrar per un model retrògrad de llengua, prefabrià, durant “els anys mortals” de postguerra. I ho va fer no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació d'extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Que l'extrema dreta reivindiqués Frederic Mistral o Jacint Verdaguer responia a la mateixa raó: eren elogiats com a poetes antirevolucionaris. A la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfons X el Savi, per assimilar-lo i despullar-lo de l'aura popular catalanesca que havia tingut. No ho va aconseguir però va provocar moltes discussions entre els catalanistes.
El catalanisme tradicional va convertir la llengua en el nucli de la nació. I tanmateix, potser posteriorment no hem sabut apreciar prou bé que la llengua només podria perviure si el fet cultural aconseguia un lloc preeminent en el discurs i el debat polític. El modernisme i, sobretot, el noucentisme ho tenien molt més clar. Però el fre que va significar el franquisme va estar a punt d'estrangular la cultura catalana per escombrar-la definitivament. O si més no folkloritzar-la. Els esforços fets des de l'exili eren gairebé agònics. Encara que avui dia ningú se'n recordi, Les formes de la vida catalana, del filòsof i assagista Josep Ferrater Móra (1912-1991), publicat a Santiago de Xile el 1944, va ser un llibre important en la represa. Ferrater era conscient, al capdavall ho vivia en pròpia pell, que Catalunya patia una ruptura i una crisi profundes: “Així –declara en el pròleg–, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia.” Les quatre categories o formes que Ferrater considera específiques dels catalans eren, precisament, la continuïtat, vinculada a l'estima pel treball i al foment de la iniciativa individual; el seny, vist com una síntesi entre raó i experiència; la mesura, antiromàntica i d'arrel mediterrània, i la ironia, instrument de combat contra el fanatisme i factor neutralitzador de les adversitats. En síntesi, l'anàlisi ferrateriana, falcada en les tesis de l'idealisme alemany sobre l'esperit de la nació, encara estava impregnada de l'ideari noucentista.
Amb ‘Quina mena de gent som', escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins al 1970, Gaziel va fer un pas més que no s'ha acabat de copsar. Aquest llibre consta de quatre assaigs. Aquí m'interessa destacar el quart, El desconhort, el més penetrant de tots, perquè l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana. Diu que hi predomina una concepció econòmica de la vida més que no pas cultural. Amb una forma de ser, prossegueix, que s'ha trobat amb l'absurd històric de voler practicar un imperialisme, per dir-ho a la manera d'Enric Ucelay Da Cal, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, afirma Gaziel, perquè “el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena”. El contenciós sembla no tenir solució. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes –fins la de deixar-se assimilar per Espanya–, i totes havien fracassat. Formulem-ho en present: totes han fracassat. Si abans la solució passava per donar protagonisme a la cultura, passats els anys encara som en aquest mateix punt. Potser pagaria la pena decidir-se d'una vegada: cultura i secessió.
Agustí Colomines i Companys
---------------
Publicat a El Punt Avui+ Edició Nacional 22-03-2012 Pàgina 18
19 de març 2012
i volen que el municipi del Baix Gaià passi a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència.
Política
Portada de secció | SumariSolidaritat reivindica que consultes com la d'Altafulla "són un dret democràtic"
- Altafulla (Tarragonès)
19 de març de 2012
Solidaritat Catalana per la independència (SI) ha presentat avui al matí la seva campanya en favor del 'sí' en la consulta que se celebrarà el proper 25 de març i que preguntarà als altafullencs si volen que el municipi del Baix Gaià passi a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència. El partit ha imprès fins a 100 cartells i 4000 tríptics que es repartiran arreu del municipi.
(D'esquerra a dreta) Jordi Molinera i Uriel Betran aquest matí a Altafulla
El Primer Tinent d'Alcalde d'Altafulla de Solidaritat, Jordi Molinera, el coordinador territorial del partit, Hèctor López Bofill i el diputat Uriel Bertran, han estat els encarregats de reivindicar aquesta consulta que es converteix en la primera en la qual una institució pública pregunta de manera oficial i vinculant sobre la independència de Catalunya.
Molinera ha demanat a la ciutadania que "votin sí, ja que a diferència d'altres ajuntaments on l'ingrés a l'associació s'ha fet per aprovació del plenari de l'Ajuntament, a Altafulla apostem per la democràcia i un debat de proximitat donant la veu al poble". El regidor independentista ha posat de relleu la satisfacció que té per al municipi ser el primer del país en portar a terme una consulta organitzada des del mateix consistori.
Per la seva banda, Bertran ha demanat que la consulta del proper diumenge a Altafulla serveixi de "precedent" per a tots els ajuntament on hi ha presència del partit independentista. Des de SI han recordat que una de les característiques del partit passa per afavorir la "regeneració democràtica" i impulsar les consultes de manera habitual i no pas votant un cop cada quatre anys sobre les qüestions "clau i de futur" del país. Aquestes paraules han estat dedicades, especialment, a la vicepresidenta del govern espanyol, Sáenz de Santamaría, qui va dir al Govern català que no té competències per celebrar una consulta sobre el pacte fiscal. En aquest sentit, Betran ha reivindicat que "les consultes són un dret democràtic".
A tots nivells: Catalans, tanquem el cercle de la Independència!
Aprofito per publicar el meu nou esquema del que crec que a partir d'ara toca fer a tots nivells: Tancar el cercle de la Independència.
Adjunto el següent escrit en llengua castellana d'un conegut meu independentista que fa molts anys viatja per Espanya, Argèlia i Europa:
AL FINAL OS VAIS A SORPRENDER
NO SE SI LEISTE NADA DE LO QUE TE ENVIE AYER. TE VEO SIEMPRE PREOCUPADO POR C.I.U, TEN EN CUENTA LO QUE SIEMPRE TE DIGO, EN CIU ESTÁN METIDOS TODOS LOS REALISTAS PRUDENTES, MUCHOS INDEPENDENTISTAS QUE BUSCAN EL VOTO UTIL Y CIU NO GANÓ, PERDIERON LOS SOCIATAS PORQUE NO SE PUEDE SERVIR A DOS SEÑORES AL MISMO TIEMPO. EL PRESIDENTE ES UN PUJOLISTA QUE NO PUEDE SEGUIR LA POLITICA DE SU LIDER PORQUE YA NO ES POSIBLE Y ADEMÁS PUJOL YA SE MANIFIESTA INDEPENDENTISTA SIN REPAROS Y EL PUEBLO A TRAVES AHORA DE LA ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA QUE NO TIENE COLOR POLÍTICO O LOS TIENE TODOS Y SURGE DEL PUEBLO CON UNA FUERZA ENORME LE ESTÁ FORZANDO POR UN LADO A OBTENER QUE EL ESTADO DEVUELVA A CATALUÑA LO QUE LE DEBE Y HA PROMETIDO PARA PODER PAGAR NÓMINAS DE FUNCIONARIOS Y NO TENER QUE HACER TANTOS RETALES NI ENDEUDARSE MAS, LA MANIOBRA DEL PACTO FISCAL ES UNA TRAMPA EL GOBIERNO DIRÁ NO Y ESO OBLIGARÁ A MAS A DISOLVER EL PARLAMENT Y CONVOCAR ELECCIONES, AL MISMO TIEMPO LOS PARTIDOS TENDRÁN QUE TENER MUY EN CUENTA QUE SI NO INCLUYEN EN SUS PROGRAMAS LA LUCHA POR LA INDEPENDENCIA TENDRÁN A TODA LA ASSAMBLEA QUE REPRESENTA AL PUEBLO Y HA SALIDO DEL PUEBLO, LA TENDRÁN TOTALMENTE EN CONTRA. LO QUE PREOCUPA A LOS NACIONALISTAS ESPAÑOLEROS ES LA LEY DE CONSULTAS POLULARES, PROHIBIR CONSULTAS AL PUEBLO NO ES MUY DEMOCRÁTICO Y VA CONTRA LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LOS DERECHOS HUMANOS QUE DICEN CLARAMENTE QUE TODOS LOS PUEBLOS TIENEN DERECHO A LA AUTODETERMINACIÓN Y CASUALMENTE SE PIDE QUE VOTE EL 60 % DEL CENSO Y QUE UN 50% VOTE AFIRMATIVAMENTE Y TODAS LAS ENCUESTAN DICEN QUE VOTARÍA EL 70% Y EL 60% SERÍA AFIRMATIVO, CON LO CUAL YA SE HAN SOBREPASADO LOS MINIMOS, NO ES LO MISMO UN REFERENDUM VINCULANTE QUE LAS CONSULTAS QUE SE HICIERON HACE MAS DE DOS AÑOS, Y ADEMÁS EL INDEPENDENTISMO HA CRECIDO ESPECTACULARMENTE Y LAS ORGANIZACIONES QUE LO ENCAMINAN QUE AHORA EXISTEN TIENEN UNA EFICACIA MUY IMPORTANTE Y TODO ESO AUMENTA ALENTADO POR LA POLITICA DEL GOBIERNO ESPAÑOL Y POR LA ACTITUD DEL PUEBLO ESPAÑOL Y DESDE " FUERA" COMO DICEN LOS ESPAÑOLERISTAS CADA DIA SE COMPRENDE MENOS COMO CATALUÑA NO MANDA A ESPAÑA A LA MIERDA DE UNA VEZ. LOS PARTIDOS POLITICOS SON NECESARIOS LA ASSEMBLEA NO ESTÁ EN CONTRA DE NINGUNO (HASTA EL PP ES NECESARIO, HACE UNA BUENA LABOR) PERO LA ASSEMBLEA TIENE UN SOLO OBJETIVO LA INDEPENDENCIA Y ESO SE IMPLANTA PUEBLO A PUEBLO CON NATURALIDAD Y ELEGANCIA Y LA GENTE SE ACONSEJA Y SE VA CONVIRTIENDO EN APÓSTELES DE UNA VIEJA DOCTRINA, DIGNIDAD, LIBERTAD Y HA TRABAJAR. DESDE ESPAÑA SE QUIERE VER CON ESCEPTICISMO PORQUE OS MIENTEN CONTINUAMENTE Y NO SABEIS NADA, AYER SE FORMÓ LA ASEEMBLEA DE GIRONELLA FUE UN ACTO ACOJONANTE EN UNA ANTIGUA IGLESIA QUE YA NO FUNCIONA, (GIRONELLA ES LA MITAD DE BERGA) UN LLENO TOTAL, UNA ATENCIÓN A LAS PERSONAS QUE HABLARON IMPRESIONANTE, APLAUSOS, MUSICA VIVA COMENTARIOS AL FINAL EXCELENTES, TENDRIAS QUE VERLO PARA CREERLO, TODO SIN INSULTAR A NADIE, NO TENDREMOS MALOS VECINOS POR NUESTRA CULPA NO DEBEIS PREOCUPAROS NO RESPONDEREMOS A LAS SALVAJADAS QUE DECIS DE NOSOTROS, NO NOS ARRASTRAREIS A VUESTROS NIVELES. NO HABRÁN PASAPORTES NI MONEDAS ESPECIALES NI FRONTERAS, TAMPOCO SERVIRÁN VUESTROS TRIBUNALES, VUESTRAS LEYES ARCAICAS NI NOS VAIS HA DECIR NUNCA MAS QUE HABLEMOS VUESTRO DIALECTO (ESO LO DIGO YO). Y QUE QUEDE CLARO EL VOTO NEGATIVO ANTE LA UNIÓN EUROPEA DE ESPÀÑA CONTRA CATALUNYA NO TENDRÁ VALIDEZ SOLO SERVIRÁ PARA HACER UN POQUITO MAS EL RIDICULO NO OS PREOCUPEIS POR LA POLITICA DE CIU ESOS HACEN LO QUE DEBEN HACER DE MOMENTO COMO PUEDEN, PERO LA GENTE QUE VALE DE VERDAD (MAS ES UNO) AHORA VAN SALIENDO, CUANDO SE PUEDA SALIR DE ESA CATERVA DE LOS POLITICOS MALEADOS POR LA POLITICA ESPAÑOLA APARECERÁN LAS PERSONAS DE VALOR, Y ESO YA ESTÁ SUCEDIENDO. DEBERIAIS COOPERAR TODOS EN ESE PROCESO, ES TAMBIEN POR VUESTRA DIGNIDAD QUE EN ESE CASO NO APARECE POR NINGÚN LUGAR.
FRANCISCO
--------------------
Adjunto el següent escrit en llengua castellana d'un conegut meu independentista que fa molts anys viatja per Espanya, Argèlia i Europa:
AL FINAL OS VAIS A SORPRENDER
NO SE SI LEISTE NADA DE LO QUE TE ENVIE AYER. TE VEO SIEMPRE PREOCUPADO POR C.I.U, TEN EN CUENTA LO QUE SIEMPRE TE DIGO, EN CIU ESTÁN METIDOS TODOS LOS REALISTAS PRUDENTES, MUCHOS INDEPENDENTISTAS QUE BUSCAN EL VOTO UTIL Y CIU NO GANÓ, PERDIERON LOS SOCIATAS PORQUE NO SE PUEDE SERVIR A DOS SEÑORES AL MISMO TIEMPO. EL PRESIDENTE ES UN PUJOLISTA QUE NO PUEDE SEGUIR LA POLITICA DE SU LIDER PORQUE YA NO ES POSIBLE Y ADEMÁS PUJOL YA SE MANIFIESTA INDEPENDENTISTA SIN REPAROS Y EL PUEBLO A TRAVES AHORA DE LA ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA QUE NO TIENE COLOR POLÍTICO O LOS TIENE TODOS Y SURGE DEL PUEBLO CON UNA FUERZA ENORME LE ESTÁ FORZANDO POR UN LADO A OBTENER QUE EL ESTADO DEVUELVA A CATALUÑA LO QUE LE DEBE Y HA PROMETIDO PARA PODER PAGAR NÓMINAS DE FUNCIONARIOS Y NO TENER QUE HACER TANTOS RETALES NI ENDEUDARSE MAS, LA MANIOBRA DEL PACTO FISCAL ES UNA TRAMPA EL GOBIERNO DIRÁ NO Y ESO OBLIGARÁ A MAS A DISOLVER EL PARLAMENT Y CONVOCAR ELECCIONES, AL MISMO TIEMPO LOS PARTIDOS TENDRÁN QUE TENER MUY EN CUENTA QUE SI NO INCLUYEN EN SUS PROGRAMAS LA LUCHA POR LA INDEPENDENCIA TENDRÁN A TODA LA ASSAMBLEA QUE REPRESENTA AL PUEBLO Y HA SALIDO DEL PUEBLO, LA TENDRÁN TOTALMENTE EN CONTRA. LO QUE PREOCUPA A LOS NACIONALISTAS ESPAÑOLEROS ES LA LEY DE CONSULTAS POLULARES, PROHIBIR CONSULTAS AL PUEBLO NO ES MUY DEMOCRÁTICO Y VA CONTRA LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LOS DERECHOS HUMANOS QUE DICEN CLARAMENTE QUE TODOS LOS PUEBLOS TIENEN DERECHO A LA AUTODETERMINACIÓN Y CASUALMENTE SE PIDE QUE VOTE EL 60 % DEL CENSO Y QUE UN 50% VOTE AFIRMATIVAMENTE Y TODAS LAS ENCUESTAN DICEN QUE VOTARÍA EL 70% Y EL 60% SERÍA AFIRMATIVO, CON LO CUAL YA SE HAN SOBREPASADO LOS MINIMOS, NO ES LO MISMO UN REFERENDUM VINCULANTE QUE LAS CONSULTAS QUE SE HICIERON HACE MAS DE DOS AÑOS, Y ADEMÁS EL INDEPENDENTISMO HA CRECIDO ESPECTACULARMENTE Y LAS ORGANIZACIONES QUE LO ENCAMINAN QUE AHORA EXISTEN TIENEN UNA EFICACIA MUY IMPORTANTE Y TODO ESO AUMENTA ALENTADO POR LA POLITICA DEL GOBIERNO ESPAÑOL Y POR LA ACTITUD DEL PUEBLO ESPAÑOL Y DESDE " FUERA" COMO DICEN LOS ESPAÑOLERISTAS CADA DIA SE COMPRENDE MENOS COMO CATALUÑA NO MANDA A ESPAÑA A LA MIERDA DE UNA VEZ. LOS PARTIDOS POLITICOS SON NECESARIOS LA ASSEMBLEA NO ESTÁ EN CONTRA DE NINGUNO (HASTA EL PP ES NECESARIO, HACE UNA BUENA LABOR) PERO LA ASSEMBLEA TIENE UN SOLO OBJETIVO LA INDEPENDENCIA Y ESO SE IMPLANTA PUEBLO A PUEBLO CON NATURALIDAD Y ELEGANCIA Y LA GENTE SE ACONSEJA Y SE VA CONVIRTIENDO EN APÓSTELES DE UNA VIEJA DOCTRINA, DIGNIDAD, LIBERTAD Y HA TRABAJAR. DESDE ESPAÑA SE QUIERE VER CON ESCEPTICISMO PORQUE OS MIENTEN CONTINUAMENTE Y NO SABEIS NADA, AYER SE FORMÓ LA ASEEMBLEA DE GIRONELLA FUE UN ACTO ACOJONANTE EN UNA ANTIGUA IGLESIA QUE YA NO FUNCIONA, (GIRONELLA ES LA MITAD DE BERGA) UN LLENO TOTAL, UNA ATENCIÓN A LAS PERSONAS QUE HABLARON IMPRESIONANTE, APLAUSOS, MUSICA VIVA COMENTARIOS AL FINAL EXCELENTES, TENDRIAS QUE VERLO PARA CREERLO, TODO SIN INSULTAR A NADIE, NO TENDREMOS MALOS VECINOS POR NUESTRA CULPA NO DEBEIS PREOCUPAROS NO RESPONDEREMOS A LAS SALVAJADAS QUE DECIS DE NOSOTROS, NO NOS ARRASTRAREIS A VUESTROS NIVELES. NO HABRÁN PASAPORTES NI MONEDAS ESPECIALES NI FRONTERAS, TAMPOCO SERVIRÁN VUESTROS TRIBUNALES, VUESTRAS LEYES ARCAICAS NI NOS VAIS HA DECIR NUNCA MAS QUE HABLEMOS VUESTRO