20 de gener 2011
«la nostra capital necessita un altre estil de govern» SANTIAGO ESPOT (BCN, 1991)
Darrers paràgrafs de la conferència pronunciada per Santiago Espot
al Casal de Sarrià de Barcelona el dia 28 de febrer de 1991.
"Contra el Senequisme Polític" (any 1991)
... Així, dirigint-se a Pasqual Maragall el
senyor Carles G. Camins, present a la sala, va
inquirir l’alcalde sobre el fet que el rei d’Es-
panya obsequiés l’estat Mexicà en el seu dar-
rer viatge a Amèrica amb un xec per valor de
450.000 milions de pessetes, i preguntà quina
era la posició de l’alcalde davant aquest mo-
numental atracament a l’economia dels ciuta-
dans mentre ens regategen els diners per als
Jocs Olímpics. Doncs bé, sense gairebé dei-
xar acabar aquesta intervenció, s’acostà a qui
la feia un membre del servei de seguretat de
Pasqual Maragall que, amb cara de pinxo, li va
increpar: «Si no calla m’haurà d’acompanyar
fora». Com als fatídics dies de la dictadura
opressora»
opressora»
Fóra el més convenient que quan els ciuta-
dans tinguin de nou l’oportunitat d’escollir un
nou batlle s’obtingui un resultat que possibi-
lités el canvi a l’Alcaldia de la ciutat comtal.
Fins i tot els «senequistes» tenen una retirada
particular. Si tot l’assaig aquí comentat de Car-
les M. Espinalt s’ha caracteritzat per una rotun-
da clarividència, no existeix cap motiu que ens
faci dubtar que el procedir de Pasqual Mara-
gall difereixi gaire del següent: «Tota acció de
govern acaba tenint una resposta en l’ànima de
la gent, malgrat que els polítics totalitaris pen-
sen que el poble és curt de memòria i no sap
mai de què i com ha de replicar. Ells mateixos
—els polítics totalitaris— volen contestar-se les
pròpies preguntes, creuen que, dins el seu mo-
nòleg, demà podran dir blanc allà on abans
deien negre i que, naturalment, ningú no es re-
cordarà ja del negre, mentre no manqui el pa
i el circ. En les seves retirades estratègiques
confien en aquesta premissa. Àdhuc hi ha qui
confessa, arribat el cas, que mai no ha dit altra
cosa que blanc, blanc, i blanc».
Els barcelonins, estic ben segur, aviat reac-
cionaran. Comprendran que la nostra capital
necessita un altre estil de govern. La mediocri-
tat no pot regir Barcelona, no pot dur la repre-
sentativitat de la ciutat un sospitós d’hàbits cen-
surables. És falsa, en el nostre cas, aquella fra-
se de Winston Churchill: «Els pobles tenen el
govern que es mereixen». Mai s’ha merescut
la ciutat comtal un aprenent de «senequista»
que aspiri, amb tan poques possibilitats, a fer-
la cocapital espanyola. On queda el seu sentit
de Catalunya? Però quin diantre de concepció
històrica té Pasqual Maragall?
No ens cal esbrinar gaire alsqui, com jo, ens
declarem espinaltians per comprendre que el
senequisme comporta una política de tripijocs,
ambicions personals, traïdories i una bona dosi
de formigó armat al rostre, mentre es va pro-
clamant pels altaveus que es lluita per la justí-
cia social, el progrés i la dignitat dels homes.
S’ha imposat un estil nefast per al nostre po-
ble i urgeix la renovació política que porti Bar-
celona i Catalunya a altes cotes de dignitat na-
celona i Catalunya a altes cotes de dignitat na-
cional. Hem de ser una nació independent amb
una capital de primera línia tret del cas que vol-
guem romandre per sempre a segona o tercera
fila.
Queda clar, doncs, que Catalunya necessita
una saba nova per independitzar-se, i haurà
de portar irremeiablement l’estigma de l’escola
espinaltiana, ja que així adquirirà l’ascendent
suficient sobre el país per poder-lo alliberar.
Per aquest motiu, es va fer l’1 de juliol del 1989
a la ciutat de Barcelona el seminari d’lmatge
Motivacional «Serà el 1992 l’any de la indepen-
dència de Catalunya?», en el qual es van expo-
sar 47 ponències d’arreu dels Països Catalans
i una d’Euskadi, recollides avui en el llibre que
du el mateix títol. Un any després, concreta-
ment el passat 1 de juliol, en la reunió general
feta pels ponents i promotors del seminari per
avaluar el gran ressò creat durant el primer
any a partir de la nostra iniciativa, s’acordà pro-
clamar els set fronts on Catalunya ha d’assolir
la victòria, és a dir, el programa polític més
concís, real, suggestiu i valent que s’ha donat
al nostre país d’ençà del 1977. Prenguin bona
nota i escoltin el futur immediat de la Nació
catalana:
— Front en pro de la formació de nous dirigents
— Front en contra de la tergiversació de la
nostra història
— Front en pro d’una revolució pedagògica
— Front en pro d’una revolució pedagògica
i d’una ensenyança que no subestimi la
cultura catalana
— Front en contra de la drogaaddicció i la
depauperació caracterològica del nostre poble
— Front en pro de la integració dels
immigrats i el ferm rebuig dels colonitzadors
— Front en contra de l’imperant senequisme polític
I, finalment, el front que repeteixo de nou per
donar penyora del meu propòstit i perquè, a la
vegada, ha motivat aquests raonaments i ha
merescut la seva atenció:
— Front en pro de l’autèntica recuperació
de Barcelona com a capital d’una Cata-
lunya lliure.
SANTIAGO ESPOT
(CONTRA EL SENEQUISME POLÍTIC A BARCELONA, 1991)
17 de gener 2011
Cap país pot suportar permanentment una fuita de l'11% dels seu PIB
Dins d'Espanya ho perdrem tot!
Dignitat, pensions, hospitals, sanitat, economia, recursos, llengua, país, llibertat ... ho perdrem tot!
Dins d'Espanya ho perdrem tot!
Entre altres coses perquè ens ho estant robant i els nostres polítics governants ho accepten sense esma !
Els nostres polítics governants són còmplices d'aquesta espoliació, no tenen caràcter! són mesells i covards i no tenen empenta.
Cap país pot suportar permanentment una fuita de l'11% del seu PIB.
Sense Independència serem un dels pobles més miserables: misèria pels catalans i barra lliure pels espoliadors i pels colonitzadors.
Podem baixar més avall?! Mireu Haití i Corea del Nord !!!
Salvador Molins (BIC, CA)
16 de gener 2011
Mal nom !!!
Mal nom és "Bozal" que en català en diem "murrió"
Tan lleig com fer pujar un tal ZP al balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya.
Trista Catalunya sotmesa als seus enemics interns i externs!!!
