15 de desembre 2012
Les portes de la Independència: Declaració i Proclamació.
En aquests moments. ara i en els mesos que seguiran, hi ha dues
portes vitals per a la nostra nació, la una és la Declaració
d'Independència i l'altra és la Proclamació de l'esmentada
independència, creuar aquestes portes cadascuna en el seu moment urgent i
precís és la millor manera de garantir l'èxit del procés.
La Declaració d'Independència, declaració oficial i internacional de quin és el nostre objectiu -La Independència de Catalunya- i de quina és la nostra determinació en fer-la realitat, així com a tret de sortida de totes les actuacions serioses i concretes en aquest sentit, és la millor porta d'entrada al cancell del Referèndum d'Autodeterminació, referèndum que normalment plau a la comunitat internacional per a poder donar-hi reconeixement i pàtina de legalitat.
Entrar en el procés referendari havent fet els deures, o sigui havent fet amb tots els ets i uts la corresponent Declaració d'Independència -com es feu a Kosové- i havent cercat també el suport dels més significatius actors internacionals favorables al Dret Humà número 15, defensat per Wodrowow Wilson aquell 1914, any de gràcia en aquest sentit-.
Catalunya estima el Dret i sobretot La Llibertat i jo us certifico que el món ho reconeixerà! Trobarem aliats arreu i serem actors de la Pau molt significats ... MOLT !!! MOLT SIGNIFICATS !!!
Un cop haguem guanyat el Referèndum d'autodeterminació, tot ja serà molt més fàcil i creuar la porta de la solemne Proclamació d'Independència de Catalunya serà cosa de quatre dies. Aleshores els motors del nou estat català independent es posaran en marxa amb una finor com no s'haurà vist mai.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
---------
Us recomano i torno a recomanar que llegiu el text que Alfons López Tena ens ha llegat com a testament de la seva incansable tasca per a la Independència de Catalunya, tasca que ha desenvolupat amb gran honorabilitat des de dins del Parlament Català durant tots els dies i totes les hores d'aquests dos darrers anys que ha durat la darrera i curta legislatura en la que Tena i Solidaritat han defensat Catalunya com quasi ningú des de Macià la ha defensat.
(Continua el Document Tena ...)
La Declaració d'Independència, declaració oficial i internacional de quin és el nostre objectiu -La Independència de Catalunya- i de quina és la nostra determinació en fer-la realitat, així com a tret de sortida de totes les actuacions serioses i concretes en aquest sentit, és la millor porta d'entrada al cancell del Referèndum d'Autodeterminació, referèndum que normalment plau a la comunitat internacional per a poder donar-hi reconeixement i pàtina de legalitat.
Entrar en el procés referendari havent fet els deures, o sigui havent fet amb tots els ets i uts la corresponent Declaració d'Independència -com es feu a Kosové- i havent cercat també el suport dels més significatius actors internacionals favorables al Dret Humà número 15, defensat per Wodrowow Wilson aquell 1914, any de gràcia en aquest sentit-.
Catalunya estima el Dret i sobretot La Llibertat i jo us certifico que el món ho reconeixerà! Trobarem aliats arreu i serem actors de la Pau molt significats ... MOLT !!! MOLT SIGNIFICATS !!!
Un cop haguem guanyat el Referèndum d'autodeterminació, tot ja serà molt més fàcil i creuar la porta de la solemne Proclamació d'Independència de Catalunya serà cosa de quatre dies. Aleshores els motors del nou estat català independent es posaran en marxa amb una finor com no s'haurà vist mai.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
---------
Us recomano i torno a recomanar que llegiu el text que Alfons López Tena ens ha llegat com a testament de la seva incansable tasca per a la Independència de Catalunya, tasca que ha desenvolupat amb gran honorabilitat des de dins del Parlament Català durant tots els dies i totes les hores d'aquests dos darrers anys que ha durat la darrera i curta legislatura en la que Tena i Solidaritat han defensat Catalunya com quasi ningú des de Macià la ha defensat.
(Continua el Document Tena ...)
ALFONS LÓPEZ TENA. El principi democràtic versus l’autodeterminació.
“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’altres estats existents.[...]
Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats
que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja
existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la
via per assolir-ho l'expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l'Haia
de l'any passat sobre Kosovo. Aquest país [...] s'havia proclamat
independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es
va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la
mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els
representants democràticament elegits es van reunir i declararen la
independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo
ho van fer una part molt àmplia dels diputats juntament amb el primer
ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una
votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria
dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i
signessin un document de proclamació d'independència, i això fos tot.
Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer
l'anul.lació jurídica de l'acte, el Tribunal de l'Haia el va avalar
plenament.[---].
Allò interessant d'aquesta sentència
i de les opinions concurrents favorables és que s'atorga plena
legitimitat jurídica a l'acte perquè el fan els representants
democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l'autodeterminació, ni quin és el subjecte d'aquest dret,
ni el seu àmbit d'aplicació. Contràriament, les opinions dels que es
neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d'Espanya, Rússia i
Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l'existència d'un
dret d'autodeterminació per part d’aquest país, sobre la base de
l'argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una
situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de
caràcter colonial.
Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar
si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement
es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional
contrari a la proclamació d'independència que havia fet Kosovo. I va
entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada
pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.
En
segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una
proclamació d'independència jurídicament legítima per part d'algun
territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el
va dur a avalar el reconeixement internacional d'una independència
proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia
entenia que la possibilitat d'independència de Kosovo exigia prèviament
la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una
minoria respecte del conjunt de la població de l'estat, la reforma
constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.
La sentència de l'Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà,
en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien
volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a
resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al
Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d'autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia democràticament, el govern de Canadà ha d'atendre aquest pronunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.
Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.
En
resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi
democràtic avala la independència d'un nou estat, tant si la decideix la
seva població directament per via de referèndum, com si ho fa
indirectament mitjançant els seus representants democràticament
escollits, bé per la via d'una sessió parlamentària formal o per la
d'una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants
electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents
suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó
també la del seu reconeixement internacional per part de la resta
d'estats ja constituïts.
Les passes, en tot cas, sempre són:
- guanyar unes eleccions,
- formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
- i demanar posteriorment el reconeixement internacional.
I això pot fer-se d'acord amb l'estat del qual es forma part, perquè aquest ja s'ha resignat a la independència d'una part del seu territori, o contra la seva opinió,
precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats
internacionalment per a fer-ho possible.” (Per què volem un Estat propi?
Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, pàg.
117 i ss.)
Tirem pel dret.
No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor
durant 300 anys, ens fa triar camins tortuosos amb pretextos de
prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i
després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i
sense la pressió directa dels espanyols.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada