El pas enrere del mateix Macià acceptant reconvertir la República catalana en Generalitat de Catalunya hauria de ser objecte d'atenció historiogràfica i anàlisi política preferent ateses les analogies en el comportament dels dirigents d'allavòrens i d'ara davant el poder espanyol. El separatisme català tenia al 1931 un líder amb una imatge èpica i lideratge moral, hi havia una base social catalanista majoritària -com es va demostrar al referèndum de l'Estatut de Núria-, però no tenia ni organització, ni estratègia d'accés al poder.
Llunyanament hi havia el referent irlandès i la fórmula transaccional de l'Estat Lliure del 1922, però la "República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica" no va ser ben bé el mateix. Els nacionalistes irlandesos s'avingueren a les condicions d'un Tractat debatut llargament amb la corona britànica, en el cas dels republicans catalans la Generalitat fou el resultat d'un negociació corre cuita amb les improvisades autoritats espanyoles. La proclama de Macià fou una fórmula sobiranista d'arrels netament federals que connecta amb el precedent frustrat del 1873 i realment allò que fa, més que declarar la independència, és instar Espanya a reorganitzar-se sobre la base d'un pacte federal.
Els propòsits separatistes declarats -sincerament- per Francesc Macià durant la seva estada a Cuba  l'any 1928 i l'aprovació del projecte de Constitució provisional de la República catalana promoguda per Josep Conangla i Fontanilles no tingueren concreció un cop arribat el moment històric d ela caiguda dels Borbons. La reacció de les autoritats republicanes espanyoles, desplaçades des de Madrid a Barcelona pe reconduir els efectes del gest català del 14 d'abril fou la de posposar la fórmula d'encaix de Catalunya a Espanya a allò que determinés la nova constitució que s'havia de redactar. Marcel·lí Domingo, posant-se del costat espanyol, repetí el paper de fals mitjançer que ja havien representat Pi i Margall o Figueras durant la Primera República.