31 d’octubre 2011
Cucarella: Per la Independència des del País Valencià.
Heus ací la paradoxa: sense CiU no és possible –a dia d’avui i numèricament– la independència de Catalunya, però mentre caldrà la decisió de CiU no serà possible la independència de Catalunya.
Amb l’afer de la independència CiU quan no té ous té colomins, és a dir, sempre troba una excusa o altra per no haver de fer el pas decisiu. Mireu, com ara, que quan el debat per fi s’ha pogut centrar –i concentrar– en el dret a decidir (sobre la independència de Catalunya), arriba CiU i diu que independència no, que ara toca «concert econòmic». I ja tenim, de nou, la pilota encalada i el partit aturat. I si està encalada és perquè CiU ha xutat a l’aire i no a porteria. L’alcalde de Figueres, en Santi Villa, representa molt bé aquesta patologia política quan ha declinat sumar-se a l’associació Municipis per la Independència –val a dir que CiU governa amb majoria absoluta a Figueres–, tot esgrimint l’argument que ara «és improcedent» afegir-s’hi, però que aquesta negativa «pot ser reconsiderada segons com evolucione el pacte fiscal». O siga que si Espanya s’avé a donar unes quantes molles més, si és per CiU Catalunya continuarà lligada a Espanya. Mentre el debat és obtenir el pa sencer, a CiU prefereixen negociar rosegons i molles.
El president Artur Mas va afirmar en certa ocasió que el referèndum per la independència (per al qual el govern de Catalunya no té competències per a convocar-lo, és a dir, capacitat legal) s’havia de convocar només quan la victòria fóra segura. Que és el cas que il·lustra la faula aquella de la rabosa i el raïm, en la qual la guilla per no haver de fer l’esforç d’intentar atènyer el xanglot en alt el menysprea dient que està verd. Per a Mas, doncs, la independència sempre estarà verda com una ceba en gener, a can CiU sempre tindran un ou o un colomí amb què entretenir-se i excusar-se per no haver de prendre la decisió cabdal.
Aquesta pobresa d’esperit, aquest poquíssima espenta independentista, és la que provoca el riure burleta de l’espanyolisme. Els catalans –pensen ells, i amb l’experiència de molts segles de jugar a la puta i la Ramoneta– gallegen molt, però els falta decisió. Així s’entèn que, entre d’altres, Alfonso Guerra ens escarnira amb la metàfora del ribot quan va retallar aquella cosa de l’estatut. Per molt que ací parlem i plantem cresta independentista, ells són els amos de la regruixadora, i regruixen la polaina catalana a la grossària que els convé o se’ls anrunfa perquè, fins ara, tota la indignació catalana és molt de soroll per no res.
I si no en teníem prou amb l’actitut apocada de CiU, ERC diu que li farà costat en això del concert econòmic. Peix al cove. Un altre que també té ous i colomins. Així que la independència, ara per ara, «a vore vindre». Fa l’efecte que ens vulguen fer empassar bromur ara que tothom s’havia pres la viagra. Valga la metàfora.
Tot açò resulta molt kafkià, sí. Recordeu, com ara, el relat «Davant la llei». Aquell que explica com un camperol va arribar fins a les portes de la llei i hi havia un guardià que li impedia de passar-hi, i com el camperol, en comptes de fer valdre la seua força –la seua decisió– per traspassar la porta cap a la llei, va intentar negociar, fins i tot corrompre amb obsequis i regals, el guardià que la vigilava. El camperol es va fer vell i, davant la seua mort imminent, el guardià va dir-li que havia de tancar aquella porta, perquè aquella porta hi era només per ell i, en resum, ell mai no s’havia atrevit a traspassar-la. Llegiu, o rellegiu-lo, el relat. On diu «la llei» poseu-hi «independència de Catalunya» i semblarà que l’haja escrit avui mateix i pensant en la nostra enrevessada circumstància.
Publicat a Diari Gran del SoberanismeComentari:
- Botiflersxatoa| Adreça electrònica | divendres, 21 d'octubre de 2011 | 12:03hHistòricament, la posició política de CiU es pot resumir en tres paraules: mare em cague! Ells volen sempre la mareta i els ouets. Són el mort al soterrar, el xiquet en el bateig i la núvia en les noces. Però, a l'hora de la veritat, com deien quan guaitava un pidolaire a la porta de sa casa: un altra volta serà, germanet!
