05 de desembre 2012
El castellà, especie lingüística invasiva
Daguer |
dimecres, 5 de desembre de 2012 | 17:15h
El
castellà és una espècie lingüística invasiva i com a tal no ha de tenir
cap lloc en les nostres institucions ni ha de ser vehicular en la
nostra escola. Si això passa, ocupa l’espai que pertoca a la llengua del país i sempre en detriment seu. Per pur principi d’ecologia lingüística,
el castellà s’ha de foragitar de l’esfera pública de Catalunya. Com es
fa amb qualsevol espècie animal o vegetal que pertorba les espècies
autòctones.
En
l’escola, el paper de la llengua castellana és el d’una llengua
estrangera. Qualsevol altre rang esdevé una invasió lingüística. No ha
d’haver-hi paritat d’hores de català i castellà; és una imposició abusiva dels espanyols i una deserció per part nostra. El català ha de tenir més hores que el castellà i l'anglès. Per pur principi de normalitat lingüística.
Cap país normal, ni França, ni Espanya ni Holanda, té dues llengües
vehiculars a l’escola ni dues llengües amb el mateix rang d’importància.
Cal
respectar l’opció lingüística individual de cada persona, també dels
que parlen castellà. És un dret fonamental de la persona, de cada
individu. I en l’àmbit individual s’ha de circumscriure. Per això, el
dret lingüístic del que vol parlar castellà a Catalunya no ha d’envair l’esfera pública: sigui l’escola o les institucions.
Ni a Espanya ni en cap altre país s'entén que el dret de les persones a
expressar-se en la llengua materna no autòcnona s’hagi de transferir a
l’esfera pública.
Les
actituds de “defensa” que s’han emprat fins ara sota la batuta
convergent i socialista és suïcida i de mort lenta. Les defenses sempre
acaben cedint. El que cal és sortir fora muralles a atacar l’enemic.
Només així es guanya. Català, alatac!
Comentari 1: Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
- #el_castellà_no_pot_ser
És de sentit comú! ... el castellà no pot ser! per què?
El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.
No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d'entendre i ho poden entendre, i ho entendran.
No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d'aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.
El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat
d'inanició permanent.
El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l'eina per fer-ho universalment és un estat.
En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l'única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l'Havana i el mateix Francesc Macià.
Si Francesc Macià i la gent d'ERC d'aleshores aixequessin el cap ... ai las!
El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!
No matarem el català ni el condemnarem a l'austracisme!
El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!
Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l'Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.
El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.
No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!
El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l'Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
----------------------
Vegeu el darrer Power Point de Catalunya Acció:
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/presentacions/PLlengua.swf
i tingueu bebn clars i presents els següents conceptes:
La llengua: El castellà no pot ser!
La nació: La nació! tota sencera!
L'estat: Estat català independent!Comentari 2: Josep Guia MarinComentari 3:
- #wertgonya: DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA JA !!!
Prou de submissió ...
Trenquem amb Espanya d'una punyetera vegada.
Rebutgem les seves lleis educatives, culturals i lingüístiques.
Ruptura ja!
Salvador Molins, BIC-Catalunya Acció
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
Em referesc al català de fora del Principat però dins de l’Estat espanyol. És a dir, al català de la Franja de Ponent, del País Valencià, de les Illes i al que parlen altres milers de catalans que resideixen en pobles i ciutats d’Espanya.
Quan Oriol Junqueras va fer de teloner d’Artur Mas, pontificant que l’espanyol també serà llengua oficial en el futur estat català (del Principat), i quan CiU ha incorporat aquesta perla sociolingüística al seu programa, no sé si són conscients (potser sí) del que significaria aquesta decisió per al català, no ja a dintre del “nostre estat” (que d’això ja se n’ha parlat, denunciant la previsible continuació de la substitució lingüística) sinó en la catalanitat perifèrica, a dintre de l’estat espanyol.
La susdita oficialitat del castellà a l’estat català del Principat comportaria l’abandó i la condemna del català dels territoris forans, ja que el nou estat català no tindria cap força per exigir a l’estat espanyol el reconeixement, amb mesures concretes, del català existent en aquests territoris. Tot el que es fes al Principat en favor de l’espanyol es faria per obligació interna (si l’espanyol hi és oficial) i no es podria fer valdre com a contraprestació de mesures favorables semblants envers el català per part de l’estat espanyol. O, dit d’una altra manera, si l’espanyol no fos oficial a l’estat català i aquest consentís que, per exemple, la televisió espanyola es pogués veure amb normalitat a Barcelona, en pactes d’estat a estat i per justa reciprocitat, l’estat espanyol hauria de consentir que la televisió catalana es pogués veure amb normalitat a Madrid (i a València i a Palma...).
Altrament, amb l’espanyol oficialitzat a dintre de casa, tenir televisió en espanyol a Barcelona seria una obligació de l’estat català, el qual no podria exigir res, en aquest sentit, a l’estat espanyol. Ni tant sols que reconegués oficialment que la llengua que es parla a la Franja i al País Valencià (i a les Illes) és el català.
I és que totes les renúncies van plegades. La independència, l’oficialitat única del català i la vindicació de la nació catalana completa van en el mateix paquet, formen un tot.
Per això, qui en renega d’una part també ho fa de la resta.
Postular l’oficialitat del castellà al futur Principat independent 1 - és rebaixar la independència, 2 - posar en perill el català a dintre, 3 - condemnar-lo a desaparèixer a fora, 4 - i oblidar-se’n dels Països Catalans.
Josep Guia Marin València, 8 de novembre de 2012