29 de maig 2011
"Spain's secret conflict"
ALBERT1969 | diumenge, 29 de maig de 2011 | 19:41h
Per tots els que portem el sentiment culer dins del cor, avui es un dia molt feliç, com diu Guardiola la quarta Champions ja fa patxoca, i ens posa al nivell on ens pertoca, i amb una trajectòria ascendent, en aquests moments com a referent mundial per saber transmetre aquests valors que altres no arriben ni a somiar, una idea de joc que enamora, una humilitat i una ètica que avui ha quedat reflectida un cop més, amb el gest del capità amb Abidal. Davant aquells que seguiran intoxicant fruit de la seva impotència, i falta de qualsevol ètica professional, avui, si no ho teníem ja, tenim el món per testimoni, i aquesta força es imparable. Adjunto un vídeo titulat "Spain's secret conflict" que tracta de la lluita de la nació catalana dins Espanya amb moltes opinions i dades comparatives reals i que esta corren fora de les nostres fronteres, cosa que es la recepta perfecte per aconseguir l'objectiu de l'Estat Propi.
20 de maig 2011
Fotografia: Santiago Espot a la Rambla Catalunya durant l'entrevista. Foto: Q.S./ND
«Sóc un almogàver del segle XXI»
Entrevista a Santiago Espot, alcaldable per Barcelona de Solidaritat
Santiago Espot a la Rambla Catalunya durant l'entrevista. Foto: Q.S./ND
Santiago Espot (Barcelona, 1963). Impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya, ara és l'alcaldable per Barcelona de la formació independentista Solidaritat Catalana per la Independència. Té tres missatges molt clars i continua treballant malgrat la campanya. Si el dia 22 de maig no surt escollit assegura que "també sortirà el sol".
- Què és el primer que faria si entrés a l'ajuntament?
Portar la consulta del 10 d'Abril. I en segon terme, intentar netejar i combatre totes aquelles pràctiques nocives per la gestió de la cosa pública com les pràctiques mafioses de Ciutat Vella. En tercer terme, associar el nom de Barcelona al de Catalunya a qualsevol racó del món,
- Fins quin punt té confiança que des de l'Ajuntament de Barcelona es pugui articular la lluita per l'alliberament nacional?
Desgraciadament, a nivell internacional pot arribar a ser més conegut un regidor de Barcelona que no pas un diputat del Parlament. Com a país ocupat i sotmès, Catalunya no té el reconeixement internacional del que gaudeix Barcelona.
- El target electoral independentista a Barcelona té diverses opcions, què aporta SI a diferència d'altres formacions com Unitat per Barcelona o la CUP?
Un objectiu prioritari: la proclamació unilateral d'independència. Així ho hem demostrat al Parlament. Aquesta no és la prioritat d'altres grups com els que vostè esmenta que en 12 anys no han tingut aquest objectiu. A més nosaltres a Solidaritat hi ha 7 partits, a d'altres tres. Si parlem d'unitat nosaltres tenim més unitat encara.
- UxB també proposa un referèndum vinculant?
A nosaltres no ens molesta que ens copiïn les idees. A mi el que m'enerva és que si han tingut 12 anys per plantejar-lo ho facin ara perquè hi ha una formació que proposi.
- Vostè ha insistit molt en el model turístic, si fos alcalde com hauria de tornar un turista que hagués visitat Barcelona?
Doncs de la mateixa manera que quan un turista ha anat a Edimburg sap que ha estat a Escòcia. Com s'assoleix? Amb simbologia. El nostre paisatge urbà hauria de ser un lloc on la catalanitat fos visible. I a més hauria de tornar amb la sensació que ha estat en una ciutat neta, segura, culta, civilitzada i elegant. Un turista ha de saber que ha estat en la capital d'un país que aspira a la llibertat.
- Com organitzaria el referèndum oficial?
Amb la mateixa normativa de la consulta de la Diagonal. Hi ha dues maneres: via moció al consistori o bé a través de l'1% de les signatures del cens municipals i que sigui aprovat per 2/3 parts del plenari.
- Vostè si entrés a l'Ajuntament seria l'almogàver - utilitzo una expressió que ha utilitzat aquesta campanya de la causa catalana al consistori?
Sempre m'han admirat els almogàvers i el sentit de l'efectivitat i la unitat que lluïen. Sí, es podria dir que sóc un almogàver del segle XXI, sense espasa. Serem bel·ligerants i durs en aquells aspectes que suposen la catalanitat de Barcelona i la gestió transparent de la cosa pública.
- Per entrar a l'ajuntament cal una clau de 35.000 vots què li diu el nas?
Penso que podem entrar, les sensacions són bones. He copsat molta heterogeneïtat de gent que m'ha expressat que em votarà.
- Fins a quin punt la candidatura de SI a Barcelona serà la clau de volta que identifiqui la bona salut de la formació o bé que SI romangui com un partit temàtic al Parlament?
L'opinió pública copsa les eleccions municipals a través dels resultats de Barcelona. Entrar a Barcelona suposaria un pas molt important per la consolidació de la formació, però si no pot entrar tampoc suposarà cap fre.
- I futurs pactes?
El peix està venut: o tripartit o un Majestic dos a nivell municipal - CiU amb un partit que representa l'odi visceral contra la catalanitat, el PP. Miri CiU aplica "l'afartam i diguem moro", si el 23 poden sumar amb el PP, ho faran.
- Si el 22 de maig no entra a l'Ajuntament, dilluns sortirà el sol?
I tant, tampoc he deixat de treballar durant tota la campanya. Sortirà el sol i la lluita continuarà, com deia Churchill, la victòria és el final d'una sèrie de fracassos.
- Moltes gràcies i molta sort.
A vosaltres.
Santiago Espot (Barcelona, 1963). Impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya, ara és l'alcaldable per Barcelona de la formació independentista Solidaritat Catalana per la Independència. Té tres missatges molt clars i continua treballant malgrat la campanya. Si el dia 22 de maig no surt escollit assegura que "també sortirà el sol".
- Què és el primer que faria si entrés a l'ajuntament?
Portar la consulta del 10 d'Abril. I en segon terme, intentar netejar i combatre totes aquelles pràctiques nocives per la gestió de la cosa pública com les pràctiques mafioses de Ciutat Vella. En tercer terme, associar el nom de Barcelona al de Catalunya a qualsevol racó del món,
- Fins quin punt té confiança que des de l'Ajuntament de Barcelona es pugui articular la lluita per l'alliberament nacional?
Desgraciadament, a nivell internacional pot arribar a ser més conegut un regidor de Barcelona que no pas un diputat del Parlament. Com a país ocupat i sotmès, Catalunya no té el reconeixement internacional del que gaudeix Barcelona.
- El target electoral independentista a Barcelona té diverses opcions, què aporta SI a diferència d'altres formacions com Unitat per Barcelona o la CUP?
Un objectiu prioritari: la proclamació unilateral d'independència. Així ho hem demostrat al Parlament. Aquesta no és la prioritat d'altres grups com els que vostè esmenta que en 12 anys no han tingut aquest objectiu. A més nosaltres a Solidaritat hi ha 7 partits, a d'altres tres. Si parlem d'unitat nosaltres tenim més unitat encara.
- UxB també proposa un referèndum vinculant?
A nosaltres no ens molesta que ens copiïn les idees. A mi el que m'enerva és que si han tingut 12 anys per plantejar-lo ho facin ara perquè hi ha una formació que proposi.
- Vostè ha insistit molt en el model turístic, si fos alcalde com hauria de tornar un turista que hagués visitat Barcelona?
Doncs de la mateixa manera que quan un turista ha anat a Edimburg sap que ha estat a Escòcia. Com s'assoleix? Amb simbologia. El nostre paisatge urbà hauria de ser un lloc on la catalanitat fos visible. I a més hauria de tornar amb la sensació que ha estat en una ciutat neta, segura, culta, civilitzada i elegant. Un turista ha de saber que ha estat en la capital d'un país que aspira a la llibertat.
- Com organitzaria el referèndum oficial?
Amb la mateixa normativa de la consulta de la Diagonal. Hi ha dues maneres: via moció al consistori o bé a través de l'1% de les signatures del cens municipals i que sigui aprovat per 2/3 parts del plenari.
- Vostè si entrés a l'Ajuntament seria l'almogàver - utilitzo una expressió que ha utilitzat aquesta campanya de la causa catalana al consistori?
Sempre m'han admirat els almogàvers i el sentit de l'efectivitat i la unitat que lluïen. Sí, es podria dir que sóc un almogàver del segle XXI, sense espasa. Serem bel·ligerants i durs en aquells aspectes que suposen la catalanitat de Barcelona i la gestió transparent de la cosa pública.
- Per entrar a l'ajuntament cal una clau de 35.000 vots què li diu el nas?
Penso que podem entrar, les sensacions són bones. He copsat molta heterogeneïtat de gent que m'ha expressat que em votarà.
- Fins a quin punt la candidatura de SI a Barcelona serà la clau de volta que identifiqui la bona salut de la formació o bé que SI romangui com un partit temàtic al Parlament?
L'opinió pública copsa les eleccions municipals a través dels resultats de Barcelona. Entrar a Barcelona suposaria un pas molt important per la consolidació de la formació, però si no pot entrar tampoc suposarà cap fre.
- I futurs pactes?
El peix està venut: o tripartit o un Majestic dos a nivell municipal - CiU amb un partit que representa l'odi visceral contra la catalanitat, el PP. Miri CiU aplica "l'afartam i diguem moro", si el 23 poden sumar amb el PP, ho faran.
- Si el 22 de maig no entra a l'Ajuntament, dilluns sortirà el sol?
I tant, tampoc he deixat de treballar durant tota la campanya. Sortirà el sol i la lluita continuarà, com deia Churchill, la victòria és el final d'una sèrie de fracassos.
- Moltes gràcies i molta sort.
A vosaltres.
---------------------------
Entrevista extreta de Nació Digital:
12 de maig 2011
El nou paradigma energètic. Catalunya lliure de nuclears.
