09 d’abril 2012
"Els idus de març" i l'ideal de Catalunya.
Recupero feina endarrerida en aquest blog, amb la lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Els idus de març (The Ides of March | Los idus de marzo | Les marches du pouvoir | Le idi di marzo), de George Clooney.
(..) parla del desencís davant un llenguatge polític que s'ha anat buidant de significat per transformar-se en codi per a una estratègia de l'arribisme, completament deslligada de tota integritat. (..) Clooney, partint d'una peça teatral de Beau Willimon, ha construït la gran pel·lícula de la decepció provocada pel darrer gran miratge del partit demòcrata. A Los idus de marzo no hi surten republicans. La seva maduresa neix de la consciència que hi ha alguna cosa pitjor que l'enemic ideològic: aquell que traeix l'ideal (Votar Clooney, Jordi Costa, El Punt Avui, 10.03.2012)
Assassinant l’idealisme a base de traïcions, 'Los idus de marzo' sembla entendre la política com un escenari propici a la tragèdia (el títol cita el 'Juli Cèsar' shakespearià), que acabarà inevitablement ple de cadàvers (metafòrics i, també, reals) (Les ombres del poder, Gerard Casau, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 16.03.2012)
No hi ha innocència possible en la vida americana, com tampoc hi ha esperança que els més joves aportin la purificació necessària. Explicada com un conte moral, sòbria i sense concessions, a l'obra de Clooney potser li manca una mica d'empenta, de rigor en la posada en escena, però no és un simple thriller polític més: com a les millors tragèdies isabelines, allò que importa és el trist destí de la condició humana (Retrat d'ombres, Carlos Losilla, El Punt Avui, 16.03.2012)
No és que Clooney s’hagi posat a fer propaganda per cap dels dos fronts que cada quatre anys es disputen el Despatx Oval. “Es tracta de passar comptes amb el cinisme que els americans hem d’aguantar de les altes esferes –indica–. És com aixecar un mirall” (Tu també, Brutus? (Josep Lambies, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
***
FOTO © Wide Pictures Els idus de març, de George Clooney
(..) parla del desencís davant un llenguatge polític que s'ha anat buidant de significat per transformar-se en codi per a una estratègia de l'arribisme, completament deslligada de tota integritat. (..) Clooney, partint d'una peça teatral de Beau Willimon, ha construït la gran pel·lícula de la decepció provocada pel darrer gran miratge del partit demòcrata. A Los idus de marzo no hi surten republicans. La seva maduresa neix de la consciència que hi ha alguna cosa pitjor que l'enemic ideològic: aquell que traeix l'ideal (Votar Clooney, Jordi Costa, El Punt Avui, 10.03.2012)
Assassinant l’idealisme a base de traïcions, 'Los idus de marzo' sembla entendre la política com un escenari propici a la tragèdia (el títol cita el 'Juli Cèsar' shakespearià), que acabarà inevitablement ple de cadàvers (metafòrics i, també, reals) (Les ombres del poder, Gerard Casau, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 16.03.2012)
No hi ha innocència possible en la vida americana, com tampoc hi ha esperança que els més joves aportin la purificació necessària. Explicada com un conte moral, sòbria i sense concessions, a l'obra de Clooney potser li manca una mica d'empenta, de rigor en la posada en escena, però no és un simple thriller polític més: com a les millors tragèdies isabelines, allò que importa és el trist destí de la condició humana (Retrat d'ombres, Carlos Losilla, El Punt Avui, 16.03.2012)
No és que Clooney s’hagi posat a fer propaganda per cap dels dos fronts que cada quatre anys es disputen el Despatx Oval. “Es tracta de passar comptes amb el cinisme que els americans hem d’aguantar de les altes esferes –indica–. És com aixecar un mirall” (Tu també, Brutus? (Josep Lambies, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
***
FOTO © Wide Pictures Els idus de març, de George Clooney
------------------------
"Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya." (Santiago Espot)
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.
Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.
Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada