Heus ací la paradoxa: sense CiU no és possible –a dia d’avui i numèricament– la independència de Catalunya, però mentre caldrà la decisió de CiU no serà possible la independència de Catalunya.

Amb l’afer de la independència CiU quan no té ous té colomins, és a dir, sempre troba una excusa o altra per no haver de fer el pas decisiu. Mireu, com ara, que quan el debat per fi s’ha pogut centrar –i concentrar– en el dret a decidir (sobre la independència de Catalunya), arriba CiU i diu que independència no, que ara toca «concert econòmic». I ja tenim, de nou, la pilota encalada i el partit aturat. I si està encalada és perquè CiU ha xutat a l’aire i no a porteria. L’alcalde de Figueres, en Santi Villa, representa molt bé aquesta patologia política quan ha declinat sumar-se a l’associació Municipis per la Independència –val a dir que CiU governa amb majoria absoluta a Figueres–, tot esgrimint l’argument que ara «és improcedent» afegir-s’hi, però que aquesta negativa «pot ser reconsiderada segons com evolucione el pacte fiscal». O siga que si Espanya s’avé a donar unes quantes molles més, si és per CiU Catalunya continuarà lligada a Espanya. Mentre el debat és obtenir el pa sencer, a CiU prefereixen negociar rosegons i molles.

El president Artur Mas va afirmar en certa ocasió que el referèndum per la independència (per al qual el govern de Catalunya no té competències per a convocar-lo, és a dir, capacitat legal) s’havia de convocar només quan la victòria fóra segura. Que és el cas que il·lustra la faula aquella de la rabosa i el raïm, en la qual la guilla per no haver de fer l’esforç d’intentar atènyer el xanglot en alt el menysprea dient que està verd. Per a Mas, doncs, la independència sempre estarà verda com una ceba en gener, a can CiU sempre tindran un ou o un colomí amb què entretenir-se i excusar-se per no haver de prendre la decisió cabdal.

Aquesta pobresa d’esperit, aquest poquíssima espenta independentista, és la que provoca el riure burleta de l’espanyolisme. Els catalans –pensen ells, i amb l’experiència de molts segles de jugar a la puta i la Ramoneta– gallegen molt, però els falta decisió. Així s’entèn que, entre d’altres, Alfonso Guerra ens escarnira amb la metàfora del ribot quan va retallar aquella cosa de l’estatut. Per molt que ací parlem i plantem cresta independentista, ells són els amos de la regruixadora, i regruixen la polaina catalana a la grossària que els convé o se’ls anrunfa perquè, fins ara, tota la indignació catalana és molt de soroll per no res.

I si no en teníem prou amb l’actitut apocada de CiU, ERC diu que li farà costat en això del concert econòmic. Peix al cove. Un altre que també té ous i colomins. Així que la independència, ara per ara, «a vore vindre». Fa l’efecte que ens vulguen fer empassar bromur ara que tothom s’havia pres la viagra. Valga la metàfora.

Tot açò resulta molt kafkià, sí. Recordeu, com ara, el relat «Davant la llei». Aquell que explica com un camperol va arribar fins a les portes de la llei i hi havia un guardià que li impedia de passar-hi, i com el camperol, en comptes de fer valdre la seua força –la seua decisió– per traspassar la porta cap a la llei, va intentar negociar, fins i tot corrompre amb obsequis i regals, el guardià que la vigilava. El camperol es va fer vell i, davant la seua mort imminent, el guardià va dir-li que havia de tancar aquella porta, perquè aquella porta hi era només per ell i, en resum, ell mai no s’havia atrevit a traspassar-la. Llegiu, o rellegiu-lo, el relat. On diu «la llei» poseu-hi «independència de Catalunya» i semblarà que l’haja escrit avui mateix i pensant en la nostra enrevessada circumstància.