Estat propi, desnuclearitzat
Santiago Vilanova
Font: Avui.cat
La Conferència Nacional per l'Estat Propi, que ha de preparar la seva assemblea per a la propera tardor, ha resultat un èxit. Després de tants anys de picabaralles entre els sectors sobiranistes, sembla que, finalment, s'ha trobat el full de ruta de la unitat a través de la societat civil. En la convocatòria al Palau de Congressos de Montjuïc, ens hi retrobarem centenars d'independentistes provinents d'experiències polítiques diverses junt amb noves generacions que volen fugir dels sectarismes de les cúpules dels partits. Tots units en una única fita: aconseguir per al 2014 que Catalunya esdevingui un estat de la Unió Europea; un estat, però, que els ecoindependentistes desitgem sense exèrcit i desnuclearitzat.
Per nosaltres l'energia nuclear, imposada durant el franquisme, pel seu immens perill biològic és incompatible amb una nació lliure. En el cas d'un accident que provoqui la fusió del nucli d'un reactor, com els succeïts a les centrals de Txernòbil i Fukushima, tot el nostre futur quedaria arruïnat. No podem assumir aquest risc, però tampoc l'econòmic i financer en cas que el nostre futur estat acceptés gestionar aquest llegat energètic enverinat.
Els sobiranistes partidaris de continuar la nuclearització es veurien obligats a nacionalitzar Endesa i Iberdrola, propietàries de les centrals de Vandellòs i Ascó; pagar el desmantellament dels reactors, el magatzem dels residus i el control de la seva seguretat durant centenars d'anys. Qui pot avalar que tot aquest cost seria suportable per a un nou estat en un temps de vaques flaques?
Quina és, doncs, la solució per desnuclearitzar Catalunya pagant Espanya? Convindria pensar a negociar amb Endesa i Iberdrola perquè continuïn explotant els reactors fins al final de la seva vida útil. Per això és tan decisiu que Madrid no autoritzi allargar el funcionament dels reactors a quaranta anys. Es tractaria d'evitar haver d'indemnitzar a les elèctriques si decidíssim aturar les nuclears abans d'hora. Mentrestant, caldria tenir garanties d'intervenir en el seu funcionament i seguretat, ara sota el control exclusiu del Consell de Seguretat Nuclear, que mostra evidents connivències amb el sector electronuclear.
També hauríem d'exigir a Enresa (Empresa Nacional de Residuos Radioactivos) que es fes càrrec del desmantellament dels reactors (una despesa de 2.900 milions d'euros per reactor, segons el sector nuclear britànic). Actualment hi ha un fons per a aquesta tasca, acumulat per un cànon específic i que l'Estat ha fet incorporar a la tarifa elèctrica.
L'altra qüestió clau és la nacionalització de la xarxa per aconseguir regular el sector elèctric al servei de la població. La independència política seria una fal·làcia si la xarxa continués en mans de l'Estat espanyol o privatitzada en mans de companyies espanyoles.
L'escenari del que podria esdevenir a Catalunya el tenim al land de Baden-Württemberg, governat per primera vegada pels Die Grünen. El partit verd alemany vol convertir l'elèctrica EnBW, que té la propietat de quatre reactors (dos dels quals estan afectats per la recent moratòria), en una empresa totalment basada en les energies renovables. La hipoteca nuclear, però, ho està dificultant. L'error dels democratacristians del CDU, que han governat durant dècades la regió, va ser fer-la gairebé pública sense preveure les conseqüències d'una crisi com la provocada per la catàstrofe de Fukushima. Ara la nacionalització s'ha convertit en un entrebanc de difícil solució.
El futur estat català s'hauria de deslliurar de l'herència nuclear mitjançant un pla B que convindria discutir en l'assemblea nacional. La nostra independència és indissociable d'un model d'energies cent per cent renovables que eviti la dependència, cada cop més forta i insostenible, del gas, el petroli i l'urani.
Si hem d'emmirallar-nos amb Alemanya, com diu el president Artur Mas, hem de prestar molta atenció al canvi de rumb del CDU i de la cancellera Angela Merkel en el moment de redactar el pla energètic català amb l'horitzó del 2020. Els líders de la dreta germànica han acabat entregant-se a les propostes ecologistes. Saben que el lobby atòmic està ferit de mort i que l'economia solar és l'esperança. El moviment independentista català i els sobiranistes del nostre govern no poden tancar els ulls al nou paradigma energètic.
07 de maig 2011
Presentació Candidatura de SI per la Ciutat de Berga
Sóc Salvador Molins, veí de Berga de 58 anys i enguany em presento com a cap de Llista de la Candidatura de Solidaritat Catalana per a la Independència a Berga. Això no és casual, tot i que en un principi per motius laborals i personals no ho contemplava, perquè la meva trajectòria de defensa de Catalunya va començar ja fa 10 anys. Primer amb la refundació del Grup Som 10 Milions, després amb la fundació del BIC del qual en vaig ser President, després amb la fundació de Catalunya Acció (2004 i primeries del 2005) i finalment amb l'adhesió a SI i el compromís per alcaldable de Berga.
Estem a tocar de la Independència de Catalunya, això ho sap tothom arreu del món menys els que la tenen més aprop, els catalans i com és molt natural molts berguedans, la majoria de vostès no és així i tenen l’anhel d’Independència ben viu.
Conscients d’això molts berguedans van votar «Sí» a la Consulta per la Independència i també molts, en les passades eleccions al Parlament, van votar el nostre partit Solidaritat Catalana per la Independència.
Però la tasca per alliberar el nostre poble dels jous que la tenallen no és fa sola, la hem de fer els catalans responsables de la pròpia llibertat, fidels als nostres avantpassats i assenyats respecte del futur dels nostres fills:
Els volem Berguedans esclaus o lliures?
Com volem deixar Berga i la nostra Catalunya als nostres infants? ... Com?!!!
Alguns es creuen, il·lusos! que encallar la Llei d’Independència és endebades?
Alguns amb la seva pusil·lanimitat només fan que posar pals a les rodes de la nostra necessària i urgent -molt urgent!- emancipació nacional.
Ha arribat l’hora de portar aquesta nostra responsabilitat, tasca i lluita als plens dels ajuntaments, naturalment també al de Berga.
Tenim molts problemes, però un dels més importants causa dels altres que pateix el nostre ajuntament és el concepte d’institució segrestada per la legislació espanyola que els concep com organismes exclusivament de gestió i que ja es cuiden de que vagin malament de diners, perquè són molts els ajuntaments que se senten tenallats pels interessos que es van fent grans com una bola de neu, quan no són causa també d’haver estirat més el braç que la màniga. Aquest és un mal colonial, un mal que també ofega des de fa temps moltes de les nostres empreses i amb elles el teixit industrial del nostre país. Tampoc és endebades que els polítics catalans de moltes de les institucions, àdhuc els nostres ajuntaments, el de Berga també, callen i consenten davant del fet de tenir una aixeta oberta a Madrid on aboquem amb els ulls clucs 22.000 milions d’euros a l’any! Com si no sabéssim què representa deixar oberta una aixeta contínuament.
A Berga, si fóssim valents i compromesos de veritat amb la nostra gent, si trenquéssim d’una vegada per sempre amb aquests lladres que més de robar-nos se’n riuen de nosaltres percebríem pel nombre de 17.000 habitants la quantitat de 50 milions d’euros cada any. Aleshores sí que podríem fer política de veritat i podríem administrar amb la qualitat que administren els Danesos per exemple.
És urgent, doncs, votar gent independentista de veritat! gent que no es perdi amb drets socials que ens incompleixen i que perdem cada minut que passa; avui hem a la premsa que ja es prepara un nou tripartit, el més greu de tot és que aquesta gent volen tornar anar de bracet amb un dels pitjors enemics de Catalunya -El PSOE-, el partit de les ribotades, el partit dels 12 anys sense pa ni aigua, només de pronunciar el seu nom ja em venen calfreds.
Ha arribat l’hora de disposar-se a marxar d’Espanya i construir el nostre estat català i per fer-ho necessitem el Parlament, però també necessitem els ajuntaments; aquesta és una de les dues principals raons d’aquesta candidatura que us presentem, tots els que la conformem tenim la determinació i els cinc sentits fixats en tot allò que ens esclavitzi des de fora i sobretot des de la nostra ciutat per denunciar-ho i per fer possible un millor govern de la ciutat.
Tres principis constitueixen la línia bàsica del programa que SI ha elaborat per alliberar el nostre ajuntament de les grans lloses que actualment l’esclafen:
Primer l’objectiu de portar tot el que signifiqui «Independència» al si del consistori berguedà.
Segon, la regeneració democràtica, per medi de la transparència, la equitat, la valoració de la gent de vàlua, l’exemple dels nostres polítics, del bon tracte i la comunicació amb les persones, amb les entitats, amb els gremis d’oficis que cal desvetllar de la seva llarg letargia.
La major participació que comportarà el fet de tenir en compte l’opinió dels ciutadans, empresaris i associacions farà de l’Ajuntament una institució més democràtica i justa, i aquest és el Tercer objectiu esmentat.
La nostra Candidatura és especialment sensible en el tres següents punts als quals dedicarem una especial atenció:
1r - Volem un model d’ajuntament organitzat, comunicador i atent a les persones.
2n - L’economia de les famílies i de les nostres empreses és bàsica: Volem potenciar els negocis ja existents també els emprenedors berguedans. Facilitar-los les coses, ser àgils en els tràmits, donar-los prioritat en tot el que sigui correcte.
3r - Volem aprofitar el potencial turístic tot l’any: Natura, festes i cultura.
En resum:
Sentit comú, catalanitat, equitat, contenció de la despesa i transparència, seran les eines que farem servir i l’estil que definirà la nostra candidatura, equip que jo tinc l’orgull de presidir.
Moltes gràcies!
Visca Berga!
Visqui Catalunya Lliure !!!
--------------------
Salvador Molins i Escudé
Candidat a Alcalde per Berga
Membre del BIC, Conseller de Catalunya Acció i Adherit a SI
27 d’abril 2011
Els Arkans* ataquen de nou.
"Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, vulguem o no.
