30 de novembre 2010
Per a la descolonització de Catalunya:
Clarividents del territori de tota la Nació !
Beligerants en contra de l'espoliació espiritual i material que patim !
Rupturistes amb qui ens subjuga i vol colonitzar !
Rebels amb qui ens enganya i ens vol adormir !
Innegociables per la nostra Independència !
Decidits i oberts a la "Gran Coalició" necessària i responsable !
Valents independentistes catalans !
Força Catalunya !!!
Força pels catalans !!!
----------- Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
Visiteu i llegiu:
http://mariatorrents.blogspot.com/
26 de novembre 2010
Battle Lines Drawn in Catalonia
By RAPHAEL MINDER
Published: November 23, 2010
BARCELONA (CATALAN COUNTRIES) — When voters in Catalonia go the polls on Sunday, they will not just be writing another chapter in the long and complex saga of whether and how Spain holds together. The most recent opinion polls suggest that the current Socialist-led coalition government in Spain’s northeastern region will fall, a slap in the face for Spain’s prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, a Socialist whose own popularity has plummeted along with the country’s economic fortunes in the financial crisis.The likely triumph of a Catalan nationalist party, Convergència i Unió, heightens the regional tensions that continually tug at Spain’s fractious unity. As in other European nations, most notably Italy and Belgium, there is a gulf between northern regions like Catalonia, which spearheaded Spain’s industrial revolution and remains home to some of its most successful corporations, and poorer southern areas like Andalusia.
Edward Hugh, an independent economist based in Barcelona, said that, while hard to measure, the consensus estimate among his peers was that Catalonia contributed the equivalent of 10 percent of its gross domestic product to supporting other Spanish regions, through taxes collected by the central government in Madrid.
With Spain particularly hit by the world financial crisis, and Catalonia itself grappling with a total debt that rose 20 percent last year to €30.5 billion, or $41 billion, burden sharing has become a burning issue within Spain, as has the question of who should collect taxes. Catalonia’s limited fiscal autonomy has also contrasted with that of another prosperous northern region, the Basque Country, whose own government recently struck a new financing deal with the central government in Madrid, triggering loud demands from Catalonia for a similar treatment.
“The Basque Country has managed to get a credit rating that is better than that of Spain because it is fiscally independent,” said Xavier Vives, economics professor at IESE Business School in Barcelona.
Instead, faced with tough refinancing hurdles, Catalonia was recently forced to issue €2.5 billion in domestic bonds for the first time since the mid-1980s, at a 4.75 percent yield, which was above that paid on similar Spanish government bonds.
Unless Convergència i Unió wins an outright majority on Sunday, however, the election is almost certain to be followed by intense horse-trading among parties hoping to join a coalition government. The consequences for Mr. Zapatero are also hard to predict, because he has maintained an ambiguous relationship with his Socialist counterparts in Catalonia, strained since a contested ruling last June by the Constitutional Court on a Catalan autonomy charter that had already been approved by Catalonia’s 5.5 million voters and the national Parliament in 2006.
Some of the parties competing on Sunday, in fact, want Catalonia to split immediately from Spain and become a new member state of the European Union. “This election is a historic opportunity to take a decisive step toward independence,” said Joan Laporta, who started his own party earlier this year after leaving the presidency of Barcelona F.C., one of the top soccer clubs in the world.
But rivalries between Mr. Laporta and other advocates of independence have splintered and weakened their movement. Catalan politicians also disagree over the level of popular support for independence.
Celestino Corbacho, who recently stepped down as one of Mr. Zapatero’s ministers in order to return to Catalonia and help bolster the Socialists’ prospects on Sunday, suggested that a better target would be to provide Spain with a stronger federal structure akin to that of Germany, in which Catalonia could stand out, because at most 25 percent of Catalans would vote for full independence should a referendum be held tomorrow. “Many politicians here are at least one step ahead of what people actually want,” he said.
That, however, is partly because “the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”
Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city. Indeed, Catalans consider several past economic decisions made in Madrid as unfair, ranging from the prioritizing of Madrid’s airport expansion over Barcelona’s to a veto of an attempted takeover of the electric utility Endesa by Gas Natural, headquartered in Barcelona.
Catalan separatism has been gaining ground since Spain’s return to democracy in the 1970s, with the re-establishment of the Catalan language as arguably its most notable achievement so far. Earlier this year, the Catalan Parliament approved a law to have 50 percent of foreign movies dubbed or subtitled in Catalan, despite concerns in Hollywood about higher distribution costs.
More recently, the language debate has centered on whether professors should demonstrate fluency in Catalan to teach in one of Catalonia’s universities. Another controversial law resulted in 152 fines last year against shopkeepers who had failed to label their establishments in Catalan.
Although Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations, such regional legislation has fueled concerns that the separatist drive in Catalonia has also raised intolerance within a region that has long been a major recipient of immigration. Some Catalan municipalities also made national headlines recently by banning women from wearing burqas in public.
“Silly measures like fining shopkeepers in defense of our language or banning the burqa make us seem like exactly what we’ve never been, which is a closed society,” said Josep Ramoneda, a Catalan writer and philosopher.
The election Sunday is expected to result in low turnout, following a campaign marked by highly provocative advertising, ranging from one party portraying Spain as a bank robber to another launching a video game awarding points for shooting down illegal immigrants. Some politicians also anticipate voters’ abstention because the nationhood debate has eclipsed their more pressing economic concerns.
“The real problem for Catalans is how to reach the end of the month and cope with unemployment,” Alicia Sánchez-Camacho, the main candidate for the center-right Popular Party, said in an interview on Spanish television Tuesday. “Instead of more nation, we need better management.”
One of the political hot potatoes facing any incoming administration will be the aftermath of the Constitutional Court’s ruling on the Catalan statute. While endorsing most of the charter, the court also set off a huge protest march in Barcelona by striking out some of its points and a legal claim to nationhood.
Still, Mr. Laporta and other separatists insist that the next tussle with Madrid must be over finances, in order to allow Catalonia to emerge quicker from the crisis. “The right to handle our own money is a priority,” Mr. Laporta said.
By RAPHAEL MINDER
The New York Times
Published: November 23, 2010
19 de novembre 2010
O Independència o misèria moral i material. Tu decideixes.
Com deien les "Mares de Mayo" ...
"Només es perden les lluites que s'abandonen"
O com deia Ramon Llull: "Qui no persevera no va"
O com dei Carles Muñoz Espinalt:
"Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-
ludi de la Independència de Catalunya no ha
nascut pas per generació espontània. No és
cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar,
per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti
el to vibrant i clamorós que demana executar-
lo amb tota la seva amplitud.
Els motius pels quals no s’ha acabat mai
d’interpretar, sense perdre o robar-nos les
solfes, els podem copsar fins i tot amb fets
aparentment secundaris. En ells, això sí, hi
trobem tàctiques errades, molta bona volun-
tat, excuses de mal pagador i limitada moral
de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?
Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem
nosaltres mateixos els inconvenients o ens
venen de fora? Fem el sord o gent impenitent
ens tapen les orelles?
Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els
catalans prou anhelen la Independència
nacional, però no veuen la manera d’assolir-
la. Cap projecte no es veu viable abans de
plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la
ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així
doncs, els artífexs que inculquin en cada
català la clara imatge motivacional de la seva
Independència com a poble, esdevindran els
qui anorreïn per sempre els obstacles que
impedeixen portar-la a terme.
No és pas impossible promoure-ho, encara
que la desconfiança en nosaltres mateixos
hagi impedit deixar parlar molt alt els qui
assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,
per no posar-se en evidència, són els més
interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
Llavors, els desmoralitzats i els pobres de
tremp, enlloc de cercar un major braor en ells
mateixos, prefereixen —baixet, per no fer
soroll— parlar de mans misterioses que ens
barren el pas."
------------------------------------------------
La Independència és la Plenitud de Catalunya com a Nació. La Independència primer de tot depèn dels catalans. Ja són molts els han emprès el camí. No valen les lamentacions ni la incredulitat, sols val la determinació.
La ruptura entre Catalunya i Espanya ja no té marxa enrera, el maltracte i l'espoliació cada dia serà més descarat, la vergonyant acció política dels maldetres polítics catalans cada dia sera més flagrant i abocaran Catalunya a la misèria com passa a Corea del Nord o com està passant a Haiti.
O Independència o misèria moral i material.
Catalunya no vol ser una trista colònia d'espanya, Catalunya vol ser una Nació lliure i responsable, una de les primeres nacions europees.
Si els catalans no fem el pas, aleshores el faran els que tu dius que són aliens i desintegrats de la nostra nació, i ells el faran a la seva manera, aleshores altra volta haurem perdut una gran ocasió.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
15 de novembre 2010
GAUDÍ, SENY, RAUXA I GENI
per Lluís Busom Femenia el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 12:10
Versión en castellano
Versión en castellano
Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del seny de l'home genial que era, al menys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l'època que Gaudí li va tocar viure. En l'etapa final de la seva vida, llastimosament segada per un tramvia a l'any 1926, la va viure en plena abolició de les llibertats catalanes.
Eren els temps difícils de la dictadura d'en Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats del poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s'han vist interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han tingut de patir durant llargs períodes de la història.
En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques, des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles III
Sense oblidar que les normes de l'arquitectura a Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.
L'Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l'església de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.
Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, al projectar l'alçària de les torres de La Sagrada Família era una forma d'en riure-se'n dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, d'una Barcelona minimitzada per les alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat d'en Gaudí.
Ja en plena dictadura a l'any 1925 Gaudí acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'alçària. Aquest és l'únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles.
Reflexió final:
Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d'altres que unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com tenir la 'Quinta columna' a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim l'oportunitat de votar, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra parla, la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.
Lluís Busom i Femenia
14 de novembre 2010
Article de Santiago Espot al Diari El Punt
Una vaga espanyola
Altres articles de l'autor
- 11/11/2010 “D'aquí a poc els cotxes es passaran informació”
- 11/11/2010 Patriotes
Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.
Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.
En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.
Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...
La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.
Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i
Promotor de Força Catalunya
Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.
En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.
Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...
La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.
Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i
Promotor de Força Catalunya
12 de novembre 2010
L’Estat dels jueus (Theodor Herzl)
Què és “L’Estat dels jueus” aquest llibre capital en la història del judaisme, en la difusió del sionisme? Doncs, una mena de “La nacionalitat catalana” d’Enric Prat de la Riba, o de "Nosaltres, els valencians", de Joan Fuster. Un text fundacional, fonamental, per la comprensió del fet nacional del poble jueu, i, poca broma, i una via per al seu acompliment esdevenint-hi nació (...)
El llibre és una mena de breviari on aquest hebreu nascut a Budapest, i fill de la gran burgesia, periodista, organitzador, llicenciat en Dret, formula les bases per a la resolució del problema nacional jueu: la voluntat necessària del poble hebreu, la negociació i intervenció internacional per trobar un territori i la solució.
Herzl (1860-1904), conscient de la força i durabilitat de l’antisemitisme, apunta cap a una sortida que, assegura, s’esdevindrà una colla d’anys després del seu traspàs. I n’enumera les bases, el programa, el mètode, per construir la nació jueva. Dues localitzacions apareixen com a ideals per acollir el poble de la diàspora i l’holocaust: Argentina i Palestina.
El cas és que Herzl, un any després de publicat aquest text cabdal, convoca, a Basilea, el Congrés Sionista Mundial tot assumint la presidència de l’Organització Sionista.
El primer pas era dat: el llibre sacsejà consciències i engegà una inaudita mobilització arreu de l’orbs. Segon, el judaisme es dotava d’una estructura organitzativa eficaç, eina necessària per a l’assoliment de la fita fixada.
Com a poble que pateix l’opressió nacional i la privació d’un estat propi, “L’Estat dels jueus” constitueix per nosaltres un llibre de lectura imprescindible per conèixer l’experiència d’altres pobles anhelants, també, de llibertat.
. L’Estat dels jueus (Der Judenstaat. Versuch einer modernen Lösung der Judenfrage). Theodor Herzl. Versió catalana de Gustau Muñoz. 157 planes. Publicacions de la Universitat de València. 2009.
05 de novembre 2010
Queda molta feina bona i necessària per fer !
El caminar de la nostra independència com a Poble ja no té aturador!
Com està això de Catalunya Accio? Informa'm una miqueta? (Un català des del feisbuc)
Hola, t'ho explicaré amb poques paraules, el nostre projecte independentista, el de Catalunya Acció, té una cursa de 10 anys, fins pels volts del 2014, el que dic és de domini públic, només cal veure webs i hemeroteques.
Per assolir la Independència de qualsevol nació, àdhuc la nostra, calen diversos factors, primer que el Poble ho vulgui. Consultes, CCN, CA, LIP-DUB, ACTE DE SOBIRANIA, RCAT, SI, CAOC, 10 Milions, BIC, PDD, i mil coses més ja en són mostres palpables.
Segon cal que els polítics ho vulguin i ho compleixin primer des del Parlament i després des dels Ajuntaments fins arribar a totes les demés institucions. Estem al començament d'aquest segon pas, Rcat i SI ja estant apunt de donar-el, CA no ha pogut entrar en aquest joc electoral per diversos motius, però CA en va anunciar la necessitat, el va defensar i ha precipitat aquest pas de forma clara i constatable.