DIALECTO (ESO LO DIGO YO). Y QUE QUEDE CLARO EL VOTO NEGATIVO ANTE LA UNIÓN EUROPEA DE ESPÀÑA CONTRA CATALUNYA NO TENDRÁ VALIDEZ SOLO SERVIRÁ PARA HACER UN POQUITO MAS EL RIDICULO NO OS PREOCUPEIS POR LA POLITICA DE CIU ESOS HACEN LO QUE DEBEN HACER DE MOMENTO COMO PUEDEN, PERO LA GENTE QUE VALE DE VERDAD (MAS ES UNO) AHORA VAN SALIENDO, CUANDO SE PUEDA SALIR DE ESA CATERVA DE LOS POLITICOS MALEADOS POR LA POLITICA ESPAÑOLA APARECERÁN LAS PERSONAS DE VALOR, Y ESO YA ESTÁ SUCEDIENDO. DEBERIAIS COOPERAR TODOS EN ESE PROCESO, ES TAMBIEN POR VUESTRA DIGNIDAD QUE EN ESE CASO NO APARECE POR NINGÚN LUGAR.
FRANCISCO
--------------------
15 de març 2012
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Catalunya s'organitza al marge de l'estat espanyol." (S.Espot,CA)
Trencant la dependència mental i legal de l'invasora espanya i del mesellisme i vinclatges dels polítics de les actuals institucions colonials catalanes ens alliberarem de la seva opressió.
Fora del territori castellà i satèl·lits, fora de les seves lleis i lluny dels seus PP i PSOE els espanyols i espanya no poden res amb Catalunya.
Trenquem les seves lleis, renunciem al seu Estat i alliberem-nos mentalment de les nostres dependències i de les nostres pors i caminem sense aturar-nos ni un moment vers la ruptura total amb aquesta mala gent.
Travessarem la ratlla vermella tantes vegades com calgui i així ben aviat assolirem la Independència de Catalunya i ells, els espanyols i els espanyolistes, ja mig democràtics i mig europeus no hi podran fer res! Hem d'entendre que ecspanya fora d'ecspanya no és res ni pot res!
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Per avançar amb èxit vers la Independència sols ens cal anar units i coordinats, el braç del poble i el braç dels partits i les institucions no colonials o alliberades. Ens cal avançar, ens cal tancar el cercle!
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà una cara visible i equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol.
Com que serà una cosa nostra com les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris."
Salvador Molins, BIC-CA
Trencant la dependència mental i legal de l'invasora espanya i del mesellisme i vinclatges dels polítics de les actuals institucions colonials catalanes ens alliberarem de la seva opressió.
Fora del territori castellà i satèl·lits, fora de les seves lleis i lluny dels seus PP i PSOE els espanyols i espanya no poden res amb Catalunya.
Trenquem les seves lleis, renunciem al seu Estat i alliberem-nos mentalment de les nostres dependències i de les nostres pors i caminem sense aturar-nos ni un moment vers la ruptura total amb aquesta mala gent.
Travessarem la ratlla vermella tantes vegades com calgui i així ben aviat assolirem la Independència de Catalunya i ells, els espanyols i els espanyolistes, ja mig democràtics i mig europeus no hi podran fer res! Hem d'entendre que ecspanya fora d'ecspanya no és res ni pot res!
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Per avançar amb èxit vers la Independència sols ens cal anar units i coordinats, el braç del poble i el braç dels partits i les institucions no colonials o alliberades. Ens cal avançar, ens cal tancar el cercle!
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà una cara visible i equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol.
Com que serà una cosa nostra com les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris."
Salvador Molins, BIC-CA
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
