Independència o rendició

Oportunitat històrica. Dimarts, a la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats en segles.

Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època, unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual, amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.

La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i llibertats.

En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent.No creure en una Catalunya  independent és sinònim a preferir seguir creditant Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció  nen legítima per qui ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant el dolor.

El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la dependència. O estan per salvar
Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb partits espanyols són inviables perquè s’ha
evidenciat, una vegada més, que el PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols- exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en
detriment de Catalunya.

La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat. Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no tenen pes jurídic.

Trencar cadenes.

El president Mas ha de deixar d’actuar com el president d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Itaca o que es tanqui en un petit despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit. Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.

Jordi Finestres