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
-----------------------------------
Els Arkans i nosaltres per Francesc Castany (7, juny del 2005)
http://cataccioopinions.blogspot.com/2006/06/31.html
-----------------------------------
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
-----------------------------------
Els Arkans i nosaltres per Francesc Castany (7, juny del 2005)
http://cataccioopinions.blogspot.com/2006/06/31.html
-----------------------------------
EL PERIODICO 21 de abril del 2011 - 12:07h. EUROPA PRESS / Barcelona. L'enfrontament pot haver estat provocat per un grup de seguidors madridistes que van irrompre al local on hi havia penya blaugrana
Una baralla en un bar del districte de Nou Barris, després de la victòria madridista a la final de la Copa del Rei a Mestalla d'aquest dimecres, ha acabat amb cinc ferits, un d'ells en estat crític.
Una baralla en un bar del districte de Nou Barris, després de la victòria madridista a la final de la Copa del Rei a Mestalla d'aquest dimecres, ha acabat amb cinc ferits, un d'ells en estat crític.
Segons ha informat el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), que va desplaçar al lloc dels fets quatre ambulàncies, el ferit crític, un jove de 29 anys, va ser traslladat a l'Hospital Sant Pau amb un traumatisme cranial.
La baralla va tenir lloc de matinada quan, segons sembla, un grup de madridistes, alguns armats amb navalles, van irrompre en un bar del carrer Escultor Ordóñez on hi havia penya blaugrana i es van embrancar a cops amb ells, segons les primeres informacions.
A més del ferit crític, dos homes de 22 i 28 anys van ser traslladats a l'Hospital Vall d'Hebron amb fractures i múltiples contusions, mentre que dues persones més van ser ateses al lloc i donades d'alta.
Els Mossos d'Esquadra s'han fet càrrec de la investigació i encara no s'ha detingut a ningú per aquests fets.
----------------------
Extret del Blog rel representatnt d'ERC a Nou Barris.
---------------------------------------------------
I el que segueix ho he extret del Blog de Jaume Renyer de fa molt pocs dies:
jrenyer | dissabte, 23 d'abril de 2011 | 23:50h
Pere Artur Fornés Vergara era un jove de vint-i-cinc anys, natural de Pedreguer, que va ésser assassinat d'una ganivetada a Benidorm per haver cridat "Visca el Barça" la matinada després de la final de Copa amb el Real Madrid.
La seva tràgica mort recorda la de Josep Maria Isanta, a Berga durant la Patum del 2005, apunyalat per un dels miserables membres del clan dels "catonos". I més allunyades en el temps i el context històric, també la de Guillem Agulló i la de Miquel Grau. L'individu que va matar Fornés expressa uns comportament criminals que només s'expliquen per la gran càrrega d'odi -i d'autoodi- que existeix contra el catalanisme a l'interior mateix de la nostra societat. El jove de Pedreguer cridant "visca el Barça" feia implícitament una declaració de catalanitat en un territori com el País Valencià on la violència espanyolista és constant des de fa trenta anys. Els mitjans de comunicació adictes a l'ordre espanyol minimitzen aquest assassinat reduint-lo a una baralla de taverna, però tenen una significació profunda que no podem deixar que sigui amagada.
Personatges marginals, com els assassins de Benidorm i Berga, porten a l'extrem el rebuig a unes formes de vida i de socialbilitat de les que no volen ni poden formar part. Aquesta catalanofòbia primària i visceral aflora cada cop que hi ha un triomf de l'espanyolisme esportiu, ja sigui del madridisme o de "la roja" i es tradueix en actes de violència de baixa intensitat però de gran potencial agressiu contra les seus d'entitats catalanistes i penyes barcelonistes. Són fets que evidencien una altra dimensió del conflicte Catalunya-Espanya que s'expressa políticament en la pugna entre la dominació estatal i la lluita independentista.
Personatges marginals, com els assassins de Benidorm i Berga, porten a l'extrem el rebuig a unes formes de vida i de socialbilitat de les que no volen ni poden formar part. Aquesta catalanofòbia primària i visceral aflora cada cop que hi ha un triomf de l'espanyolisme esportiu, ja sigui del madridisme o de "la roja" i es tradueix en actes de violència de baixa intensitat però de gran potencial agressiu contra les seus d'entitats catalanistes i penyes barcelonistes. Són fets que evidencien una altra dimensió del conflicte Catalunya-Espanya que s'expressa políticament en la pugna entre la dominació estatal i la lluita independentista.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 3
- Com deien els de l'acudit.Anònim | dilluns, 25 d'abril de 2011 | 19:49hCom deien els d'aquest l'acudit 'El tabaco puede matar, el Real Madrid mata'.
- ValentiaJaume | dilluns, 25 d'abril de 2011 | 16:49hValentia és fer ressó d'aquest assassinat polític al País Valencià, tant marginat i oblidat per part de Catalunya.
- Estenem la denúncia!Benvolgut Jaume, gràcies pel teu article i denúncia d'aquest vil assassinat.
Des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi també n'hem fet denúncia:
http://creudesantjordi.blogspot.com/2011/04/pere-artur-fornes-et-tindrem-present.html
25 d’abril 2011
Avui, 25 d'abril: Darrer dia d'inscripció a la Conferència Nacional per l'Estat Català
Per donar compliment a la legitimitat inherent de la nostra Nació i al seu dret inalienable com a Poble al propi autogovern o sigui a tenir el seu propi estat, aneu avui mateix a la web de l'Assemblea Nacional Catalana i el Moviment per la Independència:
http://mxi-anc.blogspot.com/
Tal com dèiem al darrer apunt d'aquest bloc, havent tancat un llarg cicle polític (en dos actes: amb la sentència del TC contra l'Estatut i la posterior manifestació del 10J, i amb el canvi de govern a Catalunya del 28N) i havent tancat també l'inaudit procés cívic de les consultes populars amb el 10A, l'independentisme entra ara en una nova etapa. Hi arriba socialment més enfortit que mai, gràcies a la nítida visualització del conflicte institucional amb Espanya i a la vitalitat del moviment popular de les consultes; també hi arriba havent-se tornat políticament més transversal que mai. Com a resultat de tot plegat, amb les dades demoscòpiques a la mà (vegeu l'enquesta més recent), a grans trets tenim la societat catalana repartida en tres sectors de mida molt semblant pel que fa a la qüestió d'una possible emancipació nacional: un terç es mostra disposat a votar SÍ en un referèndum oficial sobre la independència, un terç afirma que hi votaria en contra, i el terç restant es mostra indecís o indiferent. És a dir, l'independentisme és més fort que mai, però encara no arriba a la massa crítica necessària per encetar el procés de constitució d'un nou estat.
Arribats en aquest punt crec que cal obrir un període de reflexió per analitzar les causes que fan que encara dues terceres parts de la nostra societat no estiguin disposades a fer el gran salt. Hem de començar a discutir aspectes fonamentals que fins ara han anat quedant aparcats o amagats en formulacions convenientment ambigües. Ara és l'hora de bastir projectes independentistes concrets i detallats. L'apel·lació als sentiments, a la història passada del poble català, l'ús de les consignes resistencialistes, en definitiva, els discursos sobiranistes fets des de posicions nacionalistes ja han donat segurament tots els resultats que podien donar. No crec que es pugui convèncer gaire més gent per aquests camins. Segurament, els dos terços de catalans que encara no aposten per la independència són refractaris a aquest tipus d'apel·lacions. Aquesta gent ara necessita arguments racionals, avantatges pràctics i comprovables, necessiten que els esvaïm pors i dubtes. Necessiten, en definitiva, projecte. Moltíssimes vegades a les parades de Barcelona Decideix els vianants que animàvem a votar a favor o en contra de la independència ens deien: “No ho sé. Com seria la Catalunya independent? Viuríem millor? I voleu dir que és possible arribar-hi?” Llavors la nostra neutralitat ens impedia respondre'ls, però ara ha arribat el moment de parlar-ne. Hem de trobar quins aspectes de l'independentisme fins ara han espantat part de la clientela i com els podem canviar per fer-lo molt més inclusiu. Hem de detectar les pors raonables que els ciutadans poden tenir davant d'un escenari incert i projectar-hi llum amb propostes creïbles. Segurament, hem de ser molt més pragmàtics, molt més flexibles i molt menys essencialistes i identitaris.
Algunes de les qüestions que no podem defugir són les següents:
- La qüestió territorial. A quin territori es circumscriu el projecte independentista català? És convenient bastir-lo per a tots els Països Catalans en conjunt, o en un primer pas es tracta d'aconseguir l'emancipació de l'actual comunitat autònoma de Catalunya i només en un fase posterior, en tot cas, s'hi podran afegir altres territoris? I quin paper hi ha de tenir la Vall d'Aran?
- La qüestió lingüística. Ningú no discuteix que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que no pot deixar de ser oficial en una possible Catalunya independent. Però, quin ha de ser l'estatus de l'altra llengua majoritària i pròpia d'una gran part de catalans, és a dir, el castellà?
- Els ciutadans que ho desitgin podran tenir doble nacionalitat, catalana i espanyola?
- De quina manera garantirem que la Catalunya independent serà un estat integrant de la Unió Europea?
- Com podem construir una xarxa de contactes diplomàtics que en alguna mesura ens garanteixi que arribat el moment el nostre estat sigui internacionalment reconegut?
- Quina forma jurídica volem per l'Estat? República? Monarquia?
- En quins termes econòmics es pot pactar la dissolució de l'Estat espanyol? En particular, què passa amb els diners de les nostres pensions?
- Com aconseguirem el necessari suport majoritari de l'empresariat i del sistema financer català?
- En cas de referèndum d'autodeterminació o de ratificació referendària de la constitució del nou estat, els ciutadans residents a Catalunya sense nacionalitat espanyola hi podran votar?
- Com podem convèncer aquells que continuen pensant que és possible una Espanya federal?
- Quin argumentari independentista cal desenvolupar per convèncer aquells que argüeixen que alçar noves fronteres va en contra de les tendències contemporànies globalitzadores? I per als que titllen l'independentisme d'excloent i de nacionalista? I per als defensors de posicions cosmopolites?