Tot un símptoma. La remor independentista els fa mal.
La diferència entre un espanyol de dretes i un d’esquerres rau potser –dic potser– en la visceralitat del primer i la contenció del segon. Els espanyols que se les pinten de demòcrates i de progressistes –ells a soles s’ho diuen tot–, solen arrestar-se la llengua per aquesta dèbil fumadeta d’intel·ligència que, aparentment, els diferencia dels més “jabatos” com ara José María Aznar, Rosa Díez, Mayor Oreja, Vidal Cuadras i companyia. Se solen contenir, però la naturalesa els corre per dins com una sang en permanent excitació patriòtica, i tot d’una, en un moment que sembla distès, l’España Uniforme y Puramente Constitucional (sector “demòcrata” [sic]) fa broma sobre l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– i li trau un ull. Riuen llavors a cor què vols panxa què vomites. Ells i la seua claca s’aplaudeixen la gràcia i s’hi rebolquen contents com un porc en un clot de merda. I si l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– protesta la gràcia imbècil del seu acudit de mala folla, se’n foten encara més dient que «era broma». En conseqüència, als nostres seculars defectes de nació inferior haurem d’afegir-hi el de no tenir sentit de l’humor: «Xiquet, fes-li una gràcia al pare. I el xiquet va i li trau un ull…».
Diu Peces-Barba que no és igual fer broma del bombardeig de Guernika que dels de Barcelona. És ací on la feble fumadeta “democràtica” se’ls esvaeix com una glopada de cigarret elèctric. Per a Peces-Barba, igual que per a la jerarquia catòlica amb els seus «mártires por la fe», hi ha víctimes de primera, víctimes de segona i cadàvers del rebuig, segons qui haja ordenat el bombardeig i quines hagen estat les intencions de la massacre. Si la intenció era mantenir a tota ultrança “la Unidad de España”, com els bombardejors ordenats pels espanyols sobre Barcelona, aquesta és, doncs, segons Peces-Barba, una massacre justificada, raonable i, sobretot, merescuda pels qui l’han patida. Per no voler ser espanyols encara els passa poc. Així que, si per ell fóra, caldria bombadejar Barcelona cada cap de setmana pel cap baix. I qui diu Barcelona diu Xàtiva, Figueres o Maó. La Unidad de España tot ho justifica, per més criminal que siga l’acció.
Peces-Barba s’ha expressat segons el seu espanyolisme profund, sovint no verbalitzat com ara ha fet. Es contenen, doncs, aquests espanyols “demòcrates” per a no dir el que pensen sobre nosaltres. Però no sempre poden lligar curt la fera supremacista que porten dins. Ara intenta “disculpar-se” en un escrit a La Vanguardia. Que el compre qui no el conega: de moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. No se’n desdiu sincerament. Fet i fet, supura retret la pretesa disculpa. Plor de bagassa, que dirien els nostres “d’abans”.
L’única cosa sensata i vertadera que s’ha sentit a dir durant tot aquest tuacte l’ha expressada, clar i català, Joan Tardà: «Les paraules de Peces-Barba sobre els bombardejos de Barcelona només poden respondre a maldat i, dit en nom de les víctimes, a ser un enorme fill de puta». Això és així i qui siga lladre que siga valent.
Cucarella
30 d’octubre 2011
Preparem la cinquena Proclamació de la República Catalana.
Extret de la Viquipèdia:
La República Catalana és l'estat reclamat per l'independentisme català, si bé alguns dels seus sectors reclamen els Països Catalans. La República Catalana ha estat proclamada, almenys, en quatre ocasions: al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX liderat per Baldomer Lostau[1] i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l'Estat Català.
Taula de continguts |
Segle XVII - Proclamació de Pau Claris
Pau Claris proclamà la república catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard (el 23 de gener), davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins el 1652.
La batalla de Montjuïc
El 26 de gener de 1641 s'havia lliurat la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit de Felip IV, el qual fou derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria.La destitució del Comte-duc d'Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total.
Encara que la Guerra dels Trenta Anys s'havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya perdia dominis al centre d'Europa, continuava la guerra entre França i Espanya, en què Catalunya era afectada en els seus territoris del nord dels Pirineus. Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és dividida en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.
Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa
- Veieu l'article principal sobre el Pacte de Tortosa
Per altra banda, el febrer del 1873 es va proclamar Primera República Espanyola de caràcter unitari i no federal, sent-ne el primer president Estanislau Figueras; pocs mesos després, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna en el seu propi partit provocada per la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola; aquesta crisi interna només va poder ser sufocada després de prometre la dissolució de l'exèrcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substituït per Pi i Margall, i va haver de fugir a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
Segle XX
1931 - Proclamació de Macià
Pel pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930, els partits polítics republicans d'Espanya es posaren d'acord en un disseny global per a l'imminent canvi de règim que incloïa l'autonomia política de Catalunya dins l'anhelada República. Arran de les eleccions municipals de 12 d'abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el dia 14 d'abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. L'arxiu sonor que ens ha arribat avui dia («proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica»), no és la proclamació original, sinó que ho és la citada anteriorment. El govern provisional de la República catalana era format per:
- President = Francesc Macià
- Conseller de Política = Ventura Gassol
- Conseller d'Instrucció = Rafael Campalans (USC)
- Conseller de defensa = Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
- Conseller d'Hisenda = Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
- Conseller d'Economia i Treball = Manuel Serra i Moret (USC)
- Conseller de Comunicacions = Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
- Conseller d'Obres Públiques = Salvador Vidal i Rosell (UGT)
1934 - Proclamació de Companys
- President = Lluís Companys
- Governació = Josep Dencàs i Puigdollers (Estat Català)
- Justícia i Dret = Joan Lluhí i Vallescà
- Sanitat i obres públiques = Pere Mestres (ERC)
- Finances = Joan Comorera (USC)
- Treball = Martí Barrera i Maresta (ERC)
- Cultura = Ventura Gassol (ERC)
- Cap del Parlament = Joan Casanovas i Maristany
- Cap dels mossos d'esquadra = Enric Pérez i Farràs
- Comissari d'Ordre Públic = Frederic Escofet
Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, el nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat, i el govern de la Generalitat es va exiliar. El president, Lluís Companys, va ser detingut amb la col·laboració de la Gestapo i va ser extradit a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).
Referències
- ↑ Baldomer Lostau a Enciclopèdia.cat
- ↑ Almirall, Valentí: España tal com es
Vegeu també
- 14 d'abril: Macià contra Companys, pel·lícula que tracta sobre la proclamació de la República Catalana
Bibliografia
- http://www.geocities.com/versioantiga/guerra.html
- Gènesi del règim autònom, 1918-1932
- Text de la proclamació de Macià
- Proclamació de Macià, veu original
- (anglès) La successió entre estats Resolució de 29 d'agost de 2001, del Institut de Dret Internacional de Ginebra.
Vegeu també
Haurem de saber actuar amb la decisió i amb el rigor que demana un procés d'independència
Sobre Macià , Companys i les dues preteses ànimes del catalanisme.
(Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat.)
(Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat.)
Que els dies d'abril del 1931 eren complicats és prou sabut. Com ho és que Esquerra Republicana era una amalgama de gent unida per algunes coses i separada per unes altres. Però això no pot servir d'excusa: el fet és que Macià no va saber aguantar la república que havia proclamat i el preu d'aquell error va ser enorme. Macià i Companys van equivocar-se quan van avenir-se a rebaixar la república catalana a la Generalitat per tal d'estabilitzar la nova Espanya. I la prova és que en menys de deu anys la vella Espanya ho va destruir tot. Saber on seríem avui, si Macià hagués aguantat la pressió espanyola és una ucronia, però crec que tots convindrem que, hagués estat com hagués estat el camí, no podria haver estat gaire pitjor del que ens ha tocat seguir.
La discussió posterior, la que va oferir la televisió mateixa i el to incipient del debat a Facebook i a Twitter, em sembla que ha posat l'accent molt en això que en diuen 'les dues ànimes del catalanisme'. Aquesta és una teoria peculiar, que ens ronda de fa anys, segons la qual hi ha un catalanisme sobiranista i un catalanisme espanyolista (en el sentit ibèric de la paraula, si es vol), que, segons que sembla, estan, i hi estaran sempre, condemnats a conviure junts. Macià vs Companys o, com va dir Toni Soler d'una manera que em va semblar poc reflexiva, Pujol vs Roca o Artur Mas vs Duran i Lleida. Posada així la cosa, sembla que ens demanen un cert conformisme: som així, què hi farem.