Salvador Molins, BIC i Catalunya Acció.
--------------------- Comentari al següent post de Cucarella del PV.
Trista Catalunya sotmesa als seus enemics interns i externs!!!
Salvador Molins, BIC i Catalunya Acció.
--------------------- Comentari al següent post de Cucarella del PV.
No sé què pensar sobre la tria d’Artur Mas de Pilar Fernández Bozal per al seu primer govern.
Puc pensar que no és tan intel·ligent com aparenta si ha fet una elecció sense preveure el malestar que causaria entre una part del seu electorat i de la seua militància.
Puc pensar que és una imposició del seu soci de coalició, Duran i Lleida, destinada a fer-se voler pels partits espanyols i aplanar el seu camí cap a un ministeri d’alguna cosa.
Puc pensar que Artur Mas és tan intel·ligent com sembla i la tria ha estat calculada i sospesada. Ha pres la decisió amb l’objectiu d’advertir tothom que és ell qui mana i punt. I que ha triat Fernández Bozal perquè se’n fot de la independència de Catalunya i del Dret a Decidir. A ell li importa Catalunya dins Espanya, i triant Fernández Bozal diu a les clares amb qui s’avé i amb qui no s’avé (fet i fet, els neofalangistes de Ciudadanos han aplaudit la decisió de Mas). Tant li és si aquesta elecció suposa un menyspreu, per no dir una humiliació, al seu electorat i la seua militància independentista. Potser Artur Mas pensa que al seu partit no n’hi ha, d’independentistes. I si callen i acaten i no cau Fernández Bozal serà perquè té raó.
Urgeix la ruptura amb l'estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!
Només hi ha un autogovern per a Catalunya!:
La seva Independència!
Urgeix la ruptura amb l'estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!
Parlar d'estatuts i comunitats autònomes és perdre el temps i perdre Catalunya.
Si "Espanya ja no dóna més de si" el pas lògic que segueix és preparar des d'ara mateix al nostre Poble per a l'èxode de l'Estat Espanyol.
Preparar l'opinió pública exposant les avantatges d'assolir un estat propi i construir una gran plataforma política per a la Independència on s'hi agrupin diputats, associacions i ciutadans de tots els partits polítics que optin per la Independència de la nostra nació.
Mas i Ciu ho podrien capitanejar i coordinar però no ho faran! Els seus plantejos són els de sempre i els espanyols ens faran la cisa com sempre.
Ciu no creu en la força de Catalunya per això sempre pacta a la baixa, exactament igual com han repetit els d'Esquerra. Ambdós partits no saben pensar en Catalunya sense parlar d'Espanya i sense apuntalar Espanya amb les seves pusil·lànimes polítiques de volada gallinàcia.
No sé perquè he escrit aquest comentari? Sí sé que és totalment inútil! no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar i no ho dic pel responsable d'aquest bloc sinó per Convergència i per Esquerra.
Disculpeu l'atreviment.
Salvador Molins, BIC i CA
----------------------------------------
Resposta al post d'avui del Bloc de Jordi Martí:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/187528
La seva Independència!
Urgeix la ruptura amb l'estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!
Parlar d'estatuts i comunitats autònomes és perdre el temps i perdre Catalunya.
Si "Espanya ja no dóna més de si" el pas lògic que segueix és preparar des d'ara mateix al nostre Poble per a l'èxode de l'Estat Espanyol.
Preparar l'opinió pública exposant les avantatges d'assolir un estat propi i construir una gran plataforma política per a la Independència on s'hi agrupin diputats, associacions i ciutadans de tots els partits polítics que optin per la Independència de la nostra nació.
Mas i Ciu ho podrien capitanejar i coordinar però no ho faran! Els seus plantejos són els de sempre i els espanyols ens faran la cisa com sempre.
Ciu no creu en la força de Catalunya per això sempre pacta a la baixa, exactament igual com han repetit els d'Esquerra. Ambdós partits no saben pensar en Catalunya sense parlar d'Espanya i sense apuntalar Espanya amb les seves pusil·lànimes polítiques de volada gallinàcia.
No sé perquè he escrit aquest comentari? Sí sé que és totalment inútil! no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar i no ho dic pel responsable d'aquest bloc sinó per Convergència i per Esquerra.
Disculpeu l'atreviment.
Salvador Molins, BIC i CA
----------------------------------------
Resposta al post d'avui del Bloc de Jordi Martí:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/187528
12 de gener 2011
Virreis d'Espanya contra Catalunya !
Per a mi, Mas i els altres presidents autonòmics catalans només són virreis d'Espanya, botiflers que s'engreixen dels patiments de Catalunya.
No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l'engany autonòmic.
En el moment de la transició les coses eren molt més difícils i incertes però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins d'Espanya Catalunya com a nació lliure no se'n sortirà.
En el seu discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els miracles no existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués això sinó perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més impossible dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel (1932) "que Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva llengua i el seu autogovern".
Que Espanya i els espanyols respectin Catalunya com a Nació, que l'acceptin com a Estat amic i coaligat -recordi's el Pla Ibarretxe- és senzillament impossible, apostar per aquest projecte fracassat que va encetar Cambó des de fa més de cent anys és clarament suïcida. Mas, assumint aquest camí vol matar Catalunya! Mas assumint aquest camí impossible farà un bon favor als espanyols com l'han fet tots els seus predecessors des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint aquest camí deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha trobada.
Mas, també en l'esmentat discurs va dir que seria fidel al seu Poble, però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys d'un mes ha sigut infidel als seus propis electors.
En un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a l'estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home d'Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada vegada que sortia de Catalunya per defensar l'estat espanyol enlloc de defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló dels "Som sis milions" tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i del País Valencià-.
Mas, igual que Pujol, va recórrer a demanar als catalans que no parem de treballar, que cal aplicar-se en l'esforç intens, "tibar ... tibar!", un esforç que no sé si ell ho sap que tots els catalans ja practiquem en mil i un sentits aguantant els efectes d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents dels bancs i caixes d'estalvis, d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents en tot de Madrid on cada vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre nosaltres ens estem arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple, contenidors de deixalles, llibres encatalà o els mateixos vestits dels bombers són fabricats a Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners que ens han espoliat.
Mas i Pujol demanen esforç als catalans però ells no fan l'esforç veritable i intel·ligent d'encaminar el nostre país cap a la seva independència.
Mas i Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen complicar-se en un Referèndum d'Independència amb l'excusa de que el perdríem i fan això enlloc d'explicar a tots els catalans els beneficis i la conveniència d'esdevenir un estat europeu de primera línia com per exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins d'Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i Mililla.
Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m'aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
---------------------------
Comentri a l'apunt del següent enllaç:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186194
No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l'engany autonòmic.
En el moment de la transició les coses eren molt més difícils i incertes però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins d'Espanya Catalunya com a nació lliure no se'n sortirà.
En el seu discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els miracles no existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués això sinó perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més impossible dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel (1932) "que Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva llengua i el seu autogovern".
Que Espanya i els espanyols respectin Catalunya com a Nació, que l'acceptin com a Estat amic i coaligat -recordi's el Pla Ibarretxe- és senzillament impossible, apostar per aquest projecte fracassat que va encetar Cambó des de fa més de cent anys és clarament suïcida. Mas, assumint aquest camí vol matar Catalunya! Mas assumint aquest camí impossible farà un bon favor als espanyols com l'han fet tots els seus predecessors des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint aquest camí deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha trobada.
Mas, també en l'esmentat discurs va dir que seria fidel al seu Poble, però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys d'un mes ha sigut infidel als seus propis electors.
En un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a l'estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home d'Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada vegada que sortia de Catalunya per defensar l'estat espanyol enlloc de defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló dels "Som sis milions" tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i del País Valencià-.
Mas, igual que Pujol, va recórrer a demanar als catalans que no parem de treballar, que cal aplicar-se en l'esforç intens, "tibar ... tibar!", un esforç que no sé si ell ho sap que tots els catalans ja practiquem en mil i un sentits aguantant els efectes d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents dels bancs i caixes d'estalvis, d'una espoliació monstruosa que ens fa dependents en tot de Madrid on cada vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre nosaltres ens estem arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple, contenidors de deixalles, llibres encatalà o els mateixos vestits dels bombers són fabricats a Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners que ens han espoliat.
Mas i Pujol demanen esforç als catalans però ells no fan l'esforç veritable i intel·ligent d'encaminar el nostre país cap a la seva independència.
Mas i Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen complicar-se en un Referèndum d'Independència amb l'excusa de que el perdríem i fan això enlloc d'explicar a tots els catalans els beneficis i la conveniència d'esdevenir un estat europeu de primera línia com per exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins d'Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i Mililla.
Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m'aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
---------------------------
Comentri a l'apunt del següent enllaç:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186194
03 de gener 2011
Encaminnem-nos cap a la Independència o ho perdrem tot per rucs, comodons i covards!
Cada dia, els catalans regalem a Madrid 60 milions d'euros a canvi de que ens maltractin i robin.
No ens queixem de bosses de pobresa al nostre país, ni de l'existència d'infants pobres, de tancament d'àrees d'hospitals, de reducció de pensions, de supressió d'ajudes socials, de perdùa d'anys de jubilació i de les conseqüents càrregues de contribució a la seguretat social si no es dóna el cas de que la perdem tota ...
No ens podem queixar els catalans! som solidaris forçosos i cada dia enviem a Madrid 8.800.000.000 ptes. (vuit mil vuit cents milions de pessetes) o el que és l'equivalent que són 60 milions d'euros.
Així doncs, votants i polítics votats, som responsables indirectes d'aquestes bosses de pobresa per rucs, comodons i covards!
Que hi fa que cada dia llencem 60 milions d'euros!
Què hi fa que molts catalans ho passin malament mentre a mi no em toqui!
Però ja cal que ens preparem perquè ens caurà misèria sobre misèria i ens l'haurem ban guanyat.
Som el poble més cornut per voluntat pròpia, i no us preocupeu que ara ve l'hora de pagar el veure abusiu dels altres, com diu un meu amic defensor de la Independència: "dins d'Espanya i sempre contra els nostres interessos com a Poble ara ens tocarà pagar barra lliure!!!"
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
No ens queixem de bosses de pobresa al nostre país, ni de l'existència d'infants pobres, de tancament d'àrees d'hospitals, de reducció de pensions, de supressió d'ajudes socials, de perdùa d'anys de jubilació i de les conseqüents càrregues de contribució a la seguretat social si no es dóna el cas de que la perdem tota ...
No ens podem queixar els catalans! som solidaris forçosos i cada dia enviem a Madrid 8.800.000.000 ptes. (vuit mil vuit cents milions de pessetes) o el que és l'equivalent que són 60 milions d'euros.
Així doncs, votants i polítics votats, som responsables indirectes d'aquestes bosses de pobresa per rucs, comodons i covards!
Que hi fa que cada dia llencem 60 milions d'euros!
Què hi fa que molts catalans ho passin malament mentre a mi no em toqui!
Però ja cal que ens preparem perquè ens caurà misèria sobre misèria i ens l'haurem ban guanyat.
Som el poble més cornut per voluntat pròpia, i no us preocupeu que ara ve l'hora de pagar el veure abusiu dels altres, com diu un meu amic defensor de la Independència: "dins d'Espanya i sempre contra els nostres interessos com a Poble ara ens tocarà pagar barra lliure!!!"
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
31 de desembre 2010
Els retardataris de la Independència de Catalunya. Els impossibilistes de la nostra emancipació nacional.
La mateixa cançó de sempre
31/12/10 02:00 - Santiago Espotemail protegit
A CiU li ha anat bé treure els seus capitostos dient que ells també ho són, d'independentistes
Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.
Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.
No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.
Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?
El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaig L'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?
Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.
No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.
Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?
El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaig L'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?
30 de desembre 2010
Els Independentistes no ens podem aturar: Tots junts endavant!
Ara caldrà un bloc constituent unitari
Per avançar en l'assoliment de la Independència de Catalunya ens calen diferents components com en tot procés d'independència, primer que el poble català ho vulgui, segon que hi hagi polítics que també ho vulguin fer efectiu de manera clara i verídica dins de les diferents institucions catalanes, però sobretot dins del Parlament de Catalunya.
Aquests dos primers elements ja els tenim, el primer les Consultes -Sí, el Poble Català ho vol-, el segon element l'hem assolit en les propassades eleccions, Solidaritat Independentista ha pogut entrar al Parlament Català i ja està fent la feina que li cal fer perquè el procés d'independència avanci amb pas ferm -lent, potser, però ferm!-.
Ara caldrà que afinem bé la imaginació, la intel·ligència i la voluitat per tal d'assolir una estructura oberta a totes les entitats i persones independentistes que permeti vestir una gran unitat d'acció, de comandament i de coordinació, fer un bloc constituent unitari, preparar una macro organització del Poble Independentista Català amb molta força! la màxima força de que siguem capaços, perquè la feina és ingent i no la podem pas fer ni sols, ni separats, ni deixar que el temps se'ns tiri a sobre.
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
Per avançar en l'assoliment de la Independència de Catalunya ens calen diferents components com en tot procés d'independència, primer que el poble català ho vulgui, segon que hi hagi polítics que també ho vulguin fer efectiu de manera clara i verídica dins de les diferents institucions catalanes, però sobretot dins del Parlament de Catalunya.
