Aquest pseudoargument cau pel seu propi pes. A mi m'agradaria que fos cert, i no per mania al castellà ni als castellanoparlants, sinó perquè una Catalunya independent, com a país normal, tindria el català com a única llengua oficial, la qual cosa comportaria que totes les televisions que emetessin des del territori nacional serien en català (qui volgués veure Telecinco o Antena3 podria posar-se un satèl·lit, és clar), els diaris també, l'Administració faria tots els papers exclusivament en català i, en definitiva, en una Catalunya estat, el català s'hauria de normalitzar com és normal el castellà a Espanya o el noruec a Noruega.
Si Espanya fos un país amb mentalitat federal, o bé les quatre llengües oficials ho serien arreu de l'estat, o bé en els territoris on es parlen llengües no castellanes, hi serien llengua oficial única. El bilingüisme és un gol immens que ens van colar amb la Constitució que tenim i que, atesa la manca de poder i de recursos del català per fer-se fort, el condemna a l'agonia i a la diglòssia permanent. A Bèlgica, el neerlandès és l'única llengua oficial a Flandes, i el francès ho és a Valònia. A Brussel·les, on són cooficials totes dues, acaba imperant la llei del més fort: el francès té un 85% de presència, enfront del 15% del neerlandès.
El català, cal recordar-ho, no és una llengua minoritària, sinó minoritzada. I comparteixo l'opinió que l'única manera de salvar-lo és aconseguir la independència d'una part del territori del qual és llengua pròpia. Al capdavall, tal com diu Josep M. Terricabras, és un fenomen únic al món que la llengua forana arraconi i escombri la pròpia. I tal com diu el savi August Rafanell, la feina del franquisme encara la percebem avui dia: que el castellà es vegi com a llengua normal a Catalunya.
Per cert, recomano enfervoridament l'apunt d'avui del blog de Toni Cucarella: Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa.