28 d’abril 2012
Discurs íntegre de Joan Fuster a l'aplec de Castelló (25/04/1982)
Fabulós,
fantàstic, necessari, imprescindible, meravellós, impressionant,
extraordinari, genial, sorprenent... fusterià! Per fi, el discurs
íntegre d'aquell 25 d'abril. Sense paraules. Bé, sí: moltes gràcies!
26 d’abril 2012
La injustícia i la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya.
Peatges i desobediència
Hèctor López Bofill
L'autopista de peatge és una de les
expressions més feridores de la injustícia i de la discriminació que
pateixen els ciutadans de Catalunya. Arribarem al punt d'estar
finançant doblement les vies ràpides gratuïtes que han proliferat
durant les darreres dècades al centre i al sud de la península ibèrica:
financem les infraestructures espanyoles amb els impostos que paguem a
l'Estat (i que no tornen en forma d'inversions a Catalunya) i financem
l'alliberament dels peatges que resten en aquests mateixos territoris
amb els beneficis que les empreses concessionàries obtenen de les
autopistes catalanes, les úniques rendibles.
Gairebé tan indigne com el sistema radial
d'infraestructures que l'Estat ha imposat a costa de la nostra
espoliació és la complicitat de la classe política catalana amb les
empreses concessionàries. En comptes d'alliberar la infraestructura un
cop amortitzada la inversió, els diversos governs catalans han preferit
allargar la concessió i permetre que les empreses engreixessin el seu
compte de resultats amb beneficis nets i obtinguts sense risc.
Aprofitar-se d'un mercat captiu tot
carregant uns costos de transport exorbitants als ciutadans i a les
empreses productives és més aviat el contrari d'allò que s'associa a la
iniciativa empresarial, a la creativitat, a la lliure competència i al
creixement. Malgrat això, Artur Mas va nomenar Salvador Alemany,
president d'Abertis, empresa titular de la major part de concessions de
les autopistes catalanes, president del consell assessor per a la
reactivació econòmica. Aquest gest es pot relacionar ben bé amb una
manifestació una mica peculiar d'allò que Mas entén per “mentalitat
empresarial” o per declarar-se business friendly: el
capitalisme de diari oficial, del negoci segur i de com xuclant els
diners dels catalans es poden pagar les penyores a Espanya i rebentar
els concursos internacionals.
Però el comportament del govern de CiU en
aquest àmbit almenys ha estat coherent i no ha presentat cap
oscil·lació respecte a les accions dels darrers governs Pujol, època en
la qual es van allargar les concessions d'algunes de les autopistes ja
amortitzades (Terrassa-Manresa; Garraf o Túnel del Cadí). Més
sorprenent és l'actitud d'ERC que, després d'engegar justament a finals
dels noranta una memorable campanya per defensar la Catalunya lliure de peatges
en formar el tripartit, a partir del 2003, l'alliberament de les
autopistes de pagament va caure de l'agenda política del partit i no hi
va haver cap temptativa per influir en els governs de Maragall o de
Montilla per modificar el règim de les concessions prorrogades per CiU.
Al contrari, el tripartit va ser prolífic a pactar peatges a l'ombra i a
impedir que es construïssin autovies alternatives als trams de
pagament, de manera que encara avui, en ple 2012, per exemple, no
s'uneixen les dues zones més urbanitzades i industrialitzades del
Principat, el Camp de Tarragona i l'àrea metropolitana de Barcelona, amb
cap via ràpida lliure de peatge.
Amb aquests antecedents dubto que la
crida a ERC perquè s'afegeixi a la campanya #novullpagar tingui alguna
mena de seguiment per part de la cúpula del partit malgrat l'entusiasme
amb el qual Joan Tardà ha rebut la iniciativa, com tampoc no la tindrà
amb qualsevol dels partits polítics que carreguen amb crèdits amb les
entitats bancàries que participen en el negoci de les autopistes.
És interessant fixar-se en l'exemple de
les empreses concessionàries dels peatges perquè en ell conflueixen
bona part de les misèries que ens confinen a la relació de dominació
política amb Espanya, al tractament colonial i al vassallatge fins i
tot d'aquells que tot i defensar un projecte d'emancipació nacional a
l'hora de la veritat es veuen tenallats per les imposicions dels poders
fàctics. No hem d'oblidar que en les esmentades empreses trobem els
apòstols d'aquells cercles de poder que van emergir durant el
franquisme i fonamenten el seu negoci no sols en la unitat d'Espanya
sinó en la decisió espanyola de drenar els recursos de Catalunya.
Segurament la major part d'aquests poders no tenen cap incentiu per
assolir una Catalunya independent ja que, amb tota probabilitat, el
govern de l'estat català aboliria els seus negocis basats en la
discriminació dels catalans i en la seva espoliació, però ja hem vist
quina relació tenen amb ells la Convergència que diu haver posat el
rumb cap a Ítaca o l'Esquerra Republicana d'un Oriol Junqueras que poc
després d'assumir la presidència del partit es va a afanyar a impartir
una conferència al Cercle d'Economia per quedar bé amb alguns d'aquests
enemics de la Catalunya lliure.
Com pot comprovar el lector moltes coses
es poden haver destapat amb la valenta acció de Josep Casadellà de
negar-se a pagar el peatge. La primera, una actitud de rebel·lia, de
desobediència que, com succeeix en àmbits tan diferents com el de la
defensa del català a l'escola, la lluita contra l'espoliació fiscal o,
en general, la ruptura amb Espanya, és l'únic gest vàlid i creïble per
promoure un canvi en el sistema que, com hem vist, la majoria de
l'estament polític no està en condicions d'impulsar.
I, en un altre sentit, potser negar-se a
pagar els peatges permetrà a d'altres sectors conscients del greuge que
pateix Catalunya però poc permeables a l'imaginari cultural i
lingüístic català afegir-se a les reivindicacions nacionals que són
també les reivindicacions per la justícia i pel seu benestar.
* Article publicat al diari El Punt - Avui
Bosc: "‘la gent, a Catalunya, s'està acostant a la insubmissió"
Bosch ha afirmat en la seva intervenció al Parlament Espanyol que ‘la gent, a Catalunya, s'està acostant a la insubmissió, molts no paguen peatges, alguns paguen els impostos directament a la Generalitat, alguns ajuntaments es declaren insubmisos fiscals. Què la llei no ho preveu? Però si vostès són els primers a raspallar les lleis .... Com a mínim, els ciutadans desafien el poder per sentit de justícia. La gent s'ha llançat al bosc de Sherwood perquè vostès els empenyen a aquest santuari. Pobra Catalunya. Pobres Països Catalans’. Però per al portaveu independentista aquesta és precisament ‘la nostra font de confiança més gran. La gent corrent no és beneita, i té un límit. La gent és sensata i s'amotina davant la injustícia. I això és el que més llum ens aboca sobre el futur. Que dels seus abusos neixin somnis, neixin esperances, neixin valents i sorgeixin gegants’.
Per al portaveu independentista ‘aquests pressupostos no són de sentit comú, són tot el contrari. Són un robatori. El poder espanyol ens roba. Perquè les factures que paguem les gasten en ximpleries i en joguines de guerra. És així com han elaborat uns números o, més ben dit, han perpetrat un pressupost que discrimina, empobreix i humilia els contribuents de Catalunya’ i ha afegit que ‘qualsevol que defensi Catalunya no pot defensar aquests pressupostos. Estan estafant els humils i estan humiliant els estafats. Però a sobre ho fan des de la il.legalitat; ignoren les partides consignades en un Estatut que és llei orgànica i rebutgen fins i tot transferències com ara les beques, uns 200 MEUR, que el TC ja ha dictaminat que han de ser traspassades immediatament’.
Recollit de Vilaweb
24 d’abril 2012
CIU-Mas, Mas-CIU, no val o no vol per a la Independència!
CIU-Mas, Mas-CIU, no val o no vol per a la Independència!
Com voleu que ho digui? "No val" o "no vol"?
Fa 2000 anys, en el naixement del Projecte Cristià ja es posa en boca de Jesucrist la següent frase "qui es gira per anar a l'hort o la partera per parir no val per al Regne de Déu". El Regne de Déu era una expressió que significava un nou projecte d'alliberament, un regne diferent dels que aleshores es coneixien, un projecte diferent.
Res no ha canviat, el nostre projecte és d'una Catalunya política i nacionalment lliure, i qui políticament pensi en tot que no sigui alliberar Catalunya, assolir tenir un país ben bé dels catalans i pels catalans no val per aquest projecte d'alliberament i plenitud nacional.
Desenganyem-nos, no fem castells a l'aire, no esperem que Mas i Ciu canviïn, ells "no valen", més ben dit "no volen" preparar la Independència de Catalunya. Enganyaran, entretindran, jugaran amb els nostres sentiments, amb la nostra fe, amb la nostra esperança, amb el nostre anhel! Jugaran, entretindran, adormiran tot el que puguin, tan com puguin, els incauts catalans.
Diu el Sr. Mas "Catalunya un estat propi? És una opció. Jo no l'he negada mai" no llegim en les seves paraules res més del que estant dient: "no he negat mai que sigui una opció" però tots hauríem de saber que no és, no ha estat mai i no serà mai la seva opció. I quan diu "no vull enganyar ningú: no hem arribat al final del camí" no parla del camí de la Independència sinó de la situació de crisi generalitzada però obvia que l'espoliació espiritual i material de Catalunya continuarà amb tota l'agressivitat possible mentre Catalunya formi part d'Espanya.
Si no trenquem amb Espanya, Catalunya restarà intervinguda política, cultural i econòmicament fins a la seva defunció caom a nació.
Catalans, apostem, doncs, pels polítics i organitzacions polítiques que facin tot el possible per treure'ns d'aquest atzucac.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. (BIC, ANC, BxI, SIC)
Fotografia: Cartell 9 de febrer del 2005.
23 d’abril 2012
"Catalunya porta intervinguda des de 1714"
Uriel Bertran respon al President Mas que Catalunya porta intervinguda des de 1714 i la solució als problemes del país no passen per convocar eleccions sinó per la independència
El secretari general de
Solidaritat considera que la independència és la únic camí que ens queda
per sobreviure com a nació, per acabar amb l'espoli fiscal, per acabar
amb els peatges a les autopistes i per defensar la llengua i la cultura
catalana de les amenaces de l'odi contra Catalunya
El diputat de Solidaritat Uriel Bertran
ha valorat aquest matí des de l'estand que disposa la formació
independentista a la Rambla de Barcelona a l'alçada del carrer Ferran
—en el marc de la celebració de la Diada de Sant Jordi— les declaracions
del President Mas que ha afirmat que si Espanya intervé Catalunya
convocarà eleccions.
El secretari general de SI ha replicat a
Mas que “Catalunya porta intervinguda des de 1714 per l'estat
espanyol”. “Fa quasi tres-cents anys” ha remarcat. Segons el diputat
independentista “la solució als problemes del país passen per apostar
per l'estat propi i no per la convocatòria anticipada d'eleccions”.
Bertran considera que la independència “és l'únic camí que ens queda per
sobreviure com a nació, per acabar amb l'espoli fiscal, per acabar amb
els peatges a les autopistes i per defensar la llengua i la cultura
catalana de les amenaces de l'odi contra Catalunya que hem vist aquest
mateix cap de setmana al nostre país”.
Finalment Bertran ha denunciat que Mas
“és fort” amb el poble de Catalunya castigant-lo amb retallades i
patiment mentre que “és molt feble” davant del poder de Madrid al qual
és incapaç de plantar cara, per encabat exigir al president “que trenqui
d'una vegada els acords amb el PP i enceti la transició nacional cap a
la independència”.
21 d’abril 2012
Discurs sobre l'ANC, territorial de Cercs.
En
aquesta presentació, amics Ponterrants -del Pont de Raventí, ciutadans
del municipi de Cercs- vull posar a la vostra consideració uns elements
de judici per tal de que vegeu la legitimitat i la potència democràtica
del que estem fent entre tots els catalans i del que anem a fer. D'on
venim i vers on anem.
Benvolgudes catalanes i catalans del Municipi de Cercs, de tots els colors polítics, avui i junts en aquest acte estem acomplint l'anhel de molts de nosaltres i dels nostres avantpassats de poder fer una acte ferm de determinació per Catalunya.
Fa un parell d'anys quan corrien les Consultes a vosaltres com a molts altres pobles de Catalunya no us va ser possible fer-ho realitat, però ara, el camí que ens ha de portar a realitzar la plenitud de tota nació, que és la independència, ja camina amb pas irreversible.
Ara, com aquella senyora d'Arenys de Munt d'uns 90 d'anys, podríem dir "després d'haver votat per la Independència ja em puc morir", però no és així, naturalment que ningú de nosaltres es vol morir sense veure la nostra terra lliure i plena,
i sense sentir una de les sensacions més grans que es poden viure i que és privilegi de molt pocs, la sensació i l'esclat d'alegria exultant que sent tot un poble quan reneix a la llibertat.
El primer sentit de la independència es troba en el dret a tot poble a ser i administrar-se amb llibertat. A vegades hi ha situacions que fan més urgent i necessari l’exercici d’aquest dret i deure de tota nació.
Al llarg de centúries, encontres i desencontres entre Catalunya i Castella, multitud de vegades de forma molt negativa, ens han demostrat la no conveniència de viure junts. Sense voler-ho empesos per les nostres diferents maneres de ser i amb la mala sort, per a nosaltres els catalans, d'unes circumstàncies històriques adverses hem caigut en el pervers i agressiu joc entre el maltractat i el maltractador, tan conegut i estudiat avui dia. Tots sabem per experiència que si el maltractat no s'imposa o marxa amb urgència acaba esdevenint víctima mortal.
D'ací, d'aquesta raó, traiem la conclusió que si Catalunya no s'independitza, si no abandona el rol de maltractada, romandrà en greu perill la seva condició de nació, la seva llengua, la seva llibertat ...
Des de sempre, fa ja ben bé 600 anys, catalans de tota mena i condició han treballat per restaurar la nostra bona manera de fer democràtica entre governants i governats, defensant els nostres drets i constitucions. Mai el moviment per la independència ha restat quiet, silenciat i minoritzat sí, però mai quiet.
Els cicles històrics han anat passant i ara ens trobem davant d'un nou cicle, aquest obert a l'esperança. Com una mena de forat de cuc, la història ens posa davant d'una cruïlla, es tracta d'aquest proper 2014. El Poble català, a partir del gest de les Consultes i recordant l'Assemblea de Catalunya en crea una segona edició entomant l'únic objectiu que li va quedar pendent de realitzar de la primera: fer efectiu el dret a l'autodeterminació, promoure una Consulta a mitjans del 2013 i el Referèndum vinculant pel setembre del 2014.
Per aquest objectiu ens trobem avui realitzant aquest acte en el que es fa pública la Constitució de l'Assemblea Territorial de Cercs de l'ANC, i ens trobem aquí perquè teniu clar que vosaltres sou la resposta des de Cercs al clam que va manifestar Catalunya el 10 de juliol del 2010, no pas com uns protagonistes d'elit i lluïment sinó com a catalans conscients, ferms i sobretot responsables.
Hi ha finalment una altre condició que acompleix el Moviment per a la Independència que constituïm tots nosaltres en la seva fase actual i que esdevé una mena de garantia de la fita que hem d'assolir, i és que tots tenim clar que endeguem un procés que ja no abandonarem fins l'assoliment de l'objectiu que ens hem proposat:
Alliberar aquesta nostra nació i edificar-li un estat homologat, responsable i solidari en el Concert de les Nacions.
Per tot això i més coses som aquí, per ajudar l'ANC, per ser l'ANC, per empènyer el procés d'independència, per garantir que no s'aturi, per evitar que no es perverteixi, per coordinar-nos, per recolzar-nos, per engrescar als altres ... i per dir com les "Madres de la Plaza de Mayo" de l'Argentina que només es perden les lluites que s'abandonen!
Som el poble català, volem la nostra independència i només depèn de nosaltres: Una vegada més podem alliberar-nos!
Som-hi, doncs! Construïm sense mandra i amb decisió la República Catalana Independent. I tingueu ben present que no som un poble petit ni dèbil en res, ans el contrari i quan esdevinguem independents ens en sortirem i de pressa esdevindrem un estat europeu dels més rics material i espiritualment.
Salvador Molins Escudé, membre de l'ANC.
-----------------------
Hi ha gent de Berga per la Independència que ha demanat l’enllaç del
Benvolgudes catalanes i catalans del Municipi de Cercs, de tots els colors polítics, avui i junts en aquest acte estem acomplint l'anhel de molts de nosaltres i dels nostres avantpassats de poder fer una acte ferm de determinació per Catalunya.
Fa un parell d'anys quan corrien les Consultes a vosaltres com a molts altres pobles de Catalunya no us va ser possible fer-ho realitat, però ara, el camí que ens ha de portar a realitzar la plenitud de tota nació, que és la independència, ja camina amb pas irreversible.
Ara, com aquella senyora d'Arenys de Munt d'uns 90 d'anys, podríem dir "després d'haver votat per la Independència ja em puc morir", però no és així, naturalment que ningú de nosaltres es vol morir sense veure la nostra terra lliure i plena,
i sense sentir una de les sensacions més grans que es poden viure i que és privilegi de molt pocs, la sensació i l'esclat d'alegria exultant que sent tot un poble quan reneix a la llibertat.
El primer sentit de la independència es troba en el dret a tot poble a ser i administrar-se amb llibertat. A vegades hi ha situacions que fan més urgent i necessari l’exercici d’aquest dret i deure de tota nació.
Al llarg de centúries, encontres i desencontres entre Catalunya i Castella, multitud de vegades de forma molt negativa, ens han demostrat la no conveniència de viure junts. Sense voler-ho empesos per les nostres diferents maneres de ser i amb la mala sort, per a nosaltres els catalans, d'unes circumstàncies històriques adverses hem caigut en el pervers i agressiu joc entre el maltractat i el maltractador, tan conegut i estudiat avui dia. Tots sabem per experiència que si el maltractat no s'imposa o marxa amb urgència acaba esdevenint víctima mortal.
D'ací, d'aquesta raó, traiem la conclusió que si Catalunya no s'independitza, si no abandona el rol de maltractada, romandrà en greu perill la seva condició de nació, la seva llengua, la seva llibertat ...
