31 de març 2012
Una candidatura unitària pel 2014
Congrés CDC: des del tardo-autonomisme narinant vers l'estat propi
Jaume Renyer
La Vanguardia, (sempre addicta a l'ordre espanyol establert) és el mitjà que reflecteix més ajustadament el pas donat al congrés de CDC del passat cap de setmana: "CDC defiende por vez primera el debate para construir un Estado propio", titulava la notícia dissabte. El debat sobre la viabilitat de la independència de Catalunya és al moll de l'os del debat polític i, conseqüentment, el partit que ocupa la centralitat electoral no se'n pot continuar inhibint per més temps.
La ponència política incorpora les esmenes que situen en l'estat propi (un eufemisme que ha fet fortuna a l'hora de substituir la idea-forca d'un estat català) l'objectiu final de l'estratègia de CDC. El concepte equívoc de l'estat propi es presta a diverses interpretacions (per exemple, un estat plurinacional també ho seria), permet esquivar la definició com a partit independentista i, per tant, els compromisos teòrics que comporta. Aqueixes ambigüitats, (que per altra banda no són exclusives de CIU), no lleven transcendència al pas qualitatiu donat per CDC confirmant els que ja havien donat molts electes locals donant suport a les consultes municipals sobre la independència celebrades els dos darrers anys a partir de la iniciativa sorgida a Arenys de Munt.
Convergència Democràtica de Catalunya esta a punt de celebrar els quaranta anys de la seva fundació l'any 1974, des d'aleshores ha esdevingut el principal partit del nacionalisme català i ha protagonitzat el desenvolupament autonòmic de l'Estatut d'Autonomia del 1979, en la redacció del qual va tenir un paper destacat. CDC ha consolidat una cultura de partit especifica marcada per la personalitat de Jordi Pujol, el seu fundador i referent ideològic: un polític que ha fet de la intermediació entre els interessos catalans i els poders fàctics i institucionals espanyols el seu principal actiu.
Aqueixa intermediació ha contribuït decisivament a apuntalar l'ordre estatal espanyol sorgit de la Constitució del 1978 (sobretot al començament de la seva vigència) que havia de permetre també -en posició secundària- la prosperitat dels catalans. El balanç de trenta anys d'autonomia mostra el declivi de Catalunya en tots els terrenys i l'agreujament de les condicions de dominació política i dependència econòmica fins al punt de fer indefensable la compatibilitat dels interessos nacionals catalans i espanyols. L'autocrítica de Jordi Pujol vistos els resultats de la contribució de CIU al projecte espanyol sembla sincera, però no li lleva la responsabilitat i implica el deure de contribuir a esmenar els danys soferts pel país tot contribuint a l’única alternativa de supervivència nacional que ens resta com a poble, la independència.
La resolució del congrés de CDC en pro de l'estat propi és equiparable al canvi qualitatiu donat per ERC al congres del 1989, quan va escollir Àngel Colom secretari general amb un missatge independentista que no es va acabar de reflectir als estatuts del partit fins al 1993. Hores d'ara, Esquerra encara no té una estratègia creïble i viable envers a aquest objectiu perquè no ha tingut en aqueixos vint-i-tres anys una direcció amb voluntat i capacitat per fer-ho efectiu. Amb això vull dir que CDC tindrà al seu davant a partir d'ara el mateix repte que les altres formacions que s'autodefineixen favorables a la independència: superar la manca de concreció d'un projecte polític. Precisament Colom, que ha estat escollit membre de l'executiva de CDC, pot il·lustrar els seus companys de direcció de les dificultats per passar de les paraules al fets.
Artur Mas és qui ha d'aplicar el mandat congressual amb dos handicaps indissimulables. D'una banda, presideix un govern de gestió amb unes competències minvants un cop liquidat l'Estatut del 2006 per la sentència del Tribunal Constitucional que ha reduït Catalunya a la categoria d'infraautonomia. D'altra banda, l'accés del Partido Popular al govern de Madrid (amb un programa recentralitzador i bel·ligerant contra la catalanitat) és alhora l'aliat parlamentari preferent de CIU. Aqueixos dos condicionants ressituen la coalició nacionalista encara en pitjor situació que al darrer mandat del president Pujol i són un punt de partida inadequat per engegar la transició nacional que postulen com a reclam electoral. L'acció de govern no ha de ser excusa -com ho va ser per Esquerra durant els dos tripartits- per no prioritzar les actuacions orientades a l'exercici del dret d'autodeterminació com a prioritat. I de moment, la gestió administrativa de les institucions on governa CIU (Generalitat i Diputació de Barcelona, especialment) és continuista i en camps com la sanitat, nefasta, atès que va en la línia contrària del manteniment del benestar i la cohesió social que Jordi Pujol reclamava al president Mas.
La primera condició per a la independència és la voluntat d'assolir-la, això és, actuar tothora amb la mentalitat d'estar immers en un conflicte polític amb l'ordre espanyol. Així ho reclamava el mateix Jordi Pujol (després d'haver defugit tota la seva vida aqueix capteniment) als seus seguidors. Doncs bé, si li fan cas els dirigents de CDC no poden avenir-se a les pressions dels poders fàctics autòctons (la Caixa, els vip's del pont aeri BCN-Madrid, el grup Godó), ni poden actuar de vassalls del príncep de Girona. Assumir el repte d'encarar un enfrontament amb l'Estat, com es va dir al congrés de Reus amb tonalitats èpiques, requereix als nous dirigents convergents un coratge que fins ara no han demostrat.
Per començar, CDC podria reconèixer que l'autonomia és una empresa en liquidació perquè el poder espanyol així ho ha determinat i perquè gairebé ja la meitat dels catalans aspira a la independència. En canvi CIU, i Esquerra, insisteixen en reivindicacions de caire autonòmic el fracàs de les quals és una crònica anunciada. El pacte fiscal i la proposta de consulta que l'acompanya, el concert econòmic o la proposta de reformar la constitució espanyola per encabir-hi l'autodeterminació que ha anunciat ERC a Madrid són exemples d'aqueix tardo-autonomisme sense perspectives en el qual s'entesten els qui no volen o no poden liderar un procés d'independència. Només són partits independentistes aquells que es presenten a les eleccions amb aqueixa prioritat al programa electoral. Si CIU i ERC estan disposades a enfilar aqueix camí Solidaritat està oberta a fer una candidatura unitària per començar la transició a la independència a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
29 de març 2012
L'ESTIGMA DELS ALIENATS
balutxo | diumenge, 27 de novembre de 2011 | 12:01h
La convicció de pertinença a un poble no es pot imposar per llei ni per força. Cap poder pot arrabassar la convicció de qui se sap membre d'una nació, d'una llengua, d'una cultura.
A l'altra banda, el col·lectiu de gent que, tot i pertànyer a una cultura, accepta de bon grat fer part de la que subjuga la dels seus avantpassats no és digne de confiança. Curiosament, aquestes persones abominen del nacionalisme quan elles són les més radicals i ultres nacionalistes. En tot cas, és possible que els fills a qui han furtat el component identitari històric qualque dia detectin la servitud dels alienats que malbaraten la resistència per la claudicació.
***
Aguilar, Albis, Albons, Alcover, Alenyà, Alzamora, Arbós, Balaguer, Begur, Bellpuig, Berga, Bisbal, Blanes, Bordoi, Barcons, Cabrera, Calafell, Camarassa, Campins, Canet, Cànoves, Cantallops, Canyelles, Cardona, Castelló, Cervera, Corbera, Estaràs, Estelrich, Figueres, Figuerola, Fluxà, Guàrdia, Güell, Juncosa, Llambies, Lledó, Lliteres, Manresa, Massanet, Mendiola, Mieres, Miravet, Montcada, Montserrat, Morell, Noguera, Olesa, Ozones, Palou, Penedès, Peralta, Perelló, Perpinyà, Piera, Prats, Real, Reus, Ribes, Ripoll, Rosselló, Rubí, Sallent, Salord, Savellà, Segarra, Soberats, Sunyer, Sureda, Taltavull, Tarragó, Terrades, Terrassa, Torelló, Tous, Vallbona, Vallès, Vallespir, Valls, Verdú, Vic, Vila, Vilanova, Villalonga o Vinyals. Això, entre més de mil, si ens limitam als topònims que també són llinatges freqüents, però podem enfilar una mostra referida al nom patern o matern: Abraham, Adrià, Agustí, Albertí, Aleix, Ambrós, Andreu, Avellà, Baltasar, Beltran, Bernat, Celià, Contestí, Crespí, Cursacs, Dalmau, Domènec, Elies, Esteve, Feliu, Ferrà, Ferrando, Ferriol, Furió, Gelabert, Gil, Gili, Gomis, Guillem, Horrac, Huguet, Jaume, Joan, Julià, Llodrà, Lluc, Llull, Macià, Marcús, Marquet, Martí, Mateu, Melià, Miquel, Nadal, Nicolau, Pasqual, Peris, Ponç, Ramon, Sans, Santandreu, Santmartí, Santpere, Sbert, Sentmenat, Serafí, Simó, Tomàs, Valens, Valentí, Ventura, Vicenç, Victorí, Vidal o Xamena. I continuar amb referents geogràfics, tant naturals com bastits per l’home, amb Bassa, Bellafont, Call, Caminals, Canals, Carreres, Casesnoves, Castell, Coll, Colomer, Comes, Costa, Creus, Escales, Font, Forcades, Fortesa, Garriga, Mas, Mercadal, Molins, Muntades, Nouviles, Palau, Penya, Planells, Planes, Ponts, Portell, Pou, Puig, Puigserver, Pujol, Quadreny, Riera, Riu, Riusec, Roca, Sagrera, Sala, Serra, Sitjar, Soler, Terrades, Torres, Torrents, Triall, Verger, Ventosa, Verdaguer, Verdera, Verger o Vinyes. I noms d’oficis o càrrecs: Arquer, Ballester, Barber, Baró, Batlle, Boter, Bover, Cabrer, Campaner, Capellà, Cavaller, Comte, Cotoner, Darder, Ferrer, Forners, Fuster, Guaita, Jover, Llaneres, Marquès, Massip, Mallol, Marí, Mercader, Mercant, Mestre, Moliner, Monjo, Obrador, Pagès, Pastor, Pellisser, Sabater, Sastre, Siquier, Tauler, Teixidor, Timoner o Vaquer. I del món de la botànica i la zoologia, com Aguiló, Alzina, Arbós, Bosc, Bou, Burguera, Busquets, Cabot, Capó, Cardell, Castanyer, Cirerol, Colom, Conill, Falcó, Florit, Genestar, Juncosa, Llabrés, Llop, Magraner, Moix, Móra, Mulet, Oliver, Picornell, Piferrer, Pineda, Porcell, Rabassa, Romeguera, Rovira o Tarongí. I afegir-hi altres fonts com la procedència: Bibiloni, Biernès, Cerdà, Genovard, Narbona, Pizà o Sard. I encara podem trobar aspectes de la persona com Alegret, Antich, Blanc, Bastard, Bauçà, Benejam, Bonet, Bonnín, Castany, Clar, Company, Dolç, Duran, Ensenyat, Ferrús, Gambús, Llongueres, Major, Moll, Morro, Prim, Pubil, Quart, Quint, Roig, Ros, Segura, Socies, Suau, Trobat, Valent, Verd o Vivó. I podem arrodonir-ho amb altres significats Alabern, Alomar, Alou, Amengual, Armengol, Artigues, Batllori, Carbonell, Frau, Galmès, Garau, Gener, Gibert, Ginard, Guiscafrè, Gomila, Gornals, Gual, Isern, Jofre, Llodrà, Llompart, Maura, Mir, Miret, Miró, Moià, Moranta, Ramis, Rigo, Salvà, Samsó, Seguí, Tur, Valriu, Vanrell o Vivern.
Tot plegat constitueix una minúscula mostra d’entre els més de deu mil llinatges que constitueixen un certificat històric de catalanitat. Evidentment aquesta pertinença biològica no és cap aval identitari, perquè no és l’ètnia allò que determina fer part d'una cultura i d'un poble, sinó el compromís ètic i cívic. S'ha d'haver acabat el simplisme d'acceptar que són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya, si no hi ha un component afegit. Són mallorquins i catalans els que viuen a Mallorca o Catalunya, hagin nascut on hagin nascut, si estimen i defensen la llengua, la cultura i el territori.
A contrario sensu ens trobarem amb alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló, Bausà, Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rotger, per posar exemples gens a l’atzar) que abominen de les seves arrels. És tot quan es pugui dir que reneguin de la llengua amb la qual foren alletats en el pit de les seves mares. Aquesta gent és molt fàcil de destriar. Es refereixen a l’arribada del Rei en Jaume (ells, incultes, li diuen el infante don Jaime) amb una expressió distant com si no anés amb ells. Parlen de quan els catalans “varen venir” (ells diuen aragonesos) i eviten dir “quan vàrem venir”, perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que s’establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la hispanidad, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics drets de conquesta. Neguen l’existència, no ja nacional, sinó fins i tot lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els Paises Hispanos. Abominen de Catalunya, però, ai!, com s’emocionen quan un sud-americà parlà de la madre patria en referir-se a Espanya! Com s’indignen quan un felanitxer es proclama català i com es rebolquen dins l'eufòria quan, entre crits de ¡a por ellos!argelins, fins a la seva independència (ara ha fet 50 anys), estudiaven allò de "els nostres avantpassats de la Gàlia", quan no eren més que terra de colònia! Creure que som allò que volen que siguem, delata un trist paper de lacai com el que representa la figura de l'oncle Tom, capaç d'arriscar la vida quan la casa de l'amo es cala foc.
En els 10 exemples referenciats al principi, el llinatge els hauria de servir de clau per tal d’obrir l’enteniment i esvair l’alienació que pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard, qualque dia descobriran l’endemesa. Aleshores, hauran de mirar d'aclarir les raons de tanta de mentida, de tant d'engany, de tanta d'alienació. Les raons i no només les raons. També els noms dels culpables de la manipulació, perquè al final de la ignorància no se n'ha de disculpar ningú; se n'han d'exigir responsabilitats a qui l'ha empeltada a sang i a foc. Avui n'hi ha que fan mèrits per passar a les pàgines més vergonyants de la història. Els qui alteren els topònims i els fan esclaus d'altres cultures, els que afebleixen la nostra llengua, els que retallen drets històrics... són l'expressió de l'apoteosi de l'estultícia humana.
