“Un pacte per la llibertat no és compatible amb un pacte que manté les polítiques d'austeritat. Sap on està la llibertat? La llibertat està en unes ràtios raonables a les escoles, està en reduir les llistes d'espera enlloc d'allargar-les, està allà on et diagnostiquen un càncer en un temps raonable. Aquesta és la llibertat i l'han estat atacant, trinxant el país, destruint el moll de l'os de l'Estat del Benestar i els nostres drets”.

-Joan Herrera durant el ple d’investidura


La miopia política ha estat sempre un dels grans mals del nostre país. D’una part, si més no. Hi ha catalans que els hi és impossible aixecar la mirada per observar la realitat amb una certa perspectiva. Possiblement és genètic. No ho sé. La realitat, però, és tossuda i sempre acabem ensopegant amb les mateixes pedres. Abans era la revolució i ara és la crisi. L’essència és la mateixa. Ens quedem mirant el dit i no allò que veritablement apunta.

La independència de Catalunya i la sortida de la crisi són dues cares de la mateixa moneda. Van agafades de la mà i, a aquestes alçades, una ja no s’entén sense l’altra. No sortirem de la crisi econòmica si no acabem, d’una vegada, amb l’endèmic espoli econòmic que ens té sotmesos l’Estat Espanyol. Les retallades, ara per ara, són una necessitat si no volem ser intervinguts i ridiculitzats per Espanya. Herrera, però, sembla que no ho vulgui entendre. Un Estat és una eina política. Res més.

Una part de l’esquerra benintencionada del nostre país continua capficada en dividir-nos en dos bàndols: els que volen sortir de la crisi i els que volen sortir d’Espanya. I, mentrestant, els hàmster va donant voltes dins la gàbia. Puta miopia. Herrera hauria de llegir la carta que Joan Sales va enviar a Màrius Torres al 26 de desembre del 1936: “Som revolucionaris però per damunt de tot posem la causa de la pàtria. Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país!”