Des de sempre, fa ja ben bé 600 anys, catalans de tota mena i condició han treballat per restaurar la nostra bona manera de fer democràtica entre governants i governats, defensant els nostres drets i constitucions. Mai el moviment per la independència ha restat quiet, silenciat i minoritzat sí, però mai quiet.
Els cicles històrics han anat passant i ara ens trobem davant d'un nou cicle, aquest obert a l'esperança. Com una mena de forat de cuc, la història ens posa davant d'una cruïlla, es tracta d'aquest proper 2014. El Poble català, a partir del gest de les Consultes i recordant l'Assemblea de Catalunya en crea una segona edició entomant l'únic objectiu que li va quedar pendent de realitzar de la primera: fer efectiu el dret a l'autodeterminació, promoure una Consulta a mitjans del 2013 i el Referèndum vinculant pel setembre del 2014.
Per aquest objectiu ens trobem avui realitzant aquest acte en el que es fa pública la Constitució de l'Assemblea Territorial de Cercs de l'ANC, i ens trobem aquí perquè teniu clar que vosaltres sou la resposta des de Cercs al clam que va manifestar Catalunya el 10 de juliol del 2010, no pas com uns protagonistes d'elit i lluïment sinó com a catalans conscients, ferms i sobretot responsables.
Hi ha finalment una altre condició que acompleix el Moviment per a la Independència que constituïm tots nosaltres en la seva fase actual i que esdevé una mena de garantia de la fita que hem d'assolir, i és que tots tenim clar que endeguem un procés que ja no abandonarem fins l'assoliment de l'objectiu que ens hem proposat:
Alliberar aquesta nostra nació i edificar-li un estat homologat, responsable i solidari en el Concert de les Nacions.
Per tot això i més coses som aquí, per ajudar l'ANC, per ser l'ANC, per empènyer el procés d'independència, per garantir que no s'aturi, per evitar que no es perverteixi, per coordinar-nos, per recolzar-nos, per engrescar als altres ... i per dir com les "Madres de la Plaza de Mayo" de l'Argentina que només es perden les lluites que s'abandonen!
Som el poble català, volem la nostra independència i només depèn de nosaltres: Una vegada més podem alliberar-nos!
Som-hi, doncs! Construïm sense mandra i amb decisió la República Catalana Independent. I tingueu ben present que no som un poble petit ni dèbil en res, ans el contrari i quan esdevinguem independents ens en sortirem i de pressa esdevindrem un estat europeu dels més rics material i espiritualment.
Salvador Molins Escudé, membre de l'ANC.
-----------------------
Hi ha gent de Berga per la Independència que ha demanat l’enllaç del
discurs de cloenda de l'ANC del Sergi López, amb subtítols!
Cal que aquest vídeo el vegi tot el món. Feu-lo circular, sobretot a l'estranger.
Per veure els subtítols, un cop començada la reproducció cal clicar a "cc" a la barra de reproducció, com indica la fletxa de la imatge que s'adjunta
Cal que aquest vídeo el vegi tot el món. Feu-lo circular, sobretot a l'estranger.
Per veure els subtítols, un cop començada la reproducció cal clicar a "cc" a la barra de reproducció, com indica la fletxa de la imatge que s'adjunta
18 d’abril 2012
Millor i més segur fer gan SCI "Solidaritat 2014"
Si el 14 d'abril és una data que hom commemora cada any la proclamació de la Repúblic catalana per part de Francesc Macià al 1931, el 17 del mateix mes i any hauria de ser una referència obligada per a la reflexió política pels independentistes d'ara.
El pas enrere del mateix Macià acceptant reconvertir la República catalana en Generalitat de Catalunya hauria de ser objecte d'atenció historiogràfica i anàlisi política preferent ateses les analogies en el comportament dels dirigents d'allavòrens i d'ara davant el poder espanyol. El separatisme català tenia al 1931 un líder amb una imatge èpica i lideratge moral, hi havia una base social catalanista majoritària -com es va demostrar al referèndum de l'Estatut de Núria-, però no tenia ni organització, ni estratègia d'accés al poder.
Llunyanament hi havia el referent irlandès i la fórmula transaccional de l'Estat Lliure del 1922, però la "República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica" no va ser ben bé el mateix. Els nacionalistes irlandesos s'avingueren a les condicions d'un Tractat debatut llargament amb la corona britànica, en el cas dels republicans catalans la Generalitat fou el resultat d'un negociació corre cuita amb les improvisades autoritats espanyoles. La proclama de Macià fou una fórmula sobiranista d'arrels netament federals que connecta amb el precedent frustrat del 1873 i realment allò que fa, més que declarar la independència, és instar Espanya a reorganitzar-se sobre la base d'un pacte federal.
Els propòsits separatistes declarats -sincerament- per Francesc Macià durant la seva estada a Cuba l'any 1928 i l'aprovació del projecte de Constitució provisional de la República catalana promoguda per Josep Conangla i Fontanilles no tingueren concreció un cop arribat el moment històric d ela caiguda dels Borbons. La reacció de les autoritats republicanes espanyoles, desplaçades des de Madrid a Barcelona pe reconduir els efectes del gest català del 14 d'abril fou la de posposar la fórmula d'encaix de Catalunya a Espanya a allò que determinés la nova constitució que s'havia de redactar. Marcel·lí Domingo, posant-se del costat espanyol, repetí el paper de fals mitjançer que ja havien representat Pi i Margall o Figueras durant la Primera República.
Llunyanament hi havia el referent irlandès i la fórmula transaccional de l'Estat Lliure del 1922, però la "República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica" no va ser ben bé el mateix. Els nacionalistes irlandesos s'avingueren a les condicions d'un Tractat debatut llargament amb la corona britànica, en el cas dels republicans catalans la Generalitat fou el resultat d'un negociació corre cuita amb les improvisades autoritats espanyoles. La proclama de Macià fou una fórmula sobiranista d'arrels netament federals que connecta amb el precedent frustrat del 1873 i realment allò que fa, més que declarar la independència, és instar Espanya a reorganitzar-se sobre la base d'un pacte federal.