Ara, jo no m'atreviria a parlar d'aquesta 'doble cara del catalanisme' amb tanta frivolitat. I en tot cas, si ho hagués de fer, diria que, en el supòsit que existira, és evident que la cara diguem-ne iberista no ens ha servit mai de gran cosa, perquè no ha aconseguit mai res, sinó que Espanya sempre guanye.
Els estats són una maquinària molt notable que tenen una capacitat de resistència extraordinària. I en el moment que trontollen la intuïció els diu que poden acceptar momentàniament qualsevol cosa, sinó la separació, perquè després ja tindran temps de reconduir-ho. El cas objecte del film és paradigmàtic: la mateixa república espanyola amable de gener del 1931 mutila l'estatut d'autonomia al cap de quatre dies i fica a la presó el govern de la Generalitat uns pocs anys després.
Podia haver fet res més, Macià? És clar que sí. Podia haver tirat endavant. Perquè, com a arguments contraris, especialment examinats des d'avui, ens n'addueixen dos que no s'aguanten drets ni un minut. Primer, que el poble no estava preparat. Però jo crec que honradament l'única cosa que podem dir és, si de cas, que no sabem com hauria reaccionat, perquè no li ho van demanar mai, ni li van donar l'oportunitat de manifestar-se. I després que ningú no ens hauria reconegut. Ara, dir això és ignorar que la política internacional és el regne dels fets consumats.
La majoria dels estats actuals són posteriors als fets del 1931 i tots s'han independitzat de potències anteriors, reconegudes diplomàticament per tothom. Ningú no els havia reconeguts abans de ser independents i tothom els ha reconeguts quan la independència s'ha consolidat de fet. I no pas per qüestió de manies o d'afinitats. La diplomàcia és contrària als sentiments; per això existeix. I en tot cas, què hauria estat més difícil: que França reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Algèria insurrecta que va reconèixer després de dècades d'atemptats, tortures i morts? Que Anglaterra reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Índia de Ghandi que la privava de recursos immensos i donava el cop de mort a la idea de l'imperi? Que Rússia reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Estònia lliure que sempre havia considerat aliada dels nazis que la van obligar a apilar milions de cadàvers per guanyar la gran guerra?
Jo no crec, per tant, que allò que va passar puga explicar-se recorrent a aquests dues preteses ànimes, ni que calga cercar explicacions esotèriques que, sincerament, van semblar-me pensades sobretot per a justificar l'statu quo actual. Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat perquè els polítics que detenien al poder no van saber actuar amb la decisió ni amb el rigor que demana un procés d'independència. I això que ja havien fet la cosa més difícil, que era proclamar-la.
21 d’octubre 2011
La Independència és un Dret de Poble no sols un dret de butxaca! (S.Molins,CA)
18 d’octubre 2011
La Independència no és cap contracte ha de ser una ruptura! (S.Molins, BIC-CA)
Com serà el «Dia D+1»?
Experts internacionals estudiaran a Barcelona "com s'haurà de fer el contracte de separació amb Espanya" a partir de l'anàlisi dels casos iugoslau, kosovar i quebequès.
Començar a planificar com es farà la separació de béns entre la nova Catalunya independent i les restes de l’Estat espanyol, com es fixaran les fronteres, com es retirarà l'exèrcit espanyol, com ho haurà de fer la selecció catalana per competir internacionalment, com ho haurà de fer el nou estat per ingressar a l'ONU, veure com ho van fer països de nova creació d’altres parts del món per prendre’n exemple...
Per començar a analitzar-ho tot plegat, l’entitat fundada per l'exconseller de Justícia Agustí Bassols, Sobirania i Justícia <http://sij.cat/> , està organitzant la 1st Catalonia's Self Determination Conference - Bulding a new state, que tindrà lloc a Barcelona el 3 de novembre, just un dia abans de l’inici de la campanya per a les eleccions espanyoles del 20-N. Entre els ponents, hi haurà experts internacionals que van viure de prop la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, els referèndums del Quebec i el naixement de Kosovo.
Segons el president de Sobirania i Justícia, Quim Torra, "ara hi ha una certa nebulosa sobre com arribarem a la independència: que si referèndum, que si proclamació unilateral... Però, més o menys, tothom n’ha anat parlant, d’això.