Aquests dos primers elements ja els tenim, el primer les Consultes -Sí, el Poble Català ho vol-, el segon element l'hem assolit en les propassades eleccions, Solidaritat Independentista ha pogut entrar al Parlament Català i ja està fent la feina que li cal fer perquè el procés d'independència avanci amb pas ferm -lent, potser, però ferm!-.
Ara caldrà que afinem bé la imaginació, la intel·ligència i la voluitat per tal d'assolir una estructura oberta a totes les entitats i persones independentistes que permeti vestir una gran unitat d'acció, de comandament i de coordinació, fer un bloc constituent unitari, preparar una macro organització del Poble Independentista Català amb molta força! la màxima força de que siguem capaços, perquè la feina és ingent i no la podem pas fer ni sols, ni separats, ni deixar que el temps se'ns tiri a sobre.
Salvador Molins (Membre del BIC i de CA)
26 de desembre 2010
"Quan siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó ..."
Quan siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó
El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.
La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.
Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!
----------------------------
Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.
Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.
La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.
La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.
Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.
"ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."
Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...
Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!
Salvador Molins (BIC, CA)
El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.
La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.
Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!
----------------------------
Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.
Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.
La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.
La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.
Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.
"ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."
Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...
Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!
Salvador Molins (BIC, CA)
Comentari fet al blog d'Albert Cortés Montserrat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186072)
"ara m'adono de veritat que el procés està encetat"
-
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !
----------------
- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.
Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"
Bon Nadal i Independència !!!
Independència,
Independència i
Independència!
això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".
Salvador Molins, Berga (BIC,CA)
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !
----------------
- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.
Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"
Bon Nadal i Independència !!!
Independència,
Independència i
Independència!
això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".
Salvador Molins, Berga (BIC,CA)
04 de desembre 2010
En el camí de la Gran Coalició Independentista Catalana.
Dos comentaris més sobre l'apunt anterior. (Autors: Renyer i Francesc)
Més enllà
Benvolgut Jaume, estem davant un moment apassionant del nostre futur nacional. Cal que revisem els discursos previs, les previsions i les projeccions. Cal que alguns revisin les seves apostes redemptistes des d'una esquerra extrema.
Les eleccions del 28-N ens indiquen que moltes coses s'han acabat, han quedat obsoletes. Ja no hi ha un independentisme únic, ja no hi ha repartidors de carnets, ja no hi ha messianisme. Tot això s'ha acabat definitivament.
Estem davant un cert repte de "governança" de l'independentisme, és a dir, d'entendre que hi ha molts subjectes que poden treballar per un objectiu i no comparteixen una matriu organitzativa. Això costarà d'entendre, però és clau.
Assistim, com diu el gran Oriol Junqueras, a un canvi de paradigma en l'independentisme. Si no s'entén, fracassarem. Mai més no hi haurà una única organització que canalitzi l'independentisme. L'independentisme s'expressarà polifònicament, i l'objectiu dels militants independentistes és assolir l'armonia necessària, que no passa per l'hegemonia. Qui pensi encara en tenors, s'equivoca radicalment.
La capacitat de sumar, d'avançar, de construir... és l'única possibilitat de futur. I això ens obliga a tots a molt.
Visca la terra!
Les eleccions del 28-N ens indiquen que moltes coses s'han acabat, han quedat obsoletes. Ja no hi ha un independentisme únic, ja no hi ha repartidors de carnets, ja no hi ha messianisme. Tot això s'ha acabat definitivament.
Estem davant un cert repte de "governança" de l'independentisme, és a dir, d'entendre que hi ha molts subjectes que poden treballar per un objectiu i no comparteixen una matriu organitzativa. Això costarà d'entendre, però és clau.
Assistim, com diu el gran Oriol Junqueras, a un canvi de paradigma en l'independentisme. Si no s'entén, fracassarem. Mai més no hi haurà una única organització que canalitzi l'independentisme. L'independentisme s'expressarà polifònicament, i l'objectiu dels militants independentistes és assolir l'armonia necessària, que no passa per l'hegemonia. Qui pensi encara en tenors, s'equivoca radicalment.
La capacitat de sumar, d'avançar, de construir... és l'única possibilitat de futur. I això ens obliga a tots a molt.
Visca la terra!
Pluralitat i hegemonia
jrenyer | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 18:23h
Francesc, recorda que fa temps ja vaig propugnar un model organitzatiu per a l'independentisme plural i participatiu, fet de la suma de grups diversos ideològicament en la línia que va assenyalar Pasqual Maragall fent referència al Partito Democratico a Itàlia. Certament, a partir del 28-N no hi haurà un únic referent independentista però per assolir la independència cal l'articulació d'aquesta transversalitat i una direcció estratègica que marqui els camins a seguir, d'això en dic hegemonia al si del moviment. Lluny del leninisme i l'avantguardisme, calen primàries per escollir els candidats electorals i democràcia directa per barrar el pas als Hugo Chávez nostrats i als clans dels politicastres.
----------------------------------
Nou comentari al post d'Empordà Acció que reproduia el post i comentaris del blog de Jaume Renyer:
----------------------------------
Nou comentari al post d'Empordà Acció que reproduia el post i comentaris del blog de Jaume Renyer:
- Què hauríem de fer ara, seguramentJoaquim| Adreça electrònica | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 08:19hEstic totalmetn d'acord amb el teu diagnòstic. Soc exmilitant desfenestrat d'E.R.C. per enviar un email crític a Pugicercós. Em van deixar de cobrar la quota unilateralment. Es veu que no acceptaven DISCREPÀNCIES...Sóc associat a Reagrupament de fa molt de temps. I m'agradaria que tant Esquerra om R.cat - sóc dels que crec que no ha de perdre l'especificitat encara - fossin capaços de fer una revisió positiva i fer passos cap a la unitat.
Esquerra hauria de demanar perdó com diu Junqueres pels errors comesos i fer un canvi de persones i estils. Crec que va bé si hi posa Junqueres i Tresserres, que treballin per la unitat. Però els cal sobretot humilitat, transparència i una conducta ètica i republicana evident.
Reagrupament ha triomfat crec, en el terreny dels arguments,la crítica, estràtègia i les idees. Però ha mostrat limitacions i mancances pròpies a la pràctica ( també ha tingut enemics, una situació desfavorable, infundis i calumnies i una evident apagada informativa probablement perquè feia nosa al sistema establert ). No s'hauria de disoldre si no guardar l'especificitat i transformar-se en un "grup" de pressió independentista i veu de consciència de aquest sector.
De Solidaritat no sé que pensar més enllà de l'oportunisme d'un lider mediàtic per obtenir un càrrec. A voltes dona imatge de seriositat amb Lopez Tena darrere. A voltes sembla "friki" i fet per aficionats com en les primeres decalaracions postelectorals d'Uriel i les de laporta que no tocava a terra. Es veurà en que acaba més enllà d'omplir quatre seients d'una legislatura...
"28-N: valoracions complementàries" de Jaume Renyer i primers comentaris.
jrenyer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 18:18h
Aquestes eleccions han girat al voltant de l'independentisme, però no han estat una victòria pels partidaris d'aquesta causa atesa la conjuntura canviant en que es troben les propostes organitzatives que se'n reclamen.
La independència com a única opció de futur pel nostre país es una evidència per cada cop més sectors de la població, la transversalitat social i pluralitat política dels que en són favorables no troba, de moment, l'expressió d'un projecte electoral. El punt de partida per bastir-lo rau en la confluència entre les aspiracions de regeneració democràtica de la vida institucional i la independència com a concreció d'un poder estatal català.
Predicar la regeneració democràtica cara a la societat implica practicar-la des del primer moment cara a l'interior de les organitzacions independentistes. No fer-ho, lleva credibilitat a qui incideix en aquesta incoherència i condueix al fracàs del projecte. Esquerra, que ha patit una davallada llargament anunciada, insisteix per boca dels seus actuals dirigents -i màxims responsables de la crisi del partit- en considerar un error el procés d'elecció democràtica de president i secretari menat al congrés de l'any 2008.
Erren en el diagnòstic, allò que va fallar no fou el mètode participatiu sinó la manca de capacitat i voluntat per bastir una estratègia coherent orientada a l'exercici del dret d'autodeterminació. Les causes d'aquesta manca de capacitat i voluntat evidenciada per la direcció d'Esquerra cal buscar-la en el fet que pels seus dirigents la independència és un anhel benintencionat però no una actitud permanent de conflicte amb l'ordre establert. Per dir-ho en paraules d'Heribert Barrera, "estar moralment en guerra amb Espanya". La coartada del governar a qualsevol preu mentrestant no arriba la independència, de buscar la centralitat dins l'ordre establert, d'entendre la política com una professió i una via d'ascens social, porta a negar a la pràctica els objectius pels quals hom diu lluitar.
A la conferència nacional d'Esquerra de l'any 2007, quan ja havia comencat l'any abans la involució del partit, es van posar a debat dues ponències: la oficial que es va encarregar a Joan Ridao, un text buit de contingut, sense estratègia de cap mena ni senyals de cap tipus de gradualisme, i l'alternativa que va defensar Albert Pereira en nom de Reagrupament, llavors un corrent intern, que apuntava a plantejar un conflicte jurídic i polític a l'ordre establert. Comparar ambdós documents pot ser un bon exercici pels que encara confien en la recuperació d'Esquerra. (Jaume Renyer)
Predicar la regeneració democràtica cara a la societat implica practicar-la des del primer moment cara a l'interior de les organitzacions independentistes. No fer-ho, lleva credibilitat a qui incideix en aquesta incoherència i condueix al fracàs del projecte. Esquerra, que ha patit una davallada llargament anunciada, insisteix per boca dels seus actuals dirigents -i màxims responsables de la crisi del partit- en considerar un error el procés d'elecció democràtica de president i secretari menat al congrés de l'any 2008.
Erren en el diagnòstic, allò que va fallar no fou el mètode participatiu sinó la manca de capacitat i voluntat per bastir una estratègia coherent orientada a l'exercici del dret d'autodeterminació. Les causes d'aquesta manca de capacitat i voluntat evidenciada per la direcció d'Esquerra cal buscar-la en el fet que pels seus dirigents la independència és un anhel benintencionat però no una actitud permanent de conflicte amb l'ordre establert. Per dir-ho en paraules d'Heribert Barrera, "estar moralment en guerra amb Espanya". La coartada del governar a qualsevol preu mentrestant no arriba la independència, de buscar la centralitat dins l'ordre establert, d'entendre la política com una professió i una via d'ascens social, porta a negar a la pràctica els objectius pels quals hom diu lluitar.
A la conferència nacional d'Esquerra de l'any 2007, quan ja havia comencat l'any abans la involució del partit, es van posar a debat dues ponències: la oficial que es va encarregar a Joan Ridao, un text buit de contingut, sense estratègia de cap mena ni senyals de cap tipus de gradualisme, i l'alternativa que va defensar Albert Pereira en nom de Reagrupament, llavors un corrent intern, que apuntava a plantejar un conflicte jurídic i polític a l'ordre establert. Comparar ambdós documents pot ser un bon exercici pels que encara confien en la recuperació d'Esquerra. (Jaume Renyer)
Comentaris: 5
- Esquerra va perdre el nord ...smolins9| Adreça electrònica | dissabte, 4 de desembre de 2010 | 02:59hEsquerra va perdre el nord i de moment no fa pinta de retrobar-lo.
Així ho demostren unes declaracions de l'Huguet en un article aparegut aquest divendres al diari Regió 7. Huguet titlla als altres independentistes "d'Independentisme exprés", dient que les seves aventures i el seu fracàs ens ha perjudicat a tots".
Des d'ací jo li responc a l'Huguet que si ERC hagés fet bé la seva feina independentista ara ERC tindria 40 diputats o encara més i RCAT i SI potser no existirien.
També aprofito l'ocasió d'aquest comentari per convidar als lectors del Blog d'en Renyer que visualitzin i escoltin la conferència de Santiago Espot a Sant Feliu de Guíxols, a l'enllaç:
http://www.youtube.com/user/catalunyaaccio#g/c/A71B3CE8D38A8361Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
- ContrapuntJordi| Adreça electrònica | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:52hÉs obvi que SI ha aconseguit emportar-se una part (important) de l'electorat d'ERC. Si l'objectiu era aquest SI ho ha aconseguit, i això no és especialment bo ni especialment dolent per a l'independentisme: més opcions.
Si la davallada d'ERC ha tocat fons, és molt probable que SI estigui, amb la coartada de la independència ara mateix, molt a prop del seu sostre.
- L'independentismeO| Adreça electrònica | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:13hL'independentisme ha guanyat o ha perdut?
Aquesta és una qüestió una mica difícil de dilucidar i depèn de la perspectiva des de la qual es miri.
Si ens basem en els escons, evidentment la representació parlamentària ha minvat de 21 a 15.
Si ho mirem des d'una òptica més àmplia podríem dir que l'independentisme ha guanyat: ara tenim independentisme d'esquerres i de dretes. L'independentisme és transversal, ja era hora.
A la dreta tenim un al·luvió de gent de diverses procedències que no s'identificaven amb un govern d'esquerres i que han estat aglutinades per un lideratge populista a l'estil berlusconià.
A l'esquerra hi tenim un partit que s'ha de refer de les ferides rebudes en els darrers anys, per elements clarament desestabilitzadors que van aprofitar el sistema assembleari per dividir el partit abans de marxar-ne, que no ha sabut o pogut cicatritzar-les degudament.