Els propòsits separatistes declarats -sincerament- per Francesc Macià durant la seva estada a Cuba l'any 1928 i l'aprovació del projecte de Constitució provisional de la República catalana promoguda per Josep Conangla i Fontanilles no tingueren concreció un cop arribat el moment històric d ela caiguda dels Borbons. La reacció de les autoritats republicanes espanyoles, desplaçades des de Madrid a Barcelona pe reconduir els efectes del gest català del 14 d'abril fou la de posposar la fórmula d'encaix de Catalunya a Espanya a allò que determinés la nova constitució que s'havia de redactar. Marcel·lí Domingo, posant-se del costat espanyol, repetí el paper de fals mitjançer que ja havien representat Pi i Margall o Figueras durant la Primera República.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 1
- EspeculantDaguer | dimecres, 18 d'abril de 2012 | 10:59hAvui, l'Avi s'hagués decantat per la República independent de Catalunya. Les circumstàncies ens són molt més favorables. Començant per la base popular (el referèndum de l'Estatut de Núria no sé si seria per treure'n massa conclusions).
Avui, tanmateix, els nostres dirigents són de merengue, aleshores eren de pedra picada. Vatua diferència!
No ens il.lusionem per fer decantar els dirigents de partits grans, és molt més segur i eficaç fer grans els partits petits que des del primer dia han treballat per la independència. Cal votar-los, només.
16 d’abril 2012
La Catalunya independent, com a país normal, tindrà el català com a única llengua oficial !
Ahir llegia al diari Ara que un dels punts que el PP esgrimeix en contra de l'opció independentista per a Catalunya és que "la secessió dificultaria -encara més, segons els populars- la vida dels castellanoparlants" (a Catalunya, òbviament). Ja sé que tots els partits parlen amb eufemismes i que els ciutadans necessitem fer hermenèutica per entendre el que realment volen dir, però en aquest cas, aquest eufemisme és vacu, perquè, que potser pretendrien els senyors del PP que els castellanoparlants no se sentissin marginats a França, a Holanda o a Alemanya, per exemple (llevat que parlessin les llengües respectives oficials)?
Aquest pseudoargument cau pel seu propi pes. A mi m'agradaria que fos cert, i no per mania al castellà ni als castellanoparlants, sinó perquè una Catalunya independent, com a país normal, tindria el català com a única llengua oficial, la qual cosa comportaria que totes les televisions que emetessin des del territori nacional serien en català (qui volgués veure Telecinco o Antena3 podria posar-se un satèl·lit, és clar), els diaris també, l'Administració faria tots els papers exclusivament en català i, en definitiva, en una Catalunya estat, el català s'hauria de normalitzar com és normal el castellà a Espanya o el noruec a Noruega.
Si Espanya fos un país amb mentalitat federal, o bé les quatre llengües oficials ho serien arreu de l'estat, o bé en els territoris on es parlen llengües no castellanes, hi serien llengua oficial única. El bilingüisme és un gol immens que ens van colar amb la Constitució que tenim i que, atesa la manca de poder i de recursos del català per fer-se fort, el condemna a l'agonia i a la diglòssia permanent. A Bèlgica, el neerlandès és l'única llengua oficial a Flandes, i el francès ho és a Valònia. A Brussel·les, on són cooficials totes dues, acaba imperant la llei del més fort: el francès té un 85% de presència, enfront del 15% del neerlandès.
El català, cal recordar-ho, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. I comparteixo l'opinió que l'única manera de salvar-lo és aconseguir la independència d'una part del territori del qual és llengua pròpia. Al capdavall, tal com diu Josep M. Terricabras, és un fenomen únic al món que la llengua forana arraconi i escombri la pròpia. I tal com diu el savi August Rafanell, la feina del franquisme encara la percebem avui dia: que el castellà es vegi com a llengua normal a Catalunya.
Per cert, recomano enfervoridament l'apunt d'avui del blog de Toni Cucarella: Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa.
Si Espanya fos un país amb mentalitat federal, o bé les quatre llengües oficials ho serien arreu de l'estat, o bé en els territoris on es parlen llengües no castellanes, hi serien llengua oficial única. El bilingüisme és un gol immens que ens van colar amb la Constitució que tenim i que, atesa la manca de poder i de recursos del català per fer-se fort, el condemna a l'agonia i a la diglòssia permanent. A Bèlgica, el neerlandès és l'única llengua oficial a Flandes, i el francès ho és a Valònia. A Brussel·les, on són cooficials totes dues, acaba imperant la llei del més fort: el francès té un 85% de presència, enfront del 15% del neerlandès.
El català, cal recordar-ho, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. I comparteixo l'opinió que l'única manera de salvar-lo és aconseguir la independència d'una part del territori del qual és llengua pròpia. Al capdavall, tal com diu Josep M. Terricabras, és un fenomen únic al món que la llengua forana arraconi i escombri la pròpia. I tal com diu el savi August Rafanell, la feina del franquisme encara la percebem avui dia: que el castellà es vegi com a llengua normal a Catalunya.
Per cert, recomano enfervoridament l'apunt d'avui del blog de Toni Cucarella: Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa.
Comentaris: 1
...
Anònim | diumenge, 15 d'abril de 2012 | 21:37h
Alguns ja voldrien que es marginarà el català a Catalunya igual que el castellà es margina a Madrid.
I per molt que els catalans vulgueren marginar el castellà a Catalunya, no ho farient tant o igual que el català ha estat marginat a Madrid.
I per molt que els catalans vulgueren marginar el castellà a Catalunya, no ho farient tant o igual que el català ha estat marginat a Madrid.
09 d’abril 2012
"Els idus de març" i l'ideal de Catalunya.
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Els idus de març (The Ides of March | Los idus de marzo | Les marches du pouvoir | Le idi di marzo), de George Clooney.
(..) parla del desencís davant un llenguatge polític que s'ha anat buidant de significat per transformar-se en codi per a una estratègia de l'arribisme, completament deslligada de tota integritat. (..) Clooney, partint d'una peça teatral de Beau Willimon, ha construït la gran pel·lícula de la decepció provocada pel darrer gran miratge del partit demòcrata. A Los idus de marzo no hi surten republicans. La seva maduresa neix de la consciència que hi ha alguna cosa pitjor que l'enemic ideològic: aquell que traeix l'ideal (Votar Clooney, Jordi Costa, El Punt Avui, 10.03.2012)
Assassinant l’idealisme a base de traïcions, 'Los idus de marzo' sembla entendre la política com un escenari propici a la tragèdia (el títol cita el 'Juli Cèsar' shakespearià), que acabarà inevitablement ple de cadàvers (metafòrics i, també, reals) (Les ombres del poder, Gerard Casau, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 16.03.2012)
No hi ha innocència possible en la vida americana, com tampoc hi ha esperança que els més joves aportin la purificació necessària. Explicada com un conte moral, sòbria i sense concessions, a l'obra de Clooney potser li manca una mica d'empenta, de rigor en la posada en escena, però no és un simple thriller polític més: com a les millors tragèdies isabelines, allò que importa és el trist destí de la condició humana (Retrat d'ombres, Carlos Losilla, El Punt Avui, 16.03.2012)
No és que Clooney s’hagi posat a fer propaganda per cap dels dos fronts que cada quatre anys es disputen el Despatx Oval. “Es tracta de passar comptes amb el cinisme que els americans hem d’aguantar de les altes esferes –indica–. És com aixecar un mirall” (Tu també, Brutus? (Josep Lambies, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
***
FOTO © Wide Pictures Els idus de març, de George Clooney
(..) parla del desencís davant un llenguatge polític que s'ha anat buidant de significat per transformar-se en codi per a una estratègia de l'arribisme, completament deslligada de tota integritat. (..) Clooney, partint d'una peça teatral de Beau Willimon, ha construït la gran pel·lícula de la decepció provocada pel darrer gran miratge del partit demòcrata. A Los idus de marzo no hi surten republicans. La seva maduresa neix de la consciència que hi ha alguna cosa pitjor que l'enemic ideològic: aquell que traeix l'ideal (Votar Clooney, Jordi Costa, El Punt Avui, 10.03.2012)
Assassinant l’idealisme a base de traïcions, 'Los idus de marzo' sembla entendre la política com un escenari propici a la tragèdia (el títol cita el 'Juli Cèsar' shakespearià), que acabarà inevitablement ple de cadàvers (metafòrics i, també, reals) (Les ombres del poder, Gerard Casau, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 16.03.2012)
No hi ha innocència possible en la vida americana, com tampoc hi ha esperança que els més joves aportin la purificació necessària. Explicada com un conte moral, sòbria i sense concessions, a l'obra de Clooney potser li manca una mica d'empenta, de rigor en la posada en escena, però no és un simple thriller polític més: com a les millors tragèdies isabelines, allò que importa és el trist destí de la condició humana (Retrat d'ombres, Carlos Losilla, El Punt Avui, 16.03.2012)
No és que Clooney s’hagi posat a fer propaganda per cap dels dos fronts que cada quatre anys es disputen el Despatx Oval. “Es tracta de passar comptes amb el cinisme que els americans hem d’aguantar de les altes esferes –indica–. És com aixecar un mirall” (Tu també, Brutus? (Josep Lambies, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
***
FOTO © Wide Pictures Els idus de març, de George Clooney
------------------------
"Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya." (Santiago Espot)
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.
Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.
Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
08 d’abril 2012
Bona Pasqua ... Catalunya! Ben aviat lliure, justa i independent!
El procés d'independència avança quasi imperceptiblement, arreu, per tots costats, se'n detecten múltiples símptomes. No podem dir que siguem ben bé ja al final del procés però aquest procés està avançant.Ara ja es fa imprescindible vetllar perquè aquest procés de secessió no derivi en una mena de transició enganyosa, en una independència borda.
D'això que estic escrivint, de com avança el procés, tindríem un símptoma en les darreres declaracions de la castellaníssima delegada del "Gobierno Español", a Catalunya, un autèntica "Duquesa de Olivares" dient el revés del que sabem tots. Hauria de saber aquesta desagradable senyora, perquè és desagradable de mena, té ben bé l'aire d'una odiosa, orripilant i nefasta colonitzadora, hauria de saber que quan Catalunya sigui un estat sobirà i independent al cent per cent passarà de ser una colònia d'espanya, una colònia en camí d'autodestrucció i empobriment, a ser un país responsable i renaixent i molt aviat un dels paisos europeus de primera línia en progrés, sana solidaritat, líder en investigació, admirat per tot Europa i per tot el món. I sobretot Catalunya serà un país on persones indesitjables com aquesta no hi podran viure ni somniar-ho, viurien tan amargades com ens sentim nosaltres patin la subjugació de la maldestre espanya.
Un altre símptoma és la notícia que acabo de sentir en que la representant del Partit Popular Català -això de català és un dir- diu que vol promoure un tracte fiscal just per a Catalunya. Aquesta dona i la seva gent arriben dotze o quinze anys tard. Això d'un finançament just ho deia el Pujol fa quinxe anys, digueu-m'ho a mi que em dedicava a penjar adhesius que deien "més autogovern i un finançament just" entre altres consignes com ara "República Independent" i altres ...
Quan el qui no donaria mai ni pa ni aigua pel teu poble comença a parlar de justícia pel teu poble ... més val que malpensis! què vol aturar aquesta altra desagradable colonitzadora? res de bo! no volen res de bo! volen aturar un procés que ja tenen la sensació que se'ls està escapant de les mans.
I finalment un tercer símptoma, aquest més greu perquè es refereix als qui volen descafeinar la plenitut nacional de Catalunya fent veure que són catalans que estimen Catalunya, aquesta és la hipocresia més greu, a aquests, com deia Jesucrist gens suspecte de violent, "més els valdria que els lliguessin una pedra de molí al coll i els tiressin al fons del mar". Hem refereixo als senyors de Convergència, no als votants sinó als caps de la cúpula convergent, els que fan servir amb més hipocresia encara -si això és imaginable- fan servir al Duran i Lleida de papus dels monstres del seu propi subconscient.
Que volen aquesta gent que corren de matinada enganyant a tort i dret. Volen sobresorgir ells per sobre de tot i dels altres? Perquè s'inventen coses com que estat propi i independència no són sinònims, així no promouen la independència sana sinó que són els "contra" de la Independència plena. Aquesta gent i la seva manera de pensar i fer és el perill més gran que pot fer avortat una vegada més la possibilitat d'alliberar Catalunya. Aquesta manera de fer és aquella manera intrinseca de fer que queda tan ben expresada amb el conegut "todo està atado y bién atado" o aquell altre "canviem-ho tot perquè no canviï res".