D'aquí a pocs dies Laporta i Carretero poden entrar al Parlament amb els seus compromisos de defensar i precipitar la Independència i crec que els compliran, seran fidels a parlar-ne clar, intel·ligentment i en tot moment. Si no són fidels al seu compromís no tindran perdó i Catalunya Acció serà la primera organització política a denunciar-ho amb duresa i fer-ho saber a tothom.
El camí es fa caminant, després de les votacions i els resultats de les mateixes veurem on som en el camí de la Independència, estudiarem el terreny i decidirem l'estratègia que ens caldrà seguir per continuar l'ascensió vers la fita desitjada.
L'Independentisme ha crescut molt i entre tots hem de fer tot el possible perquè continuï creixent de forma exponencial.
Crec que podem convenir i convenim que som molts, som tots junts i aprop, però no som u. Els polítics, ni els independentistes que ara es presenten, tristament, no saben unir-se, o no volen!
Es sabrà unir el poble menut? Qui el guiarà?
Jo, el primer de tots, i els catalans reaccionem tard, després de l'error a vegades ... !
La tercera condició per la independència pot ser LA UNITAT, la coordinació d'accions, el respecte digne a les diferents faccions independentistes.
"Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme." (Carles Muñoz Espinalt)
És la unitat la propera imatge motivacional que ha de projectar, amb més força encara, Catalunya Acció?
Com més imatges motivacionals de la nostra independència com a Poble escampem i projectem, tots els catalans i grups catalans sensibilitzats, més gent s'hi sumarà, més ens aproparem a la Independència, més n'anorrearem tots els obstacles.
Som molts, som tots els independentistes, siguem u! doncs!
-----------------
Gràcies, la teva pregunta m'ha obligat a explicar-me.
A la teva disposició,
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Com està això de Catalunya Accio? Informa'm una miqueta? (Un català des del feisbuc)
Hola, t'ho explicaré amb poques paraules, el nostre projecte independentista, el de Catalunya Acció, té una cursa de 10 anys, fins pels volts del 2014, el que dic és de domini públic, només cal veure webs i hemeroteques.
Per assolir la Independència de qualsevol nació, àdhuc la nostra, calen diversos factors, primer que el Poble ho vulgui. Consultes, CCN, CA, LIP-DUB, ACTE DE SOBIRANIA, RCAT, SI, CAOC, 10 Milions, BIC, PDD, i mil coses més ja en són mostres palpables.
Segon cal que els polítics ho vulguin i ho compleixin primer des del Parlament i després des dels Ajuntaments fins arribar a totes les demés institucions. Estem al començament d'aquest segon pas, Rcat i SI ja estant apunt de donar-el, CA no ha pogut entrar en aquest joc electoral per diversos motius, però CA en va anunciar la necessitat, el va defensar i ha precipitat aquest pas de forma clara i constatable.
D'aquí a pocs dies Laporta i Carretero poden entrar al Parlament amb els seus compromisos de defensar i precipitar la Independència i crec que els compliran, seran fidels a parlar-ne clar, intel·ligentment i en tot moment. Si no són fidels al seu compromís no tindran perdó i Catalunya Acció serà la primera organització política a denunciar-ho amb duresa i fer-ho saber a tothom.
El camí es fa caminant, després de les votacions i els resultats de les mateixes veurem on som en el camí de la Independència, estudiarem el terreny i decidirem l'estratègia que ens caldrà seguir per continuar l'ascensió vers la fita desitjada.
L'Independentisme ha crescut molt i entre tots hem de fer tot el possible perquè continuï creixent de forma exponencial.
Crec que podem convenir i convenim que som molts, som tots junts i aprop, però no som u. Els polítics, ni els independentistes que ara es presenten, tristament, no saben unir-se, o no volen!
Es sabrà unir el poble menut? Qui el guiarà?
Jo, el primer de tots, i els catalans reaccionem tard, després de l'error a vegades ... !
La tercera condició per la independència pot ser LA UNITAT, la coordinació d'accions, el respecte digne a les diferents faccions independentistes.
"Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme." (Carles Muñoz Espinalt)
És la unitat la propera imatge motivacional que ha de projectar, amb més força encara, Catalunya Acció?
Com més imatges motivacionals de la nostra independència com a Poble escampem i projectem, tots els catalans i grups catalans sensibilitzats, més gent s'hi sumarà, més ens aproparem a la Independència, més n'anorrearem tots els obstacles.
Som molts, som tots els independentistes, siguem u! doncs!
-----------------
Gràcies, la teva pregunta m'ha obligat a explicar-me.
A la teva disposició,
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
29 d’octubre 2010
Comiat propi de Joan Solà als seus lectors i per extensió a tots nosaltres els catalans.
Adéu-siau i gràcies!
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia , podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.
Joan Solà i Cortassa
Fotografia de Joan Solà en l'Acte Final de la Manifestació
dels 10 Mil a la Ciutat de Brussel·les.
Joan Solà, ara fa gairebé un any coincidint amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va comparèixer al Parlament de Catalunya i va demanar als diputats que emprenguessin accions per tal que el poble català no se sentís subordinat a cap altre.
També coincidint amb el premi d'Honor, va publicar el llibre 'Plantem cara'
entre més coses hi va dir: 'Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim'.
19 d’octubre 2010
Cerquem i consolidem la unitat de tots els nostres efectius per tal d'acomplir el primer i més urgent dels projectes de Catalunya.
Escrivia i llegieu en l'anterior post les següents paraules, el següent planteig:
"El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?"
Aquesta és la clau de la qüestió ... empènyer el cargol català de la Independència i no posar-li traves.
Entorn d'aquesta qüestió no pas fàcil m'he plantejat algunes qüestions que tot seguit les esmento.
Quines van ser les causes del tercer naufragi? Per què el cargol català no va arribar altra volta al cim del mur?
Estem situats a l'època de l'Assemblea de Catalunya, la lluita contra el Franquisme havia unit a molts catalans de diverses ideologies però l'estructuració política de la recuperada autonomia entorn d'un nou estatut portà el virus de la divisió i la dissolució de l'esmentada Assemblea.
Quines foren les possibles causes d'aquella dispersió que va sustreure forces al nostre múscul nacional, al nostre cargol?
Crec que una de les causes principals d'aquella dispersió fou la pressa per aplicar els propis projectes, les pròpies receptes, les de cadascú, les de cada tendència política agrupada en cada un dels partits aleshores reactivats i emergents.
Aquesta pressa de cada grup polític va fer que aparquéssim una vegada més el primer i més urgent dels projectes de Catalunya, el seu projecte, el de tots: La necessària sobirania, la veritable independència de la nostra nació, el que aleshores anomenàvem «reconstrucció nacional».