És clar que d'un debat d'aquesta profunditat no en sortirà una única solució. De fet, és preferible que en surtin unes quantes. Serà bo que hi hagi uns quants projectes d'estat independent, defensats pels partits que correspongui segons llur adscripció ideològica, perquè així es podrà arribar a convèncer gent de sensibilitats molt diferents. En altres paraules, és bo que hi hagi un projecte independentista socialdemòcrata (que hauria de liderar ERC amb l'ajut de les altres formacions independentistes amb qui actualment té més bona entesa), potser matisat per projectes d'esquerres amb accent propi (que òbviament impliquin la gent de les CUP, i també la gent d'ICV), però també cal un projecte independentista de matriu més conservadora liderat per CIU. I de moment tenim pocs indicis d'un independentisme seriós de caràcter liberal com el que alguns vam pensar que potser voldria liderar Solidaritat Catalana per la Independència (i que encara són a temps de treballar en un camp que electoralment els podria resultar molt fructífer). Aquest esquema que modestament proposo no vol, és clar, excloure cap dels partits restants de l'arc parlamentari, ans el contrari: a mesura que els projectes anteriors es facin sòlids i atractius podran atreure part dels votants i dels membres d'aquestes formacions, com de fet ja ha començat a passar amb importants personalitats de l'esfera socialista. Ara bé, malgrat la desitjable multiplicitat de solucions, sí que serà convenient que de mica en mica es pugui anar desenvolupant un corpus d'acords de mínims sobre les qüestions fonamentals com algunes de les que hem llistat més amunt. Aquests acords en última instància haurien de permetre arribar a un gran pacte nacional per poder emprendre els passos definitius.
Feliçment, aquesta proposta de debat no arriba aïlladament de la mà d'uns pocs blocaires, alguns articulistes i algun dirigent polític, sinó que ja comença a tenir espais de concreció especialment creats a tal efecte. En particular, espero que els següents espais siguin útils en aquest nou procés:
- La Conferència Nacional per l'Estat Propi, sorgida del moviment de les consultes i que es presentarà el proper 30 d'abril al Palau de Congressos de Barcelona. Es planteja com un moviment cívic, transversal i no partidista que vol contribuir a articular i fer majoritari el suport popular a la independència.
- La Conferència d'Esquerres per la República Catalana, presentada el passat 14 d'abril, que neix com espai de debat del projecte independentista des de la perspectiva ideològica de les esquerres catalanes.
Des d'aquí crido a participar en aquest debat, en qualsevol de les concrecions que prengui, a tots aquells que pensin que des de les idees, i amb valors democràtics i pacifistes, podem construir projectes emancipadors en què s'hi pugui sentir còmodament inclosa una gran majoria dels ciutadans de Catalunya.
15 d’abril 2011
"Els jutjarem per traïdors!" Com el Judici d'Argentina, com el Judici de Núremberg.
Us equivoqueu si us creiu que els gestos de SI i dels independentistes de la Ciutadella són erronis.
Cal colpejar l'enemic amb força! I en aquest cas el Gran Retardatari ha sigut el de sempre: Convergència, ni Duran, ni espanyolistes ... sols Convergència!
Els jutjarem per traïdors!
Mas va trair els catalans aquella nit amb el Zapatero quan el pujol va fer-li costat amb sabatilles i el pul·lòver beix. Ahir Mas i Pujol van tornar a trair al Poble Català, just a la vigília del dia d'en Macià i el seu gran gest de Dignitat en majúscules del que encara vivim i anhelem, que encara ens manté desperts. Avui Pujol ha dissimulat recolzant el seu delfí i virrei castellà Mas que col·laboracionista com ell ens subjuga.
Ambdós i Ciu en pes són els grans retardataris de la nostra emancipació nacional. La història els jutjarà i nosaltres també:
Els jutjarem per traïdors !!!
L'endemà de la Consulta de BCN-10A l'Oriol Pujol bon alumne del seu pare se'ns va pixar a sobre de tots els catalans i barcelonins quan va dir "en prenem nota pel pacte fiscal", la nit anterior havia dit: "la Consulta de BCN ha estat un èxit i Ciu en prendrem nota". El seu pacte fiscal de merda! el seu ja prostituït Concert Solidari: JA, JA, JA .... quin fart de riure i de plorar!
La primera relliscada nostra, dels catalans babaus és deixar-se prendre el pel i els calers! ... i la dignitat i més coses encara!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
Els periodistes descriuen la notícia ... nosaltres la vivím i li donem forma: "Jutjarem els traïdors de Catalunya" !!!
El futur i proper "Judici de Catalunya"
La notícia que vàrem escriure ahir en la Història, vivint-la tu Bernadí, el Josep Espelt, la Maria Torrents, jo i tota aquells catalans invencibles.
La notícia precisa, lúcida i ben redactada la he extret del Diari Avui d'avui:
http://www.avui.cat/noticia/
Felicitats a la Maria Altimira que va saber-ne interpretar l'esperit: el judici que cal fer i que ens comprometem a fer quan sigui el moment. Tot i així no hi havia gens de teatre, jo en nom de tots ho deia de veritat: Els jutjarem!
------------------------
Darrera actualització ( Dijous, 14 d'abril del 2011 02:00 )
La notícia que vàrem escriure ahir en la Història, vivint-la tu Bernadí, el Josep Espelt, la Maria Torrents, jo i tota aquells catalans invencibles.
La notícia precisa, lúcida i ben redactada la he extret del Diari Avui d'avui:
http://www.avui.cat/noticia/
Felicitats a la Maria Altimira que va saber-ne interpretar l'esperit: el judici que cal fer i que ens comprometem a fer quan sigui el moment. Tot i així no hi havia gens de teatre, jo en nom de tots ho deia de veritat: Els jutjarem!
------------------------
El judici, fora de la cambra
Prop de mig miler de persones es concentren fora del Parlament en favor de la llei d'Independència.
14/04/11 02:00 - barcelona - Maria Altimira
“Us jutjarem com a traïdors”, clamava teatralment vehement un dels centenars de manifestants que ahir es van concentrar a les portes del Parlament per donar suport a la llei de declaració de la independència amb relació a la posició abstencionista adoptada pel grup de CiU. “Avui patriotes, demà traïdors”, afegia un dels seus companys de fatigues referint-se al “sí” del president Artur Mas en les consultes independentistes. Feia tan sols alguns segons que un improvisat pregoner havia anunciat allò previsible: la iniciativa entrava en estat vegetatiu a causa del bloqueig parlamentari.
“S'ha perdut la batalla, però no la guerra”, va assegurar el secretari general de SI, Uriel Bertran, quan sortia de l'edifici del parc de la Ciutadella visiblement envaït per l'eufòria d'un auditori entregat. Els segadors, que juntament amb un parell de proclames independentistes va convertir-se en la banda sonora de la jornada, va ressorgir com per arrodonir un final que els manifestants es resistien a acceptar, aparentment lliurats a la transcendència que endevinaven en el moment. “És importantíssim, és el primer cop que es proposa una declaració per assolir el sobiranisme”, va afirmar Marc Casabayó, un jove i declarat compromès amb la causa sobiranista. “Som víctimes de l'espoli. Avui, emprendre el camí cap a la independència depèn de nosaltres. Sóc conscient que ja l'hem començat a recórrer”, afegia el quinquagenari Josep Oriol Bertran, membre de l'exèrcit de voluntaris que van fer possibles les consultes sobiranistes.
La concentració, embolcallada per un mantell d'estelades, va tenir moments emotius i de serenor, però també d'altres que semblaven extrets d'un xou nord-americà. Jimmy Jump, amb la seva barretina encastada; l'actriu porno Maria Lapiedra, exhibint una mitja nuesa i fotografiant-se amb posat de Lady Di als jardins del recinte, i el portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, immers en una borda discussió sobre les seves habilitats lingüístiques amb un grup de concentrats entestats a engrescar-lo perquè es matriculés a un curs de català.
Amb tot, la concentració, marcada per la reacció que generaven els vaivens dels diputats en funció del seu color polític i convocada per més d'una vintena d'entitats i amb el suport de SI, va haver de competir amb les veus sindicals que exigien a l'administració catalana que no aprovi l'ERE de Yamaha. I malgrat les batzegades obligades pel coprotagonisme,
ahir, l'independentisme va dictar la seva sentència.
Maria Altimira
“S'ha perdut la batalla, però no la guerra”, va assegurar el secretari general de SI, Uriel Bertran, quan sortia de l'edifici del parc de la Ciutadella visiblement envaït per l'eufòria d'un auditori entregat. Els segadors, que juntament amb un parell de proclames independentistes va convertir-se en la banda sonora de la jornada, va ressorgir com per arrodonir un final que els manifestants es resistien a acceptar, aparentment lliurats a la transcendència que endevinaven en el moment. “És importantíssim, és el primer cop que es proposa una declaració per assolir el sobiranisme”, va afirmar Marc Casabayó, un jove i declarat compromès amb la causa sobiranista. “Som víctimes de l'espoli. Avui, emprendre el camí cap a la independència depèn de nosaltres. Sóc conscient que ja l'hem començat a recórrer”, afegia el quinquagenari Josep Oriol Bertran, membre de l'exèrcit de voluntaris que van fer possibles les consultes sobiranistes.
La concentració, embolcallada per un mantell d'estelades, va tenir moments emotius i de serenor, però també d'altres que semblaven extrets d'un xou nord-americà. Jimmy Jump, amb la seva barretina encastada; l'actriu porno Maria Lapiedra, exhibint una mitja nuesa i fotografiant-se amb posat de Lady Di als jardins del recinte, i el portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, immers en una borda discussió sobre les seves habilitats lingüístiques amb un grup de concentrats entestats a engrescar-lo perquè es matriculés a un curs de català.
Amb tot, la concentració, marcada per la reacció que generaven els vaivens dels diputats en funció del seu color polític i convocada per més d'una vintena d'entitats i amb el suport de SI, va haver de competir amb les veus sindicals que exigien a l'administració catalana que no aprovi l'ERE de Yamaha. I malgrat les batzegades obligades pel coprotagonisme,
ahir, l'independentisme va dictar la seva sentència.