Això que dic, aquest tercer símptoma, aquest del perill més gran, queda destapat als nostres ulls amb el següent text que us adjunto recollit del facebook:
"El full de ruta de CiU segons en Bert Bern: "Els que crèiem que CyU no tenia un full de ruta estàvem equivocats. Ells ara tenen una actitud d'independència en el camí cap a l'Estat propi no independent passant abans per l'estació del Pacte Fiscal en la línia del concert econòmic per tal d'evitar un xoc de trens i poder posar rumb a Ítaca". Amb aquest full de ruta no és d'estranyar que Catalunya vagi a la deriva i de pet al pedregar. (Facebook de Catalunya Acció)
La por injustificada al xoc de trens tan famós justifica per alguns el fet de contentar-se amb una Independència Borda o fins i tot en la mateixa submissió permanent a un estat aliè que ens vol morts, colonitzats, com un estàtic objecte de museu.
Torrno al començament d'aquest article:
"Ara ja es fa imprescindible vetllar perquè aquest procés de secessió no derivi en una mena de transició enganyosa, en una independència borda."
Bona Pasqua! ... Catalunya! Ben aviat seràs lliure, justa i independent!
Aquesta ha de ser la nostra determinació, la dels que no volem una independència ni esquifida ni borda.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
07 d’abril 2012
VilaWeb.cat És l'hora! preparem-nos pel molt proper Estat Català Independent.
El pacte fiscal és un engany de Mas i Ciu, i el primer que va picar l'ham va ser ERC de l'Oriol Junqueras i l'amagat Puigcercós i la seva trepa.
Per fer seguidisme de CIU i dels seus enganys avui ERC, en l'actual legislatura catalana és menys que un zero a l'esquerra, no se'ls veu ni piulen res que valgui la pena.
El pacte fiscal és una altra de les pastanagues de Mas, Pujol, Oriol Pujol i de Ciu, una pastanaga que ja està arrugada i podrida: morta com deia avui la portaveu d'ERC. Sí, ERC enlloc de defensar la independència com està fent Solidaritat (SCI) es dedica a fer seguidisme i contrafort dels regionalistes CIU.
El pacte fiscal és una engany que ha durat molt poc. Menys va durar la pastanaga del Concert Econòmic amb la que es va presentar Mas a les eleccions catalanes i com que era la seva bandera principal representa que per això les va guanyar, però ai las, amb un més ja havia llençat la pastanaga del Concert per canviar-la per la pastanaga del Pacte Fiscal, un pacte que sabem de segur que serà una merda i una enredada més. Ara el mateix Mas ja va reconèixer que no funcionaria, després d'haver dit que pobres espanyols no tenien diners -no sé on es fiquen els milers de milions que ens roben i que l'actual govern català encara es deixa robar.
Ara la nova pastanaga, a banda de tirar endavant com les mules i empènyer encara més Catalunya vers l'abisme, és la Agència Tributària Catalana ...
Prou de pastanagues senyors de convergència, prou de false excuses atorgades a la maldat del Duran, prou de fotre le ruc i de matar Catalunya!
Ara és l'hora de la Independència i ho és perquè volem fer una Catalunya lliure on primi l'excel·lència i no pas la dependència de qui ens vol subjugats, pobres i morts.
Desperteu catalans! i no feu cas de les pastanagues dels regionalistes catalans que embolicats amb la bandereta ens enganyen dia a dia i any rere any!
Salvador Molins (BIC-Catalunya Acció) (SI,BxI,ANC)
Per fer seguidisme de CIU i dels seus enganys avui ERC, en l'actual legislatura catalana és menys que un zero a l'esquerra, no se'ls veu ni piulen res que valgui la pena.
El pacte fiscal és una altra de les pastanagues de Mas, Pujol, Oriol Pujol i de Ciu, una pastanaga que ja està arrugada i podrida: morta com deia avui la portaveu d'ERC. Sí, ERC enlloc de defensar la independència com està fent Solidaritat (SCI) es dedica a fer seguidisme i contrafort dels regionalistes CIU.
El pacte fiscal és una engany que ha durat molt poc. Menys va durar la pastanaga del Concert Econòmic amb la que es va presentar Mas a les eleccions catalanes i com que era la seva bandera principal representa que per això les va guanyar, però ai las, amb un més ja havia llençat la pastanaga del Concert per canviar-la per la pastanaga del Pacte Fiscal, un pacte que sabem de segur que serà una merda i una enredada més. Ara el mateix Mas ja va reconèixer que no funcionaria, després d'haver dit que pobres espanyols no tenien diners -no sé on es fiquen els milers de milions que ens roben i que l'actual govern català encara es deixa robar.
Ara la nova pastanaga, a banda de tirar endavant com les mules i empènyer encara més Catalunya vers l'abisme, és la Agència Tributària Catalana ...
Prou de pastanagues senyors de convergència, prou de false excuses atorgades a la maldat del Duran, prou de fotre le ruc i de matar Catalunya!
Ara és l'hora de la Independència i ho és perquè volem fer una Catalunya lliure on primi l'excel·lència i no pas la dependència de qui ens vol subjugats, pobres i morts.
Desperteu catalans! i no feu cas de les pastanagues dels regionalistes catalans que embolicats amb la bandereta ens enganyen dia a dia i any rere any!
Salvador Molins (BIC-Catalunya Acció) (SI,BxI,ANC)
05 d’abril 2012
La crisi permanet de Catalunya es diu Espanya, i el principal responsable n'és el regionalisme de la bandereta.
Quan llences cada dia 8.000.000.000 de les antigues pessetes ...
Quan llences cada dia 8.000.000.000 de les antigues pessetes (vuit mil milions de pessetes llençades cada dia a Madrid, cadascún dels 365 dies de l'any) no pots dir que hi ha crisi econòmica, en tot cas has de dir que els catalans som rucs i irresponsables.
Fa trenta anys que dura aquesta bogeria, aquesta irresponsabilitat. Trenta anys (només comptant des de la fi del franquisme) trenta anys perduts i llançats, descapitalitzant-nos cada dia, robant-ho de cadascún dels catalans siguin menuts o grans.
