Salvador Molins: Primer Declaració d'Independència

DOCUMENT "TENA" :

...

ALFONS LÓPEZ TENA. El principi democràtic versus l’autodeterminació.

“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’altres estats existents.[...] Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l'expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l'Haia de l'any passat sobre Kosovo. Aquest país [...] s'havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats juntament amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d'independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l'anul.lació jurídica de l'acte, el Tribunal de l'Haia el va avalar plenament.[---].

Allò interessant d'aquesta sentència i de les opinions concurrents favorables és que s'atorga plena legitimitat jurídica a l'acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l'autodeterminació, ni quin és el subjecte d'aquest dret, ni el seu àmbit d'aplicació. Contràriament, les opinions dels que es neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d'Espanya, Rússia i Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l'existència d'un dret d'autodeterminació per part d’aquest país, sobre la base de l'argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d'independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d'independència jurídicament legítima per part d'algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d'una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d'independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l'estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l'Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d'autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia democràticament, el govern de Canadà ha d'atendre aquest pronunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d'un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d'una sessió parlamentària formal o per la d'una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d'estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són:

guanyar unes eleccions,
formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
i demanar posteriorment el reconeixement internacional.

I això pot fer-se d'acord amb l'estat del qual es forma part, perquè aquest ja s'ha resignat a la independència d'una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.” (Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, pàg. 117 i ss.)

Tirem pel dret. No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor durant 300 anys, ens fa triar camins tortuosos amb pretextos de prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i sense la pressió directa dels espanyols.

Primer Declaració d'Independència

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Blog Archive

Ni oblidem ni perdonem

Arxiu del blog