Maria Altimira
05 d’abril 2011
Catalunya és una Nació: Un Poble Mil·lenari que ja ha gaudit d'estat propi durant segles. Els 10 articles de la Llei d'Independència de Catalunya
Els 10 articles de la Llei d'Independència de Catalunya
Per Dídac López
Per Dídac López
En el guió del 2009, era possible que una Mesa del Parlament, formada per ERC, CiU, PSC-PSOE i EUiA, es bloquegés en dues ocasions la tramitació de lleis per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Ara, any i mig, després, el referèndum ja l’anem fent nosaltres, sense permís. En el guió del 2011, la Mesa del Parlament (ara integrada pel tripartit CiU-PSC-PP) no va bloquejar la proposició de llei presentada per Solidaritat. Tampoc ni CiU ni ICV ni ERC no han presentat esmenes a la totalitat contra aquesta proposició.
En el guió del febrer del 2011, destacats comentaristes de l’independentisme demanaven / imploraven a Artur Mas que donés llibertat de vot als diputats de CiU el dia que haguessin de votar en el Ple sobre la llei de declaració de la independència. En el guió d’ara se li demana, justament, que no doni cap “llibertat de vot”, per tal de garantir l’aprovació de la llei.
Val a dir, però, que el Parlament de Catalunya ja deia el desembre del 1989 (una època de “primavera dels pobles”, arran de l’ensulsiada dels règims post-estalinistes de l’Europa Oriental) que no renunciava al dret a l’autodeterminació. L’octubre del 1998 reiterava el “dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. I el 3 de març del 2010, es ratificava “en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”.
Però, què és exactament aquesta llei de declaració de la independència? Per veure-la podem anar “article per article”.
El primer article diu que “Catalunya és una Nació”. Es tracta de presentar un axioma que permeti lligar amb el “dret dels pobles a l’autodeterminació” inscrit en la carta fundacional de Nacions Unides.
El segon article diu que “el poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional”. Es tracta, doncs, de rebatre les idees binacionalistes, de “co-sobirania” que tant gasten en determinats rodals al·lodeterministes.
El tercer article diu que “el Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya”. La idea d’aquest article és fer ús del Parlament del Principat (una assemblea legislativa de comunitat autònoma espanyola de règim comú) en un “instrument de sobirania”.
El quart article recull la declaració del 1989 per dir que “el poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat”.
El cinquè article reprèn també una declaració anterior per dir que “el Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur”.
El sisè article ja va més enllà, en formular que “la sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana”.
En el setè article s’atribueix la “decisió de declarar la independència”, d’una banda al poble de Catalunya (“titular de la sobirania nacional”) i de l’altra al Parlament de Catalunya (com a representant democràticament elegit del poble de Catalunya).
El vuitè article atribueix al Govern de la Generalitat la facultat de negociar el “reconeixement internacional de la declaració d’independència”.
Ara bé, suposant que s’aprovés la llei en el mes d’abril o en el mes de maig, suposaria això la independència automàtica? Evidentment, no. Però ...
L’article novè sí que preveu un efecte immediat, ja que s’afirma que “en el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans”.
En l'article desè se li demana al Parlament de Catalunya tres coses, pel que fa a la declaració de la independència, a més de l’aprovació de la llei de declaració de la independència, dos aspectes més:
a) la negociació amb la comunitat internacional quant a la forma i moment de la declaració d’independència;
b) l’aprovació per part d’una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament “convocada a tal efecte”.
El redactat de la llei podia permetre, doncs, una “aprovació de la llei” sense declaració d’independència? Sí, per bé que també s’entén que la llei estableix un manament al Govern de la Generalitat per fer la negociació amb la comunitat internacional. CiU, doncs, podria reaccionar amb la presentació d’esmenes que transformessin la llei en una nova declaració com les del 1989 o les del 1998, potser una mica més agosarada. O podria votar-hi en contra directament. La papereta no és gens senzilla. Quan Pujol diu que ja no veu alternativa a la independència, queda implícitament assumida quina és l’alternativa: l’assimilació nacional. Però amb l’assimilació nacional completa a Espanya, el poder polític de CiU i el poder social de les capes demogràfiques de les quals defensa els interessos també trontollaria...
Per Dídac López
----------------------------------
Extret de la web de SI:
http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/els-10-articles-de-la-llei-dindependencia-de-catalunya
Crit a tots els esclavistes de Catalunya!: Respongueu amb justícia! Respongueu amb transparència! Respongueu amb lluita per la Independència !!! Respongueu d'una vegada ... ja!!! (S.Molins)
Daguer | dimarts, 5 d'abril de 2011 | 17:00h
Tenim dret a una explicació. Per a nosaltres les retallades i les clatellades? doncs, per a nosaltres les explicacions. Amb noms i xifres. Se'n deu una explicació de com s’ha generat aquest dèficit en sanitat, qui o quins n’han estat responsables i en quina mesura hi ha contribuït cadascun. Dic sanitat perquè és l'àmbit on la retallada és més bèstia, però el que ara segueix és vàlid igualment per a tots els camps on el senyor Mas pensa passar la tisora.
Ahir vaig anar a saludar al president. Li vaig dir que amb la salut no s’hi juga. Ho vaig fer amb 300 persones més. I cridant, cosa que em repugna, però més em dol la brutal clatellada en serveis sanitaris que tots haurem de suportar. Va ser davant de l’Ajuntament de Tarragona. El dolor i les morts ocasionades pels retards en operacions i analítiques, per l'eliminació de la medicació cara que es donava fins ara, de llits, de quiròfans, de personal... aquest dolor i aquestes morts són inadmissibles per inhumanes. I, evidentment, algú l'hi havia de dir! I quan dic morts no estic elucubrant demagògicament. Aquestes morts s'han produït sempre i ara s'incrementaran exponencialment.
Si el traspàs de la sanitat en temps de Jordi Pujol es va fer a la baixa i amb un dèficit inicial d’escàndol, ho volem saber. Tenim dret a aquesta explicació. I en volem les xifres.
Si el dèficit s’agreuja per la quantitat de gent estrangera que ve a curar-se aquí, a fer-se un by-pass o a obtenir una pròtesi sense que cap govern europeu ens remuneri ( tinc constància que això passa), ho volem saber, tenim dret a questa explicació i en volem les xifres.
Si gent d’altres regions espanyoles reben tractament en els nostres hospitals i Caps sense que Espanya es faci càrrec d’aquesta despesa, tenim dret que se’ns doni aquesta explicació i amb xifres.
Si el govern tripartit va fer una despesa descontrolada, ho volem saber i en xifres. Si el fet de no incloure la immigració en el càlcul de la negociació de finançament del govern tripartit, ens ha minvat d'una font d'ingressos considerable, tenim dret a saber-ho i a tenir-ne les xifres.
Si els calés que el govern espanyol deixa als bancs responsables de la crisi i amb els quals esponsoritzen curses de motos, cotxes i altres "necessitats", no servirien millor per evitar dolors i morts, ho volem saber i tenim dret a rebren una explicació.
Si els catalans tenim dret a una sanitat de qualitat, però per mor del robo fiscal espanyol hem d’emportar-nos les tovalloles de casa, se’ns ha de restringir el berenar en els hospitals... curt, si hem de tenir la pitjor qualitat assistencial de l’Estat, ho volem saber.
Si els catalans tenim dret a una sanitat de qualitat, però per mor del robo fiscal espanyol hem d’emportar-nos les tovalloles de casa, se’ns ha de restringir el berenar en els hospitals... curt, si hem de tenir la pitjor qualitat assistencial de l’Estat, ho volem saber.
Si no tenen pebrots per exigir el que cal al govern espanyol, ho volem saber.
Si els socialistes del PSC són corresponsables d'aquest dolor i aquestes morts per no donar suport a les tímides demandes del nostre govern al govern de Madrid, ho valem saber amb claretat i sense falsos respectes.
Si els socialistes del PSC són corresponsables d'aquest dolor i aquestes morts per no donar suport a les tímides demandes del nostre govern al govern de Madrid, ho valem saber amb claretat i sense falsos respectes.
Tenim dret a una explicació ja que sembla que tenim el deure de rebre brutals retallades. Diuen que a un dret li correspon un deure, oi?
Finalment, volem que se’ns digui quin seria en nostre pressupost en sanitat si disposéssim dels nostres impostos. És a dir, si fóssim independents, que és l’única manera com els podrem tenir.
02 d’abril 2011
Arriba l'hora del "Tancament de Caixes" l'hora de la ruptura !!!
| EL DRET A DECIDIR |
ALBERT1969 | divendres, 1 d'abril de 2011 | 16:55h
El govern espanyol aplica una teràpia a Catalunya, consistent a carregar de deures i exigències impossibles, donada la situació econòmica catalana, alhora van aplicant mesures que es carreguen a les autonomies, i se sumen a l’espoli econòmic, i per acabar de fer el ple, ara ens neguen els 1350 milions acordats en el sistema de finançament a traves del fons de compensació. La situació es insostenible, i la societat potser cal que comenci a pensar en tancar l’aixeta, i iniciar una vaga fiscal com ja es comença a insinuar per la xarxa, i que donada la covardia política, podria ser el primer pas endavant cap a la llibertat.
El ministeri d’economia espanyol ha comunicat a la Generalitat que no pagarà els diners previstos pel 2011, previstos en el nou sistema de finançament, i a més ha demanat doblar les retallades per arribar a aquest 1,3 del dèficit, el govern català hauria de retallar el 22 % del pressupost, per acabar-ho d’adobar, si a Catalunya es neguen aquestes exigències impossibles, tampoc hi haurà autorització per admetre deute a llarg termini, una situació desesperada, en uns dies on veiem com l’expresident Pujol ha votat Si a la Consulta de Barcelona, i en Duran ja ha respost que no ho compartia, ja que ell esta amb actiu i ha de tocar de peus a terra, per tant no pot fer propostes utòpiques o que divideixen la societat. De totes maneres la plantada del govern català que insinua Homs respecte aquest escarni econòmic, ja ha trobat resposta en el PSOE-C, on es troba intolerable inventar problemes on no n’hi ha per justificar unes retallades, i acusar de mentiders al govern català, ja que creu que la única exigència es el límit de dèficit que es demana. Com deia avui en Salvador Cardús, davant dels progressos de l’independentisme, la reacció es molt agressiva, i això vol dir que ens tenen en compte.
Realment, desprès d’aquest autèntic atac a la nostra línia de flotació des de les institucions centrals espanyoles, algú hauria de dir que ja n’hi ha prou de ser cornut i pagar el beure, el que més ha contribuït a que altres territoris vagin endavant amb la contrapartida del seu ofec econòmic, ara no pot pagar la festa, quan precisament aquest endeutament, be donat per haver contribuït d’aquesta manera tant salvatge a la mal anomenada solidaritat, i el govern no pot retallar-nos absolutament tot per validar això, l’autoestima hauria de veure com diu en Cardus, que tanta virulència nomes pot ser interpretada per la por que fa l’avenç de l’independentisme dins la societat, i el convenciment de que es la única via per sortir d’aquest forat negre on ens trobem. Es totalment indignant i d’un cinisme aberrant, les declaracions del socialisme dissimulant aquests atacs, i justificant que el dèficit a complir ja se sabia, francament els seus votants haurien de prendre nota que ara estan en joc el seu estat del benestar, i no les falses ideologies que pretenen vendre aquests partits, que precisament mai defendran els nostres interessos. Les reflexions d’en Pujol han estat conseqüents amb el seu vot a la consulta, i la replica d’aquest llast per Catalunya anomenat Duran i Lleida, dient que toca de peus a terra i no vol fer propostes utòpiques, i que divideixen, haurien de ser contestades que precisament perquè toquem de peus a terra no podem seguir compartint un projecte comú que es com un càncer per la nostra societat, i això no divideix, vers al contrari uneix a la gent que vol prosperar, i veure una llum al final del túnel fosc, la divisió nomes esta a la seva ment contraria a la nostra prosperitat, però sap perfectament que nomes pot vendre aquestes mentides per fer-se pagar els favors que li deu l’estat espanyol.
01 d’abril 2011
Ara ja toca: TOCATA I FUGA !!!
Fotografia Cartell de Presentació de Catalunya Acció a Berga, 9 de febrer del 2005.
EL COMPTE ENRERA
El pacte fiscal és un engany de CIU tan bon punt com deixa de ser un Concert Econòmic com el Basc. Des de Ciu es dirà que això no pot ser i jo us dic que una sagnia de 22.000 milions d'euros ni tan sols d'11.000 milions d'euros escanya Catalunya i l'aboca a la ruïna.
L'impost colonial del 4 %, mundialment reconegut així en cercles econòmics i polítics. és superat en 6 punts en el cas de Catalunya. Això és un robatori per part d'Espanya i en són còmplices tots els polítics autonòmics catalans començant pels de més amunt que en són els grans responsables d'amagar-ho i callar.
Ciu és una artista canviant noms, us recordeu d'aquelles anomenades "Seleccions Supraautonòmiques" enlloc de Seleccions Nacionals Catalanes, una brillant idea del President Pujol de fa alguns anys.
Ni el pacte fiscal esquifit que proposa Ciu serà acceptat per Espanya i no ens enganyem si l'accepten serà un mal pacte, serà un pacte que no resoldrà els nostres problemes ... que ja no ens mamem els dits.
A hores d'ara ja no toca ni "Concert" ara ja toca: TOCATA I FUGA !!!
---------------
Resposta al post del "Bloc de Jordi Martí":
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/193685
"La política catalana s'escalfa per moments. Turbulències, moviments a les plaques tectòniques de la Plaça de Sant Jaume i del Parc de la Ciutadella. Soroll de tropes que prenen posicions davant la batalla del 22-M. La batalla de Barcelona i la guerra amb el Govern de l'estat. La crisi econòmica i les penúries dels comptes de la Generalitat i dels governs locals. L'amenaça del rescat d'Espanya a càrrec de la Unió Europea. Tots els ingredients per a la tormenta perfecta, que es cou des de fa temps. El tret de sortida va ser la Sentència del TC contra l'Estatut. I ara entrem en una nova fase. El xoc de trens està servit." (Jordi Martí)
31 de març 2011
"Aquelles coses de l'economia de les quals no es parla" L'espoliació acumulada.
Ara que el Govern d'en Mas no para de retallar i retallar, i que a més el renyen des de Madrid, ¿D'on si no? perquè volen que retalli més, no fos cas que la mamella s'assequés. Faria bé en llegir l'article publicat a L'Econòmic per en Santiago Niño Becerra, i passar-li copia a la resta de partits catalans. Jo per assegurar-me de que es llegeix m'he permés la gosadia de copia'l...
Aquelles coses de l'economia de les quals no es parla
M'ho deuen haver sentit en diversos mitjans de comunicació: en la campanya de les últimes eleccions catalanes un tema va ser abordat molt lateralment per tots els partits: l'economia, i un altre va ser purament i simplement obviat: el dèficit fiscal català.
Em va sorprendre moltíssim la marginació que de l'economia es va fer en la campanya, i sobretot tenint en compte que, des de fa mesos, totes les enquestes diuen que per a la ciutadania l'atur i els problemes econòmics són les principals preocupacions.
Algú em va comentar: “Es deuen haver posat d'acord tots els partits per eludir el tema?”
Bé, les eleccions van passar i ja tenim govern, i el que aquest govern pregona és que la situació econòmica és feble, delicada, compromesa, complicada; i suggereix que els ingressos fiscals seran insuficients, i el que anuncia són retallades de despeses, demonitzant especialment alguns en concret.
I de nou, com en la campanya electoral, el dèficit fiscal continua sent eludit pel govern català, per la resta de partits, per gairebé la totalitat d'experts. La realitat real és que Catalunya té un dèficit fiscal del 8,7% del seu producte interior brut, PIB (ja ho sé: alguns càlculs eleven el percentatge fins al 12%, i sí, també sé que aquesta dada és la del 2007, però és el que hi ha).
Si el PIB de Catalunya el 2009 va ser de 204.000 milions d'euros, això vol dir això que el dèficit fiscal català ascendeix, almenys, a uns 18.000 milions.
Ara recordin a quant pujarà la necessitat de finançament extra de Catalunya en el 2011: 10.000 milions. Amb els números pot fer-se el que es vulgui, però després, la realitat és que al voltant de 18.000 milions d'euros surten anualment de l'economia catalana, i Catalunya té mancances, per exemple: la despesa sanitària per càpita és menor a Catalunya que en altres regions espanyoles que reben més del que donen.
No obstant això, ¡no obstant això!, respecte al dèficit fiscal ningú diu res; per què? Des que han començat a llegir aquestes línies vostès han estat llegint exclusivament sobre economia, és a dir, és absolutament fals que el tema del dèficit fiscal sigui un tema polític: és exclusivament econòmic, tècnic, en definitiva; són els polítics -tots, independentment del seu color- els qui ho han polititzat; caldria preguntar-los el perquè, no creuen?; i caldria preguntar-los també si abans de ficar les tisores en les despeses no pensen portar el tema del dèficit a col·lació
Santiago Niño Becerra - Catedràtic d'estructura econòmica. Facultat d'Economia IQS-URLL
.
Publicat el 29/01/2011 a L'Econòmic
Un cop llegit, crec que només tenim un camí, pas previ a la independéncia. Un govern de concentració, el tancament de caixes, i dir-ne prou. I si no en teniu prou aqui teniu dos article més del mateix autor
- 26/03/2011 Diners que fugen, deutes que es queden
- 26/02/2011 La realitat econòmica de Catalunya
29 de març 2011
És del tot precís que no ens oblidem de l'espoliació que patim si volem fer un bon diagnòstic.
És del tot precís que no ens oblidem de l'espoliació que patim si volem fer un bon diagnòstic. Si no el fem ben fet a Urgències ens enterraran o quan sortim esdevindrem un malalt crònic i endèmic.
Salvador Molins, BIC, Conseller de Catalunya Acció.
-----------------------
Com ajuda totalment insuficient veure el següent enllaç:
http://74.53.186.210/~jvilacat/ca/?p=336
En síntesi el document del Carec exposa que s’haurà de sortir de la crisi creixent i desendeutant al mateix temps, cosa gens fàcil. Per fer-ho explica que haurem d’equilibrar la balança exterior (exportant més que important) i haurem d’estalviar (públicament i privadament) més que no pas invertir. Per tant, la recuperació no vindrà del consum privat ni del públic, ni tampoc de la inversió en construcció. Haurà de venir de les exportacions, l’única forma de créixer generant els recursos necessaris per tornar el deute extern que l’economia ha acumulat en els darrers anys.
El document és d’una clarividència total, essent la primera vegada que llegeixo aquests arguments amb tal claredat i pedagogia, sense embuts ni subterfugis. Acaba definitivament amb les temptacions dels que pensen que per sortir de la crisi n’hi ha prou d’apujar els sous un 10% per afavorir el consum i la demanda interna. El document del Carec aposta fortament per la indústria, pel turisme i pels serveis exportables i recomana fer deures que aprofitin els avantatges diferencials del nostre teixit industrial, diversificat i exportador. Demana millorar la productivitat del treball i recuperar la confiança que frena molta inversió possible.
Respecte a la productivitat, recorda que l’economia espanyola no pot devaluar i que això és greu perquè aquesta economia té propensió a tenir una inflació superior a la dels països veïns. Per tant, per augmentar la competitivitat internacional cal augmentar la productivitat alhora que es moderen els costos nominals. Explica que, si hi hagués una devaluació, els salaris reals perdrien valor, raó per la qual ara s’haurà de fer el mateix per guanyar competitivitat exterior.