Amb aquesta jornada volem saltar-nos el debat sobre com hi arribarem i directament analitzar com s'haurà de fer el contracte de separació, com serà l'endemà del 'Dia D', veient com ho han fet d’altres països, amb la voluntat de desdramatitzar la situació".
Entre els ponents, ja hi ha confirmada la presència del professor de la Universitat d'Oxford Charles E. Ehrlich, la fundadora d'E&A Law Ana Stanic, el professor de la Universitat d'Ottawa Patrick Dumberry i el professor de la Universitat de Princeton Carles Boix, entre d’altres, que analitzaran aspectes com "Aspectes econòmics i legals en una secessió", "Construint un nou estat: el cas de Kosovo", "El camí cap a l’autodeterminació de Catalunya" o "Com construir un nou estat?".
Dades o discurs identitari
Segons Torra, anar preparant l'opinió pública per l'endemà de la independència és clau per al conjunt del catalanisme, perquè "quan poses sobre la taula els arguments independentistes, els unionistes no els rebaten amb dades ni arguments. Per exemple, no rebaten el dèficit fiscal, sinó que s’amaguen en explicacions generals i obtuses. Fins i tot, estan disposats a acceptar-lo i a acceptar que viuen pitjor que a la resta d’Espanya, i ho accepten perquè volen ser espanyols".
Per tant, segons el president de Sobirania i Justícia, "podem dir que el discurs identitari es troba ara per ara situat en la banda espanyola, i això és molt important, perquè nosaltres podem anar aportant arguments i fent les coses més planeres".
Comissió d’experts
A banda d'aquestes reflexions, Torra també assenyala que aquesta feina d’analitzar casos de secessió d’arreu del món l’hauria de realitzar la pròpia Generalitat de Catalunya, mitjançant el nomenament d’una comissió d’experts internacionals, perquè "valdria la pena de treure aquest debat de l’àmbit polític i portar-lo a l’àmbit científic, per tenir un debat més net i amb totes les dades possibles".
"Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948, que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer."
Fragment de: http://catacciointernacional.blogspot.com/2009/04/senyes-lexterior.html
Experts internacionals estudiaran a Barcelona "com s'haurà de fer el contracte de separació amb Espanya" a partir de l'anàlisi dels casos iugoslau, kosovar i quebequès.
Començar a planificar com es farà la separació de béns entre la nova Catalunya independent i les restes de l’Estat espanyol, com es fixaran les fronteres, com es retirarà l'exèrcit espanyol, com ho haurà de fer la selecció catalana per competir internacionalment, com ho haurà de fer el nou estat per ingressar a l'ONU, veure com ho van fer països de nova creació d’altres parts del món per prendre’n exemple...
Per començar a analitzar-ho tot plegat, l’entitat fundada per l'exconseller de Justícia Agustí Bassols, Sobirania i Justícia <http://sij.cat/> , està organitzant la 1st Catalonia's Self Determination Conference - Bulding a new state, que tindrà lloc a Barcelona el 3 de novembre, just un dia abans de l’inici de la campanya per a les eleccions espanyoles del 20-N. Entre els ponents, hi haurà experts internacionals que van viure de prop la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, els referèndums del Quebec i el naixement de Kosovo.
Segons el president de Sobirania i Justícia, Quim Torra, "ara hi ha una certa nebulosa sobre com arribarem a la independència: que si referèndum, que si proclamació unilateral... Però, més o menys, tothom n’ha anat parlant, d’això.
Amb aquesta jornada volem saltar-nos el debat sobre com hi arribarem i directament analitzar com s'haurà de fer el contracte de separació, com serà l'endemà del 'Dia D', veient com ho han fet d’altres països, amb la voluntat de desdramatitzar la situació".
Entre els ponents, ja hi ha confirmada la presència del professor de la Universitat d'Oxford Charles E. Ehrlich, la fundadora d'E&A Law Ana Stanic, el professor de la Universitat d'Ottawa Patrick Dumberry i el professor de la Universitat de Princeton Carles Boix, entre d’altres, que analitzaran aspectes com "Aspectes econòmics i legals en una secessió", "Construint un nou estat: el cas de Kosovo", "El camí cap a l’autodeterminació de Catalunya" o "Com construir un nou estat?".