Sense país, sense poder, sense lleis i capacitat per fer-les complir, i sense diners -recursos, els nostres recursos que ens administra l’enemic, el qui ens vol obedients i subjugats-, totes les receptes esdevenen coixes, esdevenen un joc d’infants.
Mai hem dedicat prou temps i prou unitat a la tasca més urgent.
Ara, des de Brussel·les i des d’Arenys n’hem precisat la definició.
Aquest nostre gran error i l’error etern d’Espanya ens ajuda a posar les coses més clares sobre la taula, ben clares i definides, i a dir el darrer «Prou!»
A partir d’ara hem d’emprendre un nou camí, el camí de la plenitud nacional, el camí de la maduresa, el camí de la Independència i, no en tingueu cap dubte, el camí de la ruptura política amb la vella i imposada estructura. Ens caldrà creuar la línia vermella, haurem de trencar políticament i nacionalment amb l’eterna maltractadora, la invasora, la subjugadora, la fiscalitzadora ... haurem de trencar primer de tot amb Espanya.
Ara més que mai necessitem homes i actituds, fermesa i gosadia que ens portin a la ruptura de les cadenes que ens tenallen i al consegüent alliberament de Catalunya.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
"El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?"
Aquesta és la clau de la qüestió ... empènyer el cargol català de la Independència i no posar-li traves.
Entorn d'aquesta qüestió no pas fàcil m'he plantejat algunes qüestions que tot seguit les esmento.
Quines van ser les causes del tercer naufragi? Per què el cargol català no va arribar altra volta al cim del mur?
Estem situats a l'època de l'Assemblea de Catalunya, la lluita contra el Franquisme havia unit a molts catalans de diverses ideologies però l'estructuració política de la recuperada autonomia entorn d'un nou estatut portà el virus de la divisió i la dissolució de l'esmentada Assemblea.
Quines foren les possibles causes d'aquella dispersió que va sustreure forces al nostre múscul nacional, al nostre cargol?
Crec que una de les causes principals d'aquella dispersió fou la pressa per aplicar els propis projectes, les pròpies receptes, les de cadascú, les de cada tendència política agrupada en cada un dels partits aleshores reactivats i emergents.
Aquesta pressa de cada grup polític va fer que aparquéssim una vegada més el primer i més urgent dels projectes de Catalunya, el seu projecte, el de tots: La necessària sobirania, la veritable independència de la nostra nació, el que aleshores anomenàvem «reconstrucció nacional».
Sense país, sense poder, sense lleis i capacitat per fer-les complir, i sense diners -recursos, els nostres recursos que ens administra l’enemic, el qui ens vol obedients i subjugats-, totes les receptes esdevenen coixes, esdevenen un joc d’infants.
Mai hem dedicat prou temps i prou unitat a la tasca més urgent.
Ara, des de Brussel·les i des d’Arenys n’hem precisat la definició.
Aquest nostre gran error i l’error etern d’Espanya ens ajuda a posar les coses més clares sobre la taula, ben clares i definides, i a dir el darrer «Prou!»
A partir d’ara hem d’emprendre un nou camí, el camí de la plenitud nacional, el camí de la maduresa, el camí de la Independència i, no en tingueu cap dubte, el camí de la ruptura política amb la vella i imposada estructura. Ens caldrà creuar la línia vermella, haurem de trencar políticament i nacionalment amb l’eterna maltractadora, la invasora, la subjugadora, la fiscalitzadora ... haurem de trencar primer de tot amb Espanya.
Ara més que mai necessitem homes i actituds, fermesa i gosadia que ens portin a la ruptura de les cadenes que ens tenallen i al consegüent alliberament de Catalunya.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
18 d’octubre 2010
Esbranzides vers la Independència
La teoria del cargol i el mur.
(Fragment del pròleg de l’Hiparxiologi escrit per Joaquim Auladell)
«A Catalunya i al catalanisme podem trobar un arc des de la quasi extinció de començaments del segle XIX fins a la situació actual ... i hi veiem quatre onades ...
Les quatre onades del catalanisme són l’onada zero que es va pensar però no es va bellugar. No em refereixo a la beneiteria (follia?) de la Renaixença encapçalada per Aribau. Al segle XIX no hi va haver vida, reverdiment de Catalunya. Els fabricants i els treballadors eren imperialistes, colonialistes, començant per Prim el lliberal llegendari. Pujols hi creia en la llegenda de Prim o se’n fotia irònicament? I Clavé fent cançons d’anar a matar moros... El seu afer era fer l’Espanya Imperial. La Renaixença al Principat podia haver estat, i els podria dir que portava el mateix camí que la Renaixença al Regne de València o el Filibritge a Provença que va acabar a principis del segle XX cantant les glòries de les metròpolis (blanquisme, Action Française).
Podia haver-hi hagut una onada catalanista nacional, i va ser pensada i dita per Francesc Pelagi Briz i Narcís Roca Ferrer, l’un en la literatura i l’altre en la teoria política, però ningú en va fer cas i van ser ignorats. Onada zero.
Primera onada. El catalanisme ha estat, és com un cargol que ha de pujar una tàpia. Cada dia -de nit- puja dos metres i de dia en rellisca un. Se suposa que la tàpia fa quatre metres. Quan trigarà el cargol a arribar a dalt? Estem segurs que té quatre metres?
La primera onada (1890-1910) coincideix amb el Modernisme. Es va fer una tasca ingent però insuficient (no es va arribar a dalt, es relliscà, va haver-hi perill de perdre-ho tot). Però d’aquesta tasca es va viure els anys deu i trenta.
El final de la guerra va suposar morts, exiliats, empresonats i el genocidi per als catalans, la llengua catalana i Catalunya. Terra de naufragis. Catalunya i el catalanisme es donaven per acabats.
Segona onada. Hi havia, es clar, qui es planyia i rememorava els bons temps. Però hi va haver una segona onada, amb gent nova i plantejaments nous. Així doncs demòcrates, catòlics, catalanistes van créixer a l’erm i a les catacumbes i van sortir a la superfície els feliços seixanta.
I ho van fer amb uns plantejaments que posaven el llistó molt alt. Independència, socialisme, Països Catalans -la nació completa-. I una persona de l’antic Regne del Sud que ho predicava, Joan Fuster. Que ho predicava d’una manera difícil d’entendre, per la censura i per la novetat que era per als seus seguidors. Joan Fuster, que desconeixia «Pujols, terra de naufragis!» va ser com Pujols i Llull un predicador que no va veure complert el seu programa.