Pel que fa a les mesures que proposa, unes d’urgents per a la reactivació i altres d’estratègiques, les agrupa en quatre grups, l’ocupació, el finançament, la productivitat i la confiança. A alguns els ha semblat que les mesures són massa contundents, ultralliberals han dit, quan a mi em semblen insuficients pel moment de crisi que vivim, amb un atur entre 4,5 i 5 milions durant anys. És injust concentrar el pes de la crisi en aquesta munió d’aturats. Per tant, és el moment de treure’s caretes ideològiques, falsos estereotips, pòsit ignorant, vidres opacs que impedeixen veure, per enfocar de cara el debat, de fit a fit.
Quan divendres els participants entraven a la cimera, deien coses com “ens està caient la indústria”. Ho deixa J.M. Alvarez, secretari d’UGT. Mentre ho deia vaig pensar, i tu què has fet per impedir que el conveni del metall se signi amb una puja del 5,2%? D’això en dic actitud irresponsable.
Amb aquest clima es va fer la cimera anticrisi, cercant un consens que és impossible.
El resultat ha estat una posada en escena política fent veure que a Catalunya sabem arribar a acords entre tots, quan el document final no és ni un document de consens, és de majories i de mínims.
A la sortida Joan Herrera va dir que havia assistit a una dutxa neolliberal, referint-se a l’exposició del document del Carec. Va insistir que a la facultat d’Econòmiques hi ha economistes que tenen alternatives a la sortida de la crisi. Heus aquí un camí, que surtin de l’armari aquests economistes i organitzem un debat entre tots. Tinc ganes de veure si son capaços de defensar un model de creixement basat en el consum intern i en l’augment d’inflació.
Per tant, la cimera contra la crisi de divendres haurà estat un acte de bona fe i no gaire cosa més.
Una mostra del fairplay català, recuperació de l’oasi perdut, una aproximació més a la crua realitat de la crisi, l’entrada, podríem dir, a urgències.
La classe política, la patronal i la sindical, saben que anem malament, però no copsen la fondària del pou on ens trobem ni les dificultats per sortir-ne.
En aquest aspecte he trobat a faltar en el document del Carec certa quantificació de magnituds. Per exemple hauria estat bé explicar que el nostre diferencial d’inflació acumulat en els darrers 10 anys respecte a Alemanya és del 15%, que malgrat la crisi encara importem el 4,5% més del que exportem o que enguany la nostra inflació serà més elevada que a Alemanya tot i que allà creixen un 3,6% més que aquí.
Fa temps que explico el meu escepticisme en els grups socials que ens manen, dient que hem de resoldre els problemes en l’àmbit local de les empreses.
L’Administració el que ha de fer és resoldre els seus deures.
Li pot passar que s’hagi d’aprimar un 25%, cosa que demana ser més contundent.
Per exemple, per què no hi ha hagut cap referència en la racionalització administrativa, en la supressió dels micro i mini ajuntaments propiciant fusions, en el tancament dels consells comarcals, en la dissolució de les diputacions i en la posada en marxa de les vegueries?
Per què no es treu del calaix l’informe Roca? Polítics, la feina més gran la teniu al vostre costat!
La cimera ha servit per entrar a urgències. El problema és que s’ha trobat la solució en una tireta per a un dit, quan el malalt ja té gangrena i demana amputar-li un braç.
Salvador Molins, BIC, Conseller de Catalunya Acció.
-----------------------
Com ajuda totalment insuficient veure el següent enllaç:
http://74.53.186.210/~jvilacat/ca/?p=336
Cimera anticrisi: entrem a urgències
Posted by Joan Vila at 20:13
Per fi comencem a actuar contra la crisi. La cimera econòmica entre partits polítics, agents socials i el Carec serà la primera de les moltes reunions que faran falta per resoldre definitivament la crisi. El document de base el va confeccionar el Carec (Consell assessor per la reactivació econòmica i el creixement) i va servir als assistents a la cimera per exposar l’anàlisi i la gravetat dels problemes de l’economia catalana.En síntesi el document del Carec exposa que s’haurà de sortir de la crisi creixent i desendeutant al mateix temps, cosa gens fàcil. Per fer-ho explica que haurem d’equilibrar la balança exterior (exportant més que important) i haurem d’estalviar (públicament i privadament) més que no pas invertir. Per tant, la recuperació no vindrà del consum privat ni del públic, ni tampoc de la inversió en construcció. Haurà de venir de les exportacions, l’única forma de créixer generant els recursos necessaris per tornar el deute extern que l’economia ha acumulat en els darrers anys.
El document és d’una clarividència total, essent la primera vegada que llegeixo aquests arguments amb tal claredat i pedagogia, sense embuts ni subterfugis. Acaba definitivament amb les temptacions dels que pensen que per sortir de la crisi n’hi ha prou d’apujar els sous un 10% per afavorir el consum i la demanda interna. El document del Carec aposta fortament per la indústria, pel turisme i pels serveis exportables i recomana fer deures que aprofitin els avantatges diferencials del nostre teixit industrial, diversificat i exportador. Demana millorar la productivitat del treball i recuperar la confiança que frena molta inversió possible.
Respecte a la productivitat, recorda que l’economia espanyola no pot devaluar i que això és greu perquè aquesta economia té propensió a tenir una inflació superior a la dels països veïns. Per tant, per augmentar la competitivitat internacional cal augmentar la productivitat alhora que es moderen els costos nominals. Explica que, si hi hagués una devaluació, els salaris reals perdrien valor, raó per la qual ara s’haurà de fer el mateix per guanyar competitivitat exterior.
Pel que fa a les mesures que proposa, unes d’urgents per a la reactivació i altres d’estratègiques, les agrupa en quatre grups, l’ocupació, el finançament, la productivitat i la confiança. A alguns els ha semblat que les mesures són massa contundents, ultralliberals han dit, quan a mi em semblen insuficients pel moment de crisi que vivim, amb un atur entre 4,5 i 5 milions durant anys. És injust concentrar el pes de la crisi en aquesta munió d’aturats. Per tant, és el moment de treure’s caretes ideològiques, falsos estereotips, pòsit ignorant, vidres opacs que impedeixen veure, per enfocar de cara el debat, de fit a fit.
Quan divendres els participants entraven a la cimera, deien coses com “ens està caient la indústria”. Ho deixa J.M. Alvarez, secretari d’UGT. Mentre ho deia vaig pensar, i tu què has fet per impedir que el conveni del metall se signi amb una puja del 5,2%? D’això en dic actitud irresponsable.
Amb aquest clima es va fer la cimera anticrisi, cercant un consens que és impossible.
El resultat ha estat una posada en escena política fent veure que a Catalunya sabem arribar a acords entre tots, quan el document final no és ni un document de consens, és de majories i de mínims.
A la sortida Joan Herrera va dir que havia assistit a una dutxa neolliberal, referint-se a l’exposició del document del Carec. Va insistir que a la facultat d’Econòmiques hi ha economistes que tenen alternatives a la sortida de la crisi. Heus aquí un camí, que surtin de l’armari aquests economistes i organitzem un debat entre tots. Tinc ganes de veure si son capaços de defensar un model de creixement basat en el consum intern i en l’augment d’inflació.
Per tant, la cimera contra la crisi de divendres haurà estat un acte de bona fe i no gaire cosa més.
Una mostra del fairplay català, recuperació de l’oasi perdut, una aproximació més a la crua realitat de la crisi, l’entrada, podríem dir, a urgències.
La classe política, la patronal i la sindical, saben que anem malament, però no copsen la fondària del pou on ens trobem ni les dificultats per sortir-ne.
En aquest aspecte he trobat a faltar en el document del Carec certa quantificació de magnituds. Per exemple hauria estat bé explicar que el nostre diferencial d’inflació acumulat en els darrers 10 anys respecte a Alemanya és del 15%, que malgrat la crisi encara importem el 4,5% més del que exportem o que enguany la nostra inflació serà més elevada que a Alemanya tot i que allà creixen un 3,6% més que aquí.
Fa temps que explico el meu escepticisme en els grups socials que ens manen, dient que hem de resoldre els problemes en l’àmbit local de les empreses.
L’Administració el que ha de fer és resoldre els seus deures.
Li pot passar que s’hagi d’aprimar un 25%, cosa que demana ser més contundent.
Per exemple, per què no hi ha hagut cap referència en la racionalització administrativa, en la supressió dels micro i mini ajuntaments propiciant fusions, en el tancament dels consells comarcals, en la dissolució de les diputacions i en la posada en marxa de les vegueries?
Per què no es treu del calaix l’informe Roca? Polítics, la feina més gran la teniu al vostre costat!
La cimera ha servit per entrar a urgències. El problema és que s’ha trobat la solució en una tireta per a un dit, quan el malalt ja té gangrena i demana amputar-li un braç.
27 de març 2011
Catalanets immadurs i malcriats i mentiders.
El conseller d’Interior va assistir ahir a l’homenatge dels qui van lluitar per les llibertats catalanes a la Batalla de Talamanca, i que va resultar ser la última victòria d’un exèrcit català sobre les tropes borbòniques, en Felip Puig expressa en aquesta commemoració, que ens trobem en un final de cicle, i que s’acosta el moment en que haurem de decidir el nostre futur, cosa que sona a broma, quan aquesta mateixa setmana demanen a Solidaritat que retiri la proposició de llei per la independència en el Parlament, precisament per no quedar en evidencia, ja que no li donaran suport, tot plegat una broma de mal gust que els nostres avantpassat sens dubte no es mereixen.
Efectivament en Puig va assistir a aquest acte, i ens diu que el nostre futur ja no es l’Estatut del 2006 que ha estat profundament retallat, i recordo votat afirmativament per la seva formació, i gracies a aquesta retallada hem començat a dibuixar el procés cap al dret a decidir, demostrant que el nostre terreny de joc serà Europa, i no la transició democràtica espanyola, i que escoltarem la voluntat majoritària d’un poble que ha de dir on vol anar, primer volem gestionar la nostra hisenda, i definir el nostre model de país com feien els nostres herois en la Batalla de Talamanca el 13 d’agost de 1714, i que el conseller els compara, i diu que per guanyar necessitem la majoria. Cal recordar que aquesta darrera batalla guanyada per l’exèrcit català es va produir 1 mes abans de la caiguda de Barcelona, i sota les ordres del Marquès de Poal, van lluitar a Talamanca per defensar l’estat català, i vencen a l’enemic amb grans pèrdues per la part borbònica.