Els elements que configuren aquestes alternatives no són massa engrescadors:populisme dretà tipus berlusconià i confusió a l'esquerra.
Esperem que, uns i altres trobin el camí: que es sedimenti l'al·luvió dreta i es pugui arribar a constituir realment en un partit democràtic (no només unes sigles) i que l'esquerra trobi els adequats ponts per a bastir de nou una alternativa més forta.
Així sigui.- Simplificacionsjrenyer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 23:34hEl teu anàlisi és d'una simplificació evident. Tot i que no ho dius espedíficament, SCI és de dretes i Laporta un populista estil Berlusconi, mentre que ERC és un partit d'esquerres a qui no li cal demostrar que ho és. No m'estranya que amb adoctrinaments com aquests Esquerra hagi arribat tan avall.
Pel que fa als elements que van aprofitar l'assemblearisme d'Esquerra per dividir el partit abans de marxar-ne, parlo per mi no pas per altres. Vaig ser militant d'ERC durant divuit anys, per què havia d'esperartan de temps per enfrontar-me obertament a la direcció ?. Només del pacte Carod-Puircercós d'abril de l'any passat, que liquidava qualsevolo possibilitat de canvi de rumb del partit, vaig decidir deixar-ho explicant-ne els motius a l'apunt "Obrir la porta de l'esquerra de la llibertat ", que considero plenament vigent. Llegeix-lo i rebat després allò que hi dic. Finalment, les meves valoracions polítiques i personal sobre Esquerra i els seus dirigents són el resultat d'un coneixement directe i aprofundit, no pas elucubracions per fugir d'estudi. Si hagués volgut fer mal a Esquerra hagués actuat d'altra manera i dit moltes altres coses.
-
- Passar de ser un anhelDaguer | divendres, 3 de desembre de 2010 | 19:21ha ser un objectiu. L'anhel és in operant i passiu; està a l'espera. L'objectiu, en canvi, és una meta que demana una estratègia i les eines adequades.
Treballarem a nivell institucional (política) i al carrer (mobilització). Ens hi hem començat a posar i continuarem. Que la política no ens faci oblidar la mobilització. Per aquesta segona el camí està menys fressat i cal imaginació, també coordinació amb plataformes ciutadanes.
Solidaritat es proposarà amplia els adherits i pencaires (militància?) per poder-ho portar a terme. Estem engrescats amb el resultat i pel bon rotllo amb què hem treballat fins ara. Salut!
---------------------------------------
Extret del Blog de Jaume Renyer
Fotografia adjunta: Jaume Renyer
Bestiari encaixista, colonial i perversament colonitzador ...
ALBERT1969 | divendres, 3 de desembre de 2010 | 21:23h
Un exemple ben clar d’aquesta mentalitat que no veu res més lluny de l’estat espanyol, es el líder d’Unió Duran i Lleida, que els rumors l’anomenen a les travesses per ser Conseller en Cap, tot hi la seva predilecció per Madrid. En un altre costat trobem el republicà Joan Tardà, que ha titllat en una sessió de corrupte en les seves funcions al Tribunal Constitucional, i que finalment fruit de la seva suposada valentia, ha retirat en el diari de sessions les seves paraules desprès de la conversa amb el socialista Bono.
Aquests dos personatges son dos clars exemples de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, en Duran i Lleida, no s’ha volgut definir sobre el seu futur laboral, tot hi reconèixer estar molt a gust a Madrid, i que cal un pes pesat a la capital espanyola, ja que ha d’estar ben cobert, parla de la seva repartició de papers amb en Mas, un a Catalunya, i un a Madrid, ha confirmat que la repetició del concert basc es inviable, però si un pacte fiscal per recaptar tots els impostos i pagar una quota a l’estat i per la solidaritat. Per la seva banda en Joan Tardà, ha matisat en el diari de sessions del Congrés les seves paraules de corrupte al TC, per “exerceix de manera impròpia les seves funcions”. Tardà va dir aquestes paraules sobre el Tribunal, i concretament el nou membre Francisco José Hernando, qualificat com a personatge nefast i fomentador de la catalanofòbia, recordant les seves paraules de que obligar a parlar català als jutges a Catalunya no tenia sentit, ja que era com si li demanessin aprendre a ballar sevillanes. En Bono el va instar a rectificar aquestes paraules, cosa que finalment va acabar succeint.
En Duran, es d’aquells tipus de personatges estimat a les Espanyes, ja que s’ha fet perdonar el ser català, demostrant aquesta mentalitat servil i submisa, i sobretot amb Madrid i l’estat espanyol com a referència única en el seu cap, cosa que lliga amb la seva afirmació de tenir un pes important a Madrid, ja que com ha dit més d’un cop ell no vol la independència, i per tant la dependència te el seu epicentre concretament a Madrid, on es prenen totes les decisions importants, segueix amb el cinisme convergent de titllar d’impossible la seva proposta estrella en forma de concert, i tot seguit ens diu que vol un pacte que bàsicament igual que el Concert i que sap del tot impossible, tot plegat sona a un nou pacte del Majestic, venen un acord miserable com la gran meravella mundial, amb la diferència que el context de crisi, i dèficit aberrant no s’escamparan amb fum, cosa que en Duran intentarà més o menys com ha fet sempre. Pel que fa en Tardà, i la seva crítica al nou membre pel TC, fill de falangista, i personatge important al règim dictatorial, i que amb el seu menyspreu al català en l’àmbit judicial, demostra el seu tarannà xenofòbic i amb tics profundament antidemocràtics, aquests son els personatges de la gran instància espanyola judicialment parlant ,i que com deia el republicà exerceix de manera corrupta les seves funcions, com ha demostrat amb la sentència de l’Estatut, però fent honor a aquesta valentia de campanya, li ha faltat temps per acceptar els suggeriments de Bono, per cert un altre fill de falangista, per rectificar i deixar uns termes molt més suaus. Es l’exemple de la falsa valentia que pregonava en Puigcercós, i que ha semblat una burla desprès de 7 anys de abaixar-se els pantalons cada dos per tres, i que finalment els votants han castigat durament.
En definitiva, son els catalans clàssics que per la seva condició, busquen la més mínima oportunitat per fer-se perdonar, i tancar-se en el seu raconet de l’estat espanyol, i no d’un món globalitzat que ens espera amb les seves oportunitats. (Albert Cortés Montserrat)--------------------------------
Plenament d'acord amb aquest post.
Puigcercós va treure la bandera espanyola del seu departament i en dues hores -el xicot tan valent- la hi va tornar a posar després d'alguna telefonadeta dels seus amos, ves a saber, potser el Montilla, el Zapatero o potser el Carod ... ves a saber?
Tardà, també clar exemple de la mentalitat que porta en el seu ADN una bona part de la societat catalana, ha errat d'entrada l'expressió dient "tenim un tribunal corrupte" enlloc de dir-los "teniu un tribunal corrupte" tal com aquest estat espanyol és corrupte i ses senyories també.
Qui trepitja impunement la voluntat d'un poble és un corrupte!
Qui espolia, suplanta i vol colonitzar un poble és un corrupte sense cap dubte.
I referent al tema del Concert és molt vàlid el post d'ahir del BIC:
"TRENCAR AMB ESPANYA, L'ÚNIC CAMÍ VÀLID PER A CATALUNYA !!!"
El Mas fa de Puta dient "Sí al Concert Econòmic"
El Puig fa de Ramoneta dient "No, Concert no! Pacte solidari potser!
------------------
Comencen malament!
Per això no els vaig votar ni crec que els voti mai més!
Al vell estil Pujolià ... canviar mesells i enganyosos el nom de les coses per tal de corrompre-ho tot!
Recordeu! Aquesta colla d'esclaus encaixistes
van canviar el nom de Seleccions Nacionals
pel de Seleccions Supraautonòmiques.
Recordeu!
Aquesta colla d'esclaus enxcaixistes pro espanya
van canviar no fa pas gaire el nom de Concert Econòmic pel nom de Concert Solidari.
Ara ja tornen a preparar el terreny per adormir el pretès "oasi català" amb narcotitzants propostes falses i enganyoses.
Fa encara no tres anys el Mas va fer de PUTA i va fer el salt a Catalunya anant-se'n a dormir amb el Zapatero i carregant-se literalment la negociació de l'Estatut en, o curiosa casualitat, l'apartat d'aquell mal anomenat Concert Solidari.
Aquella nit la recordaré sempre, veient el Mas anunciar la perversa notícia amb el Pujol al seu darrera amb pullòver beig d'estar per casa.
Aleshores el Mas feia de PUTA i el Pujol de RAMONETA!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
30 de novembre 2010
Per a la descolonització de Catalunya:
Ferms amb la llengua !
Clarividents del territori de tota la Nació !
Beligerants en contra de l'espoliació espiritual i material que patim !
Rupturistes amb qui ens subjuga i vol colonitzar !
Rebels amb qui ens enganya i ens vol adormir !
Innegociables per la nostra Independència !
Decidits i oberts a la "Gran Coalició" necessària i responsable !
Valents independentistes catalans !
Força Catalunya !!!
Força pels catalans !!!
----------- Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
Visiteu i llegiu:
http://mariatorrents.blogspot.com/
Clarividents del territori de tota la Nació !
Beligerants en contra de l'espoliació espiritual i material que patim !
Rupturistes amb qui ens subjuga i vol colonitzar !
Rebels amb qui ens enganya i ens vol adormir !
Innegociables per la nostra Independència !
Decidits i oberts a la "Gran Coalició" necessària i responsable !
Valents independentistes catalans !
Força Catalunya !!!
Força pels catalans !!!
----------- Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre del BIC
Visiteu i llegiu:
http://mariatorrents.blogspot.com/
26 de novembre 2010
Battle Lines Drawn in Catalonia
By RAPHAEL MINDER
Published: November 23, 2010
BARCELONA (CATALAN COUNTRIES) — When voters in Catalonia go the polls on Sunday, they will not just be writing another chapter in the long and complex saga of whether and how Spain holds together. The most recent opinion polls suggest that the current Socialist-led coalition government in Spain’s northeastern region will fall, a slap in the face for Spain’s prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, a Socialist whose own popularity has plummeted along with the country’s economic fortunes in the financial crisis.The likely triumph of a Catalan nationalist party, Convergència i Unió, heightens the regional tensions that continually tug at Spain’s fractious unity. As in other European nations, most notably Italy and Belgium, there is a gulf between northern regions like Catalonia, which spearheaded Spain’s industrial revolution and remains home to some of its most successful corporations, and poorer southern areas like Andalusia.
Edward Hugh, an independent economist based in Barcelona, said that, while hard to measure, the consensus estimate among his peers was that Catalonia contributed the equivalent of 10 percent of its gross domestic product to supporting other Spanish regions, through taxes collected by the central government in Madrid.
With Spain particularly hit by the world financial crisis, and Catalonia itself grappling with a total debt that rose 20 percent last year to €30.5 billion, or $41 billion, burden sharing has become a burning issue within Spain, as has the question of who should collect taxes. Catalonia’s limited fiscal autonomy has also contrasted with that of another prosperous northern region, the Basque Country, whose own government recently struck a new financing deal with the central government in Madrid, triggering loud demands from Catalonia for a similar treatment.
“The Basque Country has managed to get a credit rating that is better than that of Spain because it is fiscally independent,” said Xavier Vives, economics professor at IESE Business School in Barcelona.
Instead, faced with tough refinancing hurdles, Catalonia was recently forced to issue €2.5 billion in domestic bonds for the first time since the mid-1980s, at a 4.75 percent yield, which was above that paid on similar Spanish government bonds.
Unless Convergència i Unió wins an outright majority on Sunday, however, the election is almost certain to be followed by intense horse-trading among parties hoping to join a coalition government. The consequences for Mr. Zapatero are also hard to predict, because he has maintained an ambiguous relationship with his Socialist counterparts in Catalonia, strained since a contested ruling last June by the Constitutional Court on a Catalan autonomy charter that had already been approved by Catalonia’s 5.5 million voters and the national Parliament in 2006.
Some of the parties competing on Sunday, in fact, want Catalonia to split immediately from Spain and become a new member state of the European Union. “This election is a historic opportunity to take a decisive step toward independence,” said Joan Laporta, who started his own party earlier this year after leaving the presidency of Barcelona F.C., one of the top soccer clubs in the world.
But rivalries between Mr. Laporta and other advocates of independence have splintered and weakened their movement. Catalan politicians also disagree over the level of popular support for independence.
Celestino Corbacho, who recently stepped down as one of Mr. Zapatero’s ministers in order to return to Catalonia and help bolster the Socialists’ prospects on Sunday, suggested that a better target would be to provide Spain with a stronger federal structure akin to that of Germany, in which Catalonia could stand out, because at most 25 percent of Catalans would vote for full independence should a referendum be held tomorrow. “Many politicians here are at least one step ahead of what people actually want,” he said.
That, however, is partly because “the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”
Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city. Indeed, Catalans consider several past economic decisions made in Madrid as unfair, ranging from the prioritizing of Madrid’s airport expansion over Barcelona’s to a veto of an attempted takeover of the electric utility Endesa by Gas Natural, headquartered in Barcelona.
