Ahir TV3 ens va oferir 'Macià contra Companys', un film ben presentat que vol recrear l'atmosfera dels tres dies que va durar la moderna república catalana. El treball paga la pena i és dels que expliquen per què la televisió pública catalana té ben guanyat el prestigi. Però la intencionalitat del treball també mou a fer unes reflexions, sobretot entorn de les coses d'avui i de les que poden passar demà.

Que els dies d'abril del 1931 eren complicats és prou sabut. Com ho és que Esquerra Republicana era una amalgama de gent unida per algunes coses i separada per unes altres. Però això no pot servir d'excusa: el fet és que Macià no va saber aguantar la república que havia proclamat i el preu d'aquell error va ser enorme. Macià i Companys van equivocar-se quan van avenir-se a rebaixar la república catalana a la Generalitat per tal d'estabilitzar la nova Espanya. I la prova és que en menys de deu anys la vella Espanya ho va destruir tot. Saber on seríem avui, si Macià hagués aguantat la pressió espanyola és una ucronia, però crec que tots convindrem que, hagués estat com hagués estat el camí, no podria haver estat gaire pitjor del que ens ha tocat seguir.

La discussió posterior, la que va oferir la televisió mateixa i el to incipient del debat a Facebook i a Twitter, em sembla que ha posat l'accent molt en això que en diuen 'les dues ànimes del catalanisme'. Aquesta és una teoria peculiar, que ens ronda de fa anys, segons la qual hi ha un catalanisme sobiranista i un catalanisme espanyolista (en el sentit ibèric de la paraula, si es vol), que, segons que sembla, estan, i hi estaran sempre, condemnats a conviure junts. Macià vs Companys o, com va dir Toni Soler d'una manera que em va semblar poc reflexiva, Pujol vs Roca o Artur Mas vs Duran i Lleida. Posada així la cosa, sembla que ens demanen un cert conformisme: som així, què hi farem.

Ara, jo no m'atreviria a parlar d'aquesta 'doble cara del catalanisme' amb tanta frivolitat. I en tot cas, si ho hagués de fer, diria que, en el supòsit que existira, és evident que la cara diguem-ne iberista no ens ha servit mai de gran cosa, perquè no ha aconseguit mai res, sinó que Espanya sempre guanye.

Els estats són una maquinària molt notable que tenen una capacitat de resistència extraordinària. I en el moment que trontollen la intuïció els diu que poden acceptar momentàniament qualsevol cosa, sinó la separació, perquè després ja tindran temps de reconduir-ho. El cas objecte del film és paradigmàtic: la mateixa república espanyola amable de gener del 1931 mutila l'estatut d'autonomia al cap de quatre dies i fica a la presó el govern de la Generalitat uns pocs anys després.

Podia haver fet res més, Macià? És clar que sí. Podia haver tirat endavant. Perquè, com a arguments contraris, especialment examinats des d'avui, ens n'addueixen dos que no s'aguanten drets ni un minut. Primer, que el poble no estava preparat. Però jo crec que honradament l'única cosa que podem dir és, si de cas, que no sabem com hauria reaccionat, perquè no li ho van demanar mai, ni li van donar l'oportunitat de manifestar-se. I després que ningú no ens hauria reconegut. Ara, dir això és ignorar que la política internacional és el regne dels fets consumats.

La majoria dels estats actuals són posteriors als fets del 1931 i tots s'han independitzat de potències anteriors, reconegudes diplomàticament per tothom. Ningú no els havia reconeguts abans de ser independents i tothom els ha reconeguts quan la independència s'ha consolidat de fet. I no pas per qüestió de manies o d'afinitats. La diplomàcia és contrària als sentiments; per això existeix. I en tot cas, què hauria estat més difícil: que França reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Algèria insurrecta que va reconèixer després de dècades d'atemptats, tortures i morts? Que Anglaterra reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Índia de Ghandi que la privava de recursos immensos i donava el cop de mort a la idea de l'imperi? Que Rússia reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Estònia lliure que sempre havia considerat aliada dels nazis que la van obligar a apilar milions de cadàvers per guanyar la gran guerra?

Jo no crec, per tant, que allò que va passar puga explicar-se recorrent a aquests dues preteses ànimes, ni que calga cercar explicacions esotèriques que, sincerament, van semblar-me pensades sobretot per a justificar l'statu quo actual. Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat perquè els polítics que detenien al poder no van saber actuar amb la decisió ni amb el rigor que demana un procés d'independència. I això que ja havien fet la cosa més difícil, que era proclamar-la.