La Vanguardia, (sempre addicta a l'ordre espanyol establert) és el mitjà que reflecteix més ajustadament el pas donat al congrés de CDC del passat cap de setmana: "CDC defiende por vez primera el debate para construir un Estado propio", titulava la notícia dissabte. El debat sobre la viabilitat de la independència de Catalunya és al moll de l'os del debat polític i, conseqüentment, el partit que ocupa la centralitat electoral no se'n pot continuar inhibint per més temps.

La ponència política incorpora les esmenes que situen en l'estat propi (un eufemisme que ha fet fortuna a l'hora de substituir la idea-forca d'un estat català) l'objectiu final de l'estratègia de CDC. El concepte equívoc de l'estat propi es presta a diverses interpretacions (per exemple, un estat plurinacional també ho seria), permet esquivar la definició com a partit independentista i, per tant, els compromisos teòrics que comporta. Aqueixes ambigüitats, (que per altra banda no són exclusives de CIU), no lleven transcendència al pas qualitatiu donat per CDC confirmant els que ja havien donat molts electes locals donant suport a les consultes municipals sobre la independència celebrades els dos darrers anys a partir de la iniciativa sorgida a Arenys de Munt.

Convergència Democràtica de Catalunya esta a punt de celebrar els quaranta anys de la seva fundació l'any 1974, des d'aleshores ha esdevingut el principal partit del nacionalisme català i ha protagonitzat el desenvolupament autonòmic de l'Estatut d'Autonomia del 1979, en la redacció del qual va tenir un paper destacat. CDC ha consolidat una cultura de partit especifica marcada per la personalitat de Jordi Pujol, el seu fundador i referent ideològic: un polític que ha fet de la intermediació entre els interessos catalans i els poders fàctics i institucionals espanyols el seu principal actiu.

Aqueixa intermediació ha contribuït decisivament a apuntalar l'ordre estatal espanyol sorgit de la Constitució del 1978 (sobretot al començament de la seva vigència) que havia de permetre també -en posició secundària- la prosperitat dels catalans. El balanç de trenta anys d'autonomia mostra el declivi de Catalunya en tots els terrenys i l'agreujament de les condicions de dominació política i dependència econòmica fins al punt de fer indefensable la compatibilitat dels interessos nacionals catalans i espanyols. L'autocrítica de Jordi Pujol vistos els resultats de la contribució de CIU al projecte espanyol sembla sincera, però no li lleva la responsabilitat i implica el deure de contribuir a esmenar els danys soferts pel país tot contribuint a l’única alternativa de supervivència nacional que ens resta com a poble, la independència.    

   
La resolució del congrés de CDC en pro de l'estat propi és equiparable al canvi qualitatiu donat per ERC al congres del 1989, quan va escollir Àngel Colom secretari general amb un missatge independentista que no es va acabar de reflectir als estatuts del partit fins al 1993. Hores d'ara, Esquerra encara no té una estratègia creïble i viable envers a aquest objectiu perquè no ha tingut en aqueixos vint-i-tres anys una direcció amb voluntat i capacitat per fer-ho efectiu. Amb això vull dir que CDC tindrà al seu davant a partir d'ara el mateix repte que les altres formacions que s'autodefineixen favorables a la independència: superar la manca de concreció d'un projecte polític. Precisament Colom, que ha estat escollit membre de l'executiva de CDC, pot il·lustrar els seus companys de direcció de les dificultats per passar de les paraules al fets.

Artur Mas és qui ha d'aplicar el mandat congressual amb dos handicaps indissimulables. D'una banda, presideix un govern de gestió amb unes competències minvants un cop liquidat l'Estatut del 2006 per la sentència del Tribunal Constitucional que ha reduït Catalunya a la categoria d'infraautonomia. D'altra banda, l'accés del Partido Popular al govern de Madrid (amb un programa recentralitzador i bel·ligerant contra la catalanitat) és alhora l'aliat parlamentari preferent de CIU.  Aqueixos dos condicionants ressituen la coalició nacionalista encara en pitjor situació que al darrer mandat del president Pujol i són un punt de partida inadequat per engegar la transició nacional que postulen com a reclam electoral. L'acció de govern no ha de ser excusa -com ho va ser per Esquerra durant els dos tripartits- per no prioritzar les actuacions orientades a l'exercici del dret d'autodeterminació com a prioritat. I de moment, la gestió administrativa de les institucions on governa CIU (Generalitat i Diputació de Barcelona, especialment) és continuista i en camps com la sanitat, nefasta, atès que va en la línia contrària del manteniment del benestar i la cohesió social que Jordi Pujol reclamava al president Mas.

La primera condició per a la independència és la voluntat d'assolir-la, això és, actuar tothora amb la mentalitat d'estar immers en un conflicte polític amb l'ordre espanyol. Així ho reclamava el mateix Jordi Pujol (després d'haver defugit tota la seva vida aqueix capteniment) als seus seguidors. Doncs bé, si li fan cas els dirigents de CDC no poden avenir-se a les pressions dels poders fàctics autòctons (la Caixa, els vip's del pont aeri BCN-Madrid, el grup Godó), ni poden actuar de vassalls del príncep de Girona. Assumir el repte d'encarar un enfrontament amb l'Estat, com  es va dir al congrés de Reus amb tonalitats èpiques, requereix als nous dirigents convergents un coratge que fins ara no han demostrat.

Per començar, CDC podria reconèixer que l'autonomia és una empresa en liquidació perquè el poder espanyol així ho ha determinat i perquè gairebé ja la meitat dels catalans aspira a la independència. En canvi CIU, i Esquerra, insisteixen en reivindicacions de caire autonòmic el fracàs de les quals és una crònica anunciada. El pacte fiscal i la proposta de consulta que l'acompanya, el concert econòmic o la proposta de reformar la constitució espanyola per encabir-hi l'autodeterminació que ha anunciat ERC a Madrid són exemples d'aqueix tardo-autonomisme sense perspectives en el qual s'entesten els qui no volen o no poden liderar un procés d'independència. Només són partits independentistes aquells que es presenten a les eleccions amb aqueixa prioritat al programa electoral. Si CIU i ERC  estan disposades a enfilar aqueix camí Solidaritat està oberta a fer una candidatura unitària per començar la transició a la independència a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

* El bloc de Jaume Renyer