Aquesta onada va ser molt curta, la història s’accelerà, i el personal que s’hi va aplegar va ser dispersat en la transició de la regència del general Franco a la restauració de la monarquia. El cargol ha pujat i ha relliscat perquè no ha arribat fins a dalt. Queden restes del naufragi.
Tercera onada. La catàstrofe de Txernòbil (i no la demolició del Mur de Berlin) marcà l’esfrondament de l’Imperi rus àlias soviètic i la llibertat per a moltes nacions d’Europa. L’escenari canvià i la tercera onada s’hi ha adaptat. Fa de mal parlar-ne perquè la tenim al voltant i sota els peus.»
(Extret del pròleg de l’Hiparxiologi de Francesc Pujols, pròleg escrit per Joaquim Auladell)
------------------
En aquesta tercera onada, la quarta en realitat si hi sumem l'onada zero, hi entren moltes esbranzides que, sense ordre ni de forma exhaustiva, seguidament esmento. Així doncs aquesta quarta onada la han conformada esbranzides com l'Esquerra Republicana de l'Àngel Colom; tota la moguda de la Psicoestètica de Carles Muñoz Espinalt i dels seus diversos deixebles; tota la moguda de Lluís Xirinacs i de les diverses corrents i deixebles que ha originat; tota la moguda dels primers temps -temps a l'oposició política- de l'Esquerra Republicana de Catalunya de Carod Rovira, de Puigcercós i de tots els seus més propers col·laboradors i del mateix partit; Els Nacionalistes d'Esquerra; el MDT; multitud d'associacions independentistes com Som 10 Milions, El BIC, Gent de la Terra, Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret de Decidir, Omnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Freedom for Catalonia, ... etc.; l'Organització Política Catalunya Acció, el Partit Força Catalunya, Reagrupament, el partit Reagrupament Independentista i darrerament el Partit Solidaritat Independentista.
També en aquesta quarta onada catalanista -sempre independentista, perquè del que es tracta és de reconstruir i recuperar la nostra nació- hi participa la darrera i la més gran esbranzida que la coformen les repetides Consultes per a la Independència de Catalunya.
El cargol català de la llibertat nacional puja i puja el costerut mur de la nostra independència ... ! ... podrà arribar aquesta vegada fins a dalt de l'esmentat mur?
Quines eines i actituts necessitem per ajudar a reeixir aquest nostre cargol que ja sembla que està tan aprop de l'anhelada fita?
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
13 d’octubre 2010
Estiguem al cas! Que no ens tornem ni ens tornin a dispersar!
Matant Companys, Espanya volia matar Catalunya, ofegar-la fins a la submissió total i l’extinció com a Nació que és. Amb Companys van fer els espanyols, aleshores per mà del General Franco i amb l’ajut inestimable de la Gestapo van montar un judici sumaríssim, una pantomima, una ratera sense escapatòria. Avui, setanta anys després els espanyols encara continuen amb la mateixa intenció: sotmetre Catalunya fins a la colonització total. Com que no tenen un Companys a qui poder acusar i assassinar en forma d’afusellament han mogut tots els fils del seu Tribunal Constitucional per anorrear tota la legislació que el Parlament de Catalunya va aprobar per ampla majoria en defensa de la nostra nació. La història segueix essent la mateixa de sempre, els sicaris dissimulen el seu crim en forma de justícia naturalment adulterada.
Catalans! Berguedans!
Ara venen eleccions, votem independència!
Els que vàrem votar Sí a la Consulta per la Independència no ens pensem que ja hem acabat la feina, que ja tot s’esdevindrà sol, la llibertat de Catalunya sobretot dependrà de nosaltres, de la fermesa de les nostres conviccions i plantejaments, del nostre vot intel•ligent i despert, de la nostra tasca des de fora del Parlament, perquè els nous polítics independentistes escollits s’hauran de posar mans a l’obra per fer avançar la Independència des de dins del Parlament i des de les institucions polítiques.
I sobretot, caldrà mantenir els ulls ben oberts i els cors amatents perquè no torni a passar el que molt bé descriu Joaquim Auladell -amic de Berguedans- amb les següents paraules:
«El final de la guerra va suposar morts, exilats, empresonats i el genocidi per als catalans, la llengua catalana i Catalunya. Catalunya i el catalanisme es donaven per acabats. Però hi va haver una segona onada, amb gent nova i plantejaments nous. Així doncs demòcrates, catòlics, catalanistes van créixer a l’erm i a les catacumbes i van sortir a la superfície els feliços seixanta. I ho van fer amb uns plantejaments que posaven el llistó molt alt. Independència, socialisme, Països Catalans -la nació completa-.
Però, hi hagué un altre però: aquesta onada va ser molt curta, la història s’accelerà, i el peronal que s’hi va aplegar va ser dispersat quan l’Assemblea de Catalunya es va fraccionar en els partits polítics actuals fruits de la transició entre la regència del General Franco i el restabliment del Borbó.»
Com digué En Companys: Tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!
Ni Castella, ni Espanya, ni França i els seus satèl·lits ens negaran i destruiran.
En aquesta hora propera de la Independència de la nostra Nació, mantinguem-nos actius i units!
Visqui la memòria d’En Companys que fou President fidel a Catalunya i visqué i morí per causa d’ella amb gran dignitat!
Força Catalunya !
Visca Catalunya Lliure!
Llegit a l'acte d'homenatge a Companys pel Sr. Joan Sabata, membre de Berguedans per a la Independència de Catalunya i membre de Catalunya Acció.
Berga, 15 d’octubre del 2010
28 de setembre 2010
Consulta sobre la Independència de Catalunya als Estats Units, el proper 9 d'octubre
La propera Consulta sobre la Independència de Catalunya als Estats Units serà el proper 9 d'octubre del 2010.
Si vens dels Països Catalans, o hi estàs vinculat/da, i vius als Estats Units, no dubtis en participar en la propera consulta sobre la independència dels Països Catalans. Només cal que et registris a la pàgina web i votis per correu seguint les instruccions
També s'organitza una mesa on podreu votar personalment a San Diego (Califòrnia), al costat del San Diego Natural History Museum (Balboa Park), de 10 am a 4 pm. Tota la informació la trobaràs a la pàgina web de la "Comissió els EUA decideixen"
Els catalans, valencians, illencs, ... als EUA també ens sumem a aquesta festa de la democràcia.
Participa a la consulta. I encara que no pugues votar, fes córrer la veu.
Comissió "Els Estats Units Decideixen"
http://www.els-eua-decideixen.org
http://www.facebook.com/els.eua.decideixen
els.eua.decidei...@gmail.com
També s'organitza una mesa on podreu votar personalment a San Diego (Califòrnia), al costat del San Diego Natural History Museum (Balboa Park), de 10 am a 4 pm. Tota la informació la trobaràs a la pàgina web de la "Comissió els EUA decideixen"
Els catalans, valencians, illencs, ... als EUA també ens sumem a aquesta festa de la democràcia.