Realment, inspirar-se amb aquests herois i aquest sabor de victòria, cosa que no estem massa acostumats, que van donar les seves vides per la nació catalana en uns moments desesperats, i per salvaguardar la nostra identitat, les nostres lleis, i la nostra supervivència com a poble, en uns moments on la configuració mundial no portava cap bon auguri, i pràcticament varem acabar abandonats a la nostra sort davant de les tropes franceses i de castella. I on si aixequessin el cap es moririen de vergonya, de veure la indignitat que pot arribar un poble sense cap engruna de valentia, i sense cap tipus de vergonya i ganes de tornar a ser el que era, i treure’ns de damunt aquest llast que ens oprimeix des de fa gairebé 300 anys. Ens diu que es un final de cicle, i que s’acosta el moment del dret a decidir, però ves per on a la primera oportunitat que es presenta de donar aquest pas, que saben perfectament que es la única recepta possible per mantenir el nostre estat del benestar, com es la proposició de llei per la independència presentada per Solidaritat, diuen que no la votaran afirmativament. Com pensen arribar a aquest final del cicle si no volen donar el pas, i trencar la legalitat espanyola, cosa que tard o d’hora s’haurà de fer, que esperen que sigui un regal de Nadal, com volen apostar pel dret a decidir, si se’l neguen ells mateixos, i de retruc a la ciutadania, quan son majoria en la seu de la sobirania popular, francament aquesta presa de pel ja passa de mida, inventen mil i una excuses de fractures socials, alguns diuen que Europa mai ho permetria, com si fóssim una espècie d’empestats sense cap dret ,i el que es més fort sense els drets que ja han tingut altres, no es el moment i moltes coses més, a que es pensen que juguen retallant a consciència el nostre estat del benestar per la seva covardia, i per no voler afrontar el problema. No seria més lògic gastar les energies amb la solució definitiva, que amb la parodia d’aquest concert que ja naixerà mort, ja que no depèn de nosaltres, i amb tot això el Sr. Puig pretén fer la comparació amb aquest autèntics herois, ah, si aixequessin el cap.
Albert Cortés Montserrat
Comentaris: 2:
- el jocGabriel | diumenge, 27 de març de 2011 | 22:52hBona nit Albert. CiU sempre ha fet el mateix joc, és el típic partit autonomista de mena que li va perfecte l'actual escenari. I la majoria de catalans (que han votat majoritàriament a CiU) hi estan d'acord. Ja ho he dit altres vegades, el catalanet és un personatge inmadur que només sap queixar-se i queixar-se, li treus la queixa i està perdut. El seu "modus vivendi" és la queixa constant cap a un veí que li guanya la batalla i li passa la mà per la cara cada dia, però sinó fos així i tingués el que desitja: quina por!!!!!!!!!!!!!!estaria sol davant el perill...
A dia d'avui crec que no ens mereixem ser una nació europea perquè no hem fet cap esforç per ser-ho i seria un agravi comporatiu a altres nacions recentment independitzades que han tingut processos complicats (Kosovo) o , per contra, exemplars (Eslovàquia).
Resumint, Catalunya és un xiquet malcriat pels pares, ploraner, inmadur, però que sap que els pares sempre tenen raó perquè no coneix cap altre joc.
Salut i (in)dependència.
Gabriel
- LES INICIATIVES LES VOL EL GOVERN.M. Farré| Adreça electrònica | diumenge, 27 de març de 2011 | 22:39hD'alguna manera , les contradiccions sempre estàn presents. Els de CIU., mentres governin , aniran practicant el "ara no toca" , perquè les iniciatives i els temps , (hi amb això tenen raó) els marca el govern i no l'oposició minoritària. La pressió sobiranista a Convergència , seria bo que la rebés des de les sevas pròpies bases , perquè des de fora és molt controlable, 14 diputats independentistes (?).
17 de març 2011
INDEPENDÈNCIA: la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies.
Article
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/382958-unitat-per-a-que.html
"La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.
Unitat per a què
d'Hèctor Lòpez Bofill (fotografia):http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/382958-unitat-per-a-que.html
"La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.
Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent."
Extret de l'article d'Hèctor Lòpez Bofill publicat al Diari Avui el 15-3-2011.
Extret de l'article d'Hèctor Lòpez Bofill publicat al Diari Avui el 15-3-2011.
10 de març 2011
La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!
Resposta als desesperats que diuen que l'independentisme no se'n surt:
- No us amoïneu ...
La guerra dels 30 anys ja s'ha acabat!
I quina és la guerra dels 30 anys?
- Doncs és molt fàcil: PSC contra CIU, Generalitat contra Ajuntament de BCN, Diputacions contra Generalitat i sobretot CiU contra ERC.
Això ja s'ha acabat tot!
Ara la guerra entre SI i Esquerra s'ha enllestit en una setmana. Com diu Santiago Espot "l'era d'internet corra que vola" la Independència al 1900 necessitava de 100 anys ara Catalunya Acció vol executar-la en 10 anys: 2004-2014.
Els periodistes es deleixen per les guerres, Esquerra i Convergència en 30 anys no han sigut capaces d'unir-se ni per la llengua, no tenen determinació, només tenen rabietes i submissió!
La guerra dels 30 anys encara en durarà 30 més, però els independentistes que estem decidits per independitzar Catalunya només tenim una feina molt més digna que no pas esbarallar-nos: TRENCAR AMB ESPANYA i TRENCAR AMB ELS QUE PERDEN EL TEMPS ESBARALLANT-SE.
Només una feina! Només una lluita: INDEPENDÈNCIA !!!
Salvador Molins (BIC-CA-SI)
04 de març 2011
No podem mirar la crisi actual de SI amb les "curtes" posades.
Resposta al post del blog "Política Colonial":
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191378
Resposta de Salvador Molins:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191378
Resposta de Salvador Molins:
Les teves receptes també valen per l'autonomisme o encara més:
"Funcionalisme" a favor d'Espanya.
"Sentit d'estat" ... de l'estat espanyol! no pas de l'estat que construirem els catalans si ens mantenim ferms en la lluita: "Només es guanyen les batalles que no s'abandonen!"
No podem mirar la crisi actual de SI amb les "curtes", com tu dius!
Algun comentari diu que SI no fa bé les coses, pel que he vist des de que han entrat al Parlament, jo crec que sí que les fa bé!
La Independència de Catalunya s'acosta, no ho dubteu.
Algun periodista, bastants també han criticat ara l'independentisme dient que els projectes "personalistes" com diuen ells no són viables i fan riure, i ho diuen fent un clar favor del bipartidisme que tan agrada a l'statu quo.
Temps al temps! i d'ací a no gaire!
L'Independentisme reeixirà!
L'Independentisme no té els peus de fang sinó de ferro!
L'Independentisme reeixirà perquè es basa en la veritat, la determinació i la fermesa.
L'independentisme i el Poble català separaran el gra de la palla.
L'esperit i l'anhel de Catalunya vencerà la nostra supeditació a Espanya i França.
Catalunya, tota, des de Salses a Guardamar esdevindrà independent i confederal: Naturalmment la Confederació dels PPCC !
Salvador Molins, BIC, CA, SI i ben aviat de l'ANC.
"Funcionalisme" a favor d'Espanya.
"Sentit d'estat" ... de l'estat espanyol! no pas de l'estat que construirem els catalans si ens mantenim ferms en la lluita: "Només es guanyen les batalles que no s'abandonen!"
No podem mirar la crisi actual de SI amb les "curtes", com tu dius!
Algun comentari diu que SI no fa bé les coses, pel que he vist des de que han entrat al Parlament, jo crec que sí que les fa bé!
La Independència de Catalunya s'acosta, no ho dubteu.
Algun periodista, bastants també han criticat ara l'independentisme dient que els projectes "personalistes" com diuen ells no són viables i fan riure, i ho diuen fent un clar favor del bipartidisme que tan agrada a l'statu quo.
Temps al temps! i d'ací a no gaire!
L'Independentisme reeixirà!
L'Independentisme no té els peus de fang sinó de ferro!
L'Independentisme reeixirà perquè es basa en la veritat, la determinació i la fermesa.
L'independentisme i el Poble català separaran el gra de la palla.
L'esperit i l'anhel de Catalunya vencerà la nostra supeditació a Espanya i França.
Catalunya, tota, des de Salses a Guardamar esdevindrà independent i confederal: Naturalmment la Confederació dels PPCC !
Salvador Molins, BIC, CA, SI i ben aviat de l'ANC.
La manifestació de l'estiu ja va néixer estèril!.
Tota iniciativa d'alliberament promocionada pels autonomistes i els seus acòlits neix estèril!
Per això aquella manifestació ha quedat en res.
Fins ara Ciu, ERC i PSC no han fet ni han volgut fer res per a la Independència.
L'Independentisme trobarà nous i bons lideratges que ja s'estant gestant. Els tenim al davant i molt sovint no els veiem.
Prego bandegem la paraula "sobiranisme" que no significa res. Sobiranisme no vol dir res de concret i decidit. Sobiranisme és una engany del qui pronuncia aquesta paraula, de Ciu i d'Erc.
Sobiranisme és indefinició en estat pur!
Ningú té o comparteix la sobirania sense independència i sense un estat propi.
Salvador Molins, BIC-CA
Resposta al post del Blog:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191347
Per això aquella manifestació ha quedat en res.
Fins ara Ciu, ERC i PSC no han fet ni han volgut fer res per a la Independència.
L'Independentisme trobarà nous i bons lideratges que ja s'estant gestant. Els tenim al davant i molt sovint no els veiem.
Prego bandegem la paraula "sobiranisme" que no significa res. Sobiranisme no vol dir res de concret i decidit. Sobiranisme és una engany del qui pronuncia aquesta paraula, de Ciu i d'Erc.
Sobiranisme és indefinició en estat pur!
Ningú té o comparteix la sobirania sense independència i sense un estat propi.
Salvador Molins, BIC-CA
Resposta al post del Blog:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/191347
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