A contrario sensu ens trobarem amb alguns portadors de llinatges ben catalans (Alemany, Barceló, Bausà, Cirer, Descatllar, Estaràs, Gilet, Martorell, Mates, Rotger, per posar exemples gens a l’atzar) que abominen de les seves arrels. És tot quan es pugui dir que reneguin de la llengua amb la qual foren alletats en el pit de les seves mares. Aquesta gent és molt fàcil de destriar. Es refereixen a l’arribada del Rei en Jaume (ells, incultes, li diuen el infante don Jaime) amb una expressió distant com si no anés amb ells. Parlen de quan els catalans “varen venir” (ells diuen aragonesos) i eviten dir “quan vàrem venir”, perquè no volen donar passada que eren els seus avantpassats els que s’establiren aquí. Mentre reneguen de la seva catalanitat, fan bandera de la hispanidad, sobrevinguda per la força de les armes, i defensen uns hipotètics drets de conquesta. Neguen l’existència, no ja nacional, sinó fins i tot lingüística i cultural dels Països Catalans, però defensen els Paises Hispanos. Abominen de Catalunya, però, ai!, com s’emocionen quan un sud-americà parlà de la madre patria en referir-se a Espanya! Com s’indignen quan un felanitxer es proclama català i com es rebolquen dins l'eufòria quan, entre crits de ¡a por ellos!argelins, fins a la seva independència (ara ha fet 50 anys), estudiaven allò de "els nostres avantpassats de la Gàlia", quan no eren més que terra de colònia! Creure que som allò que volen que siguem, delata un trist paper de lacai com el que representa la figura de l'oncle Tom, capaç d'arriscar la vida quan la casa de l'amo es cala foc.
En els 10 exemples referenciats al principi, el llinatge els hauria de servir de clau per tal d’obrir l’enteniment i esvair l’alienació que pateixen. Si no ho fan, serà un estigma que arrossegaran tota la vida i transmetran als seus fills. Aquests, ai las!, més prest o més tard, qualque dia descobriran l’endemesa. Aleshores, hauran de mirar d'aclarir les raons de tanta de mentida, de tant d'engany, de tanta d'alienació. Les raons i no només les raons. També els noms dels culpables de la manipulació, perquè al final de la ignorància no se n'ha de disculpar ningú; se n'han d'exigir responsabilitats a qui l'ha empeltada a sang i a foc. Avui n'hi ha que fan mèrits per passar a les pàgines més vergonyants de la història. Els qui alteren els topònims i els fan esclaus d'altres cultures, els que afebleixen la nostra llengua, els que retallen drets històrics... són l'expressió de l'apoteosi de l'estultícia humana.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 1
- COM HO PODEM FER?Jordi Caldentey| Adreça electrònica | diumenge, 27 de novembre de 2011 | 17:38hCom ho podem fer els catalans no renegats que habitam a la Catalunya arrebassada -al Nord, a la Franja, al Sud, a les Illes, a l'Alguer- per viure donant exemple de dissidència entre els renegats que reforcen la croada hispanofrancesa contra l'existència de la nostra Nació? Quina forma de vida hem d'adoptar? De quin teixit associatiu hem de fer part? Com hem de viure per practicar individualment cada moment del dia que poguem la nostra independència d'Espanya i de França?
L’AMAGAT MISSATGE DELS VALENCIANS DE JUNY DE 1936
Una pàgina desconeguda de la nostra història social i política és la triple crida que, el maig i el juny de 1936, es va fer des de Barcelona, Palma i València. A l'espera d'una nova Germania, aquell clam roman mig amagat. Passa d'hora de retre un just tribut d’homenatge a les persones que varen reclamar la unitat lingüística, cultural i nacional de tots els territoris per on la gent respon “bon dia!” quan li diuen “bon dia!”.
***
L'any passat, arran del 75è aniversari de l'esdeveniment, s’hauria d’haver commemorat i enaltit el significat d’aquell clam conjunt a enfortir-nos per prosperar agermanats. Això no obstant, per culpa de l’esquarterament que patim, la memòria sembrada de sal i la ignorància empeltada a sang i a foc, l’efemèride va passar gairebé desapercebuda tant al Principat de Catalunya com al País Valencià i només va ser destacada a la premsa de Mallorca. El silenci i l’oblit, siguin innocents o covards, conviden a revoltar-nos amb l’evocació dels fets i, sobretot, romandre a l’espera d’una futura avinentesa més profitosa per renovar els vells i nobles objectius.
El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”
La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.
Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: "Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l'esperit d'aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d'Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”
REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA
El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”
La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.
Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: "Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l'esperit d'aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d'Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d'Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”
REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA
Aquell compromís públic de fa 75 anys estimula una reflexió col·lectiva. Com han canviat els temps! Trobaríem avui un estol d'intel·lectuals d'aquell nivell disposat a mostrar cara? Hi ha, al País Valèncià, al Principat i a les illes Balears un nodrit grup d'il·lustrats compromesos en fer una crida a la unitat nacional? Quants d'escriptors i creadors d'opinió denunciarien cara alta l'esquarterament que patim? No ho sé i és un dubte que em mou al desafiament públic, perquè d'allò que estic convençut és que la millor forma de mostrar gratitud a les 346 persones que, des de Barcelona, Palma i València, mostraren cara, és convidar les entitats culturals del país a actualitzar aquells missatges en defensa de la llengua, la cultura i la unitat de la nostra terra i, així, renovar el camí cap a una nova Germania. El repte ja està fet. Veurem si algú aixeca aquestes paraules o les esborra el vent.
(1) Entre els col·laboradors del País Valencià, destaquen Joan Chabàs i Martí (novel·lista, Dènia, 1900 – La Habana, 1954), Daniel Martínez Ferrando (poeta i professor, València, 1888 – Palma, 1953), Enric Navarro Borràs (narrador i dramaturg, València, 1891 – València, 1943) i Artur Perucho Badia (periodista i polític, Borriana, 1902 – Mèxic, 1956).
MALLORCA BRAMULA: NO ENS FAREU CALLAR!
Està fet de tu, Bausán! El compte enrere comença. L'has feta grossa! Has anat a moure abelles i gratar ronya com els genocides. Al costat d'un descendent del botifler Truyols que atacà Barcelona, t'has rodejat de covards que no gosen plantar cara i defensar els drets del poble.
Tens l'obligació de preservar el patrimoni cultural i fas tot el contrari. Estàs prevaricant i, de la mateixa manera que t'aturarem els peus amb el clam popular estampat ahir a les parets del Consolat de Mar, els tribunals et posaran al teu lloc. Has negligit a consciència contra la teva Constitució. Contra l'Estatut d'Autononia. Contra la Declaració Universal dels Drets Humans. Seràs servit! Està fet de tu! Tenies el 27% dels possibles vots. Ara ni això! Pots demanar un ministeri, perquè aquí has acabat les feines.
***
Tens l'obligació de preservar el patrimoni cultural i fas tot el contrari. Estàs prevaricant i, de la mateixa manera que t'aturarem els peus amb el clam popular estampat ahir a les parets del Consolat de Mar, els tribunals et posaran al teu lloc. Has negligit a consciència contra la teva Constitució. Contra l'Estatut d'Autononia. Contra la Declaració Universal dels Drets Humans. Seràs servit! Està fet de tu! Tenies el 27% dels possibles vots. Ara ni això! Pots demanar un ministeri, perquè aquí has acabat les feines.
***
Un buf d'aire esfondrarà el castell de la mentida
i la nua veritat brillarà de llum vestida!
T'HEM DECLARAT LA GUERRA!
No et facis el sord! Mallorca bramula contra la teva arrogància partidista. Si et pensaves que, amb els teus "quinetes de Alcalá" (Chicholorenso-KorkeKampos-Bosque-i-més-púrr
Et pensaves que havies imposat l'estat de setge? Que havies decretat una quarentena? Això et pensaves? Doncs, no. És Mallorca sencera que s'ha revoltat contra les teves bravates de fatxenda. Tu, tan espanyol que compixes la teva obligació constitucional de "proteger y preservar las lenguas del estado" i vols exterminar la que et correspon salvaguardar; tu, tan renegat que violes dècades de consens i entesa social en matèria lingüística per atiar la confrontació; tu, seràs (ja ets, de fet!) víctima de la teva estultícia!
La foto que adjunt la vaig fer jo mateix a les 19h d'ahir, 25 de març, a les escales de la plaça Major. Es veu la Rambla farcida de gent, plena com un ou. Gent de totes les edats i condicions socials, de Ciutat, de la Part Forana, de col·lectius d'immigrants que volen ser mallorquins de ple dret i no esbiaixats com tu. Doncs, després d'haver fet la foto, encara vaig estar gairebé dues hores més i encara passaria gent i més gent, una gentada! La rambla s'omplí a vessar no una ni dues ni tres, sinó moltes més vegades. Milers de persones, com mai abans a la història, reclamaren allò que d'ençà fa vuit segles ha estat igual: A MALLORCA, EN CATALÀ!
La manifestació de fa 35 anys del 29 d'octubre de 1977 romandrà, com a fita primera, gràcies al crit valent i clar de Josep Maria Llompart: català! català! català! Però la manifestació d'ahir va multiplicar el crit i l'assistència. Quan molts creien que havies aconseguit desmobilitzar el poble, Mallorca va posar-se dreta per plantar-te cara. Tu, i tota la tropa com tu, passareu a la història de les grans ignomínies. Els escolanets d'amén dels pobles (Carraixeta i Tauler de Felanitx, per exemple) també passaran a la història de la vergonya. No sou gent de pau, sinó de guerra. Doncs, guerra tendreu! L'esperit dels foners i dels agermanats és viu i s'escampa arreu. No tendreu terra per córrer. Volíeu esclafar el poble i sotmetre les seves llibertats. Ara pagareu cara l'arrogància.
No heu sabut administrar la victòria electoral. No n'heu sabut perquè no sou demòcrates, sinó uns autèntics prepotents. Heu cregut que la majoria absoluta us donava drets quan qualsevol demòcrata sap que allò que teniu són deures! La democràcia és el govern de la majoria, sí, però molt més important que això és el respecte a la minoria. En aquest cas, a més, hauríeu de tenir en compte que no la majoria social (el 73% de la ciutadania!!!) no és vostra, perquè no us ha votat. Així que podeu deixar de mangnificar un vot tan esquifit com el que teniu, perquè no sou res i no representau res. Si a això hi afegiu que una part dels qui us votaren i feren campanya amb vosaltres ja us han girat l'esquena (Cristòfol Soler, Joan Huguet, Miquel Segura, Antoni Pastor...), aleshores la vostra preocupació hauria de ser encara molt més gran.
Qui va per llana pot romandre tos i és el vostre cas. Un President tan sectari no és un president, és un sectari. Has volgut imposar la teva ideologia partidista a tot un poble. Quina pretensió tan ingènua, la teva! Quina curtor de mires! Quina manca de perspectiva històrica! Quina nul·la generositat amb els qui no pensen com tu! Aquí hi ha el punt de desencontre: tu no penses! Tu ataques de manera irracional i no ets conscient del que fas. La llengua catalana, aquesta que tu tan malament parles, però que tant odies, no és cosa teva. No tens cap dret ni un a administrar-la, perquè no et pertany. El català, com qualsevol llengua del món, és patrimoni cultural de la humanitat. L'aportació que ha fet al món de la Filosofia, de la Ciència, de les Arts i de les Lletres és d'una importància gegantina que tu, pobre nanet de pedaç de fira, ni tens ni tendràs mai, perquè passaràs a la història dels qui pretenien atemptar contra un patrimoni cultural que havien de protegir per llei! Vols cercar al diccionari el significat de prevaricar? El trobaràs a la lletra P (darrera l'O), però potser els teus assessors jurídics te'n podran fer cinc cèntims en rebre la denúncia.
Tu i tots quants s'han atrinxerat a la irracionalitat, cavalcant al galop contra la llengua, com ja feren amb Televisió de Mallorca [M], també volen condicionar els acords democràtics adoptats als Instituts de les Illes Balears. Els teus ignorants i presumits cortesans genuflexes fins i tot discriminen llaços simbòlics. Res a dir del morat, del vermell o del dogal negre que el PP va fer posar a totes les escoles. En canvi, el qui simbolitza la defensa del català és desautoritzat perquè no és ni balear ni espanyol. Feis-vos-ho mirar, perquè a la Sala de Palma hi ha la senyera del rei en Jaume I, amb el vostre criteri, no es podrà tornar a fer mai més la Festa de L'Estendard, la més antiga d'Europa! Mirau si sou ases! Heu mostrat el llautó del vostre sectarisme ideològic.
Tanmateix, Bausán, et perseguiran les nostres memòries. Has retallat els mugrons de les teves padrines i repadrines que alletaren la teva nissaga en la llengua que tu proscrius. Aviat no seràs res més que un mal record. Un estirat pretensiós i ignorant que volia domesticar el nostre poble. No tens categoria. Quan tothom t'haurà oblidat i siguis menys que cendra podrida, l'idioma que has intentat exterminar enaltirà el poble que tu ara malmenes. No ets un estadista ni un home de govern, ets un sectari radical, un colonitzador de baixa estofa. Representes una llorineta que gemega enmig de la claveguera pudenta que tu i quatre rates heu fet del teu partit guerracivilista. Per això no condemnareu mai els crims del franquisme, perquè en representau la quinta essència. Sou uns poca-cosa, uns no-ningú.
Ah! No seré tan ingenu com els organitzadors que encara et reclamen que reflexionis, no. Un ens com tu no pot ser mai racional i, per tant, reclamar-te reflexió i una sàvia rectificació és de pobres i beneits. Així que, vull que ho tenguis clar: ja no anirem més de víctimes; els mallorquins t'hem declarat la guerra! Estàs avisat i que consti en acta!
PS.- Quant a la magna manifestació, hi ha moltes d'anàlisis a fer. En privat, enviaré algunes reflexions als organitzadors, perquè la bona experiència ens regala oportunitats de millora per prendre nota en molts de camps. Per exemple, hi varen mancar cançons com aquestes:
Antoni Roig, NO ENS FAREU CALLAR!:
http://www.youtube.com/watch?v=_kNbAhdBGcQ
Guillem d'Efak, SIAU QUI SOU!:
http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
AQUESTA TERRA ÉS NOSTRA!:
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M&feature=related
i la nua veritat brillarà de llum vestida!
T'HEM DECLARAT LA GUERRA!
No et facis el sord! Mallorca bramula contra la teva arrogància partidista. Si et pensaves que, amb els teus "quinetes de Alcalá" (Chicholorenso-KorkeKampos-Bosque-i-més-púrr
Et pensaves que havies imposat l'estat de setge? Que havies decretat una quarentena? Això et pensaves? Doncs, no. És Mallorca sencera que s'ha revoltat contra les teves bravates de fatxenda. Tu, tan espanyol que compixes la teva obligació constitucional de "proteger y preservar las lenguas del estado" i vols exterminar la que et correspon salvaguardar; tu, tan renegat que violes dècades de consens i entesa social en matèria lingüística per atiar la confrontació; tu, seràs (ja ets, de fet!) víctima de la teva estultícia!
La foto que adjunt la vaig fer jo mateix a les 19h d'ahir, 25 de març, a les escales de la plaça Major. Es veu la Rambla farcida de gent, plena com un ou. Gent de totes les edats i condicions socials, de Ciutat, de la Part Forana, de col·lectius d'immigrants que volen ser mallorquins de ple dret i no esbiaixats com tu. Doncs, després d'haver fet la foto, encara vaig estar gairebé dues hores més i encara passaria gent i més gent, una gentada! La rambla s'omplí a vessar no una ni dues ni tres, sinó moltes més vegades. Milers de persones, com mai abans a la història, reclamaren allò que d'ençà fa vuit segles ha estat igual: A MALLORCA, EN CATALÀ!
La manifestació de fa 35 anys del 29 d'octubre de 1977 romandrà, com a fita primera, gràcies al crit valent i clar de Josep Maria Llompart: català! català! català! Però la manifestació d'ahir va multiplicar el crit i l'assistència. Quan molts creien que havies aconseguit desmobilitzar el poble, Mallorca va posar-se dreta per plantar-te cara. Tu, i tota la tropa com tu, passareu a la història de les grans ignomínies. Els escolanets d'amén dels pobles (Carraixeta i Tauler de Felanitx, per exemple) també passaran a la història de la vergonya. No sou gent de pau, sinó de guerra. Doncs, guerra tendreu! L'esperit dels foners i dels agermanats és viu i s'escampa arreu. No tendreu terra per córrer. Volíeu esclafar el poble i sotmetre les seves llibertats. Ara pagareu cara l'arrogància.
No heu sabut administrar la victòria electoral. No n'heu sabut perquè no sou demòcrates, sinó uns autèntics prepotents. Heu cregut que la majoria absoluta us donava drets quan qualsevol demòcrata sap que allò que teniu són deures! La democràcia és el govern de la majoria, sí, però molt més important que això és el respecte a la minoria. En aquest cas, a més, hauríeu de tenir en compte que no la majoria social (el 73% de la ciutadania!!!) no és vostra, perquè no us ha votat. Així que podeu deixar de mangnificar un vot tan esquifit com el que teniu, perquè no sou res i no representau res. Si a això hi afegiu que una part dels qui us votaren i feren campanya amb vosaltres ja us han girat l'esquena (Cristòfol Soler, Joan Huguet, Miquel Segura, Antoni Pastor...), aleshores la vostra preocupació hauria de ser encara molt més gran.
Qui va per llana pot romandre tos i és el vostre cas. Un President tan sectari no és un president, és un sectari. Has volgut imposar la teva ideologia partidista a tot un poble. Quina pretensió tan ingènua, la teva! Quina curtor de mires! Quina manca de perspectiva històrica! Quina nul·la generositat amb els qui no pensen com tu! Aquí hi ha el punt de desencontre: tu no penses! Tu ataques de manera irracional i no ets conscient del que fas. La llengua catalana, aquesta que tu tan malament parles, però que tant odies, no és cosa teva. No tens cap dret ni un a administrar-la, perquè no et pertany. El català, com qualsevol llengua del món, és patrimoni cultural de la humanitat. L'aportació que ha fet al món de la Filosofia, de la Ciència, de les Arts i de les Lletres és d'una importància gegantina que tu, pobre nanet de pedaç de fira, ni tens ni tendràs mai, perquè passaràs a la història dels qui pretenien atemptar contra un patrimoni cultural que havien de protegir per llei! Vols cercar al diccionari el significat de prevaricar? El trobaràs a la lletra P (darrera l'O), però potser els teus assessors jurídics te'n podran fer cinc cèntims en rebre la denúncia.
Tu i tots quants s'han atrinxerat a la irracionalitat, cavalcant al galop contra la llengua, com ja feren amb Televisió de Mallorca [M], també volen condicionar els acords democràtics adoptats als Instituts de les Illes Balears. Els teus ignorants i presumits cortesans genuflexes fins i tot discriminen llaços simbòlics. Res a dir del morat, del vermell o del dogal negre que el PP va fer posar a totes les escoles. En canvi, el qui simbolitza la defensa del català és desautoritzat perquè no és ni balear ni espanyol. Feis-vos-ho mirar, perquè a la Sala de Palma hi ha la senyera del rei en Jaume I, amb el vostre criteri, no es podrà tornar a fer mai més la Festa de L'Estendard, la més antiga d'Europa! Mirau si sou ases! Heu mostrat el llautó del vostre sectarisme ideològic.
Tanmateix, Bausán, et perseguiran les nostres memòries. Has retallat els mugrons de les teves padrines i repadrines que alletaren la teva nissaga en la llengua que tu proscrius. Aviat no seràs res més que un mal record. Un estirat pretensiós i ignorant que volia domesticar el nostre poble. No tens categoria. Quan tothom t'haurà oblidat i siguis menys que cendra podrida, l'idioma que has intentat exterminar enaltirà el poble que tu ara malmenes. No ets un estadista ni un home de govern, ets un sectari radical, un colonitzador de baixa estofa. Representes una llorineta que gemega enmig de la claveguera pudenta que tu i quatre rates heu fet del teu partit guerracivilista. Per això no condemnareu mai els crims del franquisme, perquè en representau la quinta essència. Sou uns poca-cosa, uns no-ningú.
Ah! No seré tan ingenu com els organitzadors que encara et reclamen que reflexionis, no. Un ens com tu no pot ser mai racional i, per tant, reclamar-te reflexió i una sàvia rectificació és de pobres i beneits. Així que, vull que ho tenguis clar: ja no anirem més de víctimes; els mallorquins t'hem declarat la guerra! Estàs avisat i que consti en acta!
PS.- Quant a la magna manifestació, hi ha moltes d'anàlisis a fer. En privat, enviaré algunes reflexions als organitzadors, perquè la bona experiència ens regala oportunitats de millora per prendre nota en molts de camps. Per exemple, hi varen mancar cançons com aquestes:
Antoni Roig, NO ENS FAREU CALLAR!:
http://www.youtube.com/watch?v=_kNbAhdBGcQ
Guillem d'Efak, SIAU QUI SOU!:
http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
AQUESTA TERRA ÉS NOSTRA!:
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M&feature=related
"la construcció de la nació catalana emergent"
" Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui"
Jaume Renyer ( SCI )
jrenyer | dijous, 29 de març de 2012 | 18:03h
La vaga d'avui ha estat convocada pels sindicats espanyols i convé políticament als qui desvinculen les reivindicacions socials de les nacionals catalanes, ja que eludeix la causa principal de l'empobriment de la majoria del catalans: la dominació política i la dependència econòmica envers un ordre estatal que ens es contrari.
La indignació ciutadana es justificada, atès que les drastiques mesures que adopten els governs espanyol i català carreguen sobre la població unes responsabilitats que no exigeixen als polítics negligents i als gestors privats de diner d'altri causants de fallides econòmiques devastadores. L'autoritat moral dels governants per demanar sacrificis als ciutadans s'esvaeix quan, a mes, no s'expliquen les raons que han menat a la situació de crisi actual, ni s'ofereix un pla de sortida de l'atzucac creïble i viable.
Les modificacions legislatives que empren el govern del PP no estan orientades a estimular l'economia productiva, si fos així afavoririen les infraestructures de l'eix mediterrani enlloc de desincentivar les inversions als Països Catalans. Es limiten a precaritzar encara mes les condicions de treballs dels assalariats sense que d'aqueixa mesura se'n desprengui cap estímul a la creació d'ocupació. La protesta sindical reflecteix la indignació social però es reduccionista i arbitraria en els objectius de la convocatòria, descontextualitzats de les causes estructurals que son a l'origen del creixement de l'atur i la caiguda de l'activitat empresarial. Les dificultats dels autònoms, del sector agrari, de l'empresariat autòcton que vincula la seva prosperitat a la del país, resten al marge de la seva convocatòria.
La mobilització sindical es apoiada pel progressisme tripartit (PSC, ICV i ERC) sense que hagin assumit les seves responsabilitats pel malgovern de l'etapa Montilla i l'acceptació del sistema de financament imposat pel PSOE. I la seva critica a les retallades del govern de CIU oculta que en matèria sanitària son les que l'anterior govern tenia també en cartera i les estan aplicant els mateixos nefastos gestors. Focalitzant en el PP les seves frustracions miren de distreure la seva passivitat davant l'espoli fiscal i la creixent pressió social en pro de la independència com a única sortida a la crisi dels Països Catalans.
Dissortadament l'independnetisme civic i politic encara no esta prou organitzat i no esta hores d'ara en condicions de remuntar la capacitat d'iniciativa que la nefasta politica menada per Esquerra ha fet perdre en els darrers anys. D'altra manera els sindicats catalans serien mes forts i les mobilitzacions socials servirien a la construcció de la nació catalana emergent. Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui.
Les modificacions legislatives que empren el govern del PP no estan orientades a estimular l'economia productiva, si fos així afavoririen les infraestructures de l'eix mediterrani enlloc de desincentivar les inversions als Països Catalans. Es limiten a precaritzar encara mes les condicions de treballs dels assalariats sense que d'aqueixa mesura se'n desprengui cap estímul a la creació d'ocupació. La protesta sindical reflecteix la indignació social però es reduccionista i arbitraria en els objectius de la convocatòria, descontextualitzats de les causes estructurals que son a l'origen del creixement de l'atur i la caiguda de l'activitat empresarial. Les dificultats dels autònoms, del sector agrari, de l'empresariat autòcton que vincula la seva prosperitat a la del país, resten al marge de la seva convocatòria.
La mobilització sindical es apoiada pel progressisme tripartit (PSC, ICV i ERC) sense que hagin assumit les seves responsabilitats pel malgovern de l'etapa Montilla i l'acceptació del sistema de financament imposat pel PSOE. I la seva critica a les retallades del govern de CIU oculta que en matèria sanitària son les que l'anterior govern tenia també en cartera i les estan aplicant els mateixos nefastos gestors. Focalitzant en el PP les seves frustracions miren de distreure la seva passivitat davant l'espoli fiscal i la creixent pressió social en pro de la independència com a única sortida a la crisi dels Països Catalans.
Dissortadament l'independnetisme civic i politic encara no esta prou organitzat i no esta hores d'ara en condicions de remuntar la capacitat d'iniciativa que la nefasta politica menada per Esquerra ha fet perdre en els darrers anys. D'altra manera els sindicats catalans serien mes forts i les mobilitzacions socials servirien a la construcció de la nació catalana emergent. Les propostes independentistes han d'acumular legitimitat moral i credibilitat social en una línia diferent a les reivindicacions dels sindicats espanyols, conscientciant a la població que amb la independència caldran potser també retallades però hi haurà un projecte de prosperitat en el futur que les justifiqui.
28 de març 2012
Penjo aquest text en llengua castellana pel seu valor d'imatge motivacional a favor del procés de Secessió entre Catalunya i Espanya.
"El nombre de la nueva Espanya se parirà con mucho dolor no cruento.
¿Españoles, habeis pensado en que nombre pondreis a lo que quede de España?
Que os parecería "Castellanía"?
Que os parecería "Castellanía"?
Si optais por lo que se hizo años ha con aquello de Yugoeslavia y Checoeslovaquia para hacerlo por orden alfabético que es de la única forma que podríais entenderos, no habría lengua en el mundo capaz de pronunciar algo así como Aaabcccgmv, porque cuando llegue la disgreagación que tanto fomentais sin querer, tendreis que hacer lo siguiente. 1º Presentar un nombre después de haberlo aprobado en referéndum por lo menos, y eso de las consultas no os gusta mucho. 2º Presentar cuentas, cuánto debe cada parte. 3º Repartir el ejército por "invicto" que haya sido y por más que se haya ido de Cataluña, es de todos, nos toca una buena parte. 4º El nuevo estado sea monarquía o república deberà llamar a la puerta de La Unión Europea y ya veremos a quien admitirán antes, al nuevo Estado o a Cataluña. España ha sido un grano en el culo para Europa, le a costado 144.000 millones de euros, a Cataluña en el mismo plazo de tiempo le ha costado 300 mil millones. Europa necesita Cataluñas, Euskadis, pero no Españas y menos lo peor de España, ya veremos que condiciones os pondrán. Si Europa y Cataluña podemos ahorrar 444 mil millones de euros en treinta años haremos un buen negocio en común. ¿Os entendereis castellanos y leoneses, asturianos y cántabros, valencianos y aragoneses y murcianos, andaluces y extremeños que no quieren ser menos que nadie con canarios mallorquines aunque solo fueran peperos? Tardareis muchos años en formar un Estado con su himno y su bandera, nosotros no tenemos ningún problema, lo tenemos todo hasta el himno y la bandera. Dudo mucho que podais seguir haciendo trenes que van de ningún sitio a ninguna parte o líneas del Mediterraneo pasando por el interior de la Península, jodiendo a la gente, imponiéndoles una lengua raquítica que hasta vosotros, que soys tan negados para los idiomas, hablais (bueno mal). Teneis mucho mas trabajo del que podeis sospechar y vais algo atrasados, yo diría que "todavia no sabeis por donde meais" Quién avisa no és traidor, de nada, de nada, no se merecen. francisco"
Solidaritat Catalana per la Independència és ja la nova convergència independentista. Summem-nos-hi tots!!!