Participa a la consulta. I encara que no pugues votar, fes córrer la veu.
Comissió "Els Estats Units Decideixen"
http://www.els-eua-decideixen.org
http://www.facebook.com/els.eua.decideixen
els.eua.decidei...@gmail.com
27 de setembre 2010
Que la ruqueria o les males intencions no us facin traïdors !
Aquest post és per fer palesa la tragèdia que representa la divisió entre Rcat i Solidaritat.
És ara, a l'hora d'entrar al Parlament amb força, quan cal primer de tot la unitat. Si no és així, a la porta de l'statu quo encaixista actual sols s'hi faran esquerdes i estelles, i no pas un forat per on poder entrar amb la força necessària.
Aquesta desunió ha provocat sentiments de rebuig i crítica destructora a banda de cada una de les parts que podrien sumar però ara divideixen. Jo sóc testimoni d'aquests sentiments, els he sentit expressar a membres de Solidaritat i a membres de Rcat, i el que és pitjor encara, els he sentit expressar amb cruesa als possibles votants d'una i altra alternativa en les seves valoracions en sortir dels respectius mítings.
Hom diu que el mal rotllo generat ja impedeix reconduir la situació i arribar a una entesa de coalició que no sigui una presa de pel com la de l'avinença entre ambdues formacions un cop passades les eleccions.
Els protagonistes d'una i altra banda s'afanyen a dir i repetir que separats faran més feina, que són més gent a treballar, que així i ha competència ... però a mi i a molts no ens faran combregar amb rodes de molí.
Diuen el mateix, els uns i els altres, estranya i natural casualitat, que sols necessiten un milió tres-cents mil votants i això els significarien seixanta-i-vuit escons.
Amb la seva tossuderia no s'adonen que d'entrada es quedaran, anant molt bé, -ciència ficció- amb la meitat pels uns i l'altra meitat pels altres. Un cop reduït el muntant de vots per cada formació la llei de Hont farà la resta i ni que tinguessin més vots el resultat serà menys diputats.
Si anessin units podrien il·lusionar gran part dels votants del "Si"a les Consultes, tot i que aquella gent eren d'origen votants tradicionals de Ciu, ERC, La Cup, ICV, PSC i de l'abstenció en diferents proporcions, En anar separats es mata la il·lusió i l'expectativa generada i molts d'ells repetiran vot o incrementaran l'abstenció.
Per madurar la intel·ligència electoral dels independentistes no calen nii quatre anys ni deu dies, només cal responsabilitat i patriotisme, patriotisme que diuen tenir però que no se'ls veu per enlloc.
Benvolguts senyors, que, ja no la prudència, sinó la ruqueria o les males intencions amagades ens -us- facin traïdors !
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
És ara, a l'hora d'entrar al Parlament amb força, quan cal primer de tot la unitat. Si no és així, a la porta de l'statu quo encaixista actual sols s'hi faran esquerdes i estelles, i no pas un forat per on poder entrar amb la força necessària.
Aquesta desunió ha provocat sentiments de rebuig i crítica destructora a banda de cada una de les parts que podrien sumar però ara divideixen. Jo sóc testimoni d'aquests sentiments, els he sentit expressar a membres de Solidaritat i a membres de Rcat, i el que és pitjor encara, els he sentit expressar amb cruesa als possibles votants d'una i altra alternativa en les seves valoracions en sortir dels respectius mítings.
Hom diu que el mal rotllo generat ja impedeix reconduir la situació i arribar a una entesa de coalició que no sigui una presa de pel com la de l'avinença entre ambdues formacions un cop passades les eleccions.
Els protagonistes d'una i altra banda s'afanyen a dir i repetir que separats faran més feina, que són més gent a treballar, que així i ha competència ... però a mi i a molts no ens faran combregar amb rodes de molí.
Diuen el mateix, els uns i els altres, estranya i natural casualitat, que sols necessiten un milió tres-cents mil votants i això els significarien seixanta-i-vuit escons.
Amb la seva tossuderia no s'adonen que d'entrada es quedaran, anant molt bé, -ciència ficció- amb la meitat pels uns i l'altra meitat pels altres. Un cop reduït el muntant de vots per cada formació la llei de Hont farà la resta i ni que tinguessin més vots el resultat serà menys diputats.
Si anessin units podrien il·lusionar gran part dels votants del "Si"a les Consultes, tot i que aquella gent eren d'origen votants tradicionals de Ciu, ERC, La Cup, ICV, PSC i de l'abstenció en diferents proporcions, En anar separats es mata la il·lusió i l'expectativa generada i molts d'ells repetiran vot o incrementaran l'abstenció.
Per madurar la intel·ligència electoral dels independentistes no calen nii quatre anys ni deu dies, només cal responsabilitat i patriotisme, patriotisme que diuen tenir però que no se'ls veu per enlloc.
Benvolguts senyors, que, ja no la prudència, sinó la ruqueria o les males intencions amagades ens -us- facin traïdors !
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
17 de setembre 2010
Resposta a la Carta Oberta de Joan Fonollosa
Encara resta molta feina per fer.
Senyor Fonollosa, el meu respecte i la meva gratitud pels homes com vostè.
Recordo amb afecte al senyor Pere Esteve que es va dignar escoltar les meves inquietuds, just quan ja començava a estar greument malalt. Aquell dia en Pere Esteve tossia amb dificultat.
Avui podríem preguntar-nos que faria en Pere Esteve si encara fos viu. Segur que restaria al peu del canó. Des de la seva honesta posició -tots som com una gota d'aigua dins de l'Oceà (Teresa de Calcuta)- en Pere Esteve va assolir per l'ideal, la fidelitat i l'amor a Catalunya i la seva gent que el seu nom aparegui i perduri escrit amb lletres d'or en la Història de la Pàtria Catalana.
Senyor Fonollosa, no sé si a altres llocs, però a Catalunya Acció ens calen homes com vostè per poder portar a bon fi l'objectiu del nostre propòsit: La Independència de tota la Nació Catalana.
Afectuosament,
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
Senyor Fonollosa, el meu respecte i la meva gratitud pels homes com vostè.
Recordo amb afecte al senyor Pere Esteve que es va dignar escoltar les meves inquietuds, just quan ja començava a estar greument malalt. Aquell dia en Pere Esteve tossia amb dificultat.
Avui podríem preguntar-nos que faria en Pere Esteve si encara fos viu. Segur que restaria al peu del canó. Des de la seva honesta posició -tots som com una gota d'aigua dins de l'Oceà (Teresa de Calcuta)- en Pere Esteve va assolir per l'ideal, la fidelitat i l'amor a Catalunya i la seva gent que el seu nom aparegui i perduri escrit amb lletres d'or en la Història de la Pàtria Catalana.