Dades o discurs identitari
Segons Torra, anar preparant l'opinió pública per l'endemà de la independència és clau per al conjunt del catalanisme, perquè "quan poses sobre la taula els arguments independentistes, els unionistes no els rebaten amb dades ni arguments. Per exemple, no rebaten el dèficit fiscal, sinó que s’amaguen en explicacions generals i obtuses. Fins i tot, estan disposats a acceptar-lo i a acceptar que viuen pitjor que a la resta d’Espanya, i ho accepten perquè volen ser espanyols".
Per tant, segons el president de Sobirania i Justícia, "podem dir que el discurs identitari es troba ara per ara situat en la banda espanyola, i això és molt important, perquè nosaltres podem anar aportant arguments i fent les coses més planeres".
Comissió d’experts
A banda d'aquestes reflexions, Torra també assenyala que aquesta feina d’analitzar casos de secessió d’arreu del món l’hauria de realitzar la pròpia Generalitat de Catalunya, mitjançant el nomenament d’una comissió d’experts internacionals, perquè "valdria la pena de treure aquest debat de l’àmbit polític i portar-lo a l’àmbit científic, per tenir un debat més net i amb totes les dades possibles".
"Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948, que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer."
Fragment de: http://catacciointernacional.blogspot.com/2009/04/senyes-lexterior.html
Ni "casus bel·li" ni punyetes: no donis joc a l'enemic!
L'Assemblea Nacional Catalana serà una bona eina per empènyer els partits polítics i els seus caps a fer el pas decisiu vers un país amb prerrogatives de lleis per fer complir i recursos per administrar. Ara Mas no té capacitat per fer lleis decisives en cap camp que no sigui determinar les bosses de plàstic per anar al supermercat, ara Mas no disposa dels recursos de l'impost dels catalans que es perden en solidaritats tergiversades i enganyoses. I sobretot, Mas i el seu govern i partits que el sustenten no se senten suficientment pressionats a fer el pas dur, difícil i necessari que ens cal: Trencar amb Espanya!
Sincerament, companys de BxI de tot l'espectre polític, creieu capaç al Sr. Mas de dir a Espanya, als espanyols, als seus governants i als seus inquisidors jutges-policia, dir-los: "En la llengua a partir d'ara no us hi fiqueu, farem cas omís de les vostres recomanacions i lleis en aquest tema Ho farem així perquè considerem que Catalunya és una nació i té per dret natural legítima sobirania en aquest afer". El creieu capaç de dir això?
Als espanyols no se'ls ha de donar joc en res, però menys en la llengua. Ja no se'ls ha de donar joc en el sí o el no a l'immersió, la lllengua no es toca! i prou!
Quan jo vegi al Sr. Mas fer un gest com aquest em trauré el barret i li diré "chapeâu!" i fem tota la Independència ja!
Salvador Molins (En favor de BxI i de l'ANC)
Sincerament, companys de BxI de tot l'espectre polític, creieu capaç al Sr. Mas de dir a Espanya, als espanyols, als seus governants i als seus inquisidors jutges-policia, dir-los: "En la llengua a partir d'ara no us hi fiqueu, farem cas omís de les vostres recomanacions i lleis en aquest tema Ho farem així perquè considerem que Catalunya és una nació i té per dret natural legítima sobirania en aquest afer". El creieu capaç de dir això?
Als espanyols no se'ls ha de donar joc en res, però menys en la llengua. Ja no se'ls ha de donar joc en el sí o el no a l'immersió, la lllengua no es toca! i prou!
Quan jo vegi al Sr. Mas fer un gest com aquest em trauré el barret i li diré "chapeâu!" i fem tota la Independència ja!
Salvador Molins (En favor de BxI i de l'ANC)
Volien matar Catalunya, Van executar Companys ...
Us parlo des de Berga, en nom del BIC i de molts independentistes, cada vegada més!
en l'Acte d'Homenatge a Companys d'enguany.
-----------
Volíen matar Catalunya!
Van executar Companys!
Encara avui volen destruir
la nostra nació.
La volen sotmesa i colonitzada,
però no se’n sortiran!»
L’esperit que va inspirar Companys,
de defensa i reconstrucció de Catalunya
és ben viu!
Vosaltres en sou testimonis.
Farem Catalunya Lliure!
Aquest és el nostre compromís!
Aquesta és la nostra determinació!