Davant de la dimissió i de la negació de "CDC" a ser un partit independentista el seu lloc haurà de ser ocupat per "SCI" Solidaritat Catalana Per la Independència:
Avís per a navegants catalans!
Quan un governant no és fidel a l’anhel del seu Poble ... «valdria més que li lliguessin una pedra al coll i el tiressin al fons del mar» (tal vegada que el tiressin al fons de la història!) o valdria més que marxés i es dediqués a alguna altra cosa. No hi ha pecat més gran que el pecat contra l’Esperit, no hi ha acte més mesquí que voler ofegar, des tirotar o adormir l’anhel del teu propi Poble.
És referent al "fill de l’amo" de Convergència, posat a dit pel seu propi pare, per a regentar el futur d’aquest partit, partit que gosa parlar d’Ítaca sense aclarir que la seva Ítaca per por, per preferència, per interessos perversos o per incapacitat manifesta és Madrid, capital d’Espanya, la mateixa Espanya que per a viure ella necessita matar Catalunya!
Sí! Pujol pare i Pujol fill incorren en un cas de pur i fastigós nepotisme, un nepotisme com tots els nepotismes que seria subjecte d’un cas de «Primera Instància».
Ataco a la jugular d’aquests dos personatges i dels seus corifeus per haver protagonitzat un Congrés d’esquizofrèniques contradiccions.
L’endemà mateix del congrés, Oriol Pujol, l’esmentat nou regent, engega sense solta ni volta tres contradiccions que deixen amb el cul enlaire la falsedat del que aquest congrés pretenia escenificar i del que intentava dissimular. Coses que demostren que Convergència des que va néixer és una mestra de l’engany i de l’entabanament, com aquelles serps que miren fixament la seva presa abans d’engolir-la. Pobre Catalunya! pobres catalans, ai las!
Les primeres declaracions del Sr. Pujol júnior, esdevenen molt desconcertants a primera vista per aquells que s’impacienten inútilment esperant que floreixi l’anhel dins de Convergència. Diu aquest flamant i recentment estrenat President de Convergència, sense envermellir o ruboritzar-se que l’estat propi que pretén no significa pas independència!?
És ben bé que aquesta gent són al revés dels alquimistes, són capaços de transformar l’or en plom, i de desquadrar el cercle.
Bé, senyors Pujol, si vostès volen un estat sense independència, al que esmenten de propi, quelcom que no ha existit mai ni existirà mai, perquè les coses i el món són així, de què li servirà, al Poble Català, per defensar els seus drets, la seva nova constitució, la seva llengua i els seus interessos, un estat que no sigui independent, mot que és sinònim de llibertat nacional? Així doncs, nosaltres, els catalans que anhelem la Independència, naturalment plena, no en tenim prou amb un estat d’aquesta mena tan nefast com el que patim ara. També de moment, per tragèdia del destí, aquest maldestre estat espanyol amb qui sempre vostès malden per pactar ens és desgraciadament propi mentre no trenquem amb contundència els llaços i els virreis que ens hi tenallen.
O sigui Sr. Oriol, que Convergència no és un partit independentista? quin repòs! que s’ho anotin a l’agenda la gent de l’Assemblea Nacional Catalana i també la gent que es refien de la nova Associació de Municipis Independentistes, i així no tindran desagradables sorpreses quan corejant aquella proclama, de la bona fe dels babaus, que diu «sense Convergència no hi ha Independència» s’adonin de que els han plantat una llufa una altra vegada.
Vistes les coses així com vostès les enganyen i volen no queda altra esperança pels catalans, per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’Associació de Municipis per la independència que una nova «Convergència» aquesta sí! honorablement independentista! parlo de la Solidaritat Catalana per la Independència on han de convergir tots els partits i tots els vots que renunciïn per sempre a entabanar al nostre Poble i caminar així amb pas segur vers la Proclamació del nou i proper Estat Català, i per què no? dins d’Europa.
Salvador Molins Escudé (BIC, Catalunya Acció, MxI, mxi, BxI, ANC, SCI)
Avís per a navegants catalans!
Quan un governant no és fidel a l’anhel del seu Poble ... «valdria més que li lliguessin una pedra al coll i el tiressin al fons del mar» (tal vegada que el tiressin al fons de la història!) o valdria més que marxés i es dediqués a alguna altra cosa. No hi ha pecat més gran que el pecat contra l’Esperit, no hi ha acte més mesquí que voler ofegar, des tirotar o adormir l’anhel del teu propi Poble.
És referent al "fill de l’amo" de Convergència, posat a dit pel seu propi pare, per a regentar el futur d’aquest partit, partit que gosa parlar d’Ítaca sense aclarir que la seva Ítaca per por, per preferència, per interessos perversos o per incapacitat manifesta és Madrid, capital d’Espanya, la mateixa Espanya que per a viure ella necessita matar Catalunya!
Sí! Pujol pare i Pujol fill incorren en un cas de pur i fastigós nepotisme, un nepotisme com tots els nepotismes que seria subjecte d’un cas de «Primera Instància».
Ataco a la jugular d’aquests dos personatges i dels seus corifeus per haver protagonitzat un Congrés d’esquizofrèniques contradiccions.
L’endemà mateix del congrés, Oriol Pujol, l’esmentat nou regent, engega sense solta ni volta tres contradiccions que deixen amb el cul enlaire la falsedat del que aquest congrés pretenia escenificar i del que intentava dissimular. Coses que demostren que Convergència des que va néixer és una mestra de l’engany i de l’entabanament, com aquelles serps que miren fixament la seva presa abans d’engolir-la. Pobre Catalunya! pobres catalans, ai las!
Les primeres declaracions del Sr. Pujol júnior, esdevenen molt desconcertants a primera vista per aquells que s’impacienten inútilment esperant que floreixi l’anhel dins de Convergència. Diu aquest flamant i recentment estrenat President de Convergència, sense envermellir o ruboritzar-se que l’estat propi que pretén no significa pas independència!?
És ben bé que aquesta gent són al revés dels alquimistes, són capaços de transformar l’or en plom, i de desquadrar el cercle.
Bé, senyors Pujol, si vostès volen un estat sense independència, al que esmenten de propi, quelcom que no ha existit mai ni existirà mai, perquè les coses i el món són així, de què li servirà, al Poble Català, per defensar els seus drets, la seva nova constitució, la seva llengua i els seus interessos, un estat que no sigui independent, mot que és sinònim de llibertat nacional? Així doncs, nosaltres, els catalans que anhelem la Independència, naturalment plena, no en tenim prou amb un estat d’aquesta mena tan nefast com el que patim ara. També de moment, per tragèdia del destí, aquest maldestre estat espanyol amb qui sempre vostès malden per pactar ens és desgraciadament propi mentre no trenquem amb contundència els llaços i els virreis que ens hi tenallen.
O sigui Sr. Oriol, que Convergència no és un partit independentista? quin repòs! que s’ho anotin a l’agenda la gent de l’Assemblea Nacional Catalana i també la gent que es refien de la nova Associació de Municipis Independentistes, i així no tindran desagradables sorpreses quan corejant aquella proclama, de la bona fe dels babaus, que diu «sense Convergència no hi ha Independència» s’adonin de que els han plantat una llufa una altra vegada.
Vistes les coses així com vostès les enganyen i volen no queda altra esperança pels catalans, per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’Associació de Municipis per la independència que una nova «Convergència» aquesta sí! honorablement independentista! parlo de la Solidaritat Catalana per la Independència on han de convergir tots els partits i tots els vots que renunciïn per sempre a entabanar al nostre Poble i caminar així amb pas segur vers la Proclamació del nou i proper Estat Català, i per què no? dins d’Europa.
Salvador Molins Escudé (BIC, Catalunya Acció, MxI, mxi, BxI, ANC, SCI)
23 de març 2012
Cultura i secessió (Agustí Colomines i Companys)
La desfeta militar del 1939 va comportar l'exili de milers de persones, entre elles un nombrós grup d'intel·lectuals (Pompeu Fabra, Josep Trueta, Ferran Soldevila, Pere Bosch Gimpera, Anna Murià, Josep Carner, Pau Casals, Josep Lluís Sert, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Antoni Rovira i Virgili, entre altres). Certament, la guerra i el seu desenllaç van tenir uns efectes molt negatius per a la continuïtat de la tradició intel·lectual catalana. La repressió cultural franquista es va afegir a la repressió directament política, social i econòmica. Per Rafael Tasis, per exemple, la magnitud del desastre del 1939 era molt superior als efectes del 1714, perquè per als catalans la desfeta tenia dimensions més tràgiques que no pas per als espanyols: “L'enfonsament de la República i àdhuc la submissió a una política estrangera autoritària, no representa la mort de llur esperit ni de llur idioma. Han perdut la llibertat, però no han perdut res més. Mentre que nosaltres, els catalans, ho hem perdut tot.” La rotunditat bel·ligerant d'aquestes afirmacions –va escriure Albert Manent– respon al pensament, més o menys difús, de tota una col·lectivitat vençuda, o si més no dels grups dirigents, que van veure com el bo i millor de tot un poble emprenia un èxode terrible, que incloïa gent de totes les generacions i de totes les tendències.
L'estat franquista va aplicar una política repressiva sistemàtica amb el propòsit d'esborrar la diversitat cultural i lingüística catalana. Com ja va dir Josep Benet fa molts anys, allò fou un real intent de genocidi cultural. El fracàs d'aquell intent no invalida que la intenció hi va ser, incloent-hi el que explica el savi August Rafanell a Notícies d'abans d'ahir (A Contra Vent, 2012) sobre la tolerància que el règim va mostrar per un model retrògrad de llengua, prefabrià, durant “els anys mortals” de postguerra. I ho va fer no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació d'extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Que l'extrema dreta reivindiqués Frederic Mistral o Jacint Verdaguer responia a la mateixa raó: eren elogiats com a poetes antirevolucionaris. A la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfons X el Savi, per assimilar-lo i despullar-lo de l'aura popular catalanesca que havia tingut. No ho va aconseguir però va provocar moltes discussions entre els catalanistes.
El catalanisme tradicional va convertir la llengua en el nucli de la nació. I tanmateix, potser posteriorment no hem sabut apreciar prou bé que la llengua només podria perviure si el fet cultural aconseguia un lloc preeminent en el discurs i el debat polític. El modernisme i, sobretot, el noucentisme ho tenien molt més clar. Però el fre que va significar el franquisme va estar a punt d'estrangular la cultura catalana per escombrar-la definitivament. O si més no folkloritzar-la. Els esforços fets des de l'exili eren gairebé agònics. Encara que avui dia ningú se'n recordi, Les formes de la vida catalana, del filòsof i assagista Josep Ferrater Móra (1912-1991), publicat a Santiago de Xile el 1944, va ser un llibre important en la represa. Ferrater era conscient, al capdavall ho vivia en pròpia pell, que Catalunya patia una ruptura i una crisi profundes: “Així –declara en el pròleg–, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia.” Les quatre categories o formes que Ferrater considera específiques dels catalans eren, precisament, la continuïtat, vinculada a l'estima pel treball i al foment de la iniciativa individual; el seny, vist com una síntesi entre raó i experiència; la mesura, antiromàntica i d'arrel mediterrània, i la ironia, instrument de combat contra el fanatisme i factor neutralitzador de les adversitats. En síntesi, l'anàlisi ferrateriana, falcada en les tesis de l'idealisme alemany sobre l'esperit de la nació, encara estava impregnada de l'ideari noucentista.
Amb ‘Quina mena de gent som', escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins al 1970, Gaziel va fer un pas més que no s'ha acabat de copsar. Aquest llibre consta de quatre assaigs. Aquí m'interessa destacar el quart, El desconhort, el més penetrant de tots, perquè l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana. Diu que hi predomina una concepció econòmica de la vida més que no pas cultural. Amb una forma de ser, prossegueix, que s'ha trobat amb l'absurd històric de voler practicar un imperialisme, per dir-ho a la manera d'Enric Ucelay Da Cal, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, afirma Gaziel, perquè “el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena”. El contenciós sembla no tenir solució. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes –fins la de deixar-se assimilar per Espanya–, i totes havien fracassat. Formulem-ho en present: totes han fracassat. Si abans la solució passava per donar protagonisme a la cultura, passats els anys encara som en aquest mateix punt. Potser pagaria la pena decidir-se d'una vegada: cultura i secessió.
Agustí Colomines i Companys
---------------
Publicat a El Punt Avui+ Edició Nacional 22-03-2012 Pàgina 18
L'estat franquista va aplicar una política repressiva sistemàtica amb el propòsit d'esborrar la diversitat cultural i lingüística catalana. Com ja va dir Josep Benet fa molts anys, allò fou un real intent de genocidi cultural. El fracàs d'aquell intent no invalida que la intenció hi va ser, incloent-hi el que explica el savi August Rafanell a Notícies d'abans d'ahir (A Contra Vent, 2012) sobre la tolerància que el règim va mostrar per un model retrògrad de llengua, prefabrià, durant “els anys mortals” de postguerra. I ho va fer no tant per la voluntat d'humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació d'extirpar d'arrel “el gran focus de malignitat” que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè “era la llengua de la Catalunya prèvia al mal”. Que l'extrema dreta reivindiqués Frederic Mistral o Jacint Verdaguer responia a la mateixa raó: eren elogiats com a poetes antirevolucionaris. A la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat “un element assimilable”, que el franquisme intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció civil de l'Estat, la creu d'Alfons X el Savi, per assimilar-lo i despullar-lo de l'aura popular catalanesca que havia tingut. No ho va aconseguir però va provocar moltes discussions entre els catalanistes.