Senyor Fonollosa, no sé si a altres llocs, però a Catalunya Acció ens calen homes com vostè per poder portar a bon fi l'objectiu del nostre propòsit: La Independència de tota la Nació Catalana.
Afectuosament,
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
Carta Oberta de Joan Fonollosa i Guardiet
Benvolguts amics i amigues,
Escric aquesta carta oberta tenint en ment, com a destinataris, a molta gent. Tots els centenars de persones que, al llarg de més de trenta anys, he conegut arran de la meva activitat en política. Segurament tu siguis un d’ells, o potser no; tant se val, potser el seu contingut et faci algun servei.
Escric aquesta carta pública per anunciar que plego. Poso fi a la meva vida política activa, i ara com ara crec que definitivament. A partir d’ara, seguiré la política com un ciutadà més, interessat per tot el que hi passi, i participant en les votacions quan siguem cridats a les urnes. Però no més.
Des d’aquell llunyà 1977 en què vaig sortir per primer cop a enganxar cartells a favor de la candidatura senatorial d’en Lluís Maria Xirinachs, han passat moltes coses. He militant a Esquerra Republicana, vaig contribuir a fundar Esquerra Catalana i durant setze anys he militat a Convergència. Al seu dia vaig formar part de l’Elefant Blau, i em satisfà haver tingut l’oportunitat de servir durant set anys la causa de Catalunya des de la seva primera institució esportiva. Als darrers mesos m’he adherit primer a Reagrupament i després a Solidaritat per la Independència. I tot, sempre, amb un mateix objectiu: servir Catalunya el millor possible. La meva guia inspiradora ha estat tothora una frase del President Companys: “La llibertat, la justícia i totes les altres causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té als catalans”.
Aquesta exigència ètica és el que m’ha mogut sempre i mai no n’he dimitit. És això el que m’ha portat a intentar i a participar en moltes altres iniciatives, quasi sempre en companyia de gent que m’ha aportat molt. La darrera, la creació de les Conferències Democràtiques de Catalunya com a punt de trobada de persones preocupades pel país, i com a eina de debat i reflexió cívica.
Tampoc ara dimiteixo de l’exigència del President màrtir, però passo a fer-ho des d’una altra posició: la reserva, en podríem dir. Ja començo a ser massa vell per a segons què, i ja n’estic tip, de segons quines coses. Per això m’he donat de baixa tant de Reagrupament com de Solidaritat. Segur que tots dos se’n sortiran perfectament sense mi.
Catalunya és, ara mateix, en una cruïlla històrica, i la responsabilitat de la nostra generació és aprofitar-la. Ho és davant de totes les generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per Catalunya, i ho és també davant de les generacions que ens seguiran.
Aprofitar aquesta oportunitat vol dir que la propera legislatura del nostre Parlament sigui la legislatura de la llibertat. Vol dir que si Catalunya no obté la seva independència ara, es posin les bases per obtenir-la a la següent legislatura. L’actual confluència de factors i la potència de la xifra del 2014 hauria de ser suficient perquè tots els que estimen Catalunya, o que diuen que l’estimen, s’unissin davant d’una fita tan decisiva.
He treballat fins allà on he pogut per a aquest objectiu. He parlat, o ho he intentat, amb molta gent: no cal dir noms, podeu fer la llista vosaltres mateixos i no us equivocaríeu gaire, segurament més aviat us en deixareu. I la resposta, amb poques excepcions, ha estat decebedora: alguns ni han volgut parlar amb mi, i la majoria dels que ho han fet, no han sabut passar de les bones paraules, que tots sabem que són paraules buides.
Per això plego. Falta humilitat i sobra vanitat. Falta visió històrica i sobra miopia. Falta grandesa i sobra egoisme. Falta esperit i sobren interessos. Falta gent que pensi i sobren fanàtics. Falta gent que accepti la crítica feta amb bona voluntat, i sobren incompetents, enlairats precisament per ser-ho. Pobra Catalunya, si la seva llibertat ha de dependre de les amistats o enemistats personals de cadascú, de les rancúnies i dels comptes pendents que els uns tinguin amb els altres o de qui se’n va al llit amb qui.
Diuen de Déu escriu recte amb ratlles tortes. Tant de bo sigui així.
Tinc la consciència tranquil·la per haver fet tot el que era a la meva mà. Puc dir amb el cap ben alt, que mai no he traït l’objectiu. No pretenc ser perfecte i sé que he comès errors, i només espero que no hagin superat els encerts. He trobat gent meravellosa i gent que m’ha ensenyat com pot arribar a ser de miserable l’ànima humana. He viscut grans desenganys i grans alegries, episodis bons i episodis dolents, experiències totes que m’han enriquit com a persona i per això en dono les gràcies a tots. M’enduc records inesborrables, favorables o no, però tots positius perquè al capdavall tot són experiències viscudes. I, sobretot, m’enduc l’íntima satisfacció d’haver fet tot el que he pogut per la meva pàtria.
Visca Catalunya lliure!
Joan Fonollosa i Guardiet
Barcelona, Onze de Setembre del 2010
Escric aquesta carta oberta tenint en ment, com a destinataris, a molta gent. Tots els centenars de persones que, al llarg de més de trenta anys, he conegut arran de la meva activitat en política. Segurament tu siguis un d’ells, o potser no; tant se val, potser el seu contingut et faci algun servei.
Escric aquesta carta pública per anunciar que plego. Poso fi a la meva vida política activa, i ara com ara crec que definitivament. A partir d’ara, seguiré la política com un ciutadà més, interessat per tot el que hi passi, i participant en les votacions quan siguem cridats a les urnes. Però no més.
Des d’aquell llunyà 1977 en què vaig sortir per primer cop a enganxar cartells a favor de la candidatura senatorial d’en Lluís Maria Xirinachs, han passat moltes coses. He militant a Esquerra Republicana, vaig contribuir a fundar Esquerra Catalana i durant setze anys he militat a Convergència. Al seu dia vaig formar part de l’Elefant Blau, i em satisfà haver tingut l’oportunitat de servir durant set anys la causa de Catalunya des de la seva primera institució esportiva. Als darrers mesos m’he adherit primer a Reagrupament i després a Solidaritat per la Independència. I tot, sempre, amb un mateix objectiu: servir Catalunya el millor possible. La meva guia inspiradora ha estat tothora una frase del President Companys: “La llibertat, la justícia i totes les altres causes nobles tenen molta gent al món que les defensa; però Catalunya només ens té als catalans”.