Molt aviat serem cridats a sumar les nostres forces
per edificar la Nova Assemblea de Catalunya,
ho haurem de fer entre tots, partits polítics,
sindicats, associacions culturals, esportives i polítiques ...
tots junts ho farem!
Estigueu atents
per quan s’us demani el vostre suport
i a ser possible la vostra col·laboració activa.
Aquest és i serà el millor homentage que fem i farem
a aquell President que va haver de donar la vida
pel seu Poble.
Visqui per sempre l’esperit bo de Companys
Visqui per sempre ... Catalunya Lliure!
Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, SI, BxI, ANC
------------------------
EN L'ANIVERSARI DE LA MORT DEL PRESIDENT COMPANYS
-----------
Volíen matar Catalunya!
Van executar Companys!
Encara avui volen destruir
la nostra nació.
La volen sotmesa i colonitzada,
però no se’n sortiran!»
L’esperit que va inspirar Companys,
de defensa i reconstrucció de Catalunya
és ben viu!
Vosaltres en sou testimonis.
Farem Catalunya Lliure!
Aquest és el nostre compromís!
Aquesta és la nostra determinació!
Molt aviat serem cridats a sumar les nostres forces
per edificar la Nova Assemblea de Catalunya,
ho haurem de fer entre tots, partits polítics,
sindicats, associacions culturals, esportives i polítiques ...
tots junts ho farem!
Estigueu atents
per quan s’us demani el vostre suport
i a ser possible la vostra col·laboració activa.
Aquest és i serà el millor homentage que fem i farem
a aquell President que va haver de donar la vida
pel seu Poble.
Visqui per sempre l’esperit bo de Companys
Visqui per sempre ... Catalunya Lliure!
Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, SI, BxI, ANC
------------------------
EN L'ANIVERSARI DE LA MORT DEL PRESIDENT COMPANYS
josepmiquel | dissabte, 15 d'octubre de 2011 | 20:49h
Poema de Ventura Gasol sobre la mort del president Companys, recitat per Josep Miquel Servià
Veieu el següent AUDIOVISUAL
El pas que el President autonòmic, i de moment encaixista, Sr. Mas no farà.
Independència o rendició
Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats.
En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent.No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció nen legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.
El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar
Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha
evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en
detriment de Catalunya.
La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.
Trencar cadenes.
El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
Jordi Finestres
Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats.
En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent.No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció nen legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.
El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar
Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha
evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en
detriment de Catalunya.
La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.
Trencar cadenes.
El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
Jordi Finestres
11 d’octubre 2011
Kaput al cinema, Kaput a la llengua, Kaput a l'integració!
Kaput al cinema, Kaput a la llengua, Kaput a l'integració!
Què millor per a un nouvingut anar al cinema i haver de veure una pel·lícula en la llengua de Catalunya. Al sofà de casa canviant de canal hom en té prou per passar-se al castellà; això al cinema no es pot fer. Això no ho sap Convergència, un partit català que hauria de promoure la integració i normalitzar la nostra llengua?
Mai a Catalunya, des de fa més de 30 anys, cap govern ha donat prioritat absoluta a la llengua, mai! Bosses d'escombraries, Ferias d'Abril, i mil coses més sempre han passat per sobre de la llengua de Catalunya, sempre!
Veient les coses com han anat jo diria que se'ns està aplicant, als catalans, des de la mateixa Generalitat i des de la Transició espanyola, una encoberta immersió al castellà a tots nivells.
Veient les coses com han anat jo diria que des de les instàncies polítiques de la Colònia Catalana, fins des de les instancies polítiques en temps de Jordi Pujol, s'ha considerat a la llengua catalana com un element desestabilitzador de la sacrosanta cohesió catalana que sempre acabem pagant els catalans mai els forasters que han vingut sense vergonya a colonitzar-nos.
Salvador Molins, BIC-CA
Què millor per a un nouvingut anar al cinema i haver de veure una pel·lícula en la llengua de Catalunya. Al sofà de casa canviant de canal hom en té prou per passar-se al castellà; això al cinema no es pot fer. Això no ho sap Convergència, un partit català que hauria de promoure la integració i normalitzar la nostra llengua?
Mai a Catalunya, des de fa més de 30 anys, cap govern ha donat prioritat absoluta a la llengua, mai! Bosses d'escombraries, Ferias d'Abril, i mil coses més sempre han passat per sobre de la llengua de Catalunya, sempre!