El catalanisme tradicional va convertir la llengua en el nucli de la nació. I tanmateix, potser posteriorment no hem sabut apreciar prou bé que la llengua només podria perviure si el fet cultural aconseguia un lloc preeminent en el discurs i el debat polític. El modernisme i, sobretot, el noucentisme ho tenien molt més clar. Però el fre que va significar el franquisme va estar a punt d'estrangular la cultura catalana per escombrar-la definitivament. O si més no folkloritzar-la. Els esforços fets des de l'exili eren gairebé agònics. Encara que avui dia ningú se'n recordi, Les formes de la vida catalana, del filòsof i assagista Josep Ferrater Móra (1912-1991), publicat a Santiago de Xile el 1944, va ser un llibre important en la represa. Ferrater era conscient, al capdavall ho vivia en pròpia pell, que Catalunya patia una ruptura i una crisi profundes: “Així –declara en el pròleg–, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia.” Les quatre categories o formes que Ferrater considera específiques dels catalans eren, precisament, la continuïtat, vinculada a l'estima pel treball i al foment de la iniciativa individual; el seny, vist com una síntesi entre raó i experiència; la mesura, antiromàntica i d'arrel mediterrània, i la ironia, instrument de combat contra el fanatisme i factor neutralitzador de les adversitats. En síntesi, l'anàlisi ferrateriana, falcada en les tesis de l'idealisme alemany sobre l'esperit de la nació, encara estava impregnada de l'ideari noucentista.
Amb ‘Quina mena de gent som', escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins al 1970, Gaziel va fer un pas més que no s'ha acabat de copsar. Aquest llibre consta de quatre assaigs. Aquí m'interessa destacar el quart, El desconhort, el més penetrant de tots, perquè l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana. Diu que hi predomina una concepció econòmica de la vida més que no pas cultural. Amb una forma de ser, prossegueix, que s'ha trobat amb l'absurd històric de voler practicar un imperialisme, per dir-ho a la manera d'Enric Ucelay Da Cal, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, afirma Gaziel, perquè “el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena”. El contenciós sembla no tenir solució. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes –fins la de deixar-se assimilar per Espanya–, i totes havien fracassat. Formulem-ho en present: totes han fracassat. Si abans la solució passava per donar protagonisme a la cultura, passats els anys encara som en aquest mateix punt. Potser pagaria la pena decidir-se d'una vegada: cultura i secessió.
Agustí Colomines i Companys
---------------
Publicat a El Punt Avui+ Edició Nacional 22-03-2012 Pàgina 18
19 de març 2012
i volen que el municipi del Baix Gaià passi a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència.
Política
Portada de secció | SumariSolidaritat reivindica que consultes com la d'Altafulla "són un dret democràtic"
- Altafulla (Tarragonès)
19 de març de 2012
Solidaritat Catalana per la independència (SI) ha presentat avui al matí la seva campanya en favor del 'sí' en la consulta que se celebrarà el proper 25 de març i que preguntarà als altafullencs si volen que el municipi del Baix Gaià passi a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència. El partit ha imprès fins a 100 cartells i 4000 tríptics que es repartiran arreu del municipi.
(D'esquerra a dreta) Jordi Molinera i Uriel Betran aquest matí a Altafulla
El Primer Tinent d'Alcalde d'Altafulla de Solidaritat, Jordi Molinera, el coordinador territorial del partit, Hèctor López Bofill i el diputat Uriel Bertran, han estat els encarregats de reivindicar aquesta consulta que es converteix en la primera en la qual una institució pública pregunta de manera oficial i vinculant sobre la independència de Catalunya.
Molinera ha demanat a la ciutadania que "votin sí, ja que a diferència d'altres ajuntaments on l'ingrés a l'associació s'ha fet per aprovació del plenari de l'Ajuntament, a Altafulla apostem per la democràcia i un debat de proximitat donant la veu al poble". El regidor independentista ha posat de relleu la satisfacció que té per al municipi ser el primer del país en portar a terme una consulta organitzada des del mateix consistori.
Per la seva banda, Bertran ha demanat que la consulta del proper diumenge a Altafulla serveixi de "precedent" per a tots els ajuntament on hi ha presència del partit independentista. Des de SI han recordat que una de les característiques del partit passa per afavorir la "regeneració democràtica" i impulsar les consultes de manera habitual i no pas votant un cop cada quatre anys sobre les qüestions "clau i de futur" del país. Aquestes paraules han estat dedicades, especialment, a la vicepresidenta del govern espanyol, Sáenz de Santamaría, qui va dir al Govern català que no té competències per celebrar una consulta sobre el pacte fiscal. En aquest sentit, Betran ha reivindicat que "les consultes són un dret democràtic".
A tots nivells: Catalans, tanquem el cercle de la Independència!
Aprofito per publicar el meu nou esquema del que crec que a partir d'ara toca fer a tots nivells: Tancar el cercle de la Independència.
Adjunto el següent escrit en llengua castellana d'un conegut meu independentista que fa molts anys viatja per Espanya, Argèlia i Europa:
AL FINAL OS VAIS A SORPRENDER
NO SE SI LEISTE NADA DE LO QUE TE ENVIE AYER. TE VEO SIEMPRE PREOCUPADO POR C.I.U, TEN EN CUENTA LO QUE SIEMPRE TE DIGO, EN CIU ESTÁN METIDOS TODOS LOS REALISTAS PRUDENTES, MUCHOS INDEPENDENTISTAS QUE BUSCAN EL VOTO UTIL Y CIU NO GANÓ, PERDIERON LOS SOCIATAS PORQUE NO SE PUEDE SERVIR A DOS SEÑORES AL MISMO TIEMPO. EL PRESIDENTE ES UN PUJOLISTA QUE NO PUEDE SEGUIR LA POLITICA DE SU LIDER PORQUE YA NO ES POSIBLE Y ADEMÁS PUJOL YA SE MANIFIESTA INDEPENDENTISTA SIN REPAROS Y EL PUEBLO A TRAVES AHORA DE LA ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA QUE NO TIENE COLOR POLÍTICO O LOS TIENE TODOS Y SURGE DEL PUEBLO CON UNA FUERZA ENORME LE ESTÁ FORZANDO POR UN LADO A OBTENER QUE EL ESTADO DEVUELVA A CATALUÑA LO QUE LE DEBE Y HA PROMETIDO PARA PODER PAGAR NÓMINAS DE FUNCIONARIOS Y NO TENER QUE HACER TANTOS RETALES NI ENDEUDARSE MAS, LA MANIOBRA DEL PACTO FISCAL ES UNA TRAMPA EL GOBIERNO DIRÁ NO Y ESO OBLIGARÁ A MAS A DISOLVER EL PARLAMENT Y CONVOCAR ELECCIONES, AL MISMO TIEMPO LOS PARTIDOS TENDRÁN QUE TENER MUY EN CUENTA QUE SI NO INCLUYEN EN SUS PROGRAMAS LA LUCHA POR LA INDEPENDENCIA TENDRÁN A TODA LA ASSAMBLEA QUE REPRESENTA AL PUEBLO Y HA SALIDO DEL PUEBLO, LA TENDRÁN TOTALMENTE EN CONTRA. LO QUE PREOCUPA A LOS NACIONALISTAS ESPAÑOLEROS ES LA LEY DE CONSULTAS POLULARES, PROHIBIR CONSULTAS AL PUEBLO NO ES MUY DEMOCRÁTICO Y VA CONTRA LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LOS DERECHOS HUMANOS QUE DICEN CLARAMENTE QUE TODOS LOS PUEBLOS TIENEN DERECHO A LA AUTODETERMINACIÓN Y CASUALMENTE SE PIDE QUE VOTE EL 60 % DEL CENSO Y QUE UN 50% VOTE AFIRMATIVAMENTE Y TODAS LAS ENCUESTAN DICEN QUE VOTARÍA EL 70% Y EL 60% SERÍA AFIRMATIVO, CON LO CUAL YA SE HAN SOBREPASADO LOS MINIMOS, NO ES LO MISMO UN REFERENDUM VINCULANTE QUE LAS CONSULTAS QUE SE HICIERON HACE MAS DE DOS AÑOS, Y ADEMÁS EL INDEPENDENTISMO HA CRECIDO ESPECTACULARMENTE Y LAS ORGANIZACIONES QUE LO ENCAMINAN QUE AHORA EXISTEN TIENEN UNA EFICACIA MUY IMPORTANTE Y TODO ESO AUMENTA ALENTADO POR LA POLITICA DEL GOBIERNO ESPAÑOL Y POR LA ACTITUD DEL PUEBLO ESPAÑOL Y DESDE " FUERA" COMO DICEN LOS ESPAÑOLERISTAS CADA DIA SE COMPRENDE MENOS COMO CATALUÑA NO MANDA A ESPAÑA A LA MIERDA DE UNA VEZ. LOS PARTIDOS POLITICOS SON NECESARIOS LA ASSEMBLEA NO ESTÁ EN CONTRA DE NINGUNO (HASTA EL PP ES NECESARIO, HACE UNA BUENA LABOR) PERO LA ASSEMBLEA TIENE UN SOLO OBJETIVO LA INDEPENDENCIA Y ESO SE IMPLANTA PUEBLO A PUEBLO CON NATURALIDAD Y ELEGANCIA Y LA GENTE SE ACONSEJA Y SE VA CONVIRTIENDO EN APÓSTELES DE UNA VIEJA DOCTRINA, DIGNIDAD, LIBERTAD Y HA TRABAJAR. DESDE ESPAÑA SE QUIERE VER CON ESCEPTICISMO PORQUE OS MIENTEN CONTINUAMENTE Y NO SABEIS NADA, AYER SE FORMÓ LA ASEEMBLEA DE GIRONELLA FUE UN ACTO ACOJONANTE EN UNA ANTIGUA IGLESIA QUE YA NO FUNCIONA, (GIRONELLA ES LA MITAD DE BERGA) UN LLENO TOTAL, UNA ATENCIÓN A LAS PERSONAS QUE HABLARON IMPRESIONANTE, APLAUSOS, MUSICA VIVA COMENTARIOS AL FINAL EXCELENTES, TENDRIAS QUE VERLO PARA CREERLO, TODO SIN INSULTAR A NADIE, NO TENDREMOS MALOS VECINOS POR NUESTRA CULPA NO DEBEIS PREOCUPAROS NO RESPONDEREMOS A LAS SALVAJADAS QUE DECIS DE NOSOTROS, NO NOS ARRASTRAREIS A VUESTROS NIVELES. NO HABRÁN PASAPORTES NI MONEDAS ESPECIALES NI FRONTERAS, TAMPOCO SERVIRÁN VUESTROS TRIBUNALES, VUESTRAS LEYES ARCAICAS NI NOS VAIS HA DECIR NUNCA MAS QUE HABLEMOS VUESTRO DIALECTO (ESO LO DIGO YO). Y QUE QUEDE CLARO EL VOTO NEGATIVO ANTE LA UNIÓN EUROPEA DE ESPÀÑA CONTRA CATALUNYA NO TENDRÁ VALIDEZ SOLO SERVIRÁ PARA HACER UN POQUITO MAS EL RIDICULO NO OS PREOCUPEIS POR LA POLITICA DE CIU ESOS HACEN LO QUE DEBEN HACER DE MOMENTO COMO PUEDEN, PERO LA GENTE QUE VALE DE VERDAD (MAS ES UNO) AHORA VAN SALIENDO, CUANDO SE PUEDA SALIR DE ESA CATERVA DE LOS POLITICOS MALEADOS POR LA POLITICA ESPAÑOLA APARECERÁN LAS PERSONAS DE VALOR, Y ESO YA ESTÁ SUCEDIENDO. DEBERIAIS COOPERAR TODOS EN ESE PROCESO, ES TAMBIEN POR VUESTRA DIGNIDAD QUE EN ESE CASO NO APARECE POR NINGÚN LUGAR.