Aquesta exigència ètica és el que m’ha mogut sempre i mai no n’he dimitit. És això el que m’ha portat a intentar i a participar en moltes altres iniciatives, quasi sempre en companyia de gent que m’ha aportat molt. La darrera, la creació de les Conferències Democràtiques de Catalunya com a punt de trobada de persones preocupades pel país, i com a eina de debat i reflexió cívica.
Tampoc ara dimiteixo de l’exigència del President màrtir, però passo a fer-ho des d’una altra posició: la reserva, en podríem dir. Ja començo a ser massa vell per a segons què, i ja n’estic tip, de segons quines coses. Per això m’he donat de baixa tant de Reagrupament com de Solidaritat. Segur que tots dos se’n sortiran perfectament sense mi.
Catalunya és, ara mateix, en una cruïlla històrica, i la responsabilitat de la nostra generació és aprofitar-la. Ho és davant de totes les generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per Catalunya, i ho és també davant de les generacions que ens seguiran.
Aprofitar aquesta oportunitat vol dir que la propera legislatura del nostre Parlament sigui la legislatura de la llibertat. Vol dir que si Catalunya no obté la seva independència ara, es posin les bases per obtenir-la a la següent legislatura. L’actual confluència de factors i la potència de la xifra del 2014 hauria de ser suficient perquè tots els que estimen Catalunya, o que diuen que l’estimen, s’unissin davant d’una fita tan decisiva.
He treballat fins allà on he pogut per a aquest objectiu. He parlat, o ho he intentat, amb molta gent: no cal dir noms, podeu fer la llista vosaltres mateixos i no us equivocaríeu gaire, segurament més aviat us en deixareu. I la resposta, amb poques excepcions, ha estat decebedora: alguns ni han volgut parlar amb mi, i la majoria dels que ho han fet, no han sabut passar de les bones paraules, que tots sabem que són paraules buides.
Per això plego. Falta humilitat i sobra vanitat. Falta visió històrica i sobra miopia. Falta grandesa i sobra egoisme. Falta esperit i sobren interessos. Falta gent que pensi i sobren fanàtics. Falta gent que accepti la crítica feta amb bona voluntat, i sobren incompetents, enlairats precisament per ser-ho. Pobra Catalunya, si la seva llibertat ha de dependre de les amistats o enemistats personals de cadascú, de les rancúnies i dels comptes pendents que els uns tinguin amb els altres o de qui se’n va al llit amb qui.
Diuen de Déu escriu recte amb ratlles tortes. Tant de bo sigui així.
Tinc la consciència tranquil·la per haver fet tot el que era a la meva mà. Puc dir amb el cap ben alt, que mai no he traït l’objectiu. No pretenc ser perfecte i sé que he comès errors, i només espero que no hagin superat els encerts. He trobat gent meravellosa i gent que m’ha ensenyat com pot arribar a ser de miserable l’ànima humana. He viscut grans desenganys i grans alegries, episodis bons i episodis dolents, experiències totes que m’han enriquit com a persona i per això en dono les gràcies a tots. M’enduc records inesborrables, favorables o no, però tots positius perquè al capdavall tot són experiències viscudes. I, sobretot, m’enduc l’íntima satisfacció d’haver fet tot el que he pogut per la meva pàtria.
Visca Catalunya lliure!
Joan Fonollosa i Guardiet
Barcelona, Onze de Setembre del 2010
15 de setembre 2010
Catalans: Som un Poble en Marxa vers la nostra Llibertat !!!
S'acosta el tren de la llibertat. A alguns els passarà per sobre.
Amb perspectiva d'historiador, quin calendari otorga vostè al procés d'independència?
La independència no és una quimera. Precisament, allò que s'ha demostrat aquests últims temps és que la independència ha deixat de ser una quimera, una utopia i una cosa de minories radicalitzades. L'independència és un projecte que té un consens cada vegada més ampli.
Ara, posar-hi una data seria absurd. Però jo sé com a historiador que els processos històrics a vegades s'acceleren i es precipiten. Qui ho podia preveure un any abans o tres mesos abans que cauria el mur de Berlin i s'ensorraria l'imperi soviètic? Hi va haver uns processos que ho van accelerar en pocs dies i setmanes. Al llarg de la història, quan hi ha un cert consens social de base, allò que ha de passar succeeix d'avui per demà. Per tant, en el cas de la independència de Catalunya pot passar el mateix. El dia que el Parlament de Catalunya tingui una amplíssima majoria per tirar-ho endavant, això no hi haurà qui ho pari. La independència pot arribar abans que la gent no es pensa.
Jaume Sobrequés
Amb perspectiva d'historiador, quin calendari otorga vostè al procés d'independència?
La independència no és una quimera. Precisament, allò que s'ha demostrat aquests últims temps és que la independència ha deixat de ser una quimera, una utopia i una cosa de minories radicalitzades. L'independència és un projecte que té un consens cada vegada més ampli.
Ara, posar-hi una data seria absurd. Però jo sé com a historiador que els processos històrics a vegades s'acceleren i es precipiten. Qui ho podia preveure un any abans o tres mesos abans que cauria el mur de Berlin i s'ensorraria l'imperi soviètic? Hi va haver uns processos que ho van accelerar en pocs dies i setmanes. Al llarg de la història, quan hi ha un cert consens social de base, allò que ha de passar succeeix d'avui per demà. Per tant, en el cas de la independència de Catalunya pot passar el mateix. El dia que el Parlament de Catalunya tingui una amplíssima majoria per tirar-ho endavant, això no hi haurà qui ho pari. La independència pot arribar abans que la gent no es pensa.
Jaume Sobrequés
La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica (Frank Dubé, CA)
INDEPENDÈNCIA UNILATERAL? SI, ES POT FER..S´HA DE FER!
Franck Dubé defensa com sempre la Independència de Catalunya i replica a l'encaixista de fet Sr. Benach.
Diu Frank Dubé:
D'un imbècil només es pot esperar que digui imbecilitats
Hi ha algú que entengui com lliga el “Catalunya ha de decidir” del final amb el "no es pot declarar la independència de forma unilateral"? Algú sap d'alguna independència que no s'hagi declarat de manera unilateral per part dels que es volien independitzar?
Al final incloc una declaració d'independència, unilateral "of course"
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/297295-benachno-es-pot-declarar-la-independencia-de-forma-unilateral.html
Reunits En Congrés, 4 de Juliol de 1776
La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.
S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels PodersHa fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seusHa creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al PoderS'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests Estats:Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies:Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs:Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres continues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.
Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
Van venir massa espanyols durants els anys 60 i 70, la majoria d'ells són totalment aliens a la catalanitat i bastants d'ells odien el sentiment catalanista, són només espanyols i prou.