La diferència entre un espanyol de dretes i un d’esquerres rau potser –dic potser– en la visceralitat del primer i la contenció del segon. Els espanyols que se les pinten de demòcrates i de progressistes –ells a soles s’ho diuen tot–, solen arrestar-se la llengua per aquesta dèbil fumadeta d’intel·ligència que, aparentment, els diferencia dels més “jabatos” com ara José María Aznar, Rosa Díez, Mayor Oreja, Vidal Cuadras i companyia. Se solen contenir, però la naturalesa els corre per dins com una sang en permanent excitació patriòtica, i tot d’una, en un moment que sembla distès, l’España Uniforme y Puramente Constitucional (sector “demòcrata” [sic]) fa broma sobre l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– i li trau un ull. Riuen llavors a cor què vols panxa què vomites. Ells i la seua claca s’aplaudeixen la gràcia i s’hi rebolquen contents com un porc en un clot de merda. I si l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– protesta la gràcia imbècil del seu acudit de mala folla, se’n foten encara més dient que «era broma». En conseqüència, als nostres seculars defectes de nació inferior haurem d’afegir-hi el de no tenir sentit de l’humor: «Xiquet, fes-li una gràcia al pare. I el xiquet va i li trau un ull…».

Diu Peces-Barba que no és igual fer broma del bombardeig de Guernika que dels de Barcelona. És ací on la feble fumadeta “democràtica” se’ls esvaeix com una glopada de cigarret elèctric. Per a Peces-Barba, igual que per a la jerarquia catòlica amb els seus «mártires por la fe», hi ha víctimes de primera, víctimes de segona i cadàvers del rebuig, segons qui haja ordenat el bombardeig i quines hagen estat les intencions de la massacre. Si la intenció era mantenir a tota ultrança “la Unidad de España”, com els bombardejors ordenats pels espanyols sobre Barcelona, aquesta és, doncs, segons Peces-Barba, una massacre justificada, raonable i, sobretot, merescuda pels qui l’han patida. Per no voler ser espanyols encara els passa poc. Així que, si per ell fóra, caldria bombadejar Barcelona cada cap de setmana pel cap baix. I qui diu Barcelona diu Xàtiva, Figueres o Maó. La Unidad de España tot ho justifica, per més criminal que siga l’acció.

Peces-Barba s’ha expressat segons el seu espanyolisme profund, sovint no verbalitzat com ara ha fet. Es contenen, doncs, aquests espanyols “demòcrates” per a no dir el que pensen sobre nosaltres. Però no sempre poden lligar curt la fera supremacista que porten dins. Ara intenta “disculpar-se” en un escrit a La Vanguardia. Que el compre qui no el conega: de moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. No se’n desdiu sincerament. Fet i fet, supura retret la pretesa disculpa. Plor de bagassa, que dirien els nostres “d’abans”.

L’única cosa sensata i vertadera que s’ha sentit a dir durant tot aquest tuacte l’ha expressada, clar i català, Joan Tardà: «Les paraules de Peces-Barba sobre els bombardejos de Barcelona només poden respondre a maldat i, dit en nom de les víctimes, a ser un enorme fill de puta». Això és així i qui siga lladre que siga valent.

Cucarella