FRANCISCO
--------------------
Adjunto el següent escrit en llengua castellana d'un conegut meu independentista que fa molts anys viatja per Espanya, Argèlia i Europa:
AL FINAL OS VAIS A SORPRENDER
NO SE SI LEISTE NADA DE LO QUE TE ENVIE AYER. TE VEO SIEMPRE PREOCUPADO POR C.I.U, TEN EN CUENTA LO QUE SIEMPRE TE DIGO, EN CIU ESTÁN METIDOS TODOS LOS REALISTAS PRUDENTES, MUCHOS INDEPENDENTISTAS QUE BUSCAN EL VOTO UTIL Y CIU NO GANÓ, PERDIERON LOS SOCIATAS PORQUE NO SE PUEDE SERVIR A DOS SEÑORES AL MISMO TIEMPO. EL PRESIDENTE ES UN PUJOLISTA QUE NO PUEDE SEGUIR LA POLITICA DE SU LIDER PORQUE YA NO ES POSIBLE Y ADEMÁS PUJOL YA SE MANIFIESTA INDEPENDENTISTA SIN REPAROS Y EL PUEBLO A TRAVES AHORA DE LA ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA QUE NO TIENE COLOR POLÍTICO O LOS TIENE TODOS Y SURGE DEL PUEBLO CON UNA FUERZA ENORME LE ESTÁ FORZANDO POR UN LADO A OBTENER QUE EL ESTADO DEVUELVA A CATALUÑA LO QUE LE DEBE Y HA PROMETIDO PARA PODER PAGAR NÓMINAS DE FUNCIONARIOS Y NO TENER QUE HACER TANTOS RETALES NI ENDEUDARSE MAS, LA MANIOBRA DEL PACTO FISCAL ES UNA TRAMPA EL GOBIERNO DIRÁ NO Y ESO OBLIGARÁ A MAS A DISOLVER EL PARLAMENT Y CONVOCAR ELECCIONES, AL MISMO TIEMPO LOS PARTIDOS TENDRÁN QUE TENER MUY EN CUENTA QUE SI NO INCLUYEN EN SUS PROGRAMAS LA LUCHA POR LA INDEPENDENCIA TENDRÁN A TODA LA ASSAMBLEA QUE REPRESENTA AL PUEBLO Y HA SALIDO DEL PUEBLO, LA TENDRÁN TOTALMENTE EN CONTRA. LO QUE PREOCUPA A LOS NACIONALISTAS ESPAÑOLEROS ES LA LEY DE CONSULTAS POLULARES, PROHIBIR CONSULTAS AL PUEBLO NO ES MUY DEMOCRÁTICO Y VA CONTRA LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LOS DERECHOS HUMANOS QUE DICEN CLARAMENTE QUE TODOS LOS PUEBLOS TIENEN DERECHO A LA AUTODETERMINACIÓN Y CASUALMENTE SE PIDE QUE VOTE EL 60 % DEL CENSO Y QUE UN 50% VOTE AFIRMATIVAMENTE Y TODAS LAS ENCUESTAN DICEN QUE VOTARÍA EL 70% Y EL 60% SERÍA AFIRMATIVO, CON LO CUAL YA SE HAN SOBREPASADO LOS MINIMOS, NO ES LO MISMO UN REFERENDUM VINCULANTE QUE LAS CONSULTAS QUE SE HICIERON HACE MAS DE DOS AÑOS, Y ADEMÁS EL INDEPENDENTISMO HA CRECIDO ESPECTACULARMENTE Y LAS ORGANIZACIONES QUE LO ENCAMINAN QUE AHORA EXISTEN TIENEN UNA EFICACIA MUY IMPORTANTE Y TODO ESO AUMENTA ALENTADO POR LA POLITICA DEL GOBIERNO ESPAÑOL Y POR LA ACTITUD DEL PUEBLO ESPAÑOL Y DESDE " FUERA" COMO DICEN LOS ESPAÑOLERISTAS CADA DIA SE COMPRENDE MENOS COMO CATALUÑA NO MANDA A ESPAÑA A LA MIERDA DE UNA VEZ. LOS PARTIDOS POLITICOS SON NECESARIOS LA ASSEMBLEA NO ESTÁ EN CONTRA DE NINGUNO (HASTA EL PP ES NECESARIO, HACE UNA BUENA LABOR) PERO LA ASSEMBLEA TIENE UN SOLO OBJETIVO LA INDEPENDENCIA Y ESO SE IMPLANTA PUEBLO A PUEBLO CON NATURALIDAD Y ELEGANCIA Y LA GENTE SE ACONSEJA Y SE VA CONVIRTIENDO EN APÓSTELES DE UNA VIEJA DOCTRINA, DIGNIDAD, LIBERTAD Y HA TRABAJAR. DESDE ESPAÑA SE QUIERE VER CON ESCEPTICISMO PORQUE OS MIENTEN CONTINUAMENTE Y NO SABEIS NADA, AYER SE FORMÓ LA ASEEMBLEA DE GIRONELLA FUE UN ACTO ACOJONANTE EN UNA ANTIGUA IGLESIA QUE YA NO FUNCIONA, (GIRONELLA ES LA MITAD DE BERGA) UN LLENO TOTAL, UNA ATENCIÓN A LAS PERSONAS QUE HABLARON IMPRESIONANTE, APLAUSOS, MUSICA VIVA COMENTARIOS AL FINAL EXCELENTES, TENDRIAS QUE VERLO PARA CREERLO, TODO SIN INSULTAR A NADIE, NO TENDREMOS MALOS VECINOS POR NUESTRA CULPA NO DEBEIS PREOCUPAROS NO RESPONDEREMOS A LAS SALVAJADAS QUE DECIS DE NOSOTROS, NO NOS ARRASTRAREIS A VUESTROS NIVELES. NO HABRÁN PASAPORTES NI MONEDAS ESPECIALES NI FRONTERAS, TAMPOCO SERVIRÁN VUESTROS TRIBUNALES, VUESTRAS LEYES ARCAICAS NI NOS VAIS HA DECIR NUNCA MAS QUE HABLEMOS VUESTRO DIALECTO (ESO LO DIGO YO). Y QUE QUEDE CLARO EL VOTO NEGATIVO ANTE LA UNIÓN EUROPEA DE ESPÀÑA CONTRA CATALUNYA NO TENDRÁ VALIDEZ SOLO SERVIRÁ PARA HACER UN POQUITO MAS EL RIDICULO NO OS PREOCUPEIS POR LA POLITICA DE CIU ESOS HACEN LO QUE DEBEN HACER DE MOMENTO COMO PUEDEN, PERO LA GENTE QUE VALE DE VERDAD (MAS ES UNO) AHORA VAN SALIENDO, CUANDO SE PUEDA SALIR DE ESA CATERVA DE LOS POLITICOS MALEADOS POR LA POLITICA ESPAÑOLA APARECERÁN LAS PERSONAS DE VALOR, Y ESO YA ESTÁ SUCEDIENDO. DEBERIAIS COOPERAR TODOS EN ESE PROCESO, ES TAMBIEN POR VUESTRA DIGNIDAD QUE EN ESE CASO NO APARECE POR NINGÚN LUGAR.
FRANCISCO
--------------------
15 de març 2012
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Catalunya s'organitza al marge de l'estat espanyol." (S.Espot,CA)
Trencant la dependència mental i legal de l'invasora espanya i del mesellisme i vinclatges dels polítics de les actuals institucions colonials catalanes ens alliberarem de la seva opressió.
Fora del territori castellà i satèl·lits, fora de les seves lleis i lluny dels seus PP i PSOE els espanyols i espanya no poden res amb Catalunya.
Trenquem les seves lleis, renunciem al seu Estat i alliberem-nos mentalment de les nostres dependències i de les nostres pors i caminem sense aturar-nos ni un moment vers la ruptura total amb aquesta mala gent.
Travessarem la ratlla vermella tantes vegades com calgui i així ben aviat assolirem la Independència de Catalunya i ells, els espanyols i els espanyolistes, ja mig democràtics i mig europeus no hi podran fer res! Hem d'entendre que ecspanya fora d'ecspanya no és res ni pot res!
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Per avançar amb èxit vers la Independència sols ens cal anar units i coordinats, el braç del poble i el braç dels partits i les institucions no colonials o alliberades. Ens cal avançar, ens cal tancar el cercle!
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà una cara visible i equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol.
Com que serà una cosa nostra com les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris."
Salvador Molins, BIC-CA
Trencant la dependència mental i legal de l'invasora espanya i del mesellisme i vinclatges dels polítics de les actuals institucions colonials catalanes ens alliberarem de la seva opressió.
Fora del territori castellà i satèl·lits, fora de les seves lleis i lluny dels seus PP i PSOE els espanyols i espanya no poden res amb Catalunya.
Trenquem les seves lleis, renunciem al seu Estat i alliberem-nos mentalment de les nostres dependències i de les nostres pors i caminem sense aturar-nos ni un moment vers la ruptura total amb aquesta mala gent.
Travessarem la ratlla vermella tantes vegades com calgui i així ben aviat assolirem la Independència de Catalunya i ells, els espanyols i els espanyolistes, ja mig democràtics i mig europeus no hi podran fer res! Hem d'entendre que ecspanya fora d'ecspanya no és res ni pot res!
No necessitem per a res ni lleis electorals ni lleis de consultes colonials! Ja ens farem les nostres!
"Per avançar amb èxit vers la Independència sols ens cal anar units i coordinats, el braç del poble i el braç dels partits i les institucions no colonials o alliberades. Ens cal avançar, ens cal tancar el cercle!
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà una cara visible i equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol.
Com que serà una cosa nostra com les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris."
Salvador Molins, BIC-CA
27 de febrer 2012
Països Catalans, SÍ !!! Visqui tota la nostra Nació!
"Els valencians volem el mateix que els catalans"
Països Catalans: motiu d'esperança!
És curiós, els dos braços de la Nació Catalana per la Independència, els seus dos capdavanters més significats, més avançats, quasi naixent, quasi sortint del si de la pàtria, del ventre de la mare, tenen com a primer valor el concepte clar i l'anhel viu de tota la nostra Nació, des de Salses a Guardamar i des Fraga a Maó, passant pel Carxe l l'Alguer.
L'assemblea Nacional Catalana, que esdevindrà ben aviat el braç del Poble i Solidaritat Catalana per la Independència que de moment ja està liderant el braç polític per la Independència.
Així doncs: Països Catalans, SÍ !!!
Visqui tota la nostra Nació!
------
Afegitó: Per a mi també és molt curiós i significatiu que llevat de l'actitud de molts valencians, quan la negociació de l'estatut tots ells s'afanyaren a dir i reclamar: "Nosaltres volem el mateix que tinguin els catalans"
Doncs bé, com que tots els catalans lliures anhelen i volen la Independència ... els valencians també !!!
25 de febrer 2012
Eixorc, Pujol, no sent ni escolta el "Preludi de la Independència"
Jordi Pujol torna a marejar la perdiu, parla d'un pacte fiscal, parla de la constitució espanyola, parla de mort, "sense aquestes coses som morts" -diu- ...
El seu, el projecte de Jordi Pujol, el projecte de Ciu sí que és un projecte caduc i entabanador. Jordi Pujol no té la força de la independència, només respira el fracàs de la dependència.
Entretenir i entretenir Catalunya, mantenir-la en els llims ecspanyols, aquest és el resultat de no sumar-se decididament al procés comú de tots els independentistes.
Ciu malda per controlar i manussejar qualsevol iniciativa independentista desvirtuant-la amb el seu aire de supeditació i entreguisme. Es tracta de portar constantment la pilota al seu tros de camp, "qui té la pilota és qui juga" diuen i calculen, mentrestant la van entretenint sense deixar avançar, és la base de la seva permanència. És tal el seu estil de claudicació, debilitat nacional i ajupiment constant que es nota desvirtuant les paraules i dictant eslògans buits, confusos i enganyosos.
Hem de despertar d'aquest estil pervers que ens enfonsa més i més en el forat negre ecspanyol esdevenint cada vegada més en un poble subaltern de persones subalternes.
Res! El pacte fiscal no és res! No és res perquè no és ni possible ni bo, a més és una engany per anar tirant, anar entretenint, anar ofegant l'anhel dels catalans. Ciu es va presentar a les eleccions espanyoles prometent el Concert, un cop guanyades les eleccions tant sols en un més va renunciar al que havia promès i va canviar-li el nom parlant aleshores de "pacte fiscal", un any després va rebaixar encara més les expectatives dient que "espanya no tenia diners i que ara es podia parlar del "com" del sentit i demés coses però que tot s'havia d'aturar fins que espanya tingués diners" ... al final el mateix engany i la mateixa renuncia que Ciu i Pujol arrosseguen des de fa 30 anys ... i mentrestant Catalunya perd una oportunitat darrera d'una altra.
Per molts motius, legals segons aquella "Constitución" que segons Pujol ja no tenim, i de nula voluntat política espanyola, ni el Concert ni cap pacte fiscal seran bons per a Catalunya. Mai, ecspanya, tancarà un hospital seu per obrir-ne un a Catalunya i això amb tot.
Ara és l'hora d'anar tots junts vers la independència: Som-hi!
No ens deixem entabanar.
Fa pocs dies li deia el magnat anglès Cameron al seu homòleg escocès:
-Mr. Salmond, si els escocessos voten no a la independència Londres us donarà moltes més competències!
Àlex Salmond li va respondre "si els escocessos voten independència tindrem totes les competències!"
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. Membre de l'ANC. Adherit a SI.
El seu, el projecte de Jordi Pujol, el projecte de Ciu sí que és un projecte caduc i entabanador. Jordi Pujol no té la força de la independència, només respira el fracàs de la dependència.
Entretenir i entretenir Catalunya, mantenir-la en els llims ecspanyols, aquest és el resultat de no sumar-se decididament al procés comú de tots els independentistes.
Ciu malda per controlar i manussejar qualsevol iniciativa independentista desvirtuant-la amb el seu aire de supeditació i entreguisme. Es tracta de portar constantment la pilota al seu tros de camp, "qui té la pilota és qui juga" diuen i calculen, mentrestant la van entretenint sense deixar avançar, és la base de la seva permanència. És tal el seu estil de claudicació, debilitat nacional i ajupiment constant que es nota desvirtuant les paraules i dictant eslògans buits, confusos i enganyosos.
Hem de despertar d'aquest estil pervers que ens enfonsa més i més en el forat negre ecspanyol esdevenint cada vegada més en un poble subaltern de persones subalternes.
Res! El pacte fiscal no és res! No és res perquè no és ni possible ni bo, a més és una engany per anar tirant, anar entretenint, anar ofegant l'anhel dels catalans. Ciu es va presentar a les eleccions espanyoles prometent el Concert, un cop guanyades les eleccions tant sols en un més va renunciar al que havia promès i va canviar-li el nom parlant aleshores de "pacte fiscal", un any després va rebaixar encara més les expectatives dient que "espanya no tenia diners i que ara es podia parlar del "com" del sentit i demés coses però que tot s'havia d'aturar fins que espanya tingués diners" ... al final el mateix engany i la mateixa renuncia que Ciu i Pujol arrosseguen des de fa 30 anys ... i mentrestant Catalunya perd una oportunitat darrera d'una altra.
Per molts motius, legals segons aquella "Constitución" que segons Pujol ja no tenim, i de nula voluntat política espanyola, ni el Concert ni cap pacte fiscal seran bons per a Catalunya. Mai, ecspanya, tancarà un hospital seu per obrir-ne un a Catalunya i això amb tot.
Ara és l'hora d'anar tots junts vers la independència: Som-hi!
No ens deixem entabanar.
Fa pocs dies li deia el magnat anglès Cameron al seu homòleg escocès:
-Mr. Salmond, si els escocessos voten no a la independència Londres us donarà moltes més competències!
Àlex Salmond li va respondre "si els escocessos voten independència tindrem totes les competències!"
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. Membre de l'ANC. Adherit a SI.
23 de febrer 2012
Assumir el fet de ser part responsable de la Coalició que ens portarà a la Independència el 2014.
"Català columna vertebral de la nostra nació!" __ BIC 2145
Referent a l'esmena pel "#Català única llengua oficial del nou i proper estat català."
---------------------
En la proppassada Assemblea Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència titulada: «Comencem la Transició a la
Independència» un grup de persones representades pel solidari Plàcid
Rosaleny van presentar una esmena per a la seva aprovació que em sembla
va ser malinterpretada, més ben dit crec que no es va entendre
l’esmena, en la qual no es demanava pas imposicions de res ni
exclusions de ningú, ni tampoc es demanava que es menys tingués la gent de parla occitana i castellana que viu en les comarques del país Valencià de parla castellana o que viuen a la Vall d’Aran, sinó tan sols que es blindés la llengua catalana com a única llengua oficial de la nostra nació. Més avall del primer paràgraf del document original ja s’esmentava en el redactat que es tindrien en compte els drets de les esmentades comarques de parla castellana i occitana, això, per tant, no es contradiu amb el fet fonamental que la llengua oficial única sigui el català.