Jo, la meva empresa arrossega dues hipoteques des dels anys 70, hem pagat a la Caixa munts de milions dels crèdits i dels interessos, hem hagut d'escanyar durant tots aquests anys les nostres inversions i els nostres sous, ara mateix encara devem a la vora d'uns 100.000 euros (16 milions de pessetes).
Quanta gent ofegada per les hipoteques podria ajudar Catalunya si disposés d'aquests 8.000.000.000 -vuit mil milions de pessetes cada dia- o el que correspon en euros, exactament 48 milions d'euros cada dia dels 365 dies de l'any de cadascún d'aquests 30 anys que ja hem tornat a llençar.
Amb 48 milions d'euros diaris quantes persones hipotecades podries ajudar per que revertissin la seva activitat en reprendre de nou l'economia?
Definitivament a Catalunya només tenim una crisi i aquesta crisi es diu Espanya i és la pitjor de les crisis perquè aquesta, si no trenquem amb Espanya, no s'acabarà mai més! encara pitjor ... s'agreujarà dia a dia i és una crisi que ens pren el menjar, foragita els nostres fills i ens roba l'ànima!
A Catalunya només tenim aquesta greu crisi: ens roben i el que encar és pitjor és que ens deixem robar!!!
Avui, els responsables d'aquesta follia mortal som els babaus catalans, i els executors d'aquesta follia mortal els han votat molts de nosaltres, són els regionalistes de sempre, els que tenen interessos a banda i banda, els que ens volen subjugats a la maltractadora Espanya.
I com s'ho fan aquests maleïts regionalistes per vinclar-se i vinclar-nos?
-Doncs, tot sovint, quan s'acosten les eleccions o quan estratègicament ho creuen convenient, aquests regionalistes de sempre començant per Cambó i seguint per Pujol amb l'excusa de Duran, fins arribar al Mas i a l'Oriol Pujol, es vesteixen amb la bandereta i com que saben de la candidesa de tants i tants catalans es burlen de la nostra bona fe i destrossen impunement el moll de l'os de la nostra ànima col·lectiva "l'anhel d'Independència dels catalans"!
Ells, els regionalistes, que fins gosen posar l'estelada al jardí vuit dies abans de les eleccions espanyoles, són els traïdors de la pàtria, són el tap que no deixa respirar la Independència de la nostra nació, són els principals responsables i executors per omissió i ocultació del robatori que patim.
En resum 8.000.000.000 milions de pessetes llençats cada dia!
No tenim crisi, tan sols som uns irresponsables!
Fa trenta anys que dura aquesta bogeria, aquesta irresponsabilitat. Trenta anys (només comptant des de la fi del franquisme) trenta anys perduts i llançats, descapitalitzant-nos cada dia, robant-ho de cadascún dels catalans siguin menuts o grans.
Jo, la meva empresa arrossega dues hipoteques des dels anys 70, hem pagat a la Caixa munts de milions dels crèdits i dels interessos, hem hagut d'escanyar durant tots aquests anys les nostres inversions i els nostres sous, ara mateix encara devem a la vora d'uns 100.000 euros (16 milions de pessetes).
Quanta gent ofegada per les hipoteques podria ajudar Catalunya si disposés d'aquests 8.000.000.000 -vuit mil milions de pessetes cada dia- o el que correspon en euros, exactament 48 milions d'euros cada dia dels 365 dies de l'any de cadascún d'aquests 30 anys que ja hem tornat a llençar.
Amb 48 milions d'euros diaris quantes persones hipotecades podries ajudar per que revertissin la seva activitat en reprendre de nou l'economia?
Definitivament a Catalunya només tenim una crisi i aquesta crisi es diu Espanya i és la pitjor de les crisis perquè aquesta, si no trenquem amb Espanya, no s'acabarà mai més! encara pitjor ... s'agreujarà dia a dia i és una crisi que ens pren el menjar, foragita els nostres fills i ens roba l'ànima!
A Catalunya només tenim aquesta greu crisi: ens roben i el que encar és pitjor és que ens deixem robar!!!
Avui, els responsables d'aquesta follia mortal som els babaus catalans, i els executors d'aquesta follia mortal els han votat molts de nosaltres, són els regionalistes de sempre, els que tenen interessos a banda i banda, els que ens volen subjugats a la maltractadora Espanya.
I com s'ho fan aquests maleïts regionalistes per vinclar-se i vinclar-nos?
-Doncs, tot sovint, quan s'acosten les eleccions o quan estratègicament ho creuen convenient, aquests regionalistes de sempre començant per Cambó i seguint per Pujol amb l'excusa de Duran, fins arribar al Mas i a l'Oriol Pujol, es vesteixen amb la bandereta i com que saben de la candidesa de tants i tants catalans es burlen de la nostra bona fe i destrossen impunement el moll de l'os de la nostra ànima col·lectiva "l'anhel d'Independència dels catalans"!
Ells, els regionalistes, que fins gosen posar l'estelada al jardí vuit dies abans de les eleccions espanyoles, són els traïdors de la pàtria, són el tap que no deixa respirar la Independència de la nostra nació, són els principals responsables i executors per omissió i ocultació del robatori que patim.
En resum 8.000.000.000 milions de pessetes llençats cada dia!
No tenim crisi, tan sols som uns irresponsables!
Siguem Independents i confederem tots els països de la nostra Nació.
La meva confederació és la catalana, la dels Països Catalans.
La Confederació es diferència de la Federació amb el manteniment de la total sobirania respecte de la capacitat de fer i desfer la unitat de l'estat en qüestió. L'estat confederat o unió confederal sempre manté la total sobirania de tots els estats membres.
Per poder Confederar-se o desconfederar-se, sempre has de ser plenament sobirà i independent.
Per tant, ara i sempre, primer siguem sobirans i lliures o sigui que fem tot el possible per trencar amb Espanya i construir el "nou Estat Català Independent" i anem amb compte amb no fer servir el terme "sobiranistes" que és un subterfugi per enganyar als catalans despistats, donar cobertura als regionalistes de CiU i per torpedinar el procés de secessió que ens cal acomplir urgentment.
Salvador Molins (BIC-CA)
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