Veient les coses com han anat jo diria que se'ns està aplicant, als catalans, des de la mateixa Generalitat i des de la Transició espanyola, una encoberta immersió al castellà a tots nivells.
Veient les coses com han anat jo diria que des de les instàncies polítiques de la Colònia Catalana, fins des de les instancies polítiques en temps de Jordi Pujol, s'ha considerat a la llengua catalana com un element desestabilitzador de la sacrosanta cohesió catalana que sempre acabem pagant els catalans mai els forasters que han vingut sense vergonya a colonitzar-nos.
Salvador Molins, BIC-CA
smolins9 | dimarts, 27 de setembre de 2011 | 10:40h
Moltes gràcies votants de Ciu, Taps de la Independència.
El gran "Tap" de la Independència Sr. Mas i el seu acòlit socialista Sr. Mascarell han matat barroerament la Llei del Cinema que s'havia aprovat amb moltes dificultats amb un consens bastant ampli.
Les Majors es deuen fotre un tip de riure veient com un Parlament de Fireta és despreciat i putejat per aliens i propis -PP I PSOE españoles en el cas de l'estatut i llengua a les escoles i CIU catalanes en el cas de la Llei del Cinema-.
El senyor Mascarell, a qui li devia quedar mal regust de boca quan es va aprovar aquesta llei ara li ha fet la feina: KAPUT !!!
De totes maneres aquesta manera de fer de Ciu no ens pot agafar despistats, quan va començar la història del cinema fa dotze anys, governava el Pujol i va fer el mateix ... ho van deixar penjat.
Segons digué la Muriel Casals "la llengua i la cultura catalanes mai havien estat tan bé!" i ho digué tot celebrant el 50 aniversari de l'OMNIUM i parlant d'independència cultural ??? !!!
Alegria, taps convergents -votants convergents- alegria, tindrem un país del 35% l'any 2017 si anem al cinema, perquè si no hi anem els Majors del cinema ens donaran pel sac amb la llei a la ma i amb el castellà a la boca!
Tenim un govern que juga a matar la llengua o el que és el mateix, al qui dia passa dia empeny per veure si mentrestant la nostra llengua -que no deu ser la d'ells, taps grans i taps petits-, es mort sola i així se'n poden rentar les mans.
Visca els taps convergents, els idiotes de torn ! Visca!
Salvador Molins, BIC
El gran "Tap" de la Independència Sr. Mas i el seu acòlit socialista Sr. Mascarell han matat barroerament la Llei del Cinema que s'havia aprovat amb moltes dificultats amb un consens bastant ampli.
Les Majors es deuen fotre un tip de riure veient com un Parlament de Fireta és despreciat i putejat per aliens i propis -PP I PSOE españoles en el cas de l'estatut i llengua a les escoles i CIU catalanes en el cas de la Llei del Cinema-.
El senyor Mascarell, a qui li devia quedar mal regust de boca quan es va aprovar aquesta llei ara li ha fet la feina: KAPUT !!!
De totes maneres aquesta manera de fer de Ciu no ens pot agafar despistats, quan va començar la història del cinema fa dotze anys, governava el Pujol i va fer el mateix ... ho van deixar penjat.
Segons digué la Muriel Casals "la llengua i la cultura catalanes mai havien estat tan bé!" i ho digué tot celebrant el 50 aniversari de l'OMNIUM i parlant d'independència cultural ??? !!!
Alegria, taps convergents -votants convergents- alegria, tindrem un país del 35% l'any 2017 si anem al cinema, perquè si no hi anem els Majors del cinema ens donaran pel sac amb la llei a la ma i amb el castellà a la boca!
Tenim un govern que juga a matar la llengua o el que és el mateix, al qui dia passa dia empeny per veure si mentrestant la nostra llengua -que no deu ser la d'ells, taps grans i taps petits-, es mort sola i així se'n poden rentar les mans.
Visca els taps convergents, els idiotes de torn ! Visca!
Salvador Molins, BIC
07 d’octubre 2011
Vertebrar la unitat
Escrit per Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció
Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.
Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.
Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.
Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.
I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.
Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.
Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.
Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel.ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.
Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.
Visca Catalunya lliure !
Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció
Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.
Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.
Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.
Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.
I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.
Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.
Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.
Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel.ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.
Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.
Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