Curiosament mentre estàvem defensant questa esmena sortia en antena
una oportuna notícia de la qual en aquell moment no ens en vàrem
assabentar. El Poble Letó acabava de guanyar en favor de la seva
llengua nacional un referèndum a petició de certs elements de la
comunitat russòfona, dic certs elements perquè va ser un gran tant per
cent dels habitants de Letònia, russòfons inclosos, que van votar a
favor del Letó com a única llengua oficial de Letònia, guanyant així
el referèndum.
Aquest fet que s’ha donat a Letònia és un exemple clar i
rotund del sentit d’aquella esmena que defensàvem a l'esmentada
Assemblea General de SCI, o sigui, hem d'evitar el que pot passar i passarà
a Catalunya si no hi posem remei d’antuvi, i Catalunya no té cap
necessitat d’haver-se d’enfrontar a un plet d’aquesta envergadura,
Catalunya i el Català no poden perdre de cap manera un referèndum com
aquest, que si es perdés representaria la mort segura del Català.
El fet que s’hagi guanyat l’esmentat referèndum no garanteix pas que dintre de poc, el Poble Letó, torni a trobar-se amb que se’l convoqui de nou a un referèndum i que la seva llengua oficial es vegi exposada altra volta a aquest greu i vital perill.
Aquests fets que ara us estic explicant són perfectament extrapolables al català
i a Catalunya.
Parafrasejant en Lluís M. Xirinacs, no només hi han nacions en la comunitat
humana sinó que també hi ha nacions vegetals, biòtops, faunes, flores, arreu del món, totes diverses, totes riques, totes naturals i també fràgils. Tots sabem que hi ha famílies de plantes pròpies de cada lloc i no pots barrejar-hi una planta aliena sense córrer el risc d’afectar greument l'equilibri. No pots agafar, literalment, una planta africana o una de l’Amazònia i posar-les al Pirineu, sense córrer el risc d’afectar negativament la flora o la fauna autòctona; així doncs, pel mateix principi no pots agafar una llengua i posar-la, amb preteses i impossibles igualtats de condicions, al costat d’una altra llengua perquè una de les dues correrà un greu perill de desaparèixer o de quedar greument ferida o amb un afebliment del que no se’n pugui sortir.
Afeblir el català en l’espai allà on ha florit, afeblir o posar en perill el català en la terra que l’ha vist créixer, és un acte de poc seny i de molt poca dignitat, una acte que només poden perpetrar pobles necis i irresponsables o males persones i comunitats i nacions agressives i colonitzadores.
Les flors de la Xina , les flors del Tibet o les flors del Pirineu formen entre totes una riquesa natural d’una vàlua immesurable i no són pas contràries unes a les altres si no les treus dels àmbits que a cada una els pertoca. El mateix passa amb les llengües.
Jo en aquest sentit defenso el que anomeno ecologisme lingüístic, i és que les llengües del món són cada una i totes una de les més grans riqueses de la humanitat; el català també, i no podem malmetre la nostra llengua ni posar-la en perill.
Està clar que el bilingüisme en l’àmbit d’una nació no és bo, perquè perjudica d’una manera greu a la més fràgil de les de les dues llengües pretesament oficials; no és just ni bo per a cap de les dues.
El bilingüisme en cas d’existir sempre perjudicarà la llengua més fràgil, per motiu de la quantitat de persones que la parlen, de medis que es disposa o perquè es troba desprotegida jurídicament, si no es dóna el cas de que fins hi tot és atacada contínuament.
A Catalunya, avui hi ha molta gent aliena de comunitats alienes i llengües alienes; caldria escollir una d’aquestes llengües com a única llengua oficial, que més natural i just que aquest paper es reservi per a la llengua mil·lenària d'aquest nostre país, la llengua que li dóna nom, la llengua de la terra que l’ha vist néixer i créixer.
El castellà, el xinès, el polonès, el francès i moltes altres llengües tindran a Catalunya l’estatus de llengües personals, maternals i familiars tal com passa
a totes les nacions del món.
Les nacions no són bilingües, són monolingües, les persones sí que poden ser bilingües, trilingües ... poliglotes, i la seva llengua personal, maternal ... mereix tot el respecte però la nació ha de tenir una sola i única llengua oficial i hem de saber expressar-ho i hem de saber defensar-ho, perquè això no és una qüestió que sigui subjecte de discussió parlamentària i política del dia a dia, això és una qüestió cabdal, fonamental i inqüestionable com els principis fonamentals de la Nació Americana continguts en la seva constitució, és un principi bàsic que no ha d’estar subjecte a eleccions ni a votacions, la llengua és un Principi bàsic inalterable i essencial de la nostra nació i per això no el podem deixar a mercè de les envestides de qualque interès egoista personal o col·lectiu, la llengua és la principal raó de ser de la nació catalana i la hem de blindar i protegir, ja des d'ara, de tot possible atac miserable.
Aquest és el sentit més profund de l’esmentada esmena:
«CATALÀ LLENGUA OFICIAL ÚNICA DE LA NACIÓ CATALANA
I DEL PROPER ESTAT CATALÀ.»
No siguem incauts, siguem prudents, blindem la principal columna de la nostra nació, la Llengua! I, un cop arribem a la darrera cruïlla de la
nostra dependència, quan ja vegem a tocar la llum de la Independència, aleshores de cap manera podem titubejar davant de quin ha de ser l’estatus de la nostra llengua que és un tema que ja hem d'haver resolt.
Posem-nos ara les piles, aclarim-nos i consensuem aquesta esmena i expressem-la
de forma clara i ferma en un document final que deixi ben clar l’estatus, la dignitat i la invulnerabilitat del Català que és columna vertebral de la nostra nació, que és llengua filla de la nostra terra i la seva gent.
Segons el meu parer seria convenient que la gent del Departament de
Llengua i Ensenyament de Catalunya Acció col·laboressin colze amb
colze amb la directiva de Solidaritat Catalana per la Independència en
un tema de tanta importància i a més a més formant part Catalunya
Acció de l’esmentada coalició, Es tracta d’una gran responsabilitat.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i Adherit a SCI.
20 de febrer 2012
Caldrà una ITV independentista? Caldrà una "triple A" independentista (Triple "I, I, I." )
empordaaccio | dimecres, 15 de febrer de 2012 | 23:41h
Com bé encerta dir i fer Solidaritat Catalana per la Independència:
La Transició nacional ha de ser vers la Independència, i és un camí que s'ha de fer de pressa. Aquí transició ha de ser sinònim de pas lleuger no un camí de no acabar mai, d'anar fent, de qui dia passa any empeny ... !
Altres partits volen enganyar els catalans amb les seves misèries i la seva incapacitat per defensar Catalunya.
Qui de veritat vulgui recuperar la Sobirania plena de Catalunya s'ha de posar a la feina ara mateix, ho ha de saber, ho ha de dir i ho ha de fer!
Qui es posi a caminar aquest camí no pot mirar enrere, qui s'entretingui o faci l'orni no val per això, per tant cap independentista l'ha de votar!
La Transició nacional ha de ser vers la Independència, i és un camí que s'ha de fer de pressa. Aquí transició ha de ser sinònim de pas lleuger no un camí de no acabar mai, d'anar fent, de qui dia passa any empeny ... !
Altres partits volen enganyar els catalans amb les seves misèries i la seva incapacitat per defensar Catalunya.
Qui de veritat vulgui recuperar la Sobirania plena de Catalunya s'ha de posar a la feina ara mateix, ho ha de saber, ho ha de dir i ho ha de fer!
Qui es posi a caminar aquest camí no pot mirar enrere, qui s'entretingui o faci l'orni no val per això, per tant cap independentista l'ha de votar!
Sols seran partits creïbles els partits polítics que es posin a fer la feina independentista a partir d'ara mateix. La feina és molt gran i important, no podem improvisar, per tant qui no s'hi posi no podem votar-lo els independentistes, no ens hem de deixar enganyar per qui no té la disposició clara d'independitzar ara tota la nostra nació.
Salvador Molins (BIC-CA)
Salvador Molins (BIC-CA)
Protegim la llengua de Catalunya dels mateixos atacs interns !
divendres, 17 / febrer / 2012 a les 04:48 ·
"El català única llengua oficial a Catalunya!" Aturem les agressions, protegim la llengua de Catalunya dels mateixos atacs interns !
-------------------
Demano a tots els adherits a Solidaritat Catalana per la Independència que assisteixin a l'Assemblea General de diumenge i que donin suport a aquesta esmena i hi votin a favor:
"El català única llengua oficial a Catalunya!"
1 - Solidaritat Catalana per la Independència vol esdevenir capdavantera entre tots els partits polítics en el compromís amb Catalunya, per tant SIC ha de tenir clar que ha d'apostar a totes per declarar el català com a única llengua oficial del proper i nou estat català.
2 - No podem permetre que ens segrestin, robin i matin la llengua, ànima del nostre Poble mil·lenari, cosa que esdevindrà si el futur i proper Estat Català no crea una legislació lingüística que garanteixi que la llengua catalana sigui necessària en tots els àmbits de la vida pública: sistema educatiu, mitjans de comunicació, relacions laborals, visats, integració de nouvinguts, justícia, sanitat, oci....
3 - És responsabilitat, primer de tot, dels Solidaris ja que som nosaltres els que ens hem determinat a conduir el Poble Català a la seva Independència! Fem passos ferms que assegurin la integritat del català i comencem determinant el Català com a LLENGUA OFICIAL ÚNICA.
4 - Perquè el Català no esdevingui com el Gaèlic, perquè no pateixi l'anèmia a que es veu sotmès a Andorra en no poder fer polítiques de suport directe fermes i sense complexes: LLENGUA OFICIAL ÚNICA.
5 - Per tal què els mateixos catalans defensors de mil causes no facin la traveta a la llengua oficial de Catalunya li hem de donar l'estatus de LLENGUA OFICIAL ÚNICA i l'hem de blindar perquè no hi hagi tampoc cap possibilitat d'interferències i manipulacions a que tan acostumats ens tenen multitud de colonitzadors que campen lliurament per la nostra terra.
6 - Hem de posar el Català al lloc que li correspon com a LLENGUA OFICIAL ÚNICA amb fermesa i naturalitat, però sense titubejar de cap manera, perquè els miserables que viuen a Catalunya i malden per destruir el que és patrimoni d'aquest Poble, que malden per colonitzar-lo i per ofegar la nostra llengua, no es puguin riure impunement de nosaltres, dia si, dia també com fan els jutges, molts d'ells espanyolistes que legislen contra nosaltres i la nostra llengua aprofitant la legislació espanyola i la tebiesa dels catalans, dels seus partits polítics i d'algunes organitzacions de caire cultural.
Per tot això Plàcid Rosaleny de SCI de la Comarcal del Penedès defensarà davant el plenari de l'Assemblea General del diumenge dia 19 de febrer d'enguany, l'esmena: "El català única llengua oficial a Catalunya!"
-----------------
Solidaris!
Doneu suport a aquesta esmena i hi voteu-hi a favor:
"El català única llengua oficial a Catalunya!"
-----------------------
L'ESMENA que defensarà el Plàcid Rosaleny (SIC):
Modificacions del títol i dels punts 15 i 20:
Canvis:
4.3 L’Estat amb el català com a única llengua oficial i de cohesió nacional i social
El català serà la única llengua oficial del país (tot i que l’occità també ho serà d’oficial a la Vall d’Aran i a la Fenolleda, i el castellà a les comarques interiors del País Valencià, si fent ús del dret d’autodeterminació els esmentats territoris volen ésser part de la nació catalana). El català ha de ser doncs la llengua que permeti la cohesió nacional i social de tothom que visqui entre nosaltres.
A tal efecte l’Estat Català crearà una legislació lingüística que :
- garanteixi que la llengua catalana sigui necessària en tots els àmbits de la vida pública: sistema educatiu, mitjans de comunicació, relacions laborals, visats, integració de nouvinguts, justícia, sanitat, oci...
- li retorni el prestigi tant dintre de la nació com a nivell internacional, amb polítiques decidides i ambicioses de creació i promoció cultural.
Supressió:
Es garantirà el respecte i l’aprenentatge d’altres llengües com l’anglès, el francès, el castellà, etc.
------------------------------------
Defensa de l’esmena:
1 - Si el català és la única llengua oficial del país i l’estat català garanteix la seva necessitat en tots els àmbits esmentats i alhora li retorna el prestigi que li escau és obvi que el català serà la llengua de cohesió nacional i social de tothom que visqui entre nosaltres, que és més clar que dir “ la llengua comuna”. Qualsevol altra opció pot avocar-nos a la situació del Gaèlic a Irlanda o del mateix català a Andorra, i/o generar fractures socials.
2 - És incorrecte dir l’aranès a la Vall d’Aran i l’occità a la Fenolleda, quan als dos territoris es parla occità, és com afirmar que el valencià no és català.
3 - Suprimim “es garantirà el respecte i aprenentage d’altres llengües ...” perquè no cal dir-ho. No som cavernícoles, tothom aprendrà més llengües, l’anglès per descomptat donat que és la llengua franca més necessària i prestigiada en aquest món globalitzat, i respectarem la diversitat cultural perquè ens enriqueix a tots. El com ho farem és un debat posterior, ara el que ens ha d’importar és com retornar el català al lloc que li pertoca.
------------------------------
Enviat per Salvador Molins (SIC Berga)
-------------------
Demano a tots els adherits a Solidaritat Catalana per la Independència que assisteixin a l'Assemblea General de diumenge i que donin suport a aquesta esmena i hi votin a favor:
"El català única llengua oficial a Catalunya!"
1 - Solidaritat Catalana per la Independència vol esdevenir capdavantera entre tots els partits polítics en el compromís amb Catalunya, per tant SIC ha de tenir clar que ha d'apostar a totes per declarar el català com a única llengua oficial del proper i nou estat català.