Catalan separatism has been gaining ground since Spain’s return to democracy in the 1970s, with the re-establishment of the Catalan language as arguably its most notable achievement so far. Earlier this year, the Catalan Parliament approved a law to have 50 percent of foreign movies dubbed or subtitled in Catalan, despite concerns in Hollywood about higher distribution costs.
More recently, the language debate has centered on whether professors should demonstrate fluency in Catalan to teach in one of Catalonia’s universities. Another controversial law resulted in 152 fines last year against shopkeepers who had failed to label their establishments in Catalan.
Although Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations, such regional legislation has fueled concerns that the separatist drive in Catalonia has also raised intolerance within a region that has long been a major recipient of immigration. Some Catalan municipalities also made national headlines recently by banning women from wearing burqas in public.
“Silly measures like fining shopkeepers in defense of our language or banning the burqa make us seem like exactly what we’ve never been, which is a closed society,” said Josep Ramoneda, a Catalan writer and philosopher.
The election Sunday is expected to result in low turnout, following a campaign marked by highly provocative advertising, ranging from one party portraying Spain as a bank robber to another launching a video game awarding points for shooting down illegal immigrants. Some politicians also anticipate voters’ abstention because the nationhood debate has eclipsed their more pressing economic concerns.
“The real problem for Catalans is how to reach the end of the month and cope with unemployment,” Alicia Sánchez-Camacho, the main candidate for the center-right Popular Party, said in an interview on Spanish television Tuesday. “Instead of more nation, we need better management.”
One of the political hot potatoes facing any incoming administration will be the aftermath of the Constitutional Court’s ruling on the Catalan statute. While endorsing most of the charter, the court also set off a huge protest march in Barcelona by striking out some of its points and a legal claim to nationhood.
Still, Mr. Laporta and other separatists insist that the next tussle with Madrid must be over finances, in order to allow Catalonia to emerge quicker from the crisis. “The right to handle our own money is a priority,” Mr. Laporta said.
By RAPHAEL MINDER
The New York Times
Published: November 23, 2010
19 de novembre 2010
O Independència o misèria moral i material. Tu decideixes.
No ho crec pas
David | esborrar | dimarts, 16 de novembre de 2010 | 22:45h
no crec que ens independitzem mai, i et diré perque...hi ha massa espanyols a Catalunya, massa gent que se sent espanyola, i així és impossible assolir la independència.
Van venir massa espanyols durants els anys 60 i 70, la majoria d'ells són totalment aliens a la catalanitat i bastants d'ells odien el sentiment catalanista, són només espanyols i prou.
Van venir massa espanyols durants els anys 60 i 70, la majoria d'ells són totalment aliens a la catalanitat i bastants d'ells odien el sentiment catalanista, són només espanyols i prou.
Com deien les "Mares de Mayo" ...
"Només es perden les lluites que s'abandonen"
O com deia Ramon Llull: "Qui no persevera no va"
O com dei Carles Muñoz Espinalt:
"Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-
ludi de la Independència de Catalunya no ha
nascut pas per generació espontània. No és
cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar,
per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti
el to vibrant i clamorós que demana executar-
lo amb tota la seva amplitud.
Els motius pels quals no s’ha acabat mai
d’interpretar, sense perdre o robar-nos les
solfes, els podem copsar fins i tot amb fets
aparentment secundaris. En ells, això sí, hi
trobem tàctiques errades, molta bona volun-
tat, excuses de mal pagador i limitada moral
de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?
Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem
nosaltres mateixos els inconvenients o ens
venen de fora? Fem el sord o gent impenitent
ens tapen les orelles?
Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els
catalans prou anhelen la Independència
nacional, però no veuen la manera d’assolir-
la. Cap projecte no es veu viable abans de
plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la
ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així
doncs, els artífexs que inculquin en cada
català la clara imatge motivacional de la seva
Independència com a poble, esdevindran els
qui anorreïn per sempre els obstacles que
impedeixen portar-la a terme.
No és pas impossible promoure-ho, encara
que la desconfiança en nosaltres mateixos
hagi impedit deixar parlar molt alt els qui
assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,
per no posar-se en evidència, són els més
interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
Llavors, els desmoralitzats i els pobres de
tremp, enlloc de cercar un major braor en ells
mateixos, prefereixen —baixet, per no fer
soroll— parlar de mans misterioses que ens
barren el pas."
------------------------------------------------
La Independència és la Plenitud de Catalunya com a Nació. La Independència primer de tot depèn dels catalans. Ja són molts els han emprès el camí. No valen les lamentacions ni la incredulitat, sols val la determinació.
La ruptura entre Catalunya i Espanya ja no té marxa enrera, el maltracte i l'espoliació cada dia serà més descarat, la vergonyant acció política dels maldetres polítics catalans cada dia sera més flagrant i abocaran Catalunya a la misèria com passa a Corea del Nord o com està passant a Haiti.
O Independència o misèria moral i material.
Catalunya no vol ser una trista colònia d'espanya, Catalunya vol ser una Nació lliure i responsable, una de les primeres nacions europees.
Si els catalans no fem el pas, aleshores el faran els que tu dius que són aliens i desintegrats de la nostra nació, i ells el faran a la seva manera, aleshores altra volta haurem perdut una gran ocasió.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.
15 de novembre 2010
GAUDÍ, SENY, RAUXA I GENI
per Lluís Busom Femenia el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 12:10
Versión en castellano



Versión en castellano
Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del seny de l'home genial que era, al menys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l'època que Gaudí li va tocar viure. En l'etapa final de la seva vida, llastimosament segada per un tramvia a l'any 1926, la va viure en plena abolició de les llibertats catalanes.
Eren els temps difícils de la dictadura d'en Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats del poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s'han vist interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han tingut de patir durant llargs períodes de la història.
En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques, des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles III
Sense oblidar que les normes de l'arquitectura a Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.
L'Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l'església de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.
Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, al projectar l'alçària de les torres de La Sagrada Família era una forma d'en riure-se'n dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, d'una Barcelona minimitzada per les alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat d'en Gaudí.
Ja en plena dictadura a l'any 1925 Gaudí acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'alçària. Aquest és l'únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles.
Reflexió final:
Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d'altres que unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com tenir la 'Quinta columna' a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim l'oportunitat de votar, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra parla, la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.
Lluís Busom i Femenia
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Blog Archive
Arxiu del blog
-
►
2013
(99)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (4)
-
►
2012
(145)
- ► de desembre (18)
- ► de novembre (17)
- ► de setembre (11)
-
►
2011
(124)
- ► de desembre (6)
- ► de novembre (12)
- ► de setembre (15)
-
►
2010
(46)
- ► de desembre (7)
- ► de novembre (7)
- ► de setembre (7)






Lleig, fastigosament lleig posar aquesta dona al govern de Catalunya!