2 - No podem permetre que ens segrestin, robin i matin la llengua, ànima del nostre Poble mil·lenari, cosa que esdevindrà si el futur i proper Estat Català no crea una legislació lingüística que garanteixi que la llengua catalana sigui necessària en tots els àmbits de la vida pública: sistema educatiu, mitjans de comunicació, relacions laborals, visats, integració de nouvinguts, justícia, sanitat, oci....
3 - És responsabilitat, primer de tot, dels Solidaris ja que som nosaltres els que ens hem determinat a conduir el Poble Català a la seva Independència! Fem passos ferms que assegurin la integritat del català i comencem determinant el Català com a LLENGUA OFICIAL ÚNICA.
4 - Perquè el Català no esdevingui com el Gaèlic, perquè no pateixi l'anèmia a que es veu sotmès a Andorra en no poder fer polítiques de suport directe fermes i sense complexes: LLENGUA OFICIAL ÚNICA.
5 - Per tal què els mateixos catalans defensors de mil causes no facin la traveta a la llengua oficial de Catalunya li hem de donar l'estatus de LLENGUA OFICIAL ÚNICA i l'hem de blindar perquè no hi hagi tampoc cap possibilitat d'interferències i manipulacions a que tan acostumats ens tenen multitud de colonitzadors que campen lliurament per la nostra terra.
6 - Hem de posar el Català al lloc que li correspon com a LLENGUA OFICIAL ÚNICA amb fermesa i naturalitat, però sense titubejar de cap manera, perquè els miserables que viuen a Catalunya i malden per destruir el que és patrimoni d'aquest Poble, que malden per colonitzar-lo i per ofegar la nostra llengua, no es puguin riure impunement de nosaltres, dia si, dia també com fan els jutges, molts d'ells espanyolistes que legislen contra nosaltres i la nostra llengua aprofitant la legislació espanyola i la tebiesa dels catalans, dels seus partits polítics i d'algunes organitzacions de caire cultural.
Per tot això Plàcid Rosaleny de SCI de la Comarcal del Penedès defensarà davant el plenari de l'Assemblea General del diumenge dia 19 de febrer d'enguany, l'esmena: "El català única llengua oficial a Catalunya!"
-----------------
Solidaris!
Doneu suport a aquesta esmena i hi voteu-hi a favor:
"El català única llengua oficial a Catalunya!"
-----------------------
L'ESMENA que defensarà el Plàcid Rosaleny (SIC):
Modificacions del títol i dels punts 15 i 20:
Canvis:
4.3 L’Estat amb el català com a única llengua oficial i de cohesió nacional i social
El català serà la única llengua oficial del país (tot i que l’occità també ho serà d’oficial a la Vall d’Aran i a la Fenolleda, i el castellà a les comarques interiors del País Valencià, si fent ús del dret d’autodeterminació els esmentats territoris volen ésser part de la nació catalana). El català ha de ser doncs la llengua que permeti la cohesió nacional i social de tothom que visqui entre nosaltres.
A tal efecte l’Estat Català crearà una legislació lingüística que :
- garanteixi que la llengua catalana sigui necessària en tots els àmbits de la vida pública: sistema educatiu, mitjans de comunicació, relacions laborals, visats, integració de nouvinguts, justícia, sanitat, oci...
- li retorni el prestigi tant dintre de la nació com a nivell internacional, amb polítiques decidides i ambicioses de creació i promoció cultural.
Supressió:
Es garantirà el respecte i l’aprenentatge d’altres llengües com l’anglès, el francès, el castellà, etc.
------------------------------------
Defensa de l’esmena:
1 - Si el català és la única llengua oficial del país i l’estat català garanteix la seva necessitat en tots els àmbits esmentats i alhora li retorna el prestigi que li escau és obvi que el català serà la llengua de cohesió nacional i social de tothom que visqui entre nosaltres, que és més clar que dir “ la llengua comuna”. Qualsevol altra opció pot avocar-nos a la situació del Gaèlic a Irlanda o del mateix català a Andorra, i/o generar fractures socials.
2 - És incorrecte dir l’aranès a la Vall d’Aran i l’occità a la Fenolleda, quan als dos territoris es parla occità, és com afirmar que el valencià no és català.
3 - Suprimim “es garantirà el respecte i aprenentage d’altres llengües ...” perquè no cal dir-ho. No som cavernícoles, tothom aprendrà més llengües, l’anglès per descomptat donat que és la llengua franca més necessària i prestigiada en aquest món globalitzat, i respectarem la diversitat cultural perquè ens enriqueix a tots. El com ho farem és un debat posterior, ara el que ens ha d’importar és com retornar el català al lloc que li pertoca.
------------------------------
Enviat per Salvador Molins (SIC Berga)
Blindem la llengua o ens blindaran a nosaltres!
De Plàcid Rosaleny (CA-SCI) a Salvador Molins BIC-CA-SCI-BxI-ANC)
-----------------------
Salvador, molt bo l'article d'ahir en defensa del Català Llengua Oficial Única i a la vegada de l'immersió lingüística en català també única, et felicito.
Si has llegit el nou text de la Comissió Redactora veuràs que insisteixen més en la seva concepció estratègica, que és la de sumar als castellano-parlants al preu que sigui. El preu és obviament la súbtil renúncia a l'essència de la nació, és a dir, a que el català no sigui la llengua de cohesió naciolanl i social, la qual cosa implica deixar que el català se'ns mori.
No tenien prou en defugir única llengua posant llengua pròpia i oficial, (que és com no dir res), sinó que encara afegeixen allò de "... en la construcció de l'Estat català es trindrà en compte la realitat sociolingüística per no crear fractures social..." Aquest afegitó encara m'ha preocupat més.
Tanmateix crec que s'aprovarà l'esmena. La defensaré amb tota la contundència que cal i deixaré ben clar que els adherits, en aquesta assemblea, tenim una gran responsabilitat política i moral envers el català: hem retornar-li el lloc que li pertoca, és a dir el de la única llengua oficial i de cohesió nacional i social. De no ser així haurem decidit matar la nosta pròpia llengua.
No podem ser nosaltres qui donem munició als altres, no a la gent castellanoparlant, que considero que quan més valent i clar sigui el nostre discurs, quant més coherents siguem en la defensa del català com única llengua de cohesió nacional i social més facilment assumiran que s'han de sumar a les organitzacions que lluiten per una nació catalana digna, rica i plena, sinó als partits descaradament espanyolistes, i encara pitxor als qui es camuflen de "federalistes", doncs democraticament també tindrant veu i vot al nou Estat i aprofitaran qualsevol escletxa per seguir espanyolitzant-nos, no de bades ells si que ten molt clar que qui perd els origens perd la identitat. No han pogut acabar amb el català fins ara, és cert, però just quan baixem la guarda aprofitaran per disparar tot el seu arsenal pesant i també escamparan les mines antipersona, les que ens minen l'autoestima als catalans.
Fixeu-vos que ni les lleis acaben de canviar les situacions. Ens pot passar com amb la violència de génere, el masclisme no despareix per llei, calen anys i anys d'educar els homes i dones en el respecte, en la igualtat, i cal compensar decididament les desigualtats existents entre homes i dones. Doncs bé nosaltres també volem desfer-nos del sotmetiment espanyol i francès, i no sols per una millora econòmica, volem ser lliures en tots els sentits. Volem ser un poble normal, un poble que té una cultura pròpia, de la qual la llengua n'és l'ànima, i que es mostra al món i s'interrelaciona amb aquest desde la seva peculiaritat.
Amb la proclamació de la independència però no bastarà, amb les lleis del nou estat no bastarà, hem de tenir clar des d'ara que volem descolonitzar-nos mentalment, encara arrosseguem la sindrome d'Estocolm. Hem de recuperar la nostra autoestima, la nostra identitat, hem de pensar en nosaltres ni que sigui un cop, hem de compensar els greuges que hem patit i patim, i és que no sabem ni parlar correctament la nostra llengua i a més a més està farcida de castellanismes i el pitxor encara: fem construccions síntactiques espanyoles. Defensem el català de l'agressor per llei i per amor.
Hem de ser catalans lliures i aportar al món la nostra peculiaritat, que es la manera d'enriquir-lo, de fer-lo més humà, més de tothom.
Així doncs, si no estem disposats a defensar el català coma llengua única i de cohesio nacional i social, nosaltres mateixos matarem el català.
Plàcid Rosaleny (Del País Valencià, adherit a SCI, membre de Catalunya Acció)
En defensa de l'esmena: EL CATALÀ LLENGUA OFICIAL ÚNICA
Data: 16 de febrer de 2012 21:46
El català llengua oficial única per la regla de tres.
El procés natural de la Independència no el podrà portar endavant un sol partit polític dels que hi ha constituïts en l'àmbit català, per tant els partits actuals i algun de nou que es pugui crear hauran d'aparcar les seves diferències ideològiques i programàtiques per tal d'aplicar-se en favor de l'únic objectiu de Catalunya en l'actual cruïlla històrica del nostre Poble,alguns partits s'aplicaran en favor de la Independència, i uns altres s'aplicaran en contra d'aquesta proclamació d'independència. Un cop feta la votació, un cop proclamada la Independència, els partits tornaran a desenterrar les diferències ideològiques i es prepararan per la lluita política dins el nou estat català recentment constituït, aleshores el Partit Popular Català o algun que molt se li assemblarà que també serà un partit de l'arena política del nou estat català continuarà en la seva perenne tasca de fer tot el possible per defensar la parla i altres interessos dels parlants castellans que visquin a Catalunya, aquest partit o partits haurà perdut la possibilitat de considerar Catalunya part i possessió d'Espanya, almenys així esperem que sigui, i els catalans haurem posat un gran fre al seu ànim colonitzador. Però la tasca d'aquesta gent no s'acabarà aquí i seguiran fent tot el possible per imposar la seva llengua i d'entrada impulsaran de nou l'oficialitat de les dues llengües, la catalana i la castellana, si no fem bé les coses, ara, en aquell moment o dintre de poc, i no acotem de manera precisa el paper i l'ambit de cada llengua, ens podríem trobar amb un estat català amb dues llengües oficials, la catalana i la castellana. La pregunta final és quina creuen els solidaris que seria aleshores la llengua vehicular a l'escola? Quin sentit tindria que hi haguessin dues llengües oficials al carrer i una sola llengua vehicular a l'escola?
El procés natural de la Independència no el podrà portar endavant un sol partit polític dels que hi ha constituïts en l'àmbit català, per tant els partits actuals i algun de nou que es pugui crear hauran d'aparcar les seves diferències ideològiques i programàtiques per tal d'aplicar-se en favor de l'únic objectiu de Catalunya en l'actual cruïlla històrica del nostre Poble,alguns partits s'aplicaran en favor de la Independència, i uns altres s'aplicaran en contra d'aquesta proclamació d'independència. Un cop feta la votació, un cop proclamada la Independència, els partits tornaran a desenterrar les diferències ideològiques i es prepararan per la lluita política dins el nou estat català recentment constituït, aleshores el Partit Popular Català o algun que molt se li assemblarà que també serà un partit de l'arena política del nou estat català continuarà en la seva perenne tasca de fer tot el possible per defensar la parla i altres interessos dels parlants castellans que visquin a Catalunya, aquest partit o partits haurà perdut la possibilitat de considerar Catalunya part i possessió d'Espanya, almenys així esperem que sigui, i els catalans haurem posat un gran fre al seu ànim colonitzador. Però la tasca d'aquesta gent no s'acabarà aquí i seguiran fent tot el possible per imposar la seva llengua i d'entrada impulsaran de nou l'oficialitat de les dues llengües, la catalana i la castellana, si no fem bé les coses, ara, en aquell moment o dintre de poc, i no acotem de manera precisa el paper i l'ambit de cada llengua, ens podríem trobar amb un estat català amb dues llengües oficials, la catalana i la castellana. La pregunta final és quina creuen els solidaris que seria aleshores la llengua vehicular a l'escola? Quin sentit tindria que hi haguessin dues llengües oficials al carrer i una sola llengua vehicular a l'escola?
Hem de fer bé les coses des de bon començament sinó volem que el procés comenci tort i viciat, ja ens hem equivocat masses vegades i hem pagat molt car els nostres errors.
Per salvaguardar l'essència d'aquest nostre poble i fer perdurable la seva independència, en l'origen de l'Estat Català, cal definir i posar en línia en les bases prèvies a la votació de la Independència la condició que el català sigui la llengua oficial única, perquè el català és l'essència, és l'esperit, és el garant de la naturalesa del nostre Poble, l'objectiu que dona sentit a l'estat català, perquè el sentit de tot estat és protegir uns drets, unes maneres de ser, unes essències, ... aquesta és la fonamentació de l'estat, per tant és necessari que posem des del primer moment en la base de la nostra independència el sentit de l'esperit de Catalunya com a esperit únic de la nostra Nació i la llengua catalana com a llengua oficial única de tot l'estat català.
I els altres catalans? -Els altres que han vingut de fora o que pateixen el síndrome de l'autoodi o el síndrome dels colonitzadors, són igual subjectes de dignitat i per això poden acceptar la nova realitat i en ella auto realitzar-se o també poden marxar, viure i construir noves expectatives més pròpies de qualque pobles aliens de Catalunya, poden per exemple tornar a la seva terra d'origen, poden fer el que ells creguin oportú tal com ara molts de nosaltres hem d'anar a viure i treballar a altres països ... estan en el seu dret.
Tinguem ben clar que l'essència de l'estat català és salvaguardar l'esperit de Catalunya amb la llengua catalana, sinó tenim això clar aturem el procés i no cal que ens preocupem per res més, perquè serà un procés inútil que no regenerarà la nostra nació ni tindrà continuïtat, ens farà febles i ens abocarà de nou a la decadència i si no ens maten de ben segur ens autodestruirem.
El català si no assoleix aquesta categoria serà una llengua condemnada a mort, una llengua condemnada a la residualitat i al fracàs com a llengua col·lectiva i això no ens ho podem permetre de cap manera.
Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció adherit a Solidaritat Catalana per la Independència i ex alcadable